I VOSALTRES, ¿QUI DIEU QUI SOC?
Una vegada més la col·lecta d’aquest diumenge ens pot obrir les portes a unes consideracions d’alt abast en la consideració del què significa l’espiritualitat litúrgica. Diu així: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu al vostre Poble que estimi allò que maneu i desitgi allò que prometeu, perquè, enmig de les coses inestables d’aquest món, posem el cor allí on es troba l’alegria veritable”. Posa en valor i en relleu que els que anem a la celebració de l’eucaristia dominical ens hem de sentir formant comunitat. Precisament, en el llibre “Litúrgia i espiritualitat” de dom Gabriel M. Brasó, monjo de Montserrat, una troballa de veritat, que he encalçat en aquesta biblioteca “obsoleta”, on hi ha llibres “supervivents” de tres centúries, deixant de banda les passades guerres que en feren presa i extorsió. He tingut una gran alegria perquè aquest llibre datat el 1956, és tot un clàssic, escrit sota la fèrula i després de la publicació de l’encíclica Mediator Dei del papa Pius XII que va promoure un canvi en la manera d’entendre i de viure la litúrgia eucarística (“anar a Missa” en dèiem) tal com s’estilava en aquells temps que jo l’havia viscut i entès, ¿com tots? d’una manera pietosa, privada de sentit evangèlic profund i ribetejada de termes i valors de pregonesa minsa i de finalitats poc adherents a la visió de Jesús, segons les panoràmiques paulines i de Joan. Res, pobresa gran, suplerta amb sentimentalismes i adherents de les deixes de tota una llarga història que era “museu” a conservar i que no tenia consistència ni bíblica ni teològica. Ens havíem perdut en el que Brasó, ja des del pròleg, en diu dèficits per individualisme i seguit d’una superficialitat com a conseqüència. La gent pietosa feia les seves pregàries mentre el sacerdot d’esquena i en llatí anava pel seu compte... Tot enfocat a les “comunions” que eren el punt focal i sense cap ressò d’autèntica comunió eclesial, de comparticipació de i en l’actualització del sacrifici de Crist, únic sacerdot, sense major idea del que anomenem el Cos místic, en el qual hi estem existencialment implicats. Privat del valor cabdal de glorificació del Pare, a través de la Mediació del Fill. Crist es feia present en el misteri de la Consagració, viscut com a presència més que com actualització de la Redempció actuada i compartida. La nostra condició de membres de Crist pel baptisme, sense base doctrinal, mig reduït a un ritus sense més iniciació... Aïllats, sense sentir-nos “oficiants junt amb el Crist”. Cadascú a la seva, en un individualisme sense lligams ni referències que no fossin les poques i minses que, aquells “verals” podien donar-nos de si. Sense cel ni sense acompanyament de cap altre... Cadascú entenent-se directament amb el Jesús “combregat”, motiu de pregàries de “petició” normalment personals, que no anaven més enllà d’esperar resposta a les peticions circumscrites al peticionari o bé a la família, viva o difunta. Quina pobresa, quina precarietat, quin món tan petit.
Assistir sense consciència de formar una comunitat, una unió (no sols de suma d’un més a cada un altre!) Sense sentir-se implicats. En una “manifestació” –poso per cas- hi ha un suposat vincle que els uneix... En l’eucaristia, ¿què ens uneix, què ens agermana, què ens fa solidaris? Què dono? ¿què rebo? El sagrament, per què l’eucaristia és un sagrament, d’on brolla la gràcia, el perdó i la capacitat de saber-nos coprotagonistes! Ell, Jesús, sense nosaltres quina divina pobresa aparent... Ell comptava en les arrels, en les finalitats, en els sentits que ens vinculen en el misteri de Déu, dador de vida, la mateixa vida de la que gaudim sense referència a la font i el fonament. El Crist donant-se per la seva Església, Cap i cor del Cos Místic que som tots els batejats, actius i activats, dadors i receptors. Som Església en acció. Ell, Mitjancer, Mediator Dei. Nosaltres configurats amb Ell, amb un Esperit Sant que ens santifica i ens fa dotats de carismes i de gràcies. Nosaltres som Església tota ella, la “militant” (què n’és de rica aquesta expressió que ja utilitzava Pau, àdhuc posant-se com a exemple i estimulador). La “escatològica” o ja la divinitzada a plenitud, Formant una “Esposa” per a Jesús el nostre Senyor i Espòs. Tot això o ho percebíem com a idealització o bé reconeixíem que ho hauríem de viure en el dia a dia. Perquè no som Església en la celebració eucarística sinó en i per al viure i conviure de cada dia!
Ens hauríem de “re-batejar”, és un dir, perquè el baptisme només es pot rebre una vegada. Re-batejar vol dir prendre consciència i activar-la en el quotidià. Mirar de fer una preparació ja adults per recuperar l’estil de vida corresponent a cristians adults. Per passar de l’individualisme al sentit i vivència comunitària, de la superficialitat d’una catequesi estroncada a nivells escassos i puerils de “primera comunió” i sense preparació baptismal. Hem de descobrir en una creixent consciència a saber-nos cristians renovellats, a una altura pariona com a mínim a la cultura que tinguem a nivell personal i professional. També la fe desenvolupada és una “professió”, tenint les referències normals a persona estudiada, madura i compromesa. És tot un món a descobrir. Siguem-ne sabedors, comencem per la convicció de la superficialitat de les nostres vivències de fe. Els més ardits es deien Gent o cristià de “comunió diària!”
Què bé que consonen aquestes expressions de la Carta als romans que ens ha anat acompanyant durant aquests dies de, per a mi, de descans i que ve a ser com un fermall d’or de tants quirats: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell. Glòria a Ell per sempre, amén”.
Voldria fer esment de la Festa de l’Arbre que des de fa tants i tants anys es té a la vila de Moià i que se celebra durant la Festa Major en aquests dies de l’Assumpta, i que per a mi és un homenatge a l’encíclica Laudato si’, “Lloat sigueu” del nostre entranyat papa Francesc, precisament fent una crida a prendre consciència de la urgència de la crisi climàtica, això entre calorades que no tenen fi... Com hi ha món!
Voldria acabar aportant un paràgraf de l’obra d’en Pagola -que m’ha ben plagut- per veure allò que la Constitució sobre la litúrgia del Vaticà II que diu amb una repicada contundència que l’Eucaristia és en la seva litúrgia el punt cimal de l’obra de Jesús, on conflueixen i d’on deriven les accions pastorals que fan tota la història en el fet quotidià: “El fet central de la vida de Jesús no és Déu simplement, sinó Déu amb el seu projecte sobre la història humana. No parla de Déu i prou, sinó de Déu i el seu Regne de pau, compassió i justícia. No crida la gent a fer penitència davant Déu, sinó a “entrar” al seu Regne. No convida sense més, a cercar Déu i el seu “Regne de Déu i la seva justícia”. Quan posa en marxa un moviment de seguidors que perllonguin la seva missió, no els envia a organitzar una nova religió, sinó a promoure el Regne de Déu. ¿Com seria la vida si tots ens assembléssim una mica més a Déu? aquest és el gran anhel de Jesús: construir la vida tal com la vol Déu. Convindria fer moltes coses, però hi ha tasques que Jesús subratlla de manera preferent: introduir al món la compassió de Déu: posar la humanitat mirant cap als darrers; construir un món més just, començant pels més oblidats; sembrar gestos de bondat per alleujar el sofriment; ensenyar a viure confiant en Déu Pare, que vol una vida feliç per als seus fills i filles”. Tot, però comença i s’enardeix en la renovada configuració amb Jesús eucaristia rere eucaristia.
Diumenge XXI de durant l’any, 23 d’agost del 2026. Moià
P- Josep Mª Balcells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada