RETRETS A DÉU?
“El
Senyor diu: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del
Senyor”. Prenent motivació d’aquesta entrada exabrupte de la primera lectura
d’avui, em deixo anar a fer aquests comentaris: Què n’és de freqüent això de retreure
a Déu les maltempsades que ens ocorren... Ara, remarcadament aquests dies “vírics”,
podríem caure en aquest recurs de feblesa de la nostra fe. Així ho viuen certes
persones, entre les quals potser també ens hi podríem comptar nosaltres
mateixos. Fe és confiar i no prendre Déu “en va” en el lloc i de la
manera més impròpia. Déu estima sempre i no usa (!) aquells atributs que
invoquem, quan les coses ens van mal dades. No és Omnipotent, no és Omniscient,
no és Omnitot per a socórrer-nos i –pobre fe- treure’ns del pou en el que hem
caigut i no sabem com alçar el caparró per veure el refilet de llum canora i
sentir que Algú ens fa costat i més i tant... Déu és Pare -sempre i en tot lloc-
i en tota circumstància. Quan tot ens va de bones, reafirmem aquests i aquells
altres atributs i en ells ens sentim estimats... Com hi ha món!
Tenim una concepció
de Déu que no és precisament el Déu de Jesucrist. Aquest és més seriosament
diví i no va a cops de cor i que es mostra pietós sentimentalment i d’aquells
que és tan benvolent que no deixa que les arestes de la vida es tornin
pessigolles... Déu ens vol oberts als vents forts que somouen les nostres
vides. No ens vol estalviar allò que ens farà més ferms, lluitadors i drets per
saber tirar endavant quan els vents fuetegen. És Pare precisament, perquè ens
estima -no genèricament sinó singularment- de veritat, i que ens vol a tots
amb la “tirada” del seu Fill.
Dues experiències
que ens donaran el sentit profund del nostre viure. Justament avui, la segona
lectura ens permetrà de veure el dibuix, la forma, l’encuny per arribar
a ser treballats com a vers deixebles de Jesucrist, fills en el seu Fill,
germans en el Germà Gran. Llegim pausadament la segona part de la mateixa
lectura que els leccionaris -per mor d’escurçar- la posem entre claudàtors i
que ens inviten a saltar-nos-la. I us asseguro que faríem molt malament de
caure a la trampa, perquè aquí hi ha el retrat autèntic de Jesús. Ja comença
per dir-nos que (Intentem de tenir) tingueu
(invitació apressant) els mateixos (?) sentiments(!) que heu vist (cal
posar-hi els “sis” sentits!). Aquí l’expressió sentiments és del tot
ambigua; és més que sentiments i emotivitat. L’evangeli no està fet per
sentimentalismes “baratets”. Aquí sentiments va més a fons, tradueixen les
actituds més fondes de la persona. Allò que és el flux permanent en el més
endins nostre. Si us diu alguna cosa: existencials, allò més propi i
inalienable, sense el qual no seríem nosaltres mateixos. Només començar a
llegir cada frase i se’m clava al més viu de mi mateix. Les he de llegir, no
obstant tot. “Ell que era de condició divina, deixa de banda (com serà
possible?) i es fa: “No Res”. Deixa aparcades (no sé pas com dir-ho) totes les
possibles i reals Omni- i es fa home! No Home,
no, sr. Nietzsche! Seria fer trampa. Agafa, pren a cor totes les situacions humanes
hagudes i per haver: les teves d’ara també. I “es capté com un home qualsevol”.
I qui sóc jo, sinó un home qualsevol i
és precisament ara que ho experimento en carns vives... Destret va,
destret ve; i jo ensorrat! Tu ets un cas i n’hi ha d’altres i potser pitjors
que el teu. Jesús n’és el “prototipus” d’home: proto (primer. El que més,
incomparablement) –tipus (referent). ...No n’hi havia prou en fer-se “no-res” que “s’abaixà”.
No veus com va baixant graó a graó fins l’últim, perquè ningú pugui dir
–gallejant doloridament- que ell encara ha arribat més a fons... I ara, surt la
paraula més desconcertant de les llegides avui. “I es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Estic
perplex. És l’expressió més densa de totes les dites fins ara. No sols accepta
la maltempsada, la ignomínia, el des-fer-se, i malgrat tot assumir-ho, que va més enllà
d’acceptar-ho... Aquí hi ha inclosa la traducció vital del passatge del parenostre:
“Que no es faci la meva voluntat, faci’s la Teva voluntat. Les paraules deixen
de significar allò que tan matusserament volem entendre, ai las! La primera
vegada que se’ns lliura públicament el Pare nostre -quantes vegades no l’hauria
resat en les seves nits de vetlla- Ell mateix donant-les-hi el ple sentit que
tenen i que no som capaços ni d’albirar-lo de lluny. La voluntat divina no és
imperativa. És paternal. Hi ha enclosos en ella tots els misteris de
l’Encarnació i de la Redempció. Tot el sentit de la seva vinguda a
socórrer-nos. Tot el pla de la Nova i Eterna Aliança. El Pare està amatent i
condolent i sostenint el seu Fill en les agrors d’aquell tràngol del qual depèn
tot l’Univers. Aquí estan incloses totes les situacions greus i luctuoses i trencadores,
les teves i les meves... que no sabem com mantenir-les amb la dignitat i la fermesa
que no tenim, però que com qui s’ofega i treu una mà com a pregària muda i suplicant,
crida com Jesús a la Creu: Salveu-me, Senyor, que m’ofego! “En les teves mans
lliuro el meu esperit” ...Semblava ser la mort i resulta ser el retorn a la
més-i-millor vida! La vida eterna, ja aquí; la que no pereix, sinó que es
magnifica!
He llegit,
espaordit, que per Simone Weil la millor definició d’ella mateixa era aconseguir
l’obediència com a actitud digna de Déu en l’oferiment del propi viure. Per a
ella l’obediència era haver arribat a la condició humana en puritat, on
convergeixen definició i missió que té tota persona humana. Paraula talismà.
Ob-audiens. L’arrel llatina pressuposa escoltar
a fons la veu de Déu en els llims del nostre ésser i respondre-li “a tot donar”.
Ella ho va saber fer, no al final de la seva vida, sinó en un entrenament
quotidià. Per això la seva vida ens esfereeix d’aguerrida que és! No, no és un
atzucac el nostre destret, com podríem pensar. És la gran sortida existencial
que hem d’agrair en ella, Weil, admirant-la. Era una gran mística que no va
voler ser batejada... Paradoxes per les nostres ments empetitides en els
nostres “no-sabers” “ni–entendre’s”. Què n’arribem a ser de petits i poca cosa!
Els nostres “no res”, què diferents dels de Jesús i dels de Simone Weil i d’altres
pares i mares en la FE...
“Per això, Déu l’ha
exaltat. I li és donat aquell Nom”. És
l’hora dels retorns! Allò que havia deixat de banda al principi en
iniciar l’única gesta digna d’aquest nom: la divinitat, ara és proclamada i
celebrada pel Pare!. No les nostres mitologies –pobrets com som!-: ara li és
donat, reconegut, perquè ja li era propi. Com a entronització, ara és
perennement Déu i Home a la vegada. I esdevé no sols model sinó Déu Omniamorós
que sap de les nostres coses, però com a home que esdevé l’Home primordial. Va
saber baixar els graons de la peripècia de la vida fins al darrer, de forma que
no hi hagi mai ningú que ens digui és que jo, jo, jo... pretenciós! I ara ens
ajuda a pujar-los d’un en un amb la seva mà i empenta amorosa. Un amor no és
tal fins i tant no hi ha el goig-dolorós de saber que allò que inicialment
–grinyolant- no li vèiem sentit de cap manera, sembla de cop i volta que pren
volada divina! Ai, què petits... i grans! Ho mig intueixo. No ho sé, però fiat en el tràngol dels tràngols de
Jesús, esdevingut Home en plenitud sé que “per a aquells que saben estimar, tot
contribueix a fi de bé, per successives ascensions fatigoses i enaltidores”. Ho
creus això? És que només es pot creure; va més enllà de tot saber. Si no ho
vius, no ho podràs mai entendre. Entendre aquí és el mateix que viure-ho.
He pensat en tu que
ara et trobes en la prova. Ell passa al davant. No és el teu calvari propi...
Tots els afeixugats participeu en la futura glorificació que n’ha de pervenir
per a tu i per a tants que esperen del Jesús “treballat” per tanta humanitat
dolorosa i sublim. Fou tan humà, tan humà que no podia ser més que diví”.
Ara t’invito a
llegir poc a poc, en degotall, el salm responsorial. Hi trobaràs més descans i
la més gran veritat de la teva vida ara soferta, i oferta com la de Jesús
envers del seu PareAmorós. Que ho és sempre. “Que us quedi ben gravat al cor”.
I ara comprendràs
la paradoxa permanent que és l’evangeli, que devia sonar a estridència a oïdes
dels grans sacerdots i dels notables del poble. (No et dic res!): “Us dic amb
tota veritat”. Aquesta entrada de declaració suposa que dirà la veritat última
de tot: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al
Regne de Déu”. Coda: Has sentit parlar del llibre de Job? Hi ha bons
comentaris. T’en suggereixo un “Judíos errantes de Joseph Roth. Ja em diràs
què? Comença a la Missa del dilluns, atents!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXVI de durant l’any, 22de setembre
del 2020 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada