Homilia de Pasqua: 04/04/2021

                                   SURREXIT  DOMINUS  VERE!

És un privilegi tenir un esplèndid grup d’amics i companys que et feliciten amb aquests youtubes plens de cants pasquals. És la millor interpretació i plasmació dels desigs el fer-ho amb cants que ressonen més fondals. Aquests dies estem més tendres i sensibles i no hi ha com compartir, ni que sigui virtualment, una peça de gregorià o bé amb una cantata de Bach...

 La res-surrecció no és cosa de tocar i palpar. Perdria el seva veritat i el seu en-cant. Només per la fe tenim accés  als “misteris” i el de la Resurrecció n’és el més gran en si mateix i participat -incoativament ja des d’ara- per nosaltres, té la força de transformar el nostre viure a “imatge i semblança” de la vida del mateix Crist. La crida que ens fa l’Església, avui i aquí, és a viure –no sé pas com dir-ho per no llevar-li el seu sentit més genuí- en una quarta dimensió i més. Hi ha en aquestes festes primordials una crida a superar el to vital. Contínuament ens hem de “pessigar” l’esperit –és una manera de dir-. Car la “novetat” que suposa Con-rresuscitar amb Crist demana un estat de “vetlla” sostinguda, perquè només “a batecs de fe explícita” podrem mantenir l’encanteri que suposa viure a l’estil de Jesús, una vegada ha superat Ell el llindar de la mort. Tot això és novetat permanent. Melloni parlava aquests dies d’anomenar el misteri que celebrem Surrecció. En el sentit de surgència, d’estirar cap amunt, de sortir la papallona de la seva crisàlide. Tot això en consonància amb el pensament de Simone Weil que contrasta la llei de la gravetat amb la llei de la gràcia que és el seu oposat.

Llegint aquests dies propicis en què la pandèmia se’ns l’han allargassats i en què d’acord amb les preferències que un ha sabut instaurar en el seu timing donen per a molt, sobretot per a allò que un considera dels més fonamentadors. A això anava... Rellegint el libre de Josep Otón “Simone Weil: el silenci de Déu”, l’autor explica que a instàncies de Gustave Thibon aquest li va fer descobrir la grandesa del parenostre que ella el va traduir del grec i el memoritzà. “La dolçor infinita d’aquest text grec la va impressionar de tal manera que durant els dies següents no va poder deixar de recitar-lo amb assiduïtat. El recitava fins i tot mentre treballava a la verema. D’aleshores ençà va determinar resar-lo cada matí amb plena atenció. Si es distreia o s’endormiscava, tornava a començar per aconseguir una atenció plena. No es tractava d’una simple disciplina repetida d’una manera mecànica. Segons Weil, el parenostre és a la pregària el mateix que és Crist respecte a la humanitat. Creu que no és possible recitar-lo atentament sense que es produeixi un canvi en l’interior de la persona. Aquesta pràctica condueix Weil al llindar de la mística”. Cal advertir que la tècnica de “l’atenció plena” és per a ella un costum, millor dit un “projecte” que aplica al viure, al treball, al llegir (“no llegeixo, devoro”) i l’aplicava també per superar el dolor d’una migranya tan persistent i que vencia a cops d’una atenció reconcentrada. D’ella són  aquestes  conviccions: que “l’atenció plena és ja de per si una oració”, i aquesta: “encara que els esforços d’atenció fossin aparentment estèrils, un dia, una llum exactament proporcional a aquests esforços inundarà l’ànima”. M’he allargat en citar aquesta dona excepcional perquè pot ser-nos d’estímul i de pedagogia del fer. I també aplicant-ho a la percepció espiritual de la Resurrecció. És cosa de persones que aquests dies no es deixen portar només pel sentiment i propendeixen a veure en el Ressuscitat com una “aparició”, quan és una percepció inexplicable, però segura. Aquesta és la convicció que en resta en el moment de constatar una presencialitat i que després en queda un com un plaent perfum... És com una estirada espiritual cap amunt, una elevació o cosa similar.

Els simbolismes ens han de portar a guanyar la partida. Sempre hi ha més del que percebem. Així llegim i preguem a la col·lecta d’avui: “Jesús vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat. I feu que renovats pel vostre Esperit ressuscitem amb Crist,  en la llum de la vida”. Tot això no es pot comprendre si no apel·lem a una nova manera d’entendre el viure de Jesús i conseqüentment el nostre. Jesús és el Vivent per excel·lència i nosaltres participem d’aquesta vida ressuscitada. No és una qüestió fonamentalment moral. La novetat derivada de la Pasqua no rau en ser més bones persones. sinó en viure una vida canviada i participada de i en la de Jesús. Ens hem entretingut a ponderar en excès el perdó dels nostres pecats, perquè això és més fàcilment comprensible –i és ben cert!-, però què podem dir d’allò que Joan diu al començament del seu evangeli que “de la seva plenitud tots nosaltres n’he rebut gràcia sobre gràcia?  O bé allò de Pau que “allí on hi ha abundat el pecat, allí hi ha superabundat la gràcia”. Convé no cosificar la gràcia com hem fet amb el pecat. La gràcia és sempre vida participada pel i del i en el Crist. Ho diu el mateix Pau: “Crist és la nostra vida” literalment!.  També serà Pau qui ens dirà tot i adreçant-se als de Colosses: “Ja que heu ressuscitat (nosaltres!) juntament amb el Crist (és per tant la nostra Pasqua també!), cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist”. Què pobre dir: les coses de dalt! La manera de viure a semblança de la del Crist Vivent.

Havíem concebut la gràcia com el fet de no tenir pecats, però és molt més que això! Seria més bé la conseqüència del fet de la donació, favor o l’auxili gratuït que Déu ens dona per a respondre a la seva crida: arribar a ser fills de Déu, fills adoptius, participants de la naturalesa divina i de la vida eterna. A veure si me’n surto? Vaig com a la font al Catecisme de l’Església, on llegeixo: “La gràcia  és una participació a la vida de Déu”. (No et desconcerta l’expressió entesa literalment?) Segueix: Ens introdueix en la intimitat de la vida trinitària: pel baptisme el cristià participa de la gràcia del Crist, Cap del seu Cos. Com un “fill adoptiu” pot dir a Déu “Pare” en unió amb el seu Fill Unigènit. Rep la vida de l’Esperit Sant que li infon la caritat i que forma l’Església.

Aquesta vocació a la vida eterna és sobrenatural. Depèn totalment de la iniciativa gratuïta de Déu: únicament Déu pot revelar-se i donar-se Ell mateix. Ultrapassa les capacitats de la intel·ligència i les forces de la voluntat humana, com de tota criatura. La gràcia del Crist  és el do gratuït que Déu ens ha fet de la seva vida, infosa per l’Esperit Sant en les nostres ànimes per guarir-les del pecat i santificar-les: és la gràcia santificant i deïficant rebuda pel baptisme. És en nosaltres la font de l’obra de la santificació. “Tot aquell qui és en el Crist, és una nova criatura; ha passat allò que era vell, tot s’ha tornat nou. I tot això és obra de Déu que ens ha reconciliat amb Ell pel Crist” : Pau.

La gràcia santificant és un do habitual, una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu, d’actuar pel seu amor. Cal distingir la gràcia habitual, disposició permanent a viure i actuar segons la crida divina, i les gràcies actuals que designen les intervencions divines, ja sigui a l’origen de la conversió, ja sigui en el curs de l’obra de la santificació.

Això és Pasqua, la de Jesús i -en la d’Ell- la nostra. No esteu consternats? La Pasqua va de bracet amb la “resurrecció” del nostre baptisme. Som conscients del que significa i suposa la Pasqua permanent on ens juguem tota la grandesa del que som i tenim? Ben bé podem dir -i més encara que els nostres avantpassats en l’Àntic Testament-: “no hi ha poble que tingui els seus Déus tan a prop com nosaltres”. No fem dels ministeris (=sagraments) una invitació a ser tan sols “pietosos”. Tinguem o demanem-la en cas de no haver entrat en el misteri del “Déu-en-nosaltres”. En sentir aquests dies pasquals la nova vida, cal que agenollem el nostre esperit i diguem: “Senyor, no soc digne de tot el que m’és ofert. Digueu tan sols una paraula que em desvetlli a allò a que Vós em crideu a cada moment. Doneu-me el do de l’atenció plena! Que sigui més conscient del que soc i del que Vós em doneu. Pau ho deixava dit concisament: “Sigueu agraïts, sigueu eucarístics, que és el mateix. Deixeu-me dir: “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb Ell?... Qui em epararà de l’amor de Crist? (Rm 8, 31-32, 35). Bona, sentida, viscuda, contemplada Pasqua! Plens de GRÀCIA! Al·leluia. Amén, amén.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor, 4 d’abril 2021 Sabadell