Homilia del diumenge 23 d'agost del 2026

                     I  VOSALTRES,  ¿QUI  DIEU  QUI  SOC?

                                               Una vegada més la col·lecta d’aquest diumenge ens pot obrir les portes a unes consideracions d’alt abast en la consideració del què significa l’espiritualitat litúrgica. Diu així: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu al vostre Poble que estimi allò que maneu i desitgi allò que prometeu, perquè, enmig de les coses inestables d’aquest món, posem el cor allí on es troba l’alegria veritable”. Posa en valor i en relleu que els que anem a la celebració de l’eucaristia dominical ens hem de sentir formant comunitat. Precisament, en el llibre “Litúrgia i espiritualitat” de dom Gabriel M. Brasó, monjo de Montserrat, una troballa de veritat, que he encalçat en aquesta biblioteca “obsoleta”, on hi ha llibres “supervivents” de tres centúries, deixant de banda les passades guerres que en feren presa i extorsió.  He tingut una gran alegria perquè aquest llibre datat el 1956, és tot un clàssic, escrit sota la fèrula i després de la publicació de l’encíclica Mediator Dei del papa Pius XII que va promoure un canvi en la manera d’entendre i de viure la litúrgia eucarística (“anar a Missa” en dèiem) tal com s’estilava en aquells temps que jo l’havia viscut i entès, ¿com tots? d’una manera pietosa, privada de  sentit evangèlic profund i ribetejada de termes i valors de pregonesa minsa i de finalitats poc adherents a la visió de Jesús, segons les panoràmiques paulines i de Joan. Res, pobresa gran, suplerta amb sentimentalismes i adherents de les deixes de tota una llarga història que era “museu” a conservar i que no tenia consistència ni bíblica ni teològica. Ens havíem perdut en el que Brasó, ja des del pròleg, en diu dèficits per individualisme i seguit d’una superficialitat com a conseqüència. La gent pietosa feia les seves pregàries mentre el sacerdot d’esquena i en llatí anava pel seu compte... Tot enfocat a les “comunions” que eren el punt focal i sense cap ressò d’autèntica comunió eclesial, de comparticipació de i en l’actualització del sacrifici de Crist, únic sacerdot, sense major idea del que anomenem el Cos místic, en el qual hi estem existencialment implicats. Privat del valor cabdal de glorificació del Pare, a través de la Mediació del Fill. Crist es feia present en el misteri de la Consagració, viscut com a presència més que com actualització de la Redempció actuada i compartida. La nostra condició de membres de Crist pel baptisme, sense base doctrinal, mig reduït a un ritus sense més iniciació... Aïllats, sense sentir-nos “oficiants junt amb el Crist”. Cadascú a la seva, en un individualisme sense lligams ni referències que no fossin les poques i minses que, aquells “verals” podien donar-nos de si. Sense cel ni sense acompanyament de cap altre... Cadascú entenent-se directament amb el Jesús “combregat”, motiu de pregàries de “petició” normalment personals, que no anaven més enllà d’esperar resposta a les peticions circumscrites al peticionari o bé a la família, viva o difunta. Quina pobresa,  quina precarietat, quin món tan petit.

                                               Assistir sense consciència de formar una comunitat, una unió (no sols de suma d’un més a cada un altre!) Sense sentir-se implicats. En una “manifestació” –poso per cas- hi ha un suposat vincle que els uneix... En l’eucaristia, ¿què ens uneix, què ens agermana, què ens fa solidaris? Què dono? ¿què rebo? El sagrament, per què l’eucaristia és un sagrament, d’on brolla la gràcia, el perdó i la capacitat de saber-nos coprotagonistes! Ell, Jesús, sense nosaltres quina divina pobresa aparent... Ell comptava en les arrels, en les finalitats, en els sentits que ens vinculen en el misteri de Déu, dador de vida, la mateixa vida de la que gaudim sense referència a la font i el fonament. El Crist donant-se per la seva Església, Cap i cor del Cos Místic que som tots els batejats, actius i activats, dadors i receptors. Som Església en acció. Ell, Mitjancer, Mediator Dei. Nosaltres configurats amb Ell, amb un Esperit Sant que ens santifica i ens fa dotats de carismes i de gràcies. Nosaltres som Església tota ella, la “militant” (què n’és de rica aquesta expressió que ja utilitzava Pau, àdhuc posant-se com a exemple i estimulador). La “escatològica” o ja la divinitzada a plenitud, Formant una “Esposa” per a Jesús el nostre Senyor i Espòs. Tot això o ho percebíem com a idealització o bé reconeixíem que ho hauríem de viure en el dia a dia. Perquè no som Església en la celebració eucarística sinó en i per al viure i conviure de cada dia!

                                               Ens hauríem de “re-batejar”, és un dir, perquè el baptisme només es pot rebre una vegada. Re-batejar vol dir prendre consciència i activar-la en el quotidià. Mirar de fer una preparació ja adults per recuperar l’estil de vida corresponent a cristians adults. Per passar de l’individualisme al sentit i vivència comunitària, de la superficialitat d’una catequesi estroncada a nivells escassos i puerils de “primera comunió” i sense preparació baptismal. Hem de descobrir en una creixent consciència a saber-nos cristians renovellats, a una altura pariona com a mínim a la cultura que tinguem a nivell personal i professional. També la fe desenvolupada és una “professió”, tenint les referències normals a persona estudiada, madura i compromesa. És tot un món a descobrir.  Siguem-ne sabedors, comencem per la convicció de la superficialitat de les nostres vivències de fe. Els més ardits es deien Gent o cristià de “comunió diària!”

                                                Què bé que consonen aquestes expressions de la Carta als romans que ens ha anat acompanyant durant aquests dies de, per a mi, de descans i que ve a ser com un fermall d’or de tants quirats: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell. Glòria a Ell per sempre, amén”. 

                                               Voldria fer esment de la Festa de l’Arbre que des de fa tants i tants anys es té a la vila de Moià i que se celebra durant la Festa Major en aquests dies de l’Assumpta, i que per a mi és un homenatge a l’encíclica Laudato si’, “Lloat sigueu” del nostre entranyat papa Francesc, precisament fent una crida a prendre consciència de la urgència de la crisi climàtica, això entre calorades que no tenen fi... Com hi ha món!

Voldria acabar aportant un paràgraf de l’obra d’en Pagola -que m’ha ben plagut- per veure allò que la Constitució sobre la litúrgia del Vaticà II que diu amb una repicada contundència que l’Eucaristia és en la seva litúrgia el punt cimal de l’obra de Jesús, on conflueixen i d’on deriven les accions pastorals que fan tota la història en el fet quotidià: “El fet central de la vida de Jesús no és Déu simplement, sinó Déu amb el seu projecte sobre la història humana. No parla de Déu i prou, sinó de Déu i el seu Regne de pau, compassió i justícia. No crida la gent a fer penitència davant Déu, sinó a “entrar” al seu Regne. No convida sense més, a cercar Déu i el seu “Regne de Déu i la seva justícia”. Quan posa en marxa un moviment de seguidors que perllonguin la seva missió, no els envia a organitzar una nova religió, sinó a promoure el Regne de Déu. ¿Com seria la vida si tots ens assembléssim una mica més a Déu? aquest és el gran anhel de Jesús: construir la vida tal com la vol Déu. Convindria fer moltes coses, però hi ha tasques que Jesús subratlla de manera preferent: introduir al món la compassió de Déu: posar la humanitat mirant cap als darrers; construir un món més just, començant pels més oblidats; sembrar gestos de bondat per alleujar el sofriment; ensenyar a viure confiant en Déu Pare, que vol una vida feliç per als seus fills i filles”.  Tot, però comença i s’enardeix en la renovada configuració amb Jesús eucaristia rere eucaristia.                                 

Diumenge XXI de durant l’any, 23 d’agost del 2026.  Moià

P- Josep Mª Balcells

Homilia del diumenge 16 d'agost del 2026

                     LA  LITÚRGIA  ÉS  PARAULA  DE   DÉU

                                               De fa temps que les oracions pròpies de la litúrgia dels diumenges (Col·lecta, sobre les ofrenes i la postcomunió) normalment em plauen perquè la concisió de totes elles no deixen de tenir una densitat que invitem a pregar, cadascuna responent al lloc i sentit propi que ocupen en el mapa del desenvolupament de l’acció litúrgica. La importància de la Col·lecta ens obre -lloc i intencionalitat- a una convicció que ha d’il·luminar tota la riquesa a gaudir-contemplar la crida des de l’entrada mateixa de l’Assemblea abans i tot de la taula de la paraula amb les dues lectures i el salm d’entremig i l’aclamació que sintonitza amb l’evangeli. Avui, la Col·lecta és d’una riquesa que l’he trobat sintònica amb la Pregària que cada dematí/vespre deia Jesús, titulada així: “Shemà Israel. Escolta, Israel: el Senyor és únic Déu. Estima el Senyor el teu Déu, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquest”. La nostra Col·lecta, expressió etimològica de concentrar/recollir totes les pregàries pròpies de cadascú a l’inici de l’Eucaristia i que venen a confluir en la pregària de tots a l’uníson. El sacerdot la diu en nom de tots els fidels: “Oh Déu, Vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor en els nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que Vós ens prometeu, que és més que tot el que podem desitjar”. No és podia expressar millor la sintonia amb la pregària de Jesús també amb la de Maria i Josep al poblet de Natzaret...

                                               Acabo de llegir el volumàs de José Antonio Pagola: JESÚS. Aproximació històrica. On diu que consta que ja la dèien els jueus abans del fatídic 70, en què fou destruït el Temple de Jerusalem. Moment en què es van començar a escriure els Evangelis. Aquesta plegaria ja acompanyava la religiositat jueva. És una manifestació declarativa procedent del Deuteronomi. La podríem intercanviar per la nostra Col·lecta que ens acompanyarà dilluns i dimarts també.

                                               A l’Epíleg Pagola diu: “Transcorreguts vint segles qualsevol persona que s’apropi amb interès i honestedat a la figura de Jesús es veu enfrontat a la pregunta que ja la va formular el mateix Jesús als seus deixebles: I, vosaltres, qui dieu que soc Jo? Qui és Jesús? Comparteix l’autor la pregunta amb els lectors, els qui us sentiu cristians, amb els qui estimeu Jesús, creieu  en el seu projecte del Regne de Déu i porteu molt endins del cor la preocupació pel destí de la humanitat. En Jesucrist coincideixen el meu respecte per l’aproximada història i la meva fe que comparteixo amb tots vosaltres els “creients per fe, do donat per Ell mateix en un, diguem-ne, enamorament mutu! Tornar a Jesús: Això és el primer i més decisiu:  posar Jesús al centre del cristianisme. Tot la resta ve després. Què hi pot haver de més urgent i necessari per als cristians que despertar entre nosaltres la passió per la fidelitat a Jesús. Ell és el millor que tenim a l’Església. El millor que podem oferir i comunicar al món d’avui. És essencial per als cristians confessar Jesucrist com a “Fill de Déu”, “Salvador del món” o “Redemptor de la humanitat”, però sense reduir la seva persona a “una sublim abstracció” No vull creure en un Crist sense carn. Se’m fa difícil nodrir la meva fe només de doctrina. No crec que els cristians puguem viure avui només per un conjunt de veritats arran de Crist. Ens cal el contacte viu amb la seva persona: conèixer millor Jesús i sintonitzar vitalment amb Ell. No trobo una manera més eficaç d’aprofundir i enriquir la meva fe en Jesucrist, Fill de Déu, fet humà per a la nostra salvació.

Tots correm un cert risc de convertir Crist en “objecte de culte” exclusivament: un mena d’icona venerable, amb rostre sens dubte atractiu i majestuós, però del qual han quedat esborrats, en un grau o altre, els trets d’aquell Profeta de foc que va recórrer Galilea cap als anys trenta. ¿Què no ens fa falta  als cristians d’avui conèixer-lo de manera més viva i concreta, comprendre’n millor el projecte, captar-ne bé la intuïció de fons i encomanar-nos de la seva passió per Déu i per l’ésser humà?

Els cristians tenim imatges ben diferents de Jesús. No totes coincideixen amb la que tenien de llur Mestre estimat els primers homes i les primeres dones que el van conèixer de prop i el van seguir. Cadascú ens hem fet una idea de Jesús; tenim  la nostra pròpia imatge d’Ell.  Aquesta imatge, interioritzada al llarg dels anys, actua com a “mediació” de la presència de Crist a la nostra vida. Des d’aquesta imatge llegim i escoltem el que ens en prediquen; des d’aquesta imatge nodrim la nostra fe, celebrem els sagraments i configurem la nostra vida cristiana. Si la nostra imatge de Jesús és pobra i parcial, la nostra fe serà pobra i parcial; si és distorsionada, viurem l’experiència cristiana distorsionada, Entre nosaltres hi ha cristians bons, que creuen en Jesús i l’estimen sincerament: oi que molts  d’ells necessiten “canviar” i purificar la imatge que tenen de Jesús, per descobrir amb goig la grandesa d’aquesta fe que duen al cor?

Creure en el Déu de la vida. En aquests temps de profunda crisi religiosa no n’hi ha prou de creure en qualsevol Déu, ens cal discernir quin és el veritable. No n’hi ha prou d’afirmar que Jesús és Déu; és decisiu saber que Déu s’encarna i es revela  en Jesús. Em sembla molt important reivindicar avui dins de l’Església i en la societat contemporània, l’autèntic Déu de Jesús, sense confondre’l amb qualsevol “déu” elaborat per nosaltres des de pors, ambicions i fantasmes que tenen poc a veure amb l’experiència de Déu que va viure i comunicar Jesús. ¿No ha arribat potser l’hora de promoure aquesta tasca apassionant d’”aprendre”, a partir de Jesús qui és Déu, com és, com ens sent, com ens cerca, què vol per als humans?  Quina joia no es despertaria en molts, si poguéssim intuir en Jesús els trets del veritable Déu! Com s’encendria llur fe si captessin amb ulls nous el rostre de Déu encarnat en Jesús. Si Déu existeix, s’assembla a Jesús. La seva manera de ser, les seves paraules, els seus gestos i reaccions són detalls de la revelació de Déu. Em resulta difícil imaginar un altre camí més segur per apropar-nos a aquest misteri que anomenem Déu. M’ha quedat gravat molt endins com el viu Jesús. Es veu de seguida que, per a Ell, Déu no és un concepte, sinó una presència  amistosa  i propera que fa viure i estimar la vida de manera diferent. Jesús el viu com el millor amic de l’ésser humà: l’”Amic de la vida”. No és algú estrany que, de lluny estant controla el món i pressiona les nostres pobres vides; és l’Amic que, des de dins, comparteix la nostra existència i es converteix en la llum més clara i la força més segura enfront per enfrontar-nos a la duresa de la vida i al misteri de la mort. El que més interessa a Déu no és pas la religió, sinó un món més humà i més amable, començant pels darrers. Ho va dir Jesús de moltes maneres: una religió que va contra la vida, o és falsa, o ha estat entesa d’una manera errònia. El que fa feliç a Déu és veure’ns feliços, des d’ara i per sempre. Aquest és la Bona Nova que se’ns revela  en Jesucrist: Déu se’ns dona Ell mateix com el que és: Amor.

Viure per al Regne de Déu. Una pregunta  sorgeix en qui pretén sintonitzar  amb Jesús: què és per a Ell el més important, el centre de  la seva vida, la causa  a la qual es va dedicar completament, la seva preferència absoluta? La resposta no presenta cap mena de dubte: Jesús viu per al Regne de Déu. és la seva veritable passió. Per a Jesús, “només el Regne de Déu és absolut; tota la resta és relatiu” (Pau VI: E. N. 8)

Queda la pregària sobre les ofrenes i la postcomunió. A vosaltres en deixo l’entrellat...

 P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XX de durant l’any. 16 d’agost del 2026.   Moià