diumenge, 26 de juny del 2011

Homilia del Corpus del 26/06/2011 del P. Josep Mª Balcells




PROCLAMEM EL MISTERI DE LA FE


Aquesta és la solemne invitació que ens fa el sacerdot a l’Eucaristia, després de la Consagració. Aquí tenim, en la resposta que hi donem, tres esdeveniments fonamentals de la Vida Transfigurada de Jesucrist, acompanyats de tres verbs de pregona implicació personal ensems que col·lectiva: Anunciem la Vida que ens ve a través de la Mort de Crist: en ella tot s’ha acomplert: la mort fruit no fortuït, sinó com a màxima expressió d’una Vida donada, oferta en pro de la causa i missió més nobles: fer partícips tothom de la condició de fills de Déu, és a dir de tot un procés de divinització de la condició humana. Mai somiat, mai fet explícit, abans de Crist. Als efesis Pau en diu el “designi” de Déu. Per això, l’expressió anunciem té un toc de sorpresa, de joiosa comunicació, de la gran novetat amagada en la ignomínia d’un ajusticiament que no el podem entendre sense l’ajut definitiu de la FE. De l’evangeli en diem també anunci d’una Nova Bona, fora de tota comparació. La creu, no ho podem amagar ni alleugerir: és absurd i niciesa a ulls humans, per contra és la saviesa i la força de Déu. No és sols una constatació, ni menys un lament com d’un fet succeït fa segles, té una presencialitat (“el podem tocar”) d’esdeveniment recent, millor, perenne. És el misteri de Mort que paradoxalment porta Vida. Ens costa de pair-ho: és l’ESCÀNDOL DE LA CREU. Això descol·locava els oients de Pau, com no deixa de fer-ho avui, aquí entre nosaltres, homes de tan poca fe. Escoltem Pau: “Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes”. A continuació parla Pau com si ho fes directament amb nosaltres: “Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món, ni gaires d’influents o de bona família. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea, ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant Déu. És gràcies a Ell que vosaltres esteu units a Jesucrist, ja que Déu ha fet d’Ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra justificació i la nostra redempció, perquè, tal com diu l’Escriptura: Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor. I Co 1, 22-31) ¿És llarga la citació? ¡És fonamental per saber-nos situar davant de les valoracions evangèliques! ¿Com ens hi sentim després de veure la profunditat d’allò que diem potser un xic a la lleugera? ¿Anunciem, germans, què i a qui, i com?

Anem endavant: “Proclamem la vostra Resurrecció”. De la de Jesucrist i en la d’Ell, la nostra. I això mereix la consideració de proclamació. Pro-clamar. Entre els significats possibles hi ha: “dir en veu alta i entusiasta, fer córrer la veu, aclamar, donar la notícia com a novetat...” Ja ho veieu. Tot un esclat joiós de Pasqua. ¡Ha ressuscitat. Al·leluia! És la Bona Notícia: tot l’Evangeli en pes, rodó i irradiant. Siguem-ne ben conscients de tota la grandesa del que proclamem. És a partir de la Resurrecció que s’ha d’entendre tot: l’Església, l’Eucaristia, l’Evangeli en viu. Hem entrat en la Gran Comunió amb Déu i amb els germans i amb la mateixa naturalesa. Això i aquí ja és un “combregar abans de combregar”.

Arrodonim la nostra resposta vibrant: “Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús”. Comencem per la paraula més humana entre totes: l’esperança. Més a l’abast de totes les que són més autèntiques. Esperar és viure, viure és esperar. Esperar és anar endavant, seguir el nostre propi camí, indefallents. Esperar és saber anticipadament que tot acabarà bé. Que la Vida és allò de més fiable que hi pugui haver en el món. La Vida tindrà sempre l’última paraula. Perquè dit sintèticament: és a Aquell qui és el “Camí, la Veritat i la Vida” a qui esperem una i altra vegada. Sabent que Jesús és l’etern “retorn”, i que ens convida a Vida i a Vida més plena. Això ningú ens ho podrà treure del cor. I serem coratjosos, i serem àdhuc audaços, quan convingui. Allò que se’n diu avui dia resilients i abans en dèiem la fortalesa, que és una de les virtuts cardinals, és a dir que fan de frontissa en la porta del viure...

Hi hem afegit, finalment, un acte de Fe en dir “Senyor Jesús” i, més valuós encara, en el moment en què Jesús s’ha fet present sagramentalment. Abans ens havien acostumat a dir interiorment: “Senyor meu i Déu meu”. Encara m’abelleix de seguir-ho dient. Un petit acte de FE. ¡Hi és, malgrat no el vegem! ¡Hi és! Un acte de fe esperançada o un acte d’esperança plena de fe. (Fugaçment em passa pel cap i el cor “El pòrtic del misteri de la segona virtut” de Charles Péguy) No hi ha res petit. Petita cosa pot semblar fer aquesta manifestació de Fe, a l’hora de la consagració. ¡Fem-la amb ganes i amb coratge! Darrere hi ha, hi ha d’haver, molt de “compromís”evangèlic. “Tot el que hi ha de petit és el que hi ha de més bell i gran. Tot el que hi ha de més nou és tot el que hi ha de més bell i gran... En allò que comença hi ha una deu, una raça que no retorna. Una partença, una infantesa que no es torna a trobar, que no es troba mai més”. ¡Com arriba al cor en Péguy! ¡La grandesa de la petitesa! Cada dia em trobo més petit i no fa falta emmirallar-me en les grandeses de la meva fe. Parlar d’Eucaristia només ho puc fer des del misteri de la fe. No hi ha millor exaltació que reconèixer la pròpia petitesa, com Maria ho sabia i ho experimentava de continu. Això és preludi de les meravelles que Ell obra... ¡Entrem-hi com qui li fa tremolor considerar-ho: Jesús “Havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem”! ¿Qui em pot dir què vol dir aquesta expressió des del vessant humà i més encara des del diví? Estem abocats al brocal del misteri de la VIDA. Ja deia Jesús que els qui creuran tindran vida i la tindran a desdir. Jo m’hi perdo; no sé pas vosaltres. L’Eucaristia és l’”invent” més extraordinari de tots els haguts i dels que s’hauran. Déu és per a mi VIDA, la font d’on prové tota vida. ¿Què sabem de la vida COMPARTIDA en l’Eucaristia? Em faig creus de com Jesús no s’hagi decebut una i mil vegades de la turpitud d’amor que li “gastem”. No som conscients de que l’Eucaristia és el comble de l’impensable d’un Amor que és totpoderós en la seva relació i comunió amb els humans. ¡I com quedem lluny d’entendre-ho mínimament! Aquí regna l’Amor, sempre sorprenent, quan és autèntic. Massa, massa vist tot des de l’”ego”, que no podrà mai entendre les desmesures de l’Amor. Em fa vergonya seguir. Senyor, no es poden tirar perles als porcs... Ho heu dit i jo m’hi sento d’alguna manera reflectit. Perdoneu la manera matussera de dir: Després de la Primera Comunió, molt més endavant hauríem de fer la immersió en la Santa Eucaristia. Anem amb les sàrries massa balderes i l’Eucaristia bé es mereixeria una re-preparació més forta, densa, apropiada a nivells de maduresa evangèlica progressiva. ¡Què en som de poca cosa davant l’esplendidesa de Crist que ens hauria d’obrir nous horitzons d’experiències espirituals..., a poc que l’entenguéssim un xic més!

Estimacions sobre l’Eucaristia. No ho fem derivar superficialment sobre el terreny moral, no, com hem fet tantes i tantes vegades els que som de la “colla eclesial”. ¡Quin desvari en comptar sacrilegis, desafectes, rutines i tal! Tercer manament de l’Església: Haver de posar sota el dicteri de pecat mortal els qui no confessen i combreguen almenys una vegada a l’any, amb el compliment pasqual. Obligats a l’AMOR. ¿S’entèn? Si som petits, que ho som, no cal posar el pecat nostre, on hi ha la font de la GRÀCIA de Jesús. Des-moralitzem , sisplau, l’Eucaristia. I portem-la al lloc i manera “d’origen”: De Cor a cor. És més, de fet, una qüestió antropològica, existencial, més que no pas moral. Només qui ha entrellucat el què és l’amor veritable pot arribar a besllumar què pot ser l’Eucaristia. És més que combregar, és ser combregats, empeltats en Crist, fets carn de la seva carn i sang de la seva sang. Ho dic i tanmateix no sé massa què dic. Hi ha aquí soterrat un peculiar Càntic dels Càntics. L’Eucaristia és Amor compartit, viscut a banda i banda. ¡Oh, no saber-ho expressar...!

L’Eucaristia és la flor perenne de l’Església en Pentecosta. Aquí hi ha, feta viva, tota la simbologia i tots els sentits amagats de la Creació. Des que el Concili Vaticà II ens ha obert la rosa dels vents de tot el que és divinament humà i humanament diví, hem de quedar bocabadats, entotsolats en front de l’Eucaristia. Misteri humà i misteri diví. Adoració, lloança, acció de gràcies, desig d’anar més endins en el Misteri eucarístic. Així comença el capítol segon del document, de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en que era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

"L’Església, doncs, intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-ho bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes per la mediació del Crist en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.

La consagració i la comunió són actituds permanents en Crist Ressuscitat, ¿i en cadascú de nosaltres? Tinc la sensació de que el misteri de l’Eucaristia se m’escapa, no per misteri que aquesta és la seva funció mateixa, sinó per opacitat i “omissivitat” del meu fer eucarístic.

Omplim-nos, germans i germanes, d’Eucaristia “a peu d’obra”. Déu en sigui beneït per sempre.

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, diumenge 26 de juny. Barcelona

diumenge, 19 de juny del 2011

Homilia del diumenge 19/06/2011 del P. Josep Mª Balcells

UN DÉU EN COMUNIÓ

Si sempre m’agrada tenir una “planilla”, així els rengles no em fan marrades i llauren recte i van endavant amb fluïdesa, avui festíssima de la Trinitat de no ser pels carrils, em seria fàcil, si no, de poder descarrilar; a part que no serviria de gaire res. No puc tractar de la Sma. Trinitat, perquè no en sé ben bé gota, fora de les incursions en Joan i Pau, i sobretot perquè m’agrada molt més parlar-ne des la vivència i aquesta he de dir, modestament, que la tinc, i d’ella em sembla que en visc, a deu mil kilòmetres de distància probablement, no tant com em plauria de fer-ho més intensament. No sóc teòleg, ni molt menys. Només vull ser creient, i aquí tot és un pur acte de fe; i no hi fa res ni mica de saber només que el Credo, això sí, dit amb ganes. La Trinitat és simplicíssima revelació i, a part de saber -per fe- la petiteta síntesi del catecisme d’abans, un va albirant-la de lluny, des del “núvol del no-saber”; tot l’altre resta en el misteri. Cada vegada tinc més “devoció” al misteri, que per a mi ho és la natura, i ho dic després d’una passejada i de meravellar-me de tot, del bri remenut i bell, bellíssim i de l’esveltesa de l’arbreda i de la seva màgia. I ho dèiem ahir en una conversa amb pares que aspiren a viure amb més alta consciència de l’existència menuda i esvelta del viure quotidià. Tot és misteri; ho som tots, i cadascú ho sent d’ell mateix. ¡Com més no ho serà Déu, de misteri! Déu a qui ningú no ha vist mai, llevat de Jesús i d’aquells a qui dóna de fruir del misteri de la fe!; però per més que mai “no vist”, el sentim viu de per tot arreu (això quan ens hi fixem, naturalment). M’agrada pensar que Déu només pot ser misteri. I un misteri d’Amor, de Benvolença, de Bondat i de Bellesa. Jesús s’hi dirigia com a Pare. Nosaltres ens dirigim a Jesucrist com a Fill en qui el Pare té posades totes les seves complaences. (¿Què voldrà dir aquesta presentació del Pare que en féu al Jordà, sinó Comunió d’Amor?) El Fill ens va encomanar i recomanar al Dolç i Fort i Tendre Esperit Sant. A la seva cura estem posats i bolcats. Si Déu tingues Mans i Cor, no podríem deixar de dir, molt des de la més íntima convicció, que estem en les millors mans i en el Cor més magnànim. Això només pot acabar i recomençar perennement amb el GLÒRIA AL PARE, AL FILL I A L’ESPERIT SANT, com fa en Leonardo Boff en el seu llibre LA TRINIDAD, LA SOCIEDAD Y LA LIBERACIÓN, que no us recomano, perquè és teologia pura i elevadíssima, però que de quan en quan deixa escletxes per als sentiments i aleshores sí que el vaig seguint. Ja en el mateix pròleg ens diu que “las palabras esconden más que revelan” I acaba així “Ante la Trinidad conviene callar”: “Queremos ya indicar en el prólogo lo que mejor cabría en la conclusión. Ante el augusto misterio de la Comunión Trinitaria tenemos que callar. Pero callamos solamente al final de un esfuerzo por hablar lo más adecuadamente posible de esa realidad para la que no existe ninguna palabra adecuada. Callamos al final y no al principio. Sólo al final, el silencio es digno y santo . Al comienzo sería perjudicial e irreverente. Las palabras mueren en los labios. Los pensamientos se oscurecen en la mente. Pero la alabanza enciende el corazón, y la adoración hace doblar las rodillas”. (Deia Etty Illesum que quan la fe la va il·luminar només tenia ganes d’agenollar-se. “Una vida conmocionada: diario 1941 -43”. Morta a Auschwitz) ). ¡Ai, el gran do de la fe, germans i quina santa enveja...! Segueix Boff, no m’ho puc saltar, seria desconsiderat amb ell, que ha fet el gran i digne esforç d’entrar, d’endinsar-se en el MISTERI: “Lector atento, si al estudiar estas páginas crece en ti el sentimiento del misterio, agradéceselo al PADRE, porque en Él se revela el misterio abismal y amoroso. Si tu mente encuentra más luz, atribuye esa luz al HIJO, que es la luz de la luz, la inteligencia y la sabiduría. Si te sientes atraído a la comunión con las tres divinas Personas y con todos los seres a los que Ellos dan vida, si te empeñas en la liberación integral para que haya más participación y comunión, atribúyeselo al ESPÍRITU SANTO, ya que en Él reconocemos el amor, la vida y la comunión”. I acaba el pròleg així: “Sea como fuere, aunque no entiendas nada o aunque entiendas mal o entiendas sólo un poco, demos siempre honor y gloria al PADRE, AL HIJO Y AL ESPÍRITU SANTO. AMÉN. ¡Senyor Leonardo Boff: un deu! Un “glòria...” i un “en nom...”, dits sempre més aviat a poc a poc, frenant possibles rutines... ¿Heu vist com diuen els monjos de Montserrat els glòries de la litúrgia, dels salms sobretot? S’aixequen i fan una profunda reverència.

Nosaltres només som creients, ja ho hem dit, però cada vegada voldríem anar més a fons en l’experiència de la Comunió trinitària. Això no és ambició. Res més que fer l’experiència d’allò que Pau augura als seus estimats efesis: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança us ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre els sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients, em refereixo a la força poderosa i eficaç, amb que va obrar en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot sota el seus peus (salm 8, 7, I Corintis 15, 24-25), i a Ell, Cap de tot, l’ha fet cap de l’Església, que és el seu Cos, la plenitud d’aquell qui omple totes les coses”. (Sant Pau: ¡un deu i summa cum laude!)

Ja ho tenim encarrilat i ben encarrilat, a fe: tenim la Sma. Trinitat, l’Església i nosaltres, sense excloure res ni ningú, formant un pack divinal. Segueixo el meu pobre tan sols “encadenar”, lligar; no sé pas fer-hi res més: Anem al Vaticà II. (L’altre dia vaig rebre un e-mail que em deia que aquest estiu uns bons amics han fet el propòsit de llegir-se els documents del Vaticà II: ¡un altre deu, amics, germans! Que l’Esperit Sant us acompanyi en aquesta via sacra, molt més que el Camí de sant Jaume. Ja em direu com us ha anat. Sort i coratge o bé com ho diu el llibre d’en Bucay, que alguns “farem”, passarem i repassarem aquest estiu. “Fer el cim i seguir pujant!” Animeu-vos)

Així, amb una sentida solemnitat, s’obre el document, la Constitució“(excel·lent paraula!) sobre l’Església”. Ha esdevingut com la Carta de Presentació: “L’Església és en el Crist com un sagrament o signe i un instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà”. (Sagrament, segons sant Agustí, és la forma visible d’una gràcia invisible). Això, com deia, en la mateixa introducció. Només passar literalment pàgina i encetant el primer capítol ja ens trobem de ple amb aquest títol: “el misteri de l’Església” i abans de res fa una immersió en la Trinitat, desglossant com es fan presents en el cosmos i en la humanitat cadascuna de les tres Persones: “El PARE etern, per un libèrrim i profund designi de la seva saviesa i de la seva bondat, va crear l’univers, va decretar d’elevar els homes a la participació de la vida divina... Vingué el FILL, tramès pel Pare, que ens elegí en Ell abans de la creació del món i ens va predestinar a ser fills adoptius, perquè es complagué a reunir totes les coses en Ell... “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’ESPERIT SANT el dia de la Pentecosta perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. En una nota a peu de pàgina hi trobo escrit: “Dues connotacions al nucli abismal del misteri de Déu u i tri: la unitat i la comunió entre el Pare, el fill i l’Esperit, a qui sigui donades adoració i glòria.

És de tots sabut que la Trinitat omple tots els documents del Vaticà II i que l’espiritualitat de Comunió és el projecte ambiciós que vol portar a tots els fills de l’Església, traduït per Joan Pau II en anar essent dia a dia insubornablement TESTIMONIS DE L’AMOR. En la seva Carta apostòlica “A l’inici del nou mil·lenni” que volia ser com el testament i la conseqüència de tot l’any Sant, proposa obrir una “nova etapa del camí eclesial”. Amb un duc in altum (= porta més endins la barca i càlala en profunditat) invita tots els creients, tu i jo, nosaltres, a “recordar amb gratitud el passat, a viure amb passió el present i a obrir-nos amb confiança al futur: “Jesucrist és el mateix, ahir, avui i per sempre”. (que fou el lema de l’any jubilat del 2000. ¿ho recordeu?)

Divideix la Carta en aquestes quatre parts:
1. La trobada amb Crist, herència del Gran Jubileu.
2. Un rostre per contemplar (el de Crist dels evangelis)
3. Partir novament de Crist. (recomençar de nou a partir de Crist)
4. Testimonis de l’Amor, on el papa ens emmena vers el “manament nou”. Com un compromís programàtic: el de la Comunió (Koinonia) que encarna i manifesta l’essència mateixa del misteri de Déu u i tri, de l’Església. “La Comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que brollant del cor de l’etern Pare, es vessa en nosaltres a través de l’Esperit que Jesús ens dóna (cf. Rom 5, 5). “En efecte, la caritat és veritablement el “cor de l’Església” (Sta. Teresa de l’Infant Jesús)

Hem de recordar que el papa ens feu reflexionar tres anys abans de l’any sant 2000 sobre les tres persones de la Santíssima Trinitat. ¡Com van d’esventats els fets una volta succeïts! ¿I qui se’n recorda del que va venir muntat sobre el cavall de l’actualitat, però que fou epidèrmic i passat, passat...? ¡Ai, Déu!

Explicita a continuació el gran propòsit que acarona com a leimotiv del post Any Sant: “Fer de l’Església la Casa i l’Escola de la comunió. Aquest és el Gran Repte que tenim davant nostre en aquest mil·lenni, si volem ser fidels al Designi de Déu, i respondre a les profundes esperances del món”. “Cal promoure una espiritualitat de comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. I segueix -¡atenció!- “Espiritualitat de Comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat per sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant com “un que em pertany”, per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat”. (No segueixo aquest paràgraf, a meu parer dels més lúcids i més evangèlics que jo he llegit –i ho he fet moltes vegades-. Acabo en l’últim repicó del papa: “l’espiritualitat de la comunió dóna una ànima a l’estructura institucional, amb una crida a la confiança i a l’obertura que respon plenament a la dignitat i la responsabilitat de cada membre del Poble de Déu”.

Així acaba el llibre de Boff i així vol acabar també el que n’ha fet de “transcriptor”: “La santísima Trinidad constituye un misterio sacramental. En cuanto sacramental, podrà irse entendiendo progresivamente, según la Trinidad misma lo vaya comunicando y la inteligencia cordial lo vaya asimilando. En cuanto que es misterio, seguirà siendo siempre lo desconocido en todo conocimiento, ya que el misterio es el propio Padre, el propio Hijo y el propio Espíritu Santo. Y el misterio durarà eternaamente”.

Res més a afegir, sinó amb un Amén el més ple de sentiment d’acció de gràcies, de sorpresa i de pobresa.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 19 de juny del 2011 Barcelona

divendres, 10 de juny del 2011



L’ESGLÉSIA ETS TU: DEIXA QUE L’ESPERIT HI FACI LA SEVA FEINA

Avui em plau més parlar de la relació de nosaltres amb l’Esperit Sant que no pas mirar d’obrir la panoràmica per tenir una visió el més completa possible de qui és l’Esperit Sant. Que no ho oblidéssim pas que és deliciosament tot un misteri. Cada dia m’agrada més respectar el misteri que ho omple tot, tot tu, tot el món i –no diguem- Déu. Amarats de misteri per tot arreu, ¡quin goig no saber-ho tot, poder anar més a fons, poder gaudir d’un més i més!

Els que parlen de l’Esperit confessen que és l’ignorat, el gran desconegut. Aquell que bé es podria definir com a Relació és amb qui no acabem de trobar la manera de relacionar-nos-hi. ¿Per què? És ben legítima la pregunta. L’Esperit per a molts cristians és un afegit (que Ell ens perdoni, ¡desagraïts, cecs!) Als evangelis hi trobem com a cosa més rellevant la relació filial de Jesús amb el PARE. L’Esperit hi apareix gairebé només com a Promesa. Ara bé, si haguéssim llegit i si coneguéssim més, de primera mà, tots els escrits restants del NT, aleshores quedaríem meravellats de com l’Esperit Sant ho omple literalment quasi bé tot. Se m’acut de fer aquesta comparança –penso que legítima-: de la mateixa manera que el NT és coronació, explicació i lligam amb l’AT, de la mateixa manera –perdoneu l’atreviment lingüístic- el Novíssim Testament (l’acció de l’Esperit en la primeria de l’Església) és el que ens porta a la veritat plena del NT (singularitzat en els evangelis). En tot cas, el nucli dur de l’evangeli de Joan (cap. 13 -17) fa de lligam i de trampolí ja que de la Promesa del Do es passa a l’acció de l’Esperit Sant que omple l’univers de les Escriptures i el fa baixar al terreny concret i pràctic, a la vida del dia a dia. Ànima de l’Església que l’omple per complet i ànima de les nostres ànimes. Sí, així, però viscut des de dins de l’Església i en cadascú de nosaltres. Una experiència que no ens podem estalviar. Hi perdríem massa... ¡Ho perdríem gairebé tot!

Dues propostes, de primeres: reconciliar-nos amb l’Esperit Sant, bo i reconeixent-lo com a Senyor Nostre i Vivificador de tot l’Evangeli i de l’Església, tota ella; més i tot: de tot vivent (en siguin i no conscients) i reconèixer-lo com a “dolç hoste del nostre esperit”. ¡I com lliga Esperit Sant amb esperit que s’ha de santificar (el nostre)! Ai, que no ens faci angúnia parlar i, sobretot, experimentar l’espiritualitat. Precisament ara que refloreix...

L’Amor, definició de Déu, jo diria que li és més apropiada singularment a l’Esperit Sant, perquè amb Ell tenim accés obert i permanent a través d’una relació i una experiència divina, que es pot sentir -i sentir com a nova- a cada moment. L’Esperit omple com una unció perfumada el lloc on habita. ¿Percebem aquesta presència perfumada? Aquí rau tota la bellesa, tota la bondat, tota la tendresa, tota la poesia, tot el bo i millor del viure evangèlic. Els cristians orientals, estan més marcats i segellats per l’Esperit i això ho podem comprovar en la seva litúrgia, en la seva espiritualitat, en l’excel·lència dels seus pelegrins russos i ortodoxos, en les pregàries del cor, en les elevacions,... N’hem d’aprendre tant d’ells, oidà! Els més preclars Pares de l’Església eren d’Orient, beneïda herència a penes coneguda.

L’altre dia sentia parlar de l’autoestima col·lectiva i, de seguida, em va plaure aquesta aplicació referida a un grup conjuntat, que es complau a formar-ne part, a trobar-s’hi bé. Em va venir de sobte aplicar-ho a la pobra Església nostra i a com la tenim en una deplorable manca d’estima col·lectiva; que si l’Església això, que si aquell bisbe, que si les esglésies se’ns queden desertes, que si a l’hivern eclesial tot és glaçat...! Però, ¡quina idea més restrictiva, més empobrida tenim de l’Església! Com si l’Església institucional cobrís totes i les úniques possibilitats de pensar-la... ¿És que coneixeu la Constitució del concili Vaticà II sobre l’Església? ¿És que aquests documents solament els han de llegir els “professionals”? ¿I nosaltres, què no som tots “professants" de la nostra fe; i en què pensem quan diem al Credo: “Crec en l’Esperit Sant, i el que segueix formant unitat –un pack- amb l’epígraf del Esperit: La Santa Mare Església catòlica, tot d’una tirada... fins a l’Amén?


Deixeu-me posar del primer capítol, Misteri de l’Església –misteri-, del document sobre l’Església del Vaticà II els primers apartats: Primer: La voluntat del Pare sobre la salvació universal. Segon: Missió i obra del Fill. Tercer: L’Esperit santificador de l’Església i Quart: El Regne de Déu. Espereu, espereu, que encara no es diu res de bisbes, jerarquies... Obrim el segon i llarg capítol: el destina a descriure’ns el “Poble de Déu” (aquí hi som tots, amb la particularitat evangèlica de que els primers seran els últims, ¡vés a saber si no hi haurà entre aquests alguna mitra! Només en el capítol tercer es parla de la Jerarquia en una “Església pobra, lliure i de servei” (tot l’altre no són més que desajustaments, pobresa institucional, per humana, a voltes massa massa i tot... Pregunteu-li a Casaldàliga de qui és aquest poema: “Vestidos solament de evangelio y de sandalias” Però no us precipiteu que som uns “enfadosos” criticaires. Convé reveure’ns d’acord amb els plantejaments del capítol quart: Els laics (que no vol dir practicants, batejats des-pistats, gent en bàbia del que vol dir i significar ser fills de Déu). Farem bé de llegir-ho, poc a poc, com prenent possessió d’allò millor que som. Ei, no plegueu, sisplau, que el proper capítol va “de nosaltres”: La vocació universal a la santedat dins de l’Església. Després, en un sisè capítol venim nosaltres, pobrets i alegrets: incomparable com descriu el que hauríem de ser els religiosos i la cara que solem posar, ¡Déu meu! I dos capítols finals: l’Església se’n puja al cel o dit com està escrit: Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. I un vuitè: La benaurada Verge Maria, Mare de Déu i el misteri de Crist i de l’Església (recapitulació, síntesi i icona del que és en ella l’Església. Ella sola és més Església que multitud de nosaltres, que ens entretenim fagocitant la Santa i pecadora Església de Déu, mossegant-nos així a nosaltres mateixos, amb una identitat polsegosa, feta un pobre llàtzer, quan el què hauríem de fer és centrar-nos en la utopia evangèlica, posant l’esforç i amor de què siguem capaços a allò a què hem estat i estem cridats, amb personalitzades vocació i carisma. Miralls deformats que retornen una imatge que fa ganyotes, ai las! Estem eclesialment i evangèlicament malalts. ¿Anorèxics, potser?

Deixeu-me tenir el gust de transcriure-us aquest petit florilegi de passatges sobre l’Esperit i la vinculació indestriable amb l’Església i vagi tot en desgreuge del poc i deplorable sentit d’Església i de la minsa visió, identificació i sentit de pertinença que anem arrossegant, en descrèdit de la nostra Mare. Se’ns demana avui sobretot de fer-la creïble. “Crec en la santa Mare Església: L’Esperit santificador de l’Església: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de Pentecosta, perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguéssim accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients com en un temple, hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu!”

Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada “conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. (s. Agustí)

“Comunicant el seu Esperit als seus germans cridats d’entre totes les nacions, els ha constituït místicament com el seu Cos. “Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos”. I a fi que ens renovem contínuament, ens ha fet participar del seu Esperit, el qual, essent un mateix en el Cap i en els seus membres, talment vivifica, unifica tot el seu Cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels Sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà”.

“La restauració (total) promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per ell en l’Església, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.

Pentecosta, diumenge 12 de juny del 2011. Barcelona

Annex a l'Homilia de la Pentecosta 2011

ELS MOTIUS DE L’ESPERANÇA

El Cardenal Suenens, un dels puntals del –ai,las- llunyà o allunyat Vaticà II, fou un home i un pastor d’esperança encomanadissa. En preguntar-li un periodista en plena dècada del ’70: ¿Per què és vostè un home d’esperança, tot i les nostres angúnies actuals? Jo li vaig contestar: “Per que crec en l’Esperit Sant”. Va escriure un llibre profètic que encara té plena vigència avui en dia: ¿Una nova Pentecosta? Ja des del mateix pròleg afirma: “El cristianisme és esperança. Necessita, doncs, rehabilitar l’esperança cristiana, reconeixent tota la seva importància. I això per una raó de categoria: l’esperança , tant avui com ahir, és una virtut teologal. El que ve a significar que ella és una virtut l’origen i recolzament de la qual és Déu mateix, i a més, Ell tot sol. Ella, l’esperança, es burla de les nostres estadístiques, dels nostres càlculs de probabilitats, de les nostres prospectives. “Per què els meus no són els vostres pensaments, ni els vostres camins no són els meus camins”. L’esperança està al servei de Déu, Mestre de l’impossible, que escriu ben dret amb línies tortes.

Per meravellós que us pugui semblar, Déu fa concórrer totes les coses en bé d’aquells que l’estimen. L’esperança és una imprevisible criatura de Déu que sap sortir-se’n, i bé, de tots els obstacles, convertint-los en instruments seus.

El pessimisme i la desconfiança estan de moda. Àdhuc als mateixos cristians els agrada veure-ho tot negre. Això ve a ser com la negació mateixa del cristianisme. Un cristià no és autèntic si no és home d’esperança.

A tots aquells que en aquest moment estan despistats, desesmats, perquè no reconeixen entre els camins presents l’Església de la seva infància o la d’abans d’ahir, els vull dir com treballa l’Esperit Sant i ben fortament al cor de la seva Església per dotar-la d’una nova joventut, essent sempre com la nostra viva esperança envers l’esdevenidor.

Aquest llibre i, en particular aquesta pregària que n’és com el rovell d’ou, la seva síntesi, ens volen portar a escoltar atentament, en silenci interior, “allò que l’Esperit diu a les Esglésies”. Tot fa pensar que Ell ens invita a persistir en la reforma de les estructures, sempre necessària, però que més enllà d’aital revisió institucional a tots els nivells –per tal d’assegurar-nos-en- Ell, no menys, suscita a través del món una revisió espiritual d’inusual potència.

Dóna’ns, Senyor,
ulls per a veure,
un cor per a estimar
I l’alè que ho faci ver.

En demanar-te ulls per a veure,
et demanem que ens donis els teus Ulls,
per a veure com Tu veus
el món, els homes i la seva història.
La nostra pròpia història.

Dóna’ns de correspondre al teu pensar
dia rere dia, moment a moment.
Fes que esdevinguem poc a poc
allò pel qual ens vas crear;
fes que compartim el teu punt de vista,
l la teva perspectiva.
Fes-nos dòcils a la teva Paraula
que il·lumina i transforma el nostre viure

Dóna’ns el teu propi Cor per a estimar,
un cor sensible, no pas un cor empedreït,
a fi que ens meni a estimar Déu i els homes.

Dóna’ns el teu propi Cor per poder estimar de veritat,
que ens porti a l’oblit de nosaltres mateixos.

Necessitem que ens empeltis el teu propi Cor,
en lloc del nostre que és tan repatani
quan es tracta d’estimar l’altre.
Que siguis Tu, Senyor
qui estima a través nostre.

Dóna’ns el teu Cor per tal que estimem el Pare,
dóna’ns el teu Cor per a que estimem Maria, la nostra Mare,
dóna’ns el teu Cor per a què sapiguem estimar els teus germans,
que són també els nostres.

Per a estimar des d’aquí a baix
els qui ja ens han precedit en el cel
-¡aquests que ens són més fàcils d’estimar!-;
i per a estimar també aquells amb qui parlem a la terra
i que ens desencanten tantes vegades,
ho sàpiguen o no.

Dóna’ns una bona alenada,
per tal que no ens ofeguem al llarg del camí,
perquè els nostres pulmons s’emplenin
d’oxigen i d’aire envigoritzador,
per tal d’ajudar-nos a anar endavant
sense mirar endarrere ni afluixar en l’esforç.

Dóna’ns ànims per a què sapiguem fer front
a tot allò que els homes –però sobretot Tu-
espereu de nosaltres.

Dóna’ns coratge per a saber esperar de nou,
talment com si la vida comencés de trinca cada matí;
Per esperar contra vents i marees
a causa de la teva Presència i la teva Promesa,
portant en nosaltres totes les esperances dels homes
i també llurs penes.

Dóna’ns alè, més ben dit, el teu Alè,
El que ens vas enviar de part del Pare
El teu Esperit que alena on i com vol,
Bé sigui a ratxes o ventoleres,
Bé amb suau i lleuger ventijol,
Quan Tu ens invites a seguir les teves inspiracions.

Dóna’ns el teu Alè
Que ens emmeni a la pregària més profunda,
La que puja vers Tu des del més endins de nosaltres,
La que crida el teu Retorn en glòria,
La que aspira a la plenitud de Déu.

Senyor, tinc necessitat dels Teus ulls,
Dóna’m una fe viva.
Tinc necessitat del teu Cor.
Dóna’m una caritat a tota prova.
Tinc necessitat del teu Alè,
Dóna’m la Teva esperança
A mi i a tota l’Església.
A fi i efecte que aquesta Església d’avui
Sigui un testimoni creïble davant del món,
I que així el món reconegui els cristians
Pel seu esguard lluminós i serè,
I per la calidesa del seu cor,
Pel seu indeclinable optimisme
Que s’enlaira cel amunt
Des de la deu amagada i inestroncable
De la joiosa esperança


(En agraïment al seu testimoniatge tan encoratjador)

dissabte, 4 de juny del 2011

Homilia del diumenge 05/06/2011 del P. Josep Mª Balcells

JO ESTIC AMB VOSALTRES CADA DIA…

Així, amb aquesta afirmació definitiva, solemne, acaba tot l’evangeli de Mateu, no únicament el fragment que acabem de proclamar. És ben significativa aquesta rúbrica que ens posa Mateu al final de la seva narració, com estampant el segell d’unió del cel amb la nostra treballada vida de cada dia. Jesús vol deixar clar que per més que “s’enlairà” cap al cel, ell romandrà (millor: roman, en present perenne) per sempre en i amb nosaltres, d’una manera personalitzada. És la traducció d’allò que ens diu Joan: “no us deixaré pas orfes”. Ens promet que juntament amb el Pare i amb l’Esperit Sant “habitarà” (habita, present, millor) en nosaltres, com una mena de prolongació de l’encarnació, fent en cada persona una llar on compartir intimitat i comunió. Tot això és desconcertant i per això la nostra fe es mostra feble davant de tanta amorosa comunicació... Acostumats, primer, els deixebles a estar amb ell en vida mortal (Joan ho humanitza, així: “Allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”), ara se’ns ha “manifestat” (Resurrecció) i tots, en conseqüència, hem entrat en comunió “amb el Pare, per Jesucrist i en l’Esperit”. Hem entrat definitivament en l’àmbit de Déu, l’Invisible se’ns fa visible, per la fe que tenim posada en Ell i en l’Esperit que ens ha estat donat. Per la fe, Resurrecció - Ascensió – Pentecosta no és més que el gran i únic misteri de la “Paraula de Vida”, en el qual tenim permanent accés, per do i gràcia de Déu. ¡Gràcies en siguin donades pel mateix Jesús, com diem a les pregàries litúrgiques! Amb un AMÉN- AMÉN que ressoni com un eco en el viure propi: “fes que ho sentin les muntanyes..”.

Estem superant les coordenades naturals d’espai i temps i vivim en el visible la grandesa única de l’Invisible (“A Déu no hi ha ningú que l’hagi vist, tret de Jesús i aquells que ho han rebut per fe i donació”). Estem franquejant l’experiència de comunió amb Déu i amb tothom: aquest és l’àmbit de Déu, la comunió integral. Déu ho integra tot, res no queda fora de l’àmbit de Déu. En Ell “vivim, ens movem i som”. D’aquí que la nostra joia sigui plena. És el goig pasqual al que repetidament hem estat invitats a sentir al llarg d’aquests dies plens de gràcia, que ha estat com una conseqüència derivada de la Resurrecció de Jesús i de la nostra en la d’Ell. Punt de vinculació amb un Déu que és Vida, punt de conjunció entre cel i terra, fent del cel la nostra terra, el nostre hàbitat, i fent també de la nostra terra un cel... Em fa por de dir-ho com si fos d’ofici, sense el relleu d’una renovada experiència pasqual trasbalsadora, única. Proveu-ho d’experimentar-ho millor vosaltres.

Trobarem l’Ascensió brodada en tots els elements de la litúrgia d’avui: Ja en la col·lecta se’ns diu: “L’ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”. La primera lectura ens remet al final de l’evangeli del mateix Lluc, on ens presenta també l’Ascensió i així acabarà el seu evangeli, del què en destacaria aquests trets: “Els va beneir i tot beneint-los se’n pujà al cel”. Una benedicció llarga, llarga,que ens arriba també a nosaltres. “Ells el van adorar”. És l’última acció dels deixebles: el reconeixement total de Crist com a Déu. “Plens d’una gran alegria”. És una vegada més el gran ritornel·lo d’aquests dies, repetit i repetit: El goig pasqual que omple tota la litúrgia d’aquests dies. Diu Lluc que els deixebles després de l’Ascensió “anaven al Temple per beneir Déu”. Així acaba joiós l’evangeli de Lluc; però trobo una nota a peu de pàgina a la BIC que ens porta a com vivien els primers cristians. Seria bo que ho confrontéssiu: Fets dels Apòstols 2, 42-47; 4, 32-35; 5, 12-16. Són els anomenats Sumaris. És la utopia cristiana viscuda des dels inicis, mirall on hem de tornar una i altra vegada per garantir la genuïnitat i la fidelitat a l’evangeli. És la narració de la transformació que visqueren els primers cristians per a qui Resurrecció – Ascensió – Pentecosta no foren dogmes a professar, sinó experiències viscudes intensament, l’eix i motor de llurs vides.

Anem cercant altres traces narratives de l’Ascensió. En la primera lectura també de Lluc, ara del començament del llibre dels Fets dels Apòstols, que difereix de la narració que hem comentat del final del seu evangeli. En el fons es narra el mateix passatge, però aquí hi trobem aquestes peculiaritats. Fa un resum de la vida de Jesús que ha narrat per extens al mateix personatge, Teòfil, possiblement algun notable jueu, i que posa l’accent en la recepció de l’Esperit Sant com a resposta a la iterada pregunta dels deixebles: “Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel? “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres” (Noteu aquest sobre com a rememoració de les manifestacions de Déu en el desert que es “posa”, “plana” sobre els deixebles com el núvol que els era escut, empara contra la xardor, llum en la fosca de la nit, benedicció, unció, presa de possessió i “una força que us farà testimonis meus” arreu, en tota la rodonesa de la terra. També és de notar la presència del núvol que aquí se “l’endugué”. I “el perden de vista” (no en sentit físic, sinó com a insinuació simbòlica de que a partir d’ara només el podran veure per la fe, sabent-lo present i actuant, tot i que no visiblement a ulls humans. Tot el món de la fe se sosté precisament en aquesta presència que només es notarà pels efectes i els fruits de l’Esperit. Ja sabeu com m’enamora dir-los (escriure’ls) poc a poc gustant-los (amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix)

La segona lectura precedida per un vibrant salm responsorial, pasqual a tot ser-ho, manifesta la Glorificació (=Ascensió) de Jesús retornat al Pare i “assegut” a la seva dreta, fet el Cap, plenitud de plenituds. De la glorificació d’Ell en som part i receptors. “Que conegueu la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir, l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb que obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt del cel...” Precisament aquesta lectura és la continuació de l’himne cristològic que hem pres com a “punt de lectura” de tota aquesta anyada litúrgica: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist...”. Aquesta lectura és com l’Ascensió vista des de la panoràmica de l’arribada de Crist a l’estada del Pare, estant nosaltres contemplant-la a la fila zero, per dir-ho d’alguna manera. És com la glorificació del Fill, que amb l’Ascensió arriba al cim de tota una missió encomanada i acomplerta. És com la litúrgia del cel a la que assistim juntament amb l’autor de l’Apocalipsi. Glorificació que ve a ser com el coronament de tota la Revelació progressiva dels misteris de Crist, d’aquell “designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud del temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant del cel com de la terra”. Vindrà dia en què també nosaltres serem glorificats, en la glòria del cel, que diem. Serà l’acompliment d’aquell: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. (Mt. 25, 34)

La Pasqua esdevindrà vertaderament “granada” quan enllacem els tres misteris de Jesús i nostres: Resurrecció – Ascensió – Pentecosta; quan els visquem a cor obert i en comencem a recollir-ne els fruits madurs. Aleshores, haurem entès què vol dir de veritat la Pasqua, que “transforma les nostres vides, ens donarà un cor per estimar, serà foc que purifica, força en l’actuar”.

Amb cor expectant esperem que l’Esperit segelli amb les seves arres i primícies el goig pasqual, que “ningú no ens el podrà prendre”. “Aneu a convertir, bategeu, ensenyeu a guardar tot el que jo us he manat”.

Tot acaba i recomença amb aquesta afirmació gloriosa, eternament pasqual, que no hauríem de permetre per res del món que quedés ofegada per mil i una interferències: “JO – SÓC- AMB VOSALTRES – CADA DIA – FINS A LA FI DEL MÓN”.

L’Ascensió del Senyor, diumenge, 5 de juny del 2011. Barcelona