PREN- TE TEMPS P E R A…
Començo per una qüestió circumstancial i a més personal. Cada any als volts d’aquests dies, un grup que des de fa unes bones anyades, ens reunim en una Casa d’Exercicis (o l’equivalent d’avui dia), ens apleguem amb el desig de posar una pausa en el fil i la trama del nostre viure per tal de recompondre’ls, sempre amb Vida espiritual l’ajut d’un llibre –aquest any- un dels darrers d’en Torralba, titulat “Vida espiritual en l’era digital” que porta com a subtítol: “Com cal desenvolupar les vivències interiors en l’era de la globalització”. Hem estat una quinzena depassada de persones; hi hem trobat el silenci tan escàs i d’altra part tan cobejat en l’ambient que ens acollia i el que entre tots hem anat recosint com qui repassa les costures del temps inclement tantes vegades; hem llegit a la menuda el llibre, ben subratllat, que per a mi és sinònim de pensat, rumiat, personalitzat a tuttiplé. Dos llargs trams de temps de lectura reposada, matí i tarda, completades ambdues amb bescanvis d’un també llarg temps de diàleg. Així em sembla a mi que traduíem les invitacions de l’evangeli d’avui, aquest toc d’atenció, des de la gràcia però, no des de la por, com moltes vegades les havíem entès: “Estigueu a punt, prepareu-vos incessantment per la tornada imprevista de Déu, per quan truqui, que li puguem obrir les portes (ve de metàfora) tot pensant i desitjant que aquesta promptesa, sol·licitud i bona acollença tingui implícit, sempre com a do, el de fer-nos asseure a la seva taula, la taula de la comunió, i a més per si fos poc, servint-nos el mateix nostre Amo i Senyor, fent nostre a la inversa de com ens diu Ell mateix: “Truqueu i se us obrirà”. Que es llegiria així canviant receptor i rebut: “Obriu-nos, Senyor, a penes arribats de retorn nosaltres a casa nostra. I Ell ens diu: Trobeu-me, amics, car m’heu buscat; teniu-me, fills, perquè m’heu demanat. Torna el Senyor ¿o som nosaltres? que sempre, fills pròdigs, tornem una i altra vegada, refent la nostra paràbola preferida, on sempre hi ha uns braços oberts, on un s’hi retroba com a casa seva; vull dir, on trobem un Pare delitós d’abraçar els “seus”. “Estigueu, Senyor, sempre a punt”. ¡Quina tombarella que ha fet el text litúrgic! D’admonició a l’espera atenta i potser frisosa de Déu -recordeu allò de les verges prudents- passem com sempre a la glòria de ser rebut per Nostramo, que deien amorosament els nostres pares...
“Estar sempre a punt”. (quina expressió més satisfactòria, aplicable a tota mena de relació!) Estar disponible a tot altre que ens suposarà una bondadosa bondat, una sostinguda paciència perquè, sigui qui sigui quetruqui, demani, cerqui, pugui trobar en nosaltres el goig d’una porta oberta, una resposta a les seves inquietuds i qüestions; una troballa en pic algú la cerqui en nosaltres... No et dic res!
Tornant al principi: Hem conversat llargament sota el patrocini d’en Torralba. Tot això, com diu l’evangeli d’avui ens ha centrat el cor on hem redescobert el nostre tresor. La nostra interioritat, que és allà on redescobrim la nostra vera espiritualitat. Retrobar el nostre dedins, on pouem en les beneïdes transcendències.
Pas a pas hem tornat a redescobrir la saviesa dels savis en l’esperit en aquestes meravelloses paraules que ens aquieten i ens asserenen: “No tingueu por, petit ramat. El vostre Pare s’ha complagut (ai, les arrels de les paraules: com deia en Ballarin que també hem rellegit aquests dies: “en el silenci les paraules estan plenes de música”), sí, s’ha complagut en donar-nos l’experiència inigual del seu Regne”. Ens ha fet conscients –quantes vegades haurem repetit aquesta beneïda paraula aquests dies- de que per anar arribant, on som cridats d’arrel, haurem d’anar desprenent-nos com qui arrenca trossos de nosaltres mateixos, coses, racons de col·leccions, repeticions, pensaments, actituds, ¡ai, mare i què costa no treure’ns la pell: és a dir: sentiments, maneres de fer i de pensar, tot un món! En això Torralba és contundent a imitació dels místics: desposseir-nos, “des-asimientos”. Tants “empoderaments” que diuen ara, “desapoderats”. Són ells els que ens fan perdre la llibertat dels fills de Déu.
Diu Torralba ja només encetar les seves reflexions: “No sóc nostàlgic. No sóc dels que pensen que la vida espiritual és una fórmula del passat, una expressió de l’existència humana superada amb el pas del temps, pròpia de les persones ancianes o de les que han fet una opció de vida religiosa. Tampoc no crec que sigui impossible desenvolupar-la en el marc de l’era digital. Tot ésser humà, indistintament de la seva edat, gènere, condició o opcions religioses (atenció a això: hi ha un llibre de la Laia Ahumada que entrevista persones d’alta espiritualitat que no necessàriament estan lligades a religions). “Totes són capaces de desenrotllar la seva espiritualitat.” Afegirà més endavant entrant ja en el cor del seu llibre: “No sempre s’articula d’una manera creativa aquest anhel emergent ací i allà. El cansament del materialisme, de la fragmentació i del consumisme són manifestacions, per negació, d’un desig profund de viure d’una altra manera, de desenrotllar estrats profunds del propi ésser que han quedat sistemàticament ocultats”. Més encara, afegeix: “No penso que visquem en el millor marc possible per a desenvolupar les necessitats i les possibilitats espirituals inherents a cada ésser humà, però entenc que l’espiritualitat és una possibilitat latent en tota persona, fins i tot en contextos molt hostils, que pot obrir-se camí i florir. La llavor necessita una terra humida per transformar-se en planta. Li és absolutament imprescindible per desenrotllar tot el seu potencial. La vida espiritual, com una petita llavor, també requereix d’un context mínimament apte per al creixement i fructificació”.
De conseqüència, hem parlat del “virtual”, no oposant-lo al “presencial”. Hem reflexionat en el enfora que ara més que mai ens pot dominar, enjovar. Hem redescobert que l’espiritualitat no és menystenir el món sensitiu, els desigs, ans bé pensem que l’espiritualitat no és un més a més, un afegitó, sinó que és com descobrir “l’aura” que hi ha en tot i en tots. El capítol sobre “la pèrdua de l’aura” és ben i ben interessant. Hem descobert que no cal negar per afirmar; ens hem enriquit pensant que som interdependents, mentre de l’equilibri de tants components no ens deixi i preservi la pau i la serenor. Hem ponderat allò tan savi de saviesa popular de “fer, deixar fer i fer fer” i algú hi ha afegit el savi “deixar-se fer”, talment com a marbre o fang posats a mans de terrisser o d’artesar o de l’artista, sabent distingir entre original i còpia, novetat i repetició. ¡Ai i com trobem tanta repetició i rutina en el fer i veure! Allò de l’aura pròpia de tot original. ¡Uf, quantes joioses voltes hem donat per arribar més a fons! També hem aprés tot el petit món de les piulades que hem d’estalviar-nos perquè la “droga” de la relació i informació compulsiva no ens emmetzini les atencions i les possibles contemplacions, que no se’ns perdin en l’anar i venir adelerat...
Hem conclòs dient un sí, però amb reserves a l’ús de les possibilitats oceàniques del món de les TIC; sí, però dominant-les, no essent dominats per tots aquests estris de meravella, però que amaguen perills... I la cosa anirà en augment, ho veiem cada dia en nous i més sofisticats instruments. Ja hem dit la paraula clau: instruments, no finalitats! Saber-ho, i viure l’equilibri entre una concepció pràctica ens donarà franca entrada en el món del futur que ja és el que vivim ara mateix.
Hem descobert els laberints dels “audios” -el món dels decibels, sorollòs, sorollòs!-; i el món dels “visuals”. És alliçonador el què ens diu en Torralba sobre l’amagada i sempre possible superficialitat o l’instantisme a què ens poden abocar aquest seguit –mai tan ben dit- seguit de reclams a tota hora, sovint intempestives, que pot obstaculitzar la serenor, la concentració, sense les quals es pot perdre, ai las! aquell punt d’accés a una espiritualitat digne del seu nom. No confonguem l’evangèlica làmpada en mà amb el mòbil! En definitiva, com en el món de la “tele”, ja ho sabem en aquest àmbit “trepitjat”, ai i més ai, tenim un repte: ús o abús. Estan a tocar, cal no oblidar-ho. Allà cadascú. Que la facilitat no ens sigui un ensopec.
Diumenge XIX de durant l’any, 7 d’agost del 2016 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada