Homilia del diumenge 25/04/2021

              FILLS:  JA  ARA,  PERÓ  ENCARA  NO  DEL  TOT…

La Pasqua, pas a pas, va entrant per via de “re-coneixement personal” de Crist ressuscitat. Un dia ens és una “aparició” (sense aparició!; representació vívida) del Vivent, que és la manera que van tenir els primers cristians d’anar assumint el que segons Pau és el fonament de la nostra FE. Sí, perquè només ens hi podem atansar “vivencialment”, fent que ens digui, que ho sentim -evidentment experimentant-ho- com si fos un veritable i autèntic encontre. Ja és un tòpic dir que “el cristià del segle XXI o serà un místic o no serà”. Místic és una apel·lació al nostre més endins de l’endins, on sempre ens retrobarem amb el millor de nosaltres mateixos. I encara més: amb el Misteri fet trobada! Sant Agustí parlava que Déu habita en la més íntima de la nostra intimitat. Déu, fet trobadís! Torralba té un llibret que ens encamina cap a allò més pregon de nosaltres. El Jo que queda com fulminat, il·luminat de meravella amb la presencia més desitjada: Crist Ressuscitat!  El llibret es titula “La intimitat”. Fa de bon llegir. Les pregoneses inviten...

La setmana passada centràvem l’atenció en la frase de Benet XVI en la qual ens invita no a “saber més...i massa”; en el benentés que el “saber de llibre” més aviat ens posa rèmores i ens incapacita per poder accedir a Jesús vivent a través dels ulls de la FE. Efectivament, ens invita a fer una experiència de trobament “en viu”. O com puntualitzava Francesc a un re-trobament amb Ell, que de ser autèntic i profund ens portaria a veure la vida des d’una faisó renouera. Amb gust de ser menja desenfornada de poc...

Seguint Francesc sabem que la FE amorosa o l’AMOR fiduciós  em fa descobrir que tot plegat és l’acte d’amor més gran al qual tenim accés vital –per gràcia gratuïta, indeguda, trastornant!- el que ens obre les portes “d’una feliç amistat, que -afegirà Francesc- ho subratllàvem diumenge passat-: “que ens dona un nou horitzó i ensems l’orientació decisiva”  de la nostra vida.

Avui, ens acarem  a la imatge pasqual de Jesús que d’ara en endavant serà el Pastor ple de bonesa que emmenarà el nostre viure, sabent que Ell actua i ¡més que ho faria, si li deixéssim espai..! Hem de sobrepassar la melosa imatge del BON PASTOR que permetia obrir-nos a la “pietosa pietat”i a la què ens van acostumar a esplaiar-nos en camins de “sentiments càlids” que ara com ara no ens poden satisfer, ja superada tota pietat bucòlica i pastoril. La cosa va de molt més, i tant!  Baixem a certes connotacions del text. Primer  Joan ens planteja avui a l’evangeli una situació a l’avançada de la Resurrecció, vivint ja com a acomplert que Jesús ens és el  Pastor que dona la vida per les seves ovelles. La dona amb una llibertat d’encalç missioner. Més, la vida donada i re-cobrada és l’expressió d’un amor que nascut del Pare, a qui es deu el fet del lliurament a mort i resurrecció del seu Fill, per tal de recompondre les relacions de Déu amb els homes, amb tu i amb mi; tot pur, diví Amor. “Havent estimat els qui eren al món, ens estimà fins a l’extrem”. Totes les ponderacions se’ns queden curtes... Noteu que en aquestes passatges en Joan sovintegen les expressions “tal com..., així...” Anem més endins. “Jo conec els “meus” i ells em coneixen a mi. Comparança desmesurada! “Tal com el Pare em coneix, Jo el conec a Ell; Jo re-conec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi”. No, no és qüestió de coneixement  intel·lectual, històric, fruit d’estudi, de saber més i millor; no és res d’això, és una obertura mútua, indicible a una donació d’amor mutu re-conegut! Terreny propici per a aimants. M’hi perdo...

Fins i tant no es produeixi aquest trobament, com un esdeveniment d’ara mateix, sense adherències d’infantilismes passats, obsolets, d’allò “acaramel·lat” que possiblement encara ens queda en el subconscient dels “Bons Pastors” d’antany... Ara, ara mateix s’ha de produir  aquest trobar-nos: “Amic e Amat”. Mútuament desitjats, en procés obert d’”en-amorament”.  De convivència estreta, de com-presència, d’estar i restar un  amb i en l’Altre. La Pasqua no pot ser menys que aquesta vivència sostinguda, refermada, Em ve allò de Joan de la Creu: “quedéme y olvidéme”. Sí, ja sé que és més desig que realitat, però el desig és sincer, i sé que el desig en el millor dels casos és una versió de la FE. Tinc el desig, Senyor; augmenteu-me’l. En Vós confio, només en Vós... Una cosa porta a l’altra. Em veig agafant el Cántico Espiritual i anar recitant les “queixes amoroses” entre l’Esposa de primer i la represa joiosa de l’Espòs. “Cuando tú me mirabas,/ su gracia en mí tus ojos imprimían:/ por eso me adamabas,/ y en eso merecían/ los míos adorar lo que en ti vían” (Tinc la sensació d’estar trepitjant un “vedat” aliè...!)

Noteu que no pot quedar “traspaperat” el fet que Jesús aquí es presenta com la “PORTA”, que és tant com dir, que no podem pensar a accedir a la FE per pròpia “indústria”, per propis mèrits.  Quins mèrits podem presentar, més aviat demèrits! Jo en tot això sóc deliciosament “portat”. Tot està expressat en majúscules. Ell és l’únic que em pot franquejar el pas de dins a fora i de fora a dins. Només posant-lo com a pedra angular de la pròpia FE-. Val a dir, la persona de Jesús Ressuscitat és la pedra ben escairada que trava i conjunta tota la nervadura que conflueix en Ell. I és ben figuratiu, però quina metàfora, quin simbolisme..! Són com si fossin “aparicions” mentals que ens endinsen en la vivència de la Resurrecció. Truquem, que sabem que la insistència pot aconseguir portes patents i entrada en el misteri del que significa viure en Crist. No ens quedem portes enfora. Qui busca troba, qui prega obté, a qui tusta se li obren les portes del misteri...

Conèixer per a l’evangelista Joan té unes connotacions que obren a la intimitat del misteri cristià. Conèixer és tenir una vivència personal, vívida de Crist, de tu a tu. En la primera epístola de Joan hi trobarem aquesta entrada:”Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava en el Pare i se’ns ha manifestat. Us escrivim tot això, perquè la vostra joia sigui completa”.

Veieu com són depassades  aquelles estampes bucòliques i pastorils que ens varen posar a l’àlbum de la primera Comunió (?) És un dir. Aquell pastor que porta l’anyellet nounat a les espatlles. Aquells acompassaments del caminar per anar de companys, lents,  amb l’ovella-mare, feixuga. Tot això va ser molt bonic, potser, però pertany a un passat que fins i tot diria que no cal menystenir-l’ho. Se’ns demana ara de ser coratjosos, ardits i havent fet el que bonament és a les nostres forces, deixar que sigui Déu qui s’empadroni del nostre desig i amb l’Esperit Sant que és la gran promesa pasqual marqui en el nostre viure pasqual d’ara, senderes inèdites. Tot són etapes en el camí d’ascens a la muntanya d’un Tabor, potser ara entrevist només, mig emboirat, diria que mig inaccessible. Ara pren nom –ves a saber- de la “Subida al monte Carmelo” o la “Montaña de los siete círculos” de Thomás Merton... O bé els oliverars de Getsemaní, tot és possible...

Francesc en la crida que ha fet al jovent en el seu escrit “Crist Viu” ens encoratjava així: (eh, que em permeteu aquest ens?): “Crist viu, esperança nostra. I Ell és la més bonica joventut del món. Tot el que Ell toca es torna jove, es fa nou, s’omple de vida. Llavors, les primeres paraules que vull dir a cada un dels joves cristians són: Ell viu i et vol viu! Ell és en tu, Ell és amb tu i mai no se’n va. Per més que t’allunyis, allí hi ha el Ressuscitat, cridant-te i esperant-te per a tornar a començar. Quan et sentis envellit per la tristesa,  els rancors, les pors, els dubtes o els fracassos, Ell hi serà per retornar-te la força i l’esperança. No hem llegit vegades i vegades que la Pasqua és un reconstituent, una mena d’elixir que rejoveneix tota l’Església? “Feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit” Col·lecta de diumenge  passat.  A Crist viu hi afegirà Crist t’estima i et crida i -fent-te confiança- ho rematarà amb un Crist t’envia. Pasqua és la Resurrecció de totes les resurrecions. Que per res del món no hi manqui la teva. A cor, tots un exultant: Al·leluia!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Pasqua, 25 d’abril de 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 11/04/2021

                                       “EM  SEREU  TESTIMONIS”

Tota l’espiritualitat cristiana pròpia, sobretot la derivada del temps pasqual, com ho anem llegint insistentment en els evangelis –tots ells de Joan!- d’aquests diumenges del cicle litúrgic de Pasqua fins a Pentecosta, s’esdevenen sobre la base d’un insòlit encontre amb Jesús Ressuscitat. Tot i ser gairebé sempre en un context de grup divers de deixebles, el fet litúrgic de revisitar-los -ara i aquí reactualitzant-los-, no ens eximeix (atenció!) de donar-hi una resposta personal. Això fa que jo, lector, “pugi”, “entri” com aquell qui digui a l’escenari i que m’hi senti implicat en primera persona. Davant, doncs, del “Sóc Jo Mateix” que dient-ho a tots els presents, també m’ho diu a mi, cal que ho pensi decididament i compromesa. Per tant, jo soc empès a donar-li una resposta en persona, no permetent que es dissolgui i dilueixi la Trobada en una escena més de les habituals en aquests dies pasquals, que tot i retenir-les com a ben certes i reafirmades (per FE evidentment).  “És Ell realment, al·leluia!”, però (atenció, altra vegada!) que “el fet” es podria difuminar com a crida a posicionar-me d’una manera individualitzada, personal, única. De cada trobada pasqual se’n pot dir retrobada d’alguna manera, ja que en totes elles Jesús malda sempre perquè descobreixin i verifiquin la seva identitat: (“mireu, toqueu, no sóc un fantasma”). Veuen de cert que és Ell mateix, però l’han de veure ben diferent!  No és un retorn, sinó un autèntic pujar un grau qualificatiu de vida, veure’l en una altra dimensió, certa però insòlita. És Ell, sí -per a constatació inicial- però Ell mateix els i ens alliçona perquè el vegem (ara per fe!) amb una personalitat diferent, d’una manera nova. No acabem d’entendre que vol dir ressuscitat... Ni ells, ni tanmateix nosaltres que ja estem dintre de l’escena com a coprotagonistes i implicats. Aquest és el tenor dels evangelis de Joan: impliquen els lectors com a formant part de l’escena. Tot està posat per enfortir la FE.  “Tot això ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom”. (Jn 20, 31, final del seu evangeli)

De cop i volta, Jesús parla directament als “seus” de saber-se  i de sentir-se identificats amb Ell en una manera nova (a mode de resurrecció!);  nova relació que haurem d’anar conreant mica a mica –el canvi de perspectiva és tan diferent! No s’ha manifestat Jesús només, perquè facin la constatació que torna a ser vivent, mortal, només per posar un “final” exitós a la seva trajectòria vital històrica... Ara els (ens) demanarà que en endavant siguem els seus “testimonis”. ¿De què? ¿De quina manera? No tot ha acabat amb un final feliç compartit –Mestre i deixebles junts altra vegada joiosament!  Ara, tot recomença novament i Ell ens dona, ens traspassa la seva mateixa missió, que per a això ens va cridar anys enrere al “discipulat”; ens va fer entendre -assaborint-lo- que el missatge del que fou el seu Mestre-Jesús, ara ens l’encomana a tots els seus deixebles. D’ara en endavant, ens transmet de la seva missió, serem missioners. Hi ha una requalificació d’identitat: de deixebles esdevindrem “testimonis”. Ara, haurem de “predicar en nom d’Ell a tots el pobles”. ¿Què? ¿Com? Ho resumirà així: “La conversió i el perdó dels pecats”. Tot el que Ell havia fet i dit en vida mortal, ara ens ho encomana a tots nosaltres; nosaltres, sí, (inclosos: tu, jo), tots el seus deixebles; ara empoderats com a missioners i testimonis!

Predicar, ai, és un verb que se’ns ha quedat curt, verbositat. Ho sabem prou els capellans! Del que hem de fer ara se’n diu: evangelització. Portar la vivència personal de participar de la mateixa (!?) resurrecció i d’irradiar-la, brindar-la. No pot ser una explicació només dels fets ocorreguts en temps passats, sinó que es tracta de fer com els ocorregué als deixebles d’Emaús, tornant de pressa a dir –amb el goig de la novetat-: l’hem vist! i ens ha canviat!, ho hem reviscut com una “encesa del cor” estranya, dolça i inexplicable, però segura, definitiva, encomanadissa! No és només constatació del fet, sinó la reverberació que es fa present en ulls, gestos, paraules transides, tota una reverberació del viure en el dir i fer, de traspassar de sentit el goig del viure diferent, ressuscitats talment!

Arribats aquí, en un moment ponderat de discerniment que em prenc, amb silenci llarg, i em pregunto amb la màxima honestedat, bo i anant a la base del que presumptament m’ha passat en alguna forma inexplicable... Si no ho percebo i si no ho sento així..., millor deixar-ho, tal com les hem llegit fins ara aquestes escenes pasquals, com a aparicions només. Meravella sí, però sense conseqüències trasbalsadores... Podríem acabar aquí i anar passant d’”aparició en aparició”, satisfets per tornar-lo a veure i ben joiosos com en un “the end”clamorós en la vida terrenal de Jesús. No podia acabar Jesús més rodonament, però... el però em concerneix a mi. La pasqua de Jesús pot ser, convindria que fos...la meva pròpia Pasqua. Tot dit. Si em segueixes encara a tall de compromès, t’invito a anar al llindar mateix de la primera encíclica del papa Francesc LA JOIA DE L’EVANGELI i reprendre la  seva “arrencada joiosa”: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar el mateix trobament personal amb Jesucrist o, almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú (jo, tu, nosaltres!) pensi que aquesta invitació no és  per a ell, perquè “ningú queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. (cita de Pau VI: “Anunciant l’evangeli”). “Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar amb una tendresa que mai no es desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua”. No ha de ser així en nosaltres, malgrat pandèmies,  reclusions i confinaments, decaiguda de salut mental –potser-.  Si emergim: A Déu gràcies.

Segueix Francesc: “No em cansaré mai de repetir aquelles paraules de papa Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament – amb l’amor de Déu, que es converteix en una feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (=egocentrisme). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos, per a assolir el nostre ésser més veritable”. I ara -més que mai- amb l’evangeli d’avui a la mà i al cor, que acaba invitant-nos a ser missioners, a sentir la missió de Jesús com a pròpia. Mireu què afegeix Francesc per arrodonir el seu pensament i invitació. “Allí (en aquesta exquisida trobada)  hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?”

I encara més! Anant a l’encíclica de Pau VI  a que hem al·ludit suara, notarem com posa com a primer mitjà d’una efectiva evangelització: el testimoni de vida autènticament cristiana, lliurada a Déu en una comunió que res ha d’interrompre i ensems que igualment incideix en el proïsme amb un zel sense límits”. “L’home contemporani escolta més de grat als que donen testimoni, més que als que ensenyen, o, si els escolten, és perquè donen testimoni... Serà pel seu capteniment, mitjançant la seva vida testimonial com l’Església evangelitzarà el món, és a dir, a través d’un testimoni de fidelitat a Jesucrist, de pobresa, desempallegant-nos dels béns materials, de llibertat enfront dels poders del món, en una paraula: de santedat”.

Afegeix Pau VI: “L’home modern fastiguejat de discursos es mostra freqüentment cansat d’escoltar, immunitzat contra les paraules. Sabem de bona tinta per part de psicòlegs i sociòlegs que l’home d’avui ha superat la civilització de la paraula, suplantada per la civilització de la imatge”(ho escriu el 1975). No cal anar, però, massa enllà... Ja sabem que hi ha paraules i Paraules: les de veta evangèlica poques i sentides! Atents a la invitació a com presentem la figura de Jesús  que és la Paraula encarnada, que visibilitza a partir de la fe i del testimoni el vertader rostre de l’amor misericordiós de Déu. Fins aquí ens ha portat l’evangeli d’avui... L’amor foragita les pors: Trobada, identificació en una altra dimensió, enviament a missionar a partir del testimoni de vida. Són temps realment nous. Jesús és qui fou, qui és i qui ve. Donem-li bona acollida i estada i anunciem-lo amb una vida testimonial.              

P. Josep Mª Balcells

Diumenge Tercer de Pasqua, 18 d’abril del 2021.  Sabadell

Homilia del 11/04/2021

                          CONFESSEM  LA  VOSTRA  RESURRECCIÓ

Tota l’entera Octava de Pasqua viscuda i celebrada com si fos un sol dia litúrgic, com el momentum privilegiat de tot l’any litúrgic. Noteu la singularitat dels termes usats subratllant aquesta unicitat celebrativa (“aquests és la nit” –pregó pasqual-:sis vegades-; “avui és el dia en què ha obrat el Senyor” (aclamació abans de l’evangeli: –set vegades-); “us lloem però més que mai aquest dia, en què Crist la nostra Pasqua ha estat immolat”: prefaci de tota la setmana; “perdura eternament el vostre amor” en el salm 117 on es repeteix com un mantra, com una jaculatòria per fonamentar una memòria que no s’esborri, això és: per-durable).

Pasqua: centre, clau de volta i pedra angular, misteri, motor, mística, punt panòptic des d’on abastar la globalitat del misteri de Jesús: vida- missió- mort- ressuscitat- glorificat- assegut a la dreta del Pare- Senyor i Déu.

 Fidel al fet que m’és habitual de seleccionar les col·lectes per a trobar-hi tota la plural i unificada vivència d’aquests dies, que avui les clourem en primera instància: “Oh Déu, que feu resplendir aquesta nit santíssima de la Resurrecció del Senyor, desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que, renovats en el cos i en l’esperit, us servim amb fidelitat”. Aquesta és la primera corresponent a la vigília pasqual. I la completem amb la d’avui, la de l’octava: “Oh Déu sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la fe del vostre poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que comprenguem millor: 1.-quin baptisme ens ha purificat;  2.-.quin Esperit ens ha regenerat; 3.- i quina sang ens ha redimit”.  Havia insinuat que em centrava només en la Festa Major dels creients: Setmana Santa, però en realitat ja ens adverteix Pau: “Cada dia és Pasqua” i seran els dos misteris determinants de Jesús: Encarnació i Resurrecció, els que celebrarem cada dia en la vida concreta de ser i de fer com a cristians i en les eucaristies que ornaran les nostres assemblees litúrgiques arreu de tot l’any.

Havia començat per aquesta expressió: Confessió que per mor de subratllar-ne la seva propietat i encert em recolzo amb el DIEC que en aquesta entrada té com a segona significació: “declaració pública de la fe d’una Església cristiana”. Ja sabeu d’on prové aquesta professió pública i en veu alta de la nostra fe en la Resurrecció. Després de la consagració del pa i del vi i de mostrar-los a adoració com a punt culminant de l’Eucaristia, commogut el sacerdot anuncia i declara: “Proclameu el misteri de la FE”: La resposta més freqüent és: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Tres verbs ben solemnes: anunciem, confessem, esperem. És una manifestació integral de la fe en Jesús. Anunciem: donem la bona nova de la mort redemptora de Crist i en ella de la nostra pròpia mort a tot pecat. Confessem: declarem la Fe en la seva Resurrecció i, en la d’Ell, la nostra pròpia resurrecció. Esperem: Una fe esperançada que és la que hem de viure aquí en el quefer quotidià que ens portarà fins al ple acompliment, quan retornarà el Senyor Jesús. Dia sense més nit. Dia de viure per, amb i en Ell per sempre. Al·leluia!

Ara s’esdevé just el moment d’enllaçar tota la riquesa continguda en les dues col·lectes que ens poden donar el sentit ple del que hem pogut viure i experimentar  aquesta Setmana Santa i més en concret aquesta Octava Pasqual.

La consciència és l’atribut distintiu de la persona humana. Més humà esdevens, com més conscient ets. Això vol dir adonar-te, sentir-ho, valorar-ho tenir-ho com a allò més propi. De la fe dinàmica bé podia dir-se’n consciència. La professem, la confessem vivint-la. Aquí rau el compromís, allò essencial del que soc. Ser Fill de Déu; ai, ho dic massa de pressa! En dir-ho o en sentir-ho hi hauria d’haver sempre la renovada sorpresa, l’estupor i l’estremiment de saber que és el major do de la nostra vida. Que Déu ens veu i mira i ens té com a estimats, com de la seva mateixa família. I ens ha dotat de gràcia per poder experimentar una filiació que ens alinea amb el seu propi Fill: “el meu viure és Crist; no soc jo qui viu, sinó que és Crist qui viu en mi”. Te’n fas pagues? Això t’estimula a assemblar-te cada dia un xic més, compartint els mateixos sentiments de Crist? “El vostre amor val més que la vida”, que diem salmejant...

A la col·lecta d’avui les diem molt grosses. “Reanimeu la fe de tots. Recordeu que la tarda del Dissabte Sant vàrem renovar, reanimar les promeses del Baptisme amb reiterat “Renuncieu a Satanàs”, això és: al pecat, al mal, a la violència, a l’egoisme, a la manca d’amor? Renuncieu a les enveges i als odis, a les pereses,  les covardies, als materialismes? Renuncieu a creure-us els millors, a creure-us superiors als altres, a estar massa segurs de vosaltres mateixos, a creure-us ja convertits? Joan ens dirà que la fe és la nostra victòria més ferma.  La celebració de la Pasqua ens permet de fer un ponderat retorn a les fonts del nostre viure cristià. Ens demanarà una comprensió major i millor dels sagraments anomenats d’iniciació cristiana. Són els sagraments que han plantat en el nostre cor la capacitat de viure i de conviure com a cristians: I son: el baptisme, la confirmació (la presència i acció del mateix Esperit que acompanyà la vida i missió de Crist mateix): sagraments bàsics que no poden ser rebuts més que una vegada: perquè marquen indeleblement i son les fonts mateixes de la identitat cristiana. Denominació d’origen: DO! I l’altre que ens serà l’aliment i la llavor de creixença de la nostra vida: l’Eucaristia. Tot Pasqua la tenim en aquests sagraments que donen facultats, recursos i empenta per a ser fills i companys veritables de Jesús, amb qui farem camí de per vida fins a la plenitud augural.

El papa Francesc parla a “La Joia de l’Evangeli” de la Catequesi kerigmàtica i mistagògica com a indispensables. La primera és la del primer anunci que hauríem de refermar sovint. El papa ho sintetitza així: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te”. “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment  del kerigma. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui son necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no  imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques”. En parlar de la catequesi mistagògica (=aprofundir en els “misteris generadors”) que significa bàsicament dues coses: la necessària progressivitat de l’experiència formativa en què intervé tota la comunitat i una renovada valoració dels signes litúrgics de la iniciació cristiana”, justament com ens demanava i urgia la col·lecta d’avui. On ha quedat la formació permanent en les nostres comunitats parroquials? Hem circumscrit el fet cristià en la recepció de l’Eucaristia dominical? Manca reflexió, maduració en la fe, experiències novedoses que ens atansin als grans creients i al seu testimoniatge! Quin és l’últim llibre que he llegit sobre Crist i sobre l’Església, sobre els problemes religiosos avui? Llegeixo la Bíblia? Tinc o participo en algun grup de maduració de la Fe? Avui hi ha una progressiva i lacerant ignorància sobre la vida evangèlica. La indiferència ambiental corseca i es va allunyant de les qüestions vitals que donarien sentit i qualitat en l’experiència cristiana. Avui gairebé manca de sentit una fe que no se senti acompanyada per una comunitat o un grup. Envigorir la fe és una de les necessitats més peremptòries que tenim a les parròquies. Com hi donem sortida? Has “ensumat” el concili Vaticà II?

P. Josep Mª Balcells

Diumenge segon de Pasqua, octava pasqual, 11 d’abril de 2021 Sabadell

Homilia de Pasqua: 04/04/2021

                                   SURREXIT  DOMINUS  VERE!

És un privilegi tenir un esplèndid grup d’amics i companys que et feliciten amb aquests youtubes plens de cants pasquals. És la millor interpretació i plasmació dels desigs el fer-ho amb cants que ressonen més fondals. Aquests dies estem més tendres i sensibles i no hi ha com compartir, ni que sigui virtualment, una peça de gregorià o bé amb una cantata de Bach...

 La res-surrecció no és cosa de tocar i palpar. Perdria el seva veritat i el seu en-cant. Només per la fe tenim accés  als “misteris” i el de la Resurrecció n’és el més gran en si mateix i participat -incoativament ja des d’ara- per nosaltres, té la força de transformar el nostre viure a “imatge i semblança” de la vida del mateix Crist. La crida que ens fa l’Església, avui i aquí, és a viure –no sé pas com dir-ho per no llevar-li el seu sentit més genuí- en una quarta dimensió i més. Hi ha en aquestes festes primordials una crida a superar el to vital. Contínuament ens hem de “pessigar” l’esperit –és una manera de dir-. Car la “novetat” que suposa Con-rresuscitar amb Crist demana un estat de “vetlla” sostinguda, perquè només “a batecs de fe explícita” podrem mantenir l’encanteri que suposa viure a l’estil de Jesús, una vegada ha superat Ell el llindar de la mort. Tot això és novetat permanent. Melloni parlava aquests dies d’anomenar el misteri que celebrem Surrecció. En el sentit de surgència, d’estirar cap amunt, de sortir la papallona de la seva crisàlide. Tot això en consonància amb el pensament de Simone Weil que contrasta la llei de la gravetat amb la llei de la gràcia que és el seu oposat.

Llegint aquests dies propicis en què la pandèmia se’ns l’han allargassats i en què d’acord amb les preferències que un ha sabut instaurar en el seu timing donen per a molt, sobretot per a allò que un considera dels més fonamentadors. A això anava... Rellegint el libre de Josep Otón “Simone Weil: el silenci de Déu”, l’autor explica que a instàncies de Gustave Thibon aquest li va fer descobrir la grandesa del parenostre que ella el va traduir del grec i el memoritzà. “La dolçor infinita d’aquest text grec la va impressionar de tal manera que durant els dies següents no va poder deixar de recitar-lo amb assiduïtat. El recitava fins i tot mentre treballava a la verema. D’aleshores ençà va determinar resar-lo cada matí amb plena atenció. Si es distreia o s’endormiscava, tornava a començar per aconseguir una atenció plena. No es tractava d’una simple disciplina repetida d’una manera mecànica. Segons Weil, el parenostre és a la pregària el mateix que és Crist respecte a la humanitat. Creu que no és possible recitar-lo atentament sense que es produeixi un canvi en l’interior de la persona. Aquesta pràctica condueix Weil al llindar de la mística”. Cal advertir que la tècnica de “l’atenció plena” és per a ella un costum, millor dit un “projecte” que aplica al viure, al treball, al llegir (“no llegeixo, devoro”) i l’aplicava també per superar el dolor d’una migranya tan persistent i que vencia a cops d’una atenció reconcentrada. D’ella són  aquestes  conviccions: que “l’atenció plena és ja de per si una oració”, i aquesta: “encara que els esforços d’atenció fossin aparentment estèrils, un dia, una llum exactament proporcional a aquests esforços inundarà l’ànima”. M’he allargat en citar aquesta dona excepcional perquè pot ser-nos d’estímul i de pedagogia del fer. I també aplicant-ho a la percepció espiritual de la Resurrecció. És cosa de persones que aquests dies no es deixen portar només pel sentiment i propendeixen a veure en el Ressuscitat com una “aparició”, quan és una percepció inexplicable, però segura. Aquesta és la convicció que en resta en el moment de constatar una presencialitat i que després en queda un com un plaent perfum... És com una estirada espiritual cap amunt, una elevació o cosa similar.

Els simbolismes ens han de portar a guanyar la partida. Sempre hi ha més del que percebem. Així llegim i preguem a la col·lecta d’avui: “Jesús vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat. I feu que renovats pel vostre Esperit ressuscitem amb Crist,  en la llum de la vida”. Tot això no es pot comprendre si no apel·lem a una nova manera d’entendre el viure de Jesús i conseqüentment el nostre. Jesús és el Vivent per excel·lència i nosaltres participem d’aquesta vida ressuscitada. No és una qüestió fonamentalment moral. La novetat derivada de la Pasqua no rau en ser més bones persones. sinó en viure una vida canviada i participada de i en la de Jesús. Ens hem entretingut a ponderar en excès el perdó dels nostres pecats, perquè això és més fàcilment comprensible –i és ben cert!-, però què podem dir d’allò que Joan diu al començament del seu evangeli que “de la seva plenitud tots nosaltres n’he rebut gràcia sobre gràcia?  O bé allò de Pau que “allí on hi ha abundat el pecat, allí hi ha superabundat la gràcia”. Convé no cosificar la gràcia com hem fet amb el pecat. La gràcia és sempre vida participada pel i del i en el Crist. Ho diu el mateix Pau: “Crist és la nostra vida” literalment!.  També serà Pau qui ens dirà tot i adreçant-se als de Colosses: “Ja que heu ressuscitat (nosaltres!) juntament amb el Crist (és per tant la nostra Pasqua també!), cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist”. Què pobre dir: les coses de dalt! La manera de viure a semblança de la del Crist Vivent.

Havíem concebut la gràcia com el fet de no tenir pecats, però és molt més que això! Seria més bé la conseqüència del fet de la donació, favor o l’auxili gratuït que Déu ens dona per a respondre a la seva crida: arribar a ser fills de Déu, fills adoptius, participants de la naturalesa divina i de la vida eterna. A veure si me’n surto? Vaig com a la font al Catecisme de l’Església, on llegeixo: “La gràcia  és una participació a la vida de Déu”. (No et desconcerta l’expressió entesa literalment?) Segueix: Ens introdueix en la intimitat de la vida trinitària: pel baptisme el cristià participa de la gràcia del Crist, Cap del seu Cos. Com un “fill adoptiu” pot dir a Déu “Pare” en unió amb el seu Fill Unigènit. Rep la vida de l’Esperit Sant que li infon la caritat i que forma l’Església.

Aquesta vocació a la vida eterna és sobrenatural. Depèn totalment de la iniciativa gratuïta de Déu: únicament Déu pot revelar-se i donar-se Ell mateix. Ultrapassa les capacitats de la intel·ligència i les forces de la voluntat humana, com de tota criatura. La gràcia del Crist  és el do gratuït que Déu ens ha fet de la seva vida, infosa per l’Esperit Sant en les nostres ànimes per guarir-les del pecat i santificar-les: és la gràcia santificant i deïficant rebuda pel baptisme. És en nosaltres la font de l’obra de la santificació. “Tot aquell qui és en el Crist, és una nova criatura; ha passat allò que era vell, tot s’ha tornat nou. I tot això és obra de Déu que ens ha reconciliat amb Ell pel Crist” : Pau.

La gràcia santificant és un do habitual, una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu, d’actuar pel seu amor. Cal distingir la gràcia habitual, disposició permanent a viure i actuar segons la crida divina, i les gràcies actuals que designen les intervencions divines, ja sigui a l’origen de la conversió, ja sigui en el curs de l’obra de la santificació.

Això és Pasqua, la de Jesús i -en la d’Ell- la nostra. No esteu consternats? La Pasqua va de bracet amb la “resurrecció” del nostre baptisme. Som conscients del que significa i suposa la Pasqua permanent on ens juguem tota la grandesa del que som i tenim? Ben bé podem dir -i més encara que els nostres avantpassats en l’Àntic Testament-: “no hi ha poble que tingui els seus Déus tan a prop com nosaltres”. No fem dels ministeris (=sagraments) una invitació a ser tan sols “pietosos”. Tinguem o demanem-la en cas de no haver entrat en el misteri del “Déu-en-nosaltres”. En sentir aquests dies pasquals la nova vida, cal que agenollem el nostre esperit i diguem: “Senyor, no soc digne de tot el que m’és ofert. Digueu tan sols una paraula que em desvetlli a allò a que Vós em crideu a cada moment. Doneu-me el do de l’atenció plena! Que sigui més conscient del que soc i del que Vós em doneu. Pau ho deixava dit concisament: “Sigueu agraïts, sigueu eucarístics, que és el mateix. Deixeu-me dir: “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb Ell?... Qui em epararà de l’amor de Crist? (Rm 8, 31-32, 35). Bona, sentida, viscuda, contemplada Pasqua! Plens de GRÀCIA! Al·leluia. Amén, amén.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor, 4 d’abril 2021 Sabadell