Homilia de Tots Sants (01/11/2020)

                                                      TOTS  SANTS, SANTS TOTS!

 Avui toca un tema delicat més que difícil. Delicat perquè ens costa d’entrar-hi amb la convicció ferma de que ha de ser factible. Ser sant. Ai, aquesta expressió tan senzilla d’entendre-la i de tenir-la com a apropiada i fer-la ben nostra. I després, bo i llegint les “normes d’ús”, intentar de fer-la “efectiva”. Renoi, quants circumloquis... Què més voldria jo que -d’entrada- no la tinguéssim entravessada i veure-la acceptada com un repte per a teixir-la amb els fils de la quotidianitat. Tot aquest preàmbul per dir senzillament que la nostra identitat com a cristians, dels que van a peu i trepitgen el terra més normal i fresat, som invitats a considerar com a dirigit a cadascú de nosaltres, sense excepció, el títol del capítol cinquè de la Constitució sobre l’Església, que diu així literalment: “La vocació universal a la santedat dins de l’Església”. Això seria més fàcilment digerible després d’assumir prèviament el capítol segon, on l’Església es presenta, tota ella, com a “Poble de Déu”, on tenim aquí l’arrel fondant tots els batejats. Tots iguals, fent camí d’evangeli. Encara hi ha una particularitat no menyspreable i és que aquest capítol antecedeix al que parla sobre “De la Constitució jeràrquica de l’Església i en particular de l’Episcopat”. Aquesta, la Jerarquia, té valor  en funció del servei  que donen a tot el poble de Déu. Deixeu-me dir-ho concentradament amb una frase de sant Agustí: “com a batejat sóc en tot igual a vosaltres, i, com a bisbe, estic a la vostra disposició i servei”, i no us dic res de la responsabilitat que això suposa!       

Tot per dir que tots tenim una vocació ineludible a la santedat i, per tant aquesta és la nostra missió, encàrrec; i hauria de ser la nostra determinació fonamentadora i radical. Ja ho hem posat com a títol d’aquestes consideracions: Tots Sants, sants, tots. Encara hi ha un més i tot, tenim tot un capítol, el quart, que parla només de vosaltres i us dona aquesta denominació Els laics, en llatí m’agrada molt més: Cristifideles, laici.  Creients o fidels de Crist: això val per a tots; i laics, com a determinant. En dona la definició doble: aquells que no essent ni Jerarquia ni religiosos i els que els defineix positivament, que són “els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel Baptisme, són constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i real del Crist, i que exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el Poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi  i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen al segle (món), és a dir, en totes i cada una de  les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat -de dins estant- a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”. Quina riquesa d’aspiracions, de reptes i compromisos! Aquest, ens diu el concili Vaticà II, és el vostre camp específic de viure i conviure el vostre esperit evangèlic. Aquí us fareu sants i irradiareu santedat.

Respirem a fons! Ja esteu al vostre lloc específic i aquesta és la vostra pertinença. Tots amb una vocació i missió ben específiques. Ara, doncs, amb una identitat ben arrelada i fonamentada, seria bo que passéssim al capítol cinquè per fer-vos la gran pregunta: Et sents cridats amb nom i cognoms a ser sant? Després de tot el que hem ressenyat no puc tirar pas endarrere, perquè seria una vergonyant dimissió... Potser és que hem de precisar abans de tot la distinció entre els sants “de peanya i corona” i els que ho van essent obrint camis d’evangeli a peu de carrer, asseguts a la taula familiar de casa i d’aquells que estan compromesos a portar al dia a dia les invitacions a “practicar” al doble amor a Déu i als germans. Ni més ni menys...

És accessible això? La resposta ens la dona el papa Francesc que ens la fa possible sense rebaixes en el document: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” Aquí hi ha una expressió críptica amagada en aquest –en, al  final d’alegreu-vos-en, que fa referència a les benaurances. Que són precisament el camp-de- lluita-i-de-conquesta propis de la santedat i que tindran un gran desenvolupament en aquest document. Copio del número que l’encapçala: “El Senyor ho demana tot i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, liquada. En realitat, des de les primeres pàgines  de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Continua explicitant què l’ha mogut a escriure aquest document fraternal: “El meu humil objectiu és fer ressonar  una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens ha escollit “perquè fóssim sants, irreprensibles als ulls de l’amor”. (Ef 1, 4).

Sabedor que ens podríem escapolir dient que els “sants, oh! beatificats” ens fan respecte i àdhuc por, si els haguéssim d’imitar; per això posa de seguida el to que fa plausible pensar en “la santedat de la porta del costat”, d’aquells que viuen a prop de nosaltres i que són un reflex de la presència i acció evangèliques, o, per fer servir l’expressió “la classe mitjana de la santedat”. Parla d’escenes de cada dia, remarca la paciència dels pares envers els seus fills. Qui no ha individuat exemples de vida en el tram-tram diari que et fan exclamar: sí, senyor, tot un sant!  “Cada un pel seu camí, únic i diferent. El que interessa és  que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. ICo 12,7) i no es desgasti imitant una cosa que no ha estat pensada per a ell. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú per donar-ho tot, per a créixer cap aquest projecte únic i irrepetible que Déu ha volgut per a ell des de tota l’eternitat. Tots som cridats a ser sants, vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba”. “Deixa que la gràcia del teu Baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i a tal fi opta per Ell, escull Déu una vegada i una altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit Sant perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, són els fruits de l’Esperit Sant: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. “Quan sentis la temptació d’enredar-te en la teva feblesa, aixeca els ulls al Crucificat i digues-li: Senyor, jo sóc un pobret, però vós podeu realitzar el miracle de fer-me una mica millor”. En l’Església, santa i composta de pecadors, hi trobaràs tot el que necessites per a créixer vers la santedat. El Senyor t’ha omplert de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris, la vida de les comunitats, el testimoniatge dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedeix de l’amor del Senyor” .                               

Què? Som-hi? Déu t’espera en el camí fresat del teu viure, el normal, aquell al què no acabes de donar la importància que té, i es farà company teu de ruta. Cal tenir viva la intuïció perquè mai vas sol. Acompanya i deixa’t acompanyar. No hi ha cap més misteri. Aquell de la guineu del Petit Príncep: “Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important. Els homes han oblidat aquesta veritat. Tu no l’has d’oblidar. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat, els responsable de la teva rosa.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i dia de Tots Sants, 1 de novembre del 2020  Sabadell