divendres, 25 de març del 2011

Homilia del diumenge 27/03/2011 del P. Josep Mª Balcells


¿“QUIN ÉS EL MEU PROÏSME’?
Aquesta és la pregunta que dóna peu i entrada a una de les més significatives i precioses paràboles, la del Bon Samarità. Avui, l’evangeli ens en dóna la millor versió personalitzada en aquest Encontre amb la samaritana “buscat i ofert” per Jesús -en definitiva, Ell serà sempre el Bon Samarità en persona- que arriba a fer d’ella tot un apòstol, de la manera més espontània i al mateix temps més profunda. És allò que més endavant se’n dirà la “caritat pastoral” o l’atançament delicat i enaltidor a tot “proïsme”, perquè aquest ho és per la meva manera personalitzada d’atançar-m’hi, més que no pas per consideracions de proximitat física, geogràfica. Confronteu-ho amb l’evangeli.

Aquest passatge de la samaritana -viu i espontani com a diàleg que és- ric, riquíssim per la condensació de secrets divins que s’hi desclouen al llarg d’aquest progressiu atançament, que va fent dels dos interlocutors tot un evangeli condensat. D’una conversa intencionada i ben portada per Jesús en sortirà un diàleg paradigmàtic i d’una intimitat respectuosa i subtil, que de comunicació n’esdevindrà una sintonia i comunió, que d’entrada haurien estat impensables... Saber dialogar, saber respectar, saber escoltar, saber posar a l’encontre un to cordial, tot plegat en fa un model d’interrelació entre persones, tractant-se entre elles precisament com a persones, d’una dignitat tan gran l’altre com seria la nostra pròpia, i que per sobre de diferències que no es neguen, es sublimen a través no sols de feeling que es diu avui, sinó per l’estimació respectuosa, però que sap enlairar pensament, sentiments i actituds, inèdites a fi de comptes. “Tot el que puja convergeix” (Teilhard).

Diàleg és una paraula, ennoblida des de Sócrates amb la seva manera de fer preguntes i de suscitar saviesa a partir sempre de l’interlocutor, del qual en van brollant respostes insospitades. Tota interrelació o és diàleg o no és res, o, pitjor, és guerra, que val tant com polemitzar -amb una arrel etimològica clara aquest mot de guerrejar, com si la veritat o la “raó” fos un botí a aconseguir, arrabasant-lo-; guerra, dic, quan no estem oberts de cor als altres i només volem defensar idees o posicionaments de baluard. Dialogar és la capacitat de comunicació, bo i respectant l’altre, però al mateix temps invitant-lo a anar més endins o més enlaire, a aixecar els nivells de la conversa, feta aquesta d’escolta atenta, empàtica, personalitzada, sensible als ressons, a les inflexions de veu i de mirades, per portar-la suaument a nivells que convidin, sense forçar, a plantejar-se capteniments de creixent sinceritat, apuntant respectuosament vers l’obertura de la pròpia intimitat... Aleshores la comunicació porta al diàleg sucós i aquest desemboca en un encontre; i quan aquest es produeix, això porta, meravellats, tots dos interlocutors a redescobrir-se com a nous, com a millors. L’altre, en profunditat, és pastat com jo mateix a imatge i semblança de l’ALTRE. S’obren les comportes de la comunió, i no hi ha comunió sense estimació. D’aquest dialeg se’n diu “caritat pastoral”, ben bé això. En el millor sentit de cada mot: caritat-amor-estimació i pastoral com a pedagogia del diàleg de o des de la fe.

Les narracions de Joan, com aquesta de la samaritana, són molt intencionades. Ja ho diu obertament al final de tot el seu evangeli manifestant el seu propòsit global: “Tot això ha estat escrit, perquè creguin que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tinguin vida en el seu nom”. De les escenes que ha seleccionat i triat Joan, l’evangelista en diu “senyals prodigiosos”- narrats en forma de diàleg, més sovint que en els altres evangelistes. I em sembla que aquest, d’entre tots ells, és el més llarg, el més profund, el més carregat de revelació (tant per a ella com per a nosaltres sobretot, que podem rellegir el passatge, bo i posant-nos en el paper, en la persona de la samaritana) Una conversa així val per molts “miracles”. És ben bé l’evangeli en acció.

Però tornem endarrere i seguim l’evolució del diàleg. Jesús s’asseu a prop del pou. Era migdia, cansat de la caminada feta i amb el bat de sol a sobre, sent com la set el senyoreja, i, sense més, entaula conversa amb la dona que ha vingut a pouar l’aigua; i trencant tota mena de convencionalismes ambientals i culturals, tot i que queden explicitats en la conversa de la dona, estranyada de la franquesa del jueu desconegut: -“Dóna’m aigua”. -“Com és que tu, jueu, a mi que sóc samaritana, em fas aquesta petició”. Ella no entén el rerefons d’aquella petició i menys de l’expressió de l’”aigua viva”. Encara no sintonitza i es queda en una interpretació material. “No tens amb què podràs treure l’aigua. ¿Ets més que no pas el nostre Pare Jacob, que ens va donar aquest pou?” La resposta de Jesús és una “manifestació” del què ofereix i com. No donarà tan sols aigua, sinó que sadollarà la set per sempre i, més encara, els farà sorgir una font dintre seu, una font que brollarà no aigua, sinó “vida eterna”. La pobra dona no el segueix i s’encalla donant respostes o fent preguntes totes elles amb un to de recel i de polèmica. No deixa, amb tot, de ser pragmàtica: “Senyor, dóna’m d’aquesta aigua, així no tindré més set i no hauré de venir tan sovint a omplir la gerra...!

Arribats aquí, Jesús cautelosament, amb un to suau, que no humilia, li enfoca la seva vida, de primer, dient-li : “Vés a cridar el teu marit”. Ella ja té aleshores la confiança suficient per dir sincerament que no en té. I Jesús li obre delicadament el panorama marital. Ella, sorpresa peró confident, li reconeix la tormentosa relació amb els marits successius... Davant de la des-velació de la seva vida cau en compte de que és un profeta. Però encara no es dóna per vençuda i tot aixecant el vol planteja, com una bona sortida d’aquella situació compromesa, un tema cabdal que separa jueus i samaritans. “¿On s’ha d’adorar Déu?” ¿Aquí, en el temple “nacional” nostre, de Garizim o bé en el vostre Temple, també “nacional”, de Jerusalem? Jesús no entra en polèmiques i del lloc passa al “com” s’ha d’adorar Déu. Nova sorpresa per la dona: Li revela que ha arribat l’hora (expressió només entenedora per qui ha llegit diverses vegades tot sencer l’evangeli de Joan) Ara, aquí, davant teu, és el gran moment -com dirà Pau als Efesis- de des-velar a tothom, sense distincions de “temples”, el designi secret de Déu: “Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la (ara), en la plenitud dels temps (ara): ha volgut unir en el Crist (ara) totes les coses (i les persones, àdhuc samaritans) tant les del cel com les de la terra” (Ef, 1, 8-10) Ara és l’hora, samaritans i jueus tots, d’adorar autènticament el PARE (nova revelació per a la dona: Déu com a Pare; mai sentit, sorpresa...) en Esperit ( altra descoberta, si és que ho entén) i en veritat. “Aquests són els adoradors que cerca el Pare” (aquí a Sicar i arreu; també en nosaltres). La dona consternada, però ja finalment en onda, li diu:”Sé que ha de venir el Messies. Quan vingui ens donarà raó de tot”. De fet ja li havia donat raó de tot, però ella encara no l’ha descobert. I Jesús li fa com a coronament d’aquesta senzillíssima “teofania”, sense pors ni esclats de llum; només una veu modulada, propera, que ja s’ha fet íntima al fil de la conversa: “Sóc jo, el qui et parla”. Mai s’havia donat tanta revelació i tan simplicíssima.

Acabo com volia començar. Déu cerca adoradors en “Esperit” (amb majúscula, personificant: l’Esperit Sant) i en veritat (“l’Esperit Sant us portarà a la veritat plena”)

L’home, la dona del segle XXI o seran adoradors en l’Esperit o no seran. ¡Què poc parlem, què poc sentim, què poc valorem l’actitud bàsica, fonamentadora de la nostra fe: SER ADORADORS! ¿Què vol dir ser adoradors? Experimentadors, rendits senzillament a la Grandesa de Déu, d’un Déu que no inspira temor, ni por, sinó d’un Déu que se’ns mostra com a Pare, perquè ens sigui més fàcil adorar-lo estimant-lo, estimar-lo adorant-lo. Com que ens és bastant difícil entendre-ho, vull posar una cita de Cristina Kaufmann: “L’oració s’havia reduït a un simple “Tu”, “Tu ets aquí”. Recordo anys i anys en que estava agenollada o sentada davant de la presència eucarística només amb aquesta paraula: Tu”. I ho reblo fent esment d’Isabel de la Trinitat. Meravellós. La seva pregària: “A lloança de la seva glòria” “Ho els meus Tres, el meu Tot, la meva felicitat” (pregària a la Trinitat) Un silenci respectuós, com a comentari. Les profunditats de la relació amb Déu de les persones “tocades” per l’Esperit ens són inaccessibles a molts...

La samaritana ja ha entrat ara de ple en l’àmbit de Déu. Surt d’escena “a l’apostòlica”. ¡Ho ha de fer conèixer tot! ¡Revoluciona tot el poble! L’evangelista, com qui no diu res, anota: “deixà la GERRA”. Aquest abandó precipitat se’ns torna simbòlic: testimoni eloqüent d’un diàleg “en-alt-idor: que aixeca el cor, el pensament, els sentiments. Un diàleg en to major que cura tot un passat borrascós, perquè el present s’ha omplert de sentit, s’ha fet etern, com demanava Maragall. En una pàgina, en un diàleg únic, memorable i cap tot l’Evangeli. ¡Voldríem saber què se’n va fer de la samaritana...! La samaritana ets tu, Jesús és el gran Mestre del diàleg, és la Paraula feta veu, rostre, proximitat: res més ni menys que “TU”, reconegut i estimat. Això és adorar. “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol” (Primer diumenge de Quaresma) ¡Què bé si n’aprenguéssim!

Diumenge Tercer de Qauresma, 27 de març de 2011 Barcelona

divendres, 18 de març del 2011

Homilia del diumenge 20/03/2011 del P. Josep Mª Balcells


LA TRANSFIGURACIÓ: ESCLAT DE LLUM D’IMPROVÍS

Estem tan acostumats a llegir amb mirada simple d’infants i de gent que només s’imagina la narració com una estampa, una diapositiva o un quadre, que la “Transfiguració” té més valor com a fet extraordinari, que no pas per les significacions que s’amaguen en la fastuositat de la llampegada, com en aquest cas. Hem d’anar a la concordància dels tres sinòptics en la col·locació d’aquesta escena insòlita, única en la vida Jerusalem. Cal entrar en la il·lació de l’abans i del després per captar-ne la seva significació profunda. Mirem l’entorn narratiu “del fet” i veurem com antecedeix primer el reconeixement de la messianitat per part de Pere, amb la consegüent sortida de to de la seva re-negació, que li val el rebuig i l’apel·lació decidida de “Satanàs”. Els anuncis que es faran reiterats de la ineluctabilitat de passar primer ell i, amb ell, nosaltres, per l’assumpció i el compromís de ser incomprès i lliurat a una Passió, passió temuda pels deixebles que és fruit de no saber ni voler entendre el que Ell manifesta abans mateix de la transfiguració. Són seves aquestes paraules dirigides (a tots puntualitza Lluc): “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà però el qui la perdi per mi, la trobarà. ¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? ¿Què no donaria l’home a canvi de la seva vida?” Dit això, sense cap interrupció en la narració, segueix: “Jesús pujà a una muntanya alta, emportant-se el grup dels més íntims”. I enmig de la pregària esclaten el cels i s’obre la teofania més esplendorosa que mai podien haver somiat. Diu Mateu: “es transfigurà davant d’ells”. És, per tant, per a ells que es dóna aquesta refulgència inhabitual. El fil narratiu ja el sabem de sobres, destaquem, però, la irrupció en escena de tot el més bell i florit de l’AT.: Moisès i Elies que són les figures més emblemàtiques de tot el Poble d’Israel. Dirà Lluc, per aclarir les coses, que parlaven “tots tres” de la imminència dels fets que s’esdevindran a Jerusalem, que és on s’encaminen tots, Mestre i deixebles, amb la por al cos en aquests últims i amb el coratge i determinació del Mestre. Deixem allò que sembla folklòric de les tres tendes, que ho llegim amb el somrís als llavis. ¡Aquest Pere amb quina ens surt ara...!, sense saber el context de que estaven aleshores celebrant les festes dels Tabernacles o de les Tendes; la gent les passava festivament en tendes, recordant els anys del desert. Bé, no m’hi entretinc, només amb un però: ¿què poc en sabem de la mateixa interpretació literal dels evangelis? ¡Ens manca tanta cultura bíblica! Tot, com per art d’encantament, se’ns ha transmutat, empobrit, en narracions d’“Història Sagrada”, de quan anàvem a “doctrina”. ¡Mireu si en vàrem sortir “d’adoctrinats en to menor”!

Anem a la nou del que se’ns narra: El Pare fa una proclamació equivalent a la del Baptisme de Jesús, però ara la Messianitat queda ben palesa en la denominació que respira el text: en qui “m’he complagut”, que segons les interpretacions comparades dels tres sinòptics volen expressar el meu ungit. Hi ha un afegitó d’allò més clar i circumstanciat: “Escolteu-lo”. ¿Per què ho diu el Pare? Està clar: Els farà a continuació altres anuncis de la Passió-Resurrecció. No volen admetre que el seu Mestre hagi de patir, s’entrebanquen amb la seva PASSIÓ, perquè saben de sobres que els afectarà, i de ple, també a ells. Són de la “colla” i per tant també “rebran de retruc ells mateixos”. Recordeu la sortida d’osques de Pere quan li anuncia Jesús als moments solemnes del Sopar, que “Tots vosaltres fallareu”. I Pere, temerari com sempre, s’avança: “Ni que tots fallin, jo no fallaré pas” I de la RESURRECCIÓ ni saben, ni pregunten, ni esmenten res de res... Només serà en la relectura, i més tard i amb els fets acomplerts, que s’adonaran de qui, de què, de per a què, i de com. Només aprenem a posteriori, que es diu. M’agrada l’expressió de “relectura”. Només a la tercera va la vençuda, si és que hi va, i si no en necessita més de tres. Pere va sentir cantar el gall tres cops. A vegades no se sent res... Dirà Jesús: “Ara no ho podeu entendre”, més endavant sí; però és que els ha enviat un nou Mestre que és l’Esperit Sant que els i ens portarà a la veritat plena de tots els esdeveniments. I els i ens menarà a la comprensió progressiva de la “ciència de Crist”, que en diu Pau. Esperem-ho confiadament.

Aquest evangeli de la Transfiguració que ja ens el trobem des de bon començament de la Quaresma ens dóna el sentit de tot el cicle pasqual. Per tant, no és una entrada estranya del “fet de la transfiguració” en la litúrgia, sinó que ho posa quan més necessari ens és per tal d’enfocar bé el nostre camí quaresmal. Ho puc sintetitzar amb uns quantes proposicions, jo diria que integrals (el tot del sentit) i integradores (d’intercomunicació de totes les afirmacions, formant sistema) Tracto d’explicar-me: La vida-missió-missatge-fets-rebuig-Passió-Mort-Resurrecció-Glorificació formen totes ells un entrellaç, estan tots agabellats, units no successivament sinó interrelacionadament. No hi ha ni primer ni darrer. Tot s’acompleixen en tots. Hi ha plenitud de sentit global en allò que es podria considerar un pas darrere l’altre. Convé no separar la vida de la mort. És tan redemptora l’una com l’altra.

Això em porta a fer aquestes afirmacions cenyides a tot el procés quaresmal, en el qual ens anem obrint a un coneixement i una comprensió més i més intensa del “misteri de Crist” i a viure’l, d’acord amb les exigències evangèliques, no tan sols morals sinó en plena expansió d’una espiritualitat centrada en el Crist Ressuscitat, tal com ens invitava la primera oració col·lecta del diumenge passat.

Les afirmacions són aquestes:

· No hi ha Quaresma sense Pasqua.
· No hi ha Pasqua sense Quaresma.
· Molta gent viu una Quaresma sense fi... i sense ni adonar-se’n.
· Els cristians hauríem de posar Pasqua en el viure nostre quotidià i ajudar a posar Pasqua en les quaresmes viscudes sense perspectiva en tantes persones ofegades per una vida inclement...

-Ja ho hem repetit sovint, la quaresma que no sigui il·luminada, “transfigurada” constantment per la Pasqua, posant-la en tots els nostres combats quotidians serà un treball feixuc i no el podrem pas sostenir, perquè la motivació i el sentit del què fem ha d’estar llegit i experimentat com una invitació a plenitud de Vida en el Crist. “No sóc jo que visc; és Crist que viu en mi”. Assumir “el mal que tan sovint fem” i el sofriment que assetja a la nostra vida amb continuïtat, si no perversa, intermitent. Hem de redimir els nostres sofriments...

-Una Pasqua sense l’experiència d’un treball quaresmal seria un Pasqua perduda, aïllada, un fet més commemoratiu que efectiu. Si la litúrgia no ens fa viure i reviure a fons els “Esdeveniments”, que no “records” només, seria una pèrdua del seu valor d’eficàcia pasqual. Ens pot servir de toc d’atenció ara que fem els primers passos quaresmals i tenim temps per endavant, si el sabem aprofitar. “Aquest és el temps favorable, aquest és el dia de la salvació”.

-El nostre testimoni en el nostre món circumstant hauria de ser més evangèlic i cristià en el seu sentit més ple del terme: cristià ve de Crist, configurats a imatge i semblança de Jesús, el Crist. Hauríem de vessar més sentit pasqual en tantes vides que no se’n surten, que viuen encerclades pel no-sentit, “compassius i benignes, nosaltres, rics en l’amor”. Bons Samaritans amb tot malferit pel camí de la vida. Més avui que vivim “temps durs amb valors tous” i que, qui més qui menys, som ben fràgils i trencadissos.

La Pasqua –¡cada dia n’és!- hauria de ser el nostre missatge viscut i donat arreu, fent de la nostra societat, a partir dels més propers, una societat més humana i més divina, a imatge del Crist que va viure i morir per donar-nos, amb el sentit del viure, un accés quotidià a la felicitat, no com la que el món busca i proposa. Recordem: “qui perdi la vida per mi, la trobarà”. ¿Què esperem i què esperen els nostres “proïsmes? Pasqua per a tothom, ¡ep, sense perdre el sentit pasqual de totes les nostres quaresmes i les dels altres!

Diumenge segon de Quaresma, 20 de març de 2011 Barcelona

divendres, 11 de març del 2011

Homilia del diumenge 13/03/2011 del P. Josep Mª Balcells


REDESCOBRIR I REVALORITZAR LA PARAULA DE DÉU

Amb aquest diumenge es clou la glossa que hem anat fent, diumenge rere diumenge, del Sermó de la Muntanya (SM). No l’hem pogut seguir tot, punt per punt, per condicionaments de la litúrgia, sinó només saltejat, suficient però, per poder-lo veure com un tot. ¿De què parla en síntesi? En el fons, i en la lectura que n’hem de fer des de la fe, és a dir, llegint l’evangeli amb actitud pasqual, parla de que la nostra única Llei (nou deuteronomi, primera lectura) és viure el Crist com a “trobament” de persona a persona i ensems com a missatge, que tradueix la forma com vivia ell: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Ara pouo en Benet XVI: “La Paraula esdevé Persona, el Verb s’ha abreujat, que deien els sants Pares, s’ha posat a l’abast, el podem tocar. (Mà de cantoral: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell...”) “Ara, la Paraula no sols es pot oir, no només té una veu, sinó que té rostre que podem veure: Jesús de Natzaret. Així s’entén per què no es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó pel “Trobament” amb un “Esdeveniment”, amb una “Persona”, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. La renovació d’aquest “Encontre” i de la seva comprensió produeix en el cor dels creients una reacció d’estupefacció davant de la iniciativa de Déu, fent-se home, que mai no podríem ni pensar ni imaginar, mai l’hauríem pogut inventar. Es tracta d’una novetat inaudita humanament incomprensible”. En aquesta mateixa línia, així s’expressa Rovira Belloso: “En el Sermó de la muntanya trobem les benaurances –quinta essència del missatge de Jesús-, trobem la primacia de l’amor, el descobriment de la interioritat, la confiança en Déu i en la seva Paraula... El Mestre ens obre el cor, i la Paraula que d’Ell brolla és tan pura que ens canvia el nostre”.

Acabades, doncs, de proclamar les paraules del SM ens hem d’arromangar i posar-nos a la feina, a peu d’obra. Només passant de les paraules (ungides de la Paraula) al compromís de les obres es pot entrar en la Terra Promesa: el pas del Jordà. Escena del Deuteronomi d’avui (en el Regne de Cel) . Aquest ens l’afigurem com un castell arrapat a les roques, en el cim d’un turó. La nostra seguretat, defensa, la nostra empara, el meu penyal i plaça forta: això és la Paraula que va esdevenint Obra. A l’edat mitjana els pobles s’arreceraven a redós del castell que coronava els turons (Qui ha vist pobles i poblets de La Segarra sabrà de què parlo...) Del simbolisme de la Roca, de la Casa edificada sobre el rocam en va plena tota la Bíblia. “Només en Déu reposa la meva ànima” “Ell és la Roca que em salva; confio i no m’espanto”. No ens podem perdre en paraules i més paraules (parole, que s’exclamen els italians...). Això d’anar amb paraules només és com lluitar a camp obert, perillós. Només trobarem recer possible i salvaguarda en el compromís de l’acció i en l’acció mateixa: “Senyor, sigueu el meu castell inexpugnable” . Déu és qui obra en i per nosaltres. Vagi això per endavant.

Jesús és taxatiu, àdhuc tallant: “Només reconeixeré aquells que “essent valents i tenint coratge, aquells a qui deixeu veure la claror de la vostra mirada, a aquells que confien més en l’amor que els teniu, a aquells que esperen en el Senyor, es refien més de la gràcia que no de les pròpies forces. De la mà i la inspiració de Bach: “Vós sou Senyor ma fortalesa, ma Roca viva sou, Senyor...

¿Sirenes? ¡Quantes en vulgueu! Darrerament s’ha publicat l’Enquesta Europea de Valors, que es fa cada deu anys. Ara, en coincidència amb la quarta aplicació, se n’ha fet una d’específica per a Catalunya. Es va presentar ara no fa una setmana i s’ha publicat amb aquest suggerent títol: “Valors tous en temps durs”. Se n’han fet ressò els mitjans. En un intent de sistematització, els catalans estem agrupats d’aquesta faisó: “Individualistes egocèntrics” (10’80%); individualistes pragmàtics” (16’4%); “Neomoderns (20%); “Neoconservadors” (28’4); “Individualistes cívics” (24’4%). Ja tindrem ocasió de parlar-ne. De tota manera, aquest és el panorama on “vivim, ens movem i som” sociològicament...

Bé, tornem als fets que són els que avalen les nostres teories. On hi ha fets no calen paraules, ni que suposadament siguin santes, àdhuc miraculoses (Atenció a la recusació esquerpa del “Senyor, Senyor” i de tot el què segueix, fort, eh; ben fort! Així acaba la proclamació de Moisès: “Avui us deixo escollir entre la benedicció i la maledicció...”, que guarda paral·lelisme amb l’evangeli d’avui: “aparteu-vos de mi”.

El clàssic Maréchal ens donava una metodologia de cara a l’acció que fou molt utilitzada, i encara avui ho és a Llatinoamèrica en la “Revisió de vida”, que pretenia analitzar la vida quotidiana, contrastant-la amb l’evangeli (ara, seria amb el SM, prioritàriament amb el mateix Jesús en aquesta determinant i/o enutjosa pregunta que ens fem o ens podríem fer: ¿Què faria Jesús, ara i aquí?)

Tres passos encadenats:

VEURE: informació pròpia o dels altres, contrastada, fiable i, si de cas, comparada, perquè sabent el què i el com de les accions concretes en els altres, ens podrem veure, en detall, en el nostre propi mirall, si miréssim lúcidament com qui mira l’altre. Solament veure’ls, veure’ns...
JUTJAR: Aquí hi hauria d’haver obert el mapa de totes les particularitats del SM. Es tracta de fer una valoració de “fets” amb la més depurada sensibilitat evangèlica. De com fem aquest pas, farem el següent i definitiu.
ACTUAR: Atenció però: No es passa, sense més ni més, de res o poc a molt. No seria pas poc fer passos, ni que siguin aparentment petits, en la direcció que el GPS del SM ens indicarà a cada moment. No neguitejar-se pel demà. Concentrem-nos de valent en l’avui: El famós “ara i aquí”. Tot és fill d’un procés i, en definitiva, d’un hàbit. L’hàbit d’estar per l’on estàs, de voler el què vols, concentrat en el què fas i en fer-ho motivat i amb goig. En el fons, ser cristià és entrar en la consciència -com més sostinguda possible- de l’acció conjunta entre Déu (que és Provident, ¿recordeu?) i nosaltres que només som “manobres”, ensems que pedres vives. Hem de fer pujar l’obra (en realitat: la Casa sobre la Roca). Som alhora obra viva i obrers. Tot fa referència al treball evangèlic: de tenir visió de conjunt i de que cadascú, cada carreu, trobi el propi encaix, modest, només una pedra, però insubstituïble, si som cadascú únics, com ho creiem. Ja és ben sabut d’aquells picapedrers que només fan la feina el millor que saben i la d’aquells altres que saben que basteixen catedrals amb llur petita i singular aportació a l’obra. La motivació transfigura el què fem, tot el que fem.

Cal ser assenyat , assenyat amb passió si és que són comportables l’un amb l’altra. I entrar en el joc dels feiners de l’evangeli, aquells a qui ja poden batre vents i tempestes. Ells estan arrapats a la Roca, que és Crist, que diu sant Pau.

Us i em recomano ARA de llegir el SM d’una tirada, pausada això sí, i, una volta llegit, veure què sentim, com ens sentim davant de la Paraula i com ens invita a l’acció. Hi ha dos acabaments, punts i finals en el SM, que no han estat triats, però que convé que citem: la reacció de la gent. Es parla de sorpresa, estupefacció, admiració, singularitat enfront dels altres mestres de la Llei. I allò que hauríem de fer, si de veritat hem estat “visitats” per l’Esperit de Déu, en “sentir” de cor la Paraula (¡El SM tot sencer!) “I molta gent es posà a SEGUIR-LO”. Som-hi.

Diumenge IX de durant l’any, 13 de març de 2011 Barcelona



Dos adjunts: Una bellíssima aplicació a la Mare de Déu de la consonància entre Paraula i Acció, treta del document del Papa Benet “PARAULA DEL SENYOR”. I un resum de l’Enquesta europea de Valors, aplicada a casa nostra. ¡Fan pensar!

“Els pares sinodals han declarat que l’objectiu del Sínode sobre la Paraula era “renovar la fe de l’Església en la Paraula de Déu”; per això és necessari mirar allí on la reciprocitat entre Paraula de Déu i Fe s’ha complert plenament, o sigui, en la Verge Maria, “que amb el seu sí a la paraula de l’Aliança i a la seva missió compleix perfectament la vocació divina de la humanitat”. “La realitat humana, creada per mitjà del Verb, troba la seva figura perfecta precisament en la fe obedient de Maria. Ella, des de l’Anunciació fins a la Pentecosta, se’ns presenta com a dona enterament disponible a la voluntat de Déu. És la Immaculada Concepció, la “plena de gràcia de Déu”, incondicionalment dòcil a la Paraula divina. La seva fe obedient plasma cada instant de la seva existència segons la iniciativa de Déu. Verge a l’escolta, viu en plena sintonia amb la Paraula divina; conserva en el seu cor els esdeveniments del seu Fill, component-los com en un únic mosaic”.

“És necessari ajudar els fidels a descobrir d’una manera més perfecta el vincle entre Maria de Natzaret i l’escolta creient de la Paraula de Déu... Tot el que la intel·ligència de la fe ha tractat amb relació amb Maria es troba al centre més íntim de la veritat cristiana. En realitat no es pot pensar en l’Encarnació del Verb sense tenir en compte la llibertat d’aquesta noia jove, que amb el seu consentiment coopera de manera decisiva a l’entrada de l’Etern en el temps. Ella és la figura de l’Església a l’escolta de la Paraula de Déu, que en ella es fa carn. Maria és també símbol de l’obertura a Déu i als altres, escolta activa, que interioritza, assimila, i en la qual la Paraula esdevé forma de vida.

En aquesta circumstància, desitjo cridar l’atenció a la familiaritat de Maria amb la Paraula de Déu. Això resplendeix amb particular brillantor en el Magnificat. En un cert sentit, aquí es veu com ella s’identifica amb la Paraula, hi entra; en aquest meravellós càntic de fe, la Mare de Déu lloa el Senyor amb la seva mateixa Paraula: “El Magnificat –un retrat de la seva ànima, per dir-ho així- està completament teixit pels fils presos de la Sagrada Escriptura, de la Paraula de Déu. Així es posa en relleu que la Paraula de Déu és veritablement la seva pròpia Casa, de la qual surt i entra amb tota naturalitat. Parla i pensa amb la Paraula de Déu; la Paraula de Déu esdevé paraula seva, i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Així es posa de manifest, a més, que els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, que el seu voler és un voler amb Déu. En estar íntimament penetrada per la Paraula de Déu, pot convertir-se en mare de la Paraula encarnada”.

A més, la referència a la Mare de Déu ens mostra que l’obrar de Déu en el món implica sempre la nostra llibertat, perquè, en la fe, la Paraula de Déu ens transforma. També la nostra acció apostòlica i pastoral serà eficaç en la mesura que aprenguem de Maria a deixar-nos plasmar per l’obra de Déu en nosaltres: “L’atenció devota i amorosa a la figura de Maria, com a model i arquetip de la fe de l’Església, és d’importància capital per realitzar també avui un canvi concret de paradigma en la relació amb la Paraula, tant en l’actitud d’escolta orant com en la generositat del compromís en la missió i l’anunci.

Contemplant en la Mare de Déu una existència totalment modelada per la Paraula, també nosaltres ens sentim com cridats a entrar en el misteri de la fe, amb el qual Crist ve a habitar en la nostra vida. Sant Ambròs ens recorda que tot cristià que creu, concep en cert sentit i engendra el Verb en si mateix: si quant a la carn, només hi ha una Mare de Crist, quant a la fe, en canvi, Crist és el fruit de tots. Així, doncs, tot el que li va succeir a Maria pot succeir-nos ara a qualsevol de nosaltres en l’escolta de la Paraula i en la celebració dels sagraments.


La íntima relació entre la paraula de Déu i l’alegria es manifesta clarament en la Mare de Déu. Recordem les paraules de santa Elisabet: “Feliç tu, que has cregut, allò que el Senyor t’ha promès es complirà”. Maria és feliç perquè té fe, perquè ha cregut, i en aquesta fe ha acollit en el propi si al Verb de Déu per entregar-lo al món. L’alegria que rep de la Paraula es pot estendre a tots els qui, en la fe, es deixen transformar per la Paraula de Déu. L’Evangeli de Lluc ens presenta en dos textos aquest misteri d’escolta i de goig. Jesús diu: “La meva mare i els meus germans són els qui escolten la Paraula i la posen per obra” I, davant l’exclamació d’una dona que entre la multitud vol exaltar el ventre que l’ha portat i es pits que l’han criat, Jesús mostra el secret de la veritable alegria: “Feliços els que escolten la Paraula de Déu i la guarden”. Jesús mostra la veritable grandesa de Maria, obrant així també per a tots nosaltres la possibilitat d’aquesta benaurança que neix de la Paraula acollida i posada en pràctica. Per això, recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de l’augment de la nostra familiaritat amb la paraula divina”.
Així, doncs, que cada jornada nostra estigui marcada pel “trobament” renovat amb Crist, Verb del Pare fet carn. Ell és a l’origen i a la fi, i “tot en manté en Ell” (Col 1,17). Fem silenci per escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, perquè ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, continuï habitant, vivint i parlant-nos al llarg de tots els dies de la nostra vida . D’aquesta manera, l’Església es renova i es rejoveneix sempre gràcies a la Paraula del Senyor que roman eternament

divendres, 4 de març del 2011

Homilia del diumenge 06/03/2011 del P. Josep Mª Balcells


REDESCOBRIR I REVALORITZAR LA PARAULA DE DÉU

Amb aquest diumenge es clou la glossa que hem anat fent, diumenge rere diumenge, del Sermó de la Muntanya (SM). No l’hem pogut seguir tot, punt per punt, per condicionaments de la litúrgia, sinó només saltejat, suficient però, per poder-lo veure com un tot. ¿De què parla en síntesi? En el fons, i en la lectura que n’hem de fer des de la fe, és a dir, llegint l’evangeli amb actitud pasqual, parla de que la nostra única Llei (nou deuteronomi, primera lectura) és viure el Crist com a “trobament” de persona a persona i ensems com a missatge, que tradueix la forma com vivia ell: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Ara pouo en Benet XVI: “La Paraula esdevé Persona, el Verb s’ha abreujat, que deien els sants Pares, s’ha posat a l’abast, el podem tocar. (Mà de cantoral: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell...”) “Ara, la Paraula no sols es pot oir, no només té una veu, sinó que té rostre que podem veure: Jesús de Natzaret. Així s’entén per què no es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó pel “Trobament” amb un “Esdeveniment”, amb una “Persona”, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. La renovació d’aquest “Encontre” i de la seva comprensió produeix en el cor dels creients una reacció d’estupefacció davant de la iniciativa de Déu, fent-se home, que mai no podríem ni pensar ni imaginar, mai l’hauríem pogut inventar. Es tracta d’una novetat inaudita humanament incomprensible”. En aquesta mateixa línia, així s’expressa Rovira Belloso: “En el Sermó de la muntanya trobem les benaurances –quinta essència del missatge de Jesús-, trobem la primacia de l’amor, el descobriment de la interioritat, la confiança en Déu i en la seva Paraula... El Mestre ens obre el cor, i la Paraula que d’Ell brolla és tan pura que ens canvia el nostre”.

Acabades, doncs, de proclamar les paraules del SM ens hem d’arromangar i posar-nos a la feina, a peu d’obra. Només passant de les paraules (ungides de la Paraula) al compromís de les obres es pot entrar en la Terra Promesa: el pas del Jordà. Escena del Deuteronomi d’avui (en el Regne de Cel) . Aquest ens l’afigurem com un castell arrapat a les roques, en el cim d’un turó. La nostra seguretat, defensa, la nostra empara, el meu penyal i plaça forta: això és la Paraula que va esdevenint Obra. A l’edat mitjana els pobles s’arreceraven a redós del castell que coronava els turons (Qui ha vist pobles i poblets de La Segarra sabrà de què parlo...) Del simbolisme de la Roca, de la Casa edificada sobre el rocam en va plena tota la Bíblia. “Només en Déu reposa la meva ànima” “Ell és la Roca que em salva; confio i no m’espanto”. No ens podem perdre en paraules i més paraules (parole, que s’exclamen els italians...). Això d’anar amb paraules només és com lluitar a camp obert, perillós. Només trobarem recer possible i salvaguarda en el compromís de l’acció i en l’acció mateixa: “Senyor, sigueu el meu castell inexpugnable” . Déu és qui obra en i per nosaltres. Vagi això per endavant.

Jesús és taxatiu, àdhuc tallant: “Només reconeixeré aquells que “essent valents i tenint coratge, aquells a qui deixeu veure la claror de la vostra mirada, a aquells que confien més en l’amor que els teniu, a aquells que esperen en el Senyor, es refien més de la gràcia que no de les pròpies forces. De la mà i la inspiració de Bach: “Vós sou Senyor ma fortalesa, ma Roca viva sou, Senyor...

¿Sirenes? ¡Quantes en vulgueu! Darrerament s’ha publicat l’Enquesta Europea de Valors, que es fa cada deu anys. Ara, en coincidència amb la quarta aplicació, se n’ha fet una d’específica per a Catalunya. Es va presentar ara no fa una setmana i s’ha publicat amb aquest suggerent títol: “Valors tous en temps durs”. Se n’han fet ressò els mitjans. En un intent de sistematització, els catalans estem agrupats d’aquesta faisó: “Individualistes egocèntrics” (10’80%); individualistes pragmàtics” (16’4%); “Neomoderns (20%); “Neoconservadors” (28’4); “Individualistes cívics” (24’4%). Ja tindrem ocasió de parlar-ne. De tota manera, aquest és el panorama on “vivim, ens movem i som” sociològicament...

Bé, tornem als fets que són els que avalen les nostres teories. On hi ha fets no calen paraules, ni que suposadament siguin santes, àdhuc miraculoses (Atenció a la recusació esquerpa del “Senyor, Senyor” i de tot el què segueix, fort, eh; ben fort! Així acaba la proclamació de Moisès: “Avui us deixo escollir entre la benedicció i la maledicció...”, que guarda paral·lelisme amb l’evangeli d’avui: “aparteu-vos de mi”.

El clàssic Maréchal ens donava una metodologia de cara a l’acció que fou molt utilitzada, i encara avui ho és a Llatinoamèrica en la “Revisió de vida”, que pretenia analitzar la vida quotidiana, contrastant-la amb l’evangeli (ara, seria amb el SM, prioritàriament amb el mateix Jesús en aquesta determinant i/o enutjosa pregunta que ens fem o ens podríem fer: ¿Què faria Jesús, ara i aquí?)

Tres passos encadenats:

VEURE: informació pròpia o dels altres, contrastada, fiable i, si de cas, comparada, perquè sabent el què i el com de les accions concretes en els altres, ens podrem veure, en detall, en el nostre propi mirall, si miréssim lúcidament com qui mira l’altre. Solament veure’ls, veure’ns...
JUTJAR: Aquí hi hauria d’haver obert el mapa de totes les particularitats del SM. Es tracta de fer una valoració de “fets” amb la més depurada sensibilitat evangèlica. De com fem aquest pas, farem el següent i definitiu.
ACTUAR: Atenció però: No es passa, sense més ni més, de res o poc a molt. No seria pas poc fer passos, ni que siguin aparentment petits, en la direcció que el GPS del SM ens indicarà a cada moment. No neguitejar-se pel demà. Concentrem-nos de valent en l’avui: El famós “ara i aquí”. Tot és fill d’un procés i, en definitiva, d’un hàbit. L’hàbit d’estar per l’on estàs, de voler el què vols, concentrat en el què fas i en fer-ho motivat i amb goig. En el fons, ser cristià és entrar en la consciència -com més sostinguda possible- de l’acció conjunta entre Déu (que és Provident, ¿recordeu?) i nosaltres que només som “manobres”, ensems que pedres vives. Hem de fer pujar l’obra (en realitat: la Casa sobre la Roca). Som alhora obra viva i obrers. Tot fa referència al treball evangèlic: de tenir visió de conjunt i de que cadascú, cada carreu, trobi el propi encaix, modest, només una pedra, però insubstituïble, si som cadascú únics, com ho creiem. Ja és ben sabut d’aquells picapedrers que només fan la feina el millor que saben i la d’aquells altres que saben que basteixen catedrals amb llur petita i singular aportació a l’obra. La motivació transfigura el què fem, tot el que fem.

Cal ser assenyat , assenyat amb passió si és que són comportables l’un amb l’altra. I entrar en el joc dels feiners de l’evangeli, aquells a qui ja poden batre vents i tempestes. Ells estan arrapats a la Roca, que és Crist, que diu sant Pau.

Us i em recomano ARA de llegir el SM d’una tirada, pausada això sí, i, una volta llegit, veure què sentim, com ens sentim davant de la Paraula i com ens invita a l’acció. Hi ha dos acabaments, punts i finals en el SM, que no han estat triats, però que convé que citem: la reacció de la gent. Es parla de sorpresa, estupefacció, admiració, singularitat enfront dels altres mestres de la Llei. I allò que hauríem de fer, si de veritat hem estat “visitats” per l’Esperit de Déu, en “sentir” de cor la Paraula (¡El SM tot sencer!) “I molta gent es posà a SEGUIR-LO”. Som-hi.

Diumenge IX de durant l’any, 27 de març de 2011 Barcelona



Dos adjunts: Una bellíssima aplicació a la Mare de Déu de la consonància entre Paraula i Acció, treta del document del Papa Benet “PARAULA DEL SENYOR”. I un resum de l’Enquesta europea de Valors, aplicada a casa nostra. ¡Fan pensar!

“Els pares sinodals han declarat que l’objectiu del Sínode sobre la Paraula era “renovar la fe de l’Església en la Paraula de Déu”; per això és necessari mirar allí on la reciprocitat entre Paraula de Déu i Fe s’ha complert plenament, o sigui, en la Verge Maria, “que amb el seu sí a la paraula de l’Aliança i a la seva missió compleix perfectament la vocació divina de la humanitat”. “La realitat humana, creada per mitjà del Verb, troba la seva figura perfecta precisament en la fe obedient de Maria. Ella, des de l’Anunciació fins a la Pentecosta, se’ns presenta com a dona enterament disponible a la voluntat de Déu. És la Immaculada Concepció, la “plena de gràcia de Déu”, incondicionalment dòcil a la Paraula divina. La seva fe obedient plasma cada instant de la seva existència segons la iniciativa de Déu. Verge a l’escolta, viu en plena sintonia amb la Paraula divina; conserva en el seu cor els esdeveniments del seu Fill, component-los com en un únic mosaic”.

“És necessari ajudar els fidels a descobrir d’una manera més perfecta el vincle entre Maria de Natzaret i l’escolta creient de la Paraula de Déu... Tot el que la intel·ligència de la fe ha tractat amb relació amb Maria es troba al centre més íntim de la veritat cristiana. En realitat no es pot pensar en l’Encarnació del Verb sense tenir en compte la llibertat d’aquesta noia jove, que amb el seu consentiment coopera de manera decisiva a l’entrada de l’Etern en el temps. Ella és la figura de l’Església a l’escolta de la Paraula de Déu, que en ella es fa carn. Maria és també símbol de l’obertura a Déu i als altres, escolta activa, que interioritza, assimila, i en la qual la Paraula esdevé forma de vida.

En aquesta circumstància, desitjo cridar l’atenció a la familiaritat de Maria amb la Paraula de Déu. Això resplendeix amb particular brillantor en el Magnificat. En un cert sentit, aquí es veu com ella s’identifica amb la Paraula, hi entra; en aquest meravellós càntic de fe, la Mare de Déu lloa el Senyor amb la seva mateixa Paraula: “El Magnificat –un retrat de la seva ànima, per dir-ho així- està completament teixit pels fils presos de la Sagrada Escriptura, de la Paraula de Déu. Així es posa en relleu que la Paraula de Déu és veritablement la seva pròpia Casa, de la qual surt i entra amb tota naturalitat. Parla i pensa amb la Paraula de Déu; la Paraula de Déu esdevé paraula seva, i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Així es posa de manifest, a més, que els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, que el seu voler és un voler amb Déu. En estar íntimament penetrada per la Paraula de Déu, pot convertir-se en mare de la Paraula encarnada”.

A més, la referència a la Mare de Déu ens mostra que l’obrar de Déu en el món implica sempre la nostra llibertat, perquè, en la fe, la Paraula de Déu ens transforma. També la nostra acció apostòlica i pastoral serà eficaç en la mesura que aprenguem de Maria a deixar-nos plasmar per l’obra de Déu en nosaltres: “L’atenció devota i amorosa a la figura de Maria, com a model i arquetip de la fe de l’Església, és d’importància capital per realitzar també avui un canvi concret de paradigma en la relació amb la Paraula, tant en l’actitud d’escolta orant com en la generositat del compromís en la missió i l’anunci.

Contemplant en la Mare de Déu una existència totalment modelada per la Paraula, també nosaltres ens sentim com cridats a entrar en el misteri de la fe, amb el qual Crist ve a habitar en la nostra vida. Sant Ambròs ens recorda que tot cristià que creu, concep en cert sentit i engendra el Verb en si mateix: si quant a la carn, només hi ha una Mare de Crist, quant a la fe, en canvi, Crist és el fruit de tots. Així, doncs, tot el que li va succeir a Maria pot succeir-nos ara a qualsevol de nosaltres en l’escolta de la Paraula i en la celebració dels sagraments.


La íntima relació entre la paraula de Déu i l’alegria es manifesta clarament en la Mare de Déu. Recordem les paraules de santa Elisabet: “Feliç tu, que has cregut, allò que el Senyor t’ha promès es complirà”. Maria és feliç perquè té fe, perquè ha cregut, i en aquesta fe ha acollit en el propi si al Verb de Déu per entregar-lo al món. L’alegria que rep de la Paraula es pot estendre a tots els qui, en la fe, es deixen transformar per la Paraula de Déu. L’Evangeli de Lluc ens presenta en dos textos aquest misteri d’escolta i de goig. Jesús diu: “La meva mare i els meus germans són els qui escolten la Paraula i la posen per obra” I, davant l’exclamació d’una dona que entre la multitud vol exaltar el ventre que l’ha portat i es pits que l’han criat, Jesús mostra el secret de la veritable alegria: “Feliços els que escolten la Paraula de Déu i la guarden”. Jesús mostra la veritable grandesa de Maria, obrant així també per a tots nosaltres la possibilitat d’aquesta benaurança que neix de la Paraula acollida i posada en pràctica. Per això, recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de l’augment de la nostra familiaritat amb la paraula divina”.

Així, doncs, que cada jornada nostra estigui marcada pel “trobament” renovat amb Crist, Verb del Pare fet carn. Ell és a l’origen i a la fi, i “tot en manté en Ell” (Col 1,17). Fem silenci per escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, perquè ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, continuï habitant, vivint i parlant-nos al llarg de tots els dies de la nostra vida . D’aquesta manera, l’Església es renova i es rejoveneix sempre gràcies a la Paraula del Senyor que roman eternament”.