Homilia del diumenge 30/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

LLIÇÓ INAUGURAL DEL NOU CURS LITÚRGIC

                                               Com és costum en les institucions d’estudis a nivell universitari, avui començarem un nou trajecte, un nou curs acadèmic i experiencial, per tal d’aprofundir en el que és el nucli de tot l’any litúrgic:el misteri de Jesús.  Això queda ben palès en l’himne cristològic amb el que Pau escrivint al efesis els obre portes i finestres, els desvela el que en dirà designi secret: “(Déu) ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” Faríem bé de llegir-lo tot sencer. (Ef 1, 1-14)  Aquest designi de gràcia – decisió en diu Pau - és com una “volada” a través de tot el NT., com ho deixa patent aquest llibre de Raymond E. Brown, un preclar biblista que en un estil molt planer i llegidor ens obre a una entesa global de l’any litúrgic i que té per títol: “Llegim els evangelis amb l’Església” i per subtítol “Des de Nadal a través de la Pasqua”.

          repetició del de l’anyada passada. És –ha de ser- com un curs superior al de l’any darrer. Diu Pau: “La riquesa de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit  tota la saviesa i penetració que tenim”. Curs nou, perspectives noves, la sorpresa es manté oberta. “No ens cansem de pregar –diu Pau als de coloses (1, 9)- demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit” i també: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell  ens dóna entre els sants”.

                                     En encetar el nou Advent volem precisar que no és una

                                               Aquest nou “curs” aprendrem “coses”, actituds i valors evangèlics nous. Ens guiarà el mateix Jesús en la interpretació de Marc, complementària a la de Mateu, mestres tots dos de l’evangeli.

                                               Deia Brown ·”des de Nadal  a través de Pasqua” o dit d’una altra manera: Des del “misteri de l’Encarnació” a través del “misteri de la Resurrecció”. Ambdós són cares complementàries, interactuants de tot el Misteri de Jesús. A començar per l’Advent-Nadal sota el signe de la Pasqua-Pentecosta. Tots dos moments àlgids de la litúrgia que s’il·luminen mútuament. Advent: “jo sóc el qui ve” en present. Un present enriquidor i permanent, consumat en un “Jo estaré amb vosaltres, cada dia...” El programa que sintèticament es mostra  des del començament del curs, ens reafirma en el que s’anomena decididament “el seguiment de Crist”; tot un procés que ens portarà de sorpresa en sorpresa, si sabem trobar els moments de gràcia en què anirem fent una immersió en Jesús, propòsit i meta que se’ns proposa. Cal advertir que un mateix camí no es fa mai dues vegades de la mateixa manera. Tots som diferents per la “presumpta” maduració del que peregrina, pels seus “ulls nous” i pels també renovats acompanyants amb qui fem renovament el camí. La primera lliçó-proemi la prenem de Pau als gàlates: “Germans, vull que ho sapigueu: l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes, sinó per la revelació de Jesucrist. La primera revelació ens la dóna Joan: “El que és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria... De la seva plenitud tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia”.

                                               Això és el que reviurem tots els creients i deixebles en Jesucrist, des de bon començament i més i més al llarg de tot el trajecte litúrgic-espiritual. En l’Advent s’obren les rescloses del camí vers la plenitud de la Pasqua fent rememoració de tot l’AT., prefigurat sobretot en Isaïes, de qui l’Advent en va ple, en qui veiem condensat tot el camí de revelació que va fer el poble escollit. D’ell, d’Isaïes, se n’ha dit que és com el “cinquè evangeli”. En efecte, avui, primer diumenge d’Advent, ja sentim el profeta que ens diu: “Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de Vós, que salvés els qui esperen en Ell. Vós veniu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins”. Isaïes ens acompanyarà els tres primers diumenges d’Advent. L’Advent vol dir vinguda-trobada. Farem amb Isaïes un camí ral, aplanat, fàcil de fer, perquè ell ens diu en nom de Déu: “Aquí teniu el vostre Déu”, envoltat de vels de misteri, això sí, i sempre... Diu Pau: “Quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona (home, per tant, com nosaltres, però tan diferent, tant...!), nascut sota la llei (jueu de cap a peus, encarnat en un temps i en un lloc, nascut en la història concreta), perquè rebéssiu la condició de fills. I la prova que som fills de Déu és que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu fill que crida Abbà, Pare (Ga 4, 4-6).

                                               La invitació que sentirem una i altra vegada aquests dies és: “Estigueu atents, vetlleu...” “I això que us dic a vosaltres ho dic a tothom”, per tant, a nosaltres. Ara, després de sentir-ho tantes vegades –Advents i Advents-, ha agafat unes tonalitats més madures, no de por, tot el contrari, ara ens sona a invitacions d’amic a no deixar escapar sense fruitar aquesta vinguda que ja tenim experimentada per haver-la gaudit anys ha, però ara amb més intensitat, amb més intimitat, amb més mística, és a dir, amb una experiència desbordant. Ara és l’hora de la gran veritat, de que les paraules esdevinguin vivències, proximitat en el goig d’una nova i esperada expectativa que res –en la mesura de la nostra finor espiritual, aconseguida per gràcia- res ens sigui una repetició. Tot és nou, tot ha de ser nou. Advent nou, vida evangèlica nova. Francesc diu: parlant d’una eterna novetat: “Crist és l’evangeli etern i és el mateix ahir i avui i sempre, però la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se per “la profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu”. (La joia de l’Evangeli).

                                               No perdem de vista que l’Advent és com la condensació d’una expectativa secular en el poble de Déu. El poble esperava un Messies alliberador ¿del pecat, de les infidelitats a l’Aliança? ¿Com, quan, de quina manera?; tot això quedarà patent en les narracions de la infància de Jesús. D’allí es constata que Jesús era, nascut de Maria, el Messies o Rei ungit del Casal de David i Fill únic de Déu per obra de l’Esperit Sant. La veritable identitat de Jesús és coneguda només per revelació de Déu (en les diferents anunciacions: de l’àngel Gabriel, a Maria, a Josep, a Elisabet, als Mags, a Simeó i Anna. Només el punt de partença, suficient, però, i... després un llarg silenci de vora vint anys. Però la partença d’aquesta revelació ve precedida d’una esperança, on s’havia perdut el fil conductor, car s’estranyaran  que el Messies no sigui un Rei alliberador de la causa dels jueus, en aquell temps, contra els romans. Esperaven un Messies zelota, revolucionari, ai las!

                                               Els càntics o himnes de lloança, atribuïts a Maria (el Magnificat), a Zacaries (Benedictus), a Simeó (Nunc dimittis) són un mosaic de records de l’AT., gairebé cada línia té un paral·lel en els versets dels profetes o dels salms. En particular el Magníficat de Maria segueix de prop el patró del càntic de lloança que Anna recita després de la concepció i naixement de Samuel (I Samuel 2, 1-10).

                                               Qui va escriure aquests capítols sobre la infància de Jesús  sabia i volia condensar tot l’AT. i així obrir els batents del Nou, esdevenint com una frontissa, com un pern que ajunta ambdós testaments i que cal no oblidar-ho. No perd gens de singularitat amb el fet de que subratlli la continuïtat. Yahvé és el Déu Pare i el Verb i l’Esperit Sant. Primer la Paraula de Déu i després ja vindrà tota la poesia que hem posat en la vivència d’aquests esdeveniments, tan estimats pels records d’infància que hi tenim. No és pas sobrera, però fem passar davant l’exegesi bíblica. Això donarà més profunditat a la narració i al goig de contemplar-ho un any i un altre. Bon Advent, millor Advent! El misteri de Jesús és qui “primereja, qui s’involucra, qui acompanya, qui fructifica, qui festeja”, com diu el papa Francesc d’una Església en sortida en la comunitat de deixebles missioners, o evangelitzadors. Ara, ja podeu obrir els esclats de lluminàries que no podran ofuscar l’arrel de tot, la festa del cor: Déu és un de nosaltres! Se’n diu Emmanuel. Bon Advent per tenir el millor Nadal!

                        Primer diumenge d’Advent, 20 de novembre de 2014  Sabadell

Homilia del diumenge 23/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

“EL  PÒRTIC  DE  LA  GLÒRIA”

                                               Ja la setmana passada glosava el decurs de tot l’any litúrgic com un suposat “pelegrinatge pel camí de Sant Jaume”. Avui fem l’arribada virtual a Santiago de Compostela, tot fent bocabadats una atenta i pausada meditació davant per davant d’aquesta obra extraordinària, després de fer una besada d’arribada ritual als peus de Sant Jaume que va vestit de pelegrí amb un bastó de caminant a la mà. A l’imponent pòrtic hi ha una gran pàgina de l’eucaristia del cel i que ens pot servir com  d’una panoràmica celestial de fons per tal de celebrar la clausura d’aquesta nova anyada que hem fet pel camí litúrgic en el que ens ha acompanyat fins al darrer dia, o sigui avui mateix, l’evangelista Mateu. Celebrem, doncs, la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, àdhuc com ho diu a la col·lecta, Rei de l’Univers (de tot del tot). Així posem punt i final a tot l’any transcorregut.

                                               Desgranem punt per punt tots els textos de la Missa: Ezequiel a la primera lectura subratlla l’acció d’aplegar tot el ramat (l’univers enter de la creació) per part de Déu. És la seva misericòrdia la que el mou a atendre totes les ovelles disperses arreu, amb la declarada acció de conduir-les totes sota el guiatge amorós d’un sol i únic pastor. Rubrica com sempre amb el salm 22 que canta la sol·licitud de qui ens guia i ens mena. Només cal posar-nos cadascú de nosaltres en l’acció de la figura del nostre pastor, el Senyor, en qui hem posat tota la nostra confiança, perquè hem experimentat una munió de vegades el seu tracte exquisit: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”, i va explicitant la variada manera de mostrar-nos-ho, “oh, sí! la seva bondat i el seu amor que ens acompanyen tota la vida!”.

                                               Pau a la seva carta als corintis ens confirma, dient que Jesucrist ressuscitat, el primer d’entre els morts, ens obre la deu de la vida ressuscitada a tots “els qui són de Crist”, acomplint així el desig explícit de fer-nos participants del Regne. Crist posarà en mans del Pare tota la humanitat rescatada de l’esclavatge i ornada de boneses i de gràcies. Amb un final únic, recapitulador de l’obra de la creació (Pare), de regeneració (Fill) i de santificació (Esperit Sant), quan finalment “Déu serà tot en tots”. Així es pot condensar tot el llarg pelegrinatge de la humanitat i del cosmos en un final donat gratuïtament. Un “the end” extraordinari que ens portarà la certesa de que”la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a Vós, autor de tots els béns”.

                                               Sant Mateu ens donarà l’última lliçó amb l’evangeli dels evangelis que és aquest memorable capítol 25, en el que en forma de judici -forma de les Escriptures mol sovintejada- ens mostra ja a l’avançada la forma, el camí i les actituds que ens han de portar a segellar la nostra vida amb aquell desitjat: “Veniu beneïts del meu Pare i preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”.

                                               És una narració que “sorprèn” per bé i per mal amb uns intensos quan i ¿quan?... Jo tenia, era, estava malalt, etc, i ¿quan us vàrem veure...?,  fent així un repàs de les obres de misericòrdia fetes als “seus” que es transmuten a fetes a i en Ell mateix.

                                               La gran sorpresa és que es judicarà a la fi el primer manament a través del segon que definitivament n’és la prova com ja ens deia Joan al seu evangeli i cartes.

                                               Aquesta “sorpresa” que envaeix totes les persones, tant les de bé i d’accions de bon samarità, prescindint de que ho fessin amb motivacions explícites en nom de Déu i de la fe en Ell, o bé fetes només per bon cor, per humanisme, podríem dir. Déu és honorat en els “germans meus”, sabedors o no, que “m’ho fèieu a Mi”. Aquí hi ha la sublimitat d’aquesta manera de “jutjar” el que hàgim fet...

                                               Aquest és el darrer “secret de la vida” i de com ens anirà quan estarem davant de Déu. Déu està en cada humà, en cada cosa, fins al punt que als que no coneixien Déu, Crist, l’Església se’ls manifestarà favorable al final del pelegrinatge, per les seves accions i atencions als germans “meus”, perquè sempre “m’ho fèieu a Mi”.

                                               D’aquest passatge que se n’ha dit la “paràbola dels bons ateus”, deixa el cor perfumat i ple de certeses àdhuc per a aquells que tenint fe, no la veuen en llurs fills i néts. És la pàgina més consoladora de tot l’evangeli. Si els “teus” malgrat no “practiquen”, àdhuc si diuen que no creuen, però tenen el cor, les mans, tota la seva disponibilitat de servei i d’humanitat envers els desfavorits tots, tots, tots tenen lloc i dret a sentir-se cridats, beneïts, oberts a posseir el Regne. ¡Gent gran no us inquieteu per res! El Pare té cura de tots els seus fills, a tots estima entranyablement... Pares intenteu que es facin humans, que Déu ja els farà divins!

                                               Així ja ho deien sant Joan de la Creu: “En darrera instància sereu jutjats només per l’amor” o bé Pau, dient “l’amor no passa mai”.

                                               Els camins poden ser diferents a nivell de creences, però si l’acció de qui sigui és en favor dels “germans meus”, de la humanitat (ecologia, respecte, altruisme, pau i justícia) els serà tingut en compte; el fil d’or  de tota ètica passa pel servei als que són els marginats, els exclosos, els desafavorits.

                                               Déu té oberts sempre els camins que porten al seu cor, tot i que potser en són ignorats. Respirem tots. L’última paraula la té el segon manament que en definitiva és el mateix que el primer. Diu Jesús que són un de sol. Només és passar del meravellós implícit a un explícit que al final Déu els tindrà com a bons l’un com l’altre. Déu és una plenitud de misericòrdia que no sabrem entendre fins que ell conduirà la turmentada humanitat fins a les estances que ens esperen. No us inquieteu per res. Déu vetlla i condueix suaument tots els seus fills, per bé que ho faci per camins insospitats.

                                               En un principi volia dir que aquest capítol ens confirma en que l’amor als altres és l’apoteosi del saber donar sense esperar-ne recompenses i pensava que el tema es podia resumir en la primera part del Parenostre, resat pel mateix Jesús, en la “pregària d’identitat” que ens va donar a requeriment d’un dels seus deixebles. En resar-lo intentem posar-hi l’esperit mateix de Jesús quan es dirigeix al seu Pare amb qui s’identifica. Ensenya’ns el camí li diu Tomàs: “Si que aneu retardats en la meva coneixença!”: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” “Estima com ets estimat i fes el que vulguis”. Aquest és el vertader acabament de Mateu. Aquest és el vertader “final de curs”. Ara podem entendre millor l’última frase de l’evangelista Mateu en el seu escrit: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Ara sí el the end definitiu! Aquest és el Regne de Jesús, Regne universal i etern, Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Més amunt o més endins no podem anar... Plena confiança i sempre joc net i segons la pròpia consciència. Això és tot.

                        Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món, diumenge trenta quatre o darrer de durant l’any, 23 de novembre de 2014.   Sabadell

Homilia del diumenge 16/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

                                             L’ARA  I  L’AQUÍ  DE  JESÚS  I  NOSTRE

                                               “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a arribar a la meta”.  Així acaba l’evangeli de Mateu, justament ara que estem a les acaballes de l’any litúrgic. Mateu ens ha anat acompanyant enguany durant aquest llarg recorregut que és com un gran pelegrinatge en què anem fent “Sagrada commemoració de l’obra salvífica de l’Espòs diví de l’Església. Cada setmana, el dia que es diu diumenge, commemora la Resurrecció del Senyor, i, a més, la celebra una vegada a l’any, en la gran solemnitat de la Pasqua. Conjuntament  amb la seva benaurada passió. I desplega durant el decurs de l’any tot el misteri de Crist, des de l’Encarnació i la Nativitat fins a l’Ascensió, fins a la Pentecosta i fins a l’expectació de la benaurada esperança de l’adveniment del Senyor. Tot celebrant així els misteris de la Redempció, obre a tots els fidels les riqueses de les virtuts i mèrits del seu Senyor, fent que s’els facin present tostemps; així els atenyen i s’omplen de la gràcia de la salvació”. (Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia).

                                               Amb Mateu hem après tantes coses del Mestre. Ens ha encomanat “La joia de l’Evangeli”. Després de trenta tres etapes de camí podem dir que Jesús ens és més proper, més viscut, més íntim. Cansats perquè caminar no deixa de ser una carrera d’obstacles, el primer dels quals som nosaltres mateixos, perquè veiem que Ell ens demana una mica més en els tombants de cada dia. “L’Església és, per crida que ens fa el papa Francesc: “en sortida”, tots som cridats a aquesta nova sortida missionera, cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”. La intimitat de l’Església amb Jesús és una intimitat itinerant, i la comunió “essencialment es configura com a comunió missionera” Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. La joia de l’evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú”. (papa Francesc). “Tota l’evangelització ha d’alimentar-se de la Paraula de Déu, en ella hi està fundada, escoltant-la, meditant-la, vivint-la, celebrant-la i testimoniant-la. Per tant, fa falta formar-se contínuament en l’escolta de la Paraula. L’Església no evangelitza si no es deixa contínuament evangelitzar. És indispensable que la Paraula  de Déu “sigui cada vegada més el cor de tota activitat eclesial”. “La Paraula de Déu escoltada i celebrada sobretot en l’eucaristia, alimenta i reforça interiorment els cristians i els fa capaços d’un autèntic testimoniatge evangèlic en la vida quotidiana. L’estudi de les Sagrades Escriptures ha de ser una porta oberta a tots els creients... L’evangelització requereix la familiaritat  amb la Paraula de Déu i això exigeix a les diòcesis, parròquies, i a totes les agrupacions catòliques, proposar un estudi seriós i perseverant de la Bíblia, com també promoure’n la lectura orant personal i comunitària”.

                                                           No és tan sols els diumenges, sinó cada dia ens podem alimentar de la Paraula. Tenim uns llibrets adequats per fer una bona immersió en allò que en diem la lectura contínua de la Bíblia des de casa. Pot esdevenir com una Eucaristia domèstica, perquè podem llegir-la diàriament tal com ens la proposem de seguir-la i així alimentar-nos-en. Tenim per exemple “La missa de cada dia” “Paraula i vida 2015” de l’editorial Claret, també “les Paulines “ us poden oferir altres llibres similars. En el full dominical hi podeu trobar les cites de les lectures corresponents a cada dia utilitzant la Bíblia directament. Radio Estel us podrà fornir també d’emissions de Laudes i Vespres i de comentaris a les lectures. És important sentir-nos pedres vives i escollides d’un Església que va creixent a mesura que anem creixent nosaltres, sabent que ens ha donat l’administració d’uns talents, d’unes responsabilitats adequades a les nostres capacitats, de forma que -si jo no responc- ningú no ho pot fer per mi. Som interdependents i tots tenim crida particular. Diu la col·lecta d’avui: “Feu que puguem servir-vos sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els béns”

        la fe. M’agrada l’expressió de la “llei de la transparència” en lectura evangèlica, que ens permet de veure necessitats d’afecte, poder fer gestos de solidaritat, fer-nos més presents on calgui donar la mà a qui o a què sigui. Benaurats els nets de cor, perquè Déu els farà l’ullet en els que trobem ací o allà. Els ulls de la fe són més penetrants i ens permeten de llegir entre-línies en la realitat, on s’hi amaga potser “una visita inesperada”. Amb això ja en tenim ben bé prou. No és la mort la que ens esperona sinó la vida, la quotidianitat. Per als qui sabem  que no som amos de la nostra vida, sinó que la tenim per a fer-la fruitar, hem de dir com Pau: “tots som fills de la llum i del dia”, mentre el temps ens obri “la rosa dels temps” per fer bé als quatre horitzons obrant evangèlicament. Vetllar, ull viu que no ens perdem les oportunitats de fer gestos evangèlics i evitem la pesantor de vida que ens ensopeix i ens endormisca quan el que toca és aprofitar la vida, donant-la. ¡Ah, i en les coses de la vida domèstica que són les que ennobleixen el cada dia! Els Proverbis fan l’elogi  de l’esposa feinera, bona administradora de casa. Mares i àvies que fan graciosament el que poden per tenir el niu càlid  i tenen la tendresa sempre a punt, per poder deixar el nostre petit món una mica millor de com l’hem trobat”.

                                                   Matí i/o vespre omplim-nos de Paraula de Déu. Sintetitzem en una frase, allò que més ens ha “tocat” i anem-la recordant, sabent que Déu ens estima i que el seu amor ens demana una personal correspondència. Cada dia uns minutets de sintonia amb les lectures de cada dia i “Apa, somriu que Déu t’estima”, que era el lema d’un company meu molt estimat. I a servir s’ha dit..., disponibilitat a descobrir en l’altre el rostre de Déu. Estar oberts amb ulls humans i amb els ulls de

                                               ¡Ai!, sempre penso que si hi manca a tot viure una base d’un humanisme planer, senzill, després ens mancaria la finor espiritual per entendre l’evangeli. “Aneu, diu Jesús i ho repeteix el papa Francesc, feu-los deixebles meus i ungiu-los amb la presència trinitària, tan i tan propera, que ja ho diem avui en l’aclamació abans de l’evangeli: “Estigueu en mi, i jo en vosaltres. Qui està en mi dóna molt de fruit”.

                                               Abans de rendir l’últim tram  del viatge litúrgic d’enguany, mirem fins on hem progressat evangèlicament: evangelitzats i evangelitzadors. Diumenge vinent arribem al final de la cursa o pelegrinatge, meta i festa del “nostre camí de sant Jaume”, amb la solemne entrada al Pòrtic de la Glòria, mai tan ben adequat ala festa de Crist Rei. Benvinguts a la casa del nostre Mestre estimat i amic del nostre caminar com amb els deixebles d’Emaús.  Gràcies en siguin donades a Déu...

                        Diumenge XXXIII de durant l’any, 16 de novembre de 2014   Sabadell

Homilia del diumenge 09/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

¿QUÈ  N’HEM  FET  DE  LA  FORMACIÓ PERMANENT  EN  LA  FE?

                                               La litúrgia d’avui trenca el fil que anàvem seguint abans de les festes d’inici de novembre que en dos dies seguits i densos ens han fet pensar en finals de ruta i en la crida en general a la santedat com a criteri i sentit del nostre viure quotidià com a deixebles, que hauríem d’anar a escola amb el nostre Mestre de vida. Potser fem massa “campanes” ¿no us sembla?

                                               Hem de tornar endarrere, com si fos un somni avançant-nos al final feliç de la nostra ruta. ¿Somni, miratge, un bon cop de fantasia o millor de poesia dels finals del camí, preanunciats o viscuts breument a l’avançada pels viadors que saben on van i pels que venturosament se’ns han avançat, arribant a la meta sospirada en el camí de la vida. Un final feliç com mai n’hem experimentat abans! Aquest avançament ens el recomana Pau per tal de donar-nos nova empenta i apressar el nostre caminar amb renovades motivacions. Així no defallirem per la possible pesantor dels nostres passos. Veure l’horitzó, malgrat lassituds, butllofes als peus per les botes, sort dels dos bastons de trekking que ens han donat seguretat en camins abans no fresats per nosaltres i no diguem del que ens han ajudat les bones companyies, que ens han fet més suportables les incidències dels camins.  Massa llarga la introducció retrospectiva...

                                               Mirem el terra que trepitgem  i acollim les imatges que ens suggereixen la festivitat de la Commemoració de la Dedicació de la primera església, la basílica del Laterà, a Roma, on té la càtedra el bisbe de la diòcesi. Francesc es va presentar a l’inici del seu pontificat com el que és: bisbe de Roma, deixant de banda –sense negar-ho pas- de ser el Papa. Són aquests signes, senzills o més complexos, als quals ens va acostumant aquest papa que sintonitza molt bé, ara, com a persona i pastor.

                                               Fem una síntesi ben ajustada de l’essencial dels textos que il·luminaran l’eucaristia d’avui: Som pedres “vives i escollides” de l’Església, com si aquesta fos metafòricament un temple que al llarg d’anys i de renovats “obrers” van aixecant-lo amb la conjunció més o menys harmònica dels carreus que dibuixen aquest únic temple, que substitueix els de Garitzim i el de Jerusalem i que va amunt per obra i gràcia de Déu i dels vertaders adoradors de Déu “en esperit i veritat” (recordeu la conversa de Jesús i  la samaritana). “Augmenteu en la vostra Església la gràcia que li heu donat, a fi que el poble fidel creixi contínuament com edificació de la Jerusalem celestial”. (De l’Apocalipsi esmentat en les festes passades...)

                                               A la primera lectura la imatge d’Església edificant-se viva-viva, és prefigurat pel rierol que brollant de dins del santuari es va fent gran i esdevé tot un riu d’aigües sanejadores  i que fa esponerosa i fructífera tota la natura que hi beu i en viu.

                                               Pau que explicita de moltes maneres la personificació de l’Església, ara ens fa obrers de la seva edificació a les directrius de l’apòstol i ens invita a ser bons “paletes”. I ens dirà com qui ens recorda allò que som per lleva i crida i afermats per la fe i l’amor: ¿No sabíeu que sou “no sols part del temple total que és l’Església” sinó personalment tot un temple de Déu on l’Esperit habita en nosaltres?

                                               Jesús en un gest inaudit fa fora el “mercat” del Temple en què s’ha convertit –precisament la nineta del ulls dels jueus contemporanis- i els profetitza –oh blasfèmia!- la seva destrucció i que serà Ell mateix (!) el fonament del nou temple que es bastirà, temps a venir. Jesús serà endemés la “pedra angular” que donarà plena consistència a la nova edificació espiritual, com puntualitzaran els dotze després de mort i ressuscitat, recordant les seves paraules. Església, edificació, figura viva i que reflecteix tot un poble que hi posarà la seva suor i la seva perícia, el seu gust i el seu bon i bell fer...Aquest és el misteri de l’Església o millor l’Església com a misteri trinitari. Primer capítol de la Constitució sobre l’Església del Vaticà II.

                                               De la visió final, real i figurativa, de sobte ens trobem nosaltres amb els estris de constructors i formant part dels constructors i edificadors que som ara nosaltres, com ho varen ser altres al seu temps i que sempre inacabat com la sagrada Família o bé les catedrals de l’edat mitjana que hi varen treballar anys i anys i obrers i obrers, i generacions diverses. Figuració del Cos Místic que és l’Església que té per Cap, Jesús, promotor, arquitecte i mestre d’obres, sempre present en tot treball que fa pujar l’edificació singular, única. ¡Allí on dos o més estiguin reunits, allí hi estic jo enmig d’ells”.

                                               Quina preparació tenim per a allò a què estem cridats? Som només “manobres” que traginem ciment i totxanes o bé paletes de bastida? ¿Hi ha algú que sigui “oficial de primera”? ¿Hi ha capatassos? ¿Hi ha aparelladors? ¿Hi ha entesos que dirigeixen de prop l’obra viva? ¿Cadascú està del tot i per tot per la feina a la què estan destinats? ¿Quan vàrem aprendre l’ofici de tirar les filades de maons rectes? ¿Qui sap enguixar degudament? ... I així podríem anar seguint, però no cal... Cadascú al seu treball concret! No hi ha ni millor ni de més valor. Qui fa la feina assignada i la sap fer bé, mereix ser comptat com a gran edificador!  I ara bé la gran pregunta que anava explícita en el títol. Cada dia reestrenem la nostra obra. Sabem què hem de fer. Estarem coordinats amb tota la “tropa” que basteix l’obra?  Passo a l’afirmació de Pau: “Que cadascú miri bé com construeix”, com es construeix ell mateix, com a deixeble, arquitecte del seu propi temple. Construir, créixer, ser efectius, pujar dretes les parets, cobrir aigües, treballar dins l’obra negra. Bastir interiors, seguir els dissenyadors, saber fer bé els “acabats”, que són la guinda d’una construcció homologable. ¿Faràs goig quan els altres et mirin i et vegin com un harmoniós temple on habita l’Esperit?

                                               En tenim prou amb el que tenim pujat...?  “Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, ¿Acabarà a dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist? Continua: “I el que jo demano a la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, al dia de la dedicació, ja amb la feina ben feta, ben polida, de bon mirar, bella-bella.

                                               ¿Creieu que teniu prou “coneixements i finor d’esperit? ¿Quina formació teniu en relació amb la pròpia fe? Després de les precàries preparacions a la recepció dels primers sagraments, cosa de ben poca cosa, gairebé d’aprenents massa jovenets i sense massa capacitació o hàbit de reflexió de les coses de Déu  ¿Teniu la “ciència” de Jesús, coneixeu els seus sentiments, hi heu intimat, en sou amics? A tot això ens encamina Pau que és juntament amb els evangelistes els promotors de la formació permanent tant amb els seus escrits com al seu esperit identificat amb el Mestre?  ¿On beureu el creixement que de tots espera?

                                               Deixeu-me dir: tot aquest vessant de la nostra vida de fe, ¿el tenim penjat d’agulles dels nostres catecismes tan llunyans que per bé que els agüéssim memoritzar, i celebrats en Eucaristies, on cadascú navega pel seu propi mar, sense massa sentit de poble? ¿Estem “parats” de dies en el coneixement íntim de Jesús? ¿On abeurem la fe lúcida, “l’esperança que ens fa caminar”, on l’amor que hauria de ser el nostre distintiu, assenyalats precisament per les nostres mostres d’amor digne i eficaç?

                                               S’imposa una revisió del nostre caminar potser feixuc? ¿Quines noves experiències fem de contemplació, d’adoració, de sintonia amb l’Església representada –joiosament- pel papa Francesc, que no deixa de donar-nos amb senzillesa i profunditat noves lliçons diàries en la Missa a Santa Marta? ¿Qui és l’últim escrit religiós que hem llegit?  Hi ha un “decalage” entre el saber i el sentir, entre el fet concret i l’actitud evangèlica?  ¿Hem llegit sencers el escrits del NT? ¿Ens hi ha ajudat algú que en sap més que nosaltres? ¿Formem part d’un “grup” on l’amistat és la base en la comunicació de l’experiència personal de fe? ¿Voleu dir que amb la discontinuïtat en els nostres “imputs” de tipus religiós, ja en tenim prou? ¿Anant a Missa els diumenges és prou sòlida la l’experiència de Déu que en resulta? Deixeu-m’ho dir: ¿Heu pensat que sense una formació específica –diguis-en catequesi d’adults, formació bíblica, litúrgica-, sense endevinar amb una mica d’objectivitat “els signes dels temps. ¿Voleu dir que en tenim  prou per l’adults que som? ¿Fem voluntariat o alguns serveis a la gent necessitada, bé sigui personalment, bé fent-ho sota l’empara de la parròquia o bé d’algun grup o oenegé? Diu Pere: “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança?”

                                               Ara, més que mai, s’imposa una aprofundida experiència  de Déu en un món plural, laic, on Déu queda com invisible, si no hi ha algú que en doni un testimoni de categoria. Avui la gent afortunadament té més estudis com mai no n’havia tingut. Hauríem de ser més exigents en el nostre nivell de coneixença i de formació experimentada de la nostra fe. ¿Hi ha un paral·lel entre la formació professional plena de màsters, de cursets i de seminaris per no quedar-se endarrere i la nostra preparació religiosa, més evangèlica?  El que us dic a vosaltres, m’ho dic en primer lloc a mi mateix: MANCA FORMACIÓ PERMANENT DE LA NOSTRA FE, DEL NOSTRE AMOR. ¿Què podem fer, què volem fer, com ens enrolarem amb alguna entitat, grup, equip? Això no ho podem deixar només per a clergues o religiosos. Ara és l’hora dels laics que sou tots vosaltres. Ànims. No us digueu que no teniu temps, és qüestió de saber-lo gestionar amb prioritats. Això necessita un debat, una autoobligació: com més grans som més i més difícil ho veiem, oi que sí?

                                              

                                               Tinc una oda començada

                                               que no puc acabar mai.

                                                Dia i nit me l’ha dictada

                                               tot quan brilla en la ventada

                                               ........

                                               Sols desitjo i per ma glòria,

                                               que si algú aquesta oda sap,

                                               Al moment en que jo mòria

                                               me la diga de memòria,

                                               mot per mot, de cap a cap.

                                              

                                               I aixís sempre a l’aventura

                                               sens saber si lliga o no,

                                               va encaixant la mà insegura

                                               Cants de goig, planys d’amargura,

                                               Himnes d’alta adoració.

                                               Me la diga a cau d’orella,

                                               Esbrinant-me fil per fil,

                                               de la ignota meravella,

                                               que a la vida ens aparella

                                               el teixit ferm i subtil

                                               .....

                       

            Diumenge XXXII de durant l’any, 9 de novembre de 2014.   Sabadell