RECONEIX, OH HOME,
LA DIGNITAT D’ALTRUI
Diumenge passat vaig incidir en la posada en relleu de la pròpia dignitat, de l’estima de nosaltres mateixos, compatible – tant i més!- amb el reconeixement de l’excelsa (!) dignitat de tota altra persona humana. Igual per igual.
La nostra dignitat (llegeixi’s: respecte, valoració, riquesa en l’ésser, cura, desenvolupament i creixença...) serà consistent i sostenible si amb una exquisida humilitat de base (“què tens que no hagis rebut?”, Pau) hi ha també una projecció envers els altres. De què serviria tenir consciència de la pròpia dignitat sense la relació existencial amb les altres dignitats, que tenen el mateix fonament meu: és a dir Déu Amor que estima creativament, que dona i es dona. Misteri al que ens hem d’abocar, perquè estem pastats a imatge i semblança d’un Déu dador per excel·lència. Ai, m’hi perdo i que no m’hi busquin que ja m’hi trobo a plaer en la recerca del misteri de l’amor de Déu. Més i més!
Recordem que el papa Francesc va posar per encapçalament del seu document que el té com a contribució personal a la doctrina social de l’Església on hi fa la crida i proposta en part somniosa però esperançada de la “fraternitat universal i de l’amistat social”. Dues crides que es complementen i s’interrelacionen des de la volada vers allò universal, global, mundial, i les concrecions de les dignitats personals que en el concret es manifesten, es complementen i es validen en el tracte diari, en un tu a tu engendrador d’un meravellós “nosaltres”, que lliga i edifica la “casa comuna”. Això ho anirà desglossant en diferents temes, el primer que ara m’interessa és el de la “cultura del trobament”, també en el diàleg social vers una nova cultura, en “el valor únic de l’amor”, en “la gratuïtat que acull” i en molts altres aspectes socials i cívics que troben el millor referent evangèlic en la glossa de la paràbola del Bon Samarità (que titula: “Un estrany en el camí”, semblantment a com ho feu en l’altra encíclica “Laudato sí”, denominant la mateixa paràbola allí “L’Evangeli de la Creació”). Aquí, Francesc anota que el relat del Bon Samarità no mostra un ensenyament d’ideals abstractes, ni es circumscriu en la fonamentalitat d’una moralitat ètico-social, sinó que ens revela una característica essencial de l’ésser humà, molts cops oblidada. Hem estat fets per a la plenitud que només s’assoleix en l’amor. No és una opció possible viure indiferents davant del dolor, no podem deixar que ningú quedi “a un costat de la vida”. Això ens ha d’indignar fins a fer-nos baixar de la nostra serenitat fins al punt d’alterar-nos pel sofriment humà. Això és dignitat, amb la conseqüència pràctica que aplicarà de la plaga actual del tracte amb els migrants. I parlarà de que “som invitats a convocar i a trobar-nos en un “nosaltres” nou i inèdit. Tot això, fent una al·lusió clara a la pregunta evasiva del doctor de la Llei: Quin és el meu proïsme? No és el que està a la vora, sinó aquell al qual em faig proper. L’amor demana presència, proximitat, ulls que veuen, braços que ajuden, cor que es compadeix, que pren cura de les necessitats sense preguntar qui és, ni demanar papers.
Els nostres esforços davant les persones migrants que arriben poden resumir-se en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar. Perquè no es tracta de deixar caure des de dalt programes d’assistència social, sinó de recórrer junts un camí a través d’aquestes quatre accions, a fi d’oferir-los el lema de les nostres ai! passades “manifestacions”: “Casa nostra és casa vostra” que posàvem en les pancartes, ara oblidades o arraconades... No es tracta de paternalismes ni clientalismes: fer “caritats” sense ànimes que atenen persones, no números, ni files d’indigents... No es tracta de limitar aquests plantejaments a una forma d’utilitarisme. Existeix la gratuïtat. És la capacitat de fer algunes coses perquè sí, perquè són bones en elles mateixes, sense esperar cap resultat reeixit, sense esperar immediatament res a canvi. Això permet d’acollir l’estranger, encara que de moment no porti un benefici tangible. Però hi ha països que pretenen rebre només els científics i els inversors”.
Ens adverteix el papa Francesc que cal assumir amb cordialitat l’aspecte local perquè té quelcom que l’aspecte global no posseeix: ser llevat, enriquir, posar en marxa mecanismes de subsidiarietat. Per tant, la fraternitat universal i l’amistat social dins de cada societat són dos pols inseparables i coessencials. Separar-los mena a una deformació i a una polarització danyosa”. (Pot ser que en el llibre de Leonardo Boff “El águila y la gallina” hi trobéssim quelcom que ens fes veure amb altres ulls el fet local i l’universal sense contraposar-se, ans incentivant-nos a passar d’una dimensió de molta concreció a una volada aguilenca de perspectives més ardides i solemnes.
Fa una referència molt estimable que es viu en pobles petits i també en barris populars on es viu l’esperit del veïnatge, en què cadascú sent espontàniament el deure d’acompanyar i ajudar el veí. En aquests llocs que conserven aquests valors comunitaris, es viuen relacions de proximitat amb notes de gratuïtat, solidaritat i reciprocitat, a partir del sentit d’un “nosaltres de barri”. Diuen que el papa essent bisbe de Buenos Aires es va comprometre a dedicar un dia a la setmana a conviure en aquells barris marginats on la gent es coneix i sap conviure compartint casa i queviures. Se li nota aquesta espontaneïtat en la relació tan propera que la manifesta estant genuïnament espontani entre la gent en grans audiències...
“Ens encomana “el gust de reconèixer l’altre”. Això implica l’hàbit de reconèixer a l’altre, el dret de ser ell mateix i de ser diferent. A partir d’aquest reconeixement fet cultura, fet hàbit relacional esdevé possible la gestació del diàleg i pacte social anhelats. Ignorar l’existència i els drets dels altres, tard o d’hora provoca alguna forma de violència, molts vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar en el nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tots”.
No voldria tancar aquesta espigolada en els pensaments del papa sense fer referència a l’apartat “Recuperar l’amabilitat”. “L’individualisme consumista provoca molt atropellament. Els altres es converteixen en mers obstacles per a la pròpia tranquil·litat plaent. Llavors hom els acaba tractant com a molèsties i l’agressivitat creix. Això s’accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi (jo faig una al·lusió a la actual pandèmia perllongada!), en situacions catastròfiques, en moments difícils en què surt a plena llum l’esperit del “salvi’s qui pugui”. Tanmateix encara és possible optar pel conreu de l’amabilitat. Hi ha persones que ho fan i esdevenen estrelles enmig de la foscor”.
Sant Pau esmentava un fruit de l’Esperit Sant amb la paraula grega khrestótes (bondat) que expressa un estat d’ànim que no és aspre, rude, dur, sinó afable,suau que sosté i conforta. La persona que té aquesta qualitat ajuda els altres a fer que l’existència sigui més suportable, sobretot quan es carreguen amb el pes dels seus problemes, urgències i angoixes. És una manera de tractar els altres que es manifesta de diverses maneres: com a amabilitat en el tracte, com una atenció per a no ferir amb les paraules o gestos, com un intent d’alleujar el pes dels altres. Implica “dir paraules d’encoratjament, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen”, en comptes de “paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen”.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge III de quaresma, 7 de març del 2021. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada