L’ESGLÉSIA ETS TU: DEIXA QUE L’ESPERIT HI FACI LA SEVA FEINA
Avui em plau més parlar de la relació de nosaltres amb l’Esperit Sant que no pas mirar d’obrir la panoràmica per tenir una visió el més completa possible de qui és l’Esperit Sant. Que no ho oblidéssim pas que és deliciosament tot un misteri. Cada dia m’agrada més respectar el misteri que ho omple tot, tot tu, tot el món i –no diguem- Déu. Amarats de misteri per tot arreu, ¡quin goig no saber-ho tot, poder anar més a fons, poder gaudir d’un més i més!
Els que parlen de l’Esperit confessen que és l’ignorat, el gran desconegut. Aquell que bé es podria definir com a Relació és amb qui no acabem de trobar la manera de relacionar-nos-hi. ¿Per què? És ben legítima la pregunta. L’Esperit per a molts cristians és un afegit (que Ell ens perdoni, ¡desagraïts, cecs!) Als evangelis hi trobem com a cosa més rellevant la relació filial de Jesús amb el PARE. L’Esperit hi apareix gairebé només com a Promesa. Ara bé, si haguéssim llegit i si coneguéssim més, de primera mà, tots els escrits restants del NT, aleshores quedaríem meravellats de com l’Esperit Sant ho omple literalment quasi bé tot. Se m’acut de fer aquesta comparança –penso que legítima-: de la mateixa manera que el NT és coronació, explicació i lligam amb l’AT, de la mateixa manera –perdoneu l’atreviment lingüístic- el Novíssim Testament (l’acció de l’Esperit en la primeria de l’Església) és el que ens porta a la veritat plena del NT (singularitzat en els evangelis). En tot cas, el nucli dur de l’evangeli de Joan (cap. 13 -17) fa de lligam i de trampolí ja que de la Promesa del Do es passa a l’acció de l’Esperit Sant que omple l’univers de les Escriptures i el fa baixar al terreny concret i pràctic, a la vida del dia a dia. Ànima de l’Església que l’omple per complet i ànima de les nostres ànimes. Sí, així, però viscut des de dins de l’Església i en cadascú de nosaltres. Una experiència que no ens podem estalviar. Hi perdríem massa... ¡Ho perdríem gairebé tot!
Dues propostes, de primeres: reconciliar-nos amb l’Esperit Sant, bo i reconeixent-lo com a Senyor Nostre i Vivificador de tot l’Evangeli i de l’Església, tota ella; més i tot: de tot vivent (en siguin i no conscients) i reconèixer-lo com a “dolç hoste del nostre esperit”. ¡I com lliga Esperit Sant amb esperit que s’ha de santificar (el nostre)! Ai, que no ens faci angúnia parlar i, sobretot, experimentar l’espiritualitat. Precisament ara que refloreix...
L’Amor, definició de Déu, jo diria que li és més apropiada singularment a l’Esperit Sant, perquè amb Ell tenim accés obert i permanent a través d’una relació i una experiència divina, que es pot sentir -i sentir com a nova- a cada moment. L’Esperit omple com una unció perfumada el lloc on habita. ¿Percebem aquesta presència perfumada? Aquí rau tota la bellesa, tota la bondat, tota la tendresa, tota la poesia, tot el bo i millor del viure evangèlic. Els cristians orientals, estan més marcats i segellats per l’Esperit i això ho podem comprovar en la seva litúrgia, en la seva espiritualitat, en l’excel·lència dels seus pelegrins russos i ortodoxos, en les pregàries del cor, en les elevacions,... N’hem d’aprendre tant d’ells, oidà! Els més preclars Pares de l’Església eren d’Orient, beneïda herència a penes coneguda.
L’altre dia sentia parlar de l’autoestima col·lectiva i, de seguida, em va plaure aquesta aplicació referida a un grup conjuntat, que es complau a formar-ne part, a trobar-s’hi bé. Em va venir de sobte aplicar-ho a la pobra Església nostra i a com la tenim en una deplorable manca d’estima col·lectiva; que si l’Església això, que si aquell bisbe, que si les esglésies se’ns queden desertes, que si a l’hivern eclesial tot és glaçat...! Però, ¡quina idea més restrictiva, més empobrida tenim de l’Església! Com si l’Església institucional cobrís totes i les úniques possibilitats de pensar-la... ¿És que coneixeu la Constitució del concili Vaticà II sobre l’Església? ¿És que aquests documents solament els han de llegir els “professionals”? ¿I nosaltres, què no som tots “professants" de la nostra fe; i en què pensem quan diem al Credo: “Crec en l’Esperit Sant, i el que segueix formant unitat –un pack- amb l’epígraf del Esperit: La Santa Mare Església catòlica, tot d’una tirada... fins a l’Amén?
Deixeu-me posar del primer capítol, Misteri de l’Església –misteri-, del document sobre l’Església del Vaticà II els primers apartats: Primer: La voluntat del Pare sobre la salvació universal. Segon: Missió i obra del Fill. Tercer: L’Esperit santificador de l’Església i Quart: El Regne de Déu. Espereu, espereu, que encara no es diu res de bisbes, jerarquies... Obrim el segon i llarg capítol: el destina a descriure’ns el “Poble de Déu” (aquí hi som tots, amb la particularitat evangèlica de que els primers seran els últims, ¡vés a saber si no hi haurà entre aquests alguna mitra! Només en el capítol tercer es parla de la Jerarquia en una “Església pobra, lliure i de servei” (tot l’altre no són més que desajustaments, pobresa institucional, per humana, a voltes massa massa i tot... Pregunteu-li a Casaldàliga de qui és aquest poema: “Vestidos solament de evangelio y de sandalias” Però no us precipiteu que som uns “enfadosos” criticaires. Convé reveure’ns d’acord amb els plantejaments del capítol quart: Els laics (que no vol dir practicants, batejats des-pistats, gent en bàbia del que vol dir i significar ser fills de Déu). Farem bé de llegir-ho, poc a poc, com prenent possessió d’allò millor que som. Ei, no plegueu, sisplau, que el proper capítol va “de nosaltres”: La vocació universal a la santedat dins de l’Església. Després, en un sisè capítol venim nosaltres, pobrets i alegrets: incomparable com descriu el que hauríem de ser els religiosos i la cara que solem posar, ¡Déu meu! I dos capítols finals: l’Església se’n puja al cel o dit com està escrit: Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. I un vuitè: La benaurada Verge Maria, Mare de Déu i el misteri de Crist i de l’Església (recapitulació, síntesi i icona del que és en ella l’Església. Ella sola és més Església que multitud de nosaltres, que ens entretenim fagocitant la Santa i pecadora Església de Déu, mossegant-nos així a nosaltres mateixos, amb una identitat polsegosa, feta un pobre llàtzer, quan el què hauríem de fer és centrar-nos en la utopia evangèlica, posant l’esforç i amor de què siguem capaços a allò a què hem estat i estem cridats, amb personalitzades vocació i carisma. Miralls deformats que retornen una imatge que fa ganyotes, ai las! Estem eclesialment i evangèlicament malalts. ¿Anorèxics, potser?
Deixeu-me tenir el gust de transcriure-us aquest petit florilegi de passatges sobre l’Esperit i la vinculació indestriable amb l’Església i vagi tot en desgreuge del poc i deplorable sentit d’Església i de la minsa visió, identificació i sentit de pertinença que anem arrossegant, en descrèdit de la nostra Mare. Se’ns demana avui sobretot de fer-la creïble. “Crec en la santa Mare Església: L’Esperit santificador de l’Església: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de Pentecosta, perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguéssim accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients com en un temple, hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu!”
Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada “conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. (s. Agustí)
“Comunicant el seu Esperit als seus germans cridats d’entre totes les nacions, els ha constituït místicament com el seu Cos. “Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos”. I a fi que ens renovem contínuament, ens ha fet participar del seu Esperit, el qual, essent un mateix en el Cap i en els seus membres, talment vivifica, unifica tot el seu Cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels Sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà”.
“La restauració (total) promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per ell en l’Església, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.
Pentecosta, diumenge 12 de juny del 2011. Barcelona
Avui em plau més parlar de la relació de nosaltres amb l’Esperit Sant que no pas mirar d’obrir la panoràmica per tenir una visió el més completa possible de qui és l’Esperit Sant. Que no ho oblidéssim pas que és deliciosament tot un misteri. Cada dia m’agrada més respectar el misteri que ho omple tot, tot tu, tot el món i –no diguem- Déu. Amarats de misteri per tot arreu, ¡quin goig no saber-ho tot, poder anar més a fons, poder gaudir d’un més i més!
Els que parlen de l’Esperit confessen que és l’ignorat, el gran desconegut. Aquell que bé es podria definir com a Relació és amb qui no acabem de trobar la manera de relacionar-nos-hi. ¿Per què? És ben legítima la pregunta. L’Esperit per a molts cristians és un afegit (que Ell ens perdoni, ¡desagraïts, cecs!) Als evangelis hi trobem com a cosa més rellevant la relació filial de Jesús amb el PARE. L’Esperit hi apareix gairebé només com a Promesa. Ara bé, si haguéssim llegit i si coneguéssim més, de primera mà, tots els escrits restants del NT, aleshores quedaríem meravellats de com l’Esperit Sant ho omple literalment quasi bé tot. Se m’acut de fer aquesta comparança –penso que legítima-: de la mateixa manera que el NT és coronació, explicació i lligam amb l’AT, de la mateixa manera –perdoneu l’atreviment lingüístic- el Novíssim Testament (l’acció de l’Esperit en la primeria de l’Església) és el que ens porta a la veritat plena del NT (singularitzat en els evangelis). En tot cas, el nucli dur de l’evangeli de Joan (cap. 13 -17) fa de lligam i de trampolí ja que de la Promesa del Do es passa a l’acció de l’Esperit Sant que omple l’univers de les Escriptures i el fa baixar al terreny concret i pràctic, a la vida del dia a dia. Ànima de l’Església que l’omple per complet i ànima de les nostres ànimes. Sí, així, però viscut des de dins de l’Església i en cadascú de nosaltres. Una experiència que no ens podem estalviar. Hi perdríem massa... ¡Ho perdríem gairebé tot!
Dues propostes, de primeres: reconciliar-nos amb l’Esperit Sant, bo i reconeixent-lo com a Senyor Nostre i Vivificador de tot l’Evangeli i de l’Església, tota ella; més i tot: de tot vivent (en siguin i no conscients) i reconèixer-lo com a “dolç hoste del nostre esperit”. ¡I com lliga Esperit Sant amb esperit que s’ha de santificar (el nostre)! Ai, que no ens faci angúnia parlar i, sobretot, experimentar l’espiritualitat. Precisament ara que refloreix...
L’Amor, definició de Déu, jo diria que li és més apropiada singularment a l’Esperit Sant, perquè amb Ell tenim accés obert i permanent a través d’una relació i una experiència divina, que es pot sentir -i sentir com a nova- a cada moment. L’Esperit omple com una unció perfumada el lloc on habita. ¿Percebem aquesta presència perfumada? Aquí rau tota la bellesa, tota la bondat, tota la tendresa, tota la poesia, tot el bo i millor del viure evangèlic. Els cristians orientals, estan més marcats i segellats per l’Esperit i això ho podem comprovar en la seva litúrgia, en la seva espiritualitat, en l’excel·lència dels seus pelegrins russos i ortodoxos, en les pregàries del cor, en les elevacions,... N’hem d’aprendre tant d’ells, oidà! Els més preclars Pares de l’Església eren d’Orient, beneïda herència a penes coneguda.
L’altre dia sentia parlar de l’autoestima col·lectiva i, de seguida, em va plaure aquesta aplicació referida a un grup conjuntat, que es complau a formar-ne part, a trobar-s’hi bé. Em va venir de sobte aplicar-ho a la pobra Església nostra i a com la tenim en una deplorable manca d’estima col·lectiva; que si l’Església això, que si aquell bisbe, que si les esglésies se’ns queden desertes, que si a l’hivern eclesial tot és glaçat...! Però, ¡quina idea més restrictiva, més empobrida tenim de l’Església! Com si l’Església institucional cobrís totes i les úniques possibilitats de pensar-la... ¿És que coneixeu la Constitució del concili Vaticà II sobre l’Església? ¿És que aquests documents solament els han de llegir els “professionals”? ¿I nosaltres, què no som tots “professants" de la nostra fe; i en què pensem quan diem al Credo: “Crec en l’Esperit Sant, i el que segueix formant unitat –un pack- amb l’epígraf del Esperit: La Santa Mare Església catòlica, tot d’una tirada... fins a l’Amén?
Deixeu-me posar del primer capítol, Misteri de l’Església –misteri-, del document sobre l’Església del Vaticà II els primers apartats: Primer: La voluntat del Pare sobre la salvació universal. Segon: Missió i obra del Fill. Tercer: L’Esperit santificador de l’Església i Quart: El Regne de Déu. Espereu, espereu, que encara no es diu res de bisbes, jerarquies... Obrim el segon i llarg capítol: el destina a descriure’ns el “Poble de Déu” (aquí hi som tots, amb la particularitat evangèlica de que els primers seran els últims, ¡vés a saber si no hi haurà entre aquests alguna mitra! Només en el capítol tercer es parla de la Jerarquia en una “Església pobra, lliure i de servei” (tot l’altre no són més que desajustaments, pobresa institucional, per humana, a voltes massa massa i tot... Pregunteu-li a Casaldàliga de qui és aquest poema: “Vestidos solament de evangelio y de sandalias” Però no us precipiteu que som uns “enfadosos” criticaires. Convé reveure’ns d’acord amb els plantejaments del capítol quart: Els laics (que no vol dir practicants, batejats des-pistats, gent en bàbia del que vol dir i significar ser fills de Déu). Farem bé de llegir-ho, poc a poc, com prenent possessió d’allò millor que som. Ei, no plegueu, sisplau, que el proper capítol va “de nosaltres”: La vocació universal a la santedat dins de l’Església. Després, en un sisè capítol venim nosaltres, pobrets i alegrets: incomparable com descriu el que hauríem de ser els religiosos i la cara que solem posar, ¡Déu meu! I dos capítols finals: l’Església se’n puja al cel o dit com està escrit: Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. I un vuitè: La benaurada Verge Maria, Mare de Déu i el misteri de Crist i de l’Església (recapitulació, síntesi i icona del que és en ella l’Església. Ella sola és més Església que multitud de nosaltres, que ens entretenim fagocitant la Santa i pecadora Església de Déu, mossegant-nos així a nosaltres mateixos, amb una identitat polsegosa, feta un pobre llàtzer, quan el què hauríem de fer és centrar-nos en la utopia evangèlica, posant l’esforç i amor de què siguem capaços a allò a què hem estat i estem cridats, amb personalitzades vocació i carisma. Miralls deformats que retornen una imatge que fa ganyotes, ai las! Estem eclesialment i evangèlicament malalts. ¿Anorèxics, potser?
Deixeu-me tenir el gust de transcriure-us aquest petit florilegi de passatges sobre l’Esperit i la vinculació indestriable amb l’Església i vagi tot en desgreuge del poc i deplorable sentit d’Església i de la minsa visió, identificació i sentit de pertinença que anem arrossegant, en descrèdit de la nostra Mare. Se’ns demana avui sobretot de fer-la creïble. “Crec en la santa Mare Església: L’Esperit santificador de l’Església: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de Pentecosta, perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguéssim accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients com en un temple, hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu!”
Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada “conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. (s. Agustí)
“Comunicant el seu Esperit als seus germans cridats d’entre totes les nacions, els ha constituït místicament com el seu Cos. “Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos”. I a fi que ens renovem contínuament, ens ha fet participar del seu Esperit, el qual, essent un mateix en el Cap i en els seus membres, talment vivifica, unifica tot el seu Cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels Sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà”.
“La restauració (total) promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per ell en l’Església, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.
Pentecosta, diumenge 12 de juny del 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada