LA VIDA CRISTIANA COM A RETORN AL PARE
Lluc
ens regala en aquest capítol 15 en l’evangeli d’avui el que podríem considerar
com el retrat categorial del que fou, era i que està venint de la figura humana
i la missió de Jesús. San Joan, l’evangelista de preferència meva, ha recalcat
abundosament en els discursos-testament (cap. 13 – 17) la seva vinculació
amorosa amb el Pare: “”Ningú va al Pare, sinó per Mi”. “Creiueu-me: Jo estic en
el Pare i el Pare està en Mi”. “Jo me’n vaig al Pare i tot el que demanareu en
el meu nom jo ho faré, perquè el Pare sigui glorificat en el Fill”. “El que
m’estima guardarà la meva paraula i el meu Pare i Jo vindrem a ell i viurem en
ell”. “La paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat”. I
així podríem continuar, perquè la seva vida era marcada per un “designi” i una
“decisió” trinitària que suposava un “Supermiracle”: el fet de l’Encarnació, és a dir, el fet d’assumir
–després ho anirem intuint, si ens hi acompanya la fe- que l’encarnació tot i
ser concretada en una humanitat singular té repercussions en tota la humanitat
de tots els temps: “el qui és, el qui
era i el que està venint”. Això ho declara el mateix Vaticà II. “Déu en Crist
es va encarnar, d’alguna manera, en tota la humanitat”, d’aquí el contrast que
fa el Concili entre el vell Adam i el Nou Adam en qui està representada la
Humanitat Nova, que ha donat una nova
imatge del Déu viu i
la prefiguració en Jesús, el Crist en tota humanitat redimida. També una nova
manera de veure la humanitat redimida per tot el transcurs de la seva vida,
tota ella redemptora, no sols en la Creu i en la Resurrecció, sinó en tot
moment i en tota circumstància. I ara en involucrar-nos en el Nou Poble de Déu
constituït en Ecclesia, la mateixa
al·legoria del cep i les sarments: “Sense Mi no podeu res; amb Mi tot és
possible”. El fet de l’estreta vinculació amb Crist ens ha donat una nova
configuració en la qual cadascú es pot sentir formant part i en el Tot del Cos
Místic, que ens permet saber-nos+sentir-nos de la mateixa Família de Déu,
com explica Gonzalez Faus en “la Nova Humanitat” i que trobem experimentada en
els que han donat un sí “germinal” al seguiment de Crist, a ser
deixebles seus, iniciant tot un procés d’identificació amb el Crist Ressuscitat
en els retorns a la Casa Comuna, a
la Llar familiar, indicant que és la suprema aspiració del Mestre i del Pare,
agermanar-nos en la Taula de Casa. Tots fills estimats en el Fill Estimat. Tots
retornant a l’escalf de la besada del nostre Pare del cel. D’Ell venim i
a ell tornem: aspiració, desig, il·lusió, la necessitat i vocació intuïda,
sentida. L’última veritat de cadascú, creats per Déu Pare i a Ell “promoguts”.
Estic
llegint en aquests moments un llibre
titulat Cristo Nuestro Hermano de Karl Adam que m’enamora talment perquè és una
mena de Manifest de la Nova Humanitat. Llibre que ens fa sentir la
Primogenitura de Jesús envers tot un seguit de cristians conscients de que això
de ser creients és quelcom a redescobrir i que nosaltres hi posem ben poc, una
senzilla aquiescència. Tot és gràcia! T’hi sents invitat des de l’entranya
inconscient i subconscient... És la marca d’autor que portem inscrit,
inserit. L’autor posa en evidència la necessitat de saber-nos+sentir-nos,
congaudint en xarxa amb la humanitat de Jesús: d’aquí el títol: “germà”,
“nostre”. El plural hi és magníficament escaient. Jesús és de tota la humanitat
de tots els temps: ens pertany com a allò més nostre: és Home vertader i és Déu
al mateix temps: és l’enllaç entre tot el creat: “tot és vostre, tots sou de
Crist i Crist és de Déu”. Pau, testificador. Creats, amarats, amb la marca
divina en el nostre ésser: sabem d’on venim i on anem, descobrim amb estupor-entusiasme
que el viure és un camí de “retorn” al Pare, en “portem entranyat l’enyor, la remembrança, la denominació
d’origen”. La vida se’ns converteix en una experiència plural de
“cristianització” per anar adquirint els trets configuratius del nostre Mestre
i Germà que és al mateix temps el “Déu en nosaltres”.
Tot
això és l’introit de la Missa,
que en dèiem abans; avui en podríem dir: és l’obertura d’una gran
simfonia del “Nou Món”. Cal creure al “mode” de Jesús. Els himnes de Pau als
efesis, als filipencs, el pròleg de l’evangeli de Joan: enviat, plantat a casa
nostre, torsimany de la Paraula, curant i desposseint del Maligne, perdonant en
vida, estimulant a creure en el Déu, Pare seu i també Pare nostre, Jesús com a
home va ser l’exemplar eximi de fe en el Pare, ànima orant per excel·lència,
ple de la misericòrdia del Pare (les tres paràboles d’avui ens mostren la
“prodigalitat” d’un Pastor que privilegia la cura i recerca de l’extra-viada;
la que recerca la menudalla donant-li valor de joia preuada.(les “feines” de
casa com a expressió de coses importants, retrobades i donant-li valor; el Pare
del fill “pròdig, alienat, fugit de casa, dilapidador, vençut per la
“prodigalitat” amorosa d’un Pare que “joieix” (=de joir per la rúbrica de
festositat en les tres paràboles: marca de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu
Esperit. Em tira més la tercera... La mal anomenada del Fill pròdig, quan el
protagonista és nogensmenys que aquest Pare, singular, únic, incommensurable,
viva imatge del que és el Pare Celestial que ens espera, que és entranyable
permanentment: “que és germà teu” (=nostre), que ja donàvem per mort, que ha tornat viu, que l’hem re-trobat.
Coneixeu el llibre El Retorn del Fill pròdig de Noumen reflexió sobre el quadre
de Rembrand. L’hem de llegir tres vegades, perquè potser a la tercera serà la
vençuda!
L’Esperit
Sant farà la seva obra específica: santificar-te.
El Fill farà també l’obra seva peculiar: redimir-te
i el Pare en acció trinitària et crearà i regenerarà
les vegades que facin falta.
Espigolem:
* “Mireu-nos, Senyor i Creador de tot, especialment de cadascú de
nosaltres”. * “Feu experimentem la
vostra acció salvadora”. * “Feu que us servim de tot cor”. * “Aniré a trobar el
meu Pare i li diré: Pare he pecat” (el salm 50 és el salm de demanar perdó. És
David qui en demana i ens identifiquem amb el seu esperit: un privilegiat per
Déu com nosaltres, tret del no-res). * “estic agraït a Jesucrist. La gràcia del
Nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en
Jesucrist. Però Déu se n’ha apiada perquè
pogués demostrar en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi
un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna”. *
“Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix i a nosaltres ens confia
el missatge de la reconciliació”. * “Al cel hi haurà més alegria per un sol
pecador convertit, que no pas pels noranta nou justos, que no necessiten
convertir-se”. * Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant!”. Déu és misericordiós i Pare, perquè és Pare
Creador que en sosté en i per amor.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXIV de durant l’any, 11 setembre del 2022 Peralta de la sal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada