diumenge, 9 de novembre del 2014

Homilia del diumenge 09/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

¿QUÈ  N’HEM  FET  DE  LA  FORMACIÓ PERMANENT  EN  LA  FE?

                                               La litúrgia d’avui trenca el fil que anàvem seguint abans de les festes d’inici de novembre que en dos dies seguits i densos ens han fet pensar en finals de ruta i en la crida en general a la santedat com a criteri i sentit del nostre viure quotidià com a deixebles, que hauríem d’anar a escola amb el nostre Mestre de vida. Potser fem massa “campanes” ¿no us sembla?

                                               Hem de tornar endarrere, com si fos un somni avançant-nos al final feliç de la nostra ruta. ¿Somni, miratge, un bon cop de fantasia o millor de poesia dels finals del camí, preanunciats o viscuts breument a l’avançada pels viadors que saben on van i pels que venturosament se’ns han avançat, arribant a la meta sospirada en el camí de la vida. Un final feliç com mai n’hem experimentat abans! Aquest avançament ens el recomana Pau per tal de donar-nos nova empenta i apressar el nostre caminar amb renovades motivacions. Així no defallirem per la possible pesantor dels nostres passos. Veure l’horitzó, malgrat lassituds, butllofes als peus per les botes, sort dels dos bastons de trekking que ens han donat seguretat en camins abans no fresats per nosaltres i no diguem del que ens han ajudat les bones companyies, que ens han fet més suportables les incidències dels camins.  Massa llarga la introducció retrospectiva...

                                               Mirem el terra que trepitgem  i acollim les imatges que ens suggereixen la festivitat de la Commemoració de la Dedicació de la primera església, la basílica del Laterà, a Roma, on té la càtedra el bisbe de la diòcesi. Francesc es va presentar a l’inici del seu pontificat com el que és: bisbe de Roma, deixant de banda –sense negar-ho pas- de ser el Papa. Són aquests signes, senzills o més complexos, als quals ens va acostumant aquest papa que sintonitza molt bé, ara, com a persona i pastor.

                                               Fem una síntesi ben ajustada de l’essencial dels textos que il·luminaran l’eucaristia d’avui: Som pedres “vives i escollides” de l’Església, com si aquesta fos metafòricament un temple que al llarg d’anys i de renovats “obrers” van aixecant-lo amb la conjunció més o menys harmònica dels carreus que dibuixen aquest únic temple, que substitueix els de Garitzim i el de Jerusalem i que va amunt per obra i gràcia de Déu i dels vertaders adoradors de Déu “en esperit i veritat” (recordeu la conversa de Jesús i  la samaritana). “Augmenteu en la vostra Església la gràcia que li heu donat, a fi que el poble fidel creixi contínuament com edificació de la Jerusalem celestial”. (De l’Apocalipsi esmentat en les festes passades...)

                                               A la primera lectura la imatge d’Església edificant-se viva-viva, és prefigurat pel rierol que brollant de dins del santuari es va fent gran i esdevé tot un riu d’aigües sanejadores  i que fa esponerosa i fructífera tota la natura que hi beu i en viu.

                                               Pau que explicita de moltes maneres la personificació de l’Església, ara ens fa obrers de la seva edificació a les directrius de l’apòstol i ens invita a ser bons “paletes”. I ens dirà com qui ens recorda allò que som per lleva i crida i afermats per la fe i l’amor: ¿No sabíeu que sou “no sols part del temple total que és l’Església” sinó personalment tot un temple de Déu on l’Esperit habita en nosaltres?

                                               Jesús en un gest inaudit fa fora el “mercat” del Temple en què s’ha convertit –precisament la nineta del ulls dels jueus contemporanis- i els profetitza –oh blasfèmia!- la seva destrucció i que serà Ell mateix (!) el fonament del nou temple que es bastirà, temps a venir. Jesús serà endemés la “pedra angular” que donarà plena consistència a la nova edificació espiritual, com puntualitzaran els dotze després de mort i ressuscitat, recordant les seves paraules. Església, edificació, figura viva i que reflecteix tot un poble que hi posarà la seva suor i la seva perícia, el seu gust i el seu bon i bell fer...Aquest és el misteri de l’Església o millor l’Església com a misteri trinitari. Primer capítol de la Constitució sobre l’Església del Vaticà II.

                                               De la visió final, real i figurativa, de sobte ens trobem nosaltres amb els estris de constructors i formant part dels constructors i edificadors que som ara nosaltres, com ho varen ser altres al seu temps i que sempre inacabat com la sagrada Família o bé les catedrals de l’edat mitjana que hi varen treballar anys i anys i obrers i obrers, i generacions diverses. Figuració del Cos Místic que és l’Església que té per Cap, Jesús, promotor, arquitecte i mestre d’obres, sempre present en tot treball que fa pujar l’edificació singular, única. ¡Allí on dos o més estiguin reunits, allí hi estic jo enmig d’ells”.

                                               Quina preparació tenim per a allò a què estem cridats? Som només “manobres” que traginem ciment i totxanes o bé paletes de bastida? ¿Hi ha algú que sigui “oficial de primera”? ¿Hi ha capatassos? ¿Hi ha aparelladors? ¿Hi ha entesos que dirigeixen de prop l’obra viva? ¿Cadascú està del tot i per tot per la feina a la què estan destinats? ¿Quan vàrem aprendre l’ofici de tirar les filades de maons rectes? ¿Qui sap enguixar degudament? ... I així podríem anar seguint, però no cal... Cadascú al seu treball concret! No hi ha ni millor ni de més valor. Qui fa la feina assignada i la sap fer bé, mereix ser comptat com a gran edificador!  I ara bé la gran pregunta que anava explícita en el títol. Cada dia reestrenem la nostra obra. Sabem què hem de fer. Estarem coordinats amb tota la “tropa” que basteix l’obra?  Passo a l’afirmació de Pau: “Que cadascú miri bé com construeix”, com es construeix ell mateix, com a deixeble, arquitecte del seu propi temple. Construir, créixer, ser efectius, pujar dretes les parets, cobrir aigües, treballar dins l’obra negra. Bastir interiors, seguir els dissenyadors, saber fer bé els “acabats”, que són la guinda d’una construcció homologable. ¿Faràs goig quan els altres et mirin i et vegin com un harmoniós temple on habita l’Esperit?

                                               En tenim prou amb el que tenim pujat...?  “Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, ¿Acabarà a dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist? Continua: “I el que jo demano a la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi més i més fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, al dia de la dedicació, ja amb la feina ben feta, ben polida, de bon mirar, bella-bella.

                                               ¿Creieu que teniu prou “coneixements i finor d’esperit? ¿Quina formació teniu en relació amb la pròpia fe? Després de les precàries preparacions a la recepció dels primers sagraments, cosa de ben poca cosa, gairebé d’aprenents massa jovenets i sense massa capacitació o hàbit de reflexió de les coses de Déu  ¿Teniu la “ciència” de Jesús, coneixeu els seus sentiments, hi heu intimat, en sou amics? A tot això ens encamina Pau que és juntament amb els evangelistes els promotors de la formació permanent tant amb els seus escrits com al seu esperit identificat amb el Mestre?  ¿On beureu el creixement que de tots espera?

                                               Deixeu-me dir: tot aquest vessant de la nostra vida de fe, ¿el tenim penjat d’agulles dels nostres catecismes tan llunyans que per bé que els agüéssim memoritzar, i celebrats en Eucaristies, on cadascú navega pel seu propi mar, sense massa sentit de poble? ¿Estem “parats” de dies en el coneixement íntim de Jesús? ¿On abeurem la fe lúcida, “l’esperança que ens fa caminar”, on l’amor que hauria de ser el nostre distintiu, assenyalats precisament per les nostres mostres d’amor digne i eficaç?

                                               S’imposa una revisió del nostre caminar potser feixuc? ¿Quines noves experiències fem de contemplació, d’adoració, de sintonia amb l’Església representada –joiosament- pel papa Francesc, que no deixa de donar-nos amb senzillesa i profunditat noves lliçons diàries en la Missa a Santa Marta? ¿Qui és l’últim escrit religiós que hem llegit?  Hi ha un “decalage” entre el saber i el sentir, entre el fet concret i l’actitud evangèlica?  ¿Hem llegit sencers el escrits del NT? ¿Ens hi ha ajudat algú que en sap més que nosaltres? ¿Formem part d’un “grup” on l’amistat és la base en la comunicació de l’experiència personal de fe? ¿Voleu dir que amb la discontinuïtat en els nostres “imputs” de tipus religiós, ja en tenim prou? ¿Anant a Missa els diumenges és prou sòlida la l’experiència de Déu que en resulta? Deixeu-m’ho dir: ¿Heu pensat que sense una formació específica –diguis-en catequesi d’adults, formació bíblica, litúrgica-, sense endevinar amb una mica d’objectivitat “els signes dels temps. ¿Voleu dir que en tenim  prou per l’adults que som? ¿Fem voluntariat o alguns serveis a la gent necessitada, bé sigui personalment, bé fent-ho sota l’empara de la parròquia o bé d’algun grup o oenegé? Diu Pere: “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança?”

                                               Ara, més que mai, s’imposa una aprofundida experiència  de Déu en un món plural, laic, on Déu queda com invisible, si no hi ha algú que en doni un testimoni de categoria. Avui la gent afortunadament té més estudis com mai no n’havia tingut. Hauríem de ser més exigents en el nostre nivell de coneixença i de formació experimentada de la nostra fe. ¿Hi ha un paral·lel entre la formació professional plena de màsters, de cursets i de seminaris per no quedar-se endarrere i la nostra preparació religiosa, més evangèlica?  El que us dic a vosaltres, m’ho dic en primer lloc a mi mateix: MANCA FORMACIÓ PERMANENT DE LA NOSTRA FE, DEL NOSTRE AMOR. ¿Què podem fer, què volem fer, com ens enrolarem amb alguna entitat, grup, equip? Això no ho podem deixar només per a clergues o religiosos. Ara és l’hora dels laics que sou tots vosaltres. Ànims. No us digueu que no teniu temps, és qüestió de saber-lo gestionar amb prioritats. Això necessita un debat, una autoobligació: com més grans som més i més difícil ho veiem, oi que sí?
                                              
                                               Tinc una oda començada
                                               que no puc acabar mai.
                                                Dia i nit me l’ha dictada
                                               tot quan brilla en la ventada
                                               ........
                                               Sols desitjo i per ma glòria,
                                               que si algú aquesta oda sap,
                                               Al moment en que jo mòria
                                               me la diga de memòria,
                                               mot per mot, de cap a cap.
                                              
                                               I aixís sempre a l’aventura
                                               sens saber si lliga o no,
                                               va encaixant la mà insegura
                                               Cants de goig, planys d’amargura,
                                               Himnes d’alta adoració.

                                               Me la diga a cau d’orella,
                                               Esbrinant-me fil per fil,
                                               de la ignota meravella,
                                               que a la vida ens aparella
                                               el teixit ferm i subtil
                                               .....
                       

            Diumenge XXXII de durant l’any, 9 de novembre de 2014.   Sabadell