divendres, 29 de gener del 2010

Acta Consell parroquial del 12/01/2010

Assistents: Rector P. JM Balcells, P. Josep M Beltran, P. Antoni Marcet, Jordi Viura, Pilar Villagrassa, Montserrat Bigas i M Rosa Cases: secretària del Consell. Excusen la seva assistència: P. Quim Querol, Felipe Garcia, Artur Gonzàlez.

Es desenvolupa la reunió seguint l’ordre del Dia establert amb els següents punts:

1. Pregària: Es llegeix, per part del P. Balcells.

2.- Aprovació de l’Acta de la reunió parroquial de desembre, si s’escau. S’aprova. El P. Balcells ens informa que avui han vingut a buscar els gegants de Pineta (en Tano i l’Estiveta) i els gegantons (en Cisco i la Pineta), la colla de Sant Antoni, de l’Escola Pia de Sant Antoni que se’n faran càrrec des d’ara.

3.- La Rifa de Nadal: precisions per al cobrament. Agraïment a les persones que varen col·laborar. Ens ha tocat una mica de loteria: 14,40€ per cada butlleta. S’està pagant i, el 22 de febrer que és el dia oficial que s’acaba el pagament, veurem quina quantitat ens queda a la parròquia de gent que ho ha donat, o no han vingut a cobrar. Aleshores parlarem de quina manera invertim el benefici. El P. Balcells farà una carta d’agraïment a les persones que han col·laborat en la distribució dels talonaris.

4. Activitats de Càritas Parroquial: resum i dades. Càritas continua: com fer-ho?. En la recollida d’aliments de la campanya de Nadal hi ha hagut una resposta molt generosa. S’agrairà al col·legi de Les Escolàpies de Sant Martí, i al supermercat Condis, del c/ Còrsega, la seva especial col·laboració.
En Jordi Viura ens informa que Càritas Diocesana i els Serveis Socials de l’ajuntament del barri, proposen a l’AA Veïns del barri, Parròquies, Federació d’Entitats, etc., coordinar totes les demandes d’ajut social que es produeixen al barri del Clot-Camp de l’Arpa. La setmana vinent vindrà una persona del Barri del Carmel que ens informarà de com ho tenen organitzat ells.

5.- Preparació “34è FORUM CONTRA LA FAM”: DIES 5-6-7 DE FEBRER. Com han fet en els últims anys, l’organitzaran el Jove Calassanç Teatre, i repartiran les diferents tasques entre els grups de la parròquia. Ens presenten un principi de programa. Es va repassant i es pensa que, dissabte a les 16h, en el “Petit Fòrum”, també s’ha d’invitar als nens de la catequesi i els més petits del Jove Calassanç Teatre. Es proposa fer una variant en l’ordre de dissabte a partir de les 8 de la tarda: missa, xòorum i sopar. S’acabarà de concretar aquest punt.

6.- Novetats en la litúrgia: Any Sant parroquial. Es va posant en marxa “L’Any Sant parroquial”. S’anirà conscienciant a la gent amb els textos que setmanalment s’envien a la xarxa parroquial i estan inclosos al full parroquial.

7.- Participació en trobades i activitats conjuntes de la Parròquia. Es valora positivament la primera trobada extraordinària que va tenir lloc el passat divendres 11 de desembre i que va organitzar la “Coral l’Arpa”. La propera que serà el divendres 12 de febrer, la prepararà el grup de Càritas Parroquial.
La Pujada al Pessebre va anar molt bé.

8.- La xarxa parroquial a Internet: novetats, increment. Hi ha un “bloc” de la parròquia que es pot consultar. La web està aturada. No han facilitat més adreces de correu electrònic per tal d’incorporar-les a la xarxa parroquial

9.- Suggeriments: precs i preguntes. La propera setmana, del 18 al 24 de gener, es farà la “II Setmana Bíblica arxiprestal”. Hi ha un programa establert que es facilitarà amb el “full parroquial” i també s’enviarà a la “xarxa parroquial” perquè tothom tingui coneixement dels actes que es faran. Divendres 22, dintre de les activitats esmentades, hi haurà la Pregària Ecumènica a l’església Evangèlica de Betlem, al carrer de la Nació. El P. Josep M Beltran ens informa que el proper diumenge 17, a la parròquia de Sant Pacià faran el dia de l’emigrant.

Punt afegit per la sra. Pilar Villagrasa:

Avaluació del Temps d'Advent i Nadal. Missa del Pollet i del Gall. Les dues misses de la vetlla de Nadal van anar prou bé, potser caldrà per l’any vinent pensar en avançar una mica les dues misses, la del “pollet” fer-la a les 7 de la tarda i la del “gall” a les 10 de la nit. Les restolines, degut a que molta gent de l’església ja no puja al casal, serà convenient fer-les a la sortida de la celebració, al vestíbul d’entrada a l’església. Els joves que solen acudir al casal, se’ls avisarà perquè vinguin a celebrar-ho a l’església.

Punt afegit per la sra. M Rosa Cases:

Informació del punt sobre l’economia del casal que es va tractar al Consell Parroquial del 3 de desembre passat, en l’apartat de reunió de Casal. Tenim l’esperança que els guanys que ens aporti el premi de la loteria de Nadal ens ajudi a eixugar el dèficit. El que quedi s’anirà eixugant amb els ingressos dels lloguers.

Es confirma que: el primer dijous hàbil de cada mes hi haurà la reunió de la comissió del Casal i el primer dimarts hàbil de cada mes reunió del consell de pastoral.

El proper Consell Pastoral serà el dimarts 2 de febrer, a les 21h., al casal.

Sense més temes a tractar s’acaba la reunió a les 23 h del dia 12 de gener de dos mil deu.



Rector Pres. Consell Parroquial Secretària
P. J M Balcells Jordi Viura M Rosa Cases

diumenge, 24 de gener del 2010

homilia del diumenge 24/01/2010 de P. Josep Mª Balcells


L ‘ “A V U I” D E L A L I T Ú R G I A


L’escena culminant de l’evangeli d’avui sempre m’ha impressionat. Té com un to de solemnitat, molt ben aconseguit literàriament per Lluc. ¿podem arribar a copsar l’impacte de les paraules de Jesús als seus convilatans? Després de segles de sentir tots els dissabtes a la sinagoga tants fragments de la Llei i dels Profetes, parlant d’un futur esplendent i d’un Messias que vindria i, ¡de cop i volta! Jesús, a qui coneixien com el fill del fuster i en qui probablement durant més de trenta anys no li havien vist res d’especial, llevat d’una ben conduïda normalitat, Jesús, dic, s’alça parsimoniosament i amb els gestos mesurats de sempre, propis del ritual, agafa el rotlle que li passen, el desclou i llegeix pausadament bo i recalcant cada frase; i asseient-se, davant de l’expectació de tothom, els ulls fits en ell, diu solemnement, però amb total senzillesa: “AVUI, ara mateix, en mi teniu l’acompliment d’aquesta profecia. Aquell, de qui parla Isaïes, SOC jo mateix...Silenci,continguda la respiració, estupor...

Aquest “AVUI”, tant l’Escriptura i amb més intensitat l’Eucaristia ens el posen en el cor del notre present. Aquí i ara se’ns fa la revelació: Aquest SOC JO. I ho sóc per a tu. Com una revelació personalitzada, única, implicadora.

L’”AVUI” de la litúrgia, -noteu això- que és el seu més pregon misteri, és un assaig de véncer el temps i l’espai per viure l’ara i aquí com a concentració real i palpable del passat i també del futur com a anticip, que ambdós es fan presents; com aquell desig -¡acomplert!- d’en Maragall d’eternitzar un present de meravella, fet experiència real i personal. No es parla d’un Jesús que visqué allà anys i més anys endarrere, sinó un Jesús proper, presència viva, davant per davant, amb qui puc encetar conversa, no en somnis, viu!; Senyor i amic, Senyor i germà, obert a la confidència, en comunió d’entesa i d’amor...Em queden curtes –oh, impotència!-les paraules. Perdoneu la meva incapacitat per fer-vos-ho percebre... Amb tot,

Aquest és l’ “AVUI” de la litúrgia.

Si aconseguíssim de viure la litúrgia d’aquesta manera, la litúrgia ens brodaria el viure amb plenitud de sentit. Es tractaria de posar vida a la litúrgia, perquè la litúrgia omplenès a vessar la pròpia vida...Perquè, a fi de comptes, la litúrgia és participàció actualitzant del MISTERI de CRIST. Sempre he tingut la sospita de que la litúrgia està feta, més que res, per a la gent, de veritat, oberta a sensibilitats evangèliques, ben contrastades. Feta només -ai, no voldria equivocar-me- per a gent de fe madura, gent de comunió, altrament es converteix en un ritus i esdevé religiositat tan sols...Ves a saber.¿On estem nosaltres? ¿En quin nivell estem i ens hi movem? ¿Ritus, religiositat, pietat, Misteri de comunió?

La litúrgia se’ns presenta en el Vaticà II com el cimal de la vida cristiana, que per gràcia podem anar repetint i repetint.¿És exacta l’expressió: repetint? No, de cap manera. Un “ara” no és mai el mateix, tot el contrari; entraríem en contradicció amb el que intentem dir. És que els sagraments –sobretot l’Eucaristia- són la via d’accès al MISTERI de CRIST, tot vivint-lo, actualitzant-lo, personalitzant-lo. Ës com si en la Missa ens trobéssim de tu a tu amb Crist; no només trobar-nos, que no seria pas poc, sinó combregar-nos, entrar en comunió veritable. Aquí anem més enllà de la pietat. Això és experiència fonda

La litúrgia ha perdut aquell sentit de misteri, que li és essencial, i potser –alguns s’afanyen a dir- que ha guanyat en sentit comunitari. Però una cosa és trobar-nos amb els germans sense antecedentment haver-nos trobat amb i en (subratllo en) Crist i una altra, viure la comunió amb el germà dins del misteri i de la comunió amb i en Crist.

Amb una Missa n’hi hauria prou per perdre’ns en Crist, però com que som tan tards i tan poc fins d’esperit, l’Església ens ofereix tot un seguit d’oportunitas per veure si un dia “arrenquem” de valent per fer el salt qualitatiu fins a viure endinsats en el MISTERI del CRIST. Més, el nostre problema és que les oportunitats repetitives ens poden portar a la rutina, i no hi ha cosa pitjor que la banalització de les coses profundes.

La litúrgia és una invitació constant a entrar , a submergir-nos en aquest “AVUI” de Jesús, que esdevé punt neuràlgic d’enconrtre entre el cel i la terra, entre Ell i casdascú de nosaltres.

Germans i germanes, no empetitim les Eucaristies, ni les guarnim d’exterioritats, per no dir disfresses. És el Sant Sopar, que no per màgia sinó per gràcia, se’ns ha quedat sospès en el temps i que cadascú pot entrar Cenacle endins, la porta resta per sempre entreoberta i podem asseure’ns amb els apòstols que s’han deixat portar pel moment sublim, únic i que romanen en comunió total amb el Mestre....Entreu en bona hora, però no feu soroll, xist; asseieu-vos i deixeu-vos prendre pel moment que podeu compartir...

Rescatem les nostres litúrgies! Com fer-ho? Primer, afinant la nostra fe. La fe és la porta d’entrada al Cenacle, una fe il.luminada que sap marcar la diferència. La Missa és una font de VIDA; combregar és un pacte d’amistat i de presències mútues que canvien el to i l’estil de la nostra vida... De l’Eucaristia no n’hauríem de sortir mai!! Si la fèssim durar tota la vida esdevindria una autèntica Revelació. Som portadors de Crist. Una imatge:St. Cristòfol. Aquest home forçut que es carrega a coll o als braços el Nen Jesús i el passa de riba a riba del riu de la vida. Cristòfols, portadors de Crist. Més, oh paradoxa:portats per Crist, emportats per Ell!

L’Eucaristia és una àncora que ens fixa en l’”AVUI” permanent de Crist. Nosaltres, tan poca coseta, tan inconsistents, tan fràgils i a voltes tan contradictoris, arrelats en Déu, en Comunió amb Déu. Si ho fos així vertaderament, l’Eucaristia seria el fulcre per aixecar el to i nivell del nostre viure: ens faria cristians i deixebles de veritat!. Germans i germanes,visquem intensament l’”AVUI” de Crist. Rescatem a cops de fe les nostres Eucaristies!!

Diumenge III durant l’any. 25 de gener de 2004

diumenge, 17 de gener del 2010

homilia del diumenge 17/01/201 del P. Josep Mª Balcells




FEU EL QUE ELL US DIGUI

Em plau aprofitar d’allò més totes les oportunitats en què les lectures de la litúrgia ens parlen de la Mare de Déu. Aquest cop és excepcional, perquè ja fora del gran cicle de Nadal, encara proper tanmateix, la figura i acció de Maria se’ns presenta amb el discret però eficaç protagonisme d’una dona, una mestressa de casa i com a Mare de Jesús adult. Tanta és la finesa i la intuïció de Maria en aquest passatge evangèlic, que ens dóna peu i la motivació d’enaltir, en ella, les mares que “fan família”, perquè són les “lloques” de la casa, els “pals de paller”, digueu-ne com vulgueu, amatents a tot, cercant que entre tots hi regni la pau i l’entesa, que no sorgeixin entrebancs i imprevistos que, deixats anar riu avall, podrien degenerar en trencaments o distorsions de la “pau romana” (vull dir “domèstica”) de que elles se’n senten responsables per do, gràcia i per l’amor senzill, conjugal, domèstic, familiar... ¡Ai, les mares a casa, la llar són elles...! ¡Quina presència més perfumada!

Fixem-nos, d’entrada, en quelcom que no ens convé pas que ens passi de llarg, perquè evidencia les motivacions dels qui “bastiren” la litúrgia, que com a “sensors i antenes” bíblics, litúrgics, gent de pregària i d’espiritualitat, posaren els textos encertadament com i on han d’anar, amb decisives raons, mai fruit de l’atzar, sinó amb un pla ben sistemàtic, suggestiu, que, qui el percep, acabarà fent-li les delícies del seu esperit... (Eh, que em permeteu de dir-nos, així com de passada, que no hem tingut els mínims indispensables de formació litúrgica; que no són noms com ens vol demostrar l’Alsius (“Hem perdut l’oremus”), sinó l’esperit de la litúrgia que, per això, ens costa tant i tant d’empalmar amb la riquesa litúrgica, a la que eren més sensibles generacions passades, ¡llàstima!) Dos llibres a tenir en compte: Romano Guardini i Ratzinger, tots ells al CPL, amb aquest mateix títol de “L’esperit de la litúrgia”; això per a qui tingui el gust refinat)

Anem on anàvem:

Estem tot just encetant el meravellós temps ordinari, passeig anual pels viaranys dels evangelis -aquest any sobretot Mateu- Bona oportunitat, com hem dit manta vegada, de llegir els contexts, d’abans i darrera dels textos proposats, així hi descobrim el fil del discurs més ample. Convindria habituar-nos-hi.
Deixem, ara com ara, els harmònics -ja hi tornarem en una altra ocasió-. ¿Què són per a mi els harmònics?: Els textos que, a més a més de l’evangeli, hi sintonitzen: (primera lectura amb el seu salm corresponent, ¡oh, Déu, els salms, el regalim dels salms!, les oracions (les tres que formen una unitat: col·lecta, sobre les ofrenes, postcomunió; el text de l’al·leluia, introductori a l’evangeli, el verset de la comunió, que no sé per què ens el saltem sistemàticament en les eucaristies dominicals. ¡Tela, per estona llarga i delitosa...!
Anem a l’evangeli d’avui: És de Joan ( en nomenar només l’evangelista, ja ens hauríem de saber situar en el què pretén i com ho fa. Tots quatre són ben diferents. Després del capítol primer de Joan, que l’hem glossat per Nadal, des de les diverses facetes que té, que són riquíssimes, que és tant un pròleg com un epíleg, és a dir, una síntesi de tot l’evangeli. És el més “intencionat” de tots quatre, el de Joan. Els altres tres són bàsicament més narratius: fets i paraules; missatge literal, sobretot. Se salta en els diumenges la crida dels primers deixebles, amb aquell emblemàtic: “Veniu i veureu”. De fet ja l’havia proposada en dies feiners immediats. Així, de bones a primeres, ja ens planta al bell començament mateix de la missió de Jesús. Té, per tant, un valor afegit per haver-lo situat als inicis. Recordeu que estem al començament del capítol segon de Joan...
Joan és més elaborat. És una selecció de fets –narrats- que per a ell tenen categoria de paradigmàtics, vull dir que van més enllà de la riquesa pròpia i directa de la seva literalitat. Esdevenen veritables signes, paràboles, símbols...
Anem, de primer, a l‘evangeli de Joan en la seva globalitat, directament: Té dos acabaments: el primer: (20, 30-31) “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom”. L’altre que és un apèndix, un afegitó, porta una cloenda similar (21, 24-25): “Jesús va fer encara moltes altres coses. I, si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer”. Se’ns diu clarament la finalitat i com ha espigolat només alguns passatges pel seu escrit. Els creu significatius.
Ja es veu que en Joan hi ha unes paraules-clau: signes: senyals prodigiosos. A voltes no com acostumem a anomenar-los, entenent-los com a fantàstics; ben a l’inrevés: hi ha en aquests una valoració intensa, interior, que demana parar-se, commoure’s; la finalitat dels quals porten allò que en solem dir un missatge particular, sempre en referència a estimular la fe, a fer-la créixer, perquè és només per la fe “que tenim vida en el seu nom”. Sempre es fa o succeeix quelcom per als deixebles, no per a la gent en general. Deixebles, avui, som nosaltres, ¿queda clar? És l’actualització i personalització permanent de la litúrgia
Anem endavant, abans d’entrar en el relat concret d’avui. Joan acull Maria a casa seva, per què Jesús a la creu li dóna per Mare. Maria sobrevisqué Jesús uns ¿quants? anys. És possible que bastants, perquè no hi ha cap evangelista que parli de la seva mort. Ni Lluc, que és tan explícit en les narracions de la infància on apareix a cada moment Maria. És estrany que quan escrivia no en digués res, si era ja morta... La tradició la porta, a Maria, a Èfes vivnt juntament amb Joan... En aquesta suposició de viure junts, no és gens estrany que parlessin i llargament, i que ella que guardava en el seu cor i meditava les “apassionants” gestes (signes prodigiosos) del seu Fill des de la mirada dels “seus ulls tan misericordiosos” de mare li obrísel cor a la confidència, i que li devia explicar fil per randa el què va succeir a Canà en aquelles noces memorables, on ella era convidada, sembla que per raons particulars i només per extensió també hi varen anar Jesús i els seus deixebles. La narració d’aquest fet és exclusiva de Joan...
No m’entretinc en el relat de la narració perquè el sabeu tan bé com jo...
Maria fa de mig amfitriona, o gairebé, per l’interès que demostra per a aquella parella que no és conscient del què els està passant... Les bodes solien durar aleshores fet i fet com una setmana. No et dic res; ¡podien venir a faltar així mil coses..., no tan sols el vi!
Ella, com a dóna, veu el què els altres invitats no veuen o, si ho veuen, no s’impliquen... ¡Ai, les dones, el què arriben a veure, mentre que els homes no saben/no contesten! (Llibre de referència: “¿Por qué los hombres no hablan y las mujeres no entienden los mapas?”). ¡No prendre-s’ho a broma! És interessant de llegir-lo per comprendre que homes i dones som tan diferents; i què hem de fer per ser-ne conscients en el conviure quotidià; i per tendir ponts sempre que es pugui i, no dic, calgui!
Maria s’adona que aquella parella, inconscients del què passa, pot “quedar malament”. Surt a ajudar-los discretament. La confiança en el seu fill és una confiança de mare. Aquesta confiança crea, promou, “inventa” les disponibilitats dolçament “forçades” (“¿Què t’hi va a tu i a mi?”), perquè, ves, ¡una mare és una mare”, i Maria, excepcional...
Diu la paraula màgica: que suposa una confiança, un abandó total en el seu fill: FEU EL QUE ELL US DIGUI. Feu, deixeu-vos portar a ulls clucs. Són, mare i fill, dos amors que són un, en un vaivé tendre i eficaç. Con-sonància, con-cordància, con-catenació, Tota una sin-fonia! ¡Pam!. ¡Ja és un fet!. Tota la nostra aigua (¿què som, si no, moltes vegades, incolors, insípids,...?) s’ha convertit en vi (sense saber-ne ni el què , ni el com, ni el per a què, ¡sant Déu!)
La mare aconsegueix que la que encara no era, de bones a primeres, l’hora, la seva hora, la de Jesús, del seu fill (tenim aquí una altra paraula-talismà de Joan), acabi donant les “batallades” justes i precises...
L’hora de les comprovacions: s’encomana la sorpresa del cap de servei : ¿¡Com, i ara!?, ¿d’on provenen les gestes, les meravelles? Maria és experta en reconèixer les fonts: “El Senyor ha fet en mi meravelles, sant el seu Nom...”
Anem a “darreres”, al final de l’evangeli d’avui: a.- “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos (“Per Maria ens ve la Vida...”); b.- Així manifestà la seva glòria (una altra paraula determinant per a Joan; ja hi tornarem...) i c.- i així els seus deixebles van creure en Ell.
Ja tenim el sistema evangèlic de Joan. ¡Cada passatge-capítol és tot l’evangeli! No és tan sols el què passa, sinó la constatació del per què passa; hi ha finalitats que no es veuen a primer cop d’ull...
Maria és la introductora del camí que feu Jesús. Ella com solia presentar-la el concili Vaticà II és la primera deixeble de Jesús, ella en fou el Mestre personalitzat per a Joan. No hi ha ningú que hagi conegut més i millor Jesús. Trenta anys de convivència, de comunicació, d’obrir el cor l’Un a l’altra. Natzaret, ja ho deia Charles de Foucauld custodiava el gran secret manifestat arreu dels segles i ho repetí Pau VI en la seva homilia en visitar la casa de Natzaret.(una preciositat) Ella, Maria, és la nostra mestra de la fe, l’esperança i l’amor, i “de l’evangeli”.
Joan, confident de Maria, es com si ens digués: “Ho veieu, només començar la missió de Jesús (¡capítol segon!) la Mare , al davant de tot”. Ella és el pòrtic de la casa de Déu, que som nosaltres. Ella ens obre la porta i ens acull, ens abraça i és la que promou anticipacions. Ella és la que més bé sap què és la fe i la viu. La viu en la obscuritat il·luminada com nosaltres, si no, no seria fe. És la gran i primera deixeble de Jesús i des de la seva fe magnificada ens invita a creure i a abandonar-nos en el seu fill. Ho sap per íntima experiència; sap que per a Déu-el seu fill “res li és impossible”; per això ens diu a nosaltres aquestes paraules de plena convicció: FEU EL QUE ELL US DIGUI”. Algú es va atrevir a dir que era “l’Omnipotència suplicant”. Brillant paradoxa, de la qual fàcilment en sabem entreveure el sentit i la mesura.
Amb Maria arribarem a entendre més i millor Jesús: ¡encomanem-nos-hi!
Millor començament –extraordinari- del temps ordinari de la litúrgia no el podíem ni sospitar. Maria, Mare, ens obre la porta i ens besa i ens abraça i ens dóna permanentment aquesta orientació espiritual: FEU, FEU EL QUE ELL US DIGUI. Nouwen escriu aquest nou llibre després de El regreso del Hijo Pródigo”, tot un èxit, Esta noche a casa (Más reflexiones sobre la parábola del Hijo Pródigo) queda dit, aplicat també a Maria, versió femenina de l’abraçada del Pare...
Hi ha un llibret que és una joia en el sentit literal del terme que m’ha seduït des que el vaig conèixer, titulat precisament HACED LO QUE EL OS DIGA. No crec que hi hagi traducció en català. Tampoc sé si està descatalogat, perquè és del 85. Fet en un Capítol General d’una congregació mariana que s’anomena Servents de Maria. Valdria la pena remoure cels i terra per aconseguir-lo. És com una posada al dia pels millors especialistes de mariologia i posat a disposició dels que han pres –i encara tenen!- l’espiritualitat mariana com un punt fort del seu cristianisme pràctic.
Diu el Concili Vaticà II: “Perquè Maria, que per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe , quan és exalçada i venerada atreu els creients cap al seu Fill i el sacrifici d’Aquest i cap a l’amor del seu Pare”... “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”. “I de fet, des de temps molt antics la santa Verge és honorada amb el títol de “Mare de Déu”, a l’empara de la qual els fidels es refugien suplicants en tots els seus perills i necessitats”. (“Sota el vostre mantell ens emparem, santa mare de Déu...”, la pregària mariana per excel·lència per sant Josep de Calassanç)
Marians sempre, a l’estil de Joan en l’evangeli d’avui.
Voldria acabar fent una distinció entre pietat i espiritualitat marianes. La primera més tendent a la religiositat, l’altra a la fe. Així, diu el Vaticà II: “Finalment recordin tots els creients que la veritable devoció no consisteix ni en un afecte estèril i transitori ni en una vana credulitat, sinó que procedeix d’una fe autèntica, per la qual som emmenats a reconèixer l’excel·lència de la Mare de Déu i incitats a un amor filial a la nostra Mare i a imitar-ne les virtuts”

Me n’he anat de la mà: ¡la Mare és la Mare! Tingueu-me per bo. Gràcies

Diumenge II de durant l’any, 17 de gener del 2010, Any sant nostre. Barcelona

dilluns, 11 de gener del 2010

dijous, 7 de gener del 2010

Homilia diuemnege 10/01/2010 del P. Josep Mª Balcells


SEREU BATEJATS AMB L’ ESPERIT SANT I AMB FOC
En realitat serà el propi Crist (St. Agustí diu que qui bateja és sempre Crist, no el Mn. de torn) qui us rebatejarà amb l’Esperit Sant i amb Foc. El primer baptisme en la primera generació com ho testimonia el mateix Pau, era un baptisme que venia il·luminat per la irrupció de l’Esperit Sant. Tot baptisme és pasqua i pentecosta a la vegada. ¿Què demaneu es pregunta als pares i padrins en portar el fill a ser batejat? La fe. ¡Santa paraula! L’Esperit us portarà a la veritat plena. No podem separar l’itinerari de la Fe de l’impuls de l’Esperit. És crucial en aquests moments de l’Església que la nostra identitat i sobretot la nostra vivència irradiïn la presència i acció flamejant de l’Esperit. Que es pugui visualitzar d’alguna manera tant entre els de la “colla” com fora dels nostres àmbits. Són ells, els altres, els que ho han de notar. De seguida hi tornem...

Deixem les “delícies” del temps de Nadal i avui en aquest diumenge, que n’és l’hora dels adéus, ens presenta la litúrgia l’última manifestació de la Glòria de Déu, precisament en el baptisme de Jesús i, en el seu, el nostre propi. Aquests dies nadalencs han estat plens de teofanies, és a dir de tota una plètora de manifestacions per mitjà d’àngels: (Maria, Zacaries i Elisabet, Josep, Pastors); estels: (Mags) I avui és el torn de la manifestació de l’Esperit i de la veu del Pare celestial que assenyala Jesús com el Fill de Déu, l’únic, el seu Estimat... Estem en aquest ambient de Glorificació, de cels oberts, de joies i d’una llarga esperança que s’anirà acomplint en tots els que serem anomenats fills en el Fill i que Joan ens repeteix, per acabar de convèncer-nos-en, que ho som de veritat, encara que l’eclosió queda per quan hàgim fet el camí pentecostal d’anar tastant i encomanant a la vegada els dons i els fruits de l’Esperit que es faran visibles i creïbles en cada batejat; almenys aquest és el desig, l’expectativa de l’Església, quan ens obre el camí de l’Esperit en un món que ens hauria de veure diferents. Joiosos, radiants i compromesos, empesos per la bufada i el foc de l’Esperit.

A partir d’avui , cloenda del temps litúrgic de Nadal i ensems obertura i inici del que anomenem temps ordinari peregrinarem amb la flairosa empenta de l’Esperit. Aquest any, en raó de ser per a nosaltres un ANY SANT, de fet ho manifestarem d’una forma ben explícita, convertint-lo en temps extraordinari, perquè us volem com invitar-vos a fer un pelegrinatge interior “vers un més i millor de la nostra fe”. Tant de bo que els que conviuen amb nosaltres poguessin dir, meravellats, que quelcom ha trasbalsat el nostre viure quotidià. Es presenta Jesús, en el passatge del seu Baptisme, com si es tractés d’una nova creació. És una re-creació del Gènesi. Escolteu-lo, diran els altres sinòptics. Seguint-lo a Ell, després del Baptisme, iniciarem un període de travessa del desert (silenci, soledat, pregària, vèncer les temptacions) per tal de poder recomençar el viure de la gràcia i del Kairós, com Ell ho feu, amb la seva primera missió per Galilea...

Aquests dies ha vingut a parar a les meves mans una carta pastoral en la que el bisbe de l’Illa Maurici depenent de França, illes mig perdudes (?) en l’oceà índic, però que ens resulta sorpresivament molt propera pels plantejaments que fa, tant que molt bé es pot dir que són els nostres propis actuals. El títol és EL MODEL INICIÀTIC DE TRANSMISSIÓ DE LA FE. “Juntament amb vosaltres, sóc testimoni actualment del malestar de moltes famílies de l’Illa Maurici que viuen una prova important. Els pares desitgen transmetre als seus fills els valors que els omplen i els fan viure. Tanmateix, molts pares no ho aconsegueixen i queden alterats per l’abisme que creix entre ells i els seus fills... Tant la societat com l’Església ens trobem actualment davant d’un desafiament enorme: transmetre els valors, transmetre la fe en unes circumstàncies de ruptura social.... L’Església, que viu immersa en la nostra societat, no s’ha escapat a l’impacte d’aquesta revolució cultural. En diversos països d’antiga tradició cristiana, en el moment que el règim de cristianitat es va ensorrar i els mètodes tradicionals de transmissió de la fe ja no funcionaven, les Esglésies d’aquells països van buscar un altre model de transmissió de la Fe, el model iniciàtic. Aquest és el model que l’Església durant els primers segles de la seva història havia usat, abans de la instauració del règim de cristianitat sota l’emperador Constantí, en el segle IV... En aquella època quan una persona desitjava fer-se cristiana, l’Església li proposava de recórrer un llarg camí iniciàtic, programat amb cura. Era el camí catecumenal que li havia de fer possible progressivament de fer el gran “pas pasqual” seguint el Crist. El pas que havia de fer el cridava a renunciar a la falsa seguretat que li proporcionava l’envescament amb les riqueses, o l’acaparament del poder, a superar les pors d’obrir-se a un nou estil de vida basat en el compartir i el servei fraternal. Per anar fent aquests diversos passos, el catecumen era posat a prova i havia de passar les seves proves. Era col·locat en situacions en les quals havia d’elegir la confiança profunda en Jesucrist. Llavors experimentava a la vegada l’aspecte difícil de les renúncies que havia de fer, i la llibertat interior que procurava la confiança en Jesucrist. És una pedagogia de la decisió i no del coneixement. Això és el que necessita la nostra societat actual: homes i dones capaços de fer opcions lliures.... El nou context pot resultar difícil. Però ens recorda almenys una veritat fonamental. I és que ningú neix cristià, sinó que cal fer-se’n. I per fer-se’n s’ha de fer una opció lliure, una opció que exigeix renúncies, i que condueix sovint a adoptar una manera de viure que va contra corrent. El model iniciàtic respon a les necessitats de les persones que han de fer aquestes opcions, precisament perquè és una pedagogia que s’adreça a la seva llibertat. Si el model s’adreça sobretot als adults, ¿com queda la transmissió vertical de la fe d’una generació a una altra? La resposta és simplement que no es pot transmetre la fe als infants o als joves, si els pares no hi estan implicats d’una manera o altra. A partir del seu propi camí, comencen a descobrir la fe com una opció personal que té conseqüències importants en la seva vida. Llavors són capaços de comprendre millor els seus fills, i de sostenir-los en els seus primers passos pel seu camí de fe. La iniciació dels pares a una fe adulta, fins en el cas que tan sols sigui incipient, contribueix d’una manera decisiva a crear xarxes de famílies creients, comunitats cristianes de base, que són avui dia uns llocs inevitables per assegurar una autèntica transmissió de la fe als infants i als joves.

El paper prioritari de l’Església institucional (diòcesi, parròquia, serveis , moviments) actualment és anar a buscar els pares, proposar-los un camí d’iniciació adulta a la fe, i així donar-los poder, fer-los capaços d’assumir el seu propi paper d’iniciadors prop del seus fills.

El plantejament iniciàtic convé a la transmissió dels valors encara que s’adreci sobretot als adults, mentre que la preocupació més gran de la nostra societat es dirigeixi més aviat cap als joves. I convé perquè els joves no heretaran mai cap mena de valors que no siguin presos seriosament pels adults. Si els valors són tan difícils de transmetre al jove d’avui, cal que els adults també es qüestionin sobre la seva pròpia fidelitat als valors que voldrien transmetre..

Actituds requerides per posar en pràctica el model iniciàtic: (Resumeixo) “La pedagogia de la iniciació ens porta primerament sobre un camí de conversió. Per poder iniciar a la vida de la fe amb un mínim d’autenticitat, els cristians som cridats a deixar-nos renovar nosaltres mateixos en profunditat per l’evangeli que volem transmetre.
Saber estar atents a la recerca espiritual de les persones. La recerca del sentit.
Ser testimonis abans de ser mestres. Recordar les regles morals és necessari, però no inicia ni a la fe, ni als valors. Ser honestos i sempre en recerca.
Promoure un clima de llibertat. No intentar forçar, ni fer proselitisme estret. Jesús només convidava... Respecte, paciència i espera.
Deixar-se evangelitzar per aquells a qui s’anuncia l’evangeli.
Una vida comunitària joiosa. La iniciació a la fe cristiana es fa a manera d’aprenentatge. Ara bé, un aprenentatge pressuposa, a més d’un mentor (el catequista o l’educador), un medi de vida cristiana on l’infant , el jove o l’adult pugui veure desplegar-se la joia de creure, la joia de viure com a germans, la joia de celebrar, la joia de donar-se al servei dels altres”.

Acaba el bisbe: “Em sembla que ha arribat el moment de multiplicar entre nosaltres el diàleg sobre aquesta qüestió de la transmissió de la fe. Invito les parròquies, les comunitats religioses, els serveis de formació., els moviments a reflexionar a fons sobre el que ens juguem amb la pedagogia d’iniciació i la Catequesi d’Adults de cara a la transmissió de la fe avui dia”.

I ara, hem de fer la nostra proposta d’itinerari per aquest nostre Any Sant.

¿Hem reflexionat seriosament sobre la consistència – inconsistència de la nostra fe?
¿Com l’alimentem des del vessant personal (lectura de la Paraula, lectura evangèlica de la realitat pregària, ¿ens fem preguntes?, sagraments, lectures sobre Jesús?; des del vessant comunitari: (¿estem arrelats en un grup, en una “comunitat” on puguem amb honestedat fer-nos preguntes, expressar dubtes, vivències, experiències de fe, on compartim serveis, voluntariat? Sense diàleg que propiciï l’expressió de la nostra fe difícilment hi haurà creixement possible.
¿Des de quan no hem emprès una revisió de la “nostra provisonal sistematització de la fe? La fe viscuda individualment només condueix a l’empobriment i aquest al desdibuixament, assintonia, fredor, potser a la indiferència...
.¿Ens agafaríem a una catequesi d’adults, si se’ns proposés? ¿Per què no ens posem d’acord un grup de cristians i demanem que algú ens hi ajudi?
¿Som recercadors en permanent alerta i cercant diàleg sincer?
Si som pelegrins no podem portar (atenció a la paraula!) molta “impedimenta”. És clàssica l’expressió: “lleugers d’equipatge”.
Ens convindria fer una lectura compartida d’aquesta carta pastoral. Podríem lliurar-vos-la, si ens la demaneu. Crec, amb tot, que la síntesi feta ja és suficient.
Aquesta no és una crida a “enquadraments” en associacions laicals constituïdes, sinó a crear molt simplement grups d’intercanvi de les pròpies, o d’altri, experiències de fe o d’increència. Sense monitor , grup estable i cadència de trobades no es pot fer res de sistemàtic i durador.
S’ha de fer camí: saber d’on partim, on anem, amb qui i quines eines; quant de temps durarà, a què ens comprometem; no ignorar que hi haurà renúncies a fer i grans satisfaccions també. Que no serem els mateixos de la sortida, en caminar algunes tirades. El camí ens serà més profitós que el mateix arribar... ¿Què vol dir arribar, si no és que un camí ens en obre d’altres. En obrir una porta, diuen, se’n troben altres de tancades. És una aventura, però també una sort. “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar...”
Vianants, viadors, no vagabunds. Us remeto a la Revista Dialogal, n. 31 Tardor 2009. Al plec central, “A fons”: “La vida com a viatge, el viatge com a vida”.
¿Qui s’hi apunta? Doneu veus, feu un grup i posem-nos a la feina. Sigueu benvinguts i ben trobats. Bon camí.

Diumenge III de Nadal i I del temps ordinari. 10 de gener de 2010, ANY SANT Barcelona.

homilia diumenge 03/01/2010 del P. Josep Mª Balcells

LA PARAULA ES FEU PRESÈNCIA


Renovem -any nou vida nova- els nostres símbols. Sense símbols la vida es torna prosaica. “Calen ritus” dèiem diumenge passat... Ara acabo de llegir en “El Sentit de la Vida” d’en Torralba que tota la simbologia està directament relacionada amb la percepció de la Bellesa. Diu: “Ja sigui de manera conscient o inconscient, cerquem la bellesa mentre tracem el nostre itinerari per aquest món; volem degustar-la el màxim de temps possible, perquè en viure-la ja participem del paradís etern. La bellesa és, de totes, totes, font de sentit. Només per gaudir de la pulcritud que es manifesta en el món, val la pena ser-hi. Cal, doncs, cercar-la, contemplar-la, delectar-s’hi, deixar-se embadalir pel món, perdre’s, oblidar-se i experimentar la immensitat del món a través de la bellesa de cadascuna de les seves parts. Aquesta actitud contemplativa, expectant, exigeix temps, però també una educació de l’esguard”. Això vindrà revalidat pel capítol on parla de: “Vetllar per la qualitat dels vincles” En efecte: “Té sentit vetllar per la qualitat dels vincles, treballar a fons les relacions interpersonals, perquè de la qualitat de les interaccions depèn, en gran part, la qualitat de la pròpia vida i la de la vida dels altres”. En el fons també l’experiència de l’Art i de la Bellesa és el motiu de fons de la novel·la “L’elegància de l’eriçó”. Assagem de fer-ho, segons els consells de la Guineu al Petit Príncep: “-¿Què és un ritu? -També és cosa massa oblidada. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores”. D’acord amb una última aportació d’en Torralba, vull demanar-vos una reobertura al món dels símbols, ara més que mai en aquest món tan prosaic. “En sentit estricte, hi ha, en tot ésser humà, quatre ordres de necessitats: de caràcter físic, psíquic, social i espiritual. La necessitat espiritual no és pròpia ni exclusiva de les persones que viuen l’experiència religiosa, sinó de tot ésser humà. Aquesta necessitat d’ordre espiritual inclou la necessitat de viure amb sentit, però també integra altres necessitats, com la necessitat de pau interior, de silenci, de meditació, de comunicar-se amb símbols, de participar de ritus, d’esperar una última reconciliació”. Entrem-hi, doncs amb deler .

Tot seguint el “nostre any sant”, avui entronitzarem simbòlicament la Paraula d’una forma visible en la litúrgia i en la nostra vida domèstica. Invitem a posar a casa, en un lloc rellevant i discret a la vegada, la Bíblia oberta per la pàgina corresponent a l’evangeli de cada dia. Us ajudarà tenir el llibret Paraula i Vida, per poder seguir puntualment fent de la vida una litúrgia i de la litúrgia una vida. Serà un acte simbòlic en el sentit de fer que ella, la Paraula Viva, planti la Tenda de l’Aplec en la nostra casa i en el nostre dia. Com si fos una Eucaristia domèstica, com un sagrari vivent, de la qual , com d’una deu en brolli “gràcia sobre gràcia” i sigui un bon viàtic per fer el camí de pelegrins d’aquest any sant “nostre”. Diu el Vaticà II: “En els llibres sagrats el Pare que és als cels es gira amb amor als seus fills i els parla; i és tan gran l’eficàcia que té la Paraula de Déu, que és, en veritat, puntal i força per a l’Església, fortalesa de la fe pels seus fills, aliment de l’ànima, font pura i perenne de la vida espiritual. Escauen bé a les Sagrades Escriptures aquestes paraules: “Perquè viva i eficaç és la Paraula de Déu”, “que té poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats”. “El sant Concili exhorta insistentment tots els cristians que aprenguin “l’excel·lència del coneixement de Crist Jesús” amb la lectura sovintejada de les Divines Escriptures. “Perquè el desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist” (sant Jeroni). Que s’acostin, doncs, de bon grat, al mateix text sagrat, bé per la sagrada Litúrgia, plena del llenguatge de Déu, bé per la lectura espiritual... Però no oblidéssim pas que cal que l’oració s’agermani a la lectura de la sagrada Escriptura a fi d’encetar un diàleg entre Déu i l’home; perquè “li parlem quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines”. (sant Ambrós)

Seria bo de proclamar ”en veu alta” l’evangeli de cada dia, i interposant-hi un breu silenci de reflexió o de contemplació per escollir després allò que ens hagi tocat més a fons, per tal que, repetint-ho interiorment, ens pugui servir de jaculatòria o d’incentiu i això ens porti com de la mà a viure-ho amb el goig renovat i amb la certesa de que ens serà “gràcia sobre gràcia”, que anirà com pluja suau amorosint d’evangeli el nostre “ara i aquí”.

Fins que la Paraula no ens parli al més pregon del cor, no serà en realitat Paraula, car la Paraula ho serà només quan ens digui el seu secret, de persona a persona. Mentrestant és lletra, àdhuc lletra morta. Pau diu que la Paraula és viva i eficaç com un sagrament i que penetra fins al moll dels ossos. Pau l’hauria experimentat així, quan en parlava amb tanta convicció com entusiasme. Diu “que la Paraula de Crist habiti en nosaltres amb tota mena de riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa; moguts per la gràcia de Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit”. I en un lloc paral·lel: “Ompliu-vos de l’Esperit. Digueu tots junts salms, himnes i càntics de l’Esperit, cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor. Doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist”.

Ara és el moment de gràcia d’invitar-vos a recitar i proclamar l’himne dels efesis, com ja vàrem anunciar que el volíem prendre com la pregària “oficial” del nostre any sant: CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU.

Avui en portar la sagrada Escriptura solemnement davant l’altar i posar-lo en complementació amb el sagrari, tal com es feia cada dia durant totes les sessions del Concili Vaticà II, l’obrirem precisament per l’epístola als efesis, tot indicant que aquest serà el fil conductor de a celebració de l’any sant. Avui és justament el dia apropiat perquè la mateixa litúrgia ens hi invita. Tindrà el valor afegit de ser el primer dia que ho farem solemnement. Ho proclamarem tots alhora en lloc de la segona lectura que és el mateix CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU.

Cal llegir-lo poc a poquet, perquè entri en el si de la memòria i que com a llavor hi fructifiqui donant-nos la saviesa (do de l’Esperit Sant) que vol dir saber assaborir el coneixement del misteri del Déu que en Crist enalteix tot l’humà des de dins, divinitzant-lo, pel camí de l’amor concret.

¡Calen ritus! ¡I és clar que calen! Tornem a reemprendre el sender domèstic de donar profunditat simbòlica a les petites-grans coses de cada dia. Us pot donar pistes la (re)lectura del llibre afortunat de Leonardo Boff: “Els Sagraments de Vida i la vida dels sagraments”.

Iniciem la marxa jubilar aixecant aquests símbols fonamentals: la PARAULA i en la Paraula el CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU de la carta als efesis.

No perdem la condició de pelegrins del “nostre any sant”. Hi trobarem, de seguir-lo, inspiracions insospitades. Potser en dependrà el nostre futur com a cristians tocats per la gràcia. ¡Ves a saber!

Bona ruta, que diuen els escoltes. ¡Endavant i coratge!


Diumenge II després de Nadal, 3 de gener del “2010 aniversari de l’Encarnació”. Barcelona