Homilia del diumenge 27/09/2020

RETRETS  A  DÉU?

 “El Senyor diu: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor”. Prenent motivació d’aquesta entrada exabrupte de la primera lectura d’avui, em deixo anar a fer aquests comentaris: Què n’és de freqüent això de retreure a Déu les maltempsades que ens ocorren... Ara, remarcadament aquests dies “vírics”, podríem caure en aquest recurs de feblesa de la nostra fe. Així ho viuen certes persones, entre les quals potser també ens hi podríem comptar nosaltres mateixos. Fe és confiar i no prendre Déu “en va” en el lloc i de la manera més impròpia. Déu estima sempre i no usa (!) aquells atributs que invoquem, quan les coses ens van mal dades. No és Omnipotent, no és Omniscient, no és Omnitot per a socórrer-nos i –pobre fe- treure’ns del pou en el que hem caigut i no sabem com alçar el caparró per veure el refilet de llum canora i sentir que Algú ens fa costat i més i tant... Déu és Pare -sempre i en tot lloc- i en tota circumstància. Quan tot ens va de bones, reafirmem aquests i aquells altres atributs i en ells ens sentim estimats... Com hi ha món!

 Tenim una concepció de Déu que no és precisament el Déu de Jesucrist. Aquest és més seriosament diví i no va a cops de cor i que es mostra pietós sentimentalment i d’aquells que és tan benvolent que no deixa que les arestes de la vida es tornin pessigolles... Déu ens vol oberts als vents forts que somouen les nostres vides. No ens vol estalviar allò que ens farà més ferms, lluitadors i drets per saber tirar endavant quan els vents fuetegen. És Pare precisament, perquè ens estima -no genèricament sinó singularment- de veritat, i que ens vol a tots amb la “tirada” del seu Fill.

 Dues experiències que ens donaran el sentit profund del nostre viure. Justament avui, la segona lectura ens permetrà de veure el dibuix, la forma, l’encuny per arribar a ser treballats com a vers deixebles de Jesucrist, fills en el seu Fill, germans en el Germà Gran. Llegim pausadament la segona part de la mateixa lectura que els leccionaris -per mor d’escurçar- la posem entre claudàtors i que ens inviten a saltar-nos-la. I us asseguro que faríem molt malament de caure a la trampa, perquè aquí hi ha el retrat autèntic de Jesús. Ja comença per dir-nos que (Intentem de tenir) tingueu (invitació apressant) els mateixos (?) sentiments(!) que heu vist (cal posar-hi els “sis” sentits!). Aquí l’expressió sentiments és del tot ambigua; és més que sentiments i emotivitat. L’evangeli no està fet per sentimentalismes “baratets”. Aquí sentiments va més a fons, tradueixen les actituds més fondes de la persona. Allò que és el flux permanent en el més endins nostre. Si us diu alguna cosa: existencials, allò més propi i inalienable, sense el qual no seríem nosaltres mateixos. Només començar a llegir cada frase i se’m clava al més viu de mi mateix. Les he de llegir, no obstant tot. “Ell que era de condició divina, deixa de banda (com serà possible?) i es fa: “No Res”. Deixa aparcades (no sé pas com dir-ho) totes les possibles i reals Omni- i es fa home! No Home, no, sr. Nietzsche! Seria fer trampa. Agafa, pren a cor totes les situacions humanes hagudes i per haver: les teves d’ara també. I “es capté com un home qualsevol”. I qui sóc jo, sinó un home qualsevol i  és precisament ara que ho experimento en carns vives... Destret va, destret ve; i jo ensorrat! Tu ets un cas i n’hi ha d’altres i potser pitjors que el teu. Jesús n’és el “prototipus” d’home: proto (primer. El que més, incomparablement) –tipus (referent).  ...No n’hi havia prou en fer-se “no-res” que “s’abaixà”. No veus com va baixant graó a graó fins l’últim, perquè ningú pugui dir –gallejant doloridament- que ell encara ha arribat més a fons... I ara, surt la paraula més desconcertant de les llegides avui. “I es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Estic perplex. És l’expressió més densa de totes les dites fins ara. No sols accepta la maltempsada, la ignomínia, el des-fer-se,  i malgrat tot  assumir-ho, que va més enllà d’acceptar-ho... Aquí hi ha inclosa la traducció vital del passatge del parenostre: “Que no es faci la meva voluntat, faci’s la Teva voluntat. Les paraules deixen de significar allò que tan matusserament volem entendre, ai las! La primera vegada que se’ns lliura públicament el Pare nostre -quantes vegades no l’hauria resat en les seves nits de vetlla- Ell mateix donant-les-hi el ple sentit que tenen i que no som capaços ni d’albirar-lo de lluny. La voluntat divina no és imperativa. És paternal. Hi ha enclosos en ella tots els misteris de l’Encarnació i de la Redempció. Tot el sentit de la seva vinguda a socórrer-nos. Tot el pla de la Nova i Eterna Aliança. El Pare està amatent i condolent i sostenint el seu Fill en les agrors d’aquell tràngol del qual depèn tot l’Univers. Aquí estan incloses totes les situacions greus i luctuoses i trencadores, les teves i les meves... que no sabem com mantenir-les amb la dignitat i la fermesa que no tenim, però que com qui s’ofega i treu una mà com a pregària muda i suplicant, crida com Jesús a la Creu: Salveu-me, Senyor, que m’ofego! “En les teves mans lliuro el meu esperit” ...Semblava ser la mort i resulta ser el retorn a la més-i-millor vida! La vida eterna, ja aquí; la que no pereix, sinó que es magnifica!

 He llegit, espaordit, que per Simone Weil la millor definició d’ella mateixa era aconseguir l’obediència com a actitud digna de Déu en l’oferiment del propi viure. Per a ella l’obediència era haver arribat a la condició humana en puritat, on convergeixen definició i missió que té tota persona humana. Paraula talismà. Ob-audiens. L’arrel llatina pressuposa escoltar a fons la veu de Déu en els llims del nostre ésser i respondre-li “a tot donar”. Ella ho va saber fer, no al final de la seva vida, sinó en un entrenament quotidià. Per això la seva vida ens esfereeix d’aguerrida que és! No, no és un atzucac el nostre destret, com podríem pensar. És la gran sortida existencial que hem d’agrair en ella, Weil, admirant-la. Era una gran mística que no va voler ser batejada... Paradoxes per les nostres ments empetitides en els nostres “no-sabers” “ni–entendre’s”. Què n’arribem a ser de petits i poca cosa! Els nostres “no res”, què diferents dels de Jesús i dels de Simone Weil i d’altres pares i mares en la FE...

 

“Per això, Déu l’ha exaltat. I li és donat aquell Nom”.  És l’hora dels retorns! Allò que havia deixat de banda al principi en iniciar l’única gesta digna d’aquest nom: la divinitat, ara és proclamada i celebrada pel Pare!. No les nostres mitologies –pobrets com som!-: ara li és donat, reconegut, perquè ja li era propi. Com a entronització, ara és perennement Déu i Home a la vegada. I esdevé no sols model sinó Déu Omniamorós que sap de les nostres coses, però com a home que esdevé l’Home primordial. Va saber baixar els graons de la peripècia de la vida fins al darrer, de forma que no hi hagi mai ningú que ens digui és que jo, jo, jo... pretenciós! I ara ens ajuda a pujar-los d’un en un amb la seva mà i empenta amorosa. Un amor no és tal fins i tant no hi ha el goig-dolorós de saber que allò que inicialment –grinyolant- no li vèiem sentit de cap manera, sembla de cop i volta que pren volada divina! Ai, què petits... i grans! Ho mig intueixo. No ho sé, però fiat en el tràngol dels tràngols de Jesús, esdevingut Home en plenitud sé que “per a aquells que saben estimar, tot contribueix a fi de bé, per successives ascensions fatigoses i enaltidores”. Ho creus això? És que només es pot creure; va més enllà de tot saber. Si no ho vius, no ho podràs mai entendre. Entendre aquí és el mateix que viure-ho.

 He pensat en tu que ara et trobes en la prova. Ell passa al davant. No és el teu calvari propi... Tots els afeixugats participeu en la futura glorificació que n’ha de pervenir per a tu i per a tants que esperen del Jesús “treballat” per tanta humanitat dolorosa i sublim. Fou tan humà, tan humà que no podia ser més que diví”.

 Ara t’invito a llegir poc a poc, en degotall, el salm responsorial. Hi trobaràs més descans i la més gran veritat de la teva vida ara soferta, i oferta com la de Jesús envers del seu PareAmorós. Que ho és sempre. “Que us quedi ben gravat al cor”.

 I ara comprendràs la paradoxa permanent que és l’evangeli, que devia sonar a estridència a oïdes dels grans sacerdots i dels notables del poble. (No et dic res!): “Us dic amb tota veritat”. Aquesta entrada de declaració suposa que dirà la veritat última de tot: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu”. Coda: Has sentit parlar del llibre de Job? Hi ha bons comentaris. T’en suggereixo un “Judíos errantes de Joseph Roth. Ja em diràs què? Comença a la Missa del dilluns, atents!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVI de durant l’any, 22de setembre del 2020  Sabadell

Homilia del diumenge 20/09/2020

REBRE  DE  SOBREPUIG

 Les lectures d’aquest diumenge són, al meu entendre, tributàries de les del diumenge passat, centrades aquelles en el saber perdonar, i fer-ho amb prompta generositat, conseqüència com dèiem de tenir una o moltes més experiències prèvies del perdó generós de Déu, que la consciència que en tenim, conseqüentment actua com a estímul per sobrepassar-nos a imatge i semblança de com actua Déu misericordiós amb nosaltres, amb cadascú. Ja veieu que en quan som conscients de com actua Déu superlativament, nosaltres som empesos a actuar similarment. Ja dèiem que Déu és diferent, superlativament. Déu és gran, excessiu.

A Isaïes, a la primera lectura, tenim l’expressió de que Déu s’apiadarà si tornem a Ell, que és “tan generós a perdonar”. Sabent el context de la profecia, encara guanya rellevància aquest perdó excepcional: es vaticina el nou èxode inesperat del retorn de Babilònia. Fa de reforç el que diu a continuació de que “els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra”.  Com qui es concedeix un respir agafem el salm responsorial 144 i us invito a llegir-lo i a contemplar-lo com a ressonador del que ens ha dit el profeta i veure-ho com així resulta sobreescrit i exultant, perquè ara ja ho veiem dirigit a cadascú de nosaltres. Feu, sisplau, l’experiència de llegir-lo directament de la Bíblia i veureu com s’il·lumina de cop i ens diu molt més que d’una lectura del salm responsorial que està parcel·lada i ens hi perdem el goig de contemplar-la seguida i fins al final. Així us recomanaria de fer-ho cada vegada que hem de llegir un salm responsorial que perd i tant!, quan el llegim fragmentat. Proveu-ho. Ja em direu si guanya d’aquest manera. Jo ja hi fet l’experiència i per això us invito a fer-la vosaltres. Quan després es proclami ja durant la Missa veureu que resulta ben diferent i ben joiós. Doneu-me’n fe i veureu quin canvi!

 Confronteu, ara, amb la manera tan sorprenent que demostra l’amo de la vinya en pagar tan esplèndidament els darrers com als primers. Aquests es consideren infravalorats en el seu treball del qual en ressalten la feixuguesa (“hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor”). La seva queixa els sembla adequada i justa. Primer els fa veure que havien convingut en un denari que és el que justament els ha pagat. I a continuació els diu, amo i senyor, que què no puc fer el que vull a casa meva? I després afegeix al gran motiu que s’amaga en les motivacions que té per donar el que estima ben pensat: Tens  enveja perquè jo sóc generós?

 La generositat és la manera d’actuar de Déu. Déu no actua a cops d’arbitrarietat. Les seves raons inescrutables ens depassen. La generositat amb els de l’hora undècima no malmet la justícia amb els que han matinat molt més. Una vegada més queda sobreentès que els camins i el pensaments de Déu sobrepassen els criteris dels que es consideren defraudats en comparació amb els que han treballat sols una hora. Nosaltres sempre fem comparances i ens mostrem meticulosos en escandir i valorar. Déu sap quines motivacions l’han portat a donar amb munificiència als darrers...

Deixem de banda als contrariats; i afegim-nos als que sorpressivament han experimentat la bondat immerescuda de Déu. Congaudim-nos amb els afortunats i experimentem en aquesta ocasió com Déu és dadivós, generós fora mida! Amb aquesta paràbola s’eixamplen les repercussions a l’hora de pagar-nos per tota mena de treballs, que Ell valora d’acord a l’esplendidesa del seu cor. I encara molt més: aquesta frase gairebé enigmàtica: “Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. Això ja no va sols de generositat sinó que l’afirmació suposa un capgirament del que podem pensar nosaltres amb la nostra migradesa. No podem pensar que l’aritmètica de Déu sigui com la nostra. Déu trastoca les nostres mesures. Déu és singularment qualitatiu, deixa obsoletes les nostres mesures quantitatives. Un Déu que no ens sorprengui no és ni pot ser el Déu excels, en Ell habita l’aparent desmesura. Ens ha sorprendre necessàriament.

Torralba en el llibre que us vaig recomanar sobre “La intel·ligència espiritual” posa com a una de les característiques, ell en diu “els poders” i els enumera:”La búsqueda del sentit. El preguntar últim. La capacitat de posar distància. L’autotranscendència. L’estupor. L’autoconeixement. La facultat de valorar. El goig estètic. El sentit del misteri. La recerca de la saviesa. El sentit de pertenència al Tot. La superació de la dualitat. El poder del simbòlic. L’elaboració dels ideals de vida. La capacitat de religació. La ironia i l’humor”. Quin esplèndid panorama que se’ns ofereix!

Avui, en consonància amb el tema de valorar la generositat de Déu i l’estupor que se’n deriva, m’abelleix posar aquest text del cardenal Suenens:

         “Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada matí.

Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

            Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

            Els camins de la Providència són tot normalment sorprenent

            No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.

            Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.

Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.

Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.

            Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

            El Concili va ser una sorpresa i el papa Joan també.

            No ens ho esperàvem gens.

            Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’ha esgotat?

            Esperar és un deure, no un luxe.

            Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història del homes”.

Només resta posar-hi els noms que responen a la nostra concreta actualitat de sorpresos. N´hi ha de sobres, oi?

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXV de durant l’any, 20 de setembre del 2020.   Sabadell

Homilia del diumenge 13/09/2020

APRENDRE  A  PERDONAR

 Assignatura ós per arrodonir la carrera i el títol en Ciències Evangèliques. És de les més difícils. És més pràctica que teòrica. A perdonar se n’aprèn. No és cosa de moments concrets. Cal estar-hi molt a sobre. Un llarg entrenament. Que caldrà fer-lo sostenible, com es diu avui. Això és que marqui una tendència ascendent, fins i tant no es creï una actitud o esdevingui un hàbit ferm...

 Tota la litúrgia d’avui ens hi invita. D’on partim? Sobretot de l’evangeli d’avui que la paràbola només ve narrada per Mateu. Estem al capítol 18è. Tot ell dedicat a viure l’evangeli sota el focus de l’estimació. Ja sant Pau ens deia categòricament el diumenge passat: “Qui estima els altres, ha complert la llei” I allò tan singular de no tenir més deure-deute que el d’estimar. Aquests darrers diumenges formen un tot. Com que es presenten parcel·lats, ara omplirem els buits per poder-lo llegir com una lliçó matisada sobre l’art de saber perdonar. A Jesús li fan la pregunta que amaga els desigs de ser els primers. Contenciós sempre obert entre ells. Poc havien après de la vida i missatge del Mestre. “Qui és el més important en el Regne del cel? La resposta és desconcertant. Jesús posa un infant enmig de la colla dels deixebles itinerants, dels que varen conviure de més a prop amb Jesús. El nen posat al centre en serà el model. “Qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. Dues puntualitzacions: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel”. És allò de tornar a néixer, allò que no entenia Nicodem. Cal precisar quin simbolisme palesa ser com un infant. Això suposa néixer de l’aigua i de l’Esperit. S’insinua una nova creació, a imatge i semblança, ara, de Jesucrist. És la imatge del que admet la seva feblesa, la dependència i plena confiança en Déu, de qui sap que és estimat. I encara hi afegirà: i qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a mi”. Una resposta que compromet i de quina manera el sentir i el viure com a cristians!

 El capítol segueix i parla de la possibilitat de poder escandalitzar els infants, d’aquests que creuen en mi. Cal evitar-ho a tota costa, àdhuc a expenses de perdre una mà o un ull. Punt d’esgarrifança a tenir-nos-en ben lluny... Tal és la importància que Jesús li dona, que exemplifica l’infant com una ovella descarriada a la que la seva sol·licitud l’anirà a recercar, perquè “el Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d’aquests petits”. Entra en joc a continuació l’evangeli del diumenge passat sobre la correcció fraterna entesa com a base de tota la convivència eclesial. “on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells”. Joc d’”infants”, joc de transcendència divina. I ara entra en escena l’evangeli d’avui en el què Pere que ha anat assimilant el missatge de la convivència eclesial, li fa la pregunta sobre el perdó que he de donar -per-donar!-, quantes vegades? Jesús, categòric: Sempre. I ho complementa amb una paràbola d’allò més irreal i més desconcertant: Un Rei que es compadeix i perdona tot un deute descomunal i un pobre desagraït i despietat que “escanyant” –la cosa ve de lluny!- un deutor de no res, el fa empresonar... Sabedors del fet, la gent ho posa a consideració el Rei i aquest es torna enrere de la primera absolució i fa pagar a l’ingrat i desconsiderat la seva pena. Tot aquest relat acaba amb aquesta coda: “Igualment us tractarà el meu Pare celestial si no perdoneu de tot cor el seu germà”.

 Tenim aquí un dels temes crucials en relació a la convivència que s’ha d’establir en tota comunitat de vida: el perdó com a actitud vital perquè respon a la crida que fa Jesús de que els convivents siguin “u com tu, Pare i jo” mateix. Difícil i estimulant a la vegada. Tant important la considera Jesús que la va incloure en una petició explícita en el Parenostre. No sols això, sinó que la va posar sota la condició de que només se’ns perdonaran els nostres pecats si sabem perdonar i guardant proporcionalitat: Tant, quan! Caldrà esperonar-se de valent per tal de sortir indemnes en la recitació dels nostres parenostres... a menys de mentir a sottovoce.

 En tot aquest tema del perdó hi juga una part molt important el que el mestre Torralba n’anomena la “Inteligencia Espiritual que judica que és una dimensió emparentada amb la intel·ligència emocional descrita per Goleman, que avui ja té carta i franquícia com una de les intel·ligències més importants a desenvolupar, per tal d’anar aconseguint graons de maduresa personal. “El domini del fons emocional de la persona i la seva correcta expressió i canalització és una habilitat fonamental no solament per la vida personal, sinó familiar, social i convivencial”.  “Una persona intel·ligent des del punt de vista emocional té recursos i habilitats per a dominar i controlar el fons emocional que emergeix del seu ésser especialment quan és negatiu i la seva manifestació té conseqüències negatives per a ell i també per als altres”. “La intel·ligència espiritual és pròpia i característica de la condició humana i, a més, posseeix un caràcter universal. Tot ésser humà, més enllà de les seves característiques externes i internes, posseeix aquest tipus d’intel·ligència, tot i que pot trobar-se en graus molt distints de desenvolupament. Tota persona té en el seu interior la capacitat d’anhelar la integració del seu ésser amb una realitat més àmplia que la seva, i per tant disposa de la capacitat per a trobar un camí per a aital integració”. Establerta aquesta modalitat d’intel·ligència espiritual cal portar-la a la pràctica. Ara assajarem de posar-la en confrontació amb la capacitat de saber perdonar.

 Diguem que no sabrem mai perdonar si no tenim viva anteriorment la vivència de ser perdonats. Així ens definim. Això a nivell de fe. Sabem –potser en tenim una vivència a flor de pell- de que l’amor de Déu ens ha perdonat a fons i com a premissa de saber-nos admesos i reconciliats amb Ell i amb els germans. Som fets per gràcia fills estimats de Déu. Sabem que tothom és tractat amb la mateixa bondat a com sentim que ho som nosaltres mateixos. El perdó és el fruit madur de l’estimació. Perdó rebut, perdó donat. Cal aprendre a no jutjar. Mai la persona i amb discreció els fets. Cal saber que la nostra emotivitat ens porta a ser crítics. Em de conèixer l’emotivitat negativa. No ser malpensats. Sempre fem una traducció de tot el que veiem. Cal ser respectuosos i no tenir per adversaris, tant si pensen com nosaltres com no. S’ha de tenir calma en la nostra relació. Saber que el diàleg és l’única manera de conviure en pau. No ens precipitem. Escoltem primer. Reflexionem abans de parlar. Podem-nos a la seva pell i així serem més mesurats i comprensius. Cal saber perdre, que vol dir no forçar violentament el pensar d’altri. No pretendre canviar l’altre. Tenir reflexos de pau. Que tinguin ganes de conviure amb nosaltres. Ser lliures i sentir-nos-en. La tolerància fa amics. En tot, el respecte que aplana camins. No oblidem que som companys de ruta i que es guanya més callant que parlant. No fer esgrima verbal. No competir. Fer les paus a la fi de cada jornada. No ser rancorosos, ni retreure. Cal no retenir al pap. Cal vigilar no solament què diem sinó com ho diem. El to pot ferir més que les paraules.

 El papa Francesc va recollir d’algun avi seu aquesta preciosa tríade: SISPLAU, PERDONAR, AGRAÏR: Una entrada suau, dignitosa, vostè primer, cedir el pas, amb un bon somriure. Que el to sigui agradable, que no fereixi, saber disculpar, el somriure és la millor presentació d’un mateix, donar la mà i encaixar... I després de tot, ser agraïts a l’altre. Que quedi un bon record del fet de trobar-nos...

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XXIV de durant l’any, 13 de setembre del 2020.  Sabadell

 (Recomano vivíssimament l’obra de Francesc Torrralba: “Inteligencia Espiritual” (Plataforma actual). Té “Inteligencia Espiritual en los niños” aplicació de l’altre.)

Homilia del diumenge 06/09/2020

TANT  DE  BO  QUE  AVUI  SENTÍSSIS  LA  VEU  DEL  SENYOR

 Aquesta vegada totes les lectures d’avui s’han concitat en advertir tothom a obrir-se a la veu del Senyor, sigui en dir-la Ell mateix com la de Jesús als evangelis o bé un altre a nom seu . Evidentment, que una cosa es sentir-la i una altra escoltar-la en el sentit ple de la paraula.  Ja poden cridar, si nosaltres ens fem els suecs -amb perdó per a aquests, perquè no sé ben bé perquè els fan d’oïdes sordes...

El profeta, precisament perquè ho és, no pot callar, perquè, de fer-ho, es faria còmplice del missatge i responsable de totes totes. Ja diu l’Escriptura que ningú si posi a fer de profeta, sense crida, perquè es fa responsable d’allò que pronostica ni que sigui a nom d’un altre; en el nostre cas no gens menys que de Déu mateix. Ui! És alhora veu divina i també humana, la seva de profeta. Sovint és de reconvenció i, per tant, perillosa de pronunciar-la... Diumenge passat Jeremies s’exclamava perquè el profeta per les profecies proferides, se sentia befat i àdhuc declarat reu de mort. Avui, li toca el torn a Ezequiel, un altre dels grans profetes, de forma que si la por el portés a no dir les paraules de Déu tal i com són, ell es faria coresponsable de callar-les. Un “centinella” ha de vetllar i donar la veu d’alarma, o si no li va la vida. Per això dèiem que mal ofici és el de profeta, si és d’advertiments o de malvestats anunciades, personals o col.lectives, tant fa!

Avui el salm, una vegada més, consona amb Ezequiel, amb un salm que ens és ben familiar a tots els sacerdots, perquè amb ell iniciem la pregària diària de matines. En ell s’al·ludeix al fet d’haver posat a prova Déu en el desert. Parla de “cors endurits”, expressió habitual quan -qui sigui- no vol oir les paraules de Déu o el tempta desconsideradament, com s’esdevingué al desert quan exhausts i assedegats per no poder beure aigua tempten al Senyor. Fou el passatge memorable de Massà i Meribà quan el Senyor abeurà poble i ramats. Aquesta temptació fou castigada severament amb la mort de tota aquella generació, sense poder entrar a la terra promesa. És interessant seguir els fets cabdals Ho trobareu al llibre dels Nombres, (20, 1-13). Cal llegir tot el salm perquè hi ha tot un seguit de circumstàncies que fan d’aquest fet un prototipus dels grans pecats de desconfiança envers Déu.

L’evangeli d’avui és rellevant perquè consigna com a profundament evangèlica l’anomenada correcció fraterna, peça fonamental en l’exercici de la caritat entre els germans. En el conviure habitual es produeixen situacions de pecats públics, que per ser públics i a vista de tothom s’han d’acalar, perquè rompen greument la convivència. A l’evangeli hi ha tota una forma gradual de fer-hi front. En àmbits més particulars o personals també es produeixen fets anòmals que poden crispar la convivència i que s’han de parar a menys que no derivin en malestars i trencaments de vincles... Avui molt difícilment s’activa una correcció fraterna, de parella o paternofilial o entre amics. Ningú o molt difícilment no es vol posar amb ningú. És ben semblant al cas dels profetes, ja esmentat. Cal tenir en primer lloc “autoritat moral” reconeguda. I sobretot “manetes” i “maneres”. Cal procedir no autoritàriament de “dalt a baix”, sinó benvolents d’igual a igual, si es tracta entre adults, d’ això se’n diu correcció fraterna. Saber-ho fer amb delicadesa és com la premissa indispensable. No ha de derivar en un judici de persona sinó de fets, a vegades potser d’actituds: aleshores és molt més difícil i –diguem-ho- sobretot enutjós. Potser perquè és tan difícil d’encertar-ho sense ferir susceptibilitats, sense que un se senti atacat, potser per això ha caigut en desús, tot i ser una prescripció evangèlica...

Avui estem com “blindats” en un individualisme tan tancat, hermètics, que ens repugna que algú es permeti d’entrar en el nostre “domini”. D’altra banda un hipercriticisme ens fa posar a consideració la “palleta” que podem observar o imaginar en l’altre que ens porta a interpretar tant el que es veu com el que hom imagina. Som “fortaleses” incomunicades. Susceptibles a tot ser-ho! Mira’m i no em toquis. Fora de relacions clarament educatives on la correcció, feta amb “correcció”, no volem advertiments ni que ningú ens porti a “fer-nos entrar en raó”. Oi, que ens sona ben malament aquesta expressió? Avui parlem molt de diàleg, però no hi ha manera de tendir ponts, de saber cedir, reconèixer i no rompre amistats, convivències, fraternitats

Amb tot, no podem eludir aquesta pàgina evangèlica. Precisament si estéssim acostumats a llegir les lectures directament a l’evangeli corresponent en la Bíblia podríem traçar de visu les coordenades i les contextualitzacions i comprendríem molt millor el context que explica i aprofundeix el reclam que ens fa a la nostra vida cristiana. Mireu, mireu! Estem en ple capítol 18. A començament de capítol se’ns fa una exhortació d’entrada a ser com uns infants, en l’espiritualitat pròpia que se’n deriva. Permeteu-me d’al·ludir a la santa preclara de l’espiritualitat de la infància, santa Teresa de l’Infant Jesús. Abans, molt abans llegida i seguida per moltes persones que van excel·lir com ella en una santedat “casolana” com a “sants del replà del costat”, com ens diu el papa Francesc que ens ha dirigit un document invitant-nos a viure en el dia a dia la santedat senzilla, fraterna, evangèlica. Correu a comprar el document: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. El papa Francesc fa de veu de profeta, aquesta vegada, d’un profeta de paraula invitadora, amable i discreta. Ell, profeta, no pot ni ha de callar: “Tant-de-bo que avui sentíssiu la seva veu.

Puntejant la forma i manera de fer la Correcció fraterna descobriríem que la vida fraterna és el punt més alt de convivència on l’evangeli marca to, camí, finalitats i sobretot “maneres”. Així arribem a conjuntar l’entramat de l’evangeli d’avui amb la segona lectura on se’ns diu que en tractar ennoblidorament els germans resulta ser l’únic deure pràctico-pràctic del viure en cristià. És aquest: “Estima els altres com a tu mateix”. Més: “Estimar és tota la llei”. I encara més: Déu ens confia les traces i maneres de “reconciliació”. Paraula de les grans i altament significativa i evangèlica. Pau en parlar-ne’n si abona; creu que ha de regular totes les relacions tant les de Déu amb nosaltres i entre nosaltres mateixos. No hi veieu una radical semblança amb el que hem anomenat correcció fraterna? “Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació” (Aclamació abans de l’evangeli). Llegiu, llegiu per entrar en aquest àmbit sagrat: 2Co 5, 12-21. Recordeu que el sagrament de la confessió, avui se’n diu amb encert i profunditat el sagrament de la Reconciliació múltiple i global

Què n’és de profunda i estimable la Paraula de Déu quan és guiada pel mateix Esperit Sant que ens alliçona i ens fa de ressonador de tot el missatge contingut en la Paraula de Déu, que és sempre profètica: veu de Déu i que ens té a nosaltres com a destinataris. Tant de bo, avui, sentíssiu la veu del Senyor! Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIII de durant l’any, 6 de setembre del 2020.  Sabadell