Homilia de Nadal 2021

                                            VENITE  ADOREMUS

                                               Venite: pel que fa referència al pelegrinatge que hem pogut fer aquests escassos dies –i què ràpids que passen, ai, els de l’Advent!; Adveniment,  m’agrada més, ja ho sabeu.  Adoremus per la finalitat i terme on desemboca aquest temps litúrgic i de consolidada espiritualitat joiosa, és a dir: en Nadal. Nadal va assenyalat per una corrua de delitosos adoradors del “Fillet de Maria”. Això sí, d’adoradors en esperit i veritat, com li deia Jesús a la samaritana. Adoració ponderosa, de pes o gruix, no un fet de “temporada”, aïllat. És el fonamentat en una actitud de les que en podríem dir definitòries del Ser cristià, del fer i créixer evangèlicament..., depurada de tram en tram de la nostra vida, sempre d’ara en més. Tot ve de Déu, tot passa per Jesús, fill estimat del Pare i torna al Pare que ens espera a tots, tant els que en som conscients, ni que sigui una micorrina només,  com els despistats, és a dir: els que van a mig gas evangèlic, que diuen que creuen però no practiquen. No han descobert encara que si creuen, en això ja practiquen en la nebulosa o bombolla on se troben... Falta el suau o fort desencadenament. Tot arribarà, segur.

                                               Veniu, atanseu-vos, apropeu-vos fins a l’Encontre, fins al Trobament amb Jesús, nat de Maria, en qui adorarem el Déu fet Home.

                                               En les narracions evangèliques sempre abans de posar-se en camí i  molt abans del moment venturós de l’arribada, hi ha una crida i invitació, que serà un àngel als pastors i una estrella en els Mags. Tots fan comprovacions fins a certificar que no és un somni o un desig sense base. Els pastors es diuen: “arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber”. Els mags fan parada a Jerusalem en temps d’Herodes i preguntaven: “On és el Rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo”. De pròpia iniciativa sense que un “fet personalitzat” no els remogui la consciència i els posi en camí, mai haurien pres la iniciativa de cercar-lo. Igual ens passa a nosaltres: fa falta un “trontoll” per poder transitar pels nostres advents de preparació per arribar a uns Nadals diferents, de pes... Les incidències viscudes pels camins cap a Betlem cadascú se sap les pròpies. Els infantilismes, per exemple, relíquies d’una fe més sentimental, que fa lleva de records d’infantesa. Bonics, no sé dir-ho d’una altra manera, sense menystenir-los: misses del Gall a “les dotze van tocant”, pessebres maldestres, tions, poesies i cançons de Nadal, i sobretot amb la presència-enyor dels pares... Tot això està molt bé, però i una fe reformulada, repensada, reviscuda. Fixeu-vos que a aquestes termes hi he posat el prefix:re-. Se’ns demana quelcom més, fa falta més “calat”, més interrogacions personals: Què és per a tu, aquest Nadal?  Serà un Retrobament amb un Déu per a adults. Quina qualitat tindran les meves adoracions?

                                               Adorar és un fet primordial. Us vaig dir que aportaria alguns trets del llibre La Pregària del Cor. Copio: “Cal insistir sobre l’adoració com a moviment espontani i constitutiu de l’home. És l’única manera d’entendre bé que l’home està cridat a l’oració contínua: la seva veritable naturalesa és la pregària. L’home està fet per al Rostre i la comunió. Així la inclinació  del cor de l’home és d’oferir-se, d’estimar i de donar culte a Déu; en una paraula, d’adorar. S’hi entreté, s’hi complau i s’hi banya. Des de la vocació d’Abraham i, fins podríem dir, des de la creació dels nostres pares, Déu ha buscat “adoradors en esperit i en veritat” (Trobament de Jesús amb la samaritana), però ha trobat cors de pedra i d’aquí ve tot el drama d’Israel. Això no obstant, tot al llarg d’aquesta història, l’Esperit Sant ha suscitat veritables adoradors entre el poble, entre els petits sobretot i els pobres. De l’adoració, però, podríem dir allò que hem dit de la conversió: per adorar cal haver entrevist, ni que fugaçment o com a través d’un mirall, el Rostre infinitament bell i sant de Crist (el seu Rostre “trinitari” volem dir): aquest Rostre no s’assembla a res! Cal haver estat seduït, atret i captivat per aquest Rostre i, encara, haver-se deixat prendre per Ell. Hem estat creats per a l’adoració. Perquè hi hagi adoració, però, hem de cantar aquesta evidència amb joia: i per això cal una altra cosa que l’evidencia, cal amor”.

                                               “Diguem de seguida que l’home eixit de les mans de Déu i creat a semblança seva està habitat d’aquest amor que el mena a lloar Déu, a oferir-se-li i a perdre’s en Ell. Mireu la Verge Maria, des que percep la tendresa de Déu envers ella eleva en el seu cor un cant d’adoració: “El Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant”. Aquest moviment d’amor, no està reservat a les criatures intel·ligents: el dinamisme sencer de l’univers és endut per l’amor de Déu i, seguint Daniel (3, 57-88) que canta l’himne de l’univers: “Beneïu el Senyor,  totes les criatures. Canteu-li lloances per sempre”, Francesc d’Assís compongué les lloances de les criatures, en el seu llit de mort. No som res més que una “punteta” de la Glòria de Déu; i l’home que no es gira cap a Déu fa sofrir la naturalesa amb una violència insospitada: li impedeix d’acomplir la seva funció profunda que és l’adoració i la lloança de Déu”.

                                               “Per Ell, amb Ell i en Ell (Crist), Vós, Déu Pare omnipotent. En la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén”. Moment dels més importants de l’Eucaristia, moment de lloança i d’acció de gràcies pel misteri de presència i d’acció de Jesús ofert a Déu i a nosaltres que es verificarà en plenitud en la Comunió. ...I més tard en la Glòria del Pare!

                                               Tornem ara al comentari que us vaig fer el primer diumenge d’Advent, comentant l’himne de lloança de la Carta als Efesis (3, 3-14) que fareu bé de tornar-la a tenir a la vista del cor que comença per “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel”. I acaba així “i farà que siguem lloança de la seva Glòria. Noteu que ho repeteix per ben tres vegades, signe de la importància de l’adoració que és autèntica lloança i reconeixement de la Glòria que només tributem en exclusiva a Déu. No hi ha espai suficient per esplaiar-nos en subratllar totes les doxologies, tots els Gloria... que esmalten les nostres litúrgies. En realitat només hi ha un sol, manament que és invitació entranyada i que comença en la primera afirmació del Parenostre: “Sigui santificat el vostre Nom”. Quants Glories diem sense posar-hi massa atenció i consideració.  I és l’ofici i hauria de ser el goig de saber que Déu aimant espera que li diguem de cor. I també quan diem “En el nom del Pare...” , que és un himne de Glòria”. 

P. Josep Mª Balcells.

Dia de Nadal, Nativitat, Natalici del “Bon Jesús”. Llaor. Desembre 21 Sabadell