Homilia del diumenge 11/04/2021

                                       “EM  SEREU  TESTIMONIS”

Tota l’espiritualitat cristiana pròpia, sobretot la derivada del temps pasqual, com ho anem llegint insistentment en els evangelis –tots ells de Joan!- d’aquests diumenges del cicle litúrgic de Pasqua fins a Pentecosta, s’esdevenen sobre la base d’un insòlit encontre amb Jesús Ressuscitat. Tot i ser gairebé sempre en un context de grup divers de deixebles, el fet litúrgic de revisitar-los -ara i aquí reactualitzant-los-, no ens eximeix (atenció!) de donar-hi una resposta personal. Això fa que jo, lector, “pugi”, “entri” com aquell qui digui a l’escenari i que m’hi senti implicat en primera persona. Davant, doncs, del “Sóc Jo Mateix” que dient-ho a tots els presents, també m’ho diu a mi, cal que ho pensi decididament i compromesa. Per tant, jo soc empès a donar-li una resposta en persona, no permetent que es dissolgui i dilueixi la Trobada en una escena més de les habituals en aquests dies pasquals, que tot i retenir-les com a ben certes i reafirmades (per FE evidentment).  “És Ell realment, al·leluia!”, però (atenció, altra vegada!) que “el fet” es podria difuminar com a crida a posicionar-me d’una manera individualitzada, personal, única. De cada trobada pasqual se’n pot dir retrobada d’alguna manera, ja que en totes elles Jesús malda sempre perquè descobreixin i verifiquin la seva identitat: (“mireu, toqueu, no sóc un fantasma”). Veuen de cert que és Ell mateix, però l’han de veure ben diferent!  No és un retorn, sinó un autèntic pujar un grau qualificatiu de vida, veure’l en una altra dimensió, certa però insòlita. És Ell, sí -per a constatació inicial- però Ell mateix els i ens alliçona perquè el vegem (ara per fe!) amb una personalitat diferent, d’una manera nova. No acabem d’entendre que vol dir ressuscitat... Ni ells, ni tanmateix nosaltres que ja estem dintre de l’escena com a coprotagonistes i implicats. Aquest és el tenor dels evangelis de Joan: impliquen els lectors com a formant part de l’escena. Tot està posat per enfortir la FE.  “Tot això ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom”. (Jn 20, 31, final del seu evangeli)

De cop i volta, Jesús parla directament als “seus” de saber-se  i de sentir-se identificats amb Ell en una manera nova (a mode de resurrecció!);  nova relació que haurem d’anar conreant mica a mica –el canvi de perspectiva és tan diferent! No s’ha manifestat Jesús només, perquè facin la constatació que torna a ser vivent, mortal, només per posar un “final” exitós a la seva trajectòria vital històrica... Ara els (ens) demanarà que en endavant siguem els seus “testimonis”. ¿De què? ¿De quina manera? No tot ha acabat amb un final feliç compartit –Mestre i deixebles junts altra vegada joiosament!  Ara, tot recomença novament i Ell ens dona, ens traspassa la seva mateixa missió, que per a això ens va cridar anys enrere al “discipulat”; ens va fer entendre -assaborint-lo- que el missatge del que fou el seu Mestre-Jesús, ara ens l’encomana a tots els seus deixebles. D’ara en endavant, ens transmet de la seva missió, serem missioners. Hi ha una requalificació d’identitat: de deixebles esdevindrem “testimonis”. Ara, haurem de “predicar en nom d’Ell a tots el pobles”. ¿Què? ¿Com? Ho resumirà així: “La conversió i el perdó dels pecats”. Tot el que Ell havia fet i dit en vida mortal, ara ens ho encomana a tots nosaltres; nosaltres, sí, (inclosos: tu, jo), tots el seus deixebles; ara empoderats com a missioners i testimonis!

Predicar, ai, és un verb que se’ns ha quedat curt, verbositat. Ho sabem prou els capellans! Del que hem de fer ara se’n diu: evangelització. Portar la vivència personal de participar de la mateixa (!?) resurrecció i d’irradiar-la, brindar-la. No pot ser una explicació només dels fets ocorreguts en temps passats, sinó que es tracta de fer com els ocorregué als deixebles d’Emaús, tornant de pressa a dir –amb el goig de la novetat-: l’hem vist! i ens ha canviat!, ho hem reviscut com una “encesa del cor” estranya, dolça i inexplicable, però segura, definitiva, encomanadissa! No és només constatació del fet, sinó la reverberació que es fa present en ulls, gestos, paraules transides, tota una reverberació del viure en el dir i fer, de traspassar de sentit el goig del viure diferent, ressuscitats talment!

Arribats aquí, en un moment ponderat de discerniment que em prenc, amb silenci llarg, i em pregunto amb la màxima honestedat, bo i anant a la base del que presumptament m’ha passat en alguna forma inexplicable... Si no ho percebo i si no ho sento així..., millor deixar-ho, tal com les hem llegit fins ara aquestes escenes pasquals, com a aparicions només. Meravella sí, però sense conseqüències trasbalsadores... Podríem acabar aquí i anar passant d’”aparició en aparició”, satisfets per tornar-lo a veure i ben joiosos com en un “the end”clamorós en la vida terrenal de Jesús. No podia acabar Jesús més rodonament, però... el però em concerneix a mi. La pasqua de Jesús pot ser, convindria que fos...la meva pròpia Pasqua. Tot dit. Si em segueixes encara a tall de compromès, t’invito a anar al llindar mateix de la primera encíclica del papa Francesc LA JOIA DE L’EVANGELI i reprendre la  seva “arrencada joiosa”: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar el mateix trobament personal amb Jesucrist o, almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú (jo, tu, nosaltres!) pensi que aquesta invitació no és  per a ell, perquè “ningú queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. (cita de Pau VI: “Anunciant l’evangeli”). “Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar amb una tendresa que mai no es desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua”. No ha de ser així en nosaltres, malgrat pandèmies,  reclusions i confinaments, decaiguda de salut mental –potser-.  Si emergim: A Déu gràcies.

Segueix Francesc: “No em cansaré mai de repetir aquelles paraules de papa Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament – amb l’amor de Déu, que es converteix en una feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (=egocentrisme). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos, per a assolir el nostre ésser més veritable”. I ara -més que mai- amb l’evangeli d’avui a la mà i al cor, que acaba invitant-nos a ser missioners, a sentir la missió de Jesús com a pròpia. Mireu què afegeix Francesc per arrodonir el seu pensament i invitació. “Allí (en aquesta exquisida trobada)  hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?”

I encara més! Anant a l’encíclica de Pau VI  a que hem al·ludit suara, notarem com posa com a primer mitjà d’una efectiva evangelització: el testimoni de vida autènticament cristiana, lliurada a Déu en una comunió que res ha d’interrompre i ensems que igualment incideix en el proïsme amb un zel sense límits”. “L’home contemporani escolta més de grat als que donen testimoni, més que als que ensenyen, o, si els escolten, és perquè donen testimoni... Serà pel seu capteniment, mitjançant la seva vida testimonial com l’Església evangelitzarà el món, és a dir, a través d’un testimoni de fidelitat a Jesucrist, de pobresa, desempallegant-nos dels béns materials, de llibertat enfront dels poders del món, en una paraula: de santedat”.

Afegeix Pau VI: “L’home modern fastiguejat de discursos es mostra freqüentment cansat d’escoltar, immunitzat contra les paraules. Sabem de bona tinta per part de psicòlegs i sociòlegs que l’home d’avui ha superat la civilització de la paraula, suplantada per la civilització de la imatge”(ho escriu el 1975). No cal anar, però, massa enllà... Ja sabem que hi ha paraules i Paraules: les de veta evangèlica poques i sentides! Atents a la invitació a com presentem la figura de Jesús  que és la Paraula encarnada, que visibilitza a partir de la fe i del testimoni el vertader rostre de l’amor misericordiós de Déu. Fins aquí ens ha portat l’evangeli d’avui... L’amor foragita les pors: Trobada, identificació en una altra dimensió, enviament a missionar a partir del testimoni de vida. Són temps realment nous. Jesús és qui fou, qui és i qui ve. Donem-li bona acollida i estada i anunciem-lo amb una vida testimonial.              

P. Josep Mª Balcells

Diumenge Tercer de Pasqua, 18 d’abril del 2021.  Sabadell