dissabte, 28 d’agost del 2021

Homilia del diumenge 29/08/2021

        CAPBUSSAR-SE EN  L’ESSENCIAL

No fa més de tres o quatre dies que el nostre permanent acompanyant i mestre en la fe, l’apòstol Pau, escrivia als de Tessalònica que els volia reveure per “completar el que encara falta a la vostra fe”. Aquesta compleció ens farà de guia aquest diumenge. Seria bo que ens inseríssim també ens els desigs que manifesta envers els seus deixebles (I Tes 3, 12-13): “Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem. Que Ell refermi els vostres cors, perquè sigueu sans i nets de culpa davant Déu, el nostre Pare, el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà...Amén”.

Per a nosaltres, els agraciats en el do de la fe, hauríem de progressar en la fe, perquè essent la fe vida fluent, es pot anar de bé en més i millor. La vida creix o si no, no és vida. Això cal tenir-ho ben present, sigui  quina sigui la nostra edat. Més i tot, com més anys en la fe, cal que descobrim que hi ha graus en la nostra història de cristians, i en conseqüència, de creients en Crist. “Tot ens ve de Crist, passa per Crist i s’encamina cap a Crist”. Som cristiants (en gerundi, que vol dir que estem en una acció que ens va cristificant, i per tant que hem de fer un progrés aconseguint graus successius de qualitat en la Fe. I que cada dia –sense angoixar-nos- demanem que la nostra fe es vagi “completant”. Allò de l’Evangeli: crec, Senyor; però augmenteu-me-la!

El nostre aliment d’avui en les lectures ens ho faran més entenedor. No podem estar “presos” per les tradicions dels anys en què vàrem ser introduïts en la fe dels nostres pares. Tot plegat es redueix –perdó, no acuso a ningú, més aviat m’ho carrego a les meves espatlles!- a unes pràctiques (d’aquí ve la nostra infausta denominació de practicants, ai Déu!- pràctiques acusadament exteriors, de  “purificacions” més o menys semblants a les que Jesús vitupera (?) als jueus i als mestres de la Llei. –“Perquè, -li diuen tirant-los-hi en cara- els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures? Qui diu això diu tot l’embalum de ritus exteriors (aigües beneites, senyals, cops de pit, genuflexions, ciris i tota la resta...Estem mig enc allats sense tenir-ne gaire consciència en el “nacionalcatolicismo”). Germans i germanes que ha passat per entremig la ventolera de l’Esperit Sant i el Vaticà II i nosaltres impertèrrits seguint la tradició des nostres ancians! Jesús, veient les exterioritats impertorbables d’ells i potser nostres, -diu l’evangeli d’avui, bo i dirigint-se al poble que li està a la vora: cridant: “Escolteu-me (santa paraula!) tots i enteneu bé això que us dic. Allò que dirà és un reclam a la paràbola del sembrador! I enteneu bé allò que us dic: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no pot contaminar; només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre... tota mena de maldat: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l’home”. Jesús ens descobreix les arrels del mal a dins, però hi ha també un altre (!) endins: també la bondat, les virtuts teo-logals també hi són dintre! Anem-hi!

Hi ha graus, progressions o regressions en la Fe. La Llei, les lleis maten, només l’Esperit vivifica. La síntesi és de Pau que la va ensenyar en totes les correries apostòliques. Cal saber-ho interpretar. No és qüestió d’esborrar res d’abans sinó de saber-ho veure-ho –sobretot viure-ho!-  d’una altra manera més evangèlicament. Us ho explicaré, tot i fer-ho una mica matusserament: Molts estem al graó primer de l’escala de la FE. Justet, justet per dir que tenim una fe minúscula. I la fe és el tot!

Primer  nivell de religiositat: El pietisme, seguir una fe de tradició dels ancians, la que vigia 50 anys endarrere. Ritualismes que ens donen la sensació d’estar a bones amb Déu. El decàleg com a prescripcions a complir. No passem de ser “bones persones”. Confessar com a obligacions, combregar ancorats en un sentimentalisme pueril, el de les pràctiques de preparació per a la primera comunió, boniques i plenes d’infantilisme  oberts al sentimentalisme. Encara vigeix la por. Déu més jutge que Pare. Una mica en els entrecolls de l’AT. Això ha fabricat practicants ! Manca de catequesi d’adults.                                    Nivell d’anar cap endins a trobar el cor de l’evangeli... Descobrir la interioritat. Aprendre a escoltar què ens diu la Paraula, el mateix Crist!? Iniciar un elemental diàleg. Substituir la por per les reflexions de i a la Paraula i deixar “acollir” el granet de l’amor perquè vagi arrelant poc a poc. No tenir gens de pressa amb el Crist. Escoltar i respondre. Voler establir una relació de “correspondència” de part nostra. Ja no és cap obligació, sinó ganes de mantenir-nos oberts i acollidors. Treure pors i saber estar a la presència de qui sabem que  ens estima i que només vol el millor per a nosaltres. La voluntat de Déu ja no la veiem constrictiva, sinó amorosa. Estem passant de l’AT al Nou. Evangeli sempre en mà: comença la “pregària del cor”. Deixem-nos il·luminar. Enfortir la certesa de l’amor que Déu ens té. Deixem-nos portar de la mà de Crist, que ens porta joiós al Pare i que ens envolta amb la gràcia de l’Esperit Sant. Comença la relació de l’Amic amb l’Amat. Perseverar en la meditació: què em diu i que li dic. Agraint la gràcia de canviar la imatge de Déu i fer-la gran i trobar-nos petits nosaltres! És el grau venturós de la gratuïtat i per tant de la humilitat. Déu és gran i proper. Trobar moments per estar amb Déu, sempre a través de Jesucrist, Mestre i Amat.

Nivell del pas a la contemplació: La iniciació a la meditació ens anirà portant a la contemplació. Sempre en la persona de Crist, mirall en qui ens hem d’emmirallar. Estar contents d’estar a disposició del Mestre. Familiaritzar-nos-hi i procurar “sentir” la presència del Mestre. Encara que només sigui estar a l’escolta, posant-hi el cor. Només s’escolta bé amb el cor. Trobar-s’hi bé i a gust. La re-flexió, paraula-clau que vol dir torna+ flexió. Flexió cap endins, entrar, viure cap endins. Déu és sempre en l’endins, a l’arrel mateixa del nostre viure i conviure. La Bíblia ens diu que Déu és entranyable i per tant és a l’entranya pròpìa que li trobarem. Només quan siguem entranyats trobarem l’amor entranyable de Déu. Sabrem per experiència que Déu és Amor. Sense trobar-lo amb Ell no podrem estimar els germans. Clar i punt. Això ens portarà a una manera de ser amorosa. La fe que no floreix en amor no és fe vera. “Estima i fes el que vulguis”, perquè només voldràs fer el que Déu vol. Així entres a la presència de Déu en el que fas, vius, desitges i actues. Comences a entreveure el que és la gratitud i la correspondència i ets benaurat, feliç. Només cal “permanèixer en el seu amor” (Jo 15, 9-10) Això ja és FE 

P. Josep Mª Balcells   

Diumenge XXII de durant l’any, 29 d’agost del 2921  Sabadell

diumenge, 22 d’agost del 2021

Homilia del diumenge 22/08/2021

                                     DESENLLAÇ  DECEBEDOR

                                               Nota prèvia: Absteniu-vos, feministes! Avui un té l’impuls de passar per alt el primer paràgraf de la segona lectura de la missa d’avui per evitar col·lusions innecessàries. Amb tot, aquest va unit amb els següents paràgrafs que li són complementaris i li donen explicació i profunditat. Més i tot, a la carta, Pau s’enfila en una imatge, fora mida preciosa, fent la digníssima comparació de l’amor i capteniment dels esposos, vistos i entesos dins del gran misteri d’amor mutu entre el Crist i la seva Església! S’hi perfila el nefast patriarcalisme cultural, pervivent en una societat com la nostra, presa per la possessió, a voltes brutal, àdhuc letal de l’home respecte a la dona. Nefast, he dit, i  incomprensible, avui en ple segle XXI! Lluny, llunyíssim del que ens deixa besllumar de l’amor, tracte, delicadesa i bondat de cor de Crist envers l’Església, és a dir envers cadascú de nosaltres els creients –personalitzant: tu, jo i tots nosaltres... Si ens entenguéssim els creients més ben immersos en l’amor fidel –expressió voltes i més voltes repetida als salms, parlant de  Déu i de Crist i Senyor nostre. Si el nostre amor a Crist tingués la qualificació mínima indispensable envers Jesús que es fes ostensible veritablement en el nostre viure i conviure; si partíssim no d’una vida sense relleu ni fondària; si l’amor a Crist fos més d’obra que de paraula escarida i buida..., aleshores estaríem en condicions de poder mig entendre la comparança que fa de l’amor dels esposos, a semblança del de Crist a l’Església i viceversa, que –m’ho repeteixo una i altra vegada- aleshores tot aquest amor mutu ens portaria a una experiència joiosa i enaltidora... (Bé, qui vulgui entendre..., sabrà donar el just valor a la comparació que vol insinuar Pau en les relacions humanes i divines entre els esposos).

                                               Ara, però, voldria parlar de la primera lectura i transferir-la, com qui compara les adhesions –de paraula, ai las, dels jueus a instàncies del bo de Josué amb la ruptura que es produeix  en una bona part dels deixebles que es tiren enrere davant la proposta que els fa Jesús de que, essent Ell el pa baixat del cel, els invita a acollir-lo sota les “espècies” de pa i de vi, aliment espiritual, el nou manà vivent i definitiu, Ell mateix en persona, oh venturosa realitat que no acabem de fer-la nostra!

                                               Estant a la contra els jueus, com s’ha evidenciat al llarg de tot el capítol sisè de Joan, poc podien entendre`l, i més, acceptar aquesta singular oferta, fora de tota comparació, amb elements bàsics per prefigurar una menja que no té parió.

                                               S’entén que no l’entenguin, perquè l’EUCARISTIA no es pot entendre en la seva veritat més densa, si no és a partir del misteri de la FE en Crist. O baixem en la comunió sagramental a una pietat sentimental desraonada, que dura el poc que acostuma a perdurar, o bé hauríem d’immergir-nos en un experimentar fruiciós que Jesús en persona entra a pregonesa en el torrent més íntim de la nostra existència. Ai, família dels amics de Jesús, els de Betània, com a reclam, com hauríem d’esmerçar-nos a acollir-lo, a parar-hi esment, finesa, contemplació i abismar-nos-hi... Jo mateix he de prendre activa consciència de com combrego! Quina fluixesa, quina poca disposició a un acolliment generós i ample! No som res. No soc res. Enmig de les meves comunions devaluades hauria de sentir la precisió de Jesús in extremis: “Molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb Ell. Ja ho deia al principi: desenllaç decebedor! “Jesús preguntà als dotze: -“Vosaltres també em voleu deixar?” Pere salva la situació més que delicada: -“Senyor, a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem  que sou el Sant de Déu. En una altra situació similar, de gran compromís davant de la pregunta del Mestre de qui dieu vosaltres que soc JO? És el mateix Pere qui fa una professió semblant i Jesús li diu que no ha estat ell qui ha respost, sinó per la revelació del Pare. Igual que quan Jesús havia dit que “ningú no pot venir a Mi si el Pare no li concedeix aquest do”.

 L’Eucaristia és l’espinada de la fe...” diu l’autor del llibre que ara estic llegint, titulat “Entre l’infern i la glòria”, una biografia de Mn. Cinto Verdaguer, exhaustiva; i una obra que novel·la la vida i obra de l’eximi poeta, molt ben portada i que hi surten a doll moltíssimes personalitats contemporànies del biografiat. (Ara m’explico l’anomenada que tingué Verdaguer, perquè hi surt tota mena de personatges de la burgesia, artistes i lletraferits i també del poble humil de final del segle XIX. I no em meravello de l’enterrament de multituds que va tenir. (La frase que ha quedat penjada abans ho diu a propòsit de la publicació de les poesies contingudes en el seu llibre: Eucarístiques).

                                               Què bé que s’hi adiu la resposta que a la Missa, a instàncies del sacerdot després de la consagració, que ens invita a respondre airosament i amb plena convicció. Ell proclama amb una fermesa sentida: “Misteri de la FE!” Atenció als tres verbs de plena significació teològica i litúrgica de la resposta: “Anunciem la vostra mort. Confessem la vostra Resurrecció. Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Resposta que bé val per tot un Credo!

            -. Anunciem: que tota la vida fins a la mort redemptora de Jesús ens ha valgut la gràcia de saber-nos estimats com a fills de predilecció inclusiva, tots fills únics, Bona Nova profètica a què tenim venturós accés: saber-la, gaudir-la i agrair-la.

            -. Confessem: en un sentit de convicció plena del coronament de la Història de salvació amb l’exaltació que suposa la Resurrecció. Cal tenir present que en la resurrecció de Jesús hi va inclosa i ens hi agermana la nostra; i que ja ara en gaudim com a penyora per la participació de la vida de la gràcia.

            -. Esperem: la plenitud de la gràcia com a voluntat per part de Jesús, i que ens serà concedida pels mèrits i intercessió del nostre Mestre i Senyor. El vostre retorn coronarà la nostra estada en un cel que serà expressió de l’esplendidesa de Déu.

                                    Després d’aquesta lectura parcel·lada de tot el capítol sisè de Joan, ara seria el moment de gràcia de tornar-lo a llegir bo i demanant que puguem posar l’EUCARISTIA al capçal de la nostra existència de deixebles creients, i creïbles (que deia Casaldàliga), d’acord amb la Constitució sobre la Litúrgia del Vaticà II on es diu que l’Eucaristia “és el cimal vers el qual conflueixen i en deriven totes les accions pastorals de l’Església”. Diguem-hi un AMÉN, pletòric de fe, que agomboli la vida tota.

P. Josep Mª Balcells,

Diumenge XXI de durant l’any, 22 d’agost del 2021  Sabadell- Tàrrega

dissabte, 14 d’agost del 2021

Homilia del diumenge 15/08/2021

                        QUINA  FE  QUE  TENS,  MARIA!

                                               L’elogi que Elisabet fa de Maria és el d’haver cregut en el misteri de l’Encarnació. Coprotagonista i primera en “saber i viure” el misteri inaudit de que Déu, en senyal definitiu d’un amor a la humanitat, es feia home-Déu en el si gestant de Maria. Aquest fet incomprensible marca per a Ella tot un procés tendre, tendríssim i misteriós que Ella aniria assumint, bo i gestant el Fill que aniria prenent cos en el seu cos i Esperit en el seu esperit, en una maternitat que suposaria una “oda infinita” que ens englobaria a tants fills com creients anirien fent-li de corona de les dotze estrelles. Ens hauríem d’emparar en aquesta FE que es desplega en esperança i que floreix en un amor pujat de preu. Quina grandesa, una maternitat que la fa Mare de Déu, recolzada en una petitesa, viscuda en la espontaneïtat i la senzillesa de saber-se només una serventa, una esclava amb cor, però, de senyora de la casa de Déu! Com ho sentiria, com ho viuria en el recat d’una gestació que equival a una creació, a l’inici d’una obra d’art única, on el Creador es deixa crear (!) com per una artista que sap que allò que crea serà privilegiadament única, singular... És un misteri –la gestació- en el què un(a) hi va entrant de mica en mica, deixant que la tendresa ho envaeixi tot i del tot, tendresa que és la poesia de l’amor. L’infant-nadó serà la glòria de la mare. Ella sap que la gestació va més enllà del part. Saber que dono del meu millor en qui vaig acompanyant. I l’acompanyament no cessarà en l’infantament, serà ja mare per sempre més d’aquest fill. Una mare és per definició una acompanyant. Els grecs d’aquesta comesa en deien paideia, pedagoga la mare de l’acompanyament educatiu, amorosament educatiu que la portarà fins a aconseguir que el fill arribi al fi sentit  de tots els sentits. Sap que potser el fill que ha volgut “emancipar-se” i, adolescent, podrà oblidar-se d’ella i del seu amor que un dia, infant, li feia amoretes i besades llargues llargues,  ara es creurà ser ell qui mana i mena el seu viure egòticament..., L’amor de mare  és per sempre. Però un es fa més filial, més tendrament filial, com més maduresa, com més gran un es fa. I un es reconcilia per sempre amb la mare. La mare serà la mare per sempre; i l’amor es fa mare, ara i  fins més enllà de l’hora de la nostra mort. Amén.

                                               En la primera lectura d’avui els Pares de l’Església, ultra la lectura que en fa la literalitat mateixa referida a l’Església en l’infantament del Fill, la litúrgia hi veu com la Transfiguració de Maria que donant a llum Jesús, també ens infanta a cadascú de nosaltres, privilegiats, un a un, dels creients. Tu hi ets contemplat! L’Església gestant la Paraula en cada creient inicia la bella història de cada fe, l’acarona, Fe en la FE i Maria gestant-la, l’acompanyarà per sempre més. Els nou mesos  són la primera sembra, com a germen de la fe, que anirà fent-se més depurada, més lúcida, més transparent i transcendent. Primer principi de tot, la fe, des del punt de vista eclesial. Som fills de la fe de Maria, Jesús ens l’ha donada per mare i ella se’n sent i n’està joiosa, car el cor de les mares “acull” sempre llurs fills! La fe representa el fet inicial de la gestació de Jesús en cadascú. Maria treballa expandint la llavoreta de la fe inicial, una fe senyera que pot traslladar muntanyes. Primer principi de tota fe és el reconeixement del misteri de l’Encarnació. Nou mesos -feu-ne la traducció més adequada- configurant Jesús en el nostre esperit. Sant Pau hi posaria la seva saviesa evangèlica però el fet íntim és aquest i no cap altre: donar “forma cristificada” en  el Crist, Senyor nostre, i meu i teu! I gestants ho som tots! La fe bé mereix una iniciació. El salm responsorial ens la mostra a Maria com a Reina i Madona de l’Església. Celebrem  amb el salm que Ella ens és Mare i ho serà per sempre més. Amb les “denes” del Rosari la primera lectura i el salm representen, les dues de goig i de llum: l’Encarnació és el començament de tota fe. Sense fe no som pròpiament cristians. El Déu-en-nosaltres, en-cadascú. Creure que Déu es fa home en Jesucrist és el gir definitiu del nostre viure com a cristians; i configurar-nos-hi és el tot joiós del nostre viure.

                                               Al goig i a la llum hem d’afegir-hi el “pas” pel dolor. El seguici de Jesús que comporta el prendre la creu del Mestre i el saber-se’n deixeble. Els goigs s’han de temprar i fortificar en la dena dels misteris dolorosos. “Si el gra de blat, caient a terra no mort, no dona vida”, ni espiga, ni blat; no és res, des d’un punt de vista cristià. No som “dolorosos” perquè sí. Sabem per Jesucrist que el dolor o és obediencial o no té valor en si. La creu per Maria va suposar el “pas” lacerant pel dolor, però també la delícia d’una nova maternitat. La Mare “va de part” tantes vegades en cada fill que som els creients. Tots a seguici de Jesús, de Maria i de cada un dels creients: cadascú ha d’infantar i donar a llum el Crist de les pròpies entranyes i això és el “pensum” de dolor que ens correspon com a gestants de Jesús entranyat i donat a llum en el part del viure...

                                               Als moments de dolor –i son dena- se succeeixen els moments de glòria, la de Jesús, la de Maria i cadascú amb la seva “coparticipació”. A la vida sempre hi ha espai per a la Resurrecció. Pau a la segona lectura ens ho fa evident. Com voldria que llegíssim tot el capítol 15 de la primera carta als corintis. Aquí rau i queda centrada la festivitat d’avui, popularment la Puríssima: triple coronament: primer de tots la Resurrecció de Jesús el primer d’entre tots els homes; seguidament Maria  per motius ben familiars però ben aconseguits, fidel en la fe, per ser la més excelsa com a creient; i en la resurrecció d’ambdós, Fill i Mare, esperem nosaltres joiosos en la pròpia resurrecció. Pau ho diu així: “conressuscitats en Crist” Ara ja en penyora, després la bona i definitiva, que esperem amb candeletes i deler; i que ja des d’ara l’agraïm a ple...

                                               I anem a aquest deliciós evangeli: d’una puresa i una deliciosa meravella. Maria saluda i felicita Elisabet per la seva preciosa maternitat. En punt Joan percep les paraules de Maria s’entusiasma (entusiasme=es divinitza), es remou i commou en el si de la seva Mare. Ella ho celebra cridant amb totes les forces: Felicitant Maria perquè la reconeix com a Mare del meu Senyor. La major felicitació evangèlica: ”Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Maria és saludada com a exponent d’una fe única, determinant. Aquí hi som tots. Tot l’AT en Elisabet i Joan Baptista. Tot el NT: Jesús, Maria i nosaltres, tots els creients. Aquí va néixer l’AVE MARIA. De l’evangeli de l’Anunciació en surt la Primera part. I de la Visitació la segona part: SANTA MARIA, Mare en Déu: pregueu per nosaltres: ara i a l’hora de la nostra mort. Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Assumpció de la Benaurada Verge Maria, 15 d’agost del 2021 Sabadell-Moià

 

diumenge, 8 d’agost del 2021

Homilia de diumenge 08/08/2021

              VIVIU ESTIMANT, COM  EL  CRIST  ENS  ESTIMÀ

Parlàvem diumenge passat de la centralitat de Jesús en tot el creat i haurem de seguir fonamentant-ho pel seguiment que fa la litúrgia de la Carta als efesis, on ho va repetint i confirmant-ho. Efes era una gran ciutat, centre comercial i d’un fort paganisme. Hi va restar una llarg estada i va presentar el Crist com aquell que va unificar jueus i pagans en una Església que Ell presentarà com a nou poble; i a Jesús, com qui dona solidesa i profunditat i ensems la capacitat de novetat personal i de viure d’una manera radicalment nova. Conèixer l’amor de Crist que serà la base d’una renovellada vida cristiana, l’emergència de l’home nou. “Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare. Viviu estimant com el Crist ens estimà; Ell s’entregà per nosaltres, oferint-se com a víctima d’olor agradable. En farà la col·lecta una revalidació: “Oh Déu a qui “gosem” invocar amb el nom de Pare, feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills que heu volgut donar-nos, a fi que un dia meresquem d’entrar en l’heretatge promès. Vulgueu rastrejar-hi una visió eucarística: p. ex: en el seu lliurament com víctima...

No és estrany que en la primera lectura se’ns presenti el profeta Elies. Avui encara ens ressona la figura de Moisès. Ambdós són les màximes figures, representats senyers del poble d’Israel. Moisès encarna la Torà, la legislació i Elies, els profetes. Recordeu el passatge de la Transfiguració que acabem de celebrar. Tots dos flanquegen el Crist Transfigurat. Jesús es presenta avui com el pa vivent i vivificador. Tots dos hi són presents com a “alimentadors” del poble d’Israel. Moisés és present en l’evangeli en aquest discurs de Jesús com a pa baixat del cel. Sabent per sobre la vida d’Elies, sabrem que fou alimentat per un corb, també quan fa fer que no minvés un pot de farina en temps de gran sequera. I ara el veiem fugint desert endins, perseguit a mort. Extenuat, es deixa morir... Es despertat i urgit a menjar per dues vegades i encoratjat a seguir el camí fins arribar a la Muntanya de l’Horeb, que és el mateix Sinaí, on tots dos van ser alimentats per la visió de Déu que els reforçarà cos i ànims. Tot l’AT en la visió transfigurada, parlant de la passió que estava a tocar... Estem, doncs, en un context i ambient que ens mostra com Jesús mateix alimentarà en el NT els seus deixebles amb la Paraula, la vida tota, la predicació i  englobant-ho tot amb l’Eucaristia. Que serà el nostre mannà i el nostre viàtic (aliment per als caminants) en la travessa del desert, com a imatge de lloc de prova i de manifestacions glorioses de Déu a ulls de la fe. Deixeu-me repetir que en la Transfiguració tot tres parlant de la imminent passió. El pa eucarístic és pa de passió (lliurament) i pa de resurrecció. Serà pa viu que alimentarà la creixença de l’home nou i que el  fortificarà per anar fent camí vers la plenitud de la vida que no disminueix, sinó que augmenta la capacitat de lluita i espera. L’Eucaristia no com a premi, sinó al·licient per a la lluita...

El salm, com sempre fa de ressonador de la primera lectura i ens invitarà a comprovar  el bon gust que té el pa viu i vivificador que té Jesús com a Paraula i com a Eucaristia: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor” o també: “Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de llum (encara hi ressona la Transfiguració, que val tant com per l’Eucaristia, com per l’experiència mística de Déu: Sant Joan de la Creu: “L’ànima unida i transformada en Déu en aquesta vida, té aquella mateixa aspiració de Déu a l’anima i de l’ànima a Déu molt sovint, amb fruïció altíssima d’amor, encara que no en el grau de revelació i coneixement que es propi de l’altra vida... Oh, ànimes creades per a aquestes grandeses, cridades a elles!, què feu?, en què us entreteniu? Oh miserable ceguesa dels nostres ulls, que rodejats d’una llum tan gran, som cecs, i som sords quan ens parlen unes veus tan excelses; no veiem que, mentre cerquem grandeses i glòries, ens quedem pobres  i decaiguts, perquè ens hem fet indignes i ignorants de tanta bellesa!” (Càntic espiritual)

I tornem a aquest capítol 6è de Joan, preciós i dens. És el més llarg de tots els escrits al seu evangeli. Se m’ha dit Discurs del pa de vida. Curiosament ara no són únicament els que van viure intensament la Multiplicació del pans. També entre els interlocutors hi ha aquells que l’evangelista anomena jueus, que seran d’ara en endavant els opositors a mort amb els quals contrastarà la manera d’entendre la relació amb Déu i els invitarà a viure com Ell mateix vivia, D’aquí el que ressaltarà Pau: “Sou estimats de Déu: imiteu el vostre Pare”. (Quina proximitat en concebre Déu i què lluny del Déu sotjador dels jueus, encarnats sobretot pels fariseus!) Viviu estimant, com el Crist ens estimà: Ell s’entregà per nosaltres”. No perdem la passió com a entrega i lliurament al projecte del Pare.

Maldarà perquè facin una transposició del pa natural al pa celestial. Els retreu que no varen saber interpretar aquest senyal -per a Joan signe o senyal volia dir que anaven més enllà del “fet” i no descobrien què volia dir-los Jesús. Volia Jesús que veiessin per fe una referència a tot un altre pa que donarà la vida i la portarà a una finalitat: la seva perdurabilitat. Els diu que tenen mires humanes: “Dona’ns d’aquest pa!” Igual que la samaritana que demana aigua de la que li oferiex Jesús, mal interpretant-la. O encara Nicodem que entén a la lletra el tornar a néixer... No saben transcendir, lligats a la terrenalitat...

Jesús els diu (la frase entranya una solemnitat que no escaparia a la mentalitat dels jueus): “JO SOC el pa de vida. A cada afirmació Joan obre un excursus on s’aprofundeix l’expressió dita. Llàstima que no sempre hi figuren en el text de la litúrgia. Ells no entren per les vies de la fe. Exclamen: “Aquest, no és Jesús el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare. I ara diu que ha baixat del cel? Els fa notar que ningú no arriba a la fe, si el Pare no l’atrau. Només els que s’obren a la fe poden entendre que Jesús ha baixat del cel, enviat pel Pare per donar la vida al món. Torna a dir: “Jo sóc el pa de vida”. Els vostres pares van morir, aquells a qui donaré el pa de vida , aquells tindran vida per sempre. I acaba amb la inexplicable proposta que els havia de ferir –en efecte murmuren i es posen a discutir entre ells-. No res menys que dir amb netedat: “”I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món”. Planteja l’Eucaristia. Llàstima que la litúrgia no posa l’excursus corresponent a aquest identificació solemne. Seria més que bo llegir-lo i rellegir-lo. S’hi veuen clarícies d’una  visió transcendent de Jesús, ben d0acord amb la carta als efesis...

Una vegada més us invito a llegir directament de la Bíblia tots els texts que seran proclamats en la litúrgia. Prenen així una força major i tenen virtualitats de revelació. L’evangeli de Joan ens demana sempre estar involucrats en els passatges que narra. Com si allò que succeeix fos la primera vegada però en acció compartida amb nosaltres. Sentint-nos interpel·lats a nivell de fe. Trobo aquest capítol de Joan molt suggestiu. Hi ha més doctrina vivencial en les explicacions que van més intencionadament dirigides a cadascú de nosaltres. Són un recurrent emplaçament a fer uns renovats actes de fe amorosa. No oblidem que la Paraula de Déu és viva i eficaç, és trasbalsadora. Si no suscita la nostra adhesió revisitada i experiencial, què i quin sentit té? No podem quedar com abans! El relat va més enllà del que es diu... “Parleu que el vostre servent us escolta”. Proclameu el misteri de la FE.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XIX de durant l’any, 8 d’agost del 2021.   Sabadell

diumenge, 1 d’agost del 2021

Homilia del diumenge 01/08/2021

JESUCRIST, EL CENTRE UBIC DE TOT EL CREAT

Durant quatre diumenges d’aquest mes d’agost la litúrgia ens invitarà a una lectura sencera del capítol 6è de Joan. Per precisions circumstancials en coincidir en diumenge la festa de sant Jaume va quedar obscurit justament el començament d’aquest capítol on es parlava de la multiplicació dels pans, escena que farà de teló de fons de tot el que segueixi i que anirem llegint diumenge a diumenge. Se’ns presenta a la multitud beneficiada ja per la multiplicació i que es desplacen a Cafarnaum en notar que Jesús no havia romàs en el lloc del miracle, havent-se absentat el apòstols sense Ell. A Cafarnaum s’entaula un llarg diàleg entre la gent i Jesús. La conversa ens portarà al pa que anhelen rebre com feu Déu a través de la intercessió de Moisès al desert, escena narrada avui en la primera lectura, la de l’Èxode.

Jesús maldarà a través de tot el capítol a fer-los passar del desig del pa material al del pa celestial que l’identifica amb Ell mateix, autèntic pa vingut del cel, fent-los veure que “el meu Pare i no Moisès és qui us dona el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món. Ells sense pensar-s’hi massa exclamen: “Senyor, doneu-nos sempre aquest pa”. I Jesús els diu davant la no entesa inquisitiva: Jo sóc el pa que dona la vida : els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”. Parem aquí. Més misteris ens queden per explicitar seguint el capítol 6è. Jesús se’ns presenta com a aliment espiritual. Què varen entendre aquells deixebles? Com ho entenem nosaltres que ja tenim “hores de vol”? Jesús, Ell mateix i la seva Paraula son aliment i vida; no tan sols l’eucaristia.

Ara és el moment d’anar a l’epístola als efesis en el passatge que llegim avui, centrat en la persona de Jesucrist que els ha estat anunciada per Pau. Durant gairebé dos anys (del 54 al 56) va romandre allí missionant-los de valent. En la carta es fa una referència cabdal al Jesús que Pau els ha predicat, que ells han conegut i que n’han après la centralitat que té, de la qual se’n derivaran conseqüències de tipus moral. Pau recentra Crist en tot el que els predicà: “Però el Crist, tal com vosaltres heu après no és res” (de les conductes que els blasma). “No us l’han predicat  tal com és? No us han ensenyat la veritat sobre Jesús? Ara és el moment de relacionar el Jesús de Pau i el manifestat en l’evangeli: Ell serà aquest aliment per promoure un canvi radical en la manera de viure. Promoure un despullament de la naturalesa envellida. Una renovació del vostre esperit i tota la vostra manera de pensar. Revestiu-vos d’aquesta nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva, porteu una vida justa, bona i santa”. Veiem, doncs, com en la persona de Crist i com a vida plena, assacia fam i set dels qui el segueixen i hi creuen de ple, Hem llegit la carta als efesis durant tot el mes de juliol i ens en resta una altre tros més pel diumenge vinent. Ara potser seria el moment de fer-ne una lectura global, seguida, pausada per trobar el goig que hi ha amagat en una lectura continua, en el sentit més ple de la paraula. No ens perdem aquest goig d’accedir a fons en les Escriptures que no podem fer a les accions litúrgiques per la seva mateixa vertebració i per no convertir la missa en una catequesi integral, cosa impròpia en la litúrgia..

No deixaré d’invitar a fer aquestes lectures seguides quan la celebració litúrgica ens hi porti com de la mà. Fer-les a trossos perden el sentit global que sempre tenen. M’agradaria que ho provéssiu amb la carta als efesis. Us portarà a una visió de conjunt. No té preguntes a què respondre com en altres cartes i, per tant, té una estructura de tipus doctrinal, on Pau palesa que ell té la missió de predicar als pagans i presenta l’Església com a l’obra de Déu realitzada per Jesucrist, fent-los passar de mort a vida. És de ressaltar els versets 14 al 21 del tercer capítol un vertader himne a Jesús que es presenta com a aliment espiritual i autèntic pa de vida que per la fe fa habitar Crist en els cors dels efesis, amor “que sobrepassa tot coneixement”. “Mantenint-nos  en la veritat i en l’amor creixerem  en tot fins que arribem a Crist que és el Cap de l’Església”. També: “Déu ha volgut unir en el Crist totes les coses”.

Tornem al capítol 6è de Joan. Cal saber que Joan no relata el sant Sopar com a institució de l’Eucaristia, cosa que fan per igual tots els sinòptics. Serà en aquesta conversa on portarà els deixebles a anar aprofundint en el que serà la manifestació de que Jesús es presentarà com a pa viu, i més endavant sota les formes de pa i de vi eucarístics Davant de la incomprensió i ruptura del gruix dels deixebles que no saben interpretar la significació a ulls de la fe. És de tal envergadura la dissensió dels interlocutors que força a preguntar Jesús si també els dotze (!?) estan determinats a abandonar-lo, cosa que força Pere, que sempre té la paraula espontània i que en nom dels dotze  exclama aquesta confessió: “Senyor, a qui aniríem?  Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu! En nota el comentarista fa ressaltar que aquesta confessió de Pere recorda l’escena de Cesarea de Filip, punt nodal de l’adhesió dels dotze en la figura de Pere. “I vosaltres qui dieu que soc?  Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. I segueix Jesús: Feliç de tu. Simó. Fill de Jonàs; això no t’ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel! I jo dic que tu ets Pere; sobre aquesta pedra edificaré la meva Església...

Prenc altra vegada la oportunitat de recomanar-vos de llegir tot el capítol sencer i veureu el dramatisme de la conversa i de com Jesús preanuncia aquí la institució de la Eucaristia, notant que al verset 51 utilitza expressions amb aquesta significaci

Prenc de les paraules del Vaticà II i de la Constitució sobre la litúrgia la invitació a llegir les sagrades Escriptures amb deler: “Crist és present en la seva paraula ja que quan en l’Església es llegeixen les sagrades Escriptures és Ell mateix qui parla” La importància de la sagrada Escriptura és cabdal”. “Per què es vegi clar que, en la litúrgia, el ritu i la paraula estan íntimament units: En les celebracions s’ha d’establir  una lectura d’elles més abundant, variada, apta”. “Perquè en la Taula de la Paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels fidels, s’han d’obrir molt més els tresors bíblics”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVIII de durant l’any, 1 d’agost del 2021.   Sabadell