L ‘ “A V U I” D E L A L I T Ú R G I A
L’escena culminant de l’evangeli d’avui sempre m’ha impressionat. Té com un to de solemnitat, molt ben aconseguit literàriament per Lluc. ¿podem arribar a copsar l’impacte de les paraules de Jesús als seus convilatans? Després de segles de sentir tots els dissabtes a la sinagoga tants fragments de la Llei i dels Profetes, parlant d’un futur esplendent i d’un Messias que vindria i, ¡de cop i volta! Jesús, a qui coneixien com el fill del fuster i en qui probablement durant més de trenta anys no li havien vist res d’especial, llevat d’una ben conduïda normalitat, Jesús, dic, s’alça parsimoniosament i amb els gestos mesurats de sempre, propis del ritual, agafa el rotlle que li passen, el desclou i llegeix pausadament bo i recalcant cada frase; i asseient-se, davant de l’expectació de tothom, els ulls fits en ell, diu solemnement, però amb total senzillesa: “AVUI, ara mateix, en mi teniu l’acompliment d’aquesta profecia. Aquell, de qui parla Isaïes, SOC jo mateix...Silenci,continguda la respiració, estupor...
Aquest “AVUI”, tant l’Escriptura i amb més intensitat l’Eucaristia ens el posen en el cor del notre present. Aquí i ara se’ns fa la revelació: Aquest SOC JO. I ho sóc per a tu. Com una revelació personalitzada, única, implicadora.
L’”AVUI” de la litúrgia, -noteu això- que és el seu més pregon misteri, és un assaig de véncer el temps i l’espai per viure l’ara i aquí com a concentració real i palpable del passat i també del futur com a anticip, que ambdós es fan presents; com aquell desig -¡acomplert!- d’en Maragall d’eternitzar un present de meravella, fet experiència real i personal. No es parla d’un Jesús que visqué allà anys i més anys endarrere, sinó un Jesús proper, presència viva, davant per davant, amb qui puc encetar conversa, no en somnis, viu!; Senyor i amic, Senyor i germà, obert a la confidència, en comunió d’entesa i d’amor...Em queden curtes –oh, impotència!-les paraules. Perdoneu la meva incapacitat per fer-vos-ho percebre... Amb tot,
Aquest és l’ “AVUI” de la litúrgia.
Si aconseguíssim de viure la litúrgia d’aquesta manera, la litúrgia ens brodaria el viure amb plenitud de sentit. Es tractaria de posar vida a la litúrgia, perquè la litúrgia omplenès a vessar la pròpia vida...Perquè, a fi de comptes, la litúrgia és participàció actualitzant del MISTERI de CRIST. Sempre he tingut la sospita de que la litúrgia està feta, més que res, per a la gent, de veritat, oberta a sensibilitats evangèliques, ben contrastades. Feta només -ai, no voldria equivocar-me- per a gent de fe madura, gent de comunió, altrament es converteix en un ritus i esdevé religiositat tan sols...Ves a saber.¿On estem nosaltres? ¿En quin nivell estem i ens hi movem? ¿Ritus, religiositat, pietat, Misteri de comunió?
La litúrgia se’ns presenta en el Vaticà II com el cimal de la vida cristiana, que per gràcia podem anar repetint i repetint.¿És exacta l’expressió: repetint? No, de cap manera. Un “ara” no és mai el mateix, tot el contrari; entraríem en contradicció amb el que intentem dir. És que els sagraments –sobretot l’Eucaristia- són la via d’accès al MISTERI de CRIST, tot vivint-lo, actualitzant-lo, personalitzant-lo. Ës com si en la Missa ens trobéssim de tu a tu amb Crist; no només trobar-nos, que no seria pas poc, sinó combregar-nos, entrar en comunió veritable. Aquí anem més enllà de la pietat. Això és experiència fonda
La litúrgia ha perdut aquell sentit de misteri, que li és essencial, i potser –alguns s’afanyen a dir- que ha guanyat en sentit comunitari. Però una cosa és trobar-nos amb els germans sense antecedentment haver-nos trobat amb i en (subratllo en) Crist i una altra, viure la comunió amb el germà dins del misteri i de la comunió amb i en Crist.
Amb una Missa n’hi hauria prou per perdre’ns en Crist, però com que som tan tards i tan poc fins d’esperit, l’Església ens ofereix tot un seguit d’oportunitas per veure si un dia “arrenquem” de valent per fer el salt qualitatiu fins a viure endinsats en el MISTERI del CRIST. Més, el nostre problema és que les oportunitats repetitives ens poden portar a la rutina, i no hi ha cosa pitjor que la banalització de les coses profundes.
La litúrgia és una invitació constant a entrar , a submergir-nos en aquest “AVUI” de Jesús, que esdevé punt neuràlgic d’enconrtre entre el cel i la terra, entre Ell i casdascú de nosaltres.
Germans i germanes, no empetitim les Eucaristies, ni les guarnim d’exterioritats, per no dir disfresses. És el Sant Sopar, que no per màgia sinó per gràcia, se’ns ha quedat sospès en el temps i que cadascú pot entrar Cenacle endins, la porta resta per sempre entreoberta i podem asseure’ns amb els apòstols que s’han deixat portar pel moment sublim, únic i que romanen en comunió total amb el Mestre....Entreu en bona hora, però no feu soroll, xist; asseieu-vos i deixeu-vos prendre pel moment que podeu compartir...
Rescatem les nostres litúrgies! Com fer-ho? Primer, afinant la nostra fe. La fe és la porta d’entrada al Cenacle, una fe il.luminada que sap marcar la diferència. La Missa és una font de VIDA; combregar és un pacte d’amistat i de presències mútues que canvien el to i l’estil de la nostra vida... De l’Eucaristia no n’hauríem de sortir mai!! Si la fèssim durar tota la vida esdevindria una autèntica Revelació. Som portadors de Crist. Una imatge:St. Cristòfol. Aquest home forçut que es carrega a coll o als braços el Nen Jesús i el passa de riba a riba del riu de la vida. Cristòfols, portadors de Crist. Més, oh paradoxa:portats per Crist, emportats per Ell!
L’Eucaristia és una àncora que ens fixa en l’”AVUI” permanent de Crist. Nosaltres, tan poca coseta, tan inconsistents, tan fràgils i a voltes tan contradictoris, arrelats en Déu, en Comunió amb Déu. Si ho fos així vertaderament, l’Eucaristia seria el fulcre per aixecar el to i nivell del nostre viure: ens faria cristians i deixebles de veritat!. Germans i germanes,visquem intensament l’”AVUI” de Crist. Rescatem a cops de fe les nostres Eucaristies!!
Diumenge III durant l’any. 25 de gener de 2004
L’escena culminant de l’evangeli d’avui sempre m’ha impressionat. Té com un to de solemnitat, molt ben aconseguit literàriament per Lluc. ¿podem arribar a copsar l’impacte de les paraules de Jesús als seus convilatans? Després de segles de sentir tots els dissabtes a la sinagoga tants fragments de la Llei i dels Profetes, parlant d’un futur esplendent i d’un Messias que vindria i, ¡de cop i volta! Jesús, a qui coneixien com el fill del fuster i en qui probablement durant més de trenta anys no li havien vist res d’especial, llevat d’una ben conduïda normalitat, Jesús, dic, s’alça parsimoniosament i amb els gestos mesurats de sempre, propis del ritual, agafa el rotlle que li passen, el desclou i llegeix pausadament bo i recalcant cada frase; i asseient-se, davant de l’expectació de tothom, els ulls fits en ell, diu solemnement, però amb total senzillesa: “AVUI, ara mateix, en mi teniu l’acompliment d’aquesta profecia. Aquell, de qui parla Isaïes, SOC jo mateix...Silenci,continguda la respiració, estupor...
Aquest “AVUI”, tant l’Escriptura i amb més intensitat l’Eucaristia ens el posen en el cor del notre present. Aquí i ara se’ns fa la revelació: Aquest SOC JO. I ho sóc per a tu. Com una revelació personalitzada, única, implicadora.
L’”AVUI” de la litúrgia, -noteu això- que és el seu més pregon misteri, és un assaig de véncer el temps i l’espai per viure l’ara i aquí com a concentració real i palpable del passat i també del futur com a anticip, que ambdós es fan presents; com aquell desig -¡acomplert!- d’en Maragall d’eternitzar un present de meravella, fet experiència real i personal. No es parla d’un Jesús que visqué allà anys i més anys endarrere, sinó un Jesús proper, presència viva, davant per davant, amb qui puc encetar conversa, no en somnis, viu!; Senyor i amic, Senyor i germà, obert a la confidència, en comunió d’entesa i d’amor...Em queden curtes –oh, impotència!-les paraules. Perdoneu la meva incapacitat per fer-vos-ho percebre... Amb tot,
Aquest és l’ “AVUI” de la litúrgia.
Si aconseguíssim de viure la litúrgia d’aquesta manera, la litúrgia ens brodaria el viure amb plenitud de sentit. Es tractaria de posar vida a la litúrgia, perquè la litúrgia omplenès a vessar la pròpia vida...Perquè, a fi de comptes, la litúrgia és participàció actualitzant del MISTERI de CRIST. Sempre he tingut la sospita de que la litúrgia està feta, més que res, per a la gent, de veritat, oberta a sensibilitats evangèliques, ben contrastades. Feta només -ai, no voldria equivocar-me- per a gent de fe madura, gent de comunió, altrament es converteix en un ritus i esdevé religiositat tan sols...Ves a saber.¿On estem nosaltres? ¿En quin nivell estem i ens hi movem? ¿Ritus, religiositat, pietat, Misteri de comunió?
La litúrgia se’ns presenta en el Vaticà II com el cimal de la vida cristiana, que per gràcia podem anar repetint i repetint.¿És exacta l’expressió: repetint? No, de cap manera. Un “ara” no és mai el mateix, tot el contrari; entraríem en contradicció amb el que intentem dir. És que els sagraments –sobretot l’Eucaristia- són la via d’accès al MISTERI de CRIST, tot vivint-lo, actualitzant-lo, personalitzant-lo. Ës com si en la Missa ens trobéssim de tu a tu amb Crist; no només trobar-nos, que no seria pas poc, sinó combregar-nos, entrar en comunió veritable. Aquí anem més enllà de la pietat. Això és experiència fonda
La litúrgia ha perdut aquell sentit de misteri, que li és essencial, i potser –alguns s’afanyen a dir- que ha guanyat en sentit comunitari. Però una cosa és trobar-nos amb els germans sense antecedentment haver-nos trobat amb i en (subratllo en) Crist i una altra, viure la comunió amb el germà dins del misteri i de la comunió amb i en Crist.
Amb una Missa n’hi hauria prou per perdre’ns en Crist, però com que som tan tards i tan poc fins d’esperit, l’Església ens ofereix tot un seguit d’oportunitas per veure si un dia “arrenquem” de valent per fer el salt qualitatiu fins a viure endinsats en el MISTERI del CRIST. Més, el nostre problema és que les oportunitats repetitives ens poden portar a la rutina, i no hi ha cosa pitjor que la banalització de les coses profundes.
La litúrgia és una invitació constant a entrar , a submergir-nos en aquest “AVUI” de Jesús, que esdevé punt neuràlgic d’enconrtre entre el cel i la terra, entre Ell i casdascú de nosaltres.
Germans i germanes, no empetitim les Eucaristies, ni les guarnim d’exterioritats, per no dir disfresses. És el Sant Sopar, que no per màgia sinó per gràcia, se’ns ha quedat sospès en el temps i que cadascú pot entrar Cenacle endins, la porta resta per sempre entreoberta i podem asseure’ns amb els apòstols que s’han deixat portar pel moment sublim, únic i que romanen en comunió total amb el Mestre....Entreu en bona hora, però no feu soroll, xist; asseieu-vos i deixeu-vos prendre pel moment que podeu compartir...
Rescatem les nostres litúrgies! Com fer-ho? Primer, afinant la nostra fe. La fe és la porta d’entrada al Cenacle, una fe il.luminada que sap marcar la diferència. La Missa és una font de VIDA; combregar és un pacte d’amistat i de presències mútues que canvien el to i l’estil de la nostra vida... De l’Eucaristia no n’hauríem de sortir mai!! Si la fèssim durar tota la vida esdevindria una autèntica Revelació. Som portadors de Crist. Una imatge:St. Cristòfol. Aquest home forçut que es carrega a coll o als braços el Nen Jesús i el passa de riba a riba del riu de la vida. Cristòfols, portadors de Crist. Més, oh paradoxa:portats per Crist, emportats per Ell!
L’Eucaristia és una àncora que ens fixa en l’”AVUI” permanent de Crist. Nosaltres, tan poca coseta, tan inconsistents, tan fràgils i a voltes tan contradictoris, arrelats en Déu, en Comunió amb Déu. Si ho fos així vertaderament, l’Eucaristia seria el fulcre per aixecar el to i nivell del nostre viure: ens faria cristians i deixebles de veritat!. Germans i germanes,visquem intensament l’”AVUI” de Crist. Rescatem a cops de fe les nostres Eucaristies!!
Diumenge III durant l’any. 25 de gener de 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada