LA VINYA, LA
GRAN AL·LEGORIA
Difícilment podríem
trobar una paraula que suscités més i
millor tota una florescència de conceptes més rica i plena des del punt de
vista de la Bíblia: Pràcticament s’hi condensen persones, coses, esdeveniments,
misteris. I s’hi articulen significacions globals. M’explico.
Israel, el poble de
Déu és “un poble de vinya i blat”. Queda constituït sobretot a Galilea per
petites poblacions agrupades en cases rodejades amb hortets on la pobra gent
que hi habita hi conreen a les ribes i marges oliveres, vinya, ametllers, algun
garrofer i poca cosa més. Alguns tenien una bona parra fistonejant les parets
de casa o del pati. A tot estirar, tenien uns quants ceps per fer el vi que els
alegrava la convivència i la taula familiar. Els llibres sapiencials els
advertien de no fer excessos en el dringar. Això els que s’ho podien
permetre... A més, el terratinents ajornalaven cada i de bon matí a la plaça braços
on s’oferien per anar a treball. Ho llegim als evangelis. Fa dos diumenges
tenim aquest passatge extraordinari de la mateixa paga amb els obrers que foren
aparaulats a distintes hores (Mt 20, 1-16).
Això era el pa i el
vi de cada dia de forma que ja a l’AT la vinya
esdevé el símbol de tot el país. Preneu el salm 79 que és el salm responsorial
de la Missa d’avui, on es parla d’uns plançons portats d’Egipte que es feren
esponeroses i es varen expandir, cobrint d’ufana tot el país. Ja en aquest
mateix salm que “hiperbolitza” una identificació tan total a la terra pàtria
que fa més contrastada la contrapartida quan posa en relleu la descurança del
que era la nineta dels ulls del Senyor, simbolitzada en la vinya “que la vostra
mà havia plantat i havia fet robusta i forta”. Semblantment s’exclamen tots els grans profetes: Teniu a
Isaïes a la primera lectura d’avui en l’anomenat el “Càntic de la vinya”, també
Jeremies (5, 10), Ezequiel (19, 10-14). La festa dels Tabernacles es feia per
donar gràcies després de les collites de les olives i del raïm. Tan entranyada
estava la visió simbòlica dels fruits de la vinya que àdhuc se’n fa menció en
el llibre del Cantar dels Cantars en simbolismes íntims barrejant vins i
carícies o el fet de trobar-se els enamorats enmig d’una terra feraç entre
vinyes, magraners florits, preludiant les significacions més endinsades ja
oberts els llindars del Nou Testaments, on la vinya, el vi i la verema s’identifiquen
amb el Regne de Déu, personificant el Pare amb el vinyater, la vinya amb el
camp de l’evangeli, el cep que assumirà la figura del mateix Crist amb
l’emblemàtic: “Jo sóc”; i a tots els cristians com a raïms en connexió vital
amb el Senyor. Llegiu, si no, el capítol 15 de Joan que és el correlat del
Càntic dels Càntics. Una relació d’enamorament (sic!). Sense aquesta
“adherència”, aquest romandre units amb circulació de la saba fent
simbòlicament de cep i sarments una sola cosa, un vincle de gràcia i de
santedat. “Sense mi no podeu res!” “La glòria del meu Pare és que doneu molt de
fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a
vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor”.
I encara molt més.
Jesús farà del vi com del pa les expressions de la seva presència activa en
l’Eucaristia; i farà del seu lliurament en la Creu i la Seva Resurrecció l’acte
de reconciliació de Jesús -a favor nostre- amb el Pare i entre nosaltres. Així
segellarà un pacte –el definitiu- de la Nova i Eterna Aliança i ens en farà
participar a través de la Comunió amb el seu Cos i la seva Sang, aliment de
vida eterna, Preludi del que ha de ser l’entaular-nos amb Ell al cel en el
Convit Definitiu. “Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya (Mt 26, 29) fins
al vi “nou” a la Taula del Pare en el cel promès. Ens trobem amb aquests
capítols finals de Joan, que són ja el treure el vel del que ha de ser el nostre
viure definitivament com a fills i hereus de la Casa del Pare. El vi hi serà
com el de Canà, per dir-ho com a figura del que superarà tota ombra viscuda en
aquest món, on la realitat venç la figura.
La identificació de
la Vinya amb l’Església la proclama el mateix Concili Vaticà II en el
document-Constitució sobre l’Església on llegim que “el Regne de Déu es
manifesta en la mateixa persona del Crist, Fill de Déu i Fill de l’home, que ha
vingut a servir i a donar la seva vida en rescat d’una multitud. I quan després
d’haver sofert una mort de creu pels homes, Jesús va ressuscitar, aparegué com
el Senyor, el Crist i el Sacerdot constituït per sempre més, i abocà damunt el
seus deixebles l’Esperit promès pel Pare. Per això l’Església, preparada pels dons
del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat
i abnegació, rep la missió d’anunciar i d’establir enmig de les nacions el
Regne de Cist i de Déu, i en constitueix el
germen i l’inici. Mentrestant, ella, a mesura que va creixent a poc a poc,
sospira per la consumació del Regne, i espera i desitja amb totes les forces d’unir-se
amb el seu Rei a la glòria”.
“Així com a l’AT la
revelació del Regne se’ns proposa tot sovint en figures, així també ara
l’íntima natura de l’Església se’ns dona a conèixer per mitjà de diferents
imatges preses de la vida pastoral o de la agricultura, ja de l’art de la
construcció, de la família o encara del matrimoni, i esbossades ja en els
llibres del profetes: Així com a pleta, com a ramat, com a casa de Déu, Temple,
Ciutat Santa, com a núbia i Mare nostra i Esposa, de comunió en el Cos místic, Banquet, com a Sagrament
universal de salvació, família en el Crist, la glòria i la vida eterna i pel
que fa referència al tema d’aquest diumenge “l’Església és un conreu o camp de Déu on creix la
vetusta olivera, on foren l’arrel santa els Patriarques, i ha esdevingut i
esdevindrà encara reconciliació de Jueus i Pagans. Aquest camp l’Agricultor
celeste l’ha plantat com una vinya
escollida. El cep veritable és el Crist, que dona vida i fecunditat a les
sarments, és a dir a nosaltres, que per mitjà de l’Església, restem en Ell, i
sense el qual res no podem fer”.
I entrem a la
paràbola tràgica i corprenedora de l’evangeli d’avui. Que ve a ser parabòlicament
tot un resum de les atencions que Déu ha esmerçat en la que ha estat la seva
vinya; i arribada l’hora de la verema envia els seus homes a recollir-ne
els fruits, i a successives requestes els obrers es rabegen contra els
emissaris fins al punt que es conxorxen per matar àdhuc el fill de l’Amo. Un
deïcidi ominós. Això -ens diu Mateu- que és dit davant de les autoritats
religioses del Poble de Déu. Afegint-hi ena altra figura de Crist i de
l’Església: la Pedra Angular. I acaba amb aquestes paraules acusadores: “Per
això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”. No ha acabat
l’escena, aquí. Mateu en dona la conclusió i la resposta d’aquells a qui anava
dirigida aquesta paràbola: “Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren
les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo,
però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta”. Pertànyer a l’Església no és un deure, sinó un
DRET de conseqüències que haurien de fer-nos sentir uns elegits, uns agraciats,
unes persones amb un profund sentit del viure i del conviure, i de saber que el
que som i tenim penetra en els misteris
del més enllà de la mort, on serem invitats per sempre a la possessió joiosa de
Déu i de tots els que han mantingut una fe operativa on el centre del univers
està en la participació en la vida i el convit
del Rei, on la felicitat serà com el vi transfigurat d’unes bodes més
esplèndides que les de Caná. Ho veurem el diumenge vinent seguint l’evangeli de
Mateu on la paràbola següent a la d’avui és la dels “Convidats” que refusen amb
excuses la invitació a participar en el convit del Rei. Altra figura i paràbola
del Regne.
Tant de bo que
esdevingués un plaer llegir i degustar- durant la setmana que ve- la carta de
sant Pau als Gàlates. Que ens aprofiti! El papa Francesc ara mateix insisteix
en que tinguem un amor dens a la Paraula de Déu!
P. Josep Mª
Balcells
Diumenge XXVII de durant l’any, 4 d’octubre
del 2020. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada