Homilia de Nadal 2021

                                            VENITE  ADOREMUS

                                               Venite: pel que fa referència al pelegrinatge que hem pogut fer aquests escassos dies –i què ràpids que passen, ai, els de l’Advent!; Adveniment,  m’agrada més, ja ho sabeu.  Adoremus per la finalitat i terme on desemboca aquest temps litúrgic i de consolidada espiritualitat joiosa, és a dir: en Nadal. Nadal va assenyalat per una corrua de delitosos adoradors del “Fillet de Maria”. Això sí, d’adoradors en esperit i veritat, com li deia Jesús a la samaritana. Adoració ponderosa, de pes o gruix, no un fet de “temporada”, aïllat. És el fonamentat en una actitud de les que en podríem dir definitòries del Ser cristià, del fer i créixer evangèlicament..., depurada de tram en tram de la nostra vida, sempre d’ara en més. Tot ve de Déu, tot passa per Jesús, fill estimat del Pare i torna al Pare que ens espera a tots, tant els que en som conscients, ni que sigui una micorrina només,  com els despistats, és a dir: els que van a mig gas evangèlic, que diuen que creuen però no practiquen. No han descobert encara que si creuen, en això ja practiquen en la nebulosa o bombolla on se troben... Falta el suau o fort desencadenament. Tot arribarà, segur.

                                               Veniu, atanseu-vos, apropeu-vos fins a l’Encontre, fins al Trobament amb Jesús, nat de Maria, en qui adorarem el Déu fet Home.

                                               En les narracions evangèliques sempre abans de posar-se en camí i  molt abans del moment venturós de l’arribada, hi ha una crida i invitació, que serà un àngel als pastors i una estrella en els Mags. Tots fan comprovacions fins a certificar que no és un somni o un desig sense base. Els pastors es diuen: “arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber”. Els mags fan parada a Jerusalem en temps d’Herodes i preguntaven: “On és el Rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo”. De pròpia iniciativa sense que un “fet personalitzat” no els remogui la consciència i els posi en camí, mai haurien pres la iniciativa de cercar-lo. Igual ens passa a nosaltres: fa falta un “trontoll” per poder transitar pels nostres advents de preparació per arribar a uns Nadals diferents, de pes... Les incidències viscudes pels camins cap a Betlem cadascú se sap les pròpies. Els infantilismes, per exemple, relíquies d’una fe més sentimental, que fa lleva de records d’infantesa. Bonics, no sé dir-ho d’una altra manera, sense menystenir-los: misses del Gall a “les dotze van tocant”, pessebres maldestres, tions, poesies i cançons de Nadal, i sobretot amb la presència-enyor dels pares... Tot això està molt bé, però i una fe reformulada, repensada, reviscuda. Fixeu-vos que a aquestes termes hi he posat el prefix:re-. Se’ns demana quelcom més, fa falta més “calat”, més interrogacions personals: Què és per a tu, aquest Nadal?  Serà un Retrobament amb un Déu per a adults. Quina qualitat tindran les meves adoracions?

                                               Adorar és un fet primordial. Us vaig dir que aportaria alguns trets del llibre La Pregària del Cor. Copio: “Cal insistir sobre l’adoració com a moviment espontani i constitutiu de l’home. És l’única manera d’entendre bé que l’home està cridat a l’oració contínua: la seva veritable naturalesa és la pregària. L’home està fet per al Rostre i la comunió. Així la inclinació  del cor de l’home és d’oferir-se, d’estimar i de donar culte a Déu; en una paraula, d’adorar. S’hi entreté, s’hi complau i s’hi banya. Des de la vocació d’Abraham i, fins podríem dir, des de la creació dels nostres pares, Déu ha buscat “adoradors en esperit i en veritat” (Trobament de Jesús amb la samaritana), però ha trobat cors de pedra i d’aquí ve tot el drama d’Israel. Això no obstant, tot al llarg d’aquesta història, l’Esperit Sant ha suscitat veritables adoradors entre el poble, entre els petits sobretot i els pobres. De l’adoració, però, podríem dir allò que hem dit de la conversió: per adorar cal haver entrevist, ni que fugaçment o com a través d’un mirall, el Rostre infinitament bell i sant de Crist (el seu Rostre “trinitari” volem dir): aquest Rostre no s’assembla a res! Cal haver estat seduït, atret i captivat per aquest Rostre i, encara, haver-se deixat prendre per Ell. Hem estat creats per a l’adoració. Perquè hi hagi adoració, però, hem de cantar aquesta evidència amb joia: i per això cal una altra cosa que l’evidencia, cal amor”.

                                               “Diguem de seguida que l’home eixit de les mans de Déu i creat a semblança seva està habitat d’aquest amor que el mena a lloar Déu, a oferir-se-li i a perdre’s en Ell. Mireu la Verge Maria, des que percep la tendresa de Déu envers ella eleva en el seu cor un cant d’adoració: “El Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant”. Aquest moviment d’amor, no està reservat a les criatures intel·ligents: el dinamisme sencer de l’univers és endut per l’amor de Déu i, seguint Daniel (3, 57-88) que canta l’himne de l’univers: “Beneïu el Senyor,  totes les criatures. Canteu-li lloances per sempre”, Francesc d’Assís compongué les lloances de les criatures, en el seu llit de mort. No som res més que una “punteta” de la Glòria de Déu; i l’home que no es gira cap a Déu fa sofrir la naturalesa amb una violència insospitada: li impedeix d’acomplir la seva funció profunda que és l’adoració i la lloança de Déu”.

                                               “Per Ell, amb Ell i en Ell (Crist), Vós, Déu Pare omnipotent. En la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén”. Moment dels més importants de l’Eucaristia, moment de lloança i d’acció de gràcies pel misteri de presència i d’acció de Jesús ofert a Déu i a nosaltres que es verificarà en plenitud en la Comunió. ...I més tard en la Glòria del Pare!

                                               Tornem ara al comentari que us vaig fer el primer diumenge d’Advent, comentant l’himne de lloança de la Carta als Efesis (3, 3-14) que fareu bé de tornar-la a tenir a la vista del cor que comença per “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel”. I acaba així “i farà que siguem lloança de la seva Glòria. Noteu que ho repeteix per ben tres vegades, signe de la importància de l’adoració que és autèntica lloança i reconeixement de la Glòria que només tributem en exclusiva a Déu. No hi ha espai suficient per esplaiar-nos en subratllar totes les doxologies, tots els Gloria... que esmalten les nostres litúrgies. En realitat només hi ha un sol, manament que és invitació entranyada i que comença en la primera afirmació del Parenostre: “Sigui santificat el vostre Nom”. Quants Glories diem sense posar-hi massa atenció i consideració.  I és l’ofici i hauria de ser el goig de saber que Déu aimant espera que li diguem de cor. I també quan diem “En el nom del Pare...” , que és un himne de Glòria”. 

P. Josep Mª Balcells.

Dia de Nadal, Nativitat, Natalici del “Bon Jesús”. Llaor. Desembre 21 Sabadell

Homilia del diumenge 19/12/2021

                           MIRA L’ESTRELLA, INVOCA  A  MARIA

                                               Amb permís, Madona, noia del poble, Maria. Permet-nos d’estar aquesta última setmaneta junts i silents a redós de l’establia on esperarem, expectants, que doneu a llum el vostre Nadó, Llum que farà empal·lidir totes les nostres lluminàries per tal d’ofegar les buidors, substitutives... Sentirem “del bon Jesuset” el seu plor primer i el seu somriure després; li farem adoració amb estremiment i, si és possible, suaument li tocarem “ses blanques manetes, petites com són, sent tan petitetes formaren el món”. Sortirem joiosos amb aquest record -al bell mig del cor- d’aquest modest, emotiu Trobament amb Déu i Home vertaders, que té per nom “Jesús=Déu que salva!” I farem camí de retorn als nostres afers de fills-germans de tan Gran Senyora i de l’Excels, excels. tot i que no ho sembli. Tots els camins són de retorn  Hem estat pensats, pastats, volguts, benvolguts i entranyablement estimats en el Nadó. Ja ho dèiem a la primera setmana de l’Adveniment. Recordeu allò del “Designi amagat i de la Decisió benvolent de Déu de posar-ho tot, la creació entera, en Jesús, que és qui ens ha revelat tot aquest pla divinament humà de veure’ns sempre, complagut, en el “Rostre del Fill de l’Eternal Pare”. Som el que som i el que podríem ser, si responguéssim als somnis de Déu, per Ell, amb Ell i en Ell. (“Proclameu el misteri de la FE!”). Pausa, que bé s’ho mereix!

                                               No hi ha hagut, ni hi haurà mai cap més com l’Adveniment i el Nadal que visqué Maria durant nou mesos. L’íntim secret del que va pressentir, del que va sentir entranyablement Maria, embarassada de Déu i per a Déu, se’ns esfuig. Alguna cosa de semblant, ni que sigui de lluny, llunyíssim... ens ho podrien dir les mares novelles esperant el goig de tenir finalment a la falda el seu primer fillet. La tendresa, després dels dolors, es desclou com una flor primaveral. Goig compartit, inundat amb llàgrimes de dolçor. Tots hem tingut mare i les seves besades ningú no ens les podrà prendre del record-enyor! Diuen que el record és passar pel cor una i altra vegada el que fou, és i serà nostre per sempre... Les mares són la gran creació d’un Déu que es defineix com Aimant.

                                               Tornem a Maria, si us plau!

                                               Estem en Ella en l’àmbit de l’inefable. Tot en Déu és inefable! Se’ns escapa i només ho podem besllumar i fruir per fe i gràcia. Ella, Maria, n’era plena, de fe i de gràcia. Va viure l’experiència única de com Déu la portava tendrament, tot i que -oh meravella!-  fou ella qui el portava, gestant-lo. Ai, ai! ens hi perdem... L’Esperit Sant com el núvol allà en els deserts cobria l’Arca, ara l’Arca de la Nova Aliança és Maria. Li era, l’Esperit Sant, cobricel contra les ardors del dia; i de nit s’il·luminava com ara ho fa l’Estrella de la Torre de Maria a la Sagrada Família. Hi ha l’Estel de NADAL en la “torre davídica, torre de marfil” (unes de les lletanies). L’Esperit Sant està allí a l’Estrella, donant-li la seva Llum indeficient. Maria irradiava... Que li ho preguntin a la seva parenta Elisabet, que només saludada per Maria, en percebre una presència mai sentida -ni abans ni després- va tenir una il·luminació profètica exultant i va prorrompre completant la salutació de l’arcàngel Gabriel en la primera part de “l’Ave, Maria” de la nostra història d’amistat en Déu i en la seva Mare: “Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vos. “Beneïda sou Vós entre totes les dones i beneït el fruit del teu (vostre sant) ventre, (Jesús)”. Benaurada tu que has cregut, li digué. Bé podia haver-li dit les lloances de totes les tres virtuts teologals: la fe ferma, l’esperança joiosa i una caritat servidora. Maria  va viure tots els misteris de goig, llum, dolor i glòria. El pobre Gaudí va posar els misteris de llum en l’estrella, clarivident, endevinant que un papa li afegiria aquests nous misteris al Rosari.

                                               Maria comença el seu camí d’Adveniment anant diligentment (ens diu Lluc) a ajudar la seva parenta Elisabet i ens diu l’evangelista que hi va romandre tres mesos, fins que la veure mare de Joan en les seves joioses velleses; que Déu és el poeta dels poetes. I és Vida i donador de vida. Sap obrir el cor d’una velleta, perquè mori en l’esplendor joiós de saber que Déu l’estimava, més enllà de les incapacitats naturals de la nissaga humana... No sabem les amoroses cançons de bressol que li cantava al seu nadó “in extremis”. Per a Déu res no li és impossible, encara que avui, com que no tenim un cor de mare o bé d’infant, no ho podem entendre. Casaldàliga sí que ho va entendre: “No tener nada./ No llevar nada./ No poder nada./ No pedir nada./ No callar nada./ Solamente el Evangelio,/ como una faca afilada./ Y el llanto y la risa en la mirada./ Y la mano extendida y apretada./ Y la vida, a caballo, dada./ Y este sol y estos ríos, y esta tierra comprada,/ para testigos de la Revolución estallada.// Y “mais nada”. Teresa també ho sabia: Nada te turbe...Quien a Dios tiene/ nada le falta./ Solo Dios basta. Joan de la Creu també ho tenia clar: Para venir al Todo: Para venir a lo que no  sabes,/has de ir por dónde no sabes... I Pau ho rubrica. Ja ho sabeu de l’epístola als filipencs, recordeu?: “Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i viure unit a Ell; no tinc una justícia pròpia..., sinó la que se’ns dona per la fe en Crist”.

                                                 (De passada us recomano de llegir amb ulls d’infants els quatre primers capítols de l’evangeli de Lluc, que és el que n‘ha dit les millors i més tendres meravelles. Allí hi trobareu els tres himnes que engalanen les nostres litúrgies de les Hores.(Benedictus, Magníficat i Nunc dimittis) que essent la pregària oficial de tota l’Església es recordada filialment Maria, com Mare de l’Església i nostra)

                                               Maria portada per l’Esperit Sant va exultar en el Senyor i ens va regalar el primer Magníficat de la Història de la Salvació, que ara resem cada tarda agraint el seu sí a Déu, esperant que ens surti del fons del nostre viure i conviure un si petit, amb ganes de fer-se gran, magnífic, des de les nostres petiteses confiades.

                                               Per la pregona sintonia que hi he trobat en un llibre preciós titulat “LA PREGARIA DEL COR” de Jean Lafrance en la manera meva d’enfocar l’Adveniment i el Nadal us el recomano i potser en faré una introducció en properes homilies. És del 1990 i de les publicacions de l’Abadia de Montserrat. També el podeu trobar en castellà a NARCEA Editores

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge quart d’Advent, 19 de desembre del 2021  Sabadell                                           

Homilia del diumenge 12/12/2021

                                       PAS  AL  PRECURSOR

                                               Joan Baptista, el suposat profeta Elies (?) i més que profeta, així ho donà a entendre el mateix Jesús (Mt 11, 34-35) . Obríem pàgina solemne el diumenge passat en el que prenia Joan, com a pròpia, la proclama d’Isaïes respecte del Messies esperat: “Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes: “Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí... i tothom veurà la salvació”. És per dret propi i missió que  tenim a Joan Baptista com a pre-cursor, capdavanter, ambaixador i guia de cordada, obrint camí.  Deixem que ens el presenti el seu propi pare, Zacaries, també proclamat en to i caires profètics: “I tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins. Faràs saber al poble que li ve (la parauleta!) la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu (de l’himne ‘Benedictus’ de Laudes). I quina satisfacció la del seu pare, destravada la llengua després de dubtes sobre una descendència inesperada, veient com el seu fill ha estat assenyalat pel dit de Déu per obrir portes o almenys per fer de pòrtic d’acollida per a l’entrada solemne del que vindrà després d’ell. Joan és ben conscient de la seva missió solament introductòria. Fent això, jo, Joan, ja podré posar-me al marge i deixar que Jesús prengui la iniciativa. Àdhuc els seus propis deixebles podran entrar en el seguiment del Messies esperat. I jo n’estaré ben i ben satisfet! Preparats per ell “per arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit” (Col·lecta).

                                               Els preliminars de festa ja són festa. Aquesta setmana, ja més propera a Nadal, està plena i ben replena del dring dels picarols fent el repic més tendre, adés una mica esbojarrat... Ja a la primera lectura som cridats a fer santa gatzara: “Crida de goig, aclama’l. Alegra’t i celebra-ho de tot cor. I la causa definitiva “Tens dintre teu el Senyor, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu Sió s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplecs”.

                                               El salm responsorial no es vol quedar enrere: “Aclama’l ple de goig, perquè el Sant d’Israel és gran a la teva ciutat. El Senyor és el Déu que em salva; confio, no m’espanto. D’Ell em ve la força i el triomf, és Ell qui m’ha salvat”.

                                               Més i tot. A aquesta “pre-cantada de Nadales” s’hi ajunta el mateix Pau: “Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res”. Després d’aquesta cataracta de goig en el Senyor, si no sintonitzem in crescendo, més val que pleguem, perquè som talment uns sòmines. La gràcia de Déu l’hem de fer ostensible, que flueixi, que ragi a doll. Ens han dit que hem de ser seriosos a matar. Confonem el compromís amb un rictus d’esforç. Hem perdut l’esma i el goig de cantar, en un món ple de cantautors i de rockers. Són ells que canten, no nosaltres, ai!

                                                La visió del Baptista l’hem carregat d’apocalíptica i jo no crec que sigui aquesta, la vera. Mireu com respon a les preguntes de la bona gent, semblen calcades a les propostes del Sermó de la Muntanya: “Qui tingui dos vestits que en doni a qui no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi amb els altres. Als cobradors d’impostos: “No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo, acontenteu-vos de la soldada”. Només té termes durs pels de sempre: fariseus i els de sempre, els que no necessiten de ningú, són autoreferencials, mestres de la Llei, ai fuig!

                                               Joan batejava a ribes del Jordà: “Jo us batejo només amb aigua, però ve (el gran verb d’adveniment) el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb Esperit Sant i amb foc”. Així acaba l’evangeli d’avui: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la Bona Nova”. “Mireu l’Anyell de Déu” assenyalant-lo, i res més.  I mutis pel fòrum... Amb el dit ja ho ha dit tot. Missió acomplerta!

                                               La cita explícita d’Isaïes (pregoner com ell sol, com hi canta a capella!)  em porta a invitar-vos a llegir la part central del llibre atribuït a ell. Des del capítol 40 al 55. Diuen que és un poeta dels més excels! Ja m’ho sabreu dir, feta l’experiència. Dibuixa tan vivament el Messies que ha de venir que d’aquests capítols se n’han dit que són el cinquè evangeli”.

                                               Jesús ens batejarà d’una forma més radical. Hi juga una presència inefable, la de l’Esperit Sant i el foc. Tot plegat em porta a cercar quins són els fruits d’aquesta acció i els trobo, ubèrrims, en la Carta de Pau als Gàlates, a més contraposats als fruits aspres i rudes no gens menys que de la Llei o als desigs terrenals, Fareu bé de llegir Gàlates (5, 1- 6, 10). El foc és el caliu que servaven viu els ancestres... el foc, i quin simbolisme que té, el foc a terra de les nostres pagesies, oidà!

                                               Mireu-los com van agermanats, no en pots tenir un, sense tenir-los tots arraïmats: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat,  dolcesa, domini d’un mateix”. Compreneu ara com Jesús afegeix el que afegeix, després de fer el major elogi de Joan Baptista: “Us ho asseguro: entre els nascuts de dona, no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista, però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell”. Això em porta a un passatge que no em cansaria mai de portar-lo a la ment i al cor: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot (el secret de Regne) que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. (Mt 11, 25-30) Quina familiaritat entre Jesús i el Pare!

                                               Que comenci la cantada de Nadales:

            -“Oh quin gran goig, quina joia, quan els germans s’estimen”.

            - L’amor foragita tota por, són contraris l’un de l’altra.

            - Només sabrà estimar qui s’hagi sentit estimat precedentment per un Altre/e.

            - “El benestar sempre comença per un somriure” (Teresa de Calcuta)

            - “Tinc una llum al cor, que la vull deixar brillar/ Cada nit/ Perquè vull que brilli ben fort”. Dilluns, dimarts,...cada dia.

            -.La llum de la vida: al cor, als ulls, a les mans. No sols als carrers per atreure consum. Dies de família del dedins, “Per l’amor entranyable, ens visitarà un Sol que ve del cel per il·luminar els qui viuen a les fosques (de dins!) a les ombres de la mort (que no és vida ni felicitat!) i guiar els nostres passos per camins de pau”.

            - “Ama a las personas, utiliza las cosas...porqué al revés no funciona” (llibre presentat a La Contra del dimecres, 1 de desembre del 2021, del minimalista J. Field)

            - “Benaurats els nets de cor (=els senzills), perquè veuran Déu”.           

            -. “Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene, nada le falta, sólo Dios basta. (Teresa de Jesús)

             -. “De cop, amb la mort,/ es farà veritat la meva vida”. (Casaldàliga).

            -. “Estima i seràs feliç, Estima i tot canviarà./ Estima i descobriràs l’alegria d’estimar·. (dels Pinetells de tota la vida)

            -.La seva bondat consta per sempre. (salm) “La bondat i l’amor del Senyor, duren per sempre”.

            -. La fidelitat del Senyor durarà sempre. Al·leluia.

            -.L’amor fidel del Senyor dona un recolzament de casa bastida sobre Roca.

            - L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, m’ha enviat a portar la Bona nova de l’Evangeli als desvalguts”.

            -. Les besades de i a la Mare què dolces i gustoses. Ai Mare!

            -. L’estrella del cimal de la Torre de Maria fulgeix de nit i de dia sobre aquesta ciutat que s’ha desmemoriat de les coses substantives. Maria vetlla el son, les ventures i desventures dels seus fills. No és cosa de reconeixement; Déu sobre tot! (És Ell qui ens l’ha donada), i Maria al costat seu, veient com va creixent la torre del seu Fill, el Crist, tota vetlant i pregant. “Al matí cap al llevant quan  neix el dia les campanes van dient: “Ave Maria”... Barcelona torna a assabentar-se que té MARE. De Gaudí ve gaudi, gaudiós, joiós, goig. Apa, assaja’t i encomana’ls “Canta i Estima” (s. Agustí).

P. Josep Mª Balcells

Tercer diumenge de l’Adveneniment del Nadal, 12 de desembre del 2021  Sabadell

Homilia del diumenge 05/12/2021

                                           SORTIU  A  L’ENCONTRE

                                               Perquè hi hagi Encontre s’han de trobar uns i altres, i personificant-ho en la fe: l’un i l’Altre. Tots dos venint i confluint en el moment d’encalçar-se, en el sentit mes noble de l’expressió. ...I serà Festa Major, i més i tot...

                                               A  l’Apocalipsi s’hi va dir sentenciosament de Jesús que -a més de ser l’Alfa i l’Omega- era el que és, fou i el que ve. Tot això em porta com de la mà a la paràbola de les deu noies assenyades que surten a rebre el Espòs i Nuvi per fer-li escorta fins a les intimitats de Palau. Ara resulta que Palau és la Jerusalem habillada com núvia del millor veure; i oh, sorpresa! (sembla un conte de faules...), resulta que la núvia som cada un de nosaltres que té per nom Església, àlies Poble de Déu, i que Baruc ens en dona dos Noms, de més, quin dels dos pot ser tingut com a millor? “Possessió-pacífica-del-Bé” i “Glòria-del-culte-a-Déu”. Aquests Noms s’han de dir poc a poc, ressaltant cadascun dels seus components. Els guions ens ho fan avinent, No tenim altra manera d’expressar-ho, d’acord amb la comunicació no verbal, més excel·lent, si cap.

                                               De Baruc em diuen els biblistes que és un profeta que descriu el retorn dels exiliats de Babilònia, Amb aquestes paraules -proclamades avui- acaba el seu vaticini, el que se’n diu l’oracle de consol. Una invitació a una joiosa espera. A la gran expectativa d’un Adveniment, mot que vol dir més que un escarit Advent, el nostre amb vestes litúrgiques neutres, de violetes, quan ell mateix, per contra, ens diu que ens hem d’empolainar pels fastos de la celebració d’uns esponsalicis. “Engalana’t, no de qualsevol peça de vintage; no gens menys –són les seves paraules- “amb la glòria de Déu” (de fet hem quedat ben “glorificats” d’aleshores  ençà). Lluiràs i seràs “resplendent” més que tota la lluminària del Nadal consumista que posa llum neutra com esquer per atreure despistats, mai tan ben dit: fora de pista, fora de ruta, com les desassenyades joves de la paràbola... Que estic de broma? No, per Déu! No es pot jugar amb les coses, a més delicioses, de Déu i de la litúrgia. No, jamai!

                                               Seguim, doncs, el seguici. Tot està ple d’imperatius!: “Treu-te; engalana’t; vesteix-te; posa’t; alça’t, guaita”. Més: tot regalima d’alegria que jo al posar-la al pensament i sobretot al cor se m’endinsa i se’m desclou en un pomell de joia (“que ets de Déu guspira, generada dalt del cel”).

                                               La comitiva va endavant, bo i cantant. Bé podria ser el salm responsorial que tant s’hi avé: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”. O bé “el sant, sant, sant; beneït el qui ve...” Ens trobem justament a les envistes de Jerusalem, la Nova, la que ens ha descrit l’Apocalipsi, la que ve després de l’Omega! Allí es produirà el Gran i Definitiu Encontre. Una abraçada pre-pandèmica, un autèntic RE-coneixement, Re-trobament. Bé deia Agustí: “No em buscaries si no m’haguessis trobat” (antecedentment, afegeixo; i no faria falta). I ho complemento amb una altra cita del gran sant Ambròs; “Ensenya’m a buscar-te i mostra’t a qui et busca; perquè no puc anar a la teva cerca, a menys que tu m’ensenyis; i no puc trobar-te, si tu no et manifestes. Desitjant et buscaré; buscant et desitjaré; estimant et trobaré; i trobant-te t’estimaré”. Poc a poquet, delectant-s’hi! Fem-hi un bis i més, que bé s’ho val! Ara recordo aquella frase de Benet XVI que tant li agrada al nostre papa Francesc; “Paraules que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per un Trobament amb un Esdeveniment, amb una PERSONA, que dona un nou horitzó a la vida i amb això, una orientació decisiva”. Santa paraula!

                                               L’ambient profètic de Baruc té un declarat sentit de Retorn, d’Èxode, si voleu. Ara la diré grossa! No “oblidem” (millor; rememorem!) que Déu ens ha pastat ja en el Designi amagat i fet realitat en la decisió benèvola. Va de repàs del diumenge passat de l’Epístola als efesis. Era la feina per a tota la setmana. Espero que hagi tingut conseqüències de canvi en les actituds del dia a dia. Segueixo: a nosaltres, un per un, Déu ens ha vist, volgut, ben-volgut en el misteri de Jesús, abans de tots els segles. Estem en unes coordenades eternes. Ho portem al nostre ADN. Això és indeleble, portem la marca de Déu tatuada en el més íntim, no en la pell. Per això, reconèixer és rememorar el reconèixer que ens és la besada inaugural de la nostra pre-vida, de la qual venim. Trobar-nos en una impensada cruïlla esdevé un joiós re-trobar-nos estimats és retrobar el deix de la besada que ha donat l’origen d’on venim.  Ai, dels oblits d’allò més gustós que mai s’ha vist ni sentit (sentit, d’assaborit!). “Tot ve de Déu, passa per Crist i a Déu s’encamina”. Si ho re-sabéssim, l’inconscient fonamental. Allà s’hi amaga, Però hi és, i tant s’hi és!”.

                                    Del nostre Advent, m’agrada més dir-ne Adveniment, que a més rima com i quant! amb Re-trobament. Venim del somni de Déu. Ai, i quines ressonàncies que enjoien el cor (designi+decisió+en el misteri de Crist: “on vivim, ens movem i som”). És bo ressaltar el que dèiem de Per Ell, amb Ell i en Ell flueix tot honor i tota glòria pels segles dels segles (els d’abans, els d’ara i els de demà: pre i post història o com millor es pugui dir). Amén. Sempre és Adveniment i sempre és Nadal: benaurades actualitzacions del misteri de Crist. Ho estem vivint, gaudint?

                                               Aclamació: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí; tothom veurà la salvació de Déu”. ´És Déu que fa camí. Estem d’obres, com temps ha, per preparar la vinguda seva, ai deixes del temps del Fr... Aquest és pròpiament el treball de l’Adveniment: aplanar, anivellar, rebaixar, plantar arbres aromàtics: el camí d’anada el farem joiosament de tornada junts amb Ell, Les assenyades sortiran al gaudiós Encontre i donaran pas, més que a la Festa al FESTEIG. Nuvi i núvia i que Joan de la Creu ens llegeixi “El Cántico Espiritual o bé Llama de amor viva”. Que no és més això que la celebració desitjada i acomplerta d’un Adveniment+Nadal a ulls i cor de Déu Pare, que ens segueix somiant dia a dia...

                                               Deixem de moment Joan Baptista feinejar a les voreres del Jordà i ja ens hi trobarem la setmana entrant. També ell és pre-cursor que vol dir que fa via com tots. Hi ha tota una ventada de gent cridada a viure més endins o més alt: per a desmemoriats del fonament de tot fill de Déu. És en Crist en qui vivim, som i entenem.

                                               I ara venen els deures (m’agrada més dir-ne drets, si em sabeu entendre, per tot el que ens hem bescanviat fins ara). Per la gràcia de Déu així sia!                                                Aquesta setmana Pau ens envia la carta als filipencs que és com la felicitació nadalenca d’enguany que ens adreça sabedor que la llegirem sota el guiatge de la dels efesis. Caldrà aquesta vegada llegir-la tota sencera. Pau se’ns hi presenta com dels primerencs de celebrar Advent i Nadal tot inclòs en el misteri de l’encarnació de Crist. És la primera recalada seva a Europa. Són els filipencs els qui s’obren a l’evangeli de la vida. És com si visquessin el primer Adveniment i Nadal mediterranis. Em ve de cop el número 160  de “La  Joia de l’evangeli”: “L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la fe quan indica: “Ensenyant-los a observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de formació i de maduració. L’evangelització també busca el creixement que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament; “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. Expressió que trobareu al punt central de la carta, en la que anem entrant, i que és la joia pròpia d’aquests temps litúrgics com es posarà en relleu el proper diumenge, dit també Gaudete. “Estigueu contents, ho repeteixo”. Ja en parlarem, però ja faríem bé d’assajar-ne les caramelles. Els agraeix tot el que han fet per contribuir a la causa de l’evangeli. “Déu ha començat en vosaltres un bon treball, i segur que acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Crist”.

                                               Pau, excepcionalment, es presenta com a “testimoni”, no dic exemple (que ara no es porta l’expressió, evangèlicament substituïda pel “testimoniatge). Cal llegir: 3, 12-21.  Recorda el goig i l’agraïment perquè han anat fent camí junts en el coneixement de Jesús. Hi ha hagut un Encontre propiciat per Pau que els ha portat a un més enllà i més endins, a més coneixement i saviesa del misteri de Crist. Això els ha fet com a fills.  “Sou el meu goig i la meva corona, estimats meus”.

                                               Té paraules molt dures contra els judaïtzants, problemes comuns als primers evangelitzadors. Ell podria sentir-se orgullós de la riquesa dels autèntics jueus, però havent descobert Jesús, conceptua tots els possibles guanys com a pèrdues i escòries, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot, a  canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell. La meva justícia és la que se’ns dona per la fe en Crist, la que prové de Déu.

                                              Absolutament, un enamorat de Crist. La seva ètica no és res més que la deduïda de l’amor que sent que Crist li té i que ell procura demostrar-li en la seva vida i missió d’evangelitzador. “Finalment, germans. Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, tot allò que és sigui virtuós i digne d’elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I la pau serà en vosaltres. La pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Hem confesso deixeble, alumne de tan apassionat Mestre, esperant que pregui com pels seus enyorats deixebles, introduïts en el moll del misteri del Crist. Quin Nadal més esplèndid a Filips!: “El Senyor és a prop! 

P. Josep Mª Balcells                               

Diumenge segon d’Advent, 5 de desembre del 21 Sabadell