Homilia del diumenge 31/12/2023

                                    I  HABITÀ  ENTRE  NOSALTRES

                                               Com m’ha costat d’agafar el bolígraf i encetar una reflexió sobre la família avui, a la qual m’hi he dedicat gairebé tota la vida. Amb la convicció d’haver-ho fet per “carisma”, en la creença de que cadascú en té o en pot tenir, de carismes; (=serveis a profit de l’Església, sempre per gràcia coneguda i reconeguda i, per damunt de tot, agraïda). No heu pensat quin pot ser el vostre carisma, ara i aquí?

                                               No vull ser pessimista, perquè ser-ho, no és humà ni menys cristià (Això ja ho sabem –actualitzat- des d’aquest Advent, molt més definitivament des d’aquest Nadal: les virtuts teologals, aquí i ara: fe, esperança i joia ¿No? El món no s’acaba amb nosaltres!). Avui, estem passant com una mena de pandèmia d’insalubritat social que agosteja i malmet la major part d’institucions socials, des de les més primàries –constitutives- fins dalt de la piràmide del tramat politico-sòcio-econòmic, propiciat per un inflat individualisme al qual, a més, han donat ales les tecnologies d’avui. Hi ha una transversalitat de concauses que ens porten a viure, desviure i sobretot en el conviure, moltes vegades en la precarietat i un bon xic en la intempèrie... Entre elles la FAMÍLIA (sagrada, tota ella, perquè ho és, tant si en tenim consciència com si no!), família que jo considero el pilar fonamental de tot Humanisme i de tota Transcendència, digna d’aquests noms preclars. Curiosament, en les enquestes socials la família primereja encara entre altres indicadors preferencials. Tothom, arribat el cas, es refugia en la família: joves que no troben pis per establir-se i crear una nova família, que reben ajut dels pares, avis que porten a l’escola els fills dels fills que treballen per pagar l’hipoteca, els néts! que els rejoveneixen, etc, oh els avis!

                                               Nosaltres, els nascuts al segle passat, ben endinsat, sabem que la família ens ha constituït, i poso constituït pel valor fonamental  que “ens ha fet el que som”. (Lloança als nostres pares i germans, als avis, als col·laterals, cosins, nebots: a la gran Família de famílies que reconeixem com a pròpia. A Déu i a ells un gràcies obert..., precisament enmig del panorama actual de famílies des-integrades, la paraula diu més que tota profusió d’explicacions. Jo de les integrades, comunionals en dono gràcies i la visc en propi. Amén.

                                               Serà perquè la visc encara, i em fa cosa d’orgull que vagi creixent. I com més en vinguin siguin tots Benvinguts. Passeu, passeu (perdoneu-me el robatori, ja pagaré gabelles, encara que soc indigne mereixedor social per haver passat la meravellosa vida al servei de les famílies). Reconec que he rebut infinitament més del que jo he pogut donar: temps i estimació a: equips de matrimonis, escoles de pares, convivències familiars, recessos, clubs de lectura, presències, escoltes, diàleg, festes majors en l’enyorada Pineta Què sé jo? No me n’envaneixo per res, més aviat ho agraeixo, pel bé que m’han fet i segueixen fent. Ara prego per tot el reguitzell de tants i tants amics que tinc per tot arreu. No us deixaré d’estimar a les dues ribes, perquè ja n’hi ha tants que també intercedeixen per tota la Colla que en diem –genèricament- de Pinetells. Famílies us estimo a totes i us portaré al cor i també al cel, si m’hi deixen entrar en un raconet per fer, cantant per sempre, com diu Pau: “la lloança a glòria de Déu Pare”. Ep, que Déu també és família, unida substancialment i ho és l’Església i la nostra que se’n diu església domèstica. Tenim casa i taula parada! “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell i ell amb Mi”. El que són les coses, acollint Jesús o qualsevol en què Ell es vol representar, la nostra taula esdevé la del Senyor! (misteris de la vida cristiana!). Ai, quanta Eucaristia se’ns brinda, sense agraïments deguts, com si fos una obligació i no la devoció més gran que hauríem de tenir... Dos misteris només: l’Encarnació i l’Eucaristia! Es demanen i es donen. Fromm diu que estimar és donar-se. Jesús hi somriu...

                                               I ara, després d’aquesta Acció de Gràcies, he de parlar de la Família Sagrada de Natzaret per correspondre a la Litúrgia d’avui. Jesús visqué en una família d’un “poblet de vinya i blat” on va conviure amb Maria la seva Mare, referent de totes les mares i amb Sant Josep que li va fer de pare, que ho va aprendre del Pare de Jesús. Com que no sabem com vivien els tres, en la lloança del Pare i moguts per l’Esperit Sant; amb el poble de Natzaret com a família de famílies, deixo pas al papa Pau VI que ens en farà òptimament l’article!

                                                Li dono la paraula, paraula de sant; -què voleu més?- en el viatge que feu l’any de gràcia de 1964 a Natzaret, allí on ens va parlar de cor a cor:

                                               “La Casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida del Crist: és l’Escola de l’Evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo.

                                               Aquí, certament, percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada “entre nosaltres” i, en certa manera, ens l’expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per a manifestar-se en el món, Aquí tot té la seva veu, tot té la seva significació.

                                               Precisament aquí, en aquesta Escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’Evangeli.

                                               Oh, com retornaríem de bon grat a la nostra infantesa, com voldríem confiar-nos novament a aquesta humil, però tanmateix sublim Escola de Natzaret! Amb quina vehemència ens gaudiríem de reintegrar el nostre estudi a l’autèntica ciència de la vida, al costat de Maria, per entendre la veritat de Déu!

                                               Però aquí, hi som només com a transeünts, i ens veiem forçats a abandonar el desig de dur a terme el propòsit, no acomplert mai del tot, de conèixer l’Evangeli en aquesta Casa. Tanmateix no en marxarem tan de pressa que no donem, com si fos d’amagat, unes monicions breus des d’aquesta Casa de Natzaret.

                                               Ella ens ensenya, de vell antuvi, el silenci. Tan de bo rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh silenci de Natzaret! Ensenya’ns a clavar-nos en els bons pensaments, a atendre les mocions espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells  secrets de Déu i els manaments dels mestres veritables! Ensenya’ns com ens són imprescindibles i el que valen l’adequada formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret, és vista només per Déu!

                                               Aquí, hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades i inviolables, que ens demostri com ho és, de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir, que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat.

                                               Finalment, aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! Oh Casa del fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora del treball humà; volem afirmar aquí la dignitat del treball d’una manera tal  que l’experimenti tothom; volem recordar, precisament sota aquesta teulada, que el treball no és un fi per ell mateix, i que extreu la seva llibertat i el seu honor no solament d’allò que hom anomena aspecte econòmic, sinó també d’aquelles altres coses per les quals s’adreça a un fi preclar; aquí volem anunciar la salvació als obrers de tot el món, i proposar-los un gran model, llur germà diví, profeta de totes les causes justes concernents a ell; ens referim a Crist, Senyor nostre.

                                               Vull concloure com acostumo a fer-ho sovint amb la Col·lecta del dia de la Festa de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep: “Oh Déu, que ens heu volgut donar l’exemple de la Sagrada Família, feu que, imitant-ne les virtuts domèstiques i la caritat generosa, puguem fruir per sempre de la felicitat de Casa vostra”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge dins de l’Octava de Nadal, 31 de desembre del 2023   Sabadell

Homilia del diumenge 24/12/2023

                                 NASQUÈ  DE  MARIA  VERGE

            “Aquell que esperà plena d’amor, la Mare Verge; és Ell mateix, que ara ens dona el goig de preparar-nos per al misteri de Nadal. Que Ell ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva lloança. La gràcia que per Eva es va perdre ens ha estat retornada en Maria. En ella, mare de tots els homes, la maternitat, redimida del pecat i de la mort, s’obre al do de la Vida Nova”. Aquestes expressions ens han acompanyat en els prefacis d’aquest temps de l’Adveniment-Natalici de Jesús, centrats ja en la maternitat de Maria, que omple la seva vida i missió, ben entranyables, mai tan ben dit, per Ella i per nosaltres també que la tenim per mare nostra, en la declaració de Mare de l’Església.

            La narració de Lluc que proclamem avui que és veritablement com una sacra representació on s’ens podria permetre d’assistir-hi una mica no com a espectadors, sinó com a coprotagonistes del diàleg –és una joiosa suposició perquè ens hi va, de retop, tanta gràcia, tant del nostre ésser com a cristians- que s’estableix entre l’àngel Gabriel i Maria destinada a ser Mare del Fill de Déu i dels que en seran els seus destinataris. És un diàleg fundacional de la nostra Fe. L’àngel porta un anunci-proposta, la més bella, més singular, única: Déu demana permís per poder ser engendrat i, -cosa inaudita- per prendre naturalesa humana, semblant en tot a la nostra pròpia, llevat del pecat, ens diu el catecisme. Maria en ponderar aquella entrada tan inesperada com feliç: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu”, es ruboritza, no n’hi ha per menys! L’àngel l’asserena i li diu: “No tinguis por, Maria -pel seu propi nom- això la pot tranquil·litzar. “Déu t’ha concedit el seu favor”.  I ara l’àngel li diu l’excelsitud: Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús” Ella sap que vol dir “que salva”. No sé si arriba a sentir tot el que segueix i que nosaltres sí que sentim. Ella sent com el cap i el cor se li disparen. De seguida fa la pregunta i advertiment: ¿Com pot ser això, si jo no tinc marit? L’àngel li replica amb uns aclariments que la sobrepassen. Serà el mateix Déu qui li farà el miracle de no necessitar la col·laboració marital. Ho entén, però no l’entén... Tot plegat és tan gran que la manté en suspens. L’afegitó que li acaba de dir respecte a la seva parenta i l’afirmació de l’àngel de que per a Déu res li és impossible la fan per fi expressar des de la consciència de ser només nosaltres en un apart ens sentim emportats per aquest SÍ que també el fem nostre per les conseqüències que des d’ara en som conscients i agraïts, perquè la vinguda de Jesús ens obre la porta a tantes conseqüències que ens afecten de ple. Ens surt del cor la Col·lecta del dia que és també la que direm a l'Àngelus: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel hem conegut l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill. Siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la Glòria de la Resurrecció”.

Aquesta irrupció amb tot el que significa el misteri de l’Encarnació ens porta a considerar allò que en el Vaticà II ens fa reflexionar en la relació entre Jesús -veritable Déu i Home- i nosaltres: Diu en aquest passatge que no té pèrdua: “És ben veritat  que el misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home era figura del futur, és a dir, del Crist Senyor, Crist, el darrer Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor, manifesta plenament  l’home a l’home i li fa conèixer  la seva altíssima vocació. Res , doncs, d’estrany que les veritats exposades tinguin en Ell llur font i atenyin llur cimal. Aquell que és imatge del Déu invisible és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. I com que en Ell la natura humana ha estat assumida i no degradada, pel mateix fet també en nosaltres ha estat elevada a dignitat sublim. Car Ell , Fill de Déu, per la seva Encarnació s’ha unit d’alguna manera amb cada home. Va treballar amb mans d’home, pensà amb enteniment humà, actuà amb voluntat humana, estimà amb cor d’home. Nascut de Maria Verge, es feu de debò un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, tret del pecat. Anyell innocent, amb la seva sang lliurement vessada ens meresqué  la vida i en Ell Déu ens reconcilià amb Si Mateix i els uns amb els altres, i ens rescatà de l’esclavitud del diable i del pecat, talment que cada un de nosaltres pugui dir amb l’apòstol: “El Fill de Déu “m’estimà i es lliurà Ell mateix per mi”. “Sofrint per nosaltres, no sols ens donà exemple, a fi que seguint les seves petjades -ans també restaurà el camí-, seguint el qual vida i mort són santificades i adquireixen nou sentit. Però l’home cristià, configurat a la imatge del Fill que és Hereu d’entre molts germans, rep les primícies de l’Esperit, en virtut de les quals és capacitat per a complir la llei nova de l’Amor. Per aquest Esperit que és penyora de l’herència, tot home és restaurat per dintre, fins a la redempció del cos... Tal és i tant gran el misteri de l’home que la Revelació cristiana aclareix als fidels. Per Crist i en Crist, doncs, s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort amb la seva mort, i ens donà la vida a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare”.

                                               Tota aquesta mina i pou d’afirmacions que fan referència a cadascú de nosaltres i que ens relacionen íntimament amb el Gran Misteri de l’Encarnació és una prova de les implicacions que suposa el fet de llegir el relat de l’Anunciació a Maria que fent-la Mare de Déu humanat, havent-nos permès d’assistir com a coprotagonistes –entre bastidors, si voleu-, però presents i esbalaïts per una escena digna d’aquest diumenge tan proper al Natalici actualitzat i viscut en propi. Nadal es clou en Maria, Mare novella, que ens donà el seu Fill com a herència també nostra. Aquest és l’autèntic Nadal que fa coveta al diví nadó en el cor de cadascú de nosaltres. El que s’escau, per damunt de tot, és allò que repetirem sovint aquests dies: “Veniu i Adorem-lo! I dirigint-nos afectuosament a Maria, Mare Excelsa de Jesús i amb un raconet del seu cor obert, per fer-hi estada si més no, almenys aquests dies propicis per a la tendresa... No se m’acut res més que entonar el Glòria a Déu, dels -molt possiblement acompanyats i acompanyant- el cor dels àngels que canten efusivament el Glòria. Jo en un raconet començo a desgranar el meu Glòria a Déu a dalt i a la terra Pau als homes que estima el Senyor. Afegint-hi: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria. Miraré de restablir el costum de la recitació tres cops al dia: matí, migdia i vespre l’oració de l’Àngelus que és una rememoració afectuosa del relat de l’Anunciació. Avui ens pot servir de benedicció la segona lectura que és el final de l’epístola als romans, després de repartir les felicitacions nadalenques(!) a tot un munt de col·laboradors seus. Llegiu, llegiu! Tot el capítol 16 és un devessall de salutacions: Comença: “Us recomano la nostra germana Febe diaconessa que és a Cèncrees... 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV d’Advent, 24-desembre-23 Sabadell

Homilia del diumenge 17/12/2023

          JOAN,  TESTIMONI   DE  JESÚS,  LLUM  DE  LA  VIDA

                                               L’expectativa de l’Adveniment-Natalici de Jesús es fa cada vegada més intensa, més assaborida, més delerosa. Ja hi som, com aquell qui diu, només resten set dies, i la Litúrgia ens demana que intensifiquem una preparació com seria desitjable; com si fos la primera en què hem pres més pregona consciència de que ens afecta molt endins, tant com que “ens doni un nou horitzó i, amb això, una orientació decisiva” i segueixo citant altra volta el papa Francesc que hi afegeix: “Només gràcies a aquest Trobament –o retrobament-en la Persona de Jesús amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. Quin Nadal més entranyable no fora, si ens poséssim en les mans modeladores del Diví Terrissaire! Remodelats, reconfigurats a la seva semblança!

                                               La litúrgia d’avui és declaradament testimonial. S’hi donen cita, d’entrada, el profeta Isaïes que testimonia profèticament que Jesús és l’Ungit (=Crist) sobre el qual l’Esperit –que hi plana- és el Messies cridat i enviat amb la Missió de Redemptor (=alliberament) de tot destret i opressió, declarant com l’any de gràcia o any sabàtic (=cada 50 anys) en què s’havien de desfer de totes les possessions amb el retorn als seus amos. Un esdeveniment singular dictat per Moisés i que aplicat a l’Adveniment del Messies suposaria un alliberament radical socio-econòmic, com per retornar a zero i recomençar novament. Això, en el pensament i cardíaca del profeta, li fa exclamar en una segona part com un Magníficat primacial que donarà pas a convertir el salm responsorial en el cant del veritable Magníficat de Maria, on -amb Ella- donem gràcies pel misteri de l’Encarnació a Jesús nonat i ja present en el si de Maria, que havent mirat amorosament el seu capteniment de petitesa ha portat a Déu a mostrar-se-li misericordiós i meravellós. L’amor a Ella s’ha difós en tots els qui de generació en generació en seran beneficiaris en total gratuïtat. Això ens afecta també a nosaltres!

                                               L’aclamació, que com sempre emmarca el missatge de l’evangeli, ho fa amb una ressonància de la profecia d’Isaïes que hem proclamat ja en la primera lectura i que, a més, serà la declaració messiànica que Jesús feu al seu poble nadiu i que en identificar-s’hi promou una consternació-escàndol que per poc li costa la vida, un senyal preclar del no acolliment dels seus convilatans i que després s’estendrà a tot el poble d’Israel, per obra i desgràcia dels caps religiosos, en ocasió de la seva passió i mort en la Creu. En efecte, al Pròleg de Joan es constata que havent vingut a casa seva, els seus no l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu Nom, els ha concedit de ser  fills de Déu. Advent-Nadal prova del reconeixement de Jesús com a Messies i Fill de Déu. Veniu beneïts del meu Pare, perquè l’hem reconegut a Ell, segons el secret del Dia de Crist Rei, en les menudes-excel·lents de les obres de misericòrdia!

                                               L’evangeli d’avui és d’una gran riquesa, centrat primordialment en el Testimoniatge que Joan fa de Jesús davant de l’ambaixada dels “referents del sistema religiós de tot el poble, enviats des de Jerusalem per tal d’esbrinar la identitat de la persona de Joan Baptista.  Noteu que el seu contingut té tres parts. En la primera presenta la figura del Baptista inserida en l’himne cristològic que és el Pròleg on Joan l’evangelista posa la figura preclara del Baptista vingut com a testimoni de que la Paraula era la “Llum de la Vida, Llum perquè per Ell tothom cregués”. Per Nadal en tenim un primer tast i en Ell som il·luminats i creiem que Ell és la nostra Vida veritable. A continuació, els emissaris de Jerusalem enviats pels “jueus”, patronímic que l’evangelista ( per ben 67 vegades) usarà per denominar els caps del sistema religiós i seran els perpetus contradictors de la identitat de Jesús. Volen saber de llavis del qui se sospitava que no fos la figura esperada pel poble... D’aquí la requisitòria: Ets tu el Messies?  Elies? , el Profeta que esperem? El testimoni de Joan fou aquest: Rotundament, no, no soc cap dels denominats! Doncs, què dius de tu mateix? Soc -citant Isaïes- una Veu que crida en el desert (i el desert són ells mateixos!) Aplaneu el camí del Senyor! Insistència, ara per fi per part dels fariseus, impugnadors de Jesús, sempre, en l’evangeli  de Joan: Doncs com és que bateges? Joan per resposta els diu: “Jo batejo només amb aigua, però tot i que no el coneixeu ja teniu –suspens!- entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat. Negant, crípticament, fa l’afirmació de la vertadera figura del Messies.

                                               Aquesta declaració ve rubricada per la segona lectura que la situem redaccionalment al final de la primera carta als de Tessalònica, on Pau obre l’escriny de les essències de les actituds més diferencialment cristianes que anirà sembrant en les seves Cartes i que ara fan com un doll de motivacions a gaudir de l’expectativa de viure endinsadament com a deixebles en l’ínterim, entre la primera vinguda de Jesús i la darrera. Aquesta –intermèdia- és la nostra per doble motiu: De primer és la celebració de la Nativitat de Jesús, a festejar dintre d’una setmana que, a més a més, ve precedida i  impregnada de tota una lletania d’antífones que festejarem a les aclamacions de les Misses d’entre setmana següent, que posen en joc maneres de ser i de fer del qui ens naixerà i se’ns donarà com a Fill aquest Nadal, bo i esperant la darrera vinguda que segellarà la nostra pertinença com a fills de Déu en plenitud de vida

                                               Aquesta dominica tercera d’Advent-Nadal pren la denominació de domínica Gaudete, que era la forma solemne en què s’invitava a pouar la nostra alegria, m’agrada, millor: goig, felicitat, acontentament  en i per la proximitat d’un Advent-Nadal que invitava a viure’ls a plenitud. Per això m’ha semblat arrodonir aquesta invitació a viure’ls a plena “lloança de la vostra Glòria”: “Oh Déu, que contempleu el poble que espera, amb fe, la Festa del Naixement  del Senyor; concediu-li d’arribar a fruir d’una salvació tan gran i de celebrar-la solemnement amb goig desbordant”. Les notes de felicitat per la vinguda del Nostre Redemptor traspuen per tots els diferents llocs litúrgics i ens reafirmen en la idea de que el millor díptic celebratiu GAUDIUM ET SPES queda inclòs en les notes que dèiem en començar a fer els primers passos d’aquesta ruta que hem de desembrossar en el nostre cor i esperit, reomplint les roderes de rutines que ens roben la felicitat de saber-nos estimats i fruint d’un heretatge que ja ara, ara mateix, ens omple el cor. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i Setmana III d’Advent-Nadal, 17-23 de desembre del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 10/12/2023

                                         BENEDICTUS  QUI  VENIT...

                                               Avui obre plaça –és un dir- l’enigmàtic Joan Baptista, tan proper a la figura de Jesús, ja des de l’encontre de la seva mare Elisabet i Maria, la de Jesús, ambdós nonats. Volem reprendre l’escena de l’anomenada Visitació on es troben, saluden i exclamen paraules plenes de tendresa i molt més en una filigrana del reconeixement dels que al llarg dels anys es trobaran en una altra escena que marca època. Subtilment, la gràcia enllaça mares i fills. Diu Lluc que Joan va exultar, bo i reconeixent qui el visitava. L’Advent primer estimo que fou aquest Encontre. Sempre els embarassos m’han significat com un senyal i plasmació de bona esperança. Hi veig una tendresa inaudita en l’encontre entre les dues mares, com la trobada de l’Antic i el Nou Testament. Déu en Jesús, en la petitesa d’un brodat que es va fent en les entranyes marianes il·lumina el que ha de ser el profeta precursor de l’Adveniment del Déu que salva, també visitant-nos. Cada dia la Litúrgia de les Hores a Laudes de bon matí cantarà aquest Encontre entre els dos Testaments. Elisabet ens transmetrà una part de l’Ave Maria, bo i lloant la FE exultant de Maria que ha donat el SÍ més important de tota l’existència humana i de tot el creat. Ho relata Lluc i és bo que ho resem sovint en l’Àngelus que és el moment primacial del misteri de l’Encarnació, misteri dels misteris que perfumarà tot l’Advent-Nadal, conjuntats, com dèiem diumenge passat. Temps només apte per a persones que saben i viuen en tendresa continuada. Tendresa que és la conjunció de l’Esperança i la Joia. Ja sabem de què va! Zacaries ens acompanyarà en la doble profecia en relació amb Jesús i en Joan. Déu en la figura encara velada de Jesús, revalida al promesa feta al pare Abraham, que serà pare de Jueus i de Cristians. Promesa de qui li donaran culte amb santedat i justícia tota la vida. (Això és concordant al·lusió directament a tots nosaltres, inclosos en el Benedictus!). Després, dirigint-se al seu fill Joan, infant, profetitza que serà el Profeta de l’Altíssim, perquè prepararàs els camins de Pau, els de Jesús, el Messies. Precursor, veu encesa, premonitora de la verdadera il·luminació que ens vindrà com un sol,  d’aquell a qui jo no puc ni deslligar les sandàlies del que ha de venir, que “obrirà camins de pau”.

                                               Voldria posar en valor el text del pre-faci (mai tan ben significat com si fos un petit advent precedint, abans de la consagració. Ressalto allò que solem dir sense parar-hi massa esment, en dir-ho o sentir-ho: “És realment just i necessari, és el nostre deure i és la nostra salvació... que, sempre i en tot lloc, us donem gràcies per Crist Senyor nostre”. “Perquè Ell, quan vingué per primera vegada, assumint la feblesa de la condició humana, dugué a terme el pla de Redempció, preparat per l’Antiga Aliança i ens obrí el camí de la salvació eterna; així quan vindrà per segona vegada, en glòria i majestat, Ell mateix ens donarà el béns que ara esperem, tot vetllant, confiats en la seva promesa”. Les tres vingudes de Bernat: les dites i la nostra ara i aquí!

                                               Tenim avui al prosceni la figura sarmentosa, configurant un model de vida que no és imitable, sí que ho és el missatge rogallós que invita a un baptisme de conversió que serà el pre-faci, el pre-ludi de la nostra Trobada amb Jesús, que, una vegada més, vull reportar aquelles paraules que Francesc cita als inicis del document La Joia de l’evangeli, perdoneu perquè l’he citat manta vegada, però és que val pel millor Advent! La frase és cita de Benet XVI i diu així –no perdeu la significació de cada paraula-: “Hom no comença a ser cristià (Advent-Nadal-Vida-Passió-Mort-Resurrecció) per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel Trobament, amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Destaquem el sentit de novetat que enclouen aquestes expressions: Trobament, com a cosa inaudita, com qui desenterra un tresor, com un que cau en la evidència com si fos la primera vegada del fet de la trobada, que té valor de descoberta, que acompleix un veritable enaltidor Esdeveniment. Noteu que se subratlla que és trobar, intimar, posseir i al mateix temps ser posseït per una Persona.  No em direu que aquí no s’hi pot llegir tota l’esplendidesa d’un Advent-vinguda, enlluernament com qui veu i sent l’arribada inesperada de qui –trasbalsat- considera haver fet sort i obrint així la vena del goig i l’esbalaïment. Sentir que la vida ha pres sentit definitiu. Vivint l’Advent-Nadal, amb aquesta lucidesa, de cosa excepcional, única que permet, més: esperona, clama per donar-hi, dedicar-hi tota la vida, sense revers, sense retorn possible. Ah, si visquéssim l’Advent-Nadal amb aquesta fruïció, amb aquest rendiment  d’esperit!

                                               Així pren sentit la Col·lecta del dia, quan ens convida no gens menys que a “córrer a l’Encontre del vostre Fill”· i, per escreix, a percebre que “el coneixement de la saviesa que ve del cel ens faci participar de la seva vida, la de Jesús”, per més infant que el contemplem aquests dies, que tenen, amb tot l’encant dels infants bressolats per la seva mare. Per Maria per a nosaltres... Tant de bo anéssim introduint-nos poc a poc en l’espiritualitat de la infantesa que hem redescobert en àmbits nous, a com ho vèiem -de dolcencs- als anys cinquanta... Teresa de l’Infant Jesús que bé que ens donessis una mà per entendre a mode de cristians madurs tot l’encís i la força atractiva, subjugadora que té aquest Advent-Nadal redescoberts per gràcia!

                                               Què bé que rimen les paraules exultants d’Isaïes, altres vegades tan incisives, àdhuc feridores, ara suaus i blanes, encoratjadores: “Consoleu, consoleu el meu poble, parleu amorosament. Escolteu una veu que crida: “Obriu en el desert una ruta al Senyor”. És la veu de Joan Baptista que puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies a Sió la bona Nova, digues sense por, alça ben alt el teu crit: “Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu. Porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien”. És exultant el salm responsorial: “Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació”. Sant Pere s’ajunta joiós a la proclamació de la vinguda del Senyor: “Tal com Ell ens ho ha promès: esperem un cel nou i  una terra nova, on regnarà la justícia. Per tant. Estimats, mentre espereu això, mireu que Ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles”. Joan Baptista reconeix que “després de mi ve el qui és més poderós que jo. Jo us he batejat només amb aigua, Ell us batejarà amb l’Esperit Sant”. Diguem a cor l’aclamació: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí; tothom veurà la salvació de Déu!”.  Renovem la vivència més pregona del cor: Que aquest sigui un Advent-Nadal nous de trinca, que l’Esperit hi faci filigranes. Veniu, Senyor Jesús, us espero amb deler!  Que aquest temps sigui un vertader Es-de-ve-ni-ment profusament cristià i evangèlic.   

P. Josep MªBalcells.

Diumenge i ara, més que mai, tota la setmana II d’Advent-Nadal, 10-17, desembre,  2023  Sabadell                         

Homilia del diumenge 03/12/2023

                                               ESPERANÇA  I  GOIG

                                               Intentant trobar un denominador comú a l’hora d’encetar aquest temps de l’Advent i, alhora donant una visió cristiana del món nostre (he canviat a posta “nostre món” per “món nostre” per donar-li significació més real amb la “realitat” dura que ens toca viure i a la qual hem de donar respostes precises i concretes, cadascú les seves, amb incidència pràctica amb allò que veiem, toquem amb mà provident i evangèlica), després de tenir a les mans la baralla d’opcions possibles, m’he decantat per concentrar-me en un parell de perspectives fondes i pragmàtiques: Esperança i Goig. Vull veure-viure aquest Advent-Nadal que, com veieu va amb un guió - entre les dues celebracions que donen inici i principis a la nostra convivència-presència-consciència en la nostra aportació al temps convivencial de l’Advent-Nadal. Les dues donen nom –va d’inicials- a la Constitució pastoral de l’Església en el món contemporani. Són Gaudium et Spes, o si voleu l’Spes que genera el Gaudium. Aquest document és dels més importants del Vaticà II. De pas subratllo que digui pastoral, el qualificatiu en el sentit  d’apuntar a una acció personal, de tipus pragmàtic en el món nostre, en les coordenades de lloc i temps, el típic: ara i aquí. El document comença així: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també  el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor. En efecte, la seva comunitat és constituïda de persones que aplegades en Crist, són conduïdes per l’Esperit Sant en llur peregrinació al Regne del Pare, i han rebut el missatge de salvació, amb el deure de presentar-lo a tothom. Per això, Ella es considera de debò lligada amb el llinatge humà i amb la seva història”. Noteu de passada, com reformula el mateix intent el papa Francesc en el seu document programàtic “La joia de l’Evangeli que comença així: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben  amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Tornant al document anteriorment citat, vull donar una ullada als capítols que desenvolupa i en el seu contingut hi trobarem en els accents hodierns, pautes d’acció i d’identificació, com a creients: L’enumeració només, dóna ja el ple sentit de la seva importància.

            1.- Situació de l’home en el món contemporani. 2.- l’Església i la vocació de l’home (Dignitat, Drets). 3.- La Comunitat humana. 4.- l’activitat humana en el món. 5.- El treball de l’Església en el món d’avui.

            Hi ha una segona part que porta per títol: Alguns problemes  més urgents:

1.- Obligació de fomentar la dignitat del matrimoni i de la família. 2.- El degut foment del progrés cultural (Situació de la cultura, avui. Deures més urgents dels cristians en relació a la cultura) 3.- La vida econòmico-social (El progrés econòmic. Alguns principis que governen tota la vida econòmico-social). 4.- La vida de la comunitat política. 5.- Foment de la pau  i promoció de la comunitat internacional. (Obligació d’evitar la guerra. La construcció de la comunitat internacional). Dates: G. et Spes: nov del 1965, Joia Evangeli: nov 2013; el nostre, ara: 3 des, 2023. Persistència, i més: urgència! del mateix missatge: Som-hi tots en bona hora i que Déu ens hi beneeixi! Dia que passa, més necessari: Una esperança ben trempada, que dóna lloc al dia de cada dia!

            En els Advents esventats per la roda del temps: Black Day, encesa de llums, despeses consumístiques. També els records i enyors infantívols... tot plegat Nadal-sense-Advent, tot esdevingut laïcitzat. Per a un cristianisme madur que hauríem de tenir i ens els hauríem de plantejar ambdós amb peu d’esperança i goig, treballats i audaços - si fos possible-; centrats en l’Encarnació, essent Jesús de Natzaret el RE-FE-RENT únic (en el sentit d’aplegar en una globalitat tots els sentits haguts i per haver...) Premi a qui llegeix aquests dies del cicle d’Advent-Nadal els documents citats. Bravo per a qui ho faci. No ens podem contaminar per les pors i el negativisme en relació al futur, que circulen per tot arreu. La negativitat que es respira s’ha de neutralitzar a base d’una batallera esperança i deixant-nos omplir de somriures i del goig autèntic que segueixen al bell i ben obrar. Ja ho diu el cant: “Lluita i espera/, no et deixis vèncer/, pren per senyera/ la teva fe./ Reneix a la vida/ reneix a la dansa,/ dóna esperança/ a la teva gent.// És Crist qui camina/ sembrant esperança,/ És Crist qui s’avança/ i ens dóna l’Esperit./ Si ens dóna la vida,/ primer la perdia;/ ens dóna la joia, / l’amor i la creu”.

                                               L’esperança és un dels valors més sostinguts per tots els humanismes de tots els temps. L’han proclamat de mil maneres. És d’una dimensió universal. És coneguda l’obra del poeta Péguy en “El pòrtic de la segona virtut”: “El que em sorprèn, diu Déu, és l’esperança./ I no me’n ser avenir./ Aquesta petita esperança que té un aire de no-res./ aquesta filleta esperança./ Immortal. // De la raça dels homes./ La fe és una Esposa fidel,/ La caritat és una Mare./ una mare ardent, plena de cor./ L’esperança és una nena petita de no res/ que va venir el dia de Nadal.../ I malgrat tot, és aquesta nena la qui travessarà els mons./ Aquesta nena petita de no-res./ Tota sola portant les altres, la qui travessarà els mons acomplerts”. Prenent de la segona lectura d’avui tenim la convicció de Pau, un capdavanter de l’esperança, llegim: “El testimoni que doneu de Crist s’ha refermat tant en vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor. Ell us mantindrà ferms fins a la fi”. I a l’evangeli sentim la veu de Déu que ens diu: “Estigueu atents, vetlleu”. Res de temences, res de por. Els destrets del món d’avui –i són tants!- demanen persones coratjoses, plenes d’ardideses, confrontant pessimismes, negacions de futur, des-animats. Cal repetir la pregària de la confiança i de l’esperança: Veniu, veniu. Marana ta, Amén veniu, Senyor Jesús”. Així acaba l’apocalipsi, Així comença en nostre Advent-Nadal. La paradoxa constant: avui embalsamem les nostres foscors amb un mantell de llumetes i coloraines. Els regals de no res, fútils, van embolcallats de paper de plata. Ens posarem a taula el dia de Nadal i Jesús ens hi plorarà... Tot progrés és fruit d’una fermesa en l’obrar de cada dia. El futur del món és i està en el present de les aparents menudalles de cada dia. “Quan donàveu... m’ho fèieu a Mi”. Eureka, aquest és el secret que portem al cor des del dia de Jesucrist Rei de l’Univers! És o no és?

P. Josep Mª Balcells.

Primera setmana, que no solament diumenge. 1er d’Advent-Nadal 3 des. 23 Sabadell

Homilia del diumenge 26/11/2023

                    JESUCRIST,  CENTRE  DE  TOT  EL  CREAT

                                                           Avui, Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. És la celebració del domini de Jesús sobre totes les coses i persones, natura  inclosa, macrocosmos i microcosmos. Aviat es diu, sense abastar gairebé res del que cau sota el nostre esguard sensorial, mental i l’univers ignot. Sota aquesta grandiosa apel·lació englobem cel i terra. Tot comença més enllà del més enllà, quan Déu decideix prendre natura humana per portar a terme la renovació de la nissaga humana, modelant-la a imatge del seu Fill, nat de Maria i predicant el nou Regne de Déu i oferint a tota criatura la capacitat d’assolir una participació en la vida de Déu. És el misteri de l’Encarnació en Jesús, fet imatge visible de Déu i fets nosaltres a imatge i semblança de Jesús. Digne colofó de tota la celebració in extenso de totes les vicissituds de la vida i missió tant històrica com metahistòrica de la segona Persona de la Trinitat Santíssima, o comprehendrem els misteris de la Infància i la Passió i Resurrecció, més l’enviament de l’Esperit Sant. És en aquest sentit la Festa Major que junyeix cel i terra en “lloances,  benediccions, adoracions, glorificacions i en accions de gràcies per la immensa Glòria de Déu U i Tri. Festa que s’afegí al calendari litúrgic amb el millor encert de fer de Clausura de tot l’any Litúrgic. Els nostres raonaments ens queden mínims i inadequats per raó de la complexitat del que volem celebrar. Sort tenim de la fe que -tot i la obscuritat- ens apunta en la revelació de la qual en traiem el “fet” i només les beceroles de la seva immensa vastitud de l’entrellat de les innúmeres significacions. Pau el gran des-velador dels misteris de Jesús en unes poques però significatives puntades ens atansa als misteris de Déu. Així hi llegim en la carta dirigida als colossencs: “Ell ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim la Redempció i el perdó dels pecats. Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la Creació, ja que Déu ha creat per Ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles... Tot ha estat creat per Ell i destinar a Ell. Ell existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a Ell... Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud. Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist. Davant de les excelsituds del que afirma Pau només podem restar en silenci i -si en som capaços- en adoració prosternada.

                                                           La Col·lecta fa de calcat ressò de les paraules de Pau. Diu: “Déu bondadós i entranyable, Vós heu volgut reunir totes les coses en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers. Feu que tota la Creació alliberada de l’esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre”. L’expressió glorifiqui la solem usar per adreçar-nos a Déu. Aquest GLÒRIA a Déu Pare, Fill i Esperit Sant... que usem tan a la lleugera potser, és com portar la solemnitat de Crist Rei a la pregària més usual.

                                                           La figura del Bon Pastor és omnipresent en totes les lectures. En la primera lectura presa del profeta Ezequiel, dels que més es van atansar a Déu entre els profetes de l’Antic Testament, comença amb aquest re-rubricat “Jo mateix i desgrana les diverses accions d’un pastor digne de tal nom: “buscaré les meves ovelles, faré el recompte, les comptaré, les pasturaré, les duré a reposar, cercaré la perduda, les faré retornar. Les pasturaré totes amb justícia”. I acaba dient: Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits” Com sempre el salm 22 canta les excel·lències del Bon Pastor, salm que l’hem assaborit tantes vegades: celebrem que en Ell “no em manca res”.

                                                           El final de la lectura d’Ezequiel  em porta com de la mà a l’evangeli d’avui que és, com hem dit manta vegada, com la sublimació de tots els administradors que han fet fruitar els “possibles” del Rei o de l’Amo; també és el digne acabament del seny previsor de les noies del seguici o acompanyament del nuvi a la celebració de les noces celestials. L’evangeli d’avui es presenta com un final de festa amb tota la catifa roja que vulgueu. L’escena és de final, però que l’hem d’entendre més com una paràbola per la riquesa i pregonesa de l’ensenyament que sorpresivament uns i altres veuran el secret de la saviesa del Regne. Acostem-nos-hi amb una atenció suprema per captar l’arcà amagat a bons i no bons. Dirà Jesús als de la dreta,  havent separat prèviament les ovelles a la dreta i les cabres a l’esquerra; “Veniu, beneïts del meu Pare” i desgranarà uns quants quan jo tenia fam, em donàreu menjar... Sorpresa que anirà en augment després de la desfilada de les benaurances. Ells es volen excusar fent uns admiratius quan us? L’estupor i l’esbalaïment seran majúsculs quan Jesús acabarà dient el perquè, a més amb la frase que expressa tota la convicció: “us ho dic amb tota veritat; “tot allò que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a MI”. No cal que posem la sorpresa dels que no feren les obres de misericòrdia referides a Ell. Ja sabem la resposta que és la gran lliçó d’aquesta solemnitat. Déu és servit en les minúcies fetes als petits amb els que ens relacionem cada dia. Això ens porta a donar significació evangèlica, interposant la persona de Crist en tota petita acció en favor dels petits del Regne. La magnificència del començament a les enlairades, àdhuc incomprensibles, grandeses de Jesús Rei, les recollim com a perles en la més entranyable fraternitat: Jesús per un miracle inabastable el servim i trobem, com si ens fes l’ullet en els companys de camí domèstic, quotidià. La grandesa s’amaga en la petitesa. Em fa pensar en aquell llibre de Nuccio Ordine: “La utilitat de l’inútil”. L a gran lliçó de tot l’evangeli, que ens sembla tan llunyà com impossible a primer esguard, resulta que Jesús ens ho fa proper, accessible, “tirat” (ep, atenció que no es tan fàcil entreveure el Rei de tota la Creació en el quotidià!) “Si no us feu com uns infants no entrareu en el Regne dels cels”. Justament a l’aclamació abans d’entrar de puntetes a l’evangeli, cantem: “Beneït el qui ve en nom del Senyor”, tant a Ell, com ho cantem al Sanctus, com a aquest reguitzell d’infants que Jesús privilegiava i que els beneïa amb l’afecte primorós –diguem-ho- del millor i més Bon Pastor mai vist per aquests verals!  Acabem amb la conclusió de l’aclamació: “Beneït el Regne del nostre Pare David, que està a punt d’arribar”. Vestim-nos de Festa Major i celebrem la Grandesa de Jesús en la petitesa dels menuts, espills de la bondat de Déu. Acabem amb aquest “Així Déu serà tot en tots”, de Pau a la segona lectura.  “Regne universal i etern: Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món. “Crist ahir i avui, Principi i Fi, Alfa i Omega, D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder. Per tot l’eternitat. Amén.   

P. Josep Mª Balcells.

26 de novembre 2023   Sabadell

Homilia del diumenge 19 /11/2023

                                      ADMINISTRADOR  BO  I  FIDEL

Situem-nos en el context propi d’aquests últims diumenges d`aquest mes i  també de finals de l’Any Litúrgic. No podem obviar el fet de que se’ns sol·licita com una mena de balanç per ambdós motius. Voldríem afirmar d’entrada que no es tracta de viure’ls com si fossin un examen i que no entréssim en la conscienciació de que haguéssim de fer com un acte de donar comptes. Només ens plantejarà la necessitat d’organitzar-nos per ordenar el nostre viure i conviure d’una forma més planificada de com solem fer-ho habitualment. La vivència de la vida cristiana ha d’aprendre molt de com podem ser eficaços en l’obra del nostre creixement espiritual. De la dimensió del que solem dir postrimeries o ultimitats, és a dir, de veure com apuntem a donar raó de nosaltres mateixos, sabent que en el nostre viure hem de tenir visió, propòsit, estratègies d’anar endavant, sabent mitjans i projectes, per tal d’atènyer uns objectius proposats, cercats i veient-nos caminant amb monjoies que plantem i anem superant. Si la vida cristiana no té especificades metes a aconseguir, acabarem per no moure’ns realment i no anar a la bona de Déu (?) o pitjor, a la deriva(!). Tot depèn, està clar, de com pretenguem el viure la nostra condició de persones (cridades i vocacionades), amatents a créixer i a descobrir vessants nous, inexplorats, que donin fil de continuïtat, de creixement, d’albirar  àmbits nous que propiciïn el goig de viure amb sentit i amb eficàcia. Créixer: això és el tot!

                                               De la Missa d’avui, en primer lloc, en destacaria la primera lectura que és de la 1a.Carta de Pau als tessalonicencs. L’hem anat llegint al llarg de cinc diumenges seguits. En ella Pau fa precisions sobre la mort i la vinguda de Jesús, l’esperada (!) És el primer document del Nou Testament. Pau va tenir una visió en la què se li va aparèixer un home que li va dir que anés a Macedònia. La comunitat de Tessalònica fou la primera que s’estableix a terres del que serà Europa. Escrita a començaments de l’any 51 dC., a només a espai d’una generació des de la mort i resurrecció de Jesús! Seria fer-nos un honor a nosaltres llegir-la tota sencera, perquè d’alguna manera s’inicia l’evangelització amb ells el que serà temps a venir la urgència nostra d’ara mateix, perquè no és altra cosa la petició del papa Francesc en la seva exhortació primera del seu papat, és a dir: “La Joia de l’Evangeli”. Ens podríem sentir copartícips de les primeres experiències apostòliques de Pau, seguides ara a gairebé dos mils anys després, per les del benamat Francesc que són també les nostres pròpies. “Vetllar i viure sòbriament”: seria saber-nos deixebles de Pau com els de Tessalònica.   No hi afegiré res més, perquè m’estira més el tema de la paràbola dels Talents, centre de les altres lectures dominicals d’avui. En efecte, Jesús ens situa en el moment important en què un gran senyor, havent-se d’absentar, confia les seves quantioses possessions a tres experts administradors, assignant-los-hi segons les seves capacitats, a un cinc milions, a un altre dos i a un tercer un milió. Passat un temps que se suposa llarg de forma que els tres haguessin tingut temps per a administrar-los, són cridats a rendir comptes... Només ens entretindrem amb els dos primers que han fet produir els havers del seu amo, tant com n’havien rebut. L’amo lloa la seva gestió i a més de felicitar-los amplament els dobla la quantitat a administrar. Deixem de banda el tercer que s’excusa en el rigor del seu amo i en lliura-li la quantitat que li fou assignada sense ni tan sols haver-ne tret els mínims interessos, el fustiga tot dient-li que li seran preses les quantitats que havia d’administrar i l’acomiada no pas de bones maneres... El que ens interessa és centrar-nos en nosaltres mateixos, en realitat essent administradors de bens no nostres. Cal insistir en què en tots nosaltres hi ha, només pel fet de venir a la vida, en la simple consideració de ser humans, no tenim en propi ni la vida, que ens és donada ni les diverses capacitats i capacitacions humanes en tots els aspectes globals de la vida. De tot això, només en som administradors. Cal fer projectes per portar endavant feines, desigs, col·laboracions, etc. Aquest és el cabal que hem de posar en el millor rendiment. D’això en tenim certament fondes responsabilitats. A més dotació, més dedicació i més eficàcia. L’home val per allò que ha sabut desenvolupar. No són tant els resultats, sinó la posada en joc per allò que podem ser i fer... A això encara hi ha un vessant més, sobreactuant com a fills de Déu, batejats i amarats de gràcia, que ens dota i esperona a donar fruits de tota mena. Hem de donar raó de nosaltres, tant d’un punt de vista personal com social. No podem tancar els ulls a la capacitat de visió per ampliar àmbits de gestió personal, social, espiritual i evangèlica. A la paràbola es posa de manifest la confiança de l’amo respecte a tots els cridats a administrar. Hem de ser decididament actius, previsors, planificadors als tres terminis que s’estilen en tota governança: a curt, a mitjà i a llarg terme. Hem de saber què puc fer, què no puc fer, què podria fer, si... Tot això i més s’hauria de prospectar posats a la feina. La nostra felicitat deriva d’una impostació personal que pretén “el més i millor possibles”. Això de cara al mirar-nos en el mirall de la nostra consciència, a la nostra resposta social i també i no menys en tots els aspectes de la nostra condició de cristians i de –diguem-ho admirativament- fills de Déu!, amb una crida, vocació, projecte, estratègies, que no se’ns pugui dir que potser vegetem, sense els al·licients de responsabilitat i d’efectivitat. Entre els “possibles” tenim l’acció permanent de la gràcia que “ens antecedeix i que ens acompanya”. Ai, què estimulant la col·lecta: “Senyor, Déu nostre, feu que us servim sempre amb el goig al cor, perquè la felicitat només és plena i perdurable , quan us servim a Vós, autor de tots els béns”. La paraula sagrada de servir hi primeja. Servir és més un dret que un deure!

                                               Una commemoració a la segona lectura on es fa l’elogi de la mestressa de casa, de la qual tenim entranyats uns records perdurables , motivadors, enaltidors, “lloca” que fa família, “pal de paller” que és l’alma mater de totes les famílies que es van creant al seu entorn. Això ho revalido en moments en què llegeixo coses que hem fan mal al cor. Singles i similars... Ai, famílies que no són “castells per enfilar-s’hi successivament enxanetes i enxanetes, pel goig de tots els que hi fan pinya i folre. Llegiu, llegiu aquest salm  responsorial! Què bé que hi lliga amb la primera lectura que ens posa la mare que hem tingut i que seguim tenint, Paraula de Déu! Les nostres referents, sí, re-fe-rents, Salve!! Encara hi afegeixo l’oració sobre les ofrenes: “Senyor, feu que aquests dons que us hem ofert ens ajudin a donar-nos millor a Vós i ens obtinguin la felicitat que mai no s’acaba”. I com a tornada evangèlica: “Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor. Qui està en Mi dóna molt de fruit”. Administradors, ve de ministre, servidor, a molta honra seva, de Déu i nostra!  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 19, novembre 2023. Sabadell

Homilia del diumenge 12/11/2023

                                       ASSENYADES  I  PREVISORES

                                                           Durant aquests tres últims diumenges de novembre que es corresponen amb els tres diumenges que ens resten per cloure l’any litúrgic, any que l’hem dedicat a la lectura de l’evangelista Mateu, farem la lectura sencera del capítol 25, dividit en tres perícopes (o trossos). Cal precisar que el següent, el 26, ja s’endinsa en tot el tragí - pitjor-millor(!?)- o en la tragèdia de la Passió. Tot el 25 ens parla de dues paràboles (la d’avui que és de les deu verges i la propera, la dels talents i acabarà amb l’escenificació del Judici Final, que és com si fos una paràbola més). El context és de la relació de l’Església d’aquí, que som tots nosaltres, pelegrina, i de les postrimeries que en deien, on va a desembocar tot el nostre viure humà i les relacions amb el cel-pàtria de tots els fills de Déu. Tenim el mal costum, derivat de les nostres catequesis d’antany de centrar-nos religiosament, majorment, sobre el pecat, millor dit els pecats (en plural que és la forma de fer-los objectius, separats, concrets, com si la quantitat -possiblement real- se’ns mengés allò que dona el to envers la qualitat de l’actitud pecadora d’arrel, que explica el perquè de l’orientació, de la inclinació de fons al mal. Als pecats hi hem d’afegir l’infern (pecat i infern) que van castrar la nostra religiositat, entenebrida, que ens va apartar més de la fe per la por, que no pas la positivitat en la nostra relació amb Déu.  Aquesta pedagogia maldestra, més pròpia de l’Antic Testament que no del missatge redemptor i enaltidor de Jesús en els evangelis, ens ha marcat enutjosament més que l’estímul encoratjador del cel i la gràcia que ens hi porta. Hem exagerat les tintes de negativitat en relació amb l’actitud primordial de Jesús que segons Pau: “On hi ha hagut pecat, més hi ha sobreabundat la gràcia”. La por és molt mala consellera, la de que al final “que ens agafi confessats”, la de “tenir els papers en regla”, la “d’evitar el pecat per no caure (sic!) en l’infern”. Tot això ja pertany a un passat no certament gloriós d’entendre mínimament el què significa la redempció i la salvació, els grans dons permanents de Jesús envers nosaltres. Ens han de tractar com a persones “grans” que val tant com que no ens minoritzin, adults que ja han entès el que significa tot l’entramat de l’Encarnació, que ens fa mirar més cap-al-cel que no pas cap a totes les nostres limitacions i jocs d’autoenganyar-nos i de anar amb Déu amb criteris del “do ut des”, de regatejar una redempció per aconseguir meritòriament(!) un final feliç. Estem ja en “altres temps” en què se’ns fan més raonables totes les nostres desraons no possibles sinó ben reals. La pedagogia evangèlica ha de comptar amb la desitjada estima de les nostres persones, la nostra autoestima, perquè si només podem esperar de nosaltres més que dèficits, que entrebancades, que torçades inclinacions al mal, sabent que això no és vida i que hem de ser nosaltres mateixos a ser ponderats, justos, a no cedir a la visió jansenista i “empecatada” sense remei ni sortida. Així no sortirà cap sant, ¡què sant, desequilibris mentals! Som pecat però salvats! Val més un cel petit que defugir d’un infern tenebrós. Que hem estat redimits, senyors meus! I no precisament perquè hem sigut bones persones; ha estat l’afer propi de Jesús el determinant de tota la salvació que ens ha estat oferta primàriament. Déu és AMOR, ho tenim clar? Cal descobrir el goig del perdó i retornar a la visió positiva, enaltidora, joiosa d’esdevenir pecadors redimits,  Cal obrir el cor i l’ànima a un saber-nos estimats, empesos a fer el bé i l’amor misericordiós, ajudats per la gràcia que ens serà preventiva i acompanyadora. El camí del cel és el cel mateix, és allò que intuïa Antonio Machado quan deia que “el camino se hace al andar” davant de les derives mentals del “no hay camino” previ. Es fa el cel pregustant-lo i rastrejant el bon gust de les nostres sovintejades aproximacions!  Hem de creure en Déu i també en nosaltres mateixos o, si no, la cosa no funciona, com ho tenim experimentat de pedagogies de la por, de les temences, del que “no podrem...”, malversant l’empenta que ens dona el saber-nos estimats per Déu, malgrat tots els nostres “malgrats”. Sí, creiem en Déu i també en nosaltres, ajudats per la gràcia prevenient i previsora i que ens acompanya sempre, tot i no veure-ho, cegats de nosaltres! David ens és un exemple. Ja sabem com les va “gastar” (adulteri, assassinat i acceptant la dona d’Uries, després de la seva mort, provocada per instigacions del mateix David), Perdonat David, exclama al salm 50: “Torneu-me el goig de la vostra salvació... Ensenyaré els vostres camins als pecadors, i tornaran a Vós els qui us han abandonat. La víctima que us ofereixo és un cor penedit: un esperit que es penedeix, Vós, Déu meu no el menyspreeu”. A la capçalera del salm 50, per indicar la manera adequada de resar-lo, hi llegim: Dels Ef. 4, 24-25: “Que es renovi el vostre esperit. Revestiu-vos de la nova naturalesa”.

                                               Tot això per... donant un cop d’ull i de ment als tres evangelis vinents com aquell qui llegeix els textos truncats, només en la part estimulant, declaradament positiva, veient el cel com a terme de les paràboles de Jesús i deixant en via morta l’infern, a què s’ha al·ludeix en les segones parts. De les deu noies que surten a rebre l’espòs, tot per fer-li de seguici o d’acompanyament, agafem-ne només les cinc assenyades i previsores, que faran de corona i embelliran l’entrada a la sala nupcial de l’espòs, boda que preludia la festa celestial, bell epinici cantat: “Glòria a Déu a dalt del cel”. Com si Jesús només hagués dit mitja paràbola, la part positiva només. Suggereixo de fer el mateix amb la paràbola del talents i amb aquest meravellós final i judici, fent veure que Jesús es fa present en totes les obres de misericòrdia davant la meravella de tots els que les practiquen, ignars de que és el mateix Jesús a qui donen acolliment!

                                               Les paràboles les hem d’actualitzar i personalitzar. Identificats amb les bondats que es fan presents en les paràboles, llegides en la positivitat, encara que hi hagi una negativitat que amb l’ajuda de Déu la podem pedagògicament silenciar, de moment. En l’evangeli d’avui plantegem-nos ser uns més amb les noies prudents, assenyades i previsores. És la forma d’entrar en el banquet nupcial, on l’Església és cridada a ser, estar i gaudir. La nostra vida és una espera i un retrobament amb Jesús ressuscitat, l’espòs que ens introduirà en la seva intimitat, bodes que són el deler més gran del nostre viure i que per tant estarem a l’aguait per secundar el crit de “L’Espòs és aquí, sortiu a rebre’l”. Això es produeix de continu en la vida espiritual de cada dia, en espera de l’última invitació al final terrenal. En sabem el preu i senyal: ser assenyats i previsors. Estar preparats per -en qualsevol moment- rebre’l per  gràcia  amb el cel com a crida, motiu, invitació, terme feliç, moment de plenitud. Deo gràtias! 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXII durant l’any, 12 de novembre del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 05/11/2023

                                        DIUEN,  DIUEN...  I  NO FAN

                                               Atenció a posar-nos els audífons evangèlics que avui va de reconvencions! Com a introit (diguem-ne cant d’entrada o confiteor: agafem el salm 50, sobretot els capellans i similars: ·No m’abandoneu, Senyor, Déu Meu, no us allunyeu. Cuiteu a defensar-me, Senyor, salvador Meu. No costa res dir tot el que vulgueu, a fe que en tenim els dits pelats: llengua, llavis i paladar i tot! Aquesta pedagogia no va enlloc. Predicar amb l’exemple, que ens hauria de sortir, sense voler donar lliçons. Ens perdem per “alliçonar”, cantant la Cartilla. Amics, els temps han canviat, ho sabeu prou bé. Encara volem educar amb els criteris d’abans: Diumenge passat: “No toquis, no diguis, no facis. Us sona això? Això és Antic Testament pur; i pel que sembla va arribar fins ahir mateix..! El  tema és les companyies que freqüentem: la normalitat avui és campi qui pugui i vulgui. Serem arrossegats. El Cristià -Evangèlic de veritat- és el que sap que avui anem contracorrent amb esforç i sobretot amb moltes ganes i... tot amarat del context de la Col·lecta que ja exposarem de seguida, però us vull advertir perquè em passa a mi... Que si deixo de remar sense destorbs, me’n vaig irremissiblement cap avall, i si bado molt, acabaré en l’oceà de la immensitat de misèria i del no res...

                                               La Col·lecta és l’oració màgica, ho diu tot d’amagatotis i sorprèn als des-pistats (foraviats!): Parem atenció, amics i amigues: “Déu misericordiós (no podia començar millor i més evangèlic), que feu als vostres fidels (ens hauríem de sentir com amadores fidels: l’expressió és reina en els salms!) la GRÀCIA (ep, que tot és gràcia i la nostra Mare n’estava plena (no perquè s’ho havia guanyat, per molt bona noia que era, sinó per l’estimació que Déu Pare li tenia ab origine). La gràcia... (havíem parat massa de pressa) de SERVIR-VOS d’una manera digna (què és la dignitat? D’on ens ve? TOT és gràcia) i meritòria (no m’agrada aquesta paraula que és del més ranci, antic,“menystenible” concepte (no ens guanyem res; tot és estimable coresponsabilitat; no m’han de donar res per ser bona persona, per ser digne, honest, no dic complidor perquè ho esgarriaríem tot plegat: ¿o som amics, o som fills, o som germans? No entendríem res: no fem pel “càstig” temut, comminat? Ara estem al Nou, Novíssim (es veu que encara l’hem d’estrenar?) o No n’hi ha, ni convé de cap manera a l’Antic Testament, que és el tema a considerar aquest diumenge ¡atents a la jugada! (la primera lectura: que sintonitza com sempre amb rodonesa amb l’Evangeli del Gran Mateu) que hauríem de llegir-lo fins al final que cou! I de valent! Acabo la Col·lecta: els acabaments són la gràcia de les col·lectes, perquè és la nou, el rovell de l’ou de la pregària. Recordeu que la comencem dient: PREGUEM: i jo en nom vostre la proclamaré: concediu-nos de córrer sense destorbs cap als béns que prometeu. Demanem, ben demanat; (si no, seria un entreteniment, que ¡ens hi juguem el que som i el que voldríem ser! ajudats per la gràcia, s’entén, o no?) De córrer (sí, córrer; estem sempre en cursa amb nosaltres mateixos, competint per veure si superem les nostres migrades “marques”, sense destorbs (d’on poden provenir aquests engavanyaments, sinó de nosaltres mateixos que ens podem prendre a la “lleugera entrebancadora”, cap (no gens menys!) als Béns que ens PROMETEU (allò promès és deute -que dèiem d’infants-. Ara llegim-la d’una tirada i la que s’armarà, ¡si llegim amb tota l’atenció!

                                               Ara, va ja contra qui us escriu: aquest Malaquies no ens deu estimar a capellans i similars. Jo obro camí... “I ara, sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de Mi, si no esteu atents a honorar el meu Nom us trauré el poder de beneir (ep, que sou vosaltres a perdre-hi allò més preuat que tenim els capellans i similars: poder alçar les mans i implorar totes les benediccions per a tothom qui ens les demana i que jo d’ofici les he d’implorar de Dalt (Quina paraula tan rònega la d’ofici, si la diem d’un servei degut, sí: degut a tots vosaltres!)  Sabeu que nosaltres “hem” de pregar l’Ofici del Breviari o la Pregària de les Hores, cada dia en nom vostre i de l’Església Catòlica, ep em deixava Santa i és per definició que és santa (Tots Sants està aquí a la cantonada: no sé què us van dir el dia 1 de novembre?)  Segueix: “Vosaltres heu abandonat el camí dret (us hem perdut de vista: on sou, on som? I ara ve la grossa: “I en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat... Ai, les esglésies cada vegada més esclarissades, ¿perquè no venen? Han vist que no us donàvem EVANGELI del bo, nutritiu. S’han desnodrit, cercaven allò d’Isaïes: menja autèntica, ecològico-evangèlica, vins dels que entusiasmen i enalteixen... I, encara més, continua per a espavilar la nostra droperia, la nostra impreparació, convertint la nostra “missió” en una ”professió” de funcionari de finestreta esperant que vinguin, i no sortint!, com ens demana el nostre benamat papa Francesc... “Heu violat l’aliança que jo havia fet a Leví: viure només de la bona voluntat dels feligresos. Leví no va entrar en la distribució de terres, perquè ells havien de servir en el Temple (aquest s’havia convertit en una finestreta, d’aquelles de ·Vuelva usted mañana). Per això faré que tot el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres heu fet AMB MI, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat (no donant menjar nutritiu evangèlic, rebaixant les fites, se’ns ha aigualit l’invent!) Quan les Escriptures comencen per un interrogant: agafeu-vos que venen corbes!: ¿No tenim tots un mateix Pare? ¿No ens ha creat el mateix Déu?

                                               “De Pare, només en tenim un, que és el del cel; de Guia només en tenim un, que és el Crist”. Tenim un diumenge del Bon Pastor, ara ens formula el d’un Pastor deficient, suspens! L’Aclamació dóna el to de l’evangeli. Renoi com pica, va en directa! Jesús deia els apòstrofs amb misericòrdia, sí, però posant el dit en la llaga. Mateu enceta aquest capítol ben bé dels últims, el 23, que d’alguna manera fèiea un balanç de com estaven les coses al seu temps!  Que no repetíssim la situació que va descriure Jesús: els levites passen de llarg davant del pobre viatger malmenat i deixat de banda que va remoure les entranyes i les butxaques que no tenia (és broma) Si us atreviu llegiu tot el capítol sencer el 23 amb uns set Ai, de vosaltres! Dedicats ara als levites del Nou testament. Jo en sóc un i cerco de veure’m més o menys retratat en les andanades que em couen al cor (ja us ho explicaré algun dia). No vull dir res de cap sacerdot conegut o inconegut. Jo em sento al·ludit i concernit en tantes paraules de Jesús per a despertar els del indicat de clergues i similars. Jo m`ho prenc amb una reflexió que m’arribi. “Us he volgut aplegar com una lloca els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXI de durant l’any, 5 novembre 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 29/10/2023

                     CREC  EN  L’AMOR  REBUT  I  DONAT

                                               Fem una radiografia de la perícopa de l’evangeli d’avui, abastant antecedents i mirant de lligar caps. El relat té un substrat que fila endins.

                                               Estem en el capítol 22 de Mateu, per tant molt, avançats en la vida missionera de Jesús. Estem a Jerusalem i les confrontacions van en augment. Successivament hem llegit la paràbola de les noces del fill del Rei que posen en relleu la incomprensible renúncia a participar-hi els qui presumiblement són l’esplet dels Amics del Nuvi. (Recordeu com el nostre mestre Ramon Llull parla dels Amics de l’Amat: això posa de manifest la rellevància de la invitació). Desatenció; més, afront més ben dit, inconcebible. És molt important notar a qui va dirigida la paràbola: als grans sacerdots i als notables del poble. Això fa més denigrant la recusació immotivada; vaja un escarni! Notem també els finals de les paràboles on s’expliciten les conseqüències de la situació narrada. ”Molts són  els cridats, pocs els escollits”. Queden ben galdosos els notables! Quedem, si m’ho permeteu?

                                               Nou atac aquesta vegada de caire polític (corresponent al diumenge passat). Els qui interpel·len Jesús són els fariseus i els herodians que s`havien compromès a matar-lo, ja de bon principi quan recorria els verals de Galilea. Era un arriscat compromís el repte donar resposta per les previsibles conseqüències polítiques... Jesús se’ls “toreja”. I arribem a l’evangeli d’avui: Hi ha una al·lusió a un encontre amb els saduceus que no creien en la resurrecció. Davant la boutade-proposta, Jesús els diu que les Escriptures en van plenes i ja els havia dit que no venia a anular la Llei i els Profetes, sinó a portar-los a un ple compliment (Mt 5, 17). Ara i adés arriba el torn dels fariseus i mestres de la Llei, un d’ells per provar-lo li fa la gran pregunta: Quin és el manament més gran de la Llei? A Jesús li sembla estrany que li faci aquesta pregunta, perquè és el contingut de l’oració matinera de tot israelita: “Shemà Israel”: i a continuació es reciten les paraules del Deuteronomi (6,5) “Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’anima, amb tot el pensament” i hi afegeix el segon que és del Levític (19, 18): “Estima el altres com a tu mateix”. Molt semblant al primer. Hi afegeix que tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen, deriven d’aquests dos. El primer, afegirà al fet de ser el més gran. Tota l’arquitectura de la moral jueva no podia tenir més bon principi i derivacions. Visió totalitzant: engloba Déu i el proïsme. Visió, endemés,  d’una radicalitat absoluta, significada en els “tot”.                                            Jesús posa com a vèrtex de la nova moral l’amor: primer vertical: descendent-ascendent i després horitzontal. Fent una lectura transversal veurem com l’amor és fa omnipresent d’una manera insistent. Cal però, tenir en compte que l’amor ve de Déu i els amors són conseqüència i derivació de l’amor del Pare, que definint-se com AMOR primer, constituent, que funda la Nova i Eterna Aliança i que prendrà formes i maneres múltiples, totes elles derivades de l’Amor entranyable que Déu ens té. D’ell en pouarem totes les afeccions amoroses que posarem en les persones i el creat.

 

                                               Tot pren principi de l’Amor que Déu Pare Creador ens té i s’ens manifesta. El seu Amor és definitori i constituent. Som engendrats en el si de Déu Creador i el seu amor entranyable és el que ens dotarà d’una capacitat divina per abraçar tota la humanitat sencera i la naturalesa. És el Gènesi el que dominarà tota expressió de relació envers Déu i envers el proïsme i la  mateixa natura entra en les coordenades d’un Amor que es manifestarà en plenitud en la persona de Jesús, narrada per l’evangelista Joan que ens invitarà a experimentar aquest amor diví que dona sentit, propòsit i terme a la nostra vida, vista i viscuda des de Déu. Els darrers papes ens han estimulat a crear una civilització de l’amor. En la seva primera Carta, Joan ens obre un panorama signat per l’amor que estem rebent de Déu i que ens porta a viure’l en tot i per tot. Només cal llegir del capítol 2, 3, 11; 15-17. Del 3, 11-24. Del 4, 7-21. Del 5, 1-5. Tot la Carta primera de Joan és el gran himne de l’amor rebut i donat. Rebut de Déu i donat al proïsme. No crec que res s’assembli en profunditat i pragmatisme respecte de l’Amor.

                                               L’amor em fa un gran respecte. No m’arrisco a pensar que estimo de veritat. Després del nom de Déu no hi ha concepte més instrumentalitzat, més frivolitzat que el concepte amor. Comencem per deixar-nos, sentir-nos estimats per Déu i hi descobrirem com els “tots” a que s’al·ludeix ja en les bases de la moral-espiritualitat-mística experimental en el Deuteronomi ens fan ser humils a tot ser-ho i encara no diluïm el respecte i la vergonya de pensar que sabem estimar, que l’amor és una actitud primordial en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. Això ja m’ho va dir i ben redir en Fromm en el seu llibret sobre l’Art d’estimar que em va alertar que no tot és moneda de curs legal. Ja en el deixar-nos estimar per Déu hi veiem les esquerdes, la superficialitat, la inconsistència, més avui que un pansexualisme rampant ho emmetzina tot i ho fa lliscar per un narcisisme i una ceguera que no ens permet de sostenir un amor que es defineixi com a donació en gran mesura i en petites  mostres de delicadeses i d’exquisiteses. El papa Benet XVI ja ens va parlar del termes que en grec cobreixen l’amplitud del que s’entén per amor: eros, philia i agapè. Tornem a Fromm que només en el pròleg ja ens les engalta, dient: “La lectura d’aquest llibre defraudarà aquells qui esperen una instrucció fàcil en l’art d’estimar. Aquest llibre pretén, al contrari,  mostrar que l’amor no és un sentiment que pugui ser posseït fàcilment per ningú, qualsevol que sigui el nivell de maduresa . Pretén convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estan abocats al fracàs si no procura desenvolupar més activament la seva personalitat total, per aconseguir una  orientació productiva; que la satisfacció en l’amor individual no pot ser assolida sense la capacitat d’estimar el proïsme, sense una veritable humilitat, valor, fe i disciplina. En una cultura en què aquestes qualitats són rares, també ha de ser rara la capacitat d’estimar. Altrament, pregunteu-vos quantes persones heu conegut veritablement capaces d’estimar”: Amb aquesta entrada jo em descalço i em considero “aprenentet” només...No cal que hi afegeixi res al què és l’amor ja en termes cristians! Amb quedo anhelant, desitjant, esperant... Diu Joan: “Nosaltres hem cregut en l’amor”. Acte de fe total.                

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX de durant l’any, 29 d’octubre del 2023   Sabadell