“EL PÒRTIC
DE LA GLÒRIA”
Ja
la setmana passada glosava el decurs de tot l’any litúrgic com un suposat
“pelegrinatge pel camí de Sant Jaume”. Avui fem l’arribada virtual a Santiago
de Compostela, tot fent bocabadats una atenta i pausada meditació davant per
davant d’aquesta obra extraordinària, després de fer una besada d’arribada
ritual als peus de Sant Jaume que va vestit de pelegrí amb un bastó de caminant
a la mà. A
l’imponent pòrtic hi ha una gran pàgina de l’eucaristia del cel i que ens pot
servir com d’una panoràmica celestial de
fons per tal de celebrar la clausura d’aquesta nova anyada que hem fet pel camí
litúrgic en el que ens ha acompanyat fins al darrer dia, o sigui avui mateix,
l’evangelista Mateu. Celebrem, doncs, la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist,
Rei de tot el món, àdhuc com ho diu a la col·lecta, Rei de l’Univers (de tot
del tot). Així posem punt i final a tot l’any transcorregut.
Desgranem
punt per punt tots els textos de la Missa: Ezequiel a la primera lectura
subratlla l’acció d’aplegar tot el
ramat (l’univers enter de la creació) per part de Déu. És la seva misericòrdia
la que el mou a atendre totes les ovelles disperses arreu, amb la declarada
acció de conduir-les totes sota el guiatge amorós d’un sol i únic pastor. Rubrica
com sempre amb el salm 22 que canta la sol·licitud de qui ens guia i ens mena.
Només cal posar-nos cadascú de nosaltres en l’acció de la figura del nostre
pastor, el Senyor, en qui hem posat tota la nostra confiança, perquè hem
experimentat una munió de vegades el seu tracte exquisit: “El Senyor és el meu
pastor, no em manca res”, i va explicitant la variada manera de
mostrar-nos-ho, “oh, sí! la seva bondat i el seu amor que ens acompanyen
tota la vida!”.
Pau
a la seva carta als corintis ens confirma, dient que Jesucrist ressuscitat, el
primer d’entre els morts, ens obre la deu de la vida ressuscitada a tots “els
qui són de Crist”, acomplint així el desig explícit de fer-nos participants del
Regne. Crist posarà en mans del Pare tota la humanitat rescatada de
l’esclavatge i ornada de boneses i de gràcies. Amb un final únic, recapitulador
de l’obra de la creació (Pare), de regeneració (Fill) i de santificació (Esperit Sant), quan
finalment “Déu serà tot en tots”. Així es pot condensar tot el llarg pelegrinatge
de la humanitat i del cosmos en un final donat gratuïtament. Un “the end” extraordinari
que ens portarà la certesa de que”la felicitat només és plena i perdurable,
quan us servim a Vós, autor de tots els béns”.
Sant
Mateu ens donarà l’última lliçó amb l’evangeli dels evangelis que és aquest
memorable capítol 25, en el que en forma de judici -forma de les Escriptures
mol sovintejada- ens mostra ja a l’avançada la forma, el camí i les actituds
que ens han de portar a segellar la nostra vida amb aquell desitjat:
“Veniu beneïts del meu Pare i preneu possessió del Regne que Ell us tenia
preparat des de la creació del món”.
És
una narració que “sorprèn” per bé i per mal amb uns intensos quan i ¿quan?... Jo tenia, era, estava
malalt, etc, i ¿quan us vàrem veure...?, fent així un repàs de les obres de
misericòrdia fetes als “seus” que es transmuten a fetes a i en Ell mateix.
La
gran sorpresa és que es judicarà a la fi el primer manament a través del segon
que definitivament n’és la prova com ja ens deia Joan al seu evangeli i cartes.
Aquesta
“sorpresa” que envaeix totes les persones, tant les de bé i d’accions de bon
samarità, prescindint de que ho fessin amb motivacions explícites en nom de Déu
i de la fe en Ell, o bé fetes només per bon cor, per humanisme, podríem dir.
Déu és honorat en els “germans meus”, sabedors o no, que “m’ho fèieu a Mi”.
Aquí hi ha la sublimitat d’aquesta manera de “jutjar” el que hàgim fet...
Aquest
és el darrer “secret de la vida” i
de com ens anirà quan estarem davant de Déu. Déu està en cada humà, en cada
cosa, fins al punt que als que no coneixien Déu, Crist, l’Església se’ls
manifestarà favorable al final del
pelegrinatge, per les seves accions i atencions als germans “meus”, perquè sempre
“m’ho fèieu a Mi”.
D’aquest
passatge que se n’ha dit la “paràbola dels bons ateus”, deixa el cor perfumat i
ple de certeses àdhuc per a aquells que tenint fe, no la veuen en llurs fills i
néts. És la pàgina més consoladora de tot l’evangeli. Si els “teus” malgrat no
“practiquen”, àdhuc si diuen que no creuen, però tenen el cor, les mans, tota
la seva disponibilitat de servei i d’humanitat envers els desfavorits tots,
tots, tots tenen lloc i dret a sentir-se cridats, beneïts, oberts a posseir
el Regne. ¡Gent gran no us inquieteu per res! El Pare té cura de tots
els seus fills, a tots estima entranyablement... Pares intenteu que es
facin humans, que Déu ja els farà divins!
Així
ja ho deien sant Joan de la Creu: “En darrera instància sereu jutjats només per
l’amor” o bé Pau, dient “l’amor no passa mai”.
Els
camins poden ser diferents a nivell de creences, però si l’acció de qui sigui
és en favor dels “germans meus”, de la humanitat (ecologia, respecte,
altruisme, pau i justícia) els serà tingut en compte; el fil d’or de tota ètica passa pel servei als que són
els marginats, els exclosos, els desafavorits.
Déu
té oberts sempre els camins que porten al seu cor, tot i que potser en són
ignorats. Respirem tots. L’última paraula la té el segon manament que en
definitiva és el mateix que el primer. Diu Jesús que són un de sol. Només és
passar del meravellós implícit a un explícit que al final Déu els tindrà com
a bons l’un com l’altre. Déu és una plenitud de misericòrdia que no sabrem entendre
fins que ell conduirà la turmentada humanitat fins a les estances que ens
esperen. No us inquieteu per res. Déu vetlla i condueix suaument tots els seus
fills, per bé que ho faci per camins insospitats.
En
un principi volia dir que aquest capítol ens confirma en que l’amor als altres
és l’apoteosi del saber donar sense esperar-ne recompenses i pensava que el
tema es podia resumir en la primera part del Parenostre, resat pel mateix
Jesús, en la “pregària d’identitat” que
ens va donar a requeriment d’un dels seus deixebles. En resar-lo intentem
posar-hi l’esperit mateix de Jesús quan es dirigeix al seu Pare amb qui
s’identifica. Ensenya’ns el camí li diu Tomàs: “Si que aneu retardats en la
meva coneixença!”: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” “Estima com ets
estimat i fes el que vulguis”. Aquest és el vertader acabament de Mateu. Aquest
és el vertader “final de curs”. Ara podem entendre millor l’última frase de
l’evangelista Mateu en el seu escrit: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins
a la fi del món”. Ara sí el the end definitiu! Aquest és el Regne de Jesús,
Regne universal i etern, Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de
gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Més amunt o més endins no podem
anar... Plena confiança i sempre joc net i segons la pròpia consciència. Això
és tot.
Solemnitat
de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món, diumenge trenta quatre o darrer de
durant l’any, 23 de novembre de 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada