Homilia del diumenge 20/09/2020

REBRE  DE  SOBREPUIG

 Les lectures d’aquest diumenge són, al meu entendre, tributàries de les del diumenge passat, centrades aquelles en el saber perdonar, i fer-ho amb prompta generositat, conseqüència com dèiem de tenir una o moltes més experiències prèvies del perdó generós de Déu, que la consciència que en tenim, conseqüentment actua com a estímul per sobrepassar-nos a imatge i semblança de com actua Déu misericordiós amb nosaltres, amb cadascú. Ja veieu que en quan som conscients de com actua Déu superlativament, nosaltres som empesos a actuar similarment. Ja dèiem que Déu és diferent, superlativament. Déu és gran, excessiu.

A Isaïes, a la primera lectura, tenim l’expressió de que Déu s’apiadarà si tornem a Ell, que és “tan generós a perdonar”. Sabent el context de la profecia, encara guanya rellevància aquest perdó excepcional: es vaticina el nou èxode inesperat del retorn de Babilònia. Fa de reforç el que diu a continuació de que “els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra”.  Com qui es concedeix un respir agafem el salm responsorial 144 i us invito a llegir-lo i a contemplar-lo com a ressonador del que ens ha dit el profeta i veure-ho com així resulta sobreescrit i exultant, perquè ara ja ho veiem dirigit a cadascú de nosaltres. Feu, sisplau, l’experiència de llegir-lo directament de la Bíblia i veureu com s’il·lumina de cop i ens diu molt més que d’una lectura del salm responsorial que està parcel·lada i ens hi perdem el goig de contemplar-la seguida i fins al final. Així us recomanaria de fer-ho cada vegada que hem de llegir un salm responsorial que perd i tant!, quan el llegim fragmentat. Proveu-ho. Ja em direu si guanya d’aquest manera. Jo ja hi fet l’experiència i per això us invito a fer-la vosaltres. Quan després es proclami ja durant la Missa veureu que resulta ben diferent i ben joiós. Doneu-me’n fe i veureu quin canvi!

 Confronteu, ara, amb la manera tan sorprenent que demostra l’amo de la vinya en pagar tan esplèndidament els darrers com als primers. Aquests es consideren infravalorats en el seu treball del qual en ressalten la feixuguesa (“hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor”). La seva queixa els sembla adequada i justa. Primer els fa veure que havien convingut en un denari que és el que justament els ha pagat. I a continuació els diu, amo i senyor, que què no puc fer el que vull a casa meva? I després afegeix al gran motiu que s’amaga en les motivacions que té per donar el que estima ben pensat: Tens  enveja perquè jo sóc generós?

 La generositat és la manera d’actuar de Déu. Déu no actua a cops d’arbitrarietat. Les seves raons inescrutables ens depassen. La generositat amb els de l’hora undècima no malmet la justícia amb els que han matinat molt més. Una vegada més queda sobreentès que els camins i el pensaments de Déu sobrepassen els criteris dels que es consideren defraudats en comparació amb els que han treballat sols una hora. Nosaltres sempre fem comparances i ens mostrem meticulosos en escandir i valorar. Déu sap quines motivacions l’han portat a donar amb munificiència als darrers...

Deixem de banda als contrariats; i afegim-nos als que sorpressivament han experimentat la bondat immerescuda de Déu. Congaudim-nos amb els afortunats i experimentem en aquesta ocasió com Déu és dadivós, generós fora mida! Amb aquesta paràbola s’eixamplen les repercussions a l’hora de pagar-nos per tota mena de treballs, que Ell valora d’acord a l’esplendidesa del seu cor. I encara molt més: aquesta frase gairebé enigmàtica: “Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. Això ja no va sols de generositat sinó que l’afirmació suposa un capgirament del que podem pensar nosaltres amb la nostra migradesa. No podem pensar que l’aritmètica de Déu sigui com la nostra. Déu trastoca les nostres mesures. Déu és singularment qualitatiu, deixa obsoletes les nostres mesures quantitatives. Un Déu que no ens sorprengui no és ni pot ser el Déu excels, en Ell habita l’aparent desmesura. Ens ha sorprendre necessàriament.

Torralba en el llibre que us vaig recomanar sobre “La intel·ligència espiritual” posa com a una de les característiques, ell en diu “els poders” i els enumera:”La búsqueda del sentit. El preguntar últim. La capacitat de posar distància. L’autotranscendència. L’estupor. L’autoconeixement. La facultat de valorar. El goig estètic. El sentit del misteri. La recerca de la saviesa. El sentit de pertenència al Tot. La superació de la dualitat. El poder del simbòlic. L’elaboració dels ideals de vida. La capacitat de religació. La ironia i l’humor”. Quin esplèndid panorama que se’ns ofereix!

Avui, en consonància amb el tema de valorar la generositat de Déu i l’estupor que se’n deriva, m’abelleix posar aquest text del cardenal Suenens:

         “Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada matí.

Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

            Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

            Els camins de la Providència són tot normalment sorprenent

            No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.

            Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.

Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.

Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.

            Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

            El Concili va ser una sorpresa i el papa Joan també.

            No ens ho esperàvem gens.

            Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’ha esgotat?

            Esperar és un deure, no un luxe.

            Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història del homes”.

Només resta posar-hi els noms que responen a la nostra concreta actualitat de sorpresos. N´hi ha de sobres, oi?

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXV de durant l’any, 20 de setembre del 2020.   Sabadell