FELIÇOS ELS
CONVIDATS A LA
SEVA TAULA
Primer de tot, cal
notar el nexe d’unió que tenen les tres últimes Eucaristies dominicals, les
dues anteriors i aquesta d’avui. Totes tres són
paràboles i dirigides als grans sacerdots i notables del poble.
Totes són narracions que pressuposen ser dels últims dies de la predicació del
Regne de Déu. Venen a ser com un ultimàtum que els ofereix el Mestre als
capdavanters com per llençar-los un avís perquè repensin la seva actitud
adversa a la invitació a admetre el Regne que se’ls ofereix. A la conclusió de
les tres paràboles hi ha un últim advertiment: “En veritat us dic que els
publicans i les prostitutes us passen davant en el camí cap al Regne de Déu” o
bé: “Els cridats són molts, però no tants els elegits” o bé: “Els darrers seran
els primers i els primers seran els últims”. Com si digués que els hereus de
les promeses s’ho perdran pel rebuig a les invitacions fetes pel Pare a
participar en el banquet de noces del seu Fill.
El simbolisme del banquet és freqüentíssim a les Sagrades
Escriptures. Ja en tenim dos exemples avui: en el fragment d’Isaïes i el seu
complement amb el salm 22, que tantes vegades hem cantat i em fet nostre.
Sempre hi ha de fons, a més a més de l’”ara”, una relació al final dels temps,
on la vida eterna queda simbolitzada com un banquet on Jesús com a Anyell occit
i ressuscitat en serà el centre i el motiu fonamental de la celebració: “Sant,
sant, sant”. La idea del banquet ve a significar tota relació íntima amb Déu. Recordeu
allò de Jesús de que no dejunen els seus deixebles, perquè i mentre tenen amb
ells el “nuvi”. L’Eucaristia enllaça terra i cel i ens permet d’asseure’ns a la
taula de la família dels fills de Déu. Així ens diu en el document-Constitució
sobre la litúrgia el Concili Vaticà II en el segon capítol que porta aquest
títol: El sacrosant misteri de l’Eucaristia:
“El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el
sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels
segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva
estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció;
sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en
el qual es rep el Crist, l’anima s’omple de gràcia, i se’ns dona penyora de la
glòria futura”. Destaquem els conceptes que hi van connectats: És una celebració,
és una festa i el goig familiar, un acte de culte, una acció de gràcies, una
deu de gràcia, un compartir taula i amistat, el goig de la vivència de la Fe,
una jocunda convivialitat. La relació íntima amb el Crist es fa pregona i
misteriosa en el terreny de la mística, fins al punt que es parla de “matrimoni
espiritual”, del qual en tenim ressons en el Càntic dels Càntics, on la comunió
amb l’Espòs ve prefigurada per l’Esposa, que pot ser, bé l’Església com a comunitat d’amor o bé una
persona concreta “presa i seduïda” per l’amor de l’Espòs (Una Teresa de Jesús,
per exemple, que celebrarem just aquesta setmana!).
“A bodes em convides”:
l’expressió comporta l’”Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. Aquesta cita que trobem avui
a la lectura d’Isaïes i en els salms i també al final de les benaurances. Així
obre pas a l’homònima Exhortació del papa Francesc, invitant-nos a la santedat de
joiós i compromés accés: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho (Mt 5, 12) diu Jesús als
qui són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot i el
que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat
creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència
mediocre, aigualida, líquida... El meu humil objectiu és fer ressonar una
vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context
actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un
de nosaltres el Senyor ens va escollir
“perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor” (EF 1, 4)
Dos són els nuclis
de la narració de l’evangeli: les excuses
que donen els que han rebut invitació personal i una segona part que és la
iniciativa del Pare d’omplir la taula parada “impel·lint” a entrar-hi a gent passavolant
en funció de suplència, no sé pas com dir-ho.
Anem als que han rebutjat
i a les excuses que donen, entre els quals podríem trobar-nos-hi també nosaltres
i a la mena d’excuses que podríem mal donar. Cal entendre que la invitació és a
entrar no sols a un banquet concret, sinó a la interpretació del banquet com a
simbolisme de pertànyer a la família del fills de Déu i per tant a totes les
inclusions a gaudir de taula, d’amistat i de comunió i d’invitacions múltiples
i de la festa del viure i conviure per la FE en la vida i convivència
íntimes amb Déu. Quantes invitacions no arribem a perdre’ns! Tot és qüestió de
sensibilitat!
Feliços,
alegreu-vos-en de pertànyer a “l’era de la Fe”. Tenim un tarannà joiós,
alegroi i sabem enfocar el viure quotidià com una gràcia, un do, un regal? Ho
noten? Gastem bon humor com qui celebra la vida? Quan i com sentim, de paraules
del papa Francesc, que som una Església “en marxa”? Quina “marxa” portem? El
fet de saber-nos cristians dóna un to especial, enaltidor a la vida del dia a
dia? Les celebracions les reservem per a situacions especials o bé celebrem la
mateixa vida?
Quin paper juga
l’Esperit Sant en el teixir de la nostra vida? Sentim que les mocions de l’Esperit
van pel camí de saber-nos superar, millorar, de fer sovint “reset” de les
nostres ensopegades? Tenim consciència viva de ser persones alliberades, de
sentir-nos “redimits”, gloriosament perdonats?
Els nostres
treballs els considerem marcats per l’altruisme, el servei i l’estimació, que
ens hauria de definir? El tenor del viure quotidià s’assembla un xic a les
actituds i sentiments que veiem en la vida i acció de Jesús?
Tinc cada dia uns
moments de pregària, d’oferiment del que viurem i/o d’acció de gràcies pel que hem pogut fer, viure i
compartir?
Sé distingir en la
meva vida entre el necessari i el superflu? Sóc conscient de la plaga del
consumisme també en mi?
Vaig estressat,
perquè faig més o més delerós del que convindria? Sé descansar, cerco moments
per aquietar el meu esperit?
L’oci se’m menja?
Massa mòbil i massa tele? Sé equilibrar vida personal i obertura als altres,
sobretot a la família? Comunico bé, discretament. Estic atent a les necessitats
dels altres?
En què es concreta
la meva vida social? Estic atent a l’actualitat, llegeixo, procuro tenir més
idees que “El que diuen, diuen...”? Sóc al món?
Fent una panoràmica
del nostre viure podrem destacar les nostres excuses a participar del banquet
del viure i del conviure joiosos. Atenció a les “excuses de mal pagador”: amb
mi mateix (!), als “de casa”, als amics, a Déu...
Que no siguem dels
“arreplegats”-amb perdó- d’última hora, “per mor d’haver d’omplir el banquet
del nuvi, sigui com sigui, d’un Pare del nuvi que se sent desairat envers els
que havia invitat, sota una rúbrica d’amistat. Ai, el no saber discernir entre
el que és facultatiu i el que és una delicadesa. Honor amb honor es paga. A
delicadesa cal ser-hi delicats... En l’ordre de la gràcia tot esdevé mercè, do.
P. Josep Mª
Balcells
Diumenge XXVIII de durant l’any, 11 d’octubre
del 2020. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada