dimecres, 21 de desembre del 2022

Homilia del Nadal 2022

                           PER  UN  NADAL  DE  NOU  EN  NOU

                                               Aquesta homilia no serà només dominical, tot i escaure’s Nadal aquest any en diumenge, la vull excepcionalment setmanal perquè la litúrgia d’aquests set dies antecedents al Nadal té una riquesa tal, que bé la podríem anomenar la Gran Setmana dels misteris de l’Encarnació de Jesús, ensems Fill de Déu i fill de Maria. Anirem brodant aquests misteris a través de les lectures parcel·lades del primer capítol de Lluc i en cada escena evangèlica el gaudirem, contemplant-lo, ara que ja el tenim encimbellat en la torre dedicada a ell a la Sagrada Família. Ocasió també per fer-hi una visita al portal del Naixement. Chiara Curti amb la seva obra recentíssima “La Sagrada Família. Catedral de la llum” ens podria fer d’expert Torsimany. Emporteu-vos el llibret “La Missa de cada dia” i desclogueu en profunditat el misteri del res de l’Àngelus. No solament us poden servir els evangelis, sinó totes les col·lectes, una a una, desgranades sense pressa: son unes pregàries fetes a propòsit per endinsar-nos en el misteri dels misteris com és el de la Humanització de Déu, com a expressió màxima de l’amor de Déu envers tota la humanitat. I més encara, pregunteu-ho a Sant Francesc i us cantarà el “Laudato si´”; i si, a més, poguéssiu tenir la declaració de la COP15 amb l’Acord Global del 30x30 per el 2030. Penso que tindríeu tema espiritual, humanista, ecològic i evangèlic per passar tota una setmana il·luminada per les Eucaristies d’aquests set dies, que s’han de passar gairebé de puntetes. Bon, profitosa, experiència de l’Advent-Nadal.

                                               Nosaltres, hem anat puntejant dia a dia aquesta setmana pre-nadalenca amb el propòsit de trobar-nos davant d’un FET que té totes les ressonàncies d’un -no sols atansament- sinó d’una “amaració” de l’Home Jesús en la Divinització de la Paraula de Déu, revestida i il·luminada amb el seu rostre humà, el seu deix, semblant al de la seva mare. I amb totes les característiques que es poden dir com a excel·lències del millor HOME que ha conviscut com a veí inicialment d’unes quantes persones d’un poblet llunyà, Natzaret, singularment dels seus pares: Josep i Maria, beneïda sigui entre totes les dones, per la gestació i deslliurament d’un NADÓ que ens pertany per gràcia i lliurament del mateix Déu a cada persona que s’hi atansa amb cor agraït i cantant les excel·lències d’un Déu –oh, meravella fet semblant aparentment com tot fill nascut per missions universals, a benefici de tota persona nada en tot temps, condicions i maneres de ser culturalment, racial i social... Ai, els seus pares guarden en la més estricta intimitat tot el secret d’un Misteri de gràcia i de bondat: Déu anònim per tantes persones que seran convilatans seus i ignorants d’una Presència reservada, tota ella misteriosa. Us figureu una trentena d’anys compartint-ho tot en una família i vila...

                                               Jesús, el Gran -i més!- Únic REFERENT, en definitiva, per bé que cal atansar-s’hi amb una FE nua i transparent que esguarda més endins, com ho deia el “profeta-oracle de l’home d’ulls penetrants, l’oracle del qui escolta els presagis de Déu i contempla les visions del Totpoderós quan l’èxtasi li treu el vel dels ulls”. Així hauria de ser la nostra FE des-veladora de les íntimitats de l’Home Jesús. Benaurats vosaltres que som sabedors i iniciats en el coneixement de la seva Persona. “La Casa de Natzaret, ens deia, entendrit, dos mil·lennis després el papa Pau VI, és una escola en la qual es comença a conèixer la vida del Crist: una escola de l’Evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força pregona i misteriosa, que hi  ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. Aquí, certament, percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què sé serví per manifestar-se en el món. Aquí, tot té la seva veu, tot té la seva significació. Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’evangeli”. “Oh, com retornaríem de bon grat a la nostra infantesa, com voldríem confiar-nos novament a aquesta humil, però tanmateix sublim escola de Natzaret! Amb quina vehemència ens gaudiríem de reintegrar el nostre estudi a l’autèntica ciència de la vida al costat de Maria per entendre la veritat de Déu! Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa nítida i greu, quines són les seves propietats sagrades i inviolables, que ens demostri com ho és, de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat”. (Al·locució pronunciada per Pau VI a Natzaret el 5 de gener de 1964)

                                               Diumenge passat vaig invitar a llegir i pregar (lectura orant) les epístoles de Pau, singularment la destinada als efesis, la dels filipencs i la dels colossencs, on Pau ens vol portar a un aprofundiment del misteri de l’Encarnació a través dels tres himnes que ell de ben segur que va recollir de les primeres Assemblees del cristians novells, portats per la fulguració de la Resurrecció i Glorificació de Jesús. Que elles ens acompanyin en la pau d’aquests dies que jo us invito a resseguir en uns moments de serenor i de recés que podríeu cercar durant aquests dies sants, per fer-hi uns moments de tranquil·litat i de pau, de la pau messiànica que aquests dies se’ns ofereixen a tot ple. Fem provisions de tendresa i fem de casa un Natzaret ben nostre i tot llegint els evangelis d’aquests dies anem entrant suaument en els diorames que ens suggeriran els evangelis de l’Anunciació a Zacaries en el Temple; l’Anunciació a Maria:  entrant amb ulls i oïdes en el punt inicial d’una presència humana de Jesús en la seva concepció, de resultes del SÍ més decisiu que mai s’hagi sentit en la rodonesa de la Terra. Sí, que ens ha afectat de ple també a nosaltres, perquè Ella ha estat constituïda per gràcia com la nostra Mare. “El Fill que ella infantà el volgué Déu primogènit de molts germans (cf. Rom 8, 29), que són tots els fidels a l’infantament i educació dels quals Ella maternalment coopera”. (Capítol VIII La benaurada Verge Maria, Mare de Déu en el misteri del Crist i de l’Església n. 63 de la Constitució Sobre l’Església). També podreu gaudir de l’encant de la Visitació de Maria a la seva parenta Elisabet, podrem cantar juntament amb Maria en el seu bell himne del Magníficat. Finalment podrem participar del Naixement del Baptista i entonarem amb Zacaries l’himne de Laudes. “Que la vinguda de Jesús, ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva lloança, perquè Vós sou l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la Glòria de Déu Pare”.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Nadal del Senyor. 25 des. 22. Sabadell 

diumenge, 18 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 18/12/2022

  EL  PRE-NADAL I  EL  PRIMER  NADAL  DELS  ÍNTIMS

                                               Estem ja a les portes mateixes del Nadal viscut pels Íntims, Maria en primeríssim lloc i en Josep, el seu Espòs. Maria està ja a pocs dies de l’infantament de Jesús. Avui, la litúrgia ens porta als grans protagonistes de l’eclosió del misteri de l’Encarnació. Viuen Maria i Josep estremits la vinguda del seu Fill en termes d’adoració i de rendiment de cor i ànima, com els testimonis primordials de l’acolliment i de la relació maternal en Maria i paternal en Josep. Això, en virtut de les obediències successives: “el sí” de tots dos en els moments dels aclariments -in nuce- del misteri de l’encarnació del Fill de Déu que es fa home i, fins i tot, en un naixement igual com el de qualsevol de nosaltres. En el goig i en l’expectativa de donar a llum el Fill concebut per “obra i gràcia” del Déu Pare i de l’Esperit Sant. Aquest Esdeveniment, nodal en tot l’univers té diferents escenaris que es van succeint per via de fets històrics, d’escenes.

                                               La primera escena ens ve narrada per Lluc i és la Visitació i Anunci de l’arcàngel Gabriel a Maria que revelà el Fet de la Humanització de Déu en el seu si. Subratllem el “no tinguis por” de l’àngel, perquè el Fet comporta la percepció de la novetat exclusiva de quedar embarassada per l’acció de l’Esperit Sant que evoca la presència i l’acció de Déu, prefigurats en el núvol que abraçava l’Arca de l’Aliança allà en el desert. Ara les paraules de l’àngel són: “Et cobrirà amb la seva ombra” i la conseqüència: “per això el Fill que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu”. Com visqué Maria aquest llarg Advent? Com recordaria paraula per paraula l’Anunci de l’ambaixada de l’Àngel? Qui sou Vós i qui sóc jo? Què significa que jo pugui ser anomenada Mare de Déu, no sols del Messies? El nom mateix de Jesús preanuncia que serà el Salvador de tota la Humanitat de tots els temps. Dona assentiment i, en pic el dona, ja per sempre més serà la meravellada col·laboradora de la Redempció! De mica en mica va adonant-se de la singularitat de la seva comesa, mirant la seva petitesa, el seu no res!. Diu i ho sent a partir de les seves entranyes que “es l’esclava del Senyor”. Estic desposseïda de mi i posada a cor nu a l’acció de L’Esperit! Que les paraules de l’Àngel, que són les de Déu, que siguin efectives. Maria es dona com l’Esposa es dona a l’Espòs. Des d’ara ja no serà ella... Però serà cridada com a mare, cridada a ser creadora del seu Fill... Un llarg Advent de nou mesos somiant-lo. Per a Déu res li és impossible. I Déu modelarà el seu propi Fill amb la col·laboració de Maria. Goig i esperança. Maria dona la paraula eficaç en el Fet més esplendorós que mai s’hagi pogut ni tan sol pensar, únic amb una validesa de segles i segles... A mesura que avancen els dies i mesos haurà d’afrontar la comunicació indefugible de dir a Josep, el seu espòs, la situació que està vivint, perquè n’és la seva desposada! Maria viu moments de torbació...

                                               Segona escena plena de perplexitat. Com dir-li a Josep la situació que està vivint, a ulls vista ja ara. Com li garantiria la veracitat del que vivia Maria, ostensible ja en el seu ventre turgent. Ara hi ha els dubtes per a la inefabilitat del que es manifesta en la seva promesa. Els dubtes són legítims, car la visibilitat de l’embaràs ho fa ostensible. Ell que confiava en la seva promesa: i si..., i si... i si...Només podrà apaivagar els dubtes existencials, si hi ha un altre anunci de Dalt, ara en forma de somni: l’àngel li confirma tot el que Maria li ha fet avinent. És Déu qui asserena el seu esperit posat en aitals dubtes que ja li feien gairebé prendre la determinació de desfer el prometatge. La seva honestedat es veurà salvaguardada. Altra vegada Déu ha de dir-li que “no tingui por”, l’equivalent al dit a Maria. Tots dos hauran de guardar en el secret dels seus cors aquesta irrupció insòlita de Déu en tota la seva peripècia humana. Tots dos partícips d’una “realitat” que -tot i ser tan normal- amaga la Transcendència més transcendent de tot i de sempre!  En el projecte pensat pels dos, Déu hi demana lloc!

                                               Tercera escena: a pocs dies del desembaràs, com viuen les expectatives del Fet que serà el Fet més important de tots els succeïts en la rodonesa de la història de la Humanitat? Aquest pre-nadal com el somien?, com s’hi disposen?, com el preparen? Naixement en tot igual a tots els naixements naturals, però tan únic. La setmana abans -com la nostra avui, la litúrgica, però en miniatura- davant de l’excelsitud del que viuran Maria i Josep. Quin goig els desborda, com l’esperen davant la divina curiositat de poder pensar com serà el seu rostre i la seva carona, el seu fer de nadó? Com frisen per poder-lo acaronar i besar... Aquest és el “suposat, somiat” pre-nadal, viscut amb una intensitat tal que els hi ha de trastornar tota la seva vida.

                                               Quarta escena: el primer Nadal de tots, el Nadal dels Íntims, de Maria estrenant maternitat i de Josep, pare ara també. I descol·locats sabent que els anomenaran pares de l’Infantó, ignorants del Misteri. Com es meravellen d’un Nadó que essent el Creador es manifesta creat, infantat per Maria. Quins són i quins serien els sentiments de la incipient Sagrada Família? Déu en un Rostre humà, Déu en un mirar profund, Déu en un somriure esplendorós! Com seria la tendresa de Maria i de Josep, com se’l posarien en braços, com l’acaronarien, com l’agombolarien? Tenir la Vida entre les mans: això els enlluernaria la seva vida. Com el contemplarien esbalaïts!

                                               Quinta escena: Ara ja el posen a la contemplació dels primers adoradors, aconduïts per l’àngel. Hi passen els pastors, els àngels hi fan les seves cantúries, després hi passaran els familiars, els veïns i fins i tot hi confluiran uns mags vinguts de llunyanes terres, en representació de pobles que també volen ser partícips de la salvació que aquest Infant, de nom Jesús, que vol dir que ve a salvar tota la humanitat sencera, d’ara, d’ahir i de sempre. Quina grandesa en la petitesa! Com més excel·lent una més excel·lent l’altra.

Sexta escena: queda ara a disposició de tots nosaltres. De- manem que com Francesc puguem fruir de tenir l’Infant en les nostres mans. No ens hi presentem amb les mans buides, atresorem en els nostres cors tota la tendresa de que som capaços i exultem en la seva presència, fem-nos petits per poder entendre ni que sigui mínimament que Déu s’ha fet humà en la petitesa de presentar-se com un Nadó per poder bandejar les pors i poder ser infants amb l’Infant, per entendre que la grandesa està moltes vegades en les petiteses del quotidià i per veure’l en les carones dels infants i en els rostres esborrats per la indigència i pel menyspreu en què tenim les persones dels altres, que esdevenen Crist, com ho digué i ho visqué el Nadó -fet ja adult- i company de ruta en el nostre caminar presumptament evangèlic com el seu més íntim...     

P. Josep Mª Balcells.

4rt. diumenge d’Advent per celebrar l’Esdeveniment dels segles. 18 des. 22  Sabadell

                                                                                                                     

dissabte, 10 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 11/12/2022

                                      LA  JOVIALITAT  DEL  NADAL

                                               A mesura que s’atansa el dia de Nadal la litúrgia que anem seguint dia a dia va prenent tonalitats de Festa Gran, Festíssima en majúscules. No voldria que el plural que acostumem a utilitzar en les felicitacions nadalenques que ens  bescanviem en aquests dies (felices Festes!) no distorsionessin la celebració central de Nadal, focalitzant en ella, en tot cas, el punt central de referencia, bé siguin les commemoracions religioses, també les familiars, socials i cíviques. Totes fent corona al fet insòlit de que tot un Déu ha volgut honorar la humanitat sencera, àdhuc tot el creat, fent-se HOME. El Nadal cristià és -ho dèiem- un esdeveniment únic, un encontre amb una Persona, Jesús de Natzaret: alfa i omega, principi i fi, el Tot de i en tot.

                                               Nosaltres estem posats en mode litúrgic preferentment. En aquest diumenge tercer, ja havent passat el bell mig i equador de la preparació d’Advent amb sol·licitacions a apressar el pas, avui la celebració se’ns engalana i pren el nom joiós de Domínica Gaudete, apel·latiu pres del cant d’introit (és a dir: d’entrada) que abans es feia en llatí i cantat en gregorià, d’enyorada memòria: “Gaudete; iterum dico gaudete, in Domino”, cita de l’epístola de Pau als filipencs (4, 4-5): “Viviu sempre contents en el Senyor. Us ho torno a dir: Viviu contents (en puritat: “joiu! Gaudiu”!). Que tothom us conegui com a gent d’exquisit tracte, com a gent “jubilosa”. El Senyor és a prop. Quantes vegades ho hem dit i redit que el Senyor és a prop, i cada dia més!

                                               Estem vivint les immediateses del gran Miracle, digues-li misteri, que ve a ser el mateix; fet singularíssim: Déu pren figura humana amb totes les conseqüències i ho fa a la manera que es fa amb tota persona que ve a aquest món: en un naixement, igual al de cadascú de nosaltres... Frisem –si se’m permet aquesta expressió compartida per tantes mares i família sencera-; frisem per estar joiosament a punt per acollir Jesús, renascut en la litúrgia i en el sagrament eucarístic, i en el pessebre del nostre cor, com dèiem diumenge passat. Nadal ha d’arribar de ple al fons del cor!

                                               Ja de bon començament la Col·lecta ens situa en les expectatives frisoses de la celebració litúrgica del Naixement de Jesús d’aquí a poc: “Mireu, oh Déu, el vostre poble” (nosaltres que ens sentim: “poble de Déu, poble en marxa”, “en sortida”) que espera ple de fe, la Festa del Naixement del vostre ( i tant nostre!) “Fill”. Concediu-li d’arribar amb alegria (jocunditat, jovialitat (que sospito que ve de jubilació!) a les Festes de Nadal (i a tot el diví reguitzell de festes litúrgiques que li fan corona, i les socials, afegides) i de celebrar-les (amb cants, precs i amb la música pròpia: villancets, nadales i orquestracions vàries) solemnement (expressió litúrgica de la més alta volada, de primer ordre) “amb el goig de l’Esperit” (no es pot dir millor que amb el goig que és justament un dels primers fruits de l’Esperit, segons la dita de Pau als Gàlates. Em permetreu de ser reiteratiu, a fi d’acabar aprenent la cita de memòria!: amor, joia, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini personal.

                                               Enfilem textos litúrgics amunt i veurem com Isaïes ens descriu els temps messiànics i ho fa guarnint de festa la terra eixuta, el desert, l’estepa, símbols de sequera, terra assedegada (bé ho sabem ara i aquí amb manca severa d’aigua!).  Els presenta aquests dies messiànics com una primavera , florida, engalanada d’iridiscències: ni més ni menys que per l’aparició de la glòria del Senyor. Tot queda escenificat per una entrada joiosa a casa, al temple, al cor de la ciutat de Sió amb els rescatats pel mateix Déu, “És el mateix Déu que us ve a salvar, una alegria eterna coronarà els nostres caps”. Hi haurà festa i alegria a dojo: cecs, sords, muts desclouran els seus sentits. Al salm responsorial es farà un repic de ressonància a les prediccions d’Isaïes. El Senyor –s’hi insisteix- és qui ens vindrà a salvar i ho refarà tot de bell nou!

                                               L’aclamació abans de l’evangeli ens invita a repetir allò que ens ha anat dient Isaïes al llarg de tot l’Advent. Singularitza l’acció de l’Esperit sobre el Messies ungint-lo amb tots els seus dons. “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts. A proclamar l’any de gràcia”.

                                               Entrem solemnement en l’evangeli on el Baptista per conducte dels seus deixebles demana a Jesús que certifiqui si és o no el Messies esperat pel poble. Jesús no podia donar un resposta més explicita fent bones les paraules del profeta Isaïes que són les que justament acabem de llegir: la revolució on tothom recobra vista, oïda, paraula, moviment que és el que Jesús indica que està passant davant dels seus ulls. Aprofita l’oportunitat per lloar la figura del Precursor, fent el paradoxal elogi del Baptista: mai home ningú ha estat tan enaltit com ell, però fa una inesperada lloança de la major grandesa del més petit dels qui creuen en Ell. ¿Podríem veure’ns-hi nosaltres en aquests petits-grans deixebles del Mestre? És a les teves mans!

                        Encara ens manquen uns petits comentaris a la segona lectura de Jaume, avui, que ens reafirmarà en les nostres esperes, sobretot ara que ja és tan a prop, que està a l’encalç de les nostres mans i del nostre cor. Per més frisança que tinguem, Jaume ens alliçona a tenir paciència (recordeu que també és un fruit preciós de l’Esperit Sant) fruit que ens porta a enardir encara més el desig, la frisança perquè facin el ple el mateix dia de Nadal! Tant de bo! Jaume ens recorda l’exemple de tots els profetes que han sabut predir, sense haver pogut veure el que la fe ens manifesta i revela a nosaltres! Així ho recalcava el mateix Jesús ponderant la gràcia que ens ha fet de poder veure de prop, entornant la vista a tot l’evangeli, que ens permet constatar, verificar, ponderar de visu, per bé que sols és a través de la fe que esdevé una vivència i una experiència joiosa. Acollirem el Nadó, Maria ens el deixarà uns moments en braços com a Francesc d’Assis, perquè amorosidament ens delectem amb “la seva presència i figura” que diu l’experimentat Joan de la Creu. Tant tindrem de goig com en tinguem de fe!

                                               Manquen dues setmanes pel gran esdeveniment. Forcem el pas, correm si podem com ens invitava la Col·lecta del diumenge passat. De tant repetir-la ens la sabem de cor: “Feu, oh Déu, que les preocupacions de les coses terrenes (ai, el consumisme d’aquestes festes!) no ens impedeixin de córrer (sí, de córrer!) a l’encontre del vostre Fill, i que el coneixement d’Aquell que és la vostra saviesa ens faci  participar de la vostra vida. Aquesta és la vertadera finalitat de tots els Nadals del món: participar, compartir la filiació aportada per Jesús, Oh, preciosa ventura: Ser de Déu sols.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge tercer d’Advent, a les proximitats del Nadó, 11 de des. del 2022  Sabadell

dissabte, 3 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 04/12/2022

                                         EL  MISTERI  DEL  NADAL

                                               Sí, sí, de fet és el misteri dels misteris en relació amb l’actuació de Déu sobre la humanitat, àdhuc sobre el mateix univers, quan ja el diumenge passat dèiem que Jesucrist era i és el Rei de tot l’univers. No podem anar de rebaixes... Els creients som cridats cada any a celebrar –amb una renovada i reverdida unció del cor, i més!- la Festa, la Festíssima del Nadal. I ens servirà de plantilla el número 22 de la Constitució sobre l’Església en el món actual, que se la cita com a tots els documents eclesials en llatí amb les dues primeres paraules que obren el text, aquí amb Gaudium et Spes (goig i esperança: significativament!). En el misteri de l’Encarnació s’obren unes visions complementàries: d’una part una visió nova, novíssima de Déu que va concertar en el sí de la Trinitat, ja des de abans de tots els temps, el pla de recrear el món i la humanitat, precisament en el misteri primordial de la humanització de Déu en la persona del Verb, és a dir en l’Encarnació, fet insòlit, únic per sempre, decisió de que el Verb prengués en profunditat la naturalesa humana, fet -en tot- un home identificat amb nosaltres, en tot igual, llevat del pecat; però portat a una “ultimitat!” inconcebible, car tot i ser un home concret i històric, la profunditat de ser-ho arribava a determinar més enllà de la separació dels dos mons, el d’abans i el de després del seu naixement, declarat Senyor de la creació sencera. Aquest trasbalsament ens farà veure totes les coses en una dimensió nova, tal i com llegim en la carta als filipencs: “Ell (Jesucrist) que era de condició divina,/ no es volgué guardar gelosament/ la seva igualtat amb Déu/ sinó que es va fer no res:/ prengué la condició d’esclau/ i es feu semblant als homes./ Tingut per un home qualsevol,/ s’abaixà/ i es feu obedient fins a la mort,/ i una mort de creu./ Per això Déu l’ha exaltat/ i li ha concedit aquell Nom/ que està per damunt de tot altre Nom,/ perquè en el Nom de Jesús/ tothom s’agenolli/ al cel, a la terra i sota terra,/ i tota llengua reconegui/ que Jesucrist és Senyor,/ a glòria de Déu Pare”. I en un altre indret Pau ens diu que “nosaltres concentrem tot l’existent, però “tot és vostre: ...el present i el futur, però nosaltres som de Crist i Crist és de Déu”.

                                               Prenent humanitat Jesús va canviar la noció de Déu, aprofundint en la definició que ens dona Joan en la primera carta, quan diu que Déu és amor consubstancial; i que es manifesta en l’amor que Jesús de Natzaret el va expandir en la seva persona i en el missatge de que era portador. Jesús ens ha manifestat que és l’HOME NOU i bé mereix les majúscules, inefables. Això ha repercutit a ulls i voler de Déu que fa de tota persona humana un transsumpte o una còpia validada, compartint l’arrel d’una humanitat nova que s’emmiralla en la humanitat divina de Jesús. Per això en el número 22 al·ludit se’ns fa aquesta afirmació contundent : “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. I encara rebla més la qüestió, dient: “Crist en la mateixa revelació del Pare i del seu amor –nova visió d’un Déu que és amor que es dona extralimitant-se- manifesta plenament l’home al mateix home, i li obre la seva sublim vocació. En Ell la naturalesa humana ha estat enlairada a una sublim dignitat, de la que en som hereus, baldament ignrorats, inconscients...

                                               Com fer-ho perquè visquem l’Advent-Nadal amb més aproximacions al llindar del misteri!, demanant a Déu per Crist d’anar-lo gaudint  esperançadament, pensant en tots els creients i en cadascú de nosaltres, a partir de l’accés a Jesús, Home Perfecte, mirant d’obrir-nos al seu i nostre misteri. Això ens portarà a un  insistent “veniu” (que no és espacial, de lloc i moment concrets, sinó de veure’ns amb una vocació i crida fortament arrelades) i de concloure-ho amb el profund “i adorem-lo” en el pessebre del propi cor! “L’home cristià conforme a la imatge del Fill rep les primícies de l’Esperit, anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit en la resurrecció que ens espera, ja que hem estat salvats, però només en esperança en aquell “ja ara, però no encara del tot”. L’Esperit ens capacita per dur a terme la nova llei de l’amor, com a constatació de la participació en la vida divina en Crist.

                                               Leonardo Boff  té un llibret, titulat: Nadal. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Té tres capítols: El projecte de Déu: fer-se home. El projecte de l’home: fer-se Déu. Jesucrist encontre de Déu i de l’home. Comença dient: “La vida –tota vida- és misteri i ens remet al sagrat. En la vida del Nou-Nat, la fe celebra la manifestació del qui és la Vida, la comunicació del misteri. Celebrar implica més que recordar, més que saber. Celebrar demana obrir el cor a l’alegria”, al “goig i a l’esperança”. Recordeu com el papa Francesc posa per títol a la seva exhortació: La Joia de l’Evangeli. Concordància amb el concili Vaticà II. Nadal és el temps de la jovialitat. Retinc com ho fa el papa, només encetar tema; “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida, i amb això, una orientació decisiva”. Preses aquestes paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli”. Crist no ha vingut a condemnar, sinó a salvar tota la humanitat, “els qui l’hem acollit,/ els qui creiem en Ell,/ ens ha concedit de ser fills seus/...de la seva plenitud/ tots nosaltres n’hem rebut/ gràcia rere gràcia”. Això i més celebrem en el Nadal íntim. Ja ho dèiem: en el pessebre del nostre cor. “Quan diem que “la Paraula és feu home” confessem que Aquell que era en el món des de sempre, Aquell que és la llum autèntica que il·lumina tothom; Aquell que es feia present allí on es testimoniava la veritat, on es vivia l’amor, o es nuaven relacions fraternes...; Aquell que actuava en la història de forma anònima i la conduïa secretament en el sentit del misteri... ara s’ha presentat a plena llum, s’ha identificat, i ens ha revelat el seu nom: Paraula eterna, Crist. La veritat, l’amor, el perdó... han deixat de ser substantius abstractes, han pres cos i s’han fet concrets i vivents en un home anomenat Jesús de Natzaret.

                                               Nadal no és pas un dia especial de l’any. Nadal és cada dia; perquè cada dia el Fill etern s’encarna i està de cos present en la comunitat dels creients, en els sagraments, en la Paraula sagrada, en la bona voluntat dels homes, en el món que avança cap a la consumació... Quan el pobre comparteix el poc que té, i el qui té set passa l’aigua, el qui té gana convida a l’afamat, i el dèbil conforta l’impotent... Déu fa via amb nosaltres: l’encarnació es perllonga, la “Paraula” continua inspirant la història, Jesús neix, una i altra vegada, en la vida de l’home”. “Veniu i adorem-lo” en el pessebre del cor,  Jesús, Josep i Maria ens acullen! Que tingueu un Nadal nou de trinca!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge II d’Advent, Jesús ja és mes a prop. 4 de desembre 2022,  Sabadell

dimarts, 29 de novembre del 2022

Homilia del 1r. diumenge d'Advent: 27/11/2022

                                                   NOU  CURS  LITÚRGIC

                                               La nostra “carrera” de deixebles de Jesús i de l’Església ens porta a viure-conviure amb i en l’estil de Jesús-Home i Déu vertaders, sobretot en la seva humanitat (“tingueu els mateixos sentiments de Crist”, segons invitació apressant de Pau) ara ja glorificada, després de la seva Resurrecció i de la seva Glorificació com a Kyrios, que vàrem celebrar diumenge passat, Festassa de Crist Rei, que va ser com una anticipació del punt final, del punt Omega, punt al qual tendim en el nostre viure, el més conscienciós possible... La litúrgia ens porta a intentar aprofundir un any més, un nou curs que no pot ser repetició, sinó en un “suma i segueix” que ens ha de portar a noves experiències i noves vivències del fet cristià que troba en la litúrgia el cimal del viure creient “amb, per i en” Jesucrist en l’Eucaristia.  Seran la Paraula i l’estar encarat vers la Faç Immensa de Jesucrist, Home Nou i Patró del viure i del sentir-nos viure com a fills de Déu, en espera de la nostra glorificació en la metahistòria, a exemple i configuració amb i en Crist.  La litúrgia ha de reunir allò de més viu i intens de la nostra condició de fills en el Fill. No podem viure en un Advent “vintage”, Em estat esperonats en aquesta Setmana que jo considero digna de tenir-se com una excel·lent Octava com la tenen Nadal i Pasqua. Se’ns ha dit que hem de cantar un càntic nou, repetidament en les lectures fragmentades d’aquesta setmana que just acabem de celebrar. Proposo de mirar amb esguard nou aquest temps d’Advent. Ja de bell antuvi no podem separar Advent i Nadal, perquè el primer n’és preparació i immersió. Hem après que en tot el que fem no podem deixar de tenir-hi ben explícita la finalitat de tots els nostres afers.

                                               Nadal ha de ser un renéixer a la vida humana amb la transfiguració que les celebracions nadalenques ens mostren en la humanització de Déu en la Persona del Verb. El Pròleg de l’evangeli de Joan que llegirem el mateix dia de Nadal ens presenta el canemàs sobre el que brodarem el Nadal més genuïnament evangèlic. Déu en el seu Fill “ha visitat el seu poble i l’ha redimit. Així ens salva, mogut pel seu amor que el fa fidel als nostres pares. Faràs saber al poble que li ve la salvació, per l’amor entranyable del nostre Déu”. “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu Nom, els concedeix poder ser fills de Déu. El qui és la Paraula es va fer home i plantà el seu tabernacle i hem contemplat la seva Glòria, que li pertoca com a fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat...De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”.

                                               Ens immegirem, ens “amararem” en el misteri de l’Encarnació que és el misteri que ens apropa a una visió nova novíssima de Déu i, en conseqüència, a una nova, novíssima visió de qui soc jo i qui ets tu, en aquest nosaltres de comunió, on degustarem la dignitat de tota persona humana, que nosaltres creiem i proclamem més enllà dels “Drets de l’home i dels pobles”; ho creiem perquè ens és donat de viureu en cadascú de nosaltres, per gracia i per creació de Déu en cada home-dona. Tot això ens porta com de la mà a prendre el número 22 de la Constitució sobre l’Església i el món. Que diu així ja des de els primers plantejaments generals: “Què pensa l’Església de l’home? Què li sembla que s’ha de recomanar a la societat actual de cara a la seva edificació? Quina és la significació última de l’activitat humana a l’univers? Ella farà veure més clarament que el poble de Déu i el gènere humà, en el qual el poble de Déu s’insereix, es presten un servei mutu, de tal forma que la missió de l’Església és religiosa i, per això mateix, autènticament humana”. La Bíblia ens ensenya que l’home ha estat creat a “imatge de Déu”, amb capacitat per a conèixer i estimar el seu Creador, i que ha estat constituït per Déu , senyor de totes les creatures de la terra, a fi de governar-les i utilitzar-les, glorificant Déu. Però Déu no va crear l’home tot sol. Perquè des del començament els va crear home i dona. Aquest consorci d’home i dona constitueix la primera expressió de la comunió de les persones. Efectivament, l’home per la seva íntima naturalesa és un ésser social i no pot viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions amb els altres. Amb la seva interioritat supera el conjunt de les coses: torna a les profunditats quan entra a dintre del seu cor, on Déu l’espera, Déu que escruta els cors, i on ell personalment, sota la mirada de Déu, decideix sobre el seu propi destí. Coneixent per tant, que l’ànima és espiritual i immortal, l’home no és joguina d’un miratge il·lusori que emana de les condicions físiques i socials, sinó que arriba a la veritat més profunda de la realitat”.

                                               “Però l’home no pot anar de dret cap al bé, si no és d’una manera lliure, amb una llibertat que els nostres contemporanis cotitzen molt i anhelen vivament. I fan bé. Sovint, emperò, la fonamenten d’una manera depravada, com si ella consistís en llicència absoluta per fer tot el que li plagui, encara que sigui dolent. Però la veritable llibertat és el senyal eminent de la imatge de Déu en l’home. Car Déu ha volgut “deixar l’home en mans de la seva pròpia decisió” talment que pugui espontàniament buscar el seu Creador i, adherint-se a Ell, arribi lliurement a la seva perfecció que el farà feliç. Per tant, la dignitat de l’home exigeix que actuï segons la seva consciència i lliure elecció, és a dir, mogut i induït per convicció interna personal i no sota la pressió d’un interior impuls cec, o de la pura coacció externa. L’home aconsegueix aquesta dignitat quan, alliberant-se de l’esclavatge de les passions, cerca el seu fi amb lliure elecció del bé i busca amb diligència els mitjans adients i eficaços per obtenir-lo. La llibertat humana no pot mantenir plenament operant aquesta ordenació cap a Déu, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu, a causa de la ferida del pecat”.

                                               “L’Església sap com ningú que el seu missatge està d’acord amb les aspiracions més recòndites del cor humà, quan aquest reivindica la dignitat de la vocació humana i ve a retornar l’esperança als qui desesperen d’un destí més elevat. El seu missatge, en comptes d’empetitir l’home, escampa llum, vida i llibertat en vista al seu progrés; i l’única cosa que és capaç de satisfer el cor de l’home és això: “Senyor ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en Tu”.  Tot això com a preliminar per entendre bé el número 22 que ens centrarà per copsar nivells superiors de comprensió de l’encarnació que és bàsicament el misteri més nadalenc de tots.

                                               Diu així ja entrant en agosarada matèria: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home era la  figura d’aquell que havia de venir, és a dir, Crist Senyor, Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a l’home, i li obre la seva sublim vocació. Per tant, no és gens estrany que totes aquestes veritats trobin en Crist la seva font i la seva culminació”.

                                               “Ell, la imatge del Déu invisible (Col 1, 15) és també l’HOME PERFECTE, que ha retornat als fills d’Adam la semblança divina, malmesa des del primer pecat. En Ell, la naturalesa humana ha estat assumida, però no anul·lada i, per això mateix enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Per què, Ell  mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Va treballar amb mans d’home, va actuar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es va veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, llevat del pecat.  Anyell innocent, va merèixer per a nosaltres la vida, un cop vessada lliurement la seva sang, i en Ell, Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos. Ell, a més, ens ha alliberat de l’esclavitud del diable i del pecat, de tal manera que, qualsevol de nosaltres pot exclamar amb l’Apòstol: “El Fill de Déu em va estimar i va donar-se a si mateix per mi” (Gal 2, 20).  Patint per nosaltres, no solament ens va deixar exemple que seguíssim les seves petjades, sinó que ens va obrir i tot un camí que, si el seguim, ens santifica vida i mort i les marca amb un nou sentit”.

                                                “L’home cristià, conforme a la imatge del Fill, el primogènit entre molts germans , rep les primícies de l’Esperit que el capaciten per dur a terme la nova llei de l’amor. Per mitjà d’aquest Esperit, penyora de l’herència, tot home queda restaurat interiorment fins que arribi la  redempció del cos en la resurrecció pròpia. És cert que esperonen el cristià la necessitat i el deure de combatre el mal a través de moltes tribulacions i, àdhuc de patir la mort; però associat al  misteri pasqual, configurat a la mort del Crist, arriba, enfortit per l’esperança, a la resurrecció”.

                                               “Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la Revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort que fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist Ressuscità i per la seva mort va vèncer la mort i ens va donar abundosament la vida, per tal que, havent arribat a ser fills en el FILL, puguem exclamar en l’Esperit: Abbà, Pare”.  He transcrit volgudament gairebé tot aquest número 22 de la Constitució Pastoral sobre “L’Església en el món actual”.  Gairebé es podria subratllar tot sencer perquè ajunta deliciosament els dos misteris cabdals: el de l’Encarnació Divina de Jesús, Home enviat pel Pare perquè atansés i al mateix temps magnifiqués la figura de Jesús, fet semblant a nosaltres, a incommensurable distància però, com l’HOME- PATRÓ; i a partir d’aquest misteri fondegéssim el misteri de tot home -de tu i de mi, de tots nosaltres, tots iguals en dignitat humana i cristiana- del qual no en tenim a penes empetitida visió, trivialitzant-la, per ignorància i perquè no ens fem les grans preguntes respecte de  l’home i sublimant-les d’acord amb l’evangeli i que el Vaticà II ens va rescatar de la poca elevació de mires nostra, adormits com anem per la vida. Mireu: no se sap res, si no s’experimenta. Allò del cristià del segle XXI o místic o no res. Bona ocasió per viure a fons els nostres Advent i Nadal intercomunicats!     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge I d’Advent, 27 novembre del 2022  Sabadell 

diumenge, 20 de novembre del 2022

Homilia del diumenge 20/11/2022

                                     VINGUI,  PARE,  EL  TEU  REGNE

                                               El Parenostre és la plegaria fondal i usual de Jesús. En ella s’hi conté tot l’evangeli i, més encara, tota la Persona mateixa de Jesús, ara ja ressuscitat i entronitzat vora el Pare com a REI de l’Univers en les estances promeses per a tots els cristians. El Parenostre l’hauríem de resar amb la consciència de fer-ho conjuntament amb el Jesús humà; guanyaria un infinit de tendresa!  La proposta feta pel Mestre  d’oració d’ensenyar-nos-el com a la més íntima expressió d’un encontre meravellós amb el Pare, semblant, tot i que a distància incommensurable als de Jesús; en nosaltres,  com a fills seus estimats-estimats... Fou feta a instàncies d’un deixeble precisament després d’una pregària feta per Jesús a discreta distància dels seus deixebles, acostumats a la meravella de veure el Mestre en íntima relació amb el seu Pare, Abbà -com li’n deia- amb tendresa inefable en els seus encontres sovintejats.  Ja des dels inicis de les primeres comunitats el Parenostre “era part integral de la litúrgia de la Santa Cena”, inclosa en la Missa reservada als batejats, que en les preparacions catecumenals se’ls la lliurava amb discreció de xiuxiueig com un tresor i que l’havien de guardar com un “arcà” i només la podien resar en el privat distès de la pregària personal i, comunitàriament, només  en l’Eucaristia. Per tant, era motiu de respecte i de veneració en els “Tu a tu” amb els encontres íntims que feien amb Déu Pare i en el Senyor Jesús els batejats... Pregària que agruparà i es distingirà dels “altres”, els no iniciats. El Parenostre, tot i ser tan breu, és el resum més clar i complet que tenim de la predicació de Jesús, la Bona Nova, el mateix Evangeli, expressat en pregària. Des del moment en què fou “donat” als deixebles, començà la pregària en nom de Jesús ( Joan, 14, 13s; 15, 16; 16, 23) (Del llibre Missatges de Jesús: el Parenostre i el Sermó de la Muntanya, del gran biblista Joaquim Jeremies). Hi ha del Parenostre dues versions: la usual en la litúrgia d’ara, que és la de Mateu i la de Lluc, ambdues amb variants mínimes que tenen el mateix contingut fortament evangèlic (Mt.6, 9-13 i Lc 11, 2-4)

                                    “L’evangeli ens presenta una cosa completament nova: el mot ABBÀ, paraula aramea, que juntament amb IMMÀ: “estimat pare, estimada mare”   són els primers sons que articula  l’infant Jesús quan parla amb Déu com l’infant: senzillament i íntimament, d’una manera segura i infantil (Mt 11, 25 i 26:la pregària concreta de Jesús al retorn dels dotze, que m’enamora quan la llegeixo...). Segueix Jeremies: “En el verset següent, 27  “veiem que Jesús considera aquesta invocació infantil com l’expressió del seu poder i coneixement únic de Déu, donat a Ell pel Pare. Abbà és la manifestació del darrer misteri de la seva missió. Ell, a qui el Pare havia donat el coneixement total de Déu, té el privilegi messiànic de dirigir-se-li amb la familiar invocació infantil. Abbà és -segons aquest biblista- d’entre les paraules de Jesús, de les més autèntiques i porta en el si el seu dret a manifestar obertament l’evangeli i el seu missatge”. Però encara no ho hem dit tot. Al Parenostre, Jesús autoritza els seus deixebles a exclamar després d’Ell, Abbà. Els fa partícips  de la seva condició de fills i els permet de parlar amb el Pare celestial tan familiarment com l’infant ho fa amb el seu pare. Sí, fins i tot, arriba a dir que la nova relació d’infant obre la porta del Regne de Déu: “En veritat us ho dic; si no canvieu i us feu “com els infants” no entrareu pas al Regne de Déu (Mt 18, 3). Els infants saben dir Abbà. Només qui posa la seva confiança infantil en el mot Abbà entrarà en el Regne del cel. Així ho ha entès també l’apòstol Pau, quan en dues ocasions ens diu que el signe de la filiació i la possessió de l’Esperit és l’exclamació de l’home: Abbà, “Estimat Pare” (a Rm 8, 15 i a Gà 4, 6) (Fareu bé de llegir poc a poc aquestes dues cites. Són importants!). El que són els savis!, Jeremies fa notar les semblances que té el Parenostre en la seva primera part, amb el Quaddix, la pregària sagrada, una antiga oració aramea amb la qual es cloïen les cerimònies religioses de la Sinagoga i que Jesús segurament coneixia de menut, que diu així: “Glorificat i santificat sigui el seu gran Nom/ en el món que creà segons la seva voluntat./ Imperi (verb actiu) el seu Reialme/ aviat i de pressa en els vostres dies/ i mentre visqueu vosaltres i tota la Casa d’Israel. Amén”. Ambdues peticions del Quaddix imploren la manifestació de la Reialesa temporal de Déu. En Jesús les “coses” prenen fondària divina, perquè Ell digué a Pilat que tot i ser Rei, no ho era a la manera humana i ho era de més enllà de revolucionar la vida i la mateixa història humana. Ho era inauditament àdhuc de tot l’univers. Plego perquè tot plegat joiosament em supera, essent la veritat última que predica Jesús des de la glorificació a la dreta del Pare. Què en sabem de les “coses” de Jesús, el Senyor, ai i més ai!

                                    Tot això va de prolegomen només –no us espanteu, pit i fora!-per entrar ara ja més directament en la segona petició de Parenostre: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Ara agafo un altre llibre, aquesta vegada de Leonardo Boff, titulat “El Parenostre” editat per Claret, que us espera(?!) per explicar-vos-el, des del 1983, del 1979 en versió original!  Si em voleu fer cas: removeu llibres de vell, si no el trobeu a la Claret: Us omplirà de veres, paraula de lector empedreït...

                                               Cal, d’entrada, advertir que la segona petició engloba la primera: “Sigui santificat el vostre Nom (que el nom en la cultura aramea vol dir la Persona en viu) que ha d’estar com a fons i liminar de totes les peticions següents, totes. Si el Parenostre el féssim en forma litànica sempre abans de cada petició posaríem Pare nostre... Així seria Pare nostre i de Jesucrist: santificat/ vingui el Regne/ facis la vostra voluntat... i el mateix en la segona part que té a cadascú de nosaltres com a referència.

                                               En el Parenostre, a diferència del Quaddix, “hi prega una comunitat cristiana que sap que els camins del Senyor ja són oberts, car Déu ha començat la seva obra misericordiosa de la Redempció, una comunitat que només implora la plena manifestació d’allò que li ha estat donat”. 

                                               Boff obre així el comentari seu a aquesta segona petició: Aquesta (petició) “ens introdueix en el cor del parenostre, i ens posa davant per davant, de la intenció última de Jesús, ja que l’anunci del “Regne de Déu” constitueix el vèrtex del seu missatge i el motor de la seva praxi. L’home és un ésser relacionat amb el món, amb els altres, amb si mateix, però només en Déu –Amor i Senyor absolut- pot trobar el seu pol orientador, capaç de conduir totes les seves recerques a una realitat plena i consumada. Pertanyen a la mateixa naturalesa de l’home com a ésser que es projecta, que dissenya el seu futur, que viu de promeses i d’esperances. Gràcies a les utopies, la història no és envaïda per l’absurd: i el present, deslliurat dels fatalismes dels règims conservadors, s’obre cap a un futur més esperançat. Els antropòlegs diuen que l’home es mou pel Principi-Esperança caracteritzat  per una tensió de recerca constant cap al més enllà d’aquí: ja, però ara encara no del tot. En el dir de Boff s’hi veu l’encuny de la millor teologia de l’alliberament... Perquè el Regnat de Déu Pare suposa les utopies, els somnis d’una vida millor per als que més ho necessiten; i el Regnat de Jesús -Rei de l’Univers- suposa l’empoderament nostre del Regne, portat a les realitats concretes, cercant en nom del Déu dels vius un esbós només del que serà el Regne Definitiu, quan Déu regnarà en molts i sobretot en els “descartats”. “Els temps messiànics ens són presentats com els temps en què les utopies, finalment, esdevindran realitat. “En aquell dia ja no em fareu cap més pregunta” (Jn 16, 23), perquè Déu haurà satisfet totes les aspiracions del cor. Una bona síntesi podria ser la cançó de militància cristiana: “Lluita i espera,/ no et deixis vèncer,/ pren per senyera/ la teva fe./ Reneix a la vida,/ reneix a la dansa,/ dona esperança/ a la teva gent”.  “Jesús no va explicar de forma definitòria el contingut del Regne –“Malkuta”, en arameu-. Tanmateix, es va servir del mètode parabòlic (amb paràboles)  amb tanta insistència i profusió que no deixa cap dubte sobre el seu sentit. El futur es fa tangible i història concreta. Orígenes deia: “El Regne està en mig de nosaltres. Per tant aquell que prega dient: “vingui a nosaltres el vostre Regne” demana que  el Regne de Déu augmenti, fructifiqui i transformi la terra”. “El Regne continua venint: El Regne es va endegar en la vida i per la Resurrecció de Jesús. En Ell va manifestar l’home nou, les noves relacions amb els homes i el món, el destí gloriós de la matèria en el seu Cos Ressuscitat.  Déu ens ha revelat que la destinació final de la seva obra creada és la d’esdevenir el Regne. Creure en el Regne és creure en el destí terminal i feliç de la història. És situar la veritat del món i de l’home no en el passat ni en el present, sinó en el futur, que és quan es revelarà la seva plenitud. Per això “demanar que vingui el seu Regne” és activar les esperances més pregones del cor humà. Sempre que reforcem els llaços de fraternitat, de concòrdia, de participació, de respecte i de dignificació de l’home, s’acosta a nosaltres el Regne de Déu. Quan en la societat triomfin les estructures socials que han d’acabar amb l’explotació de l’home per l’home i amb les relacions entre amos i esclaus començarà a clarejar l’albada del Regne de Déu. Aquesta petició és un crit que neix del fons més íntim de l’esperança, exposada contínuament a les contradiccions, una esperança que, malgrat tot, no renuncia a veure la plena manifestació del Sentit absolut de la Creació, promès per Déu”. El Regne de Déu és Déu mateix en una acció ja aquí per representació dels creients i en la compleció de tot en tots i de tots en Déu.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat de nostre senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 20 de nov, 2022 Sabadell

diumenge, 13 de novembre del 2022

Homilia del diumenge 13/11/2022

                      SIA’M  LA  MORT  UNA  MAJOR  NAIXENÇA

                                               Maragall ens convida a fer una reflexió poètica d’una enlairada qualitat espiritual i cristiana que porta per nom Cant Espiritual. Donem-li pas i entrada franca en tres passos que es poden subratllar a mode d’una simfonia celestial:

                                               1er:- Concert: l’aria del poeta: “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira/ amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,/ què més ens podeu dar en una altra vida?// Per’xò estic tan gelós del ulls i el rostre,/ i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor/ que s’hi mou sempre... I temo tant la mort!// Amb quins altres sentits me’l fareu veure,/ aquest cel blau damunt de les muntanyes,/ i el mar immens, i el sol que pertot brilla?/ Deu-me en aquests sentits l’eterna pau/ i no voldré més cel que aquest cel blau”. Després de fer les lloances de la bellesa del món, d’un món que s’ha de veure i admirar amb la pau de Déu dintre dels ulls, que van sotjant de puntetes entremig de tanta bellesa, ara tardoral, plena de colors com la paleta d’un pintor que esbalaïmat d’allò que veu i estima, i amb l’intent audaç de plasmar la natura, tal com la veu intuïda en la seva retina –com reflectida en un lluent mirall interior- i que li voldria dir “Atura’t” per poder anar prenent cos, forma, coloració i llum en la tela on vol brodar belleses inèdites, “aturades”. Els artistes són els poetes del mirar; i titubejant van plasmant admiracions i fines rèpliques a penes somiades, pura intuïció... Tot un desficiós d’anar-hi i de tornar-hi. Quan treballa i crea no se l’ha de destorbar, està en cerca d’allò que veu en el seu interior, concentrat en perseguir una plasmació de bellesa fugissera que tot i fer-li l’ullet no es deixa posseir. Satisfet i in-satisfet a la vegada...És un moment sublim del viure, és tot un espectacle veure’l tot concentrat. Ei, Silenci llarg!

                                               El meu pare era pintor paisatgista. Feia les seves sessions a plena natura, només d’una sola sessió. Tornat a casa, posava la tela a una distància que permetés d’observar-la una llarga estona... Se’l veia ponderant formes, llum i coloracions... El meu germà gran s’hi acostava i sovint li feia consideracions assenyades de bellesa compartida i s’ho parlaven i discutien la qüestió... Jo era un món a part i veient-lo tan absort i feliç li deia que era un pan-teista o similar, sense entrar en matèria. Ara li ho diria d’una altra manera, ara que m’he embadalit més d’una vegada, contemplant la natura, una obra d’art, un nadó: ara l’entendria com entenc en Maragall...

                                                2on-Desconcert: moviment de fuga: En Maragall té unes frases que estan en aquesta mateixa línia de fuga musical: “Aquell que a cap moment li digué “atura’t”/, sinó al mateix que li dugué la mort./ Jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria/ aturar tants moments de cada dia/ per fe’ls eterns a dintre del meu cor!.../ O és que aquests “fer eterns” és ja la mort?/Mes llavores, la vida, què seria?”.../ Home só i és humana ma mesura/ per tot quant puga creure i esperar;/ si ma fe i ma esperança aquí s’atura,/ me’n fareu una culpa més enllà?/ Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,/ per què acluca’ls cercant un altre com? Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!”.  Davant de tanta bellesa percebuda i finament gustada, comprenc que un vulgui excusar una fe i una esperança captivades per tant d’esclat i esplendor... Però és que no sabem ben bé el com del cel nou i la terra nova que ens indiquen els grans portaveus de la Bona Nova del Regne que el Pare tot-amorós ens té preparat per possessió gratuïta, sí, però confirmada per mil i una expressions directes de Jesús que viu i fa viure ara i adés: “Jo soc la Resurrecció i la VIDA”, que dona àmplia participació a tots els creients de la VIDA divina que Ell viu, rebuda -com a home- del seu Pare que VIU i que li transmet la seva VIDA i ens en la fa gaudir ja, sí, però no encara del tot, i-ne-fa-ble! D’alguna manera aquí, quan cultivem amb mirament les vies d’accés que són les virtuts teologals i teleologals (els per-a-què, les finalitats) al mateix temps, totes emparentades en les característiques més finament humanes de bondat-bellesa-veritat. Tot signat i confirmat per la mort i resurrecció de Jesús, Fill predilecte del Pare, en qui trobem arrelament, ancoratge per a les nostres resurreccions! Perdoneu la gosadia d’inventar-me aquest deliciós substantiu d’immersió: amaratge amb l’aigua de la VIDA. Quanta gent, àdhuc creients, que no tenen arrels vives en la Paraula directa de Jesús, de Pau, de Joan, de la Carta als Hebreus, sobretot de l’Apocalipsi, i de per tota-tota la revelació que només es fa accessible als nets de cor i als senzills! Quanta, ai, amb fe minsa amb esperança no contrastada ni joiosa fa acabar (els que en diem “finats”) la peripècia del viure en el record i enyorança de moments estel·lars viscuts i donant per finat el cel no vist des de Déu, des de l’altra riba del camí! (preciosa poesia, aquesta, d’en Péguy)

                                               3er- Simfonia: àpex: el ple d’orquestra i de tots els cors de veus mixtes: “Ja ho sé que sou, Senyor, pró on sou, qui ho sap?/ Tot lo que veig se vos assembla en mi.../ I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests ulls humans,/ obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans/ per contemplar la vostra FAÇ immensa. Sia’m la mort una major naixença.

                                               Amic Maragall, poeta, ara ja tu, des l’altra riba, ja saps que poeta ve del grec que significa creació. També saps que és infinitament més important el qui que no pas l’on i menys que el com. Ara que ja tens la major naixença i que et regolfes en Déu mateix, els cels blaus i tota la teva delectació en la natura, empal·lideixen davant la GLÔRIA de Déu, transmesa en la glorificació de Jesús Ressuscitat i participada per i en tots nosaltres, vianants que som, embadalits per les formosors que crea cada dia el Creador que és al mateix temps la Bellesa i la Bondat essencials i que són úniques i sublimades per l’expressió de Dostoievski: La bellesa salvarà el món. En Déu Amor, Bondat i Bellesa tot son u i és cantat per tots i a l’uníson pels signats (firma d’autor) al Pare, al seu Fill primogènit (expressió aquesta que suposa altres germans, fills en el Fill) i per l’Esperit Sant: aquests són els cels nous i la terra nova que tu no podies somiar, però que ara tu com a poeta saps cantar i en fas el teu definitiu Cant Espiritual.  Al cel cadascú tindrà el seu propi cel, acordat a la seva vocació, en el teu cas, exerciràs de poeta per sempre més, per goig i VIDA plena, a satisfacció total...Ara que en Déu, el gran i magnificent QUI de la teva nova naixença ja ho veus tot, deixondit i ben atent al cara a cara, ara ja no necessites fer-te les preguntes que t’inquietaven a la nostra riba. Ni l’On, ni el Perquè, ni el Per a què, ni el Com, ni altres que ara et faries aquí baix, ara t’hi dona resposta inefable el Déu que és Glòria in excelsis Deo. Reposa en la pau definitiva en Déu, Bondat, Bellesa i Veritat. GLÔRIA  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 13 de nov. 2022.   Sabadell

dissabte, 5 de novembre del 2022

Homilia del diumenge 06/11/2022

                                  CREC  EN  LA  VIDA  PERDURABLE

                                               Amén: així acabem el nostre crec-en-un-Déu, que no és més que un revalidar la nostra Fe en Jesucrist Ressuscitat, ja que en Ell anem ressuscitant els qui Déu ens ha fet el do preciós de la FE. Acabats els Credos de tota la nostra vida, ens vindrà el moment desitjat i esperat d’entonar solemnement el TEDEUM, que es l’himne dels agraïts que l’entonaran dalt del cel a veus, tantes!, miríades!, segons la lectura de l’Apocalipsi que ens acompanya des del dia de Tots Sants, de tots, els sants, és a dir: dels estimats de Déu que en són  conscients i que en donen gràcies: els petits que som nosaltres –l’Església militant-, i els més grans que són els qui se’ns han avançat –l’Església triomfant- i entre els quals tenim molts familiars, amics, cadascú se sap d’uns quants i serà sorpresa gran quan veurem que n’hi ha més dels que ens crèiem! Ara, nosaltres, pelegrins fem créixer la nostra vida de la gràcia, donada i encetada en el baptisme, minúscula en néixer, companya entranyable, viscuda i conviscuda fent-la créixer i ufanosa fins que -per sorprenent màgia i gràcia divina plena!- se’ns engrandeixi en ma-jús-cu-la, això és VIDA plena, desbordada, definitiva! Sort dels vells Breviaris podem assajar com a tast amb melodia gregoriana: Te Deum laudamus, te Dominum confitemur, te Patrem omnis terra veneratur. “Oh, Déu us lloem, /Senyor us glorifiquem, /Oh Pare etern, tota la terra us venera./Tots els àngels, els querubins i els serafins no cessen mai d’aclamar-vos./ Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers. /El cel i la terra són plens de la vostra Glòria”.D’aquí el Sant, a la Missa.

                                               Això de la vida perdurable ja ens ve de la litúrgia del diumenge passat, en què ens delíem bo i veient-nos “amarats de Vida” i que en una escletxa oberta en els cels empiris i sentint atentament com cantaven els tants i tants “marcats” per l’Esperit, referendada aquesta visió en besllum, per les paraules definitòries de Joan –sempre ell, que és el vident per excel·lència!- en el seu evangeli i en l’apocalipsi seu, llegit de fa poc- que ens deia: “Encara no s’ha manifestat com serem, però sabem que, quan es manifestarà, serem semblats a Ell (oh, divina revelació!), perquè el veurem tal com és”. San Pau ens ha seguit de prop pel camí que anem fent sobretot aquesta setmana i el dia dels difunts ens asseverava que “cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix..., per això tant si vivim com si morim, som del Senyor”. Segueix Pau amb un “ja que” (vol dir: explicació, causa) “fou Jesucrist el primer de ressuscitar i en la seva resurrecció ens va “amarar a nosaltres de vida nova”.

                                                Ara tornem als textos de la nostra Missa dominical, sense perdre’n l’aroma i l’encant viscuts suara, i ja d’entrada, ens trobem amb una de les escenes de l’Antic Testament més patètiques, però que confirmen que la vida que se’ns pot prendre, àdhuc tràgicament, totes elles, tenen un punt i  seguit en aquella benaurança que hem llegit el dia dels germans/germanes glorificats, el dia dels sants i santes de Déu: “Veniu a mi, els qui esteu cansats i afeixugats; Jo, us faré reposar, diu el Senyor”; o encara més definitiva l’aclamació precisament –és de notar per l’encert!- pel dia dels difunts: “Veniu, beneïts del meu Pare; diu el Senyor” (Ressuscitat i assegut a la dreta del Pare en l’escena del Retorn Gloriós); “preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Tornem ara a l’escena dels sagnants martiris davant d’una mare que veu i encoratja un a un els set fills seus, martiritzats amb sevícia per un rei que els vol fer renegar de la llei dels “Pares”. Comprenc que no podem llegir tot el llarg capítol 7 del segon Llibre dels Macabeus” en les constretes limitacions d’una litúrgia, però cal una vegada més esperonar tots els creients que som nosaltres a llegir-ho directament de la mateixa Bíblia. És a partir dels anys 175-160 abans de Crist que ja es declara la pervivència després de morts, qüestió que serà motiu de la “ridícula” proposta que li fan a Jesús els saduceus que no creien en la vida post mortem. L’enteresa inigualable de la mare que presencia la mort de tots els seus fills amb expressions que fan esgarrifança, però que tenen el propòsit litúrgic de ben assentar la FE en la vida futura, plena i de tot grat, no vull malmetre-la dient-la feliç només, perquè la vida que ens espera no té dita, com no ho té el Déu que m’és i em serà VIDA eterna. Mireu quin salm més esplendorós aquest, el 16, que ens l’hauríem de saber de memòria. “Escolteu,/ oïu atentament,/ us invoco,/ protegiu-me a l’ombra de les vostres ales”. Quina seguretat no destil·len aquestes expressions! I mireu com acaba: “Quan em desvetlli (Ressusciti) us contemplaré (us veuré cara a cara) fins a saciar-me’n”. 1 quina manera més plena de confessar amorosament, “amaradament” de com Déu ens omplirà, ens immergirà, ens sadollarà, ens posseirà totalment per dins, per dins... Inefable! Pau està “tovet” escrivint als seus deixebles de Tessalònica: Comença pregant Déu “que Jesucrist mateix i -no s’ho deixa mai!- Déu, el nostre Pare que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina”.

                                               No vull entrar en la grolleria dels saduceus que ells i tants dels seus hereus d’ara –més dels que no podem pensar!- no creuen en la vida més enllà de la mort. I són capaços d’imaginar -encara més entortolligat- el reencarnar-se en un altre “subjecte” per anar gruant la santedat per compte propi, sense la qual no hi ha visat d’entrada a les estances del Déu Vivent i Vivificador. És curiós com no tenint la imaginació per besllumar el que pot ser el viure en l’abraçada integral i integradora amb Déu, trobem plausibles(!) coses alienes a la nostra cultura judeocristiana. No sabeu que us empatolleu. I és ben trist que Jesús hagi vingut enviat per l’amor del Pare-de-tothom i que ens hagi fet la gràcia d’esperar, com perquè el seu amor no tingui un valor de resurrecció?   O hi ha resurrecció total en cos i ànima o tot és una enganyifa, un desengany! No sabem el com, però sabem el clamorós que i qui. Anem a l’aclamació, que com sempre ens aclareix el sentit de l’evangeli i aquesta vegada d’una manera irrefragable, definitiva; “Jesucrist és el primer ressuscitat d’entre els morts. Perquè Moisés mateix ho deixa entendre, com apunta Lluc al final de l’evangeli confirmador de que hi ha i esperem la vida perdurable, contra tots els saduceus empedreïts, que en fan broma cínica a Jesús amb la falòrnia del levirat...  “”El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob (més solemne no es pot dir per als saduceus de tots els temps, sobretot pel compte que ens té, ara i avui). Déu no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per Ell tots viuen”. Que no ens treguin la resurrecció de Jesucrist, perquè en ella tenim la certesa de la nostra pròpia resurrecció! De no ser així seria vana i sense sentit la nostra resurrecció a la VIDA PERDURABLE. Pau dixit!     

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXII de durant l’any, 6 de nov.22     Sabadell

dissabte, 29 d’octubre del 2022

Homilia del diumenge 30/10/2022

                                              AMARATS  DE  VIDA

                                               Avui tota l’Eucaristia dominical en tots els seus texts traspua vida. Els he anat subratllant i m’he meravellat que tota ella era un cant a la vida i no me n’he pogut desfer –no ho he pretès, ni somiar-ho! només faltaria!- de la frase tan catalana tota ella amorosida de vida. M’ha guanyat el cor i l’he posada com a capçalera de les meves reflexions. Llegeixo en el diccionari de l’IEC: amarar: “mullar (una cosa) de manera que el líquid el penetri, que absorbeixi la major quantitat possible de líquid”. O bé en una segona entrada:  “Un afecte, una idea, etc., penetrar l’ànim (d’algú)”. El diccionari en definir els conceptes és eixut, diríem que no té ànima. Aquesta la hi posaré jo ben bé tota!. Fem les equivalències: el líquid per vida i allò amarat per cadascú de nosaltres. Posem un xic d’imaginació i gaudirem de les excel·lències d’aquesta expressió. Nosaltres, gloriosament macerats per la vida que ens immergeix per totes bandes, ablanits, amorosits, vivificats per ella, beneïda vida!

                                               Anem ara a les lectures i als subratllats. Ja la primera lectura i que, a més, és del llibre de la saviesa, hi trobo: “Vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho. ¿Com persistiria si Vós no ho volguéssiu?  ¿Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I Vós, Senyor, estimeu la vida. Tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present a tots”. Això té plena correspondència amb aquest “absolut de Déu” que llegim en el salm: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ha creat”. No podem llegir-pregar res del que proclamarem en el salm sense sentir vivíssimament que tot i tots estem “amarats de vida”,

                                               Passem ara a la lectura de la segona carta de Pau als tessalonicencs: Estem –mireu a la cita 2Te 1, 11s- És del començament: tot emmarcat en una pregària de Pau per tal que el nostre Déu us (ens) faci dignes de la vocació cristiana que suposa que és un afegir al do de la vida com a creatures que som de Déu, la sobreabundància de vida que Jesús sempre en dirà la vida eterna. Que no fa referència només a la continuïtat, sinó al doll de la vida participada de la mateixa vida de Déu, que és qualificat sempre a les escriptures com a Déu Vivent i, a més, Dador de Vida, ara ja excelsa que és de regeneració (el tornar a néixer que astorava Nicodem) i no res menys que  amb aquesta declaració que és de bogeria (!): “A mi m’ha enviat el Pare que viu i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a Mi viuran gràcies a Mi. Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre”. “Estimats meus, estimeu-vos els uns als altres., perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre, quan ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a Ell”. Tots els escrits sucosos de Joan són les aigües fontals de la vida de Déu participada, que ens macera i ens fa ser i sentir una filiació adoptiva!: “A tots els qui l’han rebut (acollit), als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu; nascuts de Déu mateix”. Si hi afegim a Joan el mateix Pau encara reblarà aquesta infusió de vida divina quan proclamarà que “per a mi viure és Crist”.

                                               Passem a l’aclamació que introdueix i sintetitza temàticament l’Evangeli, que una vegada més ens la brinda Joan 3, 16: “Déu estima (en present!) tant el món, que ha donat el seu Fill únic: tots els qui creuen en Ell tenen (en present!) vida eterna”. A més, perdurable, que proclamem en el Credo usual. Ja Pau ens ha dit que no ens neguitegem per quan s’esdevindrà la parusia o el “dia del Senyor” és a dir: El Retorn de Jesús ressuscitat i glorificat pel Pare. Sempre n’hem d’estar en preparació, àdhuc expectació: “I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests ulls humans,/ obriu-me’n, Senyor, uns de més grans/ per contemplar la vostra Faç immensa./ Sia’m la mort una Major Naixença!

                                               I entrem amb un cor ben amarat de vida en l’esdeveniment (no se’l pot qualificar de menys!) de les vivències de la conversió fulgurant de Zaqueu. Vol veure Jesús, no té més opció que emparrar-se a un arbre i així no perdre’s el més que espectacle d’una gernació entusiasmada degut a la curació del cec de naixement que s’havia produït moments abans. Zaqueu anava “tocat” i no cedeix a la fila que hi feia “enfilat” un cap de cobradors d’impostos! I succeeix l’impensable. Jesús se’l mira amb una mirada vivificadora i li diu Zaqueu baixa que avui em vull hostatjar a casa teva! Tothom sap què significa això. Hi haurà banquet. Una vegada més els fariseus fan de contrabaix: Com hi ha món!, que no sap que Zaqueu és un notori escanyapobres? Zaqueu, ho viu d’una manera diametralment oposada. Quin daltabaix! Dret, en senyal de declaració solemne: “Dono la meitat dels meus béns i restitueixo als defraudats quatre vegades més... Jesús diu: “Avui s’ha salvat aquesta casa”, vol dir que ateny la salvació a tota la seva família. I davant de les murmuracions dels fariseus Jesús afegeix: “Aquest home també és un fill d’Abraham”. Blasfèmia!: ha restituït Zaqueu i família al ver poble d’Israel. I acaba l’escena amb una afirmació de vida i de vida plena: -“El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut. “Buscar”: quina paradoxa!: Zaqueu busca Jesús i es veu buscat per Jesús a tots els efectes: tot un doll de vida i de vida divina posa en immersió sostinguda la persona de Zaqueu; la canvia des de dins, totalment. Ha estat un veritable “rapte consentit” i mil vegades volgut! Cas semblant al de l’episodi d’un altre cobrador d’impostos, Leví. A qui intempestivament li diu: “vine, segueix-me! Què menys podem esperar d’un  Zaqueu que experimenta una vida nova, perceptible per la seva cessió de béns, signe preclar en l’evangeli de tots els temps. Rendició total! Vida plena: “Per Jesús ens ve la vida. Exultem, germans!”

                                               Ara només ens cal enllaçar tants fils de vida com n’hem besllumat al pas d’aquesta litúrgia que ha quallat en una arborescència de vida, de vida que és com el riu que predigué Ezequiel 47, 1s: “A banda i banda creixeran tota mena d’arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran  una collita nova, perquè l’aigua que els rega neix del santuari. Els fruits serviran d’aliment, i les seves fulles seran un remei”.  Aquest riu és l’Esperit que ens és vida plena a vessar, A-ma-rats de vida! És? Amics!  Siguem-ne ben conscients i agraïts. 

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge XXXI de durant l’any, 30 d’octubre del 2022.  Sabadell