¿QUÈ N’HEM FET DE LA FORMACIÓ PERMANENT EN
La
litúrgia d’avui trenca el fil que anàvem seguint abans de les festes d’inici de
novembre que en dos dies seguits i densos ens han fet pensar en finals de ruta
i en la crida en general a la santedat com a criteri i sentit del nostre viure
quotidià com a deixebles, que hauríem d’anar a escola amb el nostre Mestre de
vida. Potser fem massa “campanes” ¿no us sembla?
Hem
de tornar endarrere, com si fos un somni avançant-nos al final feliç de la
nostra ruta. ¿Somni, miratge, un bon cop de fantasia o millor de poesia dels
finals del camí, preanunciats o viscuts breument a l’avançada pels viadors que
saben on van i pels que venturosament se’ns han avançat, arribant a la meta
sospirada en el camí de la
vida. Un final feliç com mai n’hem experimentat abans! Aquest
avançament ens el recomana Pau per tal de donar-nos nova empenta i apressar el
nostre caminar amb renovades motivacions. Així no defallirem per la possible
pesantor dels nostres passos. Veure l’horitzó, malgrat lassituds, butllofes als
peus per les botes, sort dels dos bastons de trekking que ens han donat
seguretat en camins abans no fresats per nosaltres i no diguem del que ens han
ajudat les bones companyies, que ens han fet més suportables les incidències
dels camins. Massa llarga la introducció
retrospectiva...
Mirem
el terra que trepitgem i acollim les
imatges que ens suggereixen la festivitat de la Commemoració de la Dedicació de
la primera església, la basílica del Laterà, a Roma, on té la càtedra el bisbe
de la diòcesi. Francesc
es va presentar a l’inici del seu pontificat com el que és: bisbe de Roma,
deixant de banda –sense negar-ho pas- de ser el Papa. Són aquests signes,
senzills o més complexos, als quals ens va acostumant aquest papa que
sintonitza molt bé, ara, com a persona i pastor.
Fem
una síntesi ben ajustada de l’essencial dels textos que il·luminaran
l’eucaristia d’avui: Som pedres “vives i escollides” de l’Església, com si
aquesta fos metafòricament un temple que al llarg d’anys i de renovats “obrers”
van aixecant-lo amb la conjunció més o menys harmònica dels carreus que
dibuixen aquest únic temple, que substitueix els de Garitzim i el de Jerusalem
i que va amunt per obra i gràcia de Déu i dels vertaders adoradors de Déu “en
esperit i veritat” (recordeu la conversa de Jesús i la samaritana). “Augmenteu en
A
la primera lectura la imatge d’Església
edificant-se viva-viva, és prefigurat pel rierol que brollant de dins del
santuari es va fent gran i esdevé tot un riu d’aigües sanejadores i que fa esponerosa i fructífera tota la
natura que hi beu i en viu.
Pau
que explicita de moltes maneres la personificació de l’Església, ara ens fa
obrers de la seva edificació a les directrius de l’apòstol i ens invita a ser
bons “paletes”. I ens dirà com qui ens recorda allò que som per lleva i crida i
afermats per la fe i l’amor: ¿No sabíeu que sou “no sols part del temple total
que és l’Església” sinó personalment tot un temple de Déu on l’Esperit habita
en nosaltres?
Jesús
en un gest inaudit fa fora el “mercat” del Temple en què s’ha convertit
–precisament la nineta del ulls dels jueus contemporanis- i els profetitza –oh
blasfèmia!- la seva destrucció i que serà Ell mateix (!) el fonament del nou
temple que es bastirà, temps a venir. Jesús serà endemés la “pedra angular” que
donarà plena consistència a la nova edificació espiritual, com puntualitzaran
els dotze després de mort i ressuscitat, recordant les seves paraules. Església,
edificació, figura viva i que reflecteix tot un poble que hi posarà la seva
suor i la seva perícia, el seu gust i el seu bon i bell fer...Aquest és el misteri de l’Església o millor
l’Església com a misteri trinitari. Primer capítol de la Constitució sobre
l’Església del Vaticà II.
De
la visió final, real i figurativa, de sobte ens trobem nosaltres amb els estris
de constructors i formant part dels constructors i edificadors que som ara
nosaltres, com ho varen ser altres al seu temps i que sempre inacabat com la sagrada Família o
bé les catedrals de l’edat mitjana que hi varen treballar anys i anys i obrers
i obrers, i generacions diverses. Figuració del Cos Místic que és l’Església
que té per Cap, Jesús, promotor, arquitecte i mestre d’obres, sempre present en
tot treball que fa pujar l’edificació singular, única. ¡Allí on dos o més
estiguin reunits, allí hi estic jo enmig d’ells”.
Quina
preparació tenim per a allò a què estem cridats? Som només “manobres” que
traginem ciment i totxanes o bé paletes de bastida? ¿Hi ha algú que sigui
“oficial de primera”? ¿Hi ha capatassos? ¿Hi ha aparelladors? ¿Hi ha entesos
que dirigeixen de prop l’obra viva? ¿Cadascú està del tot i per tot per la
feina a la què estan destinats? ¿Quan vàrem aprendre l’ofici de tirar les filades
de maons rectes? ¿Qui sap enguixar degudament? ... I així podríem anar seguint,
però no cal... Cadascú al seu treball concret! No hi ha ni millor ni de més
valor. Qui fa la feina assignada i la sap fer bé, mereix ser comptat com a gran
edificador! I ara bé la gran pregunta
que anava explícita en el títol. Cada dia reestrenem la nostra obra. Sabem què
hem de fer. Estarem coordinats amb tota la “tropa” que basteix l’obra? Passo a l’afirmació de Pau: “Que cadascú miri
bé com construeix”, com es construeix ell mateix, com a deixeble, arquitecte
del seu propi temple. Construir, créixer, ser efectius, pujar dretes les parets,
cobrir aigües, treballar dins l’obra negra. Bastir interiors, seguir els dissenyadors,
saber fer bé els “acabats”, que són la guinda d’una construcció homologable. ¿Faràs
goig quan els altres et mirin i et vegin com un harmoniós temple on habita
l’Esperit?
En
tenim prou amb el que tenim pujat...?
“Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, ¿Acabarà a dur-lo a
terme fins al dia de Jesucrist?
Continua: “I el que jo demano a la pregària és que el vostre amor s’enriqueixi
més i més fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè
sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia
de Crist, al dia de la dedicació, ja amb la feina ben feta, ben polida, de bon
mirar, bella-bella.
¿Creieu
que teniu prou “coneixements i finor d’esperit? ¿Quina formació teniu en
relació amb la pròpia fe? Després de les precàries preparacions a la recepció
dels primers sagraments, cosa de ben poca cosa, gairebé d’aprenents massa jovenets
i sense massa capacitació o hàbit de reflexió de les coses de Déu ¿Teniu la “ciència” de Jesús, coneixeu els seus
sentiments, hi heu intimat, en sou amics? A tot això ens encamina Pau que és
juntament amb els evangelistes els promotors de la formació permanent tant amb els seus escrits com al seu esperit
identificat amb el Mestre? ¿On beureu el
creixement que de tots espera?
Deixeu-me
dir: tot aquest vessant de la nostra vida de fe, ¿el tenim penjat d’agulles
dels nostres catecismes tan llunyans que per bé que els agüéssim memoritzar, i
celebrats en Eucaristies, on cadascú navega pel seu propi mar, sense massa
sentit de poble? ¿Estem “parats” de dies en el coneixement íntim de Jesús? ¿On
abeurem la fe lúcida, “l’esperança que ens fa caminar”, on l’amor que hauria de
ser el nostre distintiu, assenyalats precisament per les nostres mostres d’amor
digne i eficaç?
S’imposa
una revisió del nostre caminar potser feixuc? ¿Quines noves experiències fem de
contemplació, d’adoració, de sintonia amb l’Església representada –joiosament-
pel papa Francesc, que no deixa de donar-nos amb senzillesa i profunditat noves
lliçons diàries en la Missa a Santa Marta? ¿Qui és l’últim escrit religiós que
hem llegit? Hi ha un “decalage” entre el
saber i el sentir, entre el fet concret i l’actitud evangèlica? ¿Hem llegit sencers el escrits del NT? ¿Ens
hi ha ajudat algú que en sap més que nosaltres? ¿Formem part d’un “grup” on
l’amistat és la base en la comunicació de l’experiència personal de fe? ¿Voleu
dir que amb la discontinuïtat en els nostres “imputs” de tipus religiós, ja en
tenim prou? ¿Anant a Missa els diumenges és prou sòlida la l’experiència de Déu
que en resulta? Deixeu-m’ho dir: ¿Heu pensat que sense una formació específica
–diguis-en catequesi d’adults, formació bíblica, litúrgica-, sense endevinar amb
una mica d’objectivitat “els signes dels temps. ¿Voleu dir que en tenim prou per l’adults que som? ¿Fem voluntariat o
alguns serveis a la gent necessitada, bé sigui personalment, bé fent-ho sota
l’empara de la parròquia o bé d’algun grup o oenegé? Diu Pere: “Estigueu sempre
a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança?”
Ara,
més que mai, s’imposa una aprofundida experiència de Déu en un món plural, laic, on Déu queda
com invisible, si no hi ha algú que en doni un testimoni de categoria. Avui la
gent afortunadament té més estudis com mai no n’havia tingut. Hauríem de ser
més exigents en el nostre nivell de coneixença i de formació experimentada de la
nostra fe. ¿Hi ha un paral·lel entre la formació professional plena de màsters,
de cursets i de seminaris per no quedar-se endarrere i la nostra preparació
religiosa, més evangèlica? El que us dic
a vosaltres, m’ho dic en primer lloc a mi mateix: MANCA FORMACIÓ PERMANENT DE LA NOSTRA FE , DEL NOSTRE
AMOR. ¿Què podem fer, què volem fer, com ens enrolarem amb alguna entitat,
grup, equip? Això no ho podem deixar només per a clergues o religiosos. Ara és
l’hora dels laics que sou tots vosaltres. Ànims. No us digueu que no teniu
temps, és qüestió de saber-lo gestionar amb prioritats. Això necessita un
debat, una autoobligació: com més grans som més i més difícil ho veiem, oi que
sí?
Tinc
una oda començada
que
no puc acabar mai.
Dia i nit me l’ha
dictada
tot
quan brilla en la ventada
........
Sols
desitjo i per ma glòria,
que
si algú aquesta oda sap,
Al
moment en que jo mòria
me
la diga de memòria,
mot
per mot, de cap a cap.
I
aixís sempre a l’aventura
sens
saber si lliga o no,
va
encaixant la mà insegura
Cants
de goig, planys d’amargura,
Himnes
d’alta adoració.
Me
la diga a cau d’orella,
Esbrinant-me
fil per fil,
de
la ignota meravella,
que
a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil
.....
Diumenge
XXXII de durant l’any, 9 de novembre de 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada