PROCLAMEM EL MISTERI DE LA FE
Aquesta és la solemne invitació que ens fa el sacerdot a l’Eucaristia, després de la Consagració. Aquí tenim, en la resposta que hi donem, tres esdeveniments fonamentals de la Vida Transfigurada de Jesucrist, acompanyats de tres verbs de pregona implicació personal ensems que col·lectiva: Anunciem la Vida que ens ve a través de la Mort de Crist: en ella tot s’ha acomplert: la mort fruit no fortuït, sinó com a màxima expressió d’una Vida donada, oferta en pro de la causa i missió més nobles: fer partícips tothom de la condició de fills de Déu, és a dir de tot un procés de divinització de la condició humana. Mai somiat, mai fet explícit, abans de Crist. Als efesis Pau en diu el “designi” de Déu. Per això, l’expressió anunciem té un toc de sorpresa, de joiosa comunicació, de la gran novetat amagada en la ignomínia d’un ajusticiament que no el podem entendre sense l’ajut definitiu de la FE. De l’evangeli en diem també anunci d’una Nova Bona, fora de tota comparació. La creu, no ho podem amagar ni alleugerir: és absurd i niciesa a ulls humans, per contra és la saviesa i la força de Déu. No és sols una constatació, ni menys un lament com d’un fet succeït fa segles, té una presencialitat (“el podem tocar”) d’esdeveniment recent, millor, perenne. És el misteri de Mort que paradoxalment porta Vida. Ens costa de pair-ho: és l’ESCÀNDOL DE LA CREU. Això descol·locava els oients de Pau, com no deixa de fer-ho avui, aquí entre nosaltres, homes de tan poca fe. Escoltem Pau: “Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes”. A continuació parla Pau com si ho fes directament amb nosaltres: “Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món, ni gaires d’influents o de bona família. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea, ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant Déu. És gràcies a Ell que vosaltres esteu units a Jesucrist, ja que Déu ha fet d’Ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra justificació i la nostra redempció, perquè, tal com diu l’Escriptura: Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor. I Co 1, 22-31) ¿És llarga la citació? ¡És fonamental per saber-nos situar davant de les valoracions evangèliques! ¿Com ens hi sentim després de veure la profunditat d’allò que diem potser un xic a la lleugera? ¿Anunciem, germans, què i a qui, i com?
Anem endavant: “Proclamem la vostra Resurrecció”. De la de Jesucrist i en la d’Ell, la nostra. I això mereix la consideració de proclamació. Pro-clamar. Entre els significats possibles hi ha: “dir en veu alta i entusiasta, fer córrer la veu, aclamar, donar la notícia com a novetat...” Ja ho veieu. Tot un esclat joiós de Pasqua. ¡Ha ressuscitat. Al·leluia! És la Bona Notícia: tot l’Evangeli en pes, rodó i irradiant. Siguem-ne ben conscients de tota la grandesa del que proclamem. És a partir de la Resurrecció que s’ha d’entendre tot: l’Església, l’Eucaristia, l’Evangeli en viu. Hem entrat en la Gran Comunió amb Déu i amb els germans i amb la mateixa naturalesa. Això i aquí ja és un “combregar abans de combregar”.
Arrodonim la nostra resposta vibrant: “Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús”. Comencem per la paraula més humana entre totes: l’esperança. Més a l’abast de totes les que són més autèntiques. Esperar és viure, viure és esperar. Esperar és anar endavant, seguir el nostre propi camí, indefallents. Esperar és saber anticipadament que tot acabarà bé. Que la Vida és allò de més fiable que hi pugui haver en el món. La Vida tindrà sempre l’última paraula. Perquè dit sintèticament: és a Aquell qui és el “Camí, la Veritat i la Vida” a qui esperem una i altra vegada. Sabent que Jesús és l’etern “retorn”, i que ens convida a Vida i a Vida més plena. Això ningú ens ho podrà treure del cor. I serem coratjosos, i serem àdhuc audaços, quan convingui. Allò que se’n diu avui dia resilients i abans en dèiem la fortalesa, que és una de les virtuts cardinals, és a dir que fan de frontissa en la porta del viure...
Hi hem afegit, finalment, un acte de Fe en dir “Senyor Jesús” i, més valuós encara, en el moment en què Jesús s’ha fet present sagramentalment. Abans ens havien acostumat a dir interiorment: “Senyor meu i Déu meu”. Encara m’abelleix de seguir-ho dient. Un petit acte de FE. ¡Hi és, malgrat no el vegem! ¡Hi és! Un acte de fe esperançada o un acte d’esperança plena de fe. (Fugaçment em passa pel cap i el cor “El pòrtic del misteri de la segona virtut” de Charles Péguy) No hi ha res petit. Petita cosa pot semblar fer aquesta manifestació de Fe, a l’hora de la consagració. ¡Fem-la amb ganes i amb coratge! Darrere hi ha, hi ha d’haver, molt de “compromís”evangèlic. “Tot el que hi ha de petit és el que hi ha de més bell i gran. Tot el que hi ha de més nou és tot el que hi ha de més bell i gran... En allò que comença hi ha una deu, una raça que no retorna. Una partença, una infantesa que no es torna a trobar, que no es troba mai més”. ¡Com arriba al cor en Péguy! ¡La grandesa de la petitesa! Cada dia em trobo més petit i no fa falta emmirallar-me en les grandeses de la meva fe. Parlar d’Eucaristia només ho puc fer des del misteri de la fe. No hi ha millor exaltació que reconèixer la pròpia petitesa, com Maria ho sabia i ho experimentava de continu. Això és preludi de les meravelles que Ell obra... ¡Entrem-hi com qui li fa tremolor considerar-ho: Jesús “Havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem”! ¿Qui em pot dir què vol dir aquesta expressió des del vessant humà i més encara des del diví? Estem abocats al brocal del misteri de la VIDA. Ja deia Jesús que els qui creuran tindran vida i la tindran a desdir. Jo m’hi perdo; no sé pas vosaltres. L’Eucaristia és l’”invent” més extraordinari de tots els haguts i dels que s’hauran. Déu és per a mi VIDA, la font d’on prové tota vida. ¿Què sabem de la vida COMPARTIDA en l’Eucaristia? Em faig creus de com Jesús no s’hagi decebut una i mil vegades de la turpitud d’amor que li “gastem”. No som conscients de que l’Eucaristia és el comble de l’impensable d’un Amor que és totpoderós en la seva relació i comunió amb els humans. ¡I com quedem lluny d’entendre-ho mínimament! Aquí regna l’Amor, sempre sorprenent, quan és autèntic. Massa, massa vist tot des de l’”ego”, que no podrà mai entendre les desmesures de l’Amor. Em fa vergonya seguir. Senyor, no es poden tirar perles als porcs... Ho heu dit i jo m’hi sento d’alguna manera reflectit. Perdoneu la manera matussera de dir: Després de la Primera Comunió, molt més endavant hauríem de fer la immersió en la Santa Eucaristia. Anem amb les sàrries massa balderes i l’Eucaristia bé es mereixeria una re-preparació més forta, densa, apropiada a nivells de maduresa evangèlica progressiva. ¡Què en som de poca cosa davant l’esplendidesa de Crist que ens hauria d’obrir nous horitzons d’experiències espirituals..., a poc que l’entenguéssim un xic més!
Estimacions sobre l’Eucaristia. No ho fem derivar superficialment sobre el terreny moral, no, com hem fet tantes i tantes vegades els que som de la “colla eclesial”. ¡Quin desvari en comptar sacrilegis, desafectes, rutines i tal! Tercer manament de l’Església: Haver de posar sota el dicteri de pecat mortal els qui no confessen i combreguen almenys una vegada a l’any, amb el compliment pasqual. Obligats a l’AMOR. ¿S’entèn? Si som petits, que ho som, no cal posar el pecat nostre, on hi ha la font de la GRÀCIA de Jesús. Des-moralitzem , sisplau, l’Eucaristia. I portem-la al lloc i manera “d’origen”: De Cor a cor. És més, de fet, una qüestió antropològica, existencial, més que no pas moral. Només qui ha entrellucat el què és l’amor veritable pot arribar a besllumar què pot ser l’Eucaristia. És més que combregar, és ser combregats, empeltats en Crist, fets carn de la seva carn i sang de la seva sang. Ho dic i tanmateix no sé massa què dic. Hi ha aquí soterrat un peculiar Càntic dels Càntics. L’Eucaristia és Amor compartit, viscut a banda i banda. ¡Oh, no saber-ho expressar...!
L’Eucaristia és la flor perenne de l’Església en Pentecosta. Aquí hi ha, feta viva, tota la simbologia i tots els sentits amagats de la Creació. Des que el Concili Vaticà II ens ha obert la rosa dels vents de tot el que és divinament humà i humanament diví, hem de quedar bocabadats, entotsolats en front de l’Eucaristia. Misteri humà i misteri diví. Adoració, lloança, acció de gràcies, desig d’anar més endins en el Misteri eucarístic. Així comença el capítol segon del document, de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en que era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.
"L’Església, doncs, intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-ho bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes per la mediació del Crist en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.
La consagració i la comunió són actituds permanents en Crist Ressuscitat, ¿i en cadascú de nosaltres? Tinc la sensació de que el misteri de l’Eucaristia se m’escapa, no per misteri que aquesta és la seva funció mateixa, sinó per opacitat i “omissivitat” del meu fer eucarístic.
Omplim-nos, germans i germanes, d’Eucaristia “a peu d’obra”. Déu en sigui beneït per sempre.
Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, diumenge 26 de juny. Barcelona
Anem endavant: “Proclamem la vostra Resurrecció”. De la de Jesucrist i en la d’Ell, la nostra. I això mereix la consideració de proclamació. Pro-clamar. Entre els significats possibles hi ha: “dir en veu alta i entusiasta, fer córrer la veu, aclamar, donar la notícia com a novetat...” Ja ho veieu. Tot un esclat joiós de Pasqua. ¡Ha ressuscitat. Al·leluia! És la Bona Notícia: tot l’Evangeli en pes, rodó i irradiant. Siguem-ne ben conscients de tota la grandesa del que proclamem. És a partir de la Resurrecció que s’ha d’entendre tot: l’Església, l’Eucaristia, l’Evangeli en viu. Hem entrat en la Gran Comunió amb Déu i amb els germans i amb la mateixa naturalesa. Això i aquí ja és un “combregar abans de combregar”.
Arrodonim la nostra resposta vibrant: “Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús”. Comencem per la paraula més humana entre totes: l’esperança. Més a l’abast de totes les que són més autèntiques. Esperar és viure, viure és esperar. Esperar és anar endavant, seguir el nostre propi camí, indefallents. Esperar és saber anticipadament que tot acabarà bé. Que la Vida és allò de més fiable que hi pugui haver en el món. La Vida tindrà sempre l’última paraula. Perquè dit sintèticament: és a Aquell qui és el “Camí, la Veritat i la Vida” a qui esperem una i altra vegada. Sabent que Jesús és l’etern “retorn”, i que ens convida a Vida i a Vida més plena. Això ningú ens ho podrà treure del cor. I serem coratjosos, i serem àdhuc audaços, quan convingui. Allò que se’n diu avui dia resilients i abans en dèiem la fortalesa, que és una de les virtuts cardinals, és a dir que fan de frontissa en la porta del viure...
Hi hem afegit, finalment, un acte de Fe en dir “Senyor Jesús” i, més valuós encara, en el moment en què Jesús s’ha fet present sagramentalment. Abans ens havien acostumat a dir interiorment: “Senyor meu i Déu meu”. Encara m’abelleix de seguir-ho dient. Un petit acte de FE. ¡Hi és, malgrat no el vegem! ¡Hi és! Un acte de fe esperançada o un acte d’esperança plena de fe. (Fugaçment em passa pel cap i el cor “El pòrtic del misteri de la segona virtut” de Charles Péguy) No hi ha res petit. Petita cosa pot semblar fer aquesta manifestació de Fe, a l’hora de la consagració. ¡Fem-la amb ganes i amb coratge! Darrere hi ha, hi ha d’haver, molt de “compromís”evangèlic. “Tot el que hi ha de petit és el que hi ha de més bell i gran. Tot el que hi ha de més nou és tot el que hi ha de més bell i gran... En allò que comença hi ha una deu, una raça que no retorna. Una partença, una infantesa que no es torna a trobar, que no es troba mai més”. ¡Com arriba al cor en Péguy! ¡La grandesa de la petitesa! Cada dia em trobo més petit i no fa falta emmirallar-me en les grandeses de la meva fe. Parlar d’Eucaristia només ho puc fer des del misteri de la fe. No hi ha millor exaltació que reconèixer la pròpia petitesa, com Maria ho sabia i ho experimentava de continu. Això és preludi de les meravelles que Ell obra... ¡Entrem-hi com qui li fa tremolor considerar-ho: Jesús “Havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem”! ¿Qui em pot dir què vol dir aquesta expressió des del vessant humà i més encara des del diví? Estem abocats al brocal del misteri de la VIDA. Ja deia Jesús que els qui creuran tindran vida i la tindran a desdir. Jo m’hi perdo; no sé pas vosaltres. L’Eucaristia és l’”invent” més extraordinari de tots els haguts i dels que s’hauran. Déu és per a mi VIDA, la font d’on prové tota vida. ¿Què sabem de la vida COMPARTIDA en l’Eucaristia? Em faig creus de com Jesús no s’hagi decebut una i mil vegades de la turpitud d’amor que li “gastem”. No som conscients de que l’Eucaristia és el comble de l’impensable d’un Amor que és totpoderós en la seva relació i comunió amb els humans. ¡I com quedem lluny d’entendre-ho mínimament! Aquí regna l’Amor, sempre sorprenent, quan és autèntic. Massa, massa vist tot des de l’”ego”, que no podrà mai entendre les desmesures de l’Amor. Em fa vergonya seguir. Senyor, no es poden tirar perles als porcs... Ho heu dit i jo m’hi sento d’alguna manera reflectit. Perdoneu la manera matussera de dir: Després de la Primera Comunió, molt més endavant hauríem de fer la immersió en la Santa Eucaristia. Anem amb les sàrries massa balderes i l’Eucaristia bé es mereixeria una re-preparació més forta, densa, apropiada a nivells de maduresa evangèlica progressiva. ¡Què en som de poca cosa davant l’esplendidesa de Crist que ens hauria d’obrir nous horitzons d’experiències espirituals..., a poc que l’entenguéssim un xic més!
Estimacions sobre l’Eucaristia. No ho fem derivar superficialment sobre el terreny moral, no, com hem fet tantes i tantes vegades els que som de la “colla eclesial”. ¡Quin desvari en comptar sacrilegis, desafectes, rutines i tal! Tercer manament de l’Església: Haver de posar sota el dicteri de pecat mortal els qui no confessen i combreguen almenys una vegada a l’any, amb el compliment pasqual. Obligats a l’AMOR. ¿S’entèn? Si som petits, que ho som, no cal posar el pecat nostre, on hi ha la font de la GRÀCIA de Jesús. Des-moralitzem , sisplau, l’Eucaristia. I portem-la al lloc i manera “d’origen”: De Cor a cor. És més, de fet, una qüestió antropològica, existencial, més que no pas moral. Només qui ha entrellucat el què és l’amor veritable pot arribar a besllumar què pot ser l’Eucaristia. És més que combregar, és ser combregats, empeltats en Crist, fets carn de la seva carn i sang de la seva sang. Ho dic i tanmateix no sé massa què dic. Hi ha aquí soterrat un peculiar Càntic dels Càntics. L’Eucaristia és Amor compartit, viscut a banda i banda. ¡Oh, no saber-ho expressar...!
L’Eucaristia és la flor perenne de l’Església en Pentecosta. Aquí hi ha, feta viva, tota la simbologia i tots els sentits amagats de la Creació. Des que el Concili Vaticà II ens ha obert la rosa dels vents de tot el que és divinament humà i humanament diví, hem de quedar bocabadats, entotsolats en front de l’Eucaristia. Misteri humà i misteri diví. Adoració, lloança, acció de gràcies, desig d’anar més endins en el Misteri eucarístic. Així comença el capítol segon del document, de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en que era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.
"L’Església, doncs, intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-ho bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes per la mediació del Crist en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.
La consagració i la comunió són actituds permanents en Crist Ressuscitat, ¿i en cadascú de nosaltres? Tinc la sensació de que el misteri de l’Eucaristia se m’escapa, no per misteri que aquesta és la seva funció mateixa, sinó per opacitat i “omissivitat” del meu fer eucarístic.
Omplim-nos, germans i germanes, d’Eucaristia “a peu d’obra”. Déu en sigui beneït per sempre.
Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, diumenge 26 de juny. Barcelona