NASQUÈ DE MARIA VERGE
“Aquell que esperà plena d’amor, la
Mare Verge; és Ell mateix, que ara ens dona el goig de preparar-nos per al
misteri de Nadal. Que Ell ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva
lloança. La gràcia que per Eva es va perdre ens ha estat retornada en Maria. En
ella, mare de tots els homes, la maternitat, redimida del pecat i de la mort, s’obre
al do de la Vida Nova”. Aquestes expressions ens han acompanyat en els prefacis
d’aquest temps de l’Adveniment-Natalici de Jesús, centrats ja en la maternitat
de Maria, que omple la seva vida i missió, ben entranyables, mai tan ben dit,
per Ella i per nosaltres també que la tenim per mare nostra, en la declaració
de Mare de l’Església.
La narració de Lluc que proclamem
avui que és veritablement com una sacra representació on s’ens podria permetre
d’assistir-hi una mica no com a espectadors, sinó com a coprotagonistes del
diàleg –és una joiosa suposició perquè ens hi va, de retop, tanta gràcia, tant
del nostre ésser com a cristians- que s’estableix entre l’àngel Gabriel i Maria
destinada a ser Mare del Fill de Déu i dels que en seran els seus destinataris.
És un diàleg fundacional de la
nostra Fe. L’àngel porta un anunci-proposta, la més bella, més singular, única:
Déu demana permís per poder ser engendrat i, -cosa inaudita- per prendre naturalesa humana, semblant en
tot a la nostra pròpia, llevat del pecat, ens diu el catecisme. Maria en
ponderar aquella entrada tan inesperada com feliç: “Déu te guard, plena de
gràcia, el Senyor és amb tu”, es ruboritza, no n’hi ha per menys! L’àngel
l’asserena i li diu: “No tinguis por, Maria -pel seu propi nom- això la pot
tranquil·litzar. “Déu t’ha concedit el seu favor”. I ara l’àngel li diu l’excelsitud: Tindràs un
fill i li posaràs el nom de Jesús” Ella sap que vol dir “que salva”. No sé si
arriba a sentir tot el que segueix i que nosaltres sí que sentim. Ella sent com
el cap i el cor se li disparen. De seguida fa la pregunta i advertiment: ¿Com
pot ser això, si jo no tinc marit? L’àngel li replica amb uns aclariments que
la sobrepassen. Serà el mateix Déu qui li farà el miracle de no necessitar la
col·laboració marital. Ho entén, però no l’entén... Tot plegat és tan gran que
la manté en suspens. L’afegitó que li acaba de dir respecte a la seva parenta i
l’afirmació de l’àngel de que per a Déu res li és impossible la fan per fi
expressar des de la consciència de ser només nosaltres en un apart ens sentim
emportats per aquest SÍ que també el fem nostre per les conseqüències que des
d’ara en som conscients i agraïts, perquè la vinguda de Jesús ens obre la porta
a tantes conseqüències que ens afecten de ple. Ens surt del cor la Col·lecta
del dia que és també la que direm a l'Àngelus: “Infoneu, Senyor, la vostra
gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel hem conegut
l’Encarnació de Jesucrist, el vostre
Fill. Siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la Glòria de la
Resurrecció”.
Aquesta irrupció
amb tot el que significa el misteri de l’Encarnació ens porta a considerar allò
que en el Vaticà II ens fa reflexionar en la relació entre Jesús -veritable Déu
i Home- i nosaltres: Diu en aquest passatge que no té pèrdua: “És ben
veritat que el misteri de l’home
només s’aclareix de debò en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el
primer home era figura del futur, és a dir, del Crist Senyor, Crist, el
darrer Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor,
manifesta plenament l’home a l’home i li
fa conèixer la seva altíssima vocació.
Res , doncs, d’estrany que les veritats exposades tinguin en Ell llur font i atenyin
llur cimal. Aquell que és imatge del Déu invisible és l’home perfecte
que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer
pecat. I com que en Ell la natura humana ha estat assumida i no degradada, pel
mateix fet també en nosaltres ha estat elevada a dignitat sublim. Car
Ell , Fill de Déu, per la seva Encarnació
s’ha unit d’alguna manera amb cada home. Va treballar amb mans d’home,
pensà amb enteniment humà, actuà amb voluntat humana, estimà amb cor d’home.
Nascut de Maria Verge, es feu de debò un dels nostres, semblant en tot a
nosaltres, tret del pecat. Anyell innocent, amb la seva sang lliurement vessada
ens meresqué la vida i en Ell Déu ens
reconcilià amb Si Mateix i els uns amb els altres, i ens rescatà de l’esclavitud
del diable i del pecat, talment que cada un de nosaltres pugui dir amb
l’apòstol: “El Fill de Déu “m’estimà i es lliurà Ell mateix per mi”. “Sofrint
per nosaltres, no sols ens donà exemple, a fi que seguint les seves petjades -ans
també restaurà el camí-, seguint el qual vida i mort són santificades i
adquireixen nou sentit. Però l’home cristià, configurat a la imatge del
Fill que és Hereu d’entre molts germans, rep les primícies de l’Esperit, en
virtut de les quals és capacitat per a complir la llei nova de l’Amor. Per
aquest Esperit que és penyora de l’herència, tot home és restaurat per
dintre, fins a la redempció del cos... Tal és i tant gran el misteri de
l’home que la Revelació cristiana aclareix als fidels. Per Crist i en
Crist, doncs, s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del
seu evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort amb la seva
mort, i ens donà la vida a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà,
Pare”.
Tota aquesta mina i pou d’afirmacions que fan referència a cadascú de nosaltres i que ens relacionen íntimament amb el Gran Misteri de l’Encarnació és una prova de les implicacions que suposa el fet de llegir el relat de l’Anunciació a Maria que fent-la Mare de Déu humanat, havent-nos permès d’assistir com a coprotagonistes –entre bastidors, si voleu-, però presents i esbalaïts per una escena digna d’aquest diumenge tan proper al Natalici actualitzat i viscut en propi. Nadal es clou en Maria, Mare novella, que ens donà el seu Fill com a herència també nostra. Aquest és l’autèntic Nadal que fa coveta al diví nadó en el cor de cadascú de nosaltres. El que s’escau, per damunt de tot, és allò que repetirem sovint aquests dies: “Veniu i Adorem-lo! I dirigint-nos afectuosament a Maria, Mare Excelsa de Jesús i amb un raconet del seu cor obert, per fer-hi estada si més no, almenys aquests dies propicis per a la tendresa... No se m’acut res més que entonar el Glòria a Déu, dels -molt possiblement acompanyats i acompanyant- el cor dels àngels que canten efusivament el Glòria. Jo en un raconet començo a desgranar el meu Glòria a Déu a dalt i a la terra Pau als homes que estima el Senyor. Afegint-hi: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria. Miraré de restablir el costum de la recitació tres cops al dia: matí, migdia i vespre l’oració de l’Àngelus que és una rememoració afectuosa del relat de l’Anunciació. Avui ens pot servir de benedicció la segona lectura que és el final de l’epístola als romans, després de repartir les felicitacions nadalenques(!) a tot un munt de col·laboradors seus. Llegiu, llegiu! Tot el capítol 16 és un devessall de salutacions: Comença: “Us recomano la nostra germana Febe diaconessa que és a Cèncrees...
P. Josep Mª Balcells
Diumenge IV d’Advent, 24-desembre-23 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada