dissabte, 24 de desembre del 2016

Nadal 2016 del P. Josep Mª Balcells

  NADAL  I  LA  DIGNITAT  HUMANA

                                               Després de gaudir d’una setmana litúrgica molt densament mariana on els textos de Missa i d’Ofici diví es centraven en el misteri de l’encarnació del Verb fet home, i conseqüentment també on Maria, la “noia del Poble”, en la seva gloriosa i tendra maternitat com a Mare de Déu, Mare de l’Església i Mare de tota la Humanitat hi jugava el paper de protagonista, juntament amb Elisabet com a dones bellament agraciades i plenes de l’esperit Sant, ara abocant-nos als misteris de Jesús en un Nadal ple sorpreses divines ens centrarem en el document conciliar de l’Església en el Món d’avui que se centra en la dignitat de la persona humana.

                                               L’Església té la vocació i el compromís de fer que la persona humana sigui tinguda com a servei fonamental en la seva acció en la història. Així s’expressa de bon començament el document: “Avui dia, la Humanitat, admirada per les seves pròpies descobertes i del seu poder, s’interroga, sovint amb angoixa, sobre l’evolució actual del món, sobre el lloc i la missió de l’home a l’univers, sobre el sentit dels seus esforços individuals i col·lectius, sobre el sentit darrer de les coses i del gènere humà. Per això el concili, testimoni  i guia de la fe del Poble de Déu, aplegat pel Crist, no creu poder donar una prova més gran de solidaritat, de respecte i d’amor a tota las família humana, de la qual forma part, que parlant amb ella de tots aquests problemes, enfocant-los a la llum de l’Evangeli i posant a la disposició de tots els homes la potència salvadora que l’Església, guiada per l’Esperit Sant, ha rebut del seu fundador. Perquè és l’home el que cal salvar, és la comunitat humana el que cal renovellar. És, doncs, la persona humana, això és, tot l’home en la seva unitat –cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat- que serà l’objecte primordial dels raonaments que exposarem”.

                                               “En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes que respongui a la seva vocació. L’església es empesa a continuar, sota el guiatge de l’Esperit, obra mateixa del Crist que va venir en aquest món per retre culte a la veritat, per salvar i no pas per condemnar, per servir i no pas per ser servit”.

                                               “Cada dia són més nombrosos els qui es posen o perceben amb renovellada agudesa les qüestions més cabdals: ¿Què és l’home? ¿Quin sentit tenen el dolor, el mal, la mort, els quals continuen subsistint malgrat que s’hagin fet tants progressos? ¿On treuen cap aquests resultats pagats a un preu tan alt? ¿Què pot aportar l’home a la societat i què pot esperar d’ella? ¿Què vindrà després d’aquesta vida terrenal?

                                               “Ara bé, l’Església creu que el CRIST, mort i ressuscitat per tothom, dóna a l’home, mitjançant el seu Esperit, llum i força, perquè pugui respondre a la grandesa de la seva vocació; Creu igualment que la clau, el centre i el fi de la història humana es troben en el seu Senyor i Mestre”.

                                               “L’Església creu que tot el que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com el seu centre, com a la seva culminació. La Sagrada Escriptura ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu, capaç de conèixer i d’estimar el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals, perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu”.

                                               Convé tenir consciència molt endinsada, anava a dir roent per saber donar valor programàtic a les consideracions que exposem a continuació, perquè responen a la visió que té l’Església respecte de la dignitat de la persona humana, en moments històrics en què prevalen accions lesives i contraries al seu pensament que els cristians hauríem de portar a les actituds del viure i de l’entorn que ens atenalla. Avui ens toca d’actuar a contracorrent i ens demanarà un posicionaments clars en favor de la dignitat de totes les persones humanes: els emigrants, els sense papers, els racismes, els terroristes, el poc o nul valor a  la vida en totes les seves fases.

                                                Proposem un NADAL vist i viscut amb ulls del Vaticà II, sempre seguint les seves pròpies paraules que ens han d’il·luminar en moments de confusió i de pèrdua del sentit de l’home en l’entorn no massa engrescador en què vivim i en la urgència d’un testimoniatge en favor de la cultura per la vida i la seva dignitat: Són paraules i expressions del Concili:

                                               “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat... Crist, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per l’Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat... En Ell Déu ens va merèixer la vida, ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres... Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen nou sentit. Donat que Crist va morir per tots, l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop conegut Déu, d’associar-se al misteri pasqual. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora de l’Evangeli , ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamen en l’Esperit: Abbà, Pare!

                                               “L’home d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament de la seva personalitat i d’una més clara descoberta i afirmació dels seus drets. Com sigui, però, que l’Església  ha rebut l’encàrrec de manifestar  el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella al mateix temps revela a l’home el sentit de la seva pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home... Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”.
                     
                                               Passem ara a algunes citacions d’honor sobre la vivència de la dignitat de tot home, professada llargament per l’Església, tant adients pel nostre Nadal: “L’Emmanuel: Déu-amb-nosaltres”:  Diu sant Ireneu: “La glòria de Déu és l'home vivent”.
 Així s’expressa també  sant Lleó, el Gran, papa: “Avui ha nascut el nostre Salvador: alegrem-nos-en. Perquè no s’escau que hi hagi lloc per a  la tristesa en el moment en què ens ha nascut la vida, que, un cop  ja treta la por de la mort, ens proporciona el goig de l’eternitat promesa. Despullem-nos, doncs, de l’home vell i dels seus actes. Havent participat en la generació de Crist, renunciem a les obres de la carn.

                                               “Adona’t , oh cristià, de la teva dignitat; fet ja partícip de la naturalesa divina, no vulguis retornar, per una vida degenerada, a la vilesa d’abans. No oblidis el cap i el cos dels quals ets membre. Recorda’t que t’han tret de la potestat de les tenebres i que has estat traslladat al Regne i a la llum de Déu.

                                                I per arrodonir-ho demanem la paraula al papa Francesc: “Només gràcies al trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciencia aïllada i de l’autoreferencialitat (això és:posats amb el jo al mig de tot com a referència central).  Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?”

                                                Deixo per a ulteriors escrits el comentari del llibret de Leonardo Boff que té per títol: NADAL La humanitat i las jovialitat del nostre Déu de l’Editorial Claret. Ja ara el recomano perquè és un entrant saborós per a entendre i viure el Nadal des del centre mateix de la nostra fe.

                                                Avui és deguda la meva més entranyable felicitació. En el Fill de Maria ens trobem en la intimitat de la seva família: “ha volgut  unir en el Crist totes les coses, tant les de la terra com les del cel. Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança” (Efesis)

Celebracions vàries del dia de Nadal, 25
                       



Homilia de NADAL del P. Josep Mª Balcells

Un NADAL vist amb ulls del Vaticà II

Imatge relacionada                                               “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat... Crist, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per l’Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat... En Ell Déu ens va merèixer la vida, ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres... Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen nou sentit. Donat que Crist va morir per tots, l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop conegut Déu, d’associar-se al misteri pasqual. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora de l’Evangeli , ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamen en l’Esperit: Abbà, Pare!

                                               L’home d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament de la seva personalitat i d’una més clara descoberta i afirmació dels seus drets. Com sigui, però, que l’Església  ha rebut l’encàrrec de manifestar  el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella al mateix temps revela a l’home el sentit de la seva pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home... Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”.

“Las glòria de Déu és l’home vivent”. (Sant Ireneu)

Pels qui teniu molta pressa, aquí va la síntesi: Bones festes i bon Any Nou!


Sabadell, 21 de desembre del 2016

diumenge, 18 de desembre del 2016

Homilia del diumenge 18/12/2016 del P. Josep Mª Balcells

“VARIACIONS”  DEL  VERD  ESPERANÇA ( i 4)

                                               Avui posarem la nostra atenció focalitzada en la Verge Maria, que va viure el més dens i singular Advent entre tots els que foren, són i seran. Per una feliç coincidència, avui també celebrem la memòria de la Mare de Déu de l’Esperança, i és, per això, que aquest últim diumenge d’Advent per a nosaltres que hem fet el nostre camí conjunt durant aquestes quatre setmanes, com a “colla” i en bescanvi de gràcies i comunicació de bens espirituals, bo i caminant vers les “Fonts de l’Evangeli”, ens plau invitar a la Mare de Déu del Camí, perquè ens faci participants  dels aprofundiments que feu en els nou mesos de gestació del Fill de Déu en les seves entranyes: el primer i ver Advent, del qual en prenen exemple i mestratge tots els que intentem viure’ls, per tal d’arrodonir aquesta preparació espiritual i litúrgica que se’ns demana. Voldria pensar que més “indinsada” i més entranyada i entranyable que els altres antecedents. Tant de bo!  Déu ho faci!

                                               Déu Pare, Ell que és el creador de tot, va demanar a Maria, “noia del poble”, que pogués fer entrada en la família dels humans a través de i en ella, per tal de dignificar-la i de fer-la partícip del “designi secret, (de) la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef.1, 9-10); i això fet d’una faisó entranyablement humana, fent-se criatura, “nasciturus” en el si de la Verge Maria. Li demanà permís –oh gentilesa de Déu!- sense forçar-la, ans exposant-li que esdevindria Mare del Messies, mare de l’Església i mare de tota la Humanitat. Ja ho va profetitzar el profeta Isaïes: “Fes més espaiosa la tenda on vius, desplega les veles que la cobreixen, allarga les cordes i reforça els seus pals, perquè t’hauràs d’obrir a dreta i esquerra; la teva descendència ocuparà els altres territoris i repoblarà les ciutats abandonades. El teu creador t’ha fet el teu marit, el seu nom és El-senyor-de-l’univers... T’estimo amb un amor etern”. Recordeu allò de Joan: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14-15)

                                                Tot això ho aniria descobrint pas a pas al llarg de la seva vida i des de la plenitud de vida des de Déu. En efecte, diu el Vaticà II: “En engendrar el Fill, que Déu va constituir primogènit entre molts germans, això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”.

                                              L’Esperit Sant la va fecundar i va fer que un doll de gràcia i de vida brollaria del seu si, inundant la història de tota la humanitat.  Va venir al món d’una manera deliciosament humana: va “fer-se”, va ser gestat en el seu ventre, igual que les mares que viuen la seva maternitat. Ja de temps considero que la maternitat és el punt àlgid de tota experiència humana. Sabent per l’àngel el que ella sabia, com en serien aquests nou mesos de privilegiats! Ella n’era ben sabedora, però al llarg del seu embaràs pensaria, gaudiria, es faria tota una amb el seu Fill que anava prenent forma i figura al seu si. Recordaria de ben segur aquell salm que ella el posaria en boca del seu Fill estimat: “Vós heu creat el meu interior, m’heu teixit en les entranyes de la mare. Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable, és meravellosa la vostra obra. Ho reconec amb tota l’ànima. Us era tot jo ben conegut, res de meu no us passava per alt, quan jo m’anava fent secretament, com un brodat, aquí baix a la terra” (Salm 138, 13-15).

                                               Com va viure Maria aquest fet tan personal i tan transcendent a la vegada de portar el primer alè de vida al Déu fent-se home, criatura! Per més que ella ho anés pensant, com creixeria i creixeria el seu estupor! Deixem-la que vagi sentint el seu glatir en el glatir del seu fillet. Estem en un àmbit d’inefabilitat, que val tant com inexplicabilitat. Sobren les paraules perquè mai estaran al nivell del que succeeix. Maria va descobrir el silenci profund de Déu, escoltant-lo en el batec del cor del seu fill. Contemplació, mans posades tendrament en el seu ventre. Allí hi ha en aquesta relació de mare i el “fillet” tot un evangeli únic, que mai serà desvelat! Havíem dit d’anar a les Fonts de l’Evangeli: aquí les tenim! “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa glòria”.
Resultat d'imatges de l'anunciacio de maria 
                                               Potser la “transparència” del fet de la gestació la podríem captar des de l’escena gloriosa i plena d’una casolana familiaritat de la trobada de les dues parentes, totes dues amb els fruits de llurs ventres. La Visitació és un corol·lari de l’Anunciació, allí hi trobem més clarícies que les rebem com un testimoni del què era la vida de Maria en gestació senzilla i profunda. Maria se’n va delerosa de poder felicitar la seva parenta que, a les seves velleses com ella mateixa, havia rebut el do de la maternitat. Sabem el què significava l’esterilitat al poble d’Israel. Una ignomínia per  a ella i per a la seva família! Calia, doncs, felicitar-la i més en coincidència amb l’Anunciació que Elisabet va saber pel salt de joia que fa el seu fill, Joan. Sent com una acció inesperada, no sols uns moviments de la criatura que ja era de sis mesos i ja s’iniciava a donar-se a conèixer pel seus bellugueigs, però ara era tota una altra cosa! És la presència de l’Esperit la que promou l’exultació del petit Joan. Així s’expressa Elisabet: Només sentir la teva salutació, el nen manifesta el goig, com si quedés inundat per l’Esperit Sant. “Benaurada tu que has cregut, per la teva fe es compliran les paraules que se’t van adreçar”. Maria, dona d’una fe incommensurable que abans d’infantar el fill en el seu si, el va infantar per la fe en el seu cor. (sant Ambròs)

                                               I Maria prorromp amb el Magníficat, un himne de lloança al Senyor, que veient la petitesa de la seva serventa s’hi va enamorar i li feu un devessall de dons i l’omplí de gràcies “conjuntament amb el Fill” –que diu Pau-. Les meravelles que Ell contínuament posa a mans de Maria, de forma que s’establirà una comunió de vida, i una vida de comunió, que ja per sempre més hi haurà una unitat tan excelsa entre Jesús i Maria que farà bona la expressió del Vaticà II: “Mentre la Mare és honorada, el Fill, per raó del qual tot fou creat i en el qual va plaure al Pare etern de fer habitar tota plenitud, sigui degudament conegut, estimat, glorificat, siguin guardats els seus preceptes”. L’Advent de Maria es torna Bressol, on ens invitarà a adorar el Fill, fruit beneït del seu sant ventre. En Ell troben plenitud d’acompliment totes les promeses fetes als seus -i nostres- pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. Que ella, doncs, “intercedeixi prop del seu Fill conjuntament amb tots els Benaurats, fins que tots els pobles de la humanitat, tant els que tenen la sort de dir-se cristians com els que encara desconeixen el seu Salvador, tinguin la felicitat d’aplegar-se amb pau i concòrdia en un sol Poble de Déu, a glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat”. Així acaba l’últim capítol del document conciliar sobre l’Església, titulat “Maria, signe d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa”, poble que som tots nosaltres després d’haver invitat a Maria a fer l’últim tram de camí d’Advent. Així acaben les “Variacions” del verd esperança. Sense pretensions forçades voldríem que renovéssiu les ganes de seguir units fent camins per la vida humana i cada vegada més divina. Així sia. Per Nadal joiosos ens retrobarem!

                                               Segur que més d’un em dirà: aquí manca una cosa que és il·luminadora del sentit litúrgic. Teniu raó. Compleixo: “Infoneu, Senyor la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Una abraçada d’arribada al Nadal, perquè serem encara més “colla”. No o sí?
Diumenge IV d’Advent, 18 de desembre del 2016.  Sabadel 

diumenge, 11 de desembre del 2016

Homilia del diumenge 11/12/2016 del P. Josep M· Balcells

“VARIACIONS”  DEL   VERD ESPERANÇA (3)

                                               Avui, per la joiosa consonància amb les lectures de la litúrgia dominical, no puc pas començar sense fer una invitació a viure allò que dèiem abans els celebrants, només arribar al presbiteri just als graons de l’altar: -“Al Déu que omple de goig la meva joventut”. Raó de més, compteu quantes vegades surten termes com alegria, goig, festa, bona notícia als texts de la litúrgia d’avui, i comprendreu per què de la missa d’avui se’n diu domínica gaudete! No passeu per alt, tampoc, el que seria el propi cant d’entrada: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu sempre contents: El Senyor és a prop”. Que el cant que fa de substitut, cantat a començ de missa, com se sol fer,  comuniqui la joia d’esperar, l’art d’estimar, a partir d’una fe viscuda com a “llum de la vida”. Podria ser: “Oh, quin gran goig, quina joia quan els germans s’estimen”. Noteu també, com ja ens és habitual, la col·lecta: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera ple de fe, la festa del naixement del vostre Fill; concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit”. Res tan condensat en tan poques paraules: festes, alegria, goig de l’Esperit!

                                               I molt més encara. Vull citar el document conciliar “Constitució pastoral sobre l’Església en el món d’avui”: I ho faig posant en majúscules les dues primeres paraules en llatí, que és com se solen citar els documents de Roma: GAUDIUM ET SPES. “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors”. Només podem compartir tot l’espectre de vivències del món sencer, si sabem viure en sintonia en cada “situació personal i social”, vivint la joia amb els qui la viuen; sofrint l’esperança en els qui la lluiten; també si estem emocionalment emparellats amb els tristos i els angoixats, sempre amb les preferències evangèliques amb els infants i els pobres, singularment. Quin humanisme més contundent!: “No hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco  en els cors dels deixebles de Crist. “La comunitat del creients (de veritat), en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària amb tot el gènere humà i amb la seva història. (Tant de bo, tant de bo que fos així, que es notés a les clares, que fos una vertadera aspiració dels cristians de base, sobretot!)

                                               Els subratllats dels paràgrafs anteriors i la similitud amb les finalitats que hem emprès en començar a caminar per les rutes de l’Advent, tot ell centrat en identificar-nos vivencialment amb Jesús: recordeu que de les tres domíniques d’Advent n´hem dit “Variacions”. Avui hem de fer insistència en el goig esperançat que ens ve de Déu i que secunda sempre els nostres intents i compromisos per tal d’honorar la humanitat glorificada del Crist i la de tots els germans en expectativa de glorificació. Sentir el goig és la “variació” d’avui.

                                               Hem de recuperar les invitacions a la festa de la joia que ens han transmès els papes darrers: Des de Pau VI en el seu document Gaudete in Domino del 1975: que recorre a la mateixa idea “primordial” de Déu i de l’home: Déu té el goig creatiu de comunicar-se gratuïtament i l’home posa la plenitud de la felicitat en la possessió entranyada en Déu, a través de Jesús, l’Home Nou que viu en el goig del Pare. Seria llarg posar cites dels successius papes després de Pau VI. I passo a la darrere invitació feta pel papa Francesc amb La Joia de l’Evangeli, on dirà que la Joia, per ser plena, ho ha de ser derivada de l’Evangeli viscut i compartit, i que l’Evangeli o és la participació de la joiosa comunió amb Déu o no és res. D’aquí se’n deriva la interrogació permanent: Com visc de l’amor joiós de Déu?  No oblidem que els salms regalimen goig i festa. Són himnes per ser cantats. Valgui per tots: “M’ensenyareu el camí que duu a la vida: Joia i Festa a desdir a la vostra presència; al vostre costat delícies per sempre”. No podem passar per alt l’explícit Testament de Jesús quan, en l’evangeli de Joan, ens diu: “el vostre cor s’alegrarà, quan us tornaré a veure, i la vostra alegria ningú no us la prendrà”, lligada a l’efusió de l’Esperit Sant. I no oblidem que el que fa fruitar la nostra existència cristiana és el mateix Esperit Sant, actuant en Jesús, ànima del ser i viure dels deixebles, amb aquests dons: “amor,  goigpau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22-25).

                                               L’alegria és consubstancial al viure la fe, l’esperança i la caritat. Com podríem viure les peripècies de la vida, sense el costat que ens fa Déu mateix, a través de la vivència de la seva presència i acció, en tot el nostre viure i conviure?  I no són només moments concrets, on el to existencial sembla que puja com de cop, vivint l’exquisidesa d’atènyer com instants radiants fora del normal... D’això no en podem dir que siguin la vertadera felicitat, com no ho són l’estampida fugaç en obrir un cava, per dir-ho així... A allò a què hem d’aspirar -col·laborant amb la gràcia de Déu- és a un estat, a una actitud que s’allarga com un fil d’or i que és el to sostingut o música de fons, que no el perdem, encara que hàgim de passar, en moments concrets, “per la vall tenebrosa...! “Ben cert, tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor”. (salm: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”). Trobo que no és el mateix el goig que l’alegria.  Una mare esguardant el seu nadó no direm que té alegria, sinó un goig inigualable... És o no?

Resultat d'imatges de frederic lenoir                                               Precisament aquests dies he llegit la ressenya d’un llibre de Frédéric Lenoir que es titula “El poder de l’alegria” de Plataforma Editorial, del qual se n’han fet més de 250.000 còpies a França. Diu: “L’alegria sovint truca a la porta sense avisar: estiguem prou atents, presents, oberts per rebre-la i assaborir-la”. “Descriu un cert nombre d’actituds i de maneres de fer que ens permeten crear aquest terreny propici al sorgiment de l’alegria, com l’atenció, la presència, la meditació, la confiança i l’obertura del cor, la benevolència, la gratuïtat, perseverar en l’esforç, renunciar al control i al consentiment, i gaudir del cos... “Rebre la vida com un regal i no com una càrrega, l’alegria de viure no té cap altra causa que el simple fet d’existir. No s’exigeix res més: ni les comoditats, ni l’èxit, ni tan sols la salut. Un ésser humà que ha arribat a superar les seves passions (gelosia, enveja, necessitat de dominar, falta o excés d’autoestima, por de perdre...) i a transformar-les en alegries actives, ja no pot perjudicar els altres”. Parla d’una resposta pràctica a través de la transmissió d’un fort amor per la vida, d’un compromís a favor de tots els éssers vius. Cada progrés en el camí de l’alliberament (personal i social) condueix a l’alegria. Com més ens alliberem del que ens aliena –i de les passions- més alegres estarem”. Dirà que Jesús ho va posar en pràctica en nom de l’espiritualitat de l’amor. La rastreja, aquesta, en un sentit de transversalitat en múltiples filosofies, religions, experiències transcendents. Voldria dir, a tall d’honestedat, que no he fet més que extractar paràgrafs d’un article de Dídac P. Lagarriga, que és un dels habituals d’una secció setmanal –del dijous: “Estils”- del diari Ara, que aprofito  per recomanar-la: la segueixo de prop i sempre la trobo de gran interès humanístic.

                                               Potser caldria parar atenció també a l’autor André Comte-Sponville que té guanyada l’estima per publicacions com aquesta que, ja paga la pena, o millor dit, el goig, només ja pel sol i mateix títol: “Esta cosa tierna que es la vida” (Edit. Paidós); que han guanyat el favor de cert públic de França per la riquíssima divulgació de temes sobre l’experiència vital que ens poden fer un gran bé a la nostra espiritualitat, sense tancar-nos a visions limitades i algunes potser que són cristianes sense massa ànima, és a dir -clar i net- que no són cristianes, per més que ens ho semblin. Cal obrir horitzons a tot humanisme digne d’aquest nom i després passar-los per l’alè de l’Esperit, que alena no només “a casa”, sinó als quatre punts de l’horitzó.

                                               Farem bé d’obrir-nos a tot el que sigui l’amor per la vida. En Fromm en diu biofília, que és una expressió ben encertada. En ella sempre hi trobarem, si no anem a ras de volada, la font primordial de la joia i de la felicitat, enteses com a cristians que som, com a anticipació o preludi . “Joia que ets dels déus guspira, generada dalt del cel...”
Diumenge III d’Advent, 11 de desembre del 2016.  Sabadell

dissabte, 3 de desembre del 2016

Homilia del diumenge 04/12/2016 del P. Josep Mª Balcells

                                  VARIACIONS”  DEL  VERD ESPERANÇA (2)

                                               “Tenim posada en Crist la nostra esperança”. Tota? No ens enganyem! La fe-esperança són vida i són estructura mental, cordial i experiencial; i les notem per la confiança que posem en la persona de Crist. No en tenim prou en fer escadusserament actes que en diem de fe-esperança (oracions, pronunciar el credo tanmateix); cal anar arribant a una actitud que ens permeti experimentar-les al “calor i al fragor” del cada dia; si no hi ha trobada amb Crist i no se sent el goig que l’acompanya, humilment haurem de pensar que és minsa la nostra fe i dèbil l’esperança, i aleshores caldrà suplicar com el centurió; “Ajuda’m a tenir-ne més, de fe esperançada. És més una qüestió de qualitat del viure. No ho podrem verbalitzar, potser, però un s’adona de que confia, de que quelcom d’essencial se’ns dóna gratuïtament, i es rep amb delectança. “Molts haurien volgut veure i sentir el que vosaltres teniu la gràcia de sentir-ho”.

                                               No ens oblidem del que deia Pau, com donant un toc d’atenció: “Sigueu conscients del moment que vivim”. Cal advertir que el present és el “present” (=l’ara mateix i un regal), i no val a deixar-ho per demà, ni viure’l de les escorrialles de l’ahir. Posem-nos-hi de cap i coll en el tràfec del cada dia, del cada instant... Ah, i més, també de Pau: “Avui tenim la salvació més a prop nostre”. Advent són expectatives d’urgència, n’hauríem d’estar ben delerosos. (quina paraula més plena, aquesta, si a la paraula s’hi corresponguessin les actituds de rebre Jesucrist amb complaença i amb un desig irresistible!). Cal, doncs, fer molta “gimnàstica espiritual”, la  qual ens ha de portar a les deus d’una fe joiosa que ens mantindrà en una esperança ferma, reforçada, per tal de poder mantenir l’ardidesa amb què hem d’escometre la lluita de cada dia. Tot això dibuixa un amor en creixement. Les virtuts teologals, que sempre van juntes, són gràcia que ens ve de l’Esperit, a qui hem de mirar amb el cor amatent per quan vingui... i no passi de llarg. L’Esperit és sempre sorprenent, “entusiasmant” (etimològicament=divinitzant).

                                               Mantinc, com us deia el diumenge passat, allò del verd esperança, compartit en  “Comunió de bens espirituals” amb tots els qui seguiran el nostre Advent, fent l’experiència de llegir -entrar el més a fons possible- en el missatge rebut, condensant-lo en una frase de l’evangeli diari de la litúrgia que podreu seguir en el llibre PARAULA I VIDA, del qual en fem difusió, sabent que és la nostra contribució a expandir “La joia de l’Evangeli”, com ens ho demana explícitament el nostre estimat  papa Francesc: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans”. I al final d’aquest mateix número de la seva primerenca exhortació apostòlica, fet amb una insistència cordial, que, fruit de tant d’amor fratern que ens té, ens parla directament de la seva experiència de fe: “Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet aixecar  el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No defugim la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. Una mica més enllà diu taxativament: “Joan Pau II ens va invitar a reconèixer que “és necessari mantenir viva la sol·licitud per l’anunci” als qui estan allunyats de Crist, “perquè aquesta és la tasca primordial de l’Església. L’activitat missionera “representa encara avui dia el major desafiament per a l’Església” i “la causa missionera ha de ser la primera” Què passaria si ens prenguéssim realment de debò aquestes paraules? Simplement, reconeixeríem que la sortida missionera és el paradigma de tota obra de l’Església. En aquesta línia, els bisbes llatinoamericans van afirmar que ja “no podem quedar-nos tranquils en espera passiva als nostres temples” i que fa falta passar “d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera”. “No he escrit tot això amb la intenció d’oferir un tractat, sinó sols per mostrar la important incidència pràctica d’aquests afers  en la tasca actual de l’Església. Tots ells ajuden a perfilar un determinat estil evangelitzador que invito a assumir en qualsevol activitat que es realitzi. I així, d’aquesta manera, puguem acollir, enmig del nostre compromís diari, l’exhortació de la paraula de Déu: “Alegreu-vos sempre en el Senyor. Us ho repeteixo: alegreu-vos!” (Filipencs: 4, 4). Joia versus evangelització; evangelització versus joia. Aquí rau el secret.

                                               Mireu quina consonància trobem amb el que ens diu Pau: “Germans, tot el que diuen les  Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir l’esperança. Que Déu, que us encoratja i us conforta, us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor”. Que la bíblia entri en les nostres llars!

Imatge relacionada                                               Avui apareix la fulgurant figura de Joan Baptista que invita a fer-nos conscients de que no podem esperar pas el Crist de qualsevol manera. Cal deixar les obres del pecat i fer confiança que el Senyor omplirà de sentit el viure nostre humà, i de que en la fe i l’esperança hi ha un tresor amagat que hi és com en un camp que caldrà cultivar, esterrossar, adobar i sembrar i esperar que la pluja benefactora faci germinar gairebé miraculosament la llavor, tirar tija amunt i veure verdejar i esgrogueir les espigues, fer-hi la sega, batre el blat a l’era i ensacar-lo i guardar-lo en els baixos de la casa per a sosteniment de la família, amb el pa olorós, llescat per posar-hi una bona untada de tomàquet i fer-ne amb una llescada de pernil, el goig i la festa del  nostre pa de cada dia. Se m’ha anat la mà en escriure a dictat del cor de pagès que alguns encara conservem dels nostres majors... (Recordo la cançó d’en Llach, i el foc a terra de fa uns quants anys. Sempre seran un record, com una mena de  sagrament de vida de les nostres llars pairals. (“Sagraments de vida i vida dels sagraments”, llibre de la simbòlica de la quotidianitat, de Leonardo Boff). Cal rescatar-lo perquè és ple de poesia i d’espiritualitat molt humana.

                                               Recordem que el Baptista se’ns presenta com un pre-cursor. Un que passa davant, “obrint camins a l’esperança”). Jesús ens vol enviats de dos en dos, si és possible, (el matrimoni, la parella) a anunciar amb goig que el Senyor és a prop, que està arribant i que l’hem d’acollir com en les trobades narrades a l’evangeli: algunes ocasionals (fem-n’hi atenció! ): com el cec de naixement, com Zaqueu, com la viuda de Naïm i tants d’altres. Altres, més intenses, per voluntat expressa del Mestre: Emaús, Llàtzer, Transfiguració, la Magdalena. Els evangelis es podrien sintetitzar com el trobar-nos, el trobar-nos de veritat, amb el Jesús, el “Rabbuni!” cridat i traspassat de goig amorós de la gran Maria Magdalena. Deliciós aquest passatge; Jesús estimava de cor, i com!  Hi ha passatges evangèlics que els hem de llegir sovint...

                                                Tornem al llibre de text, com vam quedar en encetar el nostre Advent creatiu el diumenge 1er.: “Recordo també la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient. De maneres variades, aquestes joies beuen a la font de l’amor sempre més gran que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir (jo també ho he fet moltes vegades amb il·lusió!) aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament  amb un esdeveniment, amb una persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (paraula pròpia de Francesc, però molt interessant i molt més avui dia): posar-nos a nosaltres mateixos com a punt i centre de referència, com a lloc d’on fem derivar tot, tot el nostre viure, digues-n’hi: individualisme, egoisme, la pròpia llibertat per damunt de tot i de tots, narcisisme, el jo, només jo  i  sempre jo. Tantes vegades inconscient!

                                               La festa d’avui ens permet de llegir amb màxima atenció el Benedictus, l’himne de Laudes, on comencen a sortir paraules-clau del Regne del Pare: Beneït, benedicció, redimit, salvador, alliberar-nos, l’amor fidel, donar culte amb la santedat i la justícia del nostre viure, l’amor entranyable, il·luminació, guiar els nostres passos per camins de pau. Quines ressonàncies no hi ha en aquest himne de Zacaries, que tant es pot referir al seu fill nadó, Joan, com a nosaltres, si saben apropiar-nos aquest verset: “I a tu, infant (posem-hi noms propis) et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins”. Què em dit, si no, que érem missioners de Crist? Sabeu que als primers cristians, als primeríssims, els deien del grup del “camí? I ara, què som, si no, seguidors de la missió de Jesucrist? Vam dir que ens posàvem en marxa: “Quina alegria quan em van dir anem a la casa del Senyor”. Bona ruta, pelegrins de la fe, del “verd esperança”, i sobretot de l’amor entranyable del Nostre Déu. Benvinguts els nous, que sempre se n’hi afegeix un o altre! Ens posem en marxa altra vegada, després de la pausa que hem fet per recobrar forces. Amunt, amunt que tot és vida! Quin Advent més novedós, no?  Creguem-ho així i exultem-hi! Evangeli a casa, al carrer, per tot arreu!
Diumenge II d’Advent, 4 de desembre del 2016.  Sabadell