Homilia del diumenge 26/01/2020

PARAULA  I  VIDA

                                               Déu no parla. Déu es comunica. Abans ho feia a través de persones que tenien aquesta facultat subrogada. Se’n deien profetes. Aquests comunicaven en nom de Déu, i la seva vida era -de per si- un testimoni de la garantia del missatge que Déu volia transmetre. El profeta manifestava el voler de Déu que sempre contenia una invitació a il·luminar el camí per fer d’aquells a qui concernien les paraules profètiques, persones més segons el voler diví; en definitiva, més humans i més divins, es a dir a ser feliços compartint la pròpia felicitat amb els altres. Déu sempre crida a benaurança! Com a comunicació que és de Déu, cal posar la ment i el cor en sintonia amb allò que se’ns vol comunicar. La paraula de Déu “no pot ser llegida només com a paraula humana, sinó, com és de veritat, com a Paraula de Déu” ( 1 Te 2,13) El papa Francesc en un document recent “Aperuit illis” amb el qual s’institueix aquest diumenge III de durant l’any, d’una manera permanent, anualment, com el “Diumenge de la Paraula de Déu” ens parla precisament d’aquesta sintonia necessària, perquè ella arribi amb tants de matisos com de persones i puguin abeurar-se en aquesta deu permanent i actual de poder satisfer la set humana del Déu vivent i actuant. En efecte, llegeixo: “És profund el vincle entre la Sagrada Escriptura i la fe dels creients. Perquè la fe prové de l’escolta i l’escolta està centrada en la Paraula de Crist (cf. Rom 10,17), la invitació que en sorgeix és la urgència i la importància que els creients han de donar a l’escolta de la Paraula de Déu, tant en l’acció litúrgica com en l’oració o la reflexió personal”.

 

                                               Segueix el papa Francesc: “En la segona Carta de Pau a Timoteu, que constitueix d’alguna manera el seu testament espiritual, recomana al seu fidel col·laborador que llegeixi constantment la Sagrada Escriptura. L’apòstol està convençut que “tota Escriptura inspirada per Déu és també útil per a ensenyar, per argüir, per corregir, per educar” (3,16). Aquesta recomanació de Pau a Timoteu constitueix una base sobre la qual la Constitució del Vaticà II (la Dei Verbum) tracta el gran tema de la inspiració de la Sagrada Escriptura, un fonament del qual emergeixen en particular la finalitat salvadora, la dimensió espiritual i el principi de l’encarnació de la Sagrada Escriptura”. “En evocar sobretot la recomanació de Pau a Timoteu, la Dei Verbum subratlla que “els llibres de l’Escriptura ensenyen fermament, amb fidelitat i sense error, la veritat que Déu va voler consignar en les sagrades lletres per a la nostra salvació. Ja que les mateixes s’instrueixen en vista a la salvació per la fe en Crist (cf. 2 Tim 3,15), les veritats contingudes en elles serveixen per a la nostra salvació”. “La Bíblia no és una col·lecció de llibres d’història, ni de cròniques, sinó que està totalment dirigida a la salvació integral de la persona. L’innegable fonament històric dels llibres continguts en el text sagrat no ens ha de fer oblidar aquesta finalitat primordial: la nostra salvació. Tot està dirigit com a història de salvació en la qual Déu parla i actua per anar a la trobada de tots els homes i salvar-los del mal i de la mort”.

                                               “Per aconseguir aquesta finalitat salvadora, la Sagrada Escriptura sota l’acció de l’Esperit Sant transforma en Paraula de Déu la paraula dels homes escrita de manera humana (Dei Verbum). El paper de l’Esperit Sant en la Sagrada Escriptura és fonamental. Sense la seva acció, el risc de romandre tancats al mer text escrit seria sempre present, facilitant una interpretació fonamentalista, de la qual cal allunyar-se per no trair el caràcter inspirat, dinàmic i espiritual que el text sagrat posseeix. Com recorda l’Apòstol: “La lletra mata, mentre que l’esperit vivifica”. L’Esperit Sant, per tant, transforma la Sagrada Escriptura en PARAULA VIVA de Déu, viscuda i transmesa a la FE del seu poble sant”. Essent paraula viva, i si es llegeix amb el mateix Esperit en què va ser escrita, roman sempre nova. L’Antic Testament no és mai vell en tant que és part del Nou, perquè tot és transformat per l’únic Esperit que l’inspira. Tot el text sagrat té una funció profètica. No es refereix al futur, sinó al present d’aquells que es nodreixen d’aquesta paraula. Jesús mateix ho afirma clarament al començament del seu ministeri: “Avui es compleix aquesta Escriptura que acabeu d’escoltar” (Lc 4,21). Qui s’alimenta de la Paraula de Déu cada dia es converteix, com Jesús, en contemporani de les persones que troba; no té temptació de caure en nostàlgies estèrils pel passat, ni en utopies desencarnades cap a la futur”. “La Sagrada Escriptura realitza la seva acció profètica sobretot en qui l’escolta”. “Escoltar la Sagrada Escriptura per practicar la misericòrdia: aquest és un gran desafiament per a les nostres vides. La Paraula de Déu és capaç d’obrir els nostres ulls (de la fe) per permetre’ns sortir de l’individualisme que condueix a l’asfíxia i l’esterilitat, alhora que manifesta el camí del compartir i de la solidaritat”.

                                               “La relació entre el Ressuscitat, la Comunitat dels creients i la Sagrada Escriptura és intensament vital per a la nostra identitat de cristians. Si el Senyor no ens introdueix és impossible comprendre en profunditat la Sagrada Escriptura, però el contrari també és cert: sense la Sagrada Escriptura, els esdeveniments de la missió de Jesús i de la seva Església en el món romanen indesxifrables. Sant Jeroni va escriure amb veritat: “La ignorància de les Escriptures és ignorància de Crist”. ¿Què pretén el papa?: que aquest diumenge estigui dedicat  a la celebració, reflexió i divulgació de la Paraula de Déu.  Que el text sagrat sigui accessible a tot cristià. Que sàpiga llegir-lo directament de la Bíblia. Ensenyar-los a saber trobar els texts directament en la Bíblia. A saber “llegir” aprofundidament les lectures de la litúrgia de cada dia. Veure’ls en llurs contextos. Saber l’abans i el després. Fer de la lectura seguida un costum en concordància amb els textos que es llegeixen fragmentats. Fer una introducció al res de Laudes i de Vespres com a moments de pregària diària. Llegir, aprofundir en el missatge, fer que ens parlin directament a cadascú de nosaltres. Obrir-se a pertànyer als grups de Bíblia que hi hagi a la Parròquia; llegir els textos de la Missa de cada dia en la mateixa Bíblia bo i llegint les notes a peu de pàgina, introduir-nos en la Lectio Divina. Pensar que la familiaritat amb la Bíblia no és cosa d’elits, sinó que ha de ser pràctica comuna a qui gaudeix de la Fe. El papa afirma categòricament que la Bíblia pertany, en primer lloc, al Poble convocat per escoltar-la i per reconèixer-s’hi com a deixebles permanents. Sabedors que la Paraula de Déu conflueix en Crist i que tant ella com el mateix Crist són misteris que no es poden abastar mai d’una vegada per sempre. La Bíblia és polièdrica, té moltes cares i aspectes que són accessibles per gràcia de l’Esperit Sant que n’és l’inspirador, que ens endinsa en la vida de Déu i en la seva intimitat. Comença així el document: “Els va obrir l’enteniment per comprendre les Escriptures”. (Lc 24,45) Aquesta és la missió de l’Esperit Sant: traductor a la nostra llengua entenedora, al nostre esperit, al sentit apropiat per a cada moment vital nostre, per poder donar un pas endavant a l’hora d’entendre quina és la crida, la vocació concreta, el sentit profund de la nostra existència, per tal, en conseqüència, de poder anunciar als altres la nostra experiència vital de Déu -en mi mateix-; donant resposta a les necessitats, a les intuïcions, a allò, que essent un present ric de gràcia, ens enlaire a un viure millor, més satisfactori, més ple. La Paraula esdevé Vida. Ensenyant-nos la novetat i l’esperança de ser-ne acompanyats. “La Benaurança de Maria precedeix totes les benaurances pronunciades per Jesús per als pobres, els afligits, els mansos, els pacificadors i els perseguits, perquè Ella va creure el que el Senyor li havia dit, i fou felicitada per Elisabet per aquest motiu”. “Benaurats, millor, els qui escolten, creuen i custodien la Paraula de Déu que salva”.  Lectors assidus, orants, oberts a les invitacions de Déu... “Paraula i Vida o La missa de cada dia”. Benaurats els que en són lectors, orants habituals!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de durant l’any, inauguració del Diumenge de la Paraula de Déu, 26 de gener del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 19/01/2019

MIREU  L’ ANYELL  DE  DÉU

                                               Aquest diumenge tenim una nova epifania de Jesús, una nova manifestació feta i repetida per Joan, el Baptista. En ella Jesús és presentat com a Anyell de Déu, amb tot de ressonàncies de l’Antic Testament. Joan és l’últim profeta dels antics que, com a figura rellevant, fa de frontissa que uneix els dos testaments. Amb la seva invitació a mirar envers Jesús inaugura el que se’n diran els temps de plenitud: “Mireu l’Anyell de Déu”. Ho dirà significativament dues vegades consecutives en l’evangeli de Joan. El mateix evangelista en el pròleg del seu evangeli ja ens deia en la solemnitat d’aquell començament que “Déu havia enviat un home que es deia Joan. Vingué  a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom cregués”(és la nota distintiva del quart evangeli: tot posat en la FE com a finalitat del seu escrit) I afegia: “Joan dona testimoni quan proclamava: “És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, Ell ja existia”. Perquè utilitza aquest apel·latiu d’Anyell de Déu? I solament ell d’entre els quatre evangelistes! La cosa ve de molt lluny, del segle VIII abans de C. Cal anar al temps de l’exili a Babilònia. D’aquests temps i circumstàncies trobem un recull de profecies, que ara seria un bon moment per a llegir-les, tot i que se solen llegir a fragments en els temps a l’entorn de la passió. Em refereixo a Isaïes: del capítol 40 fins al 55. És un moment històric en què el profeta consola el seu poble exiliat i els vaticina que sortirà un gran Servent de Déu que els conduirà a mode d’èxode, com ho feu Moisès, cap al retorn, cap a la ciutat de Jerusalem i que podran refer el Temple, distintiu del seu poble. Aquest personatge que carregarà sobre seu les infidelitats del poble és presentat com un Anyell “desfigurat i befat, a qui ni el volen mirar, que portarà a les seves espatlles els pecats i que els salvarà. Les ressonàncies pasquals són ben paleses. D’aquí, la imatge d’un anyell que serà víctima propiciatòria i del qual en celebraran anualment el seu alliberament amb la immolació d’un anyell que compartiran familiarment. Joan evangelista pren aquesta figura i la posa en llavis del Precursor. Llegida atentament veureu com s’endevina aquesta vinculació d’un que és Veu que clama en el desert i que encamina el poble vers la ciutat i el culte renovats. Com una nova pasqua!

                                               Joan no narra explícitament del baptisme de Jesús per Joan, però hi és implícit en les respostes que dona a una comissió de sacerdots i levites que l’interroguen sobre qui és ell: “Ets el Messïes? No. Elies, doncs? No. El profeta? Tampoc. Urgit a respondre: “Sóc la Veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Això ho va dir el profeta Isaïes”.(40, 3). L’endemà mateix en l’evangeli narra que en veure Jesús que es dirigia a ell, exclamà: “Mireu l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món. És aquell de qui vaig dir: “Després de mi ve un home que em precedeix... Si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè Ell es manifestés a Israel”. Joan testimonià encara: “He vist que l’Esperit baixava del cel i es posava damunt d’Ell. El qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant. Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu”. Noteu la força de les afirmacions: Declarar, exclamar, testimoniar. I per si encara no fos prou, l’evangelista ens diu: “L’endemà, Joan tornava a ser al mateix lloc, amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar (altra vegada!): “Mireu l’Anyell de Déu”. Una preclara manifestació de FE del que era Veu només, i que deixa lloc a la Paraula. (Sant Agustí). Aquest moment té una gran importància per a l’evangelista perquè és l’inici de la seva vocació com a deixeble de Crist, l’Anyell de Déu”

                                               La idea de l’Anyell de Déu en la figura de Jesús és molt present sobretot en Joan, l’evangelista, i la portarà fins a la glorificació en l’Apocalipsi de l’Anyell Pasqual que juntament amb el Pare-Déu rep un document i l’obre, segell per segell. S’entona un càntic nou: “Ets digne de prendre el document i d’obrir-ne els segells, perquè has estat degollat i has comprat per a Déu amb la teva sang gent de tota tribu, llengua i nació, i n’has fet una casa reial, uns sacerdots dedicats al nostre Déu que regnaran a la terra”. “I en plena visió, vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que envoltaven el tron i les veus dels vivents i dels ancians que exclamaven amb veu forta: “Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. “Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que proclamaven: “Al qui seu al tron, a  l’Anyell, siguin donats la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. Els quatre vivents responien: Amén. I els ancians es van prosternar adorant. I es va desplegar la litúrgia celestial: “Els màrtirs de l’Anyell que proclamaven amb veu forta: “La salvació ve del nostre Déu, que seu al tron i a l’Anyell”. I ja més endavant ( Ap 14, 1-5) afegirà: ”Després vaig veure l’Anyell dret, dalt de la muntanya de Sió i amb Ell hi havia els cent quaranta-quatre mil que portaven escrits al front el nom de l’Anyell i el nom del Pare... Han estat adquirits d’entre els homes com a primícies per a Déu i per a l’Anyell, i segueixen l’Anyell arreu on va”. I ja a les acaballes l’àngel em va dir: Escriu: “Feliços els convidats al banquet de les noces de l’Anyell”. “Vine i et mostraré la núvia, l’esposa de l’Anyell: I em feu veure la ciutat santa de Jerusalem que baixava del cel, venint de Déu. Acaba l’Apocalipsi amb les noces de l’Anyell amb la prefiguració de la Ciutat Santa de Jerusalem com a figura de tota la humanitat dels creients.

                                               De la mateixa que en la litúrgia celestial en l’Eucaristia hi ha moltes invocacions i referències a l’Anyell:

            - Ja apareix en l’himne del Glòria: “Senyor Déu, Anyell de Déu, Fill del Pare” unit a la idea pasqual i baptismal de ser el nostre Redemptor: “Vós que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres”.

            - En el “Sant, sant, sant” hi ressonen els càntics dels quatre vivents (és a dir els quatre evangelistes) davant del tron de Déu i de l’Anyell.

           

            - En la consagració esmentem La sang de l’Aliança Nova i Eterna”.que segellarà la participació en el sacrifici redemptor.

            - Una vegada més entonem l’Agnus Dei que en principi anava vinculat a la fracció del pa i que tenia forma litànica; d’aquí la repetició del “tingueu pietat de nosaltres”. És el moment en què estem davant del tron de Déu i de l’Anyell i prefigurem les noces i el banquet celestial (Ap, 19, 9) “Feliços els convidats al banquet de les noces de l’Anyell”.

            - I encara ressona la proclamació que Joan evangelista posa enfàticament en boca del Baptista amb les seves mateixes paraules: Mireu l’Anyell de Déu. Això és una professió de Fe i ensems és la invitació a entrar ara i aquí al banquet de les noces de l’Anyell prefigurades en l’Eucaristia.  Joan que dona testimoni de tota la visió de l’Apocalipsi, “diu referit a l’Anyell-Jesucrist: “Sí, vinc de seguida”. “Amén, Marana ta! Vine, Senyor Jesús!”. La resposta: “No sóc digne...” és de plena humilitat davant la participació en l’Eucaristia. Recordem així l’actitud del centurió i l’exclamació de Jesús: “Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta FE. Vindrà gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula amb Abraham... mentre que els hereus del Regne seran rebutjats...

                                               En el Baptista i en la seva transferència a Jesús, com a l’Anyell de Déu tenim abastant els dos testaments. El Vell: èxode, pasqua, anyell pasqual compartit, profetes (Isaíes) i el Nou (evangeli, Regne de Déu, lliurament en la passió i resurrecció, Eucaristia, litúrgia a la terra i la Litúrgia celestial (banquet de noces) i la manifestació culminant del “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi”. (Ap 22, 13).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge II de durant l’Any, 19 de gener del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/01/2020

“PERQUÈ  CONEGUEU  DE  VERITAT  QUI  ÉS  ELL”

                                               “En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; ara però, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, Ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula”. Així, amb aquesta solemnitat, comença la Carta als Hebreus i que podríem dir ben bé que sintetitza tot el que hem anat celebrant aquests dies del cicle de Nadal. Crist és el desitjat de totes les nacions i se’ns ha manifestat en les primeres escenes de la seva vida. Avui, la litúrgia ens el manifestarà en el baptisme al Jordà que serà la seva perfecta epifania o revelació i ensems consagració; i així donarà començament a la missió de proclamar la Bona Nova. Serà la manifestació rubricada pel Pare i per l’Esperit Sant. Jesús serà presentat com a Fill, el meu estimat, en qui m‘he complagut”. Si fins ara havia estat anunciat als pastors i cercat pels Reis en la seva primera infància, ara se’ns presenta ja adult i “consagrat per Déu, ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder”.

                                               Aquesta celebració és l’última de les del cicle de Nadal. Ve a ser com la presentació pública de Jesús “que Déu ens féreu en el Jordà, i que ens “anunciàreu amb signes admirables el nou baptisme: per la veu del Pare que parlava des del cel estant, el món pot creure que el vostre Fill habita entre els homes; per l’Esperit Sant, que davallà damunt d’Ell en forma de colom, pot reconèixer que Crist, el vostre Servent, ha estat ungit i enviat a anunciar la Bona Nova als pobres”. ( del Prefaci propi de la Festa)

                                               Curiosament la litúrgia del dia d’Epifania en les antífones sia la del Benedictus com la del Magnificat s’expressa així: “Celebrem un dia santificat per tres miracles:  Avui l’estel va guiar el mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà”. I ho reblarà en la Col·lecta d’avui: “Concediu als vostres fills d’adopció, que han renascut de l’aigua i de l’Esperit Sant, de ser sempre dignes de la vostra benvolença”. Sembla que la litúrgia ens faci apressar el pas avançant esdeveniments, amb la decidida voluntat de fer-nos reviure ja en les primícies de la vida adulta de Jesús els efectes de la seva evangelització. Quina barreja de sinòptics i de Joan!  Per la fe tenim accés a Jesús. És la seva persona la que ens quedarà com a centre i terme de la nostra pròpia vida com a “fills en el Fill”. Això és el que demanava Pau el diumenge passat en la Carta als efesis: “Jo no em canso de donar gràcies per vosaltres (llegexei’s: nosaltres!), i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat Qui és Ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades”. (Ef 1, 16-18)

                                               Nadal és una crida a la interioritat. A vegades els tràfecs d’aquests dies sorollosos no ens hi ajuden pas massa. Almenys  en aquesta setmana, que encetem avui, ens hi podrà ajudar la lectura de la Carta Primera de Joan, en consonància tan precisa amb el seu Evangeli. Seria una bona, molt bona pensada que entréssim pas a pas –ho repeteixo i no tinc consciència de que sigui una repetició, sinó una invitació derivada de les lectures d’aquests dies nadalencs- a la lectura divina de la Carta i dels capítols del 14 al 17 de l’evangeli del mateix Joan. És sabut que lex credendi, lex orandi. La Paraula és la primera font de la pregària dels cristians. Hi ha per a totes les coses, però, els seus moments oportuns. Ara em sembla que és un d’aquests moments oportuns...

                                               No voldria ofegar-vos fent esment de lectures que podrien ser oportunes, però almenys si que vull deixar-ne constància: De resultes del Sínode sobre “La Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església” el papa Benet XVI va escriure’ns una Exhortació postsinodal titulada “Paraula de Déu”, que és un encomiàstic compendi sobre la importància que té per a l’Església, i que hauria de tenir per a cada cristià, la Sagrada Escriptura. Estem deficitaris en coses essencials (?), per a viure una vida cristiana adulta, a nivell no dic més que de la cultura general que tinguem. Estem interessats en les coses del nostre món. Llegim diaris o revistes, mirem les notícies a la televisió. Sabem quatre apunts de l’actualitat, en parlem a les nostres converses domèstiques o entre amics. I on queda la Bona Notícia? És que no és d’actualitat, dic jo? Malauradament encara tenim les mateixes preguntes-respostes d’uns inicis ja molt llunyants..? Avui es fa condició de possibilitat per a ser cristians l’haver-nos plantejat un discret coneixement de les coses de Déu, que no trobarem en els mitjans de comunicació habituals. Hi ha un pertinaç silenci de Déu en el món que ens envolta i món que ens involucra, tant sí com no. La nostra cultura religiosa és deficitària, i més en un moment de canvi que ja va voler promoure al Concili Vaticà II, concili que ja ens queda a llunyanies que sobrepassen els 65 anys... I encara més, ara tenim els Sínodes que es fan sovintejadament per plantejar-nos l’avui de Déu. El concepte de formació permanent no ha entrat en qüestions religioses, en la major part dels cristians d’avui. Avui, hauríem de donar la denominació de practicants no als que van a Missa regularment, sinó als que no deixen passar uns minutets del seu dia sense llegir la Paraula de Déu. Això em deixa torbat i sense deixar-me cansar, tot i que els resultats no són excessivament falaguers, no deixo cada principi d’any de recomanar llibres com PARAULA I VIDA , no diguem “LA MISSA DE CADA DIA”, que faciliten la lectura i preparació per haver llegit amb lectura més o menys comprensiva i posteriorment meditada les lectures pròpies per a cada dia litúrgic de l’any. També portat per les urgències d’una més endinsada cultura religiosa he iniciat alguns grups d’intercanvi i de diàleg de llibres que siguin accessibles i que obrin horitzons. No són per a persones “aristocràtiques” en la Fe, sinó que haurien de ser “per a tothom” que es pren la FE no com una obligació, sinó com un dret que té d’un aprofundiment i com a respostes a les preguntes que sempre ens hauríem de fer respecte als nostres compromisos en relació amb el nostre Déu, aquell amb el  què jo estic en plantejaments molt personals que haurien d’afectar vida i sentit del viure. Avui és més urgent que mai que anem renovant maneres de fer i de sentir sobre el projecte de vida que teòricament hauria de ser el nostre compromís bàsic en la FE. O sabem obrir nous horitzons a la nostra activitat pastoral o bé ens acabarem de “consumir” amb idees repetides, incapaces de ser motor, empenta i goig del nostre viure i conviure com a cristians! Quedo esgotat de teclejar amb una reduïda esperança de desvetllament del ser i obrar del cristià d’avui... Ha servit aquest Nadal per prendre consciència de que no podem viure la FE sense hàlit, sense sortir d’una consciència esquifida, que no ens remogui ni ens cridi, que no susciti ressons..? Ja pot escriure i predicar el bon papa Francesc, que el Senyor li doni una fermesa en la convicció de ser evangelitzador i (en to menor) de fer-nos-en! En quin racó polsós queda la seva Exhortació apostòlica “La Joia de l’Evangeli”?  Fa més de set anys que ens la va adreçar... Algú pot parlar d’inflació de documents? Els que -per discreció- no en poden parlar són els que no els llegeixen. No ens atabalem, per Déu! Comencem per llegir diàriament Paraula i Vida els evangelis corresponents a cada dia; fem-ne una lectura meditativa. Preguntem-nos què em diu; escollim una frase que ens interpel·li personalment i anem al “tros” a feinejar, tenint al cor l’escalforeta d’aquella frase escollida. No cal res més, de moment...  Ja vindran dies de més autoexigència. Déu ho faci! Bon dia per innovar el propi baptisme, per viure’l intensament. Veniu Esperit!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge del Baptisme del Senyor, 12 de gener del 2020.   Sabadell

Homilia del diumenge 05/12/2020

EL PROLEG DE JOAN ÉS TOT L’EVANGELI

                                               Un Pròleg que en realitat, com passa sovint i més en aquest cas, que és un Epíleg. Tota la profunditat de l’Evangeli de Joan la tenim concentrada en aquestes primeres expressions, que les hem llegides diverses vegades durant aquest cicle de Nadal. Més que més, acompanyades darrerament per la Primera Carta del mateix Joan que evidencia la mateixa font. El fet de que la seguim llegint i proclamant encara dues setmanes més és un reclam afegit  per tal d’invitar-nos a fer-ne una detinguda lectura, àdhuc contemplació. No ens tirem endarrere per la volada de pensament que conté; raó de més per fer-ne una experiencial immersió, finalitat enclosa en la vivència d’aquest cicle nadalenc, que va més enllà de les tendreses a què ens ha invitat la litúrgia en els primers dies a l’entorn del bressol del Nadó, jugant-hi tant els records da la pròpia infantesa, mai sobrera; expressió però només els primers besllums nadalencs. Queda encara tant, però, a escatir en el seu misteri...

                                                Joan –i en ell la seva comunitat de la qual deriva aquest evangeli- han reflexionat a pleret després de tres generacions d’ençà dels fets històrics del naixement de Jesús. Han sabut tots ells -Joan i deixebles- endinsar-se en el misteri dels misteris, és a dir en l’Encarnació del Fill de Déu: Jesús, nascut “d’una Verge”, nascut “sota la Llei”, indicant-nos que fou hebreu i visqué en un temps, cultura i expectatives d’un poble que fou el seu. Joan posarà en relleu la proximitat, també i més, la intimitat que fou la seva experiència apostòlica itinerant amb Jesús, expressada així: “Us anunciem (fixeu-vos en la significació d’aquesta paraula!) allò que ja existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida ja que la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la Vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa”. Ja podríem parar-nos aquí i fer una llarga pausa per tal que el secret que imanta aquestes expressions de Joan se’ns vagui obrint mica a mica... Clarament endevinem, d’aquestes expressions reiterades, que fou el deixeble estimat en preferència d’un Jesús que l’intuïm proper, viscut entranyablement!

                                               Aquests dies hem tingut a consideració sovintejada un llibret escrit pel P. Brown, titulat així en l’edició de la Claret: “Un Crist adult per Nadal”. Adult en dos sentits: per a creients adults i perquè se’ns parla d’un Crist transcendent, més enllà de les festes d’un Jesús infant. Tota una elaboració teològica que conté, se’ns podria oblidar, enxiquint el misteri profund que celebrem aquests dies. Dins de les afirmacions que té el Pròleg hi trobarem referències a la preexistència de la Paraula, que era Déu i Creador, que tenia en Ell la Vida, i la Vida era la Llum veritable que en venir al món  il·lumina tots els homes, però que el món no l’ha reconegut... Però a tots els qui l’han reconegut, als qui creuen en el seu Nom, els concedeix poder ser fills de Déu... El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la Glòria, que li pertoca com a Fill del Pare, ple de gràcia i veritat”.

                                               Mai havia vist tan íntimament relacionades aquestes expressions, que essent reals, es manifesten a través de simbolismes: Llum, Veritat, Camí, Vida. Llegirem en l’evangeli de Joan: “Jo sóc la Llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la Llum de la Vida”(Jn 8, 12). Les icones bizantines de Jesús, el representen com a Rei i a l’evangeli que porta a la mà esquera s’hi llegeix: Lux Mundi. També al mateix Joan hi llegirem la frase: “Jo sóc  el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú arriba al Pare si no és per Mi. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist” (Jn 14, 6-7).

                                               Conèixer, seguir, veure el Pare en el Fill, obrir camí a la Veritat per aconseguir la Vida eterna(=a desdir). Un s’hi perd o venturosament s’hi mig troba! Aquí rau el Nadal viscut en les entranyes de la Fe. Un reclam a ser més profunds en la recerca de les interioritats d’un Nadal que ens pot obnubilar amb “Nadals d’infants”, on ens hi podem trobar massa bé, portats per Nadals que haurien de ser llavor d’altres vivències de més gruix, de persones que en la Fe en Jesús hi troben el sentit darrer de la seva vida i que prenen el Nadal com a orientació definitiva del que creuen, esperen i estimen...

                                               Aquest Nadal adult no el viurem si no hi destinem temps, reflexió, contemplacions, vora el caliu humà i diví d’un Jesús que se’ns torna Foc, Llum que escalfa i il·lumina les senderes del viure, amb el goig de saber que Jesús ens és el Camí concretitzat en el tram-tram del “cada dia”. No pot ser que el nostre pensar vagi per camins enlairats i que la vida se’ns torni prosaica, desproveïda del goig que dimana d’un Crist significatiu, a qui donem la darrera fiabilitat del ser, del tenir i del fer. Ja ho dèiem com a proposta: Un Nadal renascut, adult que ens ompli més enllà de tota expectativa. Un Nadal nou, nou de trinca, un Nadal inèdit. Centrat en el Jesús que, tot i ser ben històric, se’ns ha fet incommensurable! Digne d’un estudi obert a totes les potencialitats humanes: pensament, paraula, sentiment, experiència, actituds vitals, somnis també. Un Jesús percebut com si fos la primera vegada que ens posem a les seves mans, fiats en la seva glòria i en el goig que se’n deriva... 

                                               Sentir-lo viu, en intimitat de tracte i de capteniment, testimoniant-lo, anunciant-lo, no a d’altres si no a nosaltres mateixos. Diu Joan: “Tenia en Ell la Vida i la Vida era la Llum dels homes”. La Paraula es defineix com a Vida. Jesús ens re-dona la Vida d’una manera nova! Ara i així s’il·lumina allò que hem pregat sovintejadament: “Oh Déu que d’una manera admirable creàreu la dignitat humana i que d’una manera més admirable l’heu restaurada; feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà compartir la nostra condició humana”. Una referència explícita a que la FE dona una dimensió nova a la vida humana, fruit ja aquesta de l’empremta de la creació. La FE transmuta la vida en Vida eterna, en quant que és participació en la Vida de Déu; “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i Jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a Mi viuran gràcies a Mi” . “Déu és Déu de vivents” i Joan ens dirà que aquesta nova vida en Crist ens fa fills de Déu. Aquesta és la missió de Jesús: “Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir”. De cop i volta se’ns il·luminen els darrers capítols de l’evangeli de Joan. Particularment des del 14 fins al 17, que no es poden llegir sense estremir-nos per la grandesa que suposa esdevenir fills de Déu, tot i que sempre ens quedarem anhelant una major vivència de la vida exuberant de Déu en nosaltres. “Sigui la mort una major naixença”. La mort com a experiència de Vida plena

                                               Dèiem que en el Pròleg hi quedava concentrat tota la creixent revelació que Joan va saber pouar del cor de Jesús i que després ens el va anunciar en aquest Evangeli tant singular que suposa una lectura divina de la memòria que en servà i ens va traspassar per poder abeurar-nos nosaltres en la deu del qui tenia paraules de Vida Eterna. Tot l’evangeli de Joan està ple a vessar de i per la VIDA.

                                               Aquest és el Nadal a què ens crida la litúrgia profunda, traspassant els vels que l’embolcallen. Quina riquesa si sabem entendre que Jesús és el Camí que ens anirà revelant la Veritat i que ens farà receptors de la Vida que Ell rebia del Pare que viu i que vivificaria el goig i la glòria que en Jesús tenim com a participació i herència! Amb raó deia sant Ireneu: “La glòria de Déu és la vida de l’home!” Perdoneu, no en sé més!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II després de Nadal, 5 de gener del 2020.  Sabadell