Homilia del diumenge 29/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

PERE  I  PAU: PAU  I  PERE

                                                           Després d’una tirallonga de festes entrellaçades totes elles amb el misteri de Crist, el seu –i nostre- misteri pasqual, avui ens surten pel camí –pelegrins que som- de l‘any litúrgic els que són capdavanters, per mèrits propis i, sobretot, per dons de Déu, els dos pilars fonamentals del misteri de l’Església: Pere i Pau. Així ho llegeix de l’Església el concili Vaticà II . Cal insistir en aquest fet de ser un veritable misteri l’Església, que ho és a imitació i semblança del misteri de la Santíssima Trinitat i naturalment del mateix Crist. En efecte, diu el Vaticà: “El misteri de la Santa Església es posa de manifest en la seva fundació, ja que el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant el missatge joiós, l’adveniment del Regne de Déu, promès de segles en les Escriptures: “S’ha acomplert el temps, deia, i és a prop el Regne de Déu”. L’Església “avança, bo i peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu” predicant la creu i la mort del Senyor fins que torni. Amb la força del Senyor ressuscitat pren vigoria per poder triomfar, amb paciència i amor, de les seves pròpies penes i dificultats, les internes el mateix que les externes i poder descobrir fidelment davant del món, el misteri, ni que sigui encara mig velat, del Crist, fins que es revelarà  al final de tot en plena llum”.

                                               Si a l’Església de Déu li traieu la profunditat i la densitat del Misteri, així despullada del seu millor vestit, es convertirà en una simple institució humana, que per més que hagi fet equilibris durant dos mil·lennis es troba faltada de tantes coses i és tan humana –en el sentit simple i feble de la paraula- que pot ser objecte de crítiques  per la seva absència de molta noblesa, àdhuc d’inhumanitats. Semper reformanda; sempre amb la necessitat de fer-hi “obres” de tota mena i envergadura: de retocs, de disseny, altres de més fortes:  de tirar envans, reduir l’excés de pes institucional; altres en voldrien fins i tot d’estructurals. El pes de tants anys  d’existència i l’haver passat per tantes peripècies culturals, socials i de valors, sempre –tantes sense mala fe!- se la pot fer diana de projectils i d’escomeses... Però quan diem supplet Ecclesia, en el fons volem dir que la seva institució divina aguanta força bé i li és al mateix temps d’esperó per anar canviant i rejovenint-se. Qualsevol reforma és un tornar a les fonts i rellegir-les amb ulls actuals, sense prejudicis dogmàtics en tantes coses. Quatre coses són essencials, les altres tenen molt valor circumstancial, poden ser subjectes a canvis... Hem de “fer dissabte” sovint a l’Església i no convertir-la en una botiga d’antiguitats i menys en un museu... Porta Ella la marca de les nostres debilitats.

                                               Anem, però, endavant: l’Església sense Crist, no té cap sentit; però siguem agosarats: l’Església sense Pau i Pere tampoc tindria massa sentit.

                                               Tres aspectes confirmen l’Església en els aspectes nuclears: el doctrinal vist i viscut des de la nostra fe, és a dir feta amb una lectura basada en la fe. La koinonia que és la comunió que es va fent i aprofundint i que és filla de la Trinitat i la diakonia, és a dir el servei a tot i a tots. El papa Francesc ha parlat de gradació; no tot té el mateix valor. Cal fer tot un escalat d’importància. No tot és igual.

                                               L’Església és per-als-altres, com ho fou el mateix Jesucrist i l’Esperit Sant que ens és donat sobretot per crear unitat i comunió, on la justícia primeja, segons els signes dels temps, més adequats, aquests, per a la nostra societat, més sensible com mai avui, respon no a la quantitat sinó a la qualitat i  vista en globalització: tots i tot formant una unitat d’independències. El món no és tan cristià com podrien pregonar les xifres que -de ser bones, si ho són- només són qüestió de números i responent a voltes a prejudicis que prejutgen cristianismes històrics i socials, demoscòpics. La vida evangèlica, que és la que compta no fa recompte dels inscrits als llibres de batejats, sinó de la presència activa i operosa que està present on hi ha necessitats, indigents i exclosos tant en l’ordre domèstic com social. Ser cristià ho engloba tot i  més...: persones, natura, societat, ciència, projectes de millora del món.

                                               Pere i Pau són dos columnes de l’Església naixent, quan s’anaven posant les primeres fileres de maons o carreus o bé de pedres cantoneres i   que van donar configuració a l’edifici eclesial. Ens en queden documentats els primers passos i alguns escrits que ja donen el primer sentit del que significa l’Església naixent.

                                               No fa gaire que vàrem celebrar l’any de Sant Pau. Jo crec que hauríem, si no de repetir, sí almenys de propiciar-ne una exploració més aprofundida. Una mena de màster en Pau. No n’hi ha prou amb una lectura directa i personal, menys si ens limitem a escoltar-lo en les proclamacions de les eucaristies. Necessitem un  guia que vagi donant valor significatiu, circumstancial o de context, àdhuc interactiu dins del corpus de les seves cartes. Darrerament m’ha vingut a mans un llibre de no moltes pàgines que sintetitza la figura i l’ensenyament de Pau. Ben accessible. Podria ser el text base per  estudiar-lo, millor en petits grups. No té més d’un centenar de pàgines, poc més. A Pau no n’hi ha prou de proclamar-lo com a Paraula de Déu en les eucaristies. Cal una lectura comprensiva i comprehensiva (és  a dir totalitzant) per veure el què significa un home enamorat de Crist i enamorador de cara als altres. “Ai de mi, si no evangelitzara!”

                                               ¿Voleu que us digui una cosa que potser farà mal a les pietoses oïdes de molts freqüentadors de les eucaristies dominicals?  A Pau se l’ha de llegir poc a poc, guiats per un bon mestre que no pressuposi res com a dit i sabut, sinó que vagi pas a pas teixint una xarxa de punts comuns i de referències que cal fer explícites i que ens donin amb precisió les característiques del seu pensar. Quin  home més gran, Pau! En trenta anys fa sembra de presència i escrits al centre del món d’aleshores que era la mediterrània o bé amb l’expressió més significativa: Mare Nostrum.

                                   Ah, em deixava de dir de quin llibre parlo: “Pau de Tars” “Un home cara a cara amb Déu, de Daniel Marguerat, que també té un llibre similar titulat “L’home que venia de Natzaret” “El que avui podem saber de Jesús” Tots dos publicats per la Claret en la seva col·lecció Glossa. Tots de bon i fàcil llegir.

                                               Un prec: hauríem de llegir més de tema cristià. Mai una formació pot prescindir de llegir llibres. Sempre trobarem l’adequat al moment personal i al nostre present. Fora de llibres pietosos, ara hauríem de saltar a cosa de major valor

                                               ¿Qui s’apuntaria a un club de Lectura sobre tema religiós. Tot a nivell de divulgació, només. Res d’elucubracions teològiques, que ja tenen els seus lectors especialitzats.

                                               El futur del cristià –i això és una altre tema en què hi vull entrar un altre dia- vindrà de formar petits grups on s’aprofundeixen els temes i les vivències al voltant de la Paraula de Déu. Aixequeu la mà els qui us hi veieu en cor. No els deixarem sols. Ho dic perquè hi crec. Això sí, segons les normes ja establertes a l’ús. Tothom havent llegit i subratllat i fent-se preguntes i/o admiracions i compartint-les sistemàticament en grups mensuals. Què menys podem fer per aixecar el nivell de la cultura religiosa. Cultura vol dir fer créixer, cultivar. Vol dir viure-hi més i millor. Trenquem motlles. Estem massa acostumats a que ens ho donin massa passat pel turmix. Pau parla de “vosaltres que sou espirituals”. A vosaltres se us ha de donar menjar de “grans”. Això suposa voluntat i temps! Tot el que sigui consistent suposa temps i dedicació. Apa, animeu-vos!

            Solemnitat de sant Pere i sant Pau, apòstols, 29 de juny de 2014.   Sabadell

Homilia del Corpus del diumenge 22/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

“PER  ELL,  AMB  ELL  I  EN  ELL…

                                               ...a Vós Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, tot honor i tota glòria pels segles dels segles.  Amén” Aquesta és la pregària-doxologia que clou el cànon o part central de l’Eucaristia. També se’n diu elevació menor que s’hauria de fer amb la major reverència i dignitat, perquè és com una mena de confirmació o ratificació de tot el que hem fet i viscut en la part que conté la consagració que ve a ser com una encarnació i resurrecció continuades a través de la història de salvació de l’Església i de cadascú de nosaltres. Amb raó diem sovint després de la doble consagració: Proclameu el misteri de la fe: anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús o altres de similars.

                                               Aquesta proclamació al Pare sobretot per Crist i en l’Esperit Sant dóna sentit ple a l’Eucaristia per la significació que engloba tant el contingut com el moment en què ho proclamem.

                                               Aquestes preposicions diferents i diria graduades en progressió van explicitant el sentit del que hem anat celebrant potser sense massa consciència de la profunditat a què ens van portant:

• PER ELL: tot el que és cristià passa per Ell. En Ell té el seu principi i n’és el motor. Sense Crist com a identitat pròpia del cristià, no hi ha cap consistència en el nostre viure “diferent”. És una obvietat dir que si som cristians és perquè la nostra existència està entroncada amb la seva persona i obra. És Ell que passa (i s’hi queda) en nosaltres. Ell té la iniciativa. Hi ha hagut una crida, una vocació, una voluntat de fer comunió per part d’Ell. Hi ha hagut un “trobament”, com bé diu Benet XVI. És Ell que s’ha deixat veure i a poc a poc se’ns han obert els ulls. Tot plegat va més enllà d’un coneixement hagiogràfic, més enllà d’una reconeguda moral superior. Ens hem involucrat mica en mica en tot el que Ell significa en si i en la progressiva capacitat de conèixer-lo, de reconèixer-lo i de viure’l, en definitiva. Tot això marca l’àmbit de la FE. Ell esdevé la veritat que fa plena la nostra existència.

• AMB ELL: és el company interior, és l’horitzó de la nostra  ESPERANÇA. És el camí. És la nostra brúixola que ens orienta i reorienta, que el camí  està ple de cruïlles i són possibles males marrades i només -si ens sabem deixar conduir-nos- encertarem les petites i saboroses metes del dia a dia. Ell opera a petit i quotidià objectiu i ens dóna el gustós encert en els passos que anem fent en l’immediat. És l’espertança-do teologal que sosté l’esperança-esforç, la companyia que ens dóna per anar-hi fent amistat, compenetració i afinitats d’esperit. És també l’esperança a mitjà termini, perquè sabem que arribarem junts després de fer una caminada que pot suposar un tram notable en el nostre viure. Som “viadors” i pelegrins en cerca i anhel d’aspectes singulars d’un petit món nou i d’una terra nova. I no podem oblidar que la nostra darrera pàtria rau en el més enllà del cada dia i de cada tram viscut. Té un  punt final que en realitat és el nostre ver principi i nova i major naixença.

• EN  ELL: Aquí hem de descalçar-nos perquè el terra és sagrat. Més que terra és la mateixa persona de Crist al qual ens anem adherint com l’heura a l’arbre, com la sarment al cep i en ella, en la persona de Crist, “vivim, ens movem i som”. Aquesta preposició és d’una dimensió mística (d’experiència vital) de comunió i d’unió de vida nova. Pau i Joan ens hi poden atansar perquè la utilitzen amb profusió, quan volen comentar que ens anem “fonent” en Crist i de dos en fa “pretesament” un. És com compartir la vida trinitària a nivell humà, amb els infinits límits que mai podrem petjar. “EN”, fa bona la pregària que fèiem de comunió i on l’AMOR ho és tot i ho fa tot. És posar el primer manament en execució limitada, però amb ganes de que pugui esdevenir cada vegada més ple, més dens, més unificador. El primer manament és: Déu és únic, Déu sobre tot, no avantposar res a Déu u i tri: Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força”. És bo afegir-hi, com a “caminadors” que ho vagin facilitant, la continuació de la pregària que feien fidelment idiària els devots jueus, els anawuin: “Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono (que són els de sempre passats per l’elevació d’aquell:”Se us va dir... Jo us dic” que troba més profunditats que a la moral al peu de la lletra), inculca’ls als teus fills, parlen a casa teva i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis- Lliga-te-les a la mà amb un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de les portes  de casa teva i dels portals de la ciutat...” Llàstima que ho varen entendre massa literalment, perquè té una lectura metafòrica plena de profunditat. A veure quina és la nostra creativitat! Saber traduir!

• VÓS DÉU PARE OMNIPOTENT:a qui amb l’Eucaristia i en la petitona vida nostra de cada dia donem gràcies en llevar-nos: “Us dono gràcies per haver-me creat, redimit, fet cristià, i conservat en aquesta nit...” (Recordeu?). Tota l’Eucaristia és un himne de Crist (conjuntament -per gràcia- de tots nosaltres i dels absents i dels increients) al Pare donant-li gràcies, beneint-lo, estimant-lo, lloant-lo. Agafeu els verbs del Glòria del principi de la missa i anem-los desgranat un a un, parant atenció a la seva significació peculiar: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria. Valdria la pena recitar-los poc a poc pretenent  donar-nos-hi la seva pròpia significació. Ai la rutina i les presses que comporta!

• EN LA UNITAT DE L’ESPERIT SANT: És precisament Ell qui ens obre les immenses perspectives del Pare i del Fill i ensems ens regala la seva acció assistencial i de guia que ens porta al nucli de l’Eucaristia i a la santificació personal i eclesial. Res sense l’acció de l’Esperit, Pentecosta permanent, buf evangèlic, goig diví.

• TOT PODER I TOTA GLÒRIA PELS SEGLES DELS SEGLES: El poder, per a Déu, tradueix la capacitat de crear del no res, d’establir el Regne, d’estimar entranyablement. Poder transmès “a fi de conèixer-lo a ell, i també el poder de la resurrecció, amb participació en els seus sofriments tot configurant-me a la seva mort, per si puc arribar a la resurrecció d’entre els morts. No pas perquè ja hagi assolit el terme o que sigui ja perfecte, però corro per si me’n puc apoderar, ja que també el Crist Jesús es va apoderar de mi. El Cel tot és glòria i només glòria” (Ef 3, 15ss).

                                               Rovira Belloso en el seu llibre “Los sacramentos, símbolos del Espíritu Santo” diu que “l’Eucaristia és unió i encaix entre cel i terra, frontera entre l’eternitat i el temps, entre el Regne de Déu anhelat, el nucli del qual és Crist viu i la nostra història de cada dia. Per això s’ha dit que l’Eucaristia és el mostrador o la vitrina de l’escatologia. És la font i el centre de la vida de Déu oferta als homes, ja que “l’Eucaristia fa l’Església”: constitueix el poble com a Església de Déu, ungida per l’Esperit Sant. És Déu de l’amor que Déu ens té, a fi i efecte per a que li retornem amor per amor i per a que exercitem l’amor fratern. És també l’eix i vertebrador de la pastoral de l’Església i de la seva missió evangelitzadora, ja que és l’eix de tota comunitat eclesial. És finalment, el cimal de la vida cristiana perquè és la comunió més plena amb Crist, que és la nostra vida.

                                               Sant Tomàs diu sintèticament què és l’Eucaristia: Memorial de la Passió de Crist, el Present ple de gràcia i l’Anticipació del futur que ens serà donat. I del Concili recollim com un pom de flors primaverals: “Deixa a la seva estimada Esposa, l’Església, el memorial de la seva mort i de la seva resurrecció; sagrament de pietat, senyal de d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

·        AMÉN: ben fort, ben convençut, ben amorós, ben sostingut,  cantat si pot ser.

            Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist –Corpus- 22 de juny de 2014  Sabadell

Homilia del diumenge 15/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

DÉU  ÉS  ÚNIC  I  NO  N’H I  HA  D’ALTRE  FORA  D’ELL

  u i tri a la vegada. El nostre Déu, tal i com el professem nosaltres és més “misteri” que no pas el que denominen Déu tant els musulmans i jueus. Si creure en Déu és ja de per sí un misteri que ens depassa totalment, entre els cristians no deixa de ser el misteri dels tres misteris. Només la fe l’ateny i l’experiència derivada de la fe. En el credo (llarg) diem amb més èmfasi: Crec en un sol Déu.

                                             Per a totes les religions monoteistes res hi ha de més important que mantenir en tot i per tot en “combativa” exclusivitat que només hi ha un sol Déu, que és únic. Es saluden amb el nom del Déu que pel fet de ser únic és el mateix en les tres religions: Yahvé, Alà i Déu. En recitar el credo (curt) els cristians ajuntem al començament a Déu-Pare. Hi hauríem de posar una pausa, una coma perquè per a nosaltres Déu és u, unic –i ho hem de deixar ben clar tot i proclamar-ne tres persones, a continuació: Pare, Fill o Verb, tot i ser  diferent de les altres dues religions monoteistes.  Per a nosaltres també el gran  i primer misteri del nostre Déu és que és

                                               Diu el concili Laterà IV: “Creiem fermament i afirmem simplement que hi ha un sol Déu veritable, immens i  immutable, incomprensible, totpoderós i inefable, Pare, Fill i Esperit Sant: Són tres Persones, però una essència, una substància o naturalesa absolutament simple”.

                                               Deixant de banda Alà, el Déu dels mahometans, entrem perquè és també de la nostra tradició, en el dels jueus-Yahvé, que segons digué a Moisés és tradueix per: “Jo sóc el qui sóc” o bé “Jo sóc el qui és” o bé “El qui és”. Fa aquest comentari el Catecisme de l’Església Catòlica: “Aquest nom diví és misteriós. Per tal com Déu és un misteri. És tot alhora un nom revelat i com el refús d’un nom. Per això expressa Déu  de la millor manera: com aquell qui és, infinitament per sobre  de tot el que nosaltres podríem entendre o dir. És el Déu amagat (Is 45, 15) i el nom és inefable. I és el Déu que s’apropa als homes” Dient el seu nom ja amb això expressa que es vol comunicar, que vol donar-se Ell mateix, fer-se accessible, capaç de ser conegut més íntimament i de ser cridat personalment. També es presenta com el Déu dels teus Pares, indicant la vinculació que ha establert amb el Poble d’Israel. “Per respecte a la santedat de Déu, el poble d’Israel no pronunciava el seu nom. En la lectura dels llibres sagrats, el nom revelat era substituït amb el títol diví d’”Adonai” que vol dir Kyrios o Senyor. Amb aquest títol serà aclamada la divinitat de Jesús: “Jesús és el Senyor”. Progressivament es donarà a conèixer com a Pare que és la permanent declaració de Jesús i al qual està lligat en perfecta sintonia i amor per portar a terme la gran acció que  li és encomanada; i que ell mateix per tal de seguir la missió del Fill ens enviarà la tercera Persona, l’Esperit Sant, que en l’Església farà que siguin conegudes i estimades les tres Persones; per tant, Deu tri i u a la vegada. I anirà distribuint unes accions plenàries on, participant tots tres, no obstant les adjudiquem particularment o sobretot a cada una de les persones de la Santíssima Trinitat: Ho descriu molt bé un himne pasqual: “Glòria al Pare, que ens torna a crear/ recreant-se en els fills més encara./ Glòria al Fill, vencedor de la mort,/ que ens deslliura de tot esclavatge./ Glòria al Sant Esperit, Déu d’amor,/ que fecunda l’Església de gràcia./ Al·leluia, al·leluia, al·leluia! Amén.

                                               En una ocasió un mestre de la Llei s’acostà a Jesús i li va fer aquesta pregunta: Quin és de tots el primer manament? Jesús va respondre: “El primer és “Escolta (Shemà) Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la teva força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, Mestre, amb tota la raó dius que Ell és únic i que no n’hi ha d’altre fora d’Ell, que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar el altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. Llavors, Jesús veient que havia parlat assenyadament, li digué: “No estàs lluny del Regne de Déu”.

                                               La menció corresponent a la unicitat de Déu formava part de la pregària “Shemà Israel”, pregària que es deia cada dia , matí i vespre. Provinent tota ella dels llibres de l’AT.: DT6, 4-5; Lv19, 18; Dt 4, 35. La pregària continuava així: “grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono, inculca-les als teus fills, parla’n a casa teva i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà amb un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat”. Per als jueus Déu passa a ser de només la proclamació (l’acte de fe primordial) a convertir-se en un manament global que abasta totes les potencialitats de la persona humana. Ser i fer són el mateix.

                                               Segueix el Catecisme de l’Església Catòlica: Déu és veritat i amor. Déu va revelar-se a Israel com  aquell qui és ric en gràcia i en fidelitat. Aquests dos termes expressen d’una manera condensada les riqueses del nom diví. En totes les seves obres Déu mostra la seva benignitat, la seva bondat, la seva gràcia i el seu amor; però també la seva fiabilitat, la seva constància, la seva fidelitat  i la seva veritat. La veritat de Déu és la seva saviesa que mana en tot l’ordre de la creació i del governament del món. Déu l’únic creador del cel i de la terra és l’únic que pot donar el coneixement veritable de totes les coses creades en relació amb ell. Durant la seva història, Israel  va poder descobrir que Déu tenia una sola raó per a revelar-se-li i escollir-lo d’entre tots els pobles i fer-lo seu: l’amor gratuït. Aquest amor fins vencerà les pitjors infidelitats: arribarà fins al do més excels: “Tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit. “Amb un amor etern t’estimo; per això m’he mantingut bondadós amb tu”. El mateix Catecisme en descriu l’abast de la fe en l’únic Déu:

• Conèixer la grandesa i la majestat de Déu.
• Viure en acció de gràcies.
• Conèixer la unitat i la veritable dignitat de tots els homes.
• Servir-nos bé de les coses creades.
• Confiar sempre en Déu, fins en l’adversitat.

                                               ¡Què lluny estem de tenir Déu com a explicació i sentit de la nostra vida, de la de la natura i dels germans. Déu és la Comunió d’amor entre Ell i cadascú de nosaltres i entre tots i cadascun de nosaltres entre nosaltres mateixos! Vull deixar constància de com el  Vaticà II en començar a parlar de l’ateisme obre el número 19 de la Constitució sobre l’Església i el món d’avui: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la comunió de l’home amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu Creador”.  Vull ajuntar aquesta pregària-poema que potser no coneixeu i és un goig entrar-hi de puntetes:                                                                                                                                                                                                                                             EL DESIG DE DÉU                                     

                   vós, el més enllà de tot,

                   com us puc anomenar amb un altre nom?

                   Quin himne us puc cantar?

                   Cap paraula no us pot expressar.

                   Quin esperit us pot abastar?

                   Cap intel·ligència no us pot concebre.

                   Només vos sou inefable,

                   car totes les paraules han sortir de vós.

                   Només vós sou incognoscible,

                   car tots els pensaments han sortit de vós.

                   Tots els éssers us celebren,

                   els qui parlen i els que són muts.

                   Tots els éssers us fan homenatge,

                   els qui tenen intel·ligència i els qui no en tenen.

                   L’universal desig, els clams de tots,

                   tendeixen cap a vós.

                   Tot el que existeix us prega,

                   i tot ésser que sap llegir en el vostre univers

                   us fa pujar un himne de silenci.

                   Només en vós fan estada totes les coses.

                   Tot va cap a vós en un mateix impuls.

                   Vós sou el fi de tots els éssers, vós sou únic.

                   No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:

                   vós teniu tots els noms; com us podria anomenar?

                    Vós, l’únic a qui no podem anomenar,

                   quin esperit celestial penetrarà el vel

                   que hi ha més enllà dels núvols?

                   Tingueu pietat, vós, el més enllà de tot;

                    com us podríem anomenar amb un altre nom?

                                   Gregori de Nazianç 
                   Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 15 de juny del 2014   Sabadell

                                              

                                              

Homilia del diumenge 08/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

NO  US  DEIXARÉ  ORFES

                                               Pentecosta és la gran solemnitat que culmina la festa de Pasqua, en la que la vinguda de l’Esperit Sant, promesa per Jesús en els darrers dies, en el seu comiat, ens dóna una empenta espiritual que ens omple del “sentit, gust i obra de Déu” i ens llença a la gran aventura de predicar el Regne de Déu, sabent i experimentant que l’Esperit de Déu n’és el motor, l’aire que es respira, l’unció perfumada que ens donarà fortalesa per poder portar el gran missatge del Regne de Déu, que no és altre que el del mateix Jesús. Jesús en quant a home fou ungit, ple de l’Esperit Sant i és Ell qui el conduïa en les seves predicacions per Palestina i Judea, sobretot. Ara aquesta missió del Pare s’ens ha revertit en i sobre nosaltres i per això Jesús ens envia un “altre” Consolador i tot el dinamisme de l’Esperit per portar missatge i testimoni arreu fins als confins de la terra i sobretot de les consciències. La seva vinguda i intervenció constant és la millor garantia de poder experimentar que som els seus deixebles i que Ell ens guiarà amb la seva gràcia i presència on convingui i on Ell mateix ens suggereixi.  Sense Ell no hi ha Església, no hi ha capacitat de testimoniatge, perquè Ell parlarà en les nostres paraules i en garantirà la seva eficàcia. Ell remou l’entramat de l’Església des de la invisibilitat; només per via indirecta i per sensibilitat adquirida pel tracte el “veiem” present i actuant. Ell ens dóna la consciència de que som fills de Déu en progressió i un s’hi troba tan i tan bé! I el deixa que porti les regnes el nostre cor i li sentim el gust de la gràcia. ¡Ai, si el tinguéssim més experimentat, més entranyat, més a flor de cor i de  pensament! Jesucrist deia: “pels fruits els coneixereu”. Just. M’hi agafo sempre que puc als fruits de l’Esperit que exposa Pau a la seva epístola als Gàlates.(Ga 5, 22). Ho he posat moltes vegades però no em canso d’enumerar-los, tot hi desitjant que es facin carn de la nostra carn i esperit del nostre esperit. Tots ells i més encara; que estic fent llista dels que surten ací i allà en les epístoles de Pau. Són innumerables. M’ha passat per la ment i el cor de rastrejar-los i de posar-los en una llista mensual a un per dia concentrat per tenir-los presents i així ens siguin motivadors del dia a dia;  i ja porto dos mesos i escaig plens i encara n’aniré trobant més i més. Res d’invenció meva, tots paraula de Déu... Tota la nostra espiritualitat prové de l’Esperit Sant que espiritualitza i que santifica. I ens rejoveneix i ens compromet en “La Vida segons l’Esperit”, dos llibres titulats així que tinc a mà: l’un de Lyonnet i de la Potterie i un altre de Leonardo Boff. Ja hi tornarem més endavant, potser no tots aquesta vegada...

         

                                      Durant aquestes dues setmanes últimes hem pogut llegir quasi diàriament que la vinguda de l’Esperit renovarà la faç de les consciències i ens donarà un coneixement gaudiós més profund de Déu i de Jesucrist. Ell es presenta com a complementació no tan extensiva sinó intensiva per aconseguir un major coneixement i reconeixement de les “coses” de Déu i lligar-les a la nostra vida de fe que com a arres i primícies instaurarà progressivament “el cel nou i la terra nova”, en esperança viscuts.

                                               Pentecosta ja era una de les festivitats més importants del poble jueu. Era la festa de la presentació en agraïment al Temple de la garba de la nova collita acabada de fer per aquells dies i a la qual s’hi va ajuntar la celebració de l’aliança que Déu i Poble es van fer mútuament en el desert. Els primers cristians hi varen ajuntar la celebració de la nova i eterna aliança que Jesús segellà en la Creu i Resurrecció. Aliança que nosaltres sabem que aquesta –que n’és l’última i definitiva- serà efectiva “per obra i gràcia” de l’Esperit Sant. De l’Esperit només en podem tenir experiència dintre de l’àmbit de la fe. Creure en l’Esperit és donar-li tota la fe de que som capaços.

                                               Tant Joan com Pau ens són els grans comunicadors del què significa i del que obra l’Esperit Sant que ja va obrar en Jesús, evidentment com a home.  De l’Esperit Sant se’n diuen les grans gestes i meravelles ja des de la mateixa concepció i gestació del Fill de Déu en les entranyes venerables de la “Verge i Mare de Déu”. La Visitació que hem celebrat fa ben pocs dies és un deliciós episodi ple de tendresa on l’Esperit Sant promou un encontre singular entre Maria i Elisabet, totes dues agraciades en forma, però, ben distinta; transides dels efectes  de l’Esperit Sant que remou l’infant encara no nadó, Joan, i la seva pròpia mare i que promourà el Magníficat de Maria que és el gran himne a l’Esperit Sant. “La meva ànima magnifica el Senyor...”

                                               ¿Perquè està passant mig desapercebut l’Esperit Sant que és el do preciosíssim que ens fa Jesús enviant-nos-el, perquè deixant-nos portar i guiar per Ell fem les obres del Regne: Coneixement de Déu Pare com amor constant envers el seu Fill i la fillada i els fruits d’evangeli que fa fructificar en els que s’obren a l’Esperit, allò que esdevé com a nucli del que significa una persona ungida per la “Vida segons l’esperit” Boff ho sintetitzarà així: “Es tracta de viure una praxi cristiana imbuïda alhora d’oració  i de compromís militant; que el compromís brolli de la plenitud de l’oració i que l’oració aflori del cor del compromís. Nova síntesi: “Passió per Déu dins la passió pel pobre”. “En tant que forma de vida, la fe viva implica una actitud contemplativa del món: cerca i troba les petges de Déu en tot i per tot. Tanmateix, no n’hi ha prou que la fe sigui  viva; cal que sigui vertadera. I només és vertadera la fe que es tradueix en amor i en justícia. Per agradar Déu no és suficient creure en Ell o invocar el seu nom; és necessari treballar per la justícia, per la veritat i per la pau del Regne de Déu. Només aquesta fe operant és vertadera i, doncs, salvífica. “La fe sense els fets és inútil” (Jm 2,21). La fe cristiana sap que Crist s’amaga en la densitat sacramental dels pobres. Sí, els pobres no tenen solament necessitats per satisfer, sinó que tenen  una riquesa oculta, que els és ben pròpia: ells són portadors privilegiats del Senyor, destinataris i hereus primers del Regne, evangeli vivent de tots els temps i de tots els homes (Puebla). Crist s’ha identificat amb el pobre i vol ser reconegut i servit en ell. “Jo tenia gana...” Mt (23,25). El servei al germà, la solidaritat amb la seva causa neixen del cor mateix de l’oració. L’oració il·lumina els ulls del creient per veure en el pobre i en la classe dels espoliats la presència sacramental del Senyor. Sense l’oració nascuda de la fe, la mirada esdevé opaca, i només pot entreveure la superfície de les coses, incapaç de copsar aquella pregonesa mística en la qual es consuma la unió amb el Senyor”.

                                               “Molts cristians tenen la intrepidesa, que els ve de la fe i de l’oració, de plantar cara als poders d’aquest món i de lluitar per la causa del poble i en defensa de la seva dignitat humiliada. Aquest actitud  continua  el  coratge  apostòlic

(parrhesia) i els ajuda a suportar les persecucions, presons, tortures i àdhuc l’eliminació

física. Nogensmenys, aquest tremp heroic no els dispensa pas d’exercir la paciència històrica per acompanyar el poble en la lenta caminada cap a la llibertat; perquè estan acostumats a sofrir la repressió de la pròpia esperança. Tenen plena confiança en el poble, en la seva fortalesa, en la seva voluntat de lluita..., a despit de les seves limitacions culturals. Creuen agosaradament en la força de l’Esperit, que actua en els humils, i en la victòria de la causa del Regne.

                                               “Aquesta actitud neix d’una visió contemplativa de la història, de la qual Déu és el Senyor” ( Del llibre d’en Leonardo Boff)

                        Diumenge de Pentecosta, 8 de juny del 2014    Sabadell