Homilia del diumenge 31/12/2023

                                    I  HABITÀ  ENTRE  NOSALTRES

                                               Com m’ha costat d’agafar el bolígraf i encetar una reflexió sobre la família avui, a la qual m’hi he dedicat gairebé tota la vida. Amb la convicció d’haver-ho fet per “carisma”, en la creença de que cadascú en té o en pot tenir, de carismes; (=serveis a profit de l’Església, sempre per gràcia coneguda i reconeguda i, per damunt de tot, agraïda). No heu pensat quin pot ser el vostre carisma, ara i aquí?

                                               No vull ser pessimista, perquè ser-ho, no és humà ni menys cristià (Això ja ho sabem –actualitzat- des d’aquest Advent, molt més definitivament des d’aquest Nadal: les virtuts teologals, aquí i ara: fe, esperança i joia ¿No? El món no s’acaba amb nosaltres!). Avui, estem passant com una mena de pandèmia d’insalubritat social que agosteja i malmet la major part d’institucions socials, des de les més primàries –constitutives- fins dalt de la piràmide del tramat politico-sòcio-econòmic, propiciat per un inflat individualisme al qual, a més, han donat ales les tecnologies d’avui. Hi ha una transversalitat de concauses que ens porten a viure, desviure i sobretot en el conviure, moltes vegades en la precarietat i un bon xic en la intempèrie... Entre elles la FAMÍLIA (sagrada, tota ella, perquè ho és, tant si en tenim consciència com si no!), família que jo considero el pilar fonamental de tot Humanisme i de tota Transcendència, digna d’aquests noms preclars. Curiosament, en les enquestes socials la família primereja encara entre altres indicadors preferencials. Tothom, arribat el cas, es refugia en la família: joves que no troben pis per establir-se i crear una nova família, que reben ajut dels pares, avis que porten a l’escola els fills dels fills que treballen per pagar l’hipoteca, els néts! que els rejoveneixen, etc, oh els avis!

                                               Nosaltres, els nascuts al segle passat, ben endinsat, sabem que la família ens ha constituït, i poso constituït pel valor fonamental  que “ens ha fet el que som”. (Lloança als nostres pares i germans, als avis, als col·laterals, cosins, nebots: a la gran Família de famílies que reconeixem com a pròpia. A Déu i a ells un gràcies obert..., precisament enmig del panorama actual de famílies des-integrades, la paraula diu més que tota profusió d’explicacions. Jo de les integrades, comunionals en dono gràcies i la visc en propi. Amén.

                                               Serà perquè la visc encara, i em fa cosa d’orgull que vagi creixent. I com més en vinguin siguin tots Benvinguts. Passeu, passeu (perdoneu-me el robatori, ja pagaré gabelles, encara que soc indigne mereixedor social per haver passat la meravellosa vida al servei de les famílies). Reconec que he rebut infinitament més del que jo he pogut donar: temps i estimació a: equips de matrimonis, escoles de pares, convivències familiars, recessos, clubs de lectura, presències, escoltes, diàleg, festes majors en l’enyorada Pineta Què sé jo? No me n’envaneixo per res, més aviat ho agraeixo, pel bé que m’han fet i segueixen fent. Ara prego per tot el reguitzell de tants i tants amics que tinc per tot arreu. No us deixaré d’estimar a les dues ribes, perquè ja n’hi ha tants que també intercedeixen per tota la Colla que en diem –genèricament- de Pinetells. Famílies us estimo a totes i us portaré al cor i també al cel, si m’hi deixen entrar en un raconet per fer, cantant per sempre, com diu Pau: “la lloança a glòria de Déu Pare”. Ep, que Déu també és família, unida substancialment i ho és l’Església i la nostra que se’n diu església domèstica. Tenim casa i taula parada! “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell i ell amb Mi”. El que són les coses, acollint Jesús o qualsevol en què Ell es vol representar, la nostra taula esdevé la del Senyor! (misteris de la vida cristiana!). Ai, quanta Eucaristia se’ns brinda, sense agraïments deguts, com si fos una obligació i no la devoció més gran que hauríem de tenir... Dos misteris només: l’Encarnació i l’Eucaristia! Es demanen i es donen. Fromm diu que estimar és donar-se. Jesús hi somriu...

                                               I ara, després d’aquesta Acció de Gràcies, he de parlar de la Família Sagrada de Natzaret per correspondre a la Litúrgia d’avui. Jesús visqué en una família d’un “poblet de vinya i blat” on va conviure amb Maria la seva Mare, referent de totes les mares i amb Sant Josep que li va fer de pare, que ho va aprendre del Pare de Jesús. Com que no sabem com vivien els tres, en la lloança del Pare i moguts per l’Esperit Sant; amb el poble de Natzaret com a família de famílies, deixo pas al papa Pau VI que ens en farà òptimament l’article!

                                                Li dono la paraula, paraula de sant; -què voleu més?- en el viatge que feu l’any de gràcia de 1964 a Natzaret, allí on ens va parlar de cor a cor:

                                               “La Casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida del Crist: és l’Escola de l’Evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo.

                                               Aquí, certament, percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada “entre nosaltres” i, en certa manera, ens l’expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per a manifestar-se en el món, Aquí tot té la seva veu, tot té la seva significació.

                                               Precisament aquí, en aquesta Escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’Evangeli.

                                               Oh, com retornaríem de bon grat a la nostra infantesa, com voldríem confiar-nos novament a aquesta humil, però tanmateix sublim Escola de Natzaret! Amb quina vehemència ens gaudiríem de reintegrar el nostre estudi a l’autèntica ciència de la vida, al costat de Maria, per entendre la veritat de Déu!

                                               Però aquí, hi som només com a transeünts, i ens veiem forçats a abandonar el desig de dur a terme el propòsit, no acomplert mai del tot, de conèixer l’Evangeli en aquesta Casa. Tanmateix no en marxarem tan de pressa que no donem, com si fos d’amagat, unes monicions breus des d’aquesta Casa de Natzaret.

                                               Ella ens ensenya, de vell antuvi, el silenci. Tan de bo rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh silenci de Natzaret! Ensenya’ns a clavar-nos en els bons pensaments, a atendre les mocions espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells  secrets de Déu i els manaments dels mestres veritables! Ensenya’ns com ens són imprescindibles i el que valen l’adequada formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret, és vista només per Déu!

                                               Aquí, hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades i inviolables, que ens demostri com ho és, de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir, que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat.

                                               Finalment, aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! Oh Casa del fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora del treball humà; volem afirmar aquí la dignitat del treball d’una manera tal  que l’experimenti tothom; volem recordar, precisament sota aquesta teulada, que el treball no és un fi per ell mateix, i que extreu la seva llibertat i el seu honor no solament d’allò que hom anomena aspecte econòmic, sinó també d’aquelles altres coses per les quals s’adreça a un fi preclar; aquí volem anunciar la salvació als obrers de tot el món, i proposar-los un gran model, llur germà diví, profeta de totes les causes justes concernents a ell; ens referim a Crist, Senyor nostre.

                                               Vull concloure com acostumo a fer-ho sovint amb la Col·lecta del dia de la Festa de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep: “Oh Déu, que ens heu volgut donar l’exemple de la Sagrada Família, feu que, imitant-ne les virtuts domèstiques i la caritat generosa, puguem fruir per sempre de la felicitat de Casa vostra”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge dins de l’Octava de Nadal, 31 de desembre del 2023   Sabadell