EL BON
PASTOR O EL
COS MÍSTIC DE
CRIST
No
hem de perdre de vista que tots els textos d’aquests diumenges pasquals tenen
unes finalitats comunes i formen una unitat que es sintetitza en el compartir
el goig i la festa que fem els creients
en Jesucrist, perquè sabem, per fe, que la seva resurrecció ens afecta d’una
manera molt profunda fins al moll de la nostra manera de veure i viure. Podem
ben dir que arrela en les actituds, més encara, en les aptituds que ens han
obert al misteri de Crist Ressuscitat, que és al mateix temps el misteri de l’Església
que es desclou, per la fe i l’amor, en cadascú de nosaltres. Per dir-ho
d’alguna forma, és la Pasqua i Resurrecció Totals, per l’accés directe
que ens manté Units i en Comunió amb Crist, Cap del Cos Místic. Cos (Comunió
orgànica i membres en interdependència, sinèrgia, sentit d’unitat); Místic
(espiritual, per fe i amor). “Recapitular totes les coses en Crist” (El Crist Total,
en comunió també total)
Seguim
i seguirem llegint l’ evangeli de Joan que ens endinsarà en el Regne del
Pare que va viure i missionar el Fill de Déu, Jesucrist, i que, per l’acció
de l’Esperit Sant, fa que ens puguem dirigir al Pare de tots ¡amb un Abbà
exultant! La paternitat de Déu ja feta palesa en la creació permanent, ara ens pren per vida i esperit i, si ja som
fidels a la fe (do i gràcia renovades, com un nou Gènesi), comença i recomença
a cada moment en creixement la deliciosa filiació divina. Una nova identitat, re-generació, s’obre pas entre
claudicacions –les nostres-, però amb força renovada, que ens meravella i
joiosament ens desconcerta i ens fa ser agraïts, a tot ser-ho, per la bondat i
per l’amor -que ens depassa- d’un Pare que en paràboles de Jesús se’ns
manifesta amb uns braços oberts i acollint fills i filles perduts i retrobats (la
paràbola del fill pròdig, altrament dita de la misericòrdia), paradigma d’un
acolliment infinit. Gràcies en siguin donades a Déu, ara i per sempre.
Amén, Al·leluia!
Jesús
avui se’ns mostra (i és com una revelació particular) sota la figura del Bon
Pastor. Jesús parlava amb paràboles i al·legories, tot invitant-nos a veure més
enllà de les mateixes expressions concretes, tan humanes, tan visualitzables,
de forma que cada figura comporta una profunditat de misteri. Avui que ens hem
apartat de la naturalesa, ens sembla àdhuc massa senzill i certament bucòlic,
però n’hem de saber llegir la filigrana dels verbs relacionals utilitzats, que són com finestres obertes per
sondejar el Cor i l’Esperit del mateix Jesús.
Un
Jo sóc solemne dóna pas a les
figures. Afilerem els verbs i perdem-nos-hi: donar vida, recobrar-la, connexió
amorosa del Pare amb el Fill en el mutu coneixement. Reconèixer les “meves”
ovelles. Distingir-les d’una en una. Conduir-les. Reconèixer-se’n mútuament la veu. Unitat entre ramat i pastor, portar-ne a
terme com una missió de vida i de responsabilitat. Cal llegir-ne per enter tot
el capítol 10 de Joan. Aquí es pot percebre com a través de la senzilla
narració es veu i es pot viure’n, com implicats en primera persona... També ens
hi pot ajudar les concrecions del salm 23: “Jahvé (el Senyor) és el meu
pastor, no em manca res”. Jesús entra
per la porta, no “saltant”; més: Ell és “la mateixa porta”. Elles, les ovelles,
instintivament ho veuen, ho senten i s’hi lliuren sense reserves. Les aplega
per formar el grup, el ramat, les crida pel seus noms, una a una. No són un
“ramat” impersonal, els diu una paraula exclusiva, se senten úniques, les
amanyaga. Surt al davant i les ovelles van en el seu seguici estret, compacte.
Coneixen la veu, és un grup destriable, únic i divers al mateix temps. És veu
no d’un “estrany”. Joan abans d’empalmar amb l’evangeli d’avui posa aquesta
frase amb intenció. “Aquesta comparació els digué Jesús, però ells (els
fariseus) no entengueren de què els parlava. Joan té una capacitat única de
sorprendre’ns! O no el volien entendre? Ja ho hem comentat a bastament que cal
ampliar el context per entendre el text. Aquí dóna un tomb la narració que
esdevé el propi niu de la
polèmica. Ell no entretén els oients amb paraules boniques,
pastorals. Sempre hi ha una contrastació implícita i a voltes ben explícita.
Cal llegir i meditar les paraules poc a poc. Diuen, de veritat; comprometen!
Avui
per als “urbanites”, que som la majoria, per arribar a entendre-ho en pregonesa
hem de fer esment a la carta als Romans. El Ramat s’ha convertit en Poble de Déu;
millor: en el nou Poble de Déu.
Una de les afirmacions cabdals del document sobre l’Església del Vaticà II,
aquesta, quan mostrant el misteri de l’Església,
només encetar el document, afirma que en Crist s’ha constituït (atenció
a la paraula utilitzada: Constitució fonamental, fondant) l’Església com a Poble de Déu: “Déu ha volgut
santificar i salvar els homes no
separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un Poble que el
reconegués de veritat i el servís santament”. “Heus aquí que ve el dia, diu el
Senyor, en què pactaré una nova aliança amb la casa d’Israel i amb la casa de Judà...
Posaré la meva llei al seu si, l’escriuré als seus cors i Jo seré el seu Déu i
ells seran el meu Poble... car tots em reconeixeran, des del més petit fins al
més gran”. “Aquest poble messiànic, malgrat que de moment no agafi tots els
homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot el
germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït
pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també
emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món,
talment la llum del món i la sal de la terra”.
Tot
això es desclourà en el Cos Místic de Jesús: “El Fill de Déu, assumida la
natura humana, vencé la mort amb la seva mort i resurrecció, i així va redimir
l’home i el va transformar en una nova criatura. Efectivament, comunicant el
seu Esperit als seus germans cridats d’entre totes les nacions, els ha
constituït místicament com al seu Cos. En aquest Cos la vida del Crist es
comunica als creients, els quals per mitjà dels sagraments s’uneixen d’una
manera profunda i ben real al Crist sofrent i glorificat: així el Baptisme ens configura
al Crist: Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol
cos... D’aquesta manera, tots esdevenim membres d’aquell Cos i cada un en particular
som membres els uns dels altres”.
És
més que coneguda l’explicitació que en fa sant Pau. Diversitat de membres i de
funcions. Un sol és l’Esperit que distribueix els seus diversos dons per al bé
de l’Església. “El mateix Esperit bo i unificant el Cos per mitjà de si mateix
i valent-se de la seva pròpia virtut i de l’íntima connexió dels membres, crea
i urgeix l’amor entre els fidels. Per això, si un membre pateix cap molèstia,
tots els altres membres pateixen amb ell; o si un membre és honorat, tots els
membres se n’alegren igualment”. Segueix el text d’aquest apartat, en concret
el número 7, i és d’una riquesa tan excepcional que n’hauríem de fer “programa
de vida i d’acció” tots els creients; i resulta com un empedrat de cites de
Pau, riquíssimes totes elles i font de la més alta espiritualitat cristiana;
només cal recordar com Teresa de l’Infant Jesús s’hi emmirallava i buscava a
veure quin era el seu paper i el lloc de la seva persona en el Cos Místic.
Volia ser el cor, per la seva envejada funció d’impulsar l’amor –la saba de la
gràcia- a tots els germans de fe i a tots els homes, tots de tots. ¡Ai, les
gosadies dels que han entès la riquesa de ser Ovella personalitzada, de
pertànyer al Poble de Déu, “misteri de la Fe”, i esdevenir un membre del Cos Místic
de Crist! Continua, no ens ho perdem: “Cal que tots els membres prenguin una
semblança amb Ell, fins que Crist quedi format en ells. Per això, som
envolupats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts juntament
amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell”. “I a fi que
ens renovem contínuament en Ell, ens ha fet participar del seu Esperit, el qual
essent un mateix en el Cap i en els membres, talment vivifica, unifica i mou
tot el cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels sants Pares amb la
que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà”.
Només
de conscienciar-nos de la grandesa del què som, un es queda meravellat de que
ben poca cosa un és en ordre a la
Fe. I de com per manca de fer una gran immersió bíblica i
litúrgica restem en una indocta experiència de Déu, de Crist i de l’Esperit
Sant. Parlo per mi; que cadascú parli per si mateix. ¿Com podem ignorar fins a
tal punt el que som, als ulls de Crist? Ens valgui una vegada més la celebració
de la Pasqua per deixondir-nos i de saber-nos fills i filles estimadíssims de Déu
Pare. Me n’avergonyeixo. Per doble motiu: personalment i com a pastor. ¡Som
comunitat, poble, Cos; som Comunió dels sants; som comunicació. Al·leluia!
Diumenge
IV de Pasqua, 26 d’abril del 2015.
Sabadell