EN VA
Avui anem de tema recorrent; més, dels essencials: trobar el punt d’equilibri en la relació nostra amb les coses, les persones i en l’ús que en fem en el tram tram de cada dia. Perquè és molt clar que ens podem definir: “som com vivim”. A més té la particularitat de que aquest és un terreny on actuem a plena inconsciència. N’estem com “possessionats”. És ja un “estil de vida”, en el que -en la majoria de nosaltres- poca reflexió hi gastem: vivim, i prou. Som, en l’ànima, uns petit-burgesos, sense faltar a ningú, ei! Ho dic de mi mateix, religiós. Els pobres volen ser rics, els rics volen ser més rics, i nosaltres volem que no ens desestabilitzin dels nostres costums d’ús i de consum; atenció que no parlo de “l’isme” corresponent. Que hi ha aquí molta ideologia amagada, més, insospitada; parlo dels que la situació econòmica passada no ens ha afectat massa o gens a taula, per dir-ho barroerament. Cert que hi ha “vanitats” àdhuc en aquells que tenim -oh dolça mediocritat!- el que estem habituats a tenir, sense exageració però. Com si vivíssim en una certa somnolència en relació al mode de viure dels “perifèrics” que, a aquests, sí els ha afectat, i molt, a pams vista...
Parlar, pensar sobretot d’austeritat, allò que és diu austeritat viscuda, ens ha pogut passar per alt, sense una reflexió personal. Seguim en una continguda apetència d’igual o de més, discreta això sí, sense que ens hagi fet trontollar l’esquema de viure i de sentir. Deixem per un moment els pobres i els rics. D’això ja en parlaran OCEDE, Càritas i Informes de Foessa i nosaltres també quan convingui... Pensem-nos a nivell de classe mitja-baixa o abaixada un xic més, però sense massa convulsions: vull dir que no s’ha notat ni poc ni molt de la manera, àdhuc diria continguda, del nostre viure de sempre. Ens podem permetre el luxe de passar per alt l’austeritat probablement no experimentada?
Hi ha una opacitat de visió en els que no ens ha faltat res del que ens era habitual; però això no pot quedar aquí. Deixo de banda per un moment el sentit social que puguem tenir i que ens ha disparat a més d’un comentari de bla, bla, bla o d’un posar la mà a la bossa discretament (lleixis: càritas...) Posem-nos a la pista de l’evangeli i mirem d’interpretar d’alguna manera el què ens dirà per vergonya l’al·leluia d’aquest diumenge: “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells”. No cal que hi posem signes admiratius per fer més discreta la invitació-proclamació-consell vangèlic, què sé jo? Com ens va, si la tenim, l’espiritualitat de la pobresa, crua i nua, aquella de sant Francesc que davant les reticències del seu pare al viure del seu fill, aquest li dóna àdhuc els vestits que portava? Deixem-ho això, que ja hi hem convingut a posar sordines als discursos que no sabem fer, a les de grans volades: que el capitalisme que si tal o que si qual, o bé el tren de vida que porten els “desferros”. ¡Què tren de vida, un miserable carretonet fet de “desperdicis” o bé d’un carro de compra de desdibuixada procedència! Res, res, anem a casa, obrim-nos a nosaltres mateixos , seiem-nos en el lloc normal de cada dia, butaca eh!, allà on veiem la televisió!, sense segones... i encetem una reflexió personal i intransferible sobre com vivim avui i com vivíem ahir durant les patacades i “estisorades” de que se’n parla...amb perdó- i com viurem demà si no hi arriben les onades de la reflexió iniciada, si no posem mínimament alguna sentor clara d’evangeli...
¿Què hi diu l’evangeli a tot plegat? ¿Com ens veiem com a persones de fe en les nostres maneres de viure, i dic maneres perquè em sembla que així dites manifestem millor una deficient presa de posicions? Som fills dels nostres costums: bons, regulars per regulats, menys bons o deficients. Aquí hi juga el plat a taula i el món dels desitjos, de les aspiracions, del què ens permetem fer a la “francesilla”, com si ens ho volguéssim amagar àdhuc a nosaltres mateixos; les temptacions –el “picar” que en diem, ara genèricament- en què solem caure sense massa soroll, que tenen aquesta manera de ser i de fer, no ens enganyem! Quin camí podem seguir per fer una reflexió que essent ben nostra, irrefutable als nostres propis ulls, trasllueixi en poc o més, el que som, tal com vivim i som en relació a l’ús de tot: persones, coses, cosificacions, fets i desitjos... Això sí que siguin mínimament lectura d’evangeli. Podem seguir el que ens diuen els textos de l’Eucaristia d’avui. Comencem per l’arrencada bruta, bruta del Cohelet: No et dic res! Ens ha deixat ben buits, que això vol dir vanitat. Buits, o buidats, potser seria més punyent. Posem només allò de “vanitat i més vanitat”. Excloguem-nos de l’absolut: TOT ho és, de vanitat! Oidà: no serà massa? I hi posa tot un reguitzell de substantius -poc substantius a poc que ho considerem!-: “dissort, esforç, neguit, desfici, penes, no descans...” Em quedat ben mal parats! Si això és la vida sumada la nostra ens surt una resta amb tot plegat, què farem?. Potser seria millor no posar-hi tant d’ànima a allò que fem i patim. Més estoics, no pot ser. Primer advertiment.
En Pau hi ha la contraposició de mort a vida i la invitació al seguiment de les experiències vitals en el sentit més de desposseïment que en el de “posseir”, verb més llefiscós, més fort que el simple “tenir”. En definitiva, contraposició de “l’home antic”, del que se’ns invita a anar-nos-en despullant, mentre que se’ns fa una petició ferma a anar-nos “revestint de l’home nou”, a imatge de Jesús que ens recrea. Jesús és el final del trajecte intuït, on el que compte és Crit, expressió plena del que és la vida. Acabarà dient-nos que Crist ho és tot i és de tots. Pau sempre ens deixa muts, volgués Déu que no fos inactius...
Anem a pescar a altres ribes. Passem a l’evangeli. No quedarem millor parats: aquells que volen “assegurar” la pròpia vida, malament ho tenen, perquè ja ens adverteixen que de tota ambició de posseir riqueses, no hi empreses d’assegurances possibles que ens salvin del fracàs. De la paràbola podem sortir-ne, ni que sigui d’esquitllentes, ben retratats, tot i fent una acomodació reductiva, o bé no ens hi voldríem veure’ns retratats: mentida que ens podem fer a nosaltres mateixos. “Reposa, menja, beu, diverteix-te”. A l’hora de la factura, perquè tot es paga -ja ho diem: “a fi de comptes”- farem la suma que resulta, oh, males matemàtiques, resta i molt mala resta: ¿Què n’has fet de la teva vida? Au, ves seguint fent-te preguntes, però surt de la paràbola i entra a casa com hem quedat fa una estona. Anem sumant, i “tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà? Teu, no. Ho diu taxativament a continuació. “Així passa amb tothom qui “reuneix” –és expressiva i transcendent aquesta col·lecció que pretenem fer; “tresors” – una altra de ben bona!-; “per a ell mateix” –ja ha posat el dit a la plaga!-; i no es fa “ric als ulls de Déu”. La que faltava! Final de trajecte. Tot ve de Déu, passa per Déu i s’encamina cap a Déu. Millor i més abreujat no es pot dir. I millor no es pot viure, si no seguint el revers del que en allò que ha citat, que és el món nostre del cada dia. Res de l’altre món, però ben del “nostre”, aquest.
Com que segons l’esquema clàssic del Veure- Jutjar i –Actuar, el Veure l’hem de posar cadascú -així s’espera, aquest és el supòsit- ens hem passat ja directament al Jutjar, naturalment segons la Paraula de Déu (el referent), ¡I ben repicada que ens ha sortit! Ara tornem a casa pròpia i, sense presses, intentem passar a l’Actuar. Amb tot, ja ens diu el Sr. Legaut en els seus llibres -“otrora”, en altres temps- molt llegits: “Res és real al defora dels processos”. Actuar, actuar...? Només seria començar un procés. No hi ha per fer-se il·lusions, més enllà del “real”, i aquest, potser és per canviar. Cadascú s’ho sap.
Voldria posar una bibliografia mínima:
- “Tenir o ser” de Fromm.(1981) D’ell conservo una paraula que m’ha quedat per sempre: “avidesa”, entre moltes altres coses. És el seu testament. L’últim escrit seu.
- “Menos és más” de Francine Jay. (2016) Visió “minimalista” de la vida. Un nou moviment social que ens invita a treure coses, desitjos, consum sostenible, el que es diu consum, quasi zero. En el “matís” hi ha la veritat, la bondat i la bellesa del viure. L’autora ja ens diu: “La felicitat ve del que fem, no del que tenim”. El moviment té nom anglès, no podia ser d’altra manera. Streamline que vol dir “racionalitzar”, “optimitzar”, mantenir sota control: Cases, espais, vida i un munt de coses, vaja.
- “Itinerari” Marcel Legaut (2007) Professor universitari passat a pagès per trobar-hi el què de l’evangeli. Una iniciativa fora d’ús, llargament explicada en els seus llibres.
- “La joia de l’evangeli” papa Francesc (2013) No me’l descuido, eh!
- “Autobiografia”. (la pròpia vida resumida en les línies força) (2016) No vendible.
Diumenge XVIII de durant l’any, 31 de juliol del 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada