SIA’M LA MORT UNA MAJOR NAIXENÇA
Maragall
ens convida a fer una reflexió poètica d’una enlairada qualitat espiritual i
cristiana que porta per nom Cant
Espiritual. Donem-li pas i entrada franca en tres passos que es poden
subratllar a mode d’una simfonia celestial:
1er:-
Concert: l’aria del poeta:
“Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira/ amb la pau vostra a dintre de
l’ull nostre,/ què més ens podeu dar en una altra vida?// Per’xò estic
tan gelós del ulls i el rostre,/ i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor/
que s’hi mou sempre... I temo tant la mort!// Amb quins altres
sentits me’l fareu veure,/ aquest cel blau damunt de les muntanyes,/ i el
mar immens, i el sol que pertot brilla?/ Deu-me en aquests sentits l’eterna pau/
i no voldré més cel que
aquest cel blau”. Després de fer les lloances de la bellesa del món, d’un món
que s’ha de veure i admirar amb la pau de Déu dintre dels ulls, que van sotjant
de puntetes entremig de tanta bellesa, ara tardoral, plena de colors com la
paleta d’un pintor que esbalaïmat d’allò que veu i estima, i amb l’intent audaç
de plasmar la natura, tal com la veu intuïda en la seva retina –com reflectida
en un lluent mirall interior- i que li voldria dir “Atura’t” per poder anar
prenent cos, forma, coloració i llum en la tela on vol brodar belleses
inèdites, “aturades”. Els artistes són els poetes del mirar; i titubejant van
plasmant admiracions i fines rèpliques a penes somiades, pura intuïció... Tot
un desficiós d’anar-hi i de tornar-hi. Quan treballa i crea no se l’ha de destorbar,
està en cerca d’allò que veu en el seu interior, concentrat en perseguir una
plasmació de bellesa fugissera que tot i fer-li l’ullet no es deixa posseir.
Satisfet i in-satisfet a la vegada...És un moment sublim del viure, és tot un
espectacle veure’l tot concentrat. Ei, Silenci llarg!
El
meu pare era pintor paisatgista. Feia les seves sessions a plena natura, només d’una
sola sessió. Tornat a casa, posava la tela a una distància que permetés
d’observar-la una llarga estona... Se’l veia ponderant formes, llum i
coloracions... El meu germà gran s’hi acostava i sovint li feia consideracions assenyades
de bellesa compartida i s’ho parlaven i discutien la qüestió... Jo era un món a
part i veient-lo tan absort i feliç li deia que era un pan-teista o similar,
sense entrar en matèria. Ara li ho diria d’una altra manera, ara que m’he
embadalit més d’una vegada, contemplant la natura, una obra d’art, un nadó: ara
l’entendria com entenc en Maragall...
2on-Desconcert:
moviment de fuga: En Maragall té unes frases que estan en aquesta
mateixa línia de fuga musical: “Aquell que a cap moment li digué “atura’t”/, sinó
al mateix que li dugué la mort./ Jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria/
aturar tants moments de cada dia/ per fe’ls eterns a dintre del meu cor!.../ O
és que aquests “fer eterns” és ja la mort?/Mes llavores, la vida, què seria?”.../
Home só i és humana ma mesura/ per tot quant puga creure i esperar;/ si
ma fe i ma esperança aquí s’atura,/ me’n fareu una culpa més enllà?/ Si heu fet
les coses a mos ulls tan belles,/ per què acluca’ls cercant un altre com? Si per mi com aquest no n’hi haurà
cap!”. Davant de tanta bellesa percebuda
i finament gustada, comprenc que un vulgui excusar una fe i una esperança
captivades per tant d’esclat i esplendor... Però és que no sabem ben bé el com del cel nou i la terra nova que ens
indiquen els grans portaveus de la Bona Nova del Regne que el Pare tot-amorós
ens té preparat per possessió gratuïta, sí, però confirmada per mil i una
expressions directes de Jesús que viu i fa viure ara i adés: “Jo soc la
Resurrecció i la VIDA”, que dona àmplia participació a tots els creients
de la VIDA divina que Ell viu, rebuda -com a home- del seu Pare que VIU i que
li transmet la seva VIDA i ens en la fa gaudir ja, sí, però no encara del
tot, i-ne-fa-ble! D’alguna manera aquí,
quan cultivem amb mirament les vies d’accés que són les virtuts teologals i
teleologals (els per-a-què, les finalitats) al mateix temps, totes
emparentades en les característiques més finament humanes de bondat-bellesa-veritat. Tot signat i
confirmat per la mort i resurrecció de Jesús, Fill predilecte del Pare, en qui
trobem arrelament, ancoratge per a les nostres resurreccions! Perdoneu la
gosadia d’inventar-me aquest deliciós substantiu d’immersió: amaratge amb l’aigua de la VIDA. Quanta
gent, àdhuc creients, que no tenen arrels vives en la Paraula directa de Jesús,
de Pau, de Joan, de la Carta als Hebreus, sobretot de l’Apocalipsi, i de per
tota-tota la revelació que només es
fa accessible als nets de cor i als senzills! Quanta, ai, amb fe minsa amb
esperança no contrastada ni joiosa fa acabar (els que en diem “finats”)
la peripècia del viure en el record i enyorança de moments estel·lars viscuts i
donant per finat el cel no vist des de Déu, des de l’altra riba del camí! (preciosa
poesia, aquesta, d’en Péguy)
3er-
Simfonia: àpex: el ple d’orquestra i
de tots els cors de veus mixtes: “Ja ho sé que sou, Senyor, pró on sou, qui ho sap?/ Tot lo que veig se
vos assembla en mi.../ I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin
aquests ulls humans,/ obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans/ per
contemplar la vostra FAÇ immensa. Sia’m la mort una major naixença.
Amic Maragall, poeta, ara ja tu, des l’altra riba, ja saps que poeta ve del grec que significa creació. També saps que és infinitament més important el qui que no pas l’on i menys que el com. Ara que ja tens la major naixença i que et regolfes en Déu mateix, els cels blaus i tota la teva delectació en la natura, empal·lideixen davant la GLÔRIA de Déu, transmesa en la glorificació de Jesús Ressuscitat i participada per i en tots nosaltres, vianants que som, embadalits per les formosors que crea cada dia el Creador que és al mateix temps la Bellesa i la Bondat essencials i que són úniques i sublimades per l’expressió de Dostoievski: La bellesa salvarà el món. En Déu Amor, Bondat i Bellesa tot son u i és cantat per tots i a l’uníson pels signats (firma d’autor) al Pare, al seu Fill primogènit (expressió aquesta que suposa altres germans, fills en el Fill) i per l’Esperit Sant: aquests són els cels nous i la terra nova que tu no podies somiar, però que ara tu com a poeta saps cantar i en fas el teu definitiu Cant Espiritual. Al cel cadascú tindrà el seu propi cel, acordat a la seva vocació, en el teu cas, exerciràs de poeta per sempre més, per goig i VIDA plena, a satisfacció total...Ara que en Déu, el gran i magnificent QUI de la teva nova naixença ja ho veus tot, deixondit i ben atent al cara a cara, ara ja no necessites fer-te les preguntes que t’inquietaven a la nostra riba. Ni l’On, ni el Perquè, ni el Per a què, ni el Com, ni altres que ara et faries aquí baix, ara t’hi dona resposta inefable el Déu que és Glòria in excelsis Deo. Reposa en la pau definitiva en Déu, Bondat, Bellesa i Veritat. GLÔRIA
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXXIII de durant l’any, 13 de nov. 2022. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada