LA NOVETAT DE LA SETMANA SANTA
Entrem en l’ambient propi –el d’abans!- de la Setmana Santa, després dels exercicis quaresmals que ara arriben justament al seu moment culminant.
Hem transcorregut setmanes en què la litúrgia ens ha cridat a afinar la sensibilitat evangèlica, sense la qual seria debades que entraríem com aquell qui diu en el temple de Déu (figurativament tota la Setmana Santa com una catedral), objectiu del nostre pelegrinatge on se’ns manifestarà el veritable sentit del nostre caminar, que no és altre que entrar en Comunió per, amb i en Crist, calcant els darreres passos de la seva vida. Aquests moments finals ens han de donar la validació del camí fet en la quarantena, que serà com el peatge per a una desitjada entesa dels misteris pasquals vers els quals adreçàvem el nostre propòsit. Preu i prova a la vegada per poder accedir a una vivència més cabal dels esdeveniments a viure, propis d’aquests dies.
Avui, diumenge de Rams i també de Passió, veritable exordi d’una setmana única. Els dies un rere l’altre ens portaran al cor de la vida i missió de Jesús. Se’ns demanarà no una commemoració, sinó la reviviscència, un compartir -en la mesura en què això ens sigui possible- els mateixos sentiments que va viure el mateix Jesús. Era la culminació de l’emblemàtica “hora” de Jesús, sospirada, anhelada i –per què no dir-ho?- temuda. Hora o Calze o Baptisme: aquestes foren les diverses denominacions que els hi donà Jesús conscient de la capitalitat dels esdeveniments que hauria de viure i més, sofrir, destacant-ne sentit, significació, la condensació mateixa de “vida i missió”, punt focal, neuràlgic, resum diríem dels dos misteris que s’uneixen per donar compleció al viure i al morir i al reviure del Servent de Déu per sempre més: encarnació i redempció. Tots dos en un misteriós “per a nosaltres”, per fer-nos accedir a la participació en la mateixa vida divina. Pau ens hi atansarà en l’epístola als filipencs (segona lectura de la litúrgia d’avui), quan ens encoratja a “tenir els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. I els explicitarà en un himne probablement anterior al mateix apòstol: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu”... De moment fem una gran parada com un tall en aquestes paraules de Pau, procurant reviure-les -ara i aquí- en el nostre cor.
Això ens porta a considerar sobretot la narració que Marc fa de la Passió, que és la pròpia d’aquest diumenge. Precisament, és una lectura que no podem fer si no és portats per una tremolor de fe, perquè Marc ens introdueix en una foscor creixent viscuda per Jesús, d’una forma plena d’un dramatisme atuïdor: va des de l’hosanna de l’acollida dels Rams fins al desempar creixent; un darrer sopar vençut pels pressentiments de fallida del seu projecte de salvació; les bravates usuals de Pere; l’oració estripada -filial amb tot- a Getsemaní; el bes glaçat del traïdor de Judes; la fugida dels deixebles; la negació flagrant de Pere; el simulacre de judici en el Sanedrí i el refús a defensar-se de les acusacions maldestres i -amb tot no concordants-, fora de la resposta a l’insidiosa pregunta sobre la seva identitat, que seria tinguda com a blasfèmia i que seria la base de la seva incriminació. Portat a Pilats ja savent-se condemnat d’antuvi, i refusant d’entrar en el motiu de la reprovació: “Ets tu el rei dels jueus” Tancat amb un evasiu ”Tu ho dius”. Es descabdellen precipitosament els esdeveniments en un silenci opressiu que tindrà el punt final amb el dolorós i colpidor: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? Punyent expressió que hem de saber llegir dins els correctes i deguts sentiments de filiació que -no negant la gravetat dels sentiments que s’evidencien- això no obstant no pot haver-hi un desesper, sinó la prova final de consonància amb l’himne que he esmentat d’una obediència suprema enfront de la mort en creu. Seria blasfem posar el Pare com a determinant d’aquesta situació última. Expressió d’anorreament fiduciós. Com, de quina manera més esgarrifosa la fidelitat a la missió rebuda del Pare el porta a ser-li obedient en grau extrem. Precisament, en aquest extrem obediencial, nosaltres podem comprendre el que significa la redempció, el perdó del pecats i la reconciliació amb Déu i la gràcia que de la Creu i del crucificat se’n deriven. Oh misteri inaudit, únic!
Aquest relat de la passió és ben diferent del que escoltarem el divendres sant, on Joan ens farà assistir a un relat en què Jesucrist fa la via de la Creu amb una dignitat real i en la que no mort un ajusticiat sinó un veritable Rei.
Tenim dos Via Crucis o millor dos “passios”. El de la “pietat popular” que fa un seguiment pas a pas d’una condensació dels quatre evangelis, enquadrat en uns sentiments de compassió, però avui em plantejo de fer-ne un altre en concordància només amb la narració de Marc, pròpia d’aquest diumenge, molt descarnada, com d’una anada vers un ominós silenci que ens portarà fins a l’expressió ja comentada del salm 21 del qual formen part, a més, aquell crit del desempar, de l’abandó.
Faig, doncs, una proposta d’un nou Via Crucis fet en la intimitat que podrem trobar fàcilment en aquests dies, on la finalitat és acompanyar empàticament Jesús en el canemàs dels seus sentiments. Exercitar la compassió, no pietista sinó existencial, fins a arribar a entendre i compartir aquest camí obediencial de Jesús, viscut en els diferents passos d’abandó i d’un fracàs aparent. Em sembla que pot tenir una densitat teologal viure des del cor de Jesús les negativitats que es van succeint viscudes com etapes d’un despullament personal de Jesús vist i conviscut a compàs dels sentiments que vivia en el seu interior, en les successives escenes. Voldria portar tota la condensació d’una vida i missió portada fins a les últimes conseqüències. O Millor dit, fins a les penúltimes, car Pau continuarà l’himne que hem deixat inconclús més amunt a posta... Perquè la Setmana Santa no acaba ni amb el divendres sant sinó que té el veritable final joiós i celebratiu en el Dia de Pasqua, en la seva resurrecció i elevació o glorificació que pren relleu en l’acabament de l’himne adduït per Pau, que diu així: “Per això(=en conseqüència), Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell Nom (=identitat reconeguda) que està per damunt de tot altre nom (=preeminència), perquè tothom, al cel, a la terra i sota terra, doblegui el genoll al Nom de Jesús (=adorar) i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”. Del qual tots els homes en som deutors i agraïts.
Caldria fer unes reflexions sobre l’obediència filial de Jesús, car de no entendre-la restaríem a les portes només del que significa l’obediència en l’ètica evangèlica. Jesús va manifestar més d’una vegada que el seu aliment era fer la voluntat del seu Pare. I transformava l’obediència en l’amor al Pare, sense privar-la de les angúnies mortals que va patir. Tota desobediència al Pare de jueus i gentils Pau la reclou en la admirable obediència de Crist sobretot en les estretors de la seva passió. Llegim astorats, commoguts i agraïts a l’Epístola: als Hebreus: “Jesús, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i arribat a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”. Serà Pau qui reblarà el missatge: “Ara que som justos per la fe, estem en pau amb Déu gràcies a nostre Senyor Jesucrist. Per Ell, en virtut de la fe, tenim entrada en aquests gràcia que ja posseïm en ferm, i per Ell hem rebut l’honor d’esperar la glòria de Déu. Més encara, fins i tot en les tribulacions trobem motiu de gloriar-nos”. “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament en Ell... Qui ens separarà de l’amor de Crist?” Vertaderament som fills de l’obediència admirable de Jesús, fet obedient fins a acceptar la mort i una mort de Creu”. A exemple de Jesús sigui l’obediència amorosa el nostre aliment de cada dia. “Facis la vostra voluntat així en la terra com es fa en el cel.
P. Josep Mª Balcells
Setmana Santa en temps d’estretors pel covit, 28 de març- 4 d’abril del 2021 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada