Homilia del diumenge 13/09/2020

APRENDRE  A  PERDONAR

 Assignatura ós per arrodonir la carrera i el títol en Ciències Evangèliques. És de les més difícils. És més pràctica que teòrica. A perdonar se n’aprèn. No és cosa de moments concrets. Cal estar-hi molt a sobre. Un llarg entrenament. Que caldrà fer-lo sostenible, com es diu avui. Això és que marqui una tendència ascendent, fins i tant no es creï una actitud o esdevingui un hàbit ferm...

 Tota la litúrgia d’avui ens hi invita. D’on partim? Sobretot de l’evangeli d’avui que la paràbola només ve narrada per Mateu. Estem al capítol 18è. Tot ell dedicat a viure l’evangeli sota el focus de l’estimació. Ja sant Pau ens deia categòricament el diumenge passat: “Qui estima els altres, ha complert la llei” I allò tan singular de no tenir més deure-deute que el d’estimar. Aquests darrers diumenges formen un tot. Com que es presenten parcel·lats, ara omplirem els buits per poder-lo llegir com una lliçó matisada sobre l’art de saber perdonar. A Jesús li fan la pregunta que amaga els desigs de ser els primers. Contenciós sempre obert entre ells. Poc havien après de la vida i missatge del Mestre. “Qui és el més important en el Regne del cel? La resposta és desconcertant. Jesús posa un infant enmig de la colla dels deixebles itinerants, dels que varen conviure de més a prop amb Jesús. El nen posat al centre en serà el model. “Qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. Dues puntualitzacions: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel”. És allò de tornar a néixer, allò que no entenia Nicodem. Cal precisar quin simbolisme palesa ser com un infant. Això suposa néixer de l’aigua i de l’Esperit. S’insinua una nova creació, a imatge i semblança, ara, de Jesucrist. És la imatge del que admet la seva feblesa, la dependència i plena confiança en Déu, de qui sap que és estimat. I encara hi afegirà: i qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a mi”. Una resposta que compromet i de quina manera el sentir i el viure com a cristians!

 El capítol segueix i parla de la possibilitat de poder escandalitzar els infants, d’aquests que creuen en mi. Cal evitar-ho a tota costa, àdhuc a expenses de perdre una mà o un ull. Punt d’esgarrifança a tenir-nos-en ben lluny... Tal és la importància que Jesús li dona, que exemplifica l’infant com una ovella descarriada a la que la seva sol·licitud l’anirà a recercar, perquè “el Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d’aquests petits”. Entra en joc a continuació l’evangeli del diumenge passat sobre la correcció fraterna entesa com a base de tota la convivència eclesial. “on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells”. Joc d’”infants”, joc de transcendència divina. I ara entra en escena l’evangeli d’avui en el què Pere que ha anat assimilant el missatge de la convivència eclesial, li fa la pregunta sobre el perdó que he de donar -per-donar!-, quantes vegades? Jesús, categòric: Sempre. I ho complementa amb una paràbola d’allò més irreal i més desconcertant: Un Rei que es compadeix i perdona tot un deute descomunal i un pobre desagraït i despietat que “escanyant” –la cosa ve de lluny!- un deutor de no res, el fa empresonar... Sabedors del fet, la gent ho posa a consideració el Rei i aquest es torna enrere de la primera absolució i fa pagar a l’ingrat i desconsiderat la seva pena. Tot aquest relat acaba amb aquesta coda: “Igualment us tractarà el meu Pare celestial si no perdoneu de tot cor el seu germà”.

 Tenim aquí un dels temes crucials en relació a la convivència que s’ha d’establir en tota comunitat de vida: el perdó com a actitud vital perquè respon a la crida que fa Jesús de que els convivents siguin “u com tu, Pare i jo” mateix. Difícil i estimulant a la vegada. Tant important la considera Jesús que la va incloure en una petició explícita en el Parenostre. No sols això, sinó que la va posar sota la condició de que només se’ns perdonaran els nostres pecats si sabem perdonar i guardant proporcionalitat: Tant, quan! Caldrà esperonar-se de valent per tal de sortir indemnes en la recitació dels nostres parenostres... a menys de mentir a sottovoce.

 En tot aquest tema del perdó hi juga una part molt important el que el mestre Torralba n’anomena la “Inteligencia Espiritual que judica que és una dimensió emparentada amb la intel·ligència emocional descrita per Goleman, que avui ja té carta i franquícia com una de les intel·ligències més importants a desenvolupar, per tal d’anar aconseguint graons de maduresa personal. “El domini del fons emocional de la persona i la seva correcta expressió i canalització és una habilitat fonamental no solament per la vida personal, sinó familiar, social i convivencial”.  “Una persona intel·ligent des del punt de vista emocional té recursos i habilitats per a dominar i controlar el fons emocional que emergeix del seu ésser especialment quan és negatiu i la seva manifestació té conseqüències negatives per a ell i també per als altres”. “La intel·ligència espiritual és pròpia i característica de la condició humana i, a més, posseeix un caràcter universal. Tot ésser humà, més enllà de les seves característiques externes i internes, posseeix aquest tipus d’intel·ligència, tot i que pot trobar-se en graus molt distints de desenvolupament. Tota persona té en el seu interior la capacitat d’anhelar la integració del seu ésser amb una realitat més àmplia que la seva, i per tant disposa de la capacitat per a trobar un camí per a aital integració”. Establerta aquesta modalitat d’intel·ligència espiritual cal portar-la a la pràctica. Ara assajarem de posar-la en confrontació amb la capacitat de saber perdonar.

 Diguem que no sabrem mai perdonar si no tenim viva anteriorment la vivència de ser perdonats. Així ens definim. Això a nivell de fe. Sabem –potser en tenim una vivència a flor de pell- de que l’amor de Déu ens ha perdonat a fons i com a premissa de saber-nos admesos i reconciliats amb Ell i amb els germans. Som fets per gràcia fills estimats de Déu. Sabem que tothom és tractat amb la mateixa bondat a com sentim que ho som nosaltres mateixos. El perdó és el fruit madur de l’estimació. Perdó rebut, perdó donat. Cal aprendre a no jutjar. Mai la persona i amb discreció els fets. Cal saber que la nostra emotivitat ens porta a ser crítics. Em de conèixer l’emotivitat negativa. No ser malpensats. Sempre fem una traducció de tot el que veiem. Cal ser respectuosos i no tenir per adversaris, tant si pensen com nosaltres com no. S’ha de tenir calma en la nostra relació. Saber que el diàleg és l’única manera de conviure en pau. No ens precipitem. Escoltem primer. Reflexionem abans de parlar. Podem-nos a la seva pell i així serem més mesurats i comprensius. Cal saber perdre, que vol dir no forçar violentament el pensar d’altri. No pretendre canviar l’altre. Tenir reflexos de pau. Que tinguin ganes de conviure amb nosaltres. Ser lliures i sentir-nos-en. La tolerància fa amics. En tot, el respecte que aplana camins. No oblidem que som companys de ruta i que es guanya més callant que parlant. No fer esgrima verbal. No competir. Fer les paus a la fi de cada jornada. No ser rancorosos, ni retreure. Cal no retenir al pap. Cal vigilar no solament què diem sinó com ho diem. El to pot ferir més que les paraules.

 El papa Francesc va recollir d’algun avi seu aquesta preciosa tríade: SISPLAU, PERDONAR, AGRAÏR: Una entrada suau, dignitosa, vostè primer, cedir el pas, amb un bon somriure. Que el to sigui agradable, que no fereixi, saber disculpar, el somriure és la millor presentació d’un mateix, donar la mà i encaixar... I després de tot, ser agraïts a l’altre. Que quedi un bon record del fet de trobar-nos...

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XXIV de durant l’any, 13 de setembre del 2020.  Sabadell

 (Recomano vivíssimament l’obra de Francesc Torrralba: “Inteligencia Espiritual” (Plataforma actual). Té “Inteligencia Espiritual en los niños” aplicació de l’altre.)