Homilia del diumenge 25/09/2022

                                       POBRES  DELS  POBRES II

                                               El Vaticà II va establir d’incorporar a la Litúrgia de la Paraula  el que se’n diu la Lectura Contínua que avui ho constatarem perquè les lectures corresponents a la litúrgia d’avui, diumenge, són continuació de les del diumenge passat; té el tema dels pobres com a punt de mira i consideració, amb més intensitat  que ahir. Seria bo que repasséssiu els textos anteriors per veure com concorden, com aquell qui diu línia per línia seguida. Així podrem aprofundir més i més en la Paraula!

                                               El pobretó Llàtzer (recordeu la dita catalana: “estava fet un pobre Llàtzer de mi!) i posarem nom pompós al ricàs i potentat Epulò que així són noms parions, de classe social. Lluc escriu en grec i així home ric (igual: Epuló, nom genèric) Vistos així encara fan més sòrdida i punyent la paràbola, que -per dir-ho així- es torna més “parabòlica”, desmesurada. Marx, la teologia de l’alliberament, “la plebs is different”, la franquícia fiscal dels epulons. Ara els avantatjats prenen el nom de unicornis (els que han arribat a comptar-ne de 1000 milions d’eurets cap en amunt, ai làs!); en quin món de móns vivim, existim i som,  econòmico-social, ai la mare!

                                               “De pobres en tindreu a manta”, digué Jesús, per poder no només veure’ls i amb la llagrimeta fàcil compadir-los, ai pobrets Llàtzers!; sinó per donar-los-hi el cor, si possible, i la mà, però plena de quartets, per ajudar-los no amb el peixet, sinó donant-los també la canya! Ja hem llegit Fratelli Tutti? Doncs que esperem?

                                               Els pobres al carrer, que fa temps que “el carrer és seu”, que deia aquell... Els tenim a peu de porta dels Epulons que pateixen de bulímia de tan tips i farts que van. Són  els de les dretes i esquerres extremes de tota la vida, que “saben i no fan”: cínics, els que siguin; ja ho diguérem la setmana passada, perduts en la immensitat del oblits ideològics, utopies de cada dia o dies alterns... No saben, no voten.

                                               Quina paràbola més esqueixada. Jesús és el millor “Explica-Contes” de la història. Què és una paràbola, sinó una simulació, un conte per reflexionar mainada i grans i vells també?  Aquesta història ve a ser com un “bis” a la del diumenge passat, tot i que amb pinzellades més gruixudes, per tal de fer-nos conscients que nosaltres “som d’aqueix món”? I no sense deixar de percudir la nostra consciència de potser “gent de bé”, i/o d’afilerats ves a saber on i per què. Mutis, secret.

                                               El final de la paràbola és ben dramàtic. Ni que vingués el “sursum corda” no seria prou per franquejar la torre d’ivori on viuen els epulons, ni que no siguin “unicornis”. Com advertir els germans i parentela  dels rics que com els seus ídols són de cartó-pedra: Mammon, i no hi veuen, ni senten i fan llargues migdiades als tresillos, casolans com són: no molesteu diuen i pensen, amb tal de no obrir la porta que no s’escapi l’escalforeta ambiental. Endollats, collats a les exquisideses “privades”.

                                               Jesús que és un “explica-contes que domina l’ofici: hi afegeix -per contraposar la compassió que no tenen els estadants-; deixa la nota costumista de que àdhuc els gossos li llepen les úlceres. Ai, la intempèrie dels pobrets...

                                               Immersos en el relat, hem d’exclamar: Com hi ha món que en el més enllà l’Epuló de marres encara s’atreveix a demanar a Abraham que el pobre Llàtzer li porti per a sollevament un didalet d’aigua per apagar el foc que li cremen gola i entranya. Més i tot. Ve el regateig, ben diferent del que feu en vida el mateix Abraham per veure si amb 50, 30, uns quants només, Déu es deixava portar del bon cor i salvava els familiars de la crema de Sodoma i Gomorra. L’Epuló vol fer mans i mànegues per salvar del destí que ell pateix, per estalviar-lo a la parentela. Quina contraposició amb un Abraham que sap de les misericòrdies de Déu. Mireu com acaba el regateig: “Ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”. Noteu la inclusió implícita de Jesús ressuscitat en la narració. Va bé de constatar-ho, perquè ens podem sentir al·ludits en major o menor escala amb la colla del Epulons SA. No serem moguts! Pensem mig endormiscats: “Quan largo me lo fiais”. Torni demà que l’amo no si pot posar, la mentida de “posar” per “vol”. El suat sistema que fem servir per fugir d`estudi.

                                               Amós no para i com les engalta! Per als rics sembla que tot són “flors i violes”. Amb tot, els anuncia deportacions que era el que se solia fer quan un rei perdia la guerra, tots -rics i pobres- tots exiliats, assentats de mala manera en terra aliena. Això d’avui -tot i la desgràcia dels emigrants- no té amb l’antigor punt de comparació! Acaba aquest punxegut text d’Amós: “així s’acaba l’orgia dels vividors”.

                                               Com sempre el salm és un cant salvador de tots els oprimits, famèlics, presos, cecs, vençuts, forasters, viudes i orfes, injustos i tota la “colla” dels pobricons Llàtzers que en vida reben –en més- la desigualtat també de garrotades; ara el Senyor fa justícia, per fi, “capgira els camins dels injustos”.

                                               Fem la transició a l’avui. Comencem per la Col·lecta: que Déu ens perdona i ens enriqueix amb la gràcia que ens prem a córrer (diu córrer, tant de bo!) cap el terme promès i així “esdevindrem hereus (diu hereus!) dels béns celestials. Quin respir. Ara els descartats són els primers per part de Déu: oh goig, finalment!

                                               A l’aclamació -sempre il·luminadora i síntesi de l’evangeli que hi fa de portada i d’invitació- és el meravellós “Bis” del diumenge passat. Jesús ho explica a bastament: és el misteri de l’encarnació que fa que, essent Déu, s’anorrea i es fa home i així hi ha la paradoxa de que fent-se pobre ens enriqueix a tota dimensió i raig!  Jesús porta a les mans la sol·licitud i el tresor dels pobres, que tant són  per Ell.

                                               Pau ens invita a llegir per enter aquests carta dirigida al seu deixeble preferit i li diu afectuosament: “Home de Déu” i quin retrat-invitació fa més sentit i sortit del cor paulí. Una crida suau a testimoniar lluitant en el noble combat de la FE; i guanyar-se la vida eterna, què saborosa en llavis de Pau i de Timoteu: Et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor” I acabem amb l’última pregària del final de la Missa: Que aquest sagrament de vida ens renovi totalment, a fi que en la glòria siguem cohereus del vostre Fill, del qual compartim cada vegada  que anunciem la seva mort”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge  XXVI de durant l’any, 25 de setembre del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 18/09/2022

                                        POBRES  DELS  POBRES, ai!

                                               Sembla talment que aquest passatge d’Amós que podem llegir a la primera lectura s’hagi escrit ahir mateix, tot i que té a la ratlla de més de dos mil·lennis i mig. És d’un profeta que no era més que un petit ramader que pastura un xic ramadet de res i  conrea arbres fruiters i que va ser cridat a fer esclatar improperis contra la gent poderosa del temps i lloc, manifassers de mena. Estem a la part baixa de Judea. “El Senyor em va fer veure una canya de collir fruit d’estiu”.  Són molt significatives en els profetes, tant les paraules com els gestos! Jo, que soc de pagès, em fascina la imatge. Amb aquest tosc instrument no se n´hi escaparà ni una de les més  alteroses i tot. Podrà així a cops de canya averar-les sense dificultat. Ho he vist amb la recollida de les oliveres. El Senyor li diu: “ha arribat la collita”. S’hi sumaran tots els pobles dels encontorns de Judea, sense que estalviï el mateix Israel amb la seva veu aspra, com poques. Les hi engalta a fuetades. El tema és, entre altres, el sempitern de la injustícia i l’explotació dels pobres de sempre. La religió s’ha nacionalitzat, s’han creat déus de fusta que no veuen ni senten, els idolets que -quan manca el Déu-Pare de Jesús  en sorgeixen com bolets arreu, adés i ara. La cosa ve de lluny, ja t’ho dic jo! Tot, al servei dels poderosos –ho torna a dir!- els del tron i l’altar- Vinga delmes i almoines, a butxaca de quins? I a escanyar els pobres de solemnitat i sense, llevada aquesta.

                                               Si poguéssiu llegir directament de la Bíblia us faríeu creus de com les remet i engalta com sagetes que van al punt just de diana, sense error ni omissió; ...tots ben retratats. Noteu l’aspror de les invectives: “s’abraonen; anorreen, els des/valguts del país”. La lamentació sobre l’astúcia per trampejar a la descarada en minva dels pobres mig escanyats. Sí, ja ho sabem que no són pas tots, només faltaria!, però l’ambient és descaradament fraudulent. Tot plegat són els de sempre: a tenir-ne els guanys corruptes i escàpols a tot deure i jutge. Corrupció i impunitat, que em comentava un bisbe d’A. Llatina Res, la viva imatge de sempre. I els “pagants”? Els de sempre! Acaba amb una predicció: “El  Senyor ho jura per la glòria de Jacob: “No oblidaré tot això que fan-féu! Anuncia el dia del judici de Déu. Hi haurà escombrada final, llevat d’una mínima resta i de gent dreturera. Quina llàstima que no estiguem avesats a llegir directament de la Bíblia! Són textos d’una riquesa d’imaginació que pocs dels poetes més afamats no reeixirien mai a pintar aquestes pàgines viscudes; abans, a la descarada; avui, amb mà enguantada, pitjor: no comerç  bastot, amb mesures trucades; ara són els financers que hi posen mà anònima. Res que no sigui d’aquest món nostre i ben nostre...

                                               Fem ara un salt de dos mil·lennis i mig  i ens plantem a l’actualitat amb “mascareta” d’amables colors i guants d’ant, asèptic. Llegim, llegim a l’evangeli d’avui. Jesús utilitza la ironia moltes vegades de forma que pica on fa mal, però sense acritud. És el Capítol 16 de Lluc que es l’evangelista amb més acreditació de “teologia de l’alliberament”, sense comunistes ni gent que s’hi assembli, però contundent i eficaç en valorar els pobres, i el viure amb la beatitud de la pobresa de l’esperit: (primera benaurança). Venim de l’evangeli del diumenge passat on Lluc ens posa les tres paràboles de la misericòrdia: el pastor que cerca l’ovella –una sola- perduda; la dona que ha extraviat unes monedes de poc valor però que per a ella en tenen, per úniques i la gran paràbola de l’impagable la del Pare-Déu tot-amorós de tots els fills pròdigs que ens hem “polit” l’herència de ser fills de la casa més que bona: -ho dic pel Pare-Paràs, bo i ponderant-lo!- que ens voldria veure feliços a taula, fraternitzant amb tots els germans. I nosaltres a “rodar-la” i a cercar golosament una felicitat que Agustí ens diu que no la trobarem per fora, fins que no descobrim que o és a dins o no en rajarà de cap de les maneres... Som uns adolescents empedreïts de tota la vida: (ho dic?: avui més que mai. Perdó!) i ja és hora d’assentar el cap i el cor; que tenim anys i ho hem de demostrar-ho: primer a nosaltres mateixos i als altres amb saviesa apresa i amb poques paraules i amb gestos com amb els que abracem els de casa, que som tots...

                                               Amós és el profeta més proper a la teologia de l’alliberament. Se les sabia totes de veritat! Ara a nosaltres ens queda portar-ho als nostres dies i circumstàncies. El salm és tan dur com Amós. El fonament de tota acció social la tenim en l’aclamació: “Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís. Jesús es feu un “passavolant”. Tal com raja! Nosaltres anem fent el doble joc, sense ni adonar-nos-en... Manca “grandesa” en el nostre viure cristià! Ho dic per mi mateix...Ara haurien de venir els profetes del Nou Testament. El primer de tots és el Papa Francesc que té com a lema del seu pontificat: ser pobres i estar amb els pobres. No és res més que el que diu l’evangelista Lluc que té les seves preferències: pobres en l’esperit, estar a favor dels descartats, la doctrina social de l’Església és exigent i compromesa. No som nosaltres els que hem de fer la “revolució”, ni amb armes ni disparant paraules ofensives i feridores. Els dos amos i el tripijoc de posar la candela a totes dues bandes. Voleu dir que no adorem més a Mammón (quin nom més expressiu! Només fem que mamar des de ben petits i ens n’ha quedat el gust...)  Déu només és revela als que són i es consideren petits, senzills, els que han après que només som administradors, no amos de res. Si el nostre tresor no el posem en Déu, tot se’ns corcarà. Hem de rebaixar el tren-talgo de vida. Menys consum, menys mirar anuncis que engalipen el més golosos i tots anem sobrers de sucre en la sang...

                                    Pau demana que puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat (*igual, misericòrdia) i a l’honestedat. A continuació Pau ens prega de portar una vida bona i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que TOTS els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (hi ha una veritat aparent, mesurable i una altra més profunda que és la veritat-veritat). Aquesta no la podem copsar, si no a condicions clares: Creure en el Déu de Jesucrist, que és el de la veritat plena. Creure en el mitjancer Jesucrist que és donà Ell mateix per rescatar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres inveterades “francesilles” de cap valor i de perdre els de veritat. Pau continua: jo soc mestre per instruir-nos en la fe i en la veritat (aquella esmentada suara).

                                               En la col·lecta se’ns diu: “Oh Déu, Vós heu volgut que tota la “nostra” llei, la que va viure i predicar Jesús, consistís en l’AMOR a Vós Pare de nostre Senyor Jesucrist i al proïsme ( que són tots, a començar per cercles concèntrics: primer els de casa (això no es pressuposa mai de mai; si això no funciona, no ens en sortirem!); després, els de la família extensa; els amics, coneguts i saludats; els pobres a qui hem d’assistir amb part dels nostres guanys, als pobres de solemnitat, als de càritas, als passavolants com Jesús. Ens hi va la vida eterna! Ara podria posar quisicoses de manual d’auto... Debades. Siguem persones adultes en la fe. El sí és sí i el no és no: Això val també en la vida social, cultural, es-pi-ri-tual. Ës o no és? No ens fem trampa a nosaltres mateixos! Que és exigent? Els compromisos sempre són afortunadament ardits. No comptem en la gràcia que ens meresqué el nostre Mestre, Jesús Senyor. Estigueu bons com ens deia Pau a la segona lectura. En Pau.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2022  Sabadell                                          

Homilia del diumenge 11/09/2022

          LA  VIDA  CRISTIANA  COM  A  RETORN  AL  PARE

                                               Lluc ens regala en aquest capítol 15 en l’evangeli d’avui el que podríem considerar com el retrat categorial del que fou, era i que està venint de la figura humana i la missió de Jesús. San Joan, l’evangelista de preferència meva, ha recalcat abundosament en els discursos-testament (cap. 13 – 17) la seva vinculació amorosa amb el Pare: “”Ningú va al Pare, sinó per Mi”. “Creiueu-me: Jo estic en el Pare i el Pare està en Mi”. “Jo me’n vaig al Pare i tot el que demanareu en el meu nom jo ho faré, perquè el Pare sigui glorificat en el Fill”. “El que m’estima guardarà la meva paraula i el meu Pare i Jo vindrem a ell i viurem en ell”. “La paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat”. I així podríem continuar, perquè la seva vida era marcada per un “designi” i una “decisió” trinitària que suposava un “Supermiracle”: el fet de l’Encarnació, és a dir, el fet d’assumir –després ho anirem intuint, si ens hi acompanya la fe- que l’encarnació tot i ser concretada en una humanitat singular té repercussions en tota la humanitat de tots els temps: “el qui  és, el qui era i el que està venint”. Això ho declara el mateix Vaticà II. “Déu en Crist es va encarnar, d’alguna manera, en tota la humanitat”, d’aquí el contrast que fa el Concili entre el vell Adam i el Nou Adam en qui està representada la Humanitat Nova, que ha donat una nova imatge del Déu viu i la prefiguració en Jesús, el Crist en tota humanitat redimida. També una nova manera de veure la humanitat redimida per tot el transcurs de la seva vida, tota ella redemptora, no sols en la Creu i en la Resurrecció, sinó en tot moment i en tota circumstància. I ara en involucrar-nos en el Nou Poble de Déu constituït en Ecclesia, la mateixa al·legoria del cep i les sarments: “Sense Mi no podeu res; amb Mi tot és possible”. El fet de l’estreta vinculació amb Crist ens ha donat una nova configuració en la qual cadascú es pot sentir formant part i en el Tot del Cos Místic, que ens permet saber-nos+sentir-nos de la mateixa Família de Déu, com explica Gonzalez Faus en “la Nova Humanitat” i que trobem experimentada en els que han donat un sí “germinal” al seguiment de Crist, a ser deixebles seus, iniciant tot un procés d’identificació amb el Crist Ressuscitat en els retorns a la Casa Comuna, a la Llar familiar, indicant que és la suprema aspiració del Mestre i del Pare, agermanar-nos en la Taula de Casa. Tots fills estimats en el Fill Estimat. Tots retornant a l’escalf de la besada del nostre Pare del cel. D’Ell venim i a ell tornem: aspiració, desig, il·lusió, la necessitat i vocació intuïda, sentida. L’última veritat de cadascú, creats per Déu Pare i a Ell “promoguts”.

                                               Estic llegint  en aquests moments un llibre titulat Cristo Nuestro Hermano de Karl Adam que m’enamora talment perquè és una mena de Manifest de la Nova Humanitat. Llibre que ens fa sentir la Primogenitura de Jesús envers tot un seguit de cristians conscients de que això de ser creients és quelcom a redescobrir i que nosaltres hi posem ben poc, una senzilla aquiescència. Tot és gràcia! T’hi sents invitat des de l’entranya inconscient i subconscient... És la marca d’autor que portem inscrit, inserit. L’autor posa en evidència la necessitat de saber-nos+sentir-nos, congaudint en xarxa amb la humanitat de Jesús: d’aquí el títol: “germà”, “nostre”. El plural hi és magníficament escaient. Jesús és de tota la humanitat de tots els temps: ens pertany com a allò més nostre: és Home vertader i és Déu al mateix temps: és l’enllaç entre tot el creat: “tot és vostre, tots sou de Crist i Crist és de Déu”. Pau, testificador. Creats, amarats, amb la marca divina en el nostre ésser: sabem d’on venim i on anem, descobrim amb estupor-entusiasme que el viure és un camí de “retorn” al Pare, en “portem entranyat  l’enyor, la remembrança, la denominació d’origen”. La vida se’ns converteix en una experiència plural de “cristianització” per anar adquirint els trets configuratius del nostre Mestre i Germà que és al mateix temps el “Déu en nosaltres”.

                                               Tot això és l’introit  de la Missa, que en dèiem abans; avui en podríem dir: és l’obertura d’una gran simfonia del “Nou Món”. Cal creure al “mode” de Jesús. Els himnes de Pau als efesis, als filipencs, el pròleg de l’evangeli de Joan: enviat, plantat a casa nostre, torsimany de la Paraula, curant i desposseint del Maligne, perdonant en vida, estimulant a creure en el Déu, Pare seu i també Pare nostre, Jesús com a home va ser l’exemplar eximi de fe en el Pare, ànima orant per excel·lència, ple de la misericòrdia del Pare (les tres paràboles d’avui ens mostren la “prodigalitat” d’un Pastor que privilegia la cura i recerca de l’extra-viada; la que recerca la menudalla donant-li valor de joia preuada.(les “feines” de casa com a expressió de coses importants, retrobades i donant-li valor; el Pare del fill “pròdig, alienat, fugit de casa, dilapidador, vençut per la “prodigalitat” amorosa d’un Pare que “joieix” (=de joir per la rúbrica de festositat en les tres paràboles: marca de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit. Em tira més la tercera... La mal anomenada del Fill pròdig, quan el protagonista és nogensmenys que aquest Pare, singular, únic, incommensurable, viva imatge del que és el Pare Celestial que ens espera, que és entranyable permanentment: “que és germà teu” (=nostre), que ja donàvem per mort, que ha tornat viu, que l’hem re-trobat. Coneixeu el llibre El Retorn del Fill pròdig de Noumen reflexió sobre el quadre de Rembrand. L’hem de llegir tres vegades, perquè potser a la tercera serà la vençuda!

                                               L’Esperit Sant farà la seva obra específica: santificar-te. El Fill farà també l’obra seva peculiar: redimir-te i el Pare en acció trinitària et crearà i regenerarà les vegades que facin falta.

                                               Espigolem: * “Mireu-nos, Senyor i Creador de tot, especialment de cadascú de nosaltres”.    * “Feu experimentem la vostra acció salvadora”. * “Feu que us servim de tot cor”. * “Aniré a trobar el meu Pare i li diré: Pare he pecat” (el salm 50 és el salm de demanar perdó. És David qui en demana i ens identifiquem amb el seu esperit: un privilegiat per Déu com nosaltres, tret del no-res). * “estic agraït a Jesucrist. La gràcia del Nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Però Déu se n’ha apiada perquè  pogués demostrar en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna”. * “Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”. * “Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no pas pels noranta nou justos, que no necessiten convertir-se”. * Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant!”.  Déu és misericordiós i Pare, perquè és Pare Creador que en sosté en i per amor.  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIV de durant l’any, 11 setembre del 2022  Peralta  de la sal

Homilia del diumenge 04/09/2022

                              DISCERNIMENT  I  DETERMINACIÓ

                                               Justament estic escrivint aquestes consideracions en els primers dies de setembre, moment que alguns periodistes venen a tenir com a començament de cursos (de tants com reiniciem en tasques múltiples!); àdhuc alguns són de l’opinió de que és com si encetéssim any i tot! Tornem d’unes vacances, cadascú sap les que ha tingut (?) i ens disposem a començar o recomençar feines u obligacions quotidianes. Moment propici per fer una bona pensada sobre el nostre viure-conviure de la “nova normalitat”, que serà més normalitat que nova. Curiosament, havent decidit d’enfocar les meves reflexions sobre un tema que jo considero de bon gruix  heus aquí que em trobo que el papa Francesc ha encetat aquest mateix tema sobre el discerniment. Jesuïta com és, li ve a cor de parlar-ne, perquè aquest any celebrem el cinquè centenari de les il·luminacions d’Ignasi de Loyola a la cova de Manresa, que van donar lloc després a escriure “Els Exercicis”, on hi juga el discerniment un paper definitiu. M’alegra la coincidència i anirem teixint forma i manera de fer el millor discerniment sobre la normalitat que ens espera per moments. Posem-nos-hi; ens serà de profit!

                                               És bo de quan en quan fer una “parada existencial” abans de tornar a la feina del cada dia. No cal fer els Exercicis com els té previst sant Ignasi que són un recés d’un mes (!) i sols quan s’han de prendre grans determinacions en l’orientació de la vida. Nosaltres serem més discrets –la discreció ja és un discerniment!- i mirarem de “veure” fent un torn visual panoràmic sobre com porto les coses de la fe-amor; si les estic vivint amb honradesa i efectivitat de forma, que tingui la sensació d’estar en el camí gradual (=que vol dir graó a graó, pas a pas) d’allò que em demanaria Crist o bé jo mateix. I si n’estic mínimament -no dic content- però sí amb la deguda empenta i coratge i de grat esperonador. És important veure en què concreto la meva vida de fe-amor en les coordenades (diàries, setmanals, mensuals) i com a vista de conjunt. No es tracta ni més ni menys que de veure-saber-fer bé. On recolza la meva fe? Estic content de saber que vaig caminant dia a dia sota la “llum de la vida” que és la il·luminació que ens ve de Jesús que és l’aclamació a l’evangeli d’aquest divendres: “Diu el Senyor: Jo soc la llum del –teu món. És només un començament. Saber de mi sense fer-me trampa. Puc demanar llum per prendre consciència de qui soc jo per a mi mateix. Soc ardit? Estic fent la migdiada de l’esperit? Soc de mínims? On ensopego més sovint? Tinc espais i àmbits de formació, de cultura, de estar a prop d’aquells amb qui tinc responsabilitat directa? Com em puntuaria a grans estimacions?  

                                               Hi ha un segon apartat en la part central del discerniment i és el “judicar” que és més motivacional. El per què i el per a què faig o deixo de fer. Fins on arriba la versió vivencial des del substrat d’humanitat  i dignitat de persona que es té en estima íntima. Com visc el Crist, des de descobrir la voluntat de Déu per a mi. Quina sintonia tinc amb les expressions amb l’estil de fer de Jesús? Agafa la primera lectura que avui va com dictada ex professo. Subratlla cada frase i veuràs què és la saviesa cristiana: conèixer què desitja Déu de tu, ara i aquí. Com puc descobrir la voluntat de Déu en aquests moments, de forma que pugui pregar en el parenostre: “Que es faci en mi la seva voluntat; el que faria de la seva voluntat una sintonia, no una imposició, sinó un plaer poder-ho fer com a demostració d’amor mutu, de consonància, d’amor fidel. Es parla de que l’ànima que sap i pot i vol meditar. Com ens costa tant de saber “(descobrir) allò mateix que tenim entre mans?”. Qui ens podria trobar un rastre de les coses del cel?”. Qui ens podria situar adequadament en el bo i millor del nostre viure-conviure, sinó la mateixa saviesa que és do de l’Esperit Sant? “Així han redreçat els camins les persones que han posat la confiança en el seu guiatge i han après allò que és del vostre grat, oh Déu!. La saviesa els ha salvat”. Cantarem en el salm responsorial: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. Sigueu pacient amb els vostres servents. Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem  amb goig tota la vida. Que l’amabilitat del Senyor reposi damunt dels seus servents. Doneu encert a l’obra de les nostres mans”. Ara, d’acord amb aquesta petició vindria la tercera part de tot bon discerniment i seria l’actuar. Veure, judicar, actuar.

                                               Penso que per avui ja en tenim prou o massa amb els dos primers passos, la qualitat ponderada dels dos primers serien determinants de cara a tornar al fer, a la normalitat de cada dia. No aneu de pressa a fer Propòsits. No caiguem en la trampa de primers de la pujada de gener... Amb un precís voler posar atenció amb sols un  punt, el que sigui. Hem de posar primer el “DIR espiritual”. Exercici programat, no tant Exercicis! Només posant cinc minuts de veure cada dia. Abans en dèiem d’examen de consciència, ara en direm visió conscienciosa del meu dia: qui, què, com, circumstàncies, oportunitats. El salm matiner 91ens diu: “al matí amb el vostre amor i de nit amb la vostra fidelitat”. Jo només crec en el que esdevé actitud vital, hàbit mental.

                                               Abans de seguir endavant us pregaria que anéssim al capítol novè del llibre de la Saviesa. No podia ser més procedent, perquè s’explica en aquest capítol la pregària que fa Salomó per a obtenir la saviesa que és el do més preuat que ens infondrà l’Esperit Sant si hi som afectes, si valorem la saviesa com la va demanar Salomó als inicis del seu Regnat. Això ens portarà al llibre I del Reis, en el capítol 3, versets del 4 fins al 15. El Senyor es va aparèixer en un somni durant la nit. Déu li va dir: -Demana’m què vols que et doni: Salomó va respondre: “-Concedeix al teu servent que tingui enteniment per  a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal, perquè qui seria capaç de governar aquest teu poble que és tan gran?”

                                               “Al Senyor li va plaure la súplica que Salomó li feia. Llavors li digué: “-Ja que tan sols has demanat discerniment per a judicar , faré el que tu dius ; et concedeixo saviesa i intel·ligència, tant, que ni abans ni després ningú no se’t podrà igualar. Però, a més, et concedeixo  allò que no has  demanat: tindràs  riquesa i glòria, i, mentre visquis, cap rei no se’t podrà comparar”.

                                               Arribats aquí m’agradaria que veiéssiu que convé seguir les cites que estan a la dreta de cada lectura. Fer-ho directament en la Bíblia que hauria de ser el llibre de capçalera de tot cristià que vol donar resposta a la seva fe, l a nivell de fe, parió del que hom té en l’àmbit de persona instruïda, cabal, que sap on viu, que segueix les notícies, que llegeix articles de fons dels periòdics, que es forma un parer sobre les incidències del viure-conviure propis.    

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge XXIII, 4-9-22  Sabadell