“VARIACIONS” DEL VERD
ESPERANÇA ( i 4)
Avui
posarem la nostra atenció focalitzada en la Verge Maria, que va viure el més dens i singular Advent entre tots
els que foren, són i seran. Per una feliç coincidència, avui també celebrem la
memòria de la Mare de Déu de l’Esperança, i és, per això, que aquest
últim diumenge d’Advent per a nosaltres que hem fet el nostre camí conjunt durant
aquestes quatre setmanes, com a “colla” i en bescanvi de gràcies i comunicació
de bens espirituals, bo i caminant vers les “Fonts de l’Evangeli”, ens
plau invitar a la Mare de Déu del Camí, perquè ens faci participants dels aprofundiments que feu en els nou mesos
de gestació del Fill de Déu en les seves entranyes: el primer i ver Advent, del
qual en prenen exemple i mestratge tots els que intentem viure’ls, per tal
d’arrodonir aquesta preparació espiritual i litúrgica que se’ns demana. Voldria
pensar que més “indinsada” i més entranyada i entranyable que els altres
antecedents. Tant de bo! Déu ho faci!
Déu
Pare, Ell que és el creador de tot, va demanar a Maria, “noia del poble”, que
pogués fer entrada en la família dels humans a través de i en ella, per tal
de dignificar-la i de fer-la partícip del “designi secret, (de) la decisió
benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut
unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef.1,
9-10); i això fet d’una faisó entranyablement humana, fent-se criatura, “nasciturus”
en el si de la Verge Maria. Li demanà permís –oh gentilesa de Déu!- sense
forçar-la, ans exposant-li que esdevindria Mare del Messies, mare de l’Església
i mare de tota la Humanitat. Ja ho va profetitzar el profeta Isaïes: “Fes més
espaiosa la tenda on vius, desplega les veles que la cobreixen, allarga les cordes
i reforça els seus pals, perquè t’hauràs d’obrir a dreta i esquerra; la teva
descendència ocuparà els altres territoris i repoblarà les ciutats abandonades.
El teu creador t’ha fet el teu marit, el seu nom és El-senyor-de-l’univers...
T’estimo amb un amor etern”. Recordeu allò de Joan: “El qui és la Paraula s’ha
fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria
que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1,
14-15)
Tot això ho aniria descobrint pas a pas al
llarg de la seva vida i des de la plenitud de vida des de Déu. En efecte, diu
el Vaticà II: “En engendrar el Fill, que Déu va constituir primogènit entre
molts germans, això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals
coopera amb amor maternal”.
L’Esperit Sant la va fecundar i va fer que un
doll de gràcia i de vida brollaria del seu si, inundant la història de tota la
humanitat. Va venir al món d’una manera
deliciosament humana: va “fer-se”, va ser gestat en el seu ventre, igual que
les mares que viuen la seva maternitat. Ja de temps considero que la
maternitat és el punt àlgid de tota experiència humana. Sabent per
l’àngel el que ella sabia, com en serien aquests nou mesos de privilegiats! Ella
n’era ben sabedora, però al llarg del seu embaràs pensaria, gaudiria, es faria
tota una amb el seu Fill que anava prenent forma i figura al seu si. Recordaria
de ben segur aquell salm que ella el posaria en boca del seu Fill estimat: “Vós
heu creat el meu interior, m’heu teixit en les entranyes de la mare. Us dono
gràcies per haver-me fet tan admirable, és meravellosa la vostra obra. Ho
reconec amb tota l’ànima. Us era tot jo ben conegut, res de meu no us passava
per alt, quan jo m’anava fent secretament, com un brodat, aquí baix a la terra”
(Salm 138, 13-15).
Com
va viure Maria aquest fet tan personal i tan transcendent a la vegada de portar
el primer alè de vida al Déu fent-se home, criatura! Per més que ella ho anés
pensant, com creixeria i creixeria el seu estupor! Deixem-la que vagi sentint
el seu glatir en el glatir del seu fillet. Estem en un àmbit d’inefabilitat,
que val tant com inexplicabilitat. Sobren les paraules perquè mai estaran al
nivell del que succeeix. Maria va descobrir el silenci profund de Déu, escoltant-lo
en el batec del cor del seu fill. Contemplació, mans posades tendrament en el
seu ventre. Allí hi ha en aquesta relació de mare i el “fillet” tot un evangeli
únic, que mai serà desvelat! Havíem dit d’anar a les Fonts de l’Evangeli: aquí les tenim! “Us lloem, us beneïm, us
adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa glòria”.
Potser
la “transparència” del fet de la gestació la podríem captar des de l’escena
gloriosa i plena d’una casolana familiaritat de la trobada de les dues
parentes, totes dues amb els fruits de llurs ventres. La Visitació és un
corol·lari de l’Anunciació, allí hi trobem més clarícies que les rebem com un
testimoni del què era la vida de Maria en gestació senzilla i profunda. Maria
se’n va delerosa de poder felicitar la seva parenta que, a les seves velleses
com ella mateixa, havia rebut el do de la maternitat. Sabem el
què significava l’esterilitat al poble d’Israel. Una ignomínia per a ella i per a la seva família! Calia, doncs,
felicitar-la i més en coincidència amb l’Anunciació que Elisabet va saber pel
salt de joia que fa el seu fill, Joan. Sent com una acció inesperada, no sols
uns moviments de la criatura que ja era de sis mesos i ja s’iniciava a donar-se
a conèixer pel seus bellugueigs, però ara era tota una altra cosa! És la
presència de l’Esperit la que promou l’exultació del petit Joan. Així
s’expressa Elisabet: Només sentir la teva salutació, el nen manifesta el goig,
com si quedés inundat per l’Esperit Sant. “Benaurada tu que has cregut, per la
teva fe es compliran les paraules que se’t van adreçar”. Maria, dona d’una fe
incommensurable que abans d’infantar el fill en el seu si, el va infantar per
la fe en el seu cor. (sant Ambròs)
I
Maria prorromp amb el Magníficat, un himne de lloança al Senyor, que veient la
petitesa de la seva serventa s’hi va enamorar i li feu un devessall de dons i
l’omplí de gràcies “conjuntament amb el Fill” –que diu Pau-. Les meravelles que
Ell contínuament posa a mans de Maria, de forma que s’establirà una comunió de
vida, i una vida de comunió, que ja per sempre més hi haurà una unitat tan
excelsa entre Jesús i Maria que farà bona la expressió del Vaticà II: “Mentre
la Mare és honorada, el Fill, per raó del qual tot fou creat i en el qual va
plaure al Pare etern de fer habitar tota plenitud, sigui degudament conegut,
estimat, glorificat, siguin guardats els seus preceptes”. L’Advent de Maria
es torna Bressol, on ens invitarà a adorar el Fill, fruit beneït del seu sant ventre.
En Ell troben plenitud d’acompliment totes les promeses fetes als seus -i
nostres- pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència
per sempre. Que ella, doncs, “intercedeixi prop del seu Fill conjuntament amb
tots els Benaurats, fins que tots els pobles de la humanitat, tant els que
tenen la sort de dir-se cristians com els que encara desconeixen el seu
Salvador, tinguin la felicitat d’aplegar-se amb pau i concòrdia en un sol Poble
de Déu, a glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat”. Així acaba l’últim
capítol del document conciliar sobre l’Església, titulat “Maria, signe
d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa”, poble que som tots
nosaltres després d’haver invitat a Maria a fer l’últim tram de camí d’Advent.
Així acaben les “Variacions” del verd
esperança. Sense pretensions forçades voldríem que renovéssiu les ganes de
seguir units fent camins per la vida humana i cada vegada més divina. Així sia.
Per Nadal joiosos ens retrobarem!
Segur
que més d’un em dirà: aquí manca una cosa que és il·luminadora del sentit
litúrgic. Teniu raó. Compleixo: “Infoneu, Senyor la vostra gràcia en els
nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut
l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva passió
i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Una abraçada d’arribada al
Nadal, perquè serem encara més “colla”. No o sí?
Diumenge IV d’Advent,
18 de desembre del 2016. Sabadel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada