MODÈSTIA A
PART…
...
Ho diem habitualment tot fent a continuació una autoafirmació d’allò que és
elogiable en nosaltres. Fer això és una dolosa paradoxa que no cole...
Avui,
voldria prendre com a punt de referència el començament de la primera lectura,
on llegim en estil sapiencial: “Fill meu, sigues modest en tot el que facis, i
et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament.”
Ho
he pensat i repensat: Com n’és de difícil ser modest!
Sembla
talment que ens eduquen ja des de petits per a ser immodestos, competencials,
amb tot això del cultiu exagerat de les auto- (poseu-hi totes les que
vulgueu). Un no neix, ni de bon tros, senzill i modest. Convé però no confondre la timidesa amb la
modèstia. Cal dir que la modèstia –aquí val incloure per a major comprensió
tots els sinònims que la poden o completar o substituir: moderació, mesura,
contenció, equanimitat, precaució, temprança, humilitat, senzillesa, discreció,
imparcialitat, calma, seny-, sí, dic que la modèstia es posa en joc, primer que
tot, en un mateix. Demana haver sospesat una i altra vegada allò que un pensa
com a pensament propi, no tret dels rumors, del què diuen, també i sobretot
d’ell mateix; no haver-se llegit amb amor suspecte, desmesurat, sí amb sentit
crític sobre un mateix; haver superat, si és del cas, qualsevol narcisisme,
tenir ben bé el rostre reflectit pel propi mirall; sense més auto-, que allò
verificat respecte d’un mateix; “ser honest amb un mateix”, no automentir-se,
ni posar-se ni treure’s. Cal advertir que aquesta auto-imatge pot anar –cal que
vagi- canviant a mesura que un creix. Només sé que no sé res és el final de
trajecte. Els altres també hi juguen –i tant!- en la remodelació de la nostra
personalitat: ens poden aportar la cara oculta de nosaltres mateixos, ells la
veuen i nosaltres, no. On es juga i molt és en el capteniment en relació amb els
altres. Sempre hi pot haver una sorpresa en favor o en defecte. L’última
garantia del que som ens la forneix el conviure amb els altres. Ja ho veiem en
el frec a frec amb persones: no som iguals, ni molt menys! On se susciten
antipaties, simpaties, que ens poden distorsionar el que són, diuen, i fan.
La
humilitat farà que siguem estimats,
més estimats, més, àdhuc que el qui dóna esplèndidament. La humilitat és la “vertadera”
mesura, la que ens és la més adequada. I aquesta, com més entrem en anys, és
més entranyada. “¿Què sé jo?”, al final un s’adona, per comparació, que no sap
ben bé res sense exagerar, emperò. Una “micurrina” només; això facilita estar
sempre obert a saber, pensar, sentir, escoltar, dubtar, repensar. La
constatació d’això ho trobem en l’expressió que llegim en “Jesús, fill de Sira”
o altrament dit Siràcida o Eclesiàstic: En fer-te humil, “Déu et concedirà el
seu favor i “revela els seus secrets als humils”. Més encara: “El cor dels
assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de
sentir parlar amb seny”. Quantes coses un no descobreix en el que sap més
escoltar que no pas parlar. Els més savis són els que van atents a tot el que
els envolta, però, això sí, amb un gran silenci interior que els fa atents,
atents de veritat. En l’atenció hi ha el major creixement interior. (Recordem
que en Torralba té un llibre sobre “l’Art d’escoltar”, dels d’ell el més difós
i traduït).
La
humilitat, no és pas anar amb el cap tort, fugisser; no és el tancar-se en els
propis pensaments, no és –Déu ens en guard!- tenir en poc els altres, no sé
garroler, l’humil és més aviat de poques paraules, les justes, és no fer-se
notar. Defugir tot “plató”, tot aquest desfet de temps que són aquestes “-app”;
fer-se selfies a tort i a dret. “¿Què és, doncs, la humilitat? No trobo millor
definició que la de santa Teresa, segons tinc entès que deia: “la humilitat és
la veritat”. En tota la seva inconcreció és no obstant d’un abast totalitzador.
La veritat de nosaltres mateixos, que mai aconseguirem; dels altres que són com
nosaltres “misteri”, així com de les coses, la natura, les relacions. La
veritat sempre ens depassa. Ser humils voldrà dir acceptar que tot està en
l’àmbit del misteri; i davant del misteri hom calla, respecta, admira, contempla.
Wayne
W. Dryer ens pot ajudar a fer la distinció entre el jo i l’ego. De fet té un
llibre que il·lustra un documental també seu, ambdós recomanables, que titula
“El cambio” i té com subtítol: “De la ambición del ego a una vida con sentido”.
No és el mateix l’ego i el jo. Passar de
l’ego, avariat, ambiciós,
possessiu, protagonitzador, invasor de la vida dels altres, imposant criteris
de valors i pràcticament en la convivència on vol afincar-se, esterilitzant
tota persona del seu entorn, així sigui en l’àmbit personal, de parella,
d’amistat, social, de treball,... Noteu els seus parents: egoista, egoisme,
egolatria, egocentrisme, egotista(=aquell que fa: primer jo, després més jo i
sempre jo, en parlar).
El
jo, en canvi, de primer acusa
aquesta asfíxia de l’ego; poc a poc va prenent confiança en sí mateix i forma
el propi imaginari de saber, de saber-se, de sentir i de sentir-se, de fer i de
fer-se socialment, cultural, espiritual. Defuig, si pot, la presència i l’acció
perversa dels “ego”, sap callar davant de les agressivitats dels “egos” de
l’entorn; el jo necessita auto-afirmar-se i no pot fer-ho en entorns malèfics.
Per això, interposa silencis, moments de clarificar-se, de repensar, de desfer
dubtes: així s’autoil·lumina i es fa fort davant les escomeses de la vida i
d’altres invasors.
En
la interpretació sapiencial de la primera lectura s’hi diuen moltes coses: la
humilitat ens fa ser més estimats que molts d’altres que es guanyen l’estima
amb dàdives. Els humils són la glòria de Déu. Déu veu de bons ulls el humils.
En tenim una visió clara en el Magnificat, on Maria que no té, per do i gràcia,
l’arrel del pecat, es considera salvada per Déu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Per això,
el Totpoderós obra en ella meravelles”.
Petitesa
val tant com humilitat. Maria es considera obra del seu Déu. Deixa fer
creativament en ella el que és del grat de Déu. Ella hi posa la fe, que la seva
parenta elogia com a camp obert per a totes les meravelles que hi obra Déu a
ple. “Benaurada tu perquè has cregut!”. La grandesa humana és fer-se petitesa i
amb això deixar la vida oberta a l’acció de Déu. Ai, aquest salm 130, que tant si adiu: “El meu
cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions
de grandeses o de coses massa altes per a mi”. Veieu-ne també la consonància
amb l’expressió de Jesús: “Veniu a mi que sóc benigne i humil de cor i jo us faré
reposar”.
Estem
al final del llibre: De l’ambició de l’ego a una vida amb significat, amb
sentit. El canvi positiu sempre ens porta a un nivell superior: de la vida
simplement passem a la qualitat de vida; d’una
vida amb ambicions a una vida transcendida, d’un viure a dos dimensions: a
superfície -llarg per ample, només- (de superfície és fàcil passar a la superficialitat),
transcendim a una vida a tres dimensions: llarg, ample i profund o alçada. Així
i aquí les coses prenen volum, pregonesa. Hi ha aire entremig, i llum fora i a
dins, altesa, profunditat. Aquí s’hi pot respirar, que és la condició primera
per tornar a la vida la seva veritat, la seva bondat, la seva bellesa, la seva
unicitat. En l’aspirar i l’expirar hi ha un espai vital, un aire, un esperit,
un passar de l’ego al jo; un buidar i
omplir, un omplir i buidar,
signe i paràbola corporal del que és la vida mateixa. De la humilitat al sentit
de la vida.
Diumenge XXII de
durant l’any, 28 d’agost del 2016.
Sabadell