Homilia del diumenge 23/09/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA  PIRÀMIDE  INVERTIDA

M’ha costat molt posar aquest títol al meu comentari de l’evangeli del diumenge. La raó és al meu entendre molt senzilla. Normalment vivim de bon tros com dóna entenent la conversa que portaven els deixebles en to més aviat viu: L’evangeli diu que “discutien” a veure qui s’emportaria la medalla d’or (!). Quin d’ell seria el més important. No deixa de repetir-los una i altra vegada que ell faria una mala mort. Tot i que deia que després ressuscitaria, no li preguntaven res de la resurrecció. L’ara, l’aquí, això sí que els interessava! Tot, faves comptades! Jesús quan l’evangelista diu que “s’asseu”, com  ho diu aquí és que vol dir quelcom molt important. Això ho sabem d’altres moments narrats pels evangelistes; és com si volgués exercir de totes totes el seu magisteri i, a més, important. Els fa de Mestre amb totes les de la llei. Escolteu-lo que va per a nosaltres, evidentment.

  

En poques paraules: els rebolca els criteris d’importància i de poder. Qui vulgui ser el primer ha de fer-se el darrer i el servidor de tots. La societat estava i estructurada de forma diametralment a l’inrevés. ¿Què hi diria Adler, que en contra de Freud creu que l’instint de poder és més fort que la pulsió sexual? D’aquí que m’hagi atrevit a esmenar  la discussió d’aquells aprenents de cristians, d’acord amb Jesús. Aquí no es tracta d’un terreny moral de veure qui és més humil, que ja és paradoxa dir-ho així... D’altra banda és interessant de notar que Ell sempre es posa en directa dependència del Pare i per tant hi ha motivacions que no són d’ordre moral només sinó doctrinal. Sempre es posa en dependència al Pare i es presentarà com el gran servidor, servidor en el seu cas d’una missió encomanada. Es posa “al servei” d’una causa. La portarà a terme en actitud de filiació i de fraternitat. Fins a les últimes conseqüències: mort i mort en creu. Faríem bé de llegir el capítol segon de la carta als filipencs fins al verset 11. Aquí tenim tot el Crist fet humà fins a arribar a l’anorreament, a l’oblit de la seva pròpia divinitat, si és que podem parlar així. Després trobarem suaus les admonicions de l’apòstol Jaume que ens retrata al viu.

L’expressió servir,  servent és un de les més evangèliques i té unes fortes arrels en tot l’A.T. No diguem les vegades que surt en el NT. Es podria molt ben dir que és la traducció més fina més activa i operativa de l’amor. I podríem afegir com ell mateix dirà de l’actitud d’acolliment. Amor, servir, acollir: sublim trilogia evangèlica.

No és precisament així com està estructurat el món de la política, de les relacions , del comerç, del cop de colze. És més la lluita de classes que no pas la invocada tercera aspiració de la revolució francesa  (i de totes) l’escassa, mig  invisible,la somiada fraternitat. És més que la llibertat... per a uns pocs, la desigualtat com a criteri estructural, piramidal. Si repassem no dic la història sencera, sinó la vida de cada dia, la meva i si em permets la llicència: la teva. I no fa falta anar massa enllà en els àmbits de perspectiva d’horitzons i veurem que sempre hi ha qui mana i vol seguir manant; i qui obeeix, però aquest moltes vegades és perquè no li queda més remei. Sempre hi ha l’ase dels cops i hi ha qui el colpeja. La igualtat ni que sigui la igualtat d’oportunitats tan trompetejada sobretot pels polítics, no la sabem veure en els nostres habituals horitzons.

Servent, serf, servus, servidor, servei, servir tot té la mateixa arrel, no precisament evangèlica en el món d’ara mateix. Aquest món no va; ¿qui l’adobarà? Es necessita tot un canvi d’actituds radical que ben pocs estem disposats a pretendre-ho. He llegit l’últim capítol de l’Art d’estimar i veig pessimista en Fromm. Ell ho planteja des d’una perspectiva purament humanista  i psicològica. Veu el sistema capitalista com les antípodes del que significa entendre la vida des d’un “amor en creixement” Estimar –diu ell- és una experiència  personal que sols podem portar a terme per i per a nosaltres mateixos; en realitat, no hi ha pràcticament ningú que no hagi tingut aquesta experiència, almenys en una forma rudimentària, de nen, d’adolescent o d’adult. Que ningú esperi que li resolguin el problema: cadascú trobarà el propi camí i no serà ni de flors i violes. Les coses seriosos s’han de tractar seriosament. Dit en unes línies molt generals: Una, la disciplina que ens fa ser congruents, constructors de nosaltres mateixos. Una segona és la concentració. Arriba a afirmar que en la nostra cultura la concentració és encara més rara que l’autodisciplina. La seva forma de vida és tan difusa i fora de tota concentració que quasi no registre paral·lels. Es fan moltes coses alhora: llegiu,  escolteu laz ràdio, parleu, fumeu,mengeu, beveu. Sou consumidors, amb la boca sempre oberta, ansiosos i disposats a engolir-ho tot: pel·lícules, licors. Coneixements. No sabem estar sols amb nosaltres mateixos. El mateix deia en Marina en una Contra de no fa gaire: això haurien d’aprendre a l’escola, després s’arriba tard a la vida...

El tercer factor és la paciència: el qui hagi intentat d’ésser mestre en qualsevol art sap ben bé que la paciència és necessària  per a aconseguir una cosa.

Acabarà dient que no es pot ser un diletant un aficionat, s’ha de voler ser d’alguna mestre en allò que volem fer i ser. Dirà irònicament  que sembla que la proporció “d’aficionats” a l’art d’estimar en relació als mestres és sensiblement més alta que en les altres arts...” Acabarà dient que els valors humans vénen determinats pels valors econòmics. El que és bo per a les màquines ha de ésser-ho per a l’home –aquesta és la lògica. L’home modern pensa que perd alguna cosa  -temps- quan no actua ràpidament ; del temps que guanya, però, no sap què fer-ne –sols matar-lo”

Hi ha tot un codi deontològic basat en l’evangeli que convindria reflexionar-lo i donar-li forma d’una manera breu i concisa per tal de poder-lo memoritzar i fer-lo propi.

Jesús utilitza l’expressió “Servent bo i fidel”. Pondera aquell que sense la “vigilància” de l’amo fa i compleix els seus deures. La paraula servent surt a cada pas evangèlic. Hohe anat resseguint i he quedat admirat del valor que té aquesta actitud, la del servei; posar-se a disposició dels altres, de les causes que s’ho mereixen. Com podria sintetitzar-ho: la disponibilitat, l’atenció, el respecte als altres, la gratuïtat, tractar-lo com si en aquell moment no n’hi hagués altre. En Torralba parla amb justesa d’esperit de servei. No són actes únicament, és una actitud que vol, que malda per ajudar, saber respondre “quan i com cal”, deixar passar l’altre en tot el gran sentit de la paraula, donar atenció, temps, prioritat, saber cedir, donar prioritat a les persones, en comptes de les coses, interessar-nos pels interessos dels altres, estar atent, veure i preveure, avançar-nos, entendre què és més important en un moment determinat i fer-ho passar davant. És la carta als Reis, ho sé, però algú ens ho ha de dir per no oblidar allò essencial que està a les nostres mans de fer, per petita cosa que sigui. ¿T’ajudo? ¿Et dono una mà?

Anant donant-li voltes m’han vingut al pensament dues obres de gran qualitat no sols literària sinó d’actituds. Em permeto donar-ne referència. Poden ajudar a fer més humà un món que “serveixi”. “Els ulls del germà etern” de Zweig i “L’Idiota” de Dostoievski. Són evangeli quintaessenciat. Si en llegiu algun en podríem parlar...  Perdoneu que tot m’hagi sortit tan “desmanegat”. El tema es mereixia un tractament més digne. Supliu vosaltres amb la pròpia reflexió. “Servir Déu és regnar”; L’autoritat és servir. Servidors de vosaltres! Si(gui) servit.

    Diumenge XXV de durant l’any, 23 de setembre de 2012.  Barcelona

Homilia del diumenge 16/09/2012 del P.Josep Mª Balcells

QUÈ ÉS PER A MI JESUCRIST, ARA I  AQUÍ.

                        Aquest evangeli, quantes vegades l’haurem sentit? ¿És que no hi podem afegir res de nou a allò que ja ens ho hem dit tantes vegades? Las fe no és tan sols memòria –resposta de catecisme-, sinó, i molt més, creativitat. Jesús li diu a les clares a Pere que qualsevol afirmació sobre Ell és fruit d’una revelació i, per tant, es dóna sempre en un àmbit de fe. “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs; això no t’ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel” (això en la versió de Mateu) que és la que ens dóna la manera de saber i de poder entrar en el món de Jesús, món que tan sovint se’ls escapa als dotze i que veiem, ben de relleu àdhuc estrident, en la segona part d’aquest passatge on Pere és tractat –¡no et dic res!-de “Satanàs”, per la seva obtusa capacitat d’entendre el Mestre i la “seva” peculiaritat messiànica. Un cas entre molts altres en què hi ha com una incomunicació de fons entre Jesús i els “seus”. Serà més entès en Pau i Joan, després de la seva resurrecció i després d’entendre una mica tot el designi del Pare respecte a Jesús.

                        Torno amb goig a la Carta als efesis que hem comentat tantes vegades i no serà pas sobrer tornar-li’n a donar una de més. És la visió gloriosa de Jesús; en Ell tenim totes les nostres pobretes interpretacions, al mateix temps que totes les “volades” d’esperit que ens permeten tenir sempre obert el misteri de Jesús per anar-hi trobant noves, inèdites visions, relacions, benediccions (actives que promouen el que diuen): “Ens ha beneït en Ell amb tota mena de benediccions. Ens escollí en Ell des de sempre perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Ens destinà –per amor- a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva magnífica gratuïtat: En Ell hem estat rescatats dels nostres pecats. No ho oblidem que això encara té més importància: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha ¡desbordat! en nosaltres. I ara bé el que en diria la coneixença en el sentit bíblic: la “saviesa i penetració que tenim”. No s’arriba, ni s’arribarà mai a un punt decisiu, ple de coneixença de Jesús; sempre hi cap un anar més enllà. No hi ha respostes prefabricades; les que tenim no ens serveixen per créixer en el què significa la seva persona. Hi havia un “designi secret”: tots hi estem implicats: unir totes les coses en Crist. Volia que fóssim “lloança de la seva glòria”. I ara hi entra en acció l’Esperit Sant, marcats pel seu segell. Ara l’Esperit ens és penyora de l’heretat que ens és reservada, quan serem redimits a plenitud  com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.  Fins aquí el càntic dels efesis. Sant Pau continua amb la mateixa tònica: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre els sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, creients, En refereixo a la força poderosa i eficaç, amb què ens va obrar en el Crist, quan  el va ressuscitar d’entre els morts i el feu seure a la seva dreta dalt al cel”.

                        Non vull continuar perquè tinc por que el que Pau diu quedi només en paraules. Invito a qui ha fet una experiència reeixida d’amor,  a que se’n faci la seva pròpia traducció. L’amor quan és veritable és una “Oda començada” que no s’acabarà pas mai. “Sempre hi trobarem a faltar els “consonants” i en la seva recerca anirem de descoberta en descoberta.  “Jo no sé com començava

                                             Ni sé com acabarà,

                                             Perquè tinc la pensa esclava

                                             D’una força que s’esbrava

                                             Dictant-me-la sens parar.

                                             I així sempre a la ventura,

                                             Sens saber si lliga o no,

                                             Va enllaçant la mà insegura

                                             Crits de goig, planys d’amargura,

                                             Himnes d’alta adoració”.

                        La pregunta sobre què  i qui és Jesús per a mi en aquestes circumstàncies especials no té més que respostes parcials en creació continuada a no ser que el regne de la fe sigui el regne de la rutina i de les repeticions que no aporten novetat. Per això Pau, seguint endavant en la carta als efesis fa aquestes manifestacions, no pas retòriques sinó sentides: “Jo, doncs, m’agenollo davant el Pare de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que per la riquesa de la seva glòria, consolidi   amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que , per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors; i així , arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu.

                        “Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que sou capaços de demanar o d’entendre. Glòria a Ell en l’Església i en Jesucrist, de generació en generació pels segles dels segles. Amén”.

                        En un altre indret el mateix Pau després de sentir dels seus deixebles que es tenen un amor tan gran gràcies a l’Esperit, es desfà amb una pregària per tots ells, dient:”Així, doncs, també nosaltres, d’ençà que hem sentit tot això, no ens cansem de  pregar a favor vostre demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit. Així portareu una vida digna del Senyor que el complagui en tot,fructificareu en tota mena d’obres bones i creixereu en el coneixement de Déu; el seu poder gloriós us enfortirà i farà que sigueu sempre pacients i constants”.

                        Arriba a dir i és suprema gosadia: “Per això nosaltres, des d’ara, ja no valorem ningú de manera purament humana,i, si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. És a dir, els qui viuen en Crist són una creació  nova. El que és antic ha passat; ha començat un món nou”.

                        I en un d’aquests capítols que jo considero com a testament espiritual de Jesús en to de pregària, precisament diu: “La vida eterna és que us coneguin a tu, únic Déu veritable i a aquell que tu has enviat, Jesucrist”. I d’això Pau en dirà l’exercici del ministeri d’edificar el Cos de Crist, fins que tots plegats arribin a la unitat en la fe  i en el coneixement del fill de Déu, a formar l’home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud del Crist”. O bé allò de per a mi viure és Crist...

                        El coneixement experiencial de Crist queda sempre obert a fer-ne noves relacions i lligams, de forma que a cada nova pregunta que Ell ens faci o millor ens la fem nosaltres mateixos: “I tu , ¿qui dius que sóc jo?”. El gran principi de resposta el tenim  al final de l’evangeli d’avui: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que  prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà”. La ciència de l’evangeli,  ¡què n’és de diferent de la ciència del conèixer-te tu mateix.

                        Diumenge XXIV de durant l’any, 16 de novembre de 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 09/09/2012 del P. Josep Mª Balcells

TOT  HO  HA  FET  BÉ

                        No sabeu fins a quin punt m’agraden aquestes exclamacions espontànies del poble en veure el poder de Jesús en actiu o bé el d’aquella bona dona que per exalçar el Mestre fa una lloança tan femenina de la seva mare: ¡Feliç la que et va portar al món i la que et va alimentar amb la seva llet! Tot sempre en un ambient de meravella, de no saber-se’n avenir. La d’avui més particularment agradable perquè lloa d’una forma generalitzada la bondat de Déu en Jesús. Esdevé una de les definicions més esplèndides de Jesús. I en conseqüència de Déu. Es parla de la bondat de Déu. I quina millor definició de Déu: Prenc les primeres paraules de la Primera Encíclica del Papa Benet XVI: “Déu és amor” Fa així: “Déu és amor, i el que està en l’amor està en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules  de la Primera carta de Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: 1.-la imatge cristiana de Déu i 2.-també la conseqüent imatge de l’home i 3.-del seu camí. A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva  vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un  nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment  amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu fill únic, perquè tots els qui creuen el ell tinguin vida eterna. La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que era el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud.... I ja que és Déu qui ens ha estimat primer, ara l’amor no és només un “manament”, sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual ens ve a trobar”.

                        “En un món en el qual de vegades es relaciona el nom de Déu amb la venjança i la violència, aquest és un missatge de gran actualitat i amb un significat molt concret. Per això, en la meva primera encíclica desitjo parlar de l’amor de Déu, del qual Déu ens omple, i que nosaltres hem de comunicar als altres... El meu desig és insistir sobre alguns elements fonamentals, per suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor de Déu”. “L’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental  per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. Respecte a això, ens trobem d’entrada davant d’un problema de llenguatge. El terme “amor” s’ha convertit avui en una de les paraules més usades i també abusades, a la qual donem accepcions diferents”.  Ja el  mateix Fromm se’n fa ressò en el seu llibre clàssic: L’art d’estimar”: “La lectura d’aquest llibre defraudarà aquells qui esperen una instrucció fàcil en l’art d’estimar. Aquest llibre pretén, al contrari, mostrar que l’amor no és un sentiment que pugui ser posseït fàcilment per ningú, qualsevol que sigui el seu nivell de maduresa. Pretén convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estan abocats al fracàs si no procura desenvolupar més activament la seva personalitat total, per aconseguir  una orientació productiva; que la satisfacció de l’amor individual no pot ser assolida sense la capacitat d’estimar el proïsme, sense una veritable humilitat, valor, FE i disciplina. En un cultura en què aquestes qualitats són rares, també ha de ser rara la capacitat d’estimar. Altrament , pregunteu-vos quantes persones heu conegut veritablement capaces d’estimar”

                        Per a mi l’amor té la seva manifestació preferent en la bondat. Potser és de les expressions que surten més en el context de la Bíblia, bé sigui  en l’Antic Testament com en el Nou. Només cal repassar i subratllar en els salms totes les vegades en que surt la bondat i, ja d’entrada, es pot veure que és la millor definició de Déu. A tall d’exemple només: “Vós que sou bo, vós que feu el bé”. També a la litúrgia: “Tot el que és bo ve de vós”.  Això té com a complement aquell passatge en que en ser interpel·lat Jesús com a Mestre Bo. Jesús contesta dient que només Déu és bo. Del Pare del cel només en podem  esperar coses bones, són  paraules de Jesús. Ja tot just estrenades en la creació, Déu no es pot estar de dir-ne que són bones, que és l’equivalent a que són belles.  Ja la filosofia parlava dels transcendentals i els anomenava: l’unitat, la veritat, la bondat i la bellesa. I deia que tots quatre són reversibles; és a dir: que equivalen l’un a l’altre. Així Rousseau: “Sempre he cregut que la bondat no era més que la bellesa en acció”. Plató pel seu compte també hi posa cullerada: “Les coses bones són les coses belles”. “Qui és bo en família és també un bon ciutadà” (Sòfocles). Ajunta’t als bons i seràs un d’ells” (Cervantes). “Les ànimes belles són les úniques que saben tot el que hi ha de gran  en la bondat” (Fenelon). Una de ben curiosa, per profunda  i paradoxal que pugui semblar: “Tot acte de bondat és una demostració de poder” (Bentham). Donar un  got d’aigua en canvi d’un got d’aigua no té cap mèrit. La grandesa consisteix a fer el bé pel mal”(Gandhi). “Una part de la bondat consisteix a estimar la gent més que el que es mereix” (Joubert). “Les invencions dels homes avancen de segle en segle: la bondat i la malícia del món continuen essent les mateixes (Pascal); “Onsevullla que hi hagi  un éssser humà, existeix la possibilitat per a la bondat” (Sèneca). “La bondat té dos significats: ésser bo per a tothom i ésser bo només per a alguns” (Aristòtil). I no em tragueu que és fruit de l’Esperit Sant...

                        Torralba afronta el tema ètic en un llibre ¿desmesurat?: Cent valors per viure. La major part dels valors ballen sardanes i fan fàcilment joc entre tots ells. Busco el que m’interessa i és la bondat i no la trobo amb noms i cognoms propis, però de cosins en té la mar: a tall de pròleg i com a bon títol hi posa: Viure i deixar viure. “Viure és un aprenentatge llarg i apassionant que es perllonga al llarg del temps  i de l’espai i que mai no acaba d’arribar a la seva plena culminació. De fet sempre estem en camí i cada moment ens aporta nous materials per reflexionar  i per assumir en la pròpia consciència. Viure és deixar-se interpel·lar constantment per allò que ens aboca l’existència, sigui plaent o sigui dolorós. No sempre és fàcil, però, d’assumir el repte de viure i molt més difícil és viure amb dignitat, és a dir, saber viure lliurement i responsablement... Educar en valors significa ajudar l’educant a descobrir els valors latents en la seva consciència i a donar-los-hi consistència i solidesa a través de l’exemple i del testimoniatge... Els valors es manifesten en les nostres accions i omissions, en les nostres paraules i també en els nostres silencis... Els valors ens ajuden a viure amb intensitat la nostra quotidianitat i, quan vivim coherentment la nostra vida amb els propis valors, ens sentim profundament feliços. De fet, hi ha una estreta relació entre valors i felicitat. La felicitat és, a grans trets, la vida ordenada, l’existència harmònica i equilibrada. Quan no hi ha fractura entre l’home exterior i l’home interior aleshores hi ha transparència. Que és el súmmum de l’ètica al meu entendre...

                        Posats a trobar-hi un lligam he escollit entre el centenar el valor de la benvolença, que Aristòtil la defineix com  el desig de bé per a tots ls éssers, humans i no humans, és a dir un desig que és tradueix en preocupació  pel benestar dels altres. La benvolença es mou en el pla del desig, mentre que la beneficència es mou en el pla de l’acció. No sempre som capaços d’encarnar, en la realitat, els nostres desigs. Pedro Laín Entralgo encara distingeix dues nocions més: la de benefidència i la de benedicència. La primera consisteix a fiar-se de l’altre, mentre que la segona significa parlar bé de l’altre. La benvolença es fa efectiva, realment, quan  el desig es converteix en acció, en paraula i en confiança.

                        Ja fa temps i temps que tragino aquesta covicció: “Només l’amor és digne de fe”. Ara resulta que és el mateix Von Balthasar qui en té un llibre amb aquest mateix títol. Per a mi són altes teologies. El que sí puc dir i amb la més forta convicció és que l’amor és sempre una revelació i, com a revelació que és, només puc entrar-hi a partir de la fe, d’un acte de fe. Tot amor va més enllà de qualsevol raonament i per tant el seu domini és la fe, la que el fa creïble. La confiança com més plena, més pot entrar en l’àmbit de l’amor. Això a tots els nivells: humans, d’amor de parelles, de paternitats i maternitats i no diguem de Déu. Aquella bona gent ho va entendre en la seva exclamació: “Tot ho ha fet bé”. Perquè Déu essent amor per definició només pot fer el bé, més enllà de si hi ha mereixement, que no n’hi ha mai; l’amor és GRATUÏT sempre. Farem la correspondència que puguem, però sempre ens quedarem en estremit deute. Res del que és humà o diví de i en l’amor deixarà mai de ser una pura i deliciosa gratuïtat.

                        Doneu-me una persona bondadosa i ja tinc el millor company per qualsevol camí de la vida...

            Diumenge XXIII de durant l’any, 9 de setembre de 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 02/09/2012 del P.Josep Mª Balcells

MOU, SENYOR, MOU LA  MEVA ÀNIMA…

                        És, és una autèntica llàstima que entre nosaltres parlem de la “tradició”, llegida en minúscula i en plural, molt d’acord amb l’evangeli d’avui, que ben mirat en fa una lectura ben poc airosa, àdhuc carregosa que respon de ple a l’ambient que es mal respirava en temps de Jesús. Li retreuen a Jesús que els seus són ben poc curosos de les nímies i plurals tradicions que afecten al viure menut quotidià: que si rentar-se les mans, que si els atuells, que si purificació va i ve. Els arqueòlegs desenterren petits museus de paramenta, tota ella destinada a les innúmeres purificacions. La resposta de Jesús és ben contundent.  Atrafegats en tal multitud de prescripcions rituals, tot això ens pot distreure d’un tema del qual no en parlem gairebé gens i que és dels més importants de forma que de la Tradició n’hi ha tota una Constitució del Vaticà II, que vol dir que és un dels quatre temes més rellevants del Concili.

                        No som  una religió de Llibre, com potser hem pensat més d’una vegada. És ben explícit Benet XVI quan explicita que “La Paraula de Déu es transmet en la Tradició viva de l’Església. La Sagrada Escriptura, l’Antic i el Nou Testament, és la Paraula testimoniada i divinament inspirada. Tot això ens ajuda a entendre per què en l’Església es venera tant la Sagrada Escriptura, tot i que la fe cristiana no és una “religió del Llibre”: el cristianisme és la “religió de la Paraula de Déu”, no d’una paraula  escrita i muda, sinó del Verb encarnat i viu. Per consegüent, l’Escriptura ha de ser proclamada, escoltada, llegida, acollida i viscuda com a Paraula de Déu, en el si de la Tradició apostòlica, de la que no es pot separar. En efecte, acabarà dient Benet XVI: “La Paraula de Déu que se’ns dóna en la Sagrada Escriptura com a testimoni inspirat de la revelació, que juntament amb la Tradició viva de l’Església, és la regla suprema de la fe”. Tot a l’Església va començar per la Paraula (diguem-li el Verb o el contingut d’aquesta Paraula que és la Revelació).  No teníem ni amanuenses, ni llum ni taquígrafs. Tota la relació del Déu del Nou Testament, l’originària, es fonamenta en la revelació que feu Jesús en fets i paraules que van ser conservades , pura oralitat evangèlica, d’una manera en que l’essencial  es va preservar en la seva puresa verbal i de comunicació. No és gens estrany: així es conservava la saviesa en aquells temps. Pau és ben explícit: “Us lliuro us entrego, us faig arribar) allò que he après per tradició. Li han dit, li han,  més que dit, proclamat i ell l’únic que fa és transmetre-nos-ho a nosaltres. I no és pas una minúcia: és la mateixa constitució de l’Eucaristia. (I Co 11, 23 – 26)

                        L’Esperit Sant és el garant de l’autenticitat de la transmissió que se’ns fa de la revelació de Déu en Jesucrist. Diu, darrerament, Benet XVI “No es comprèn autènticament  la revelació cristiana sense tenir en compte l’accció de l’Esperit Sant. Això té a veure amb el fet de que la comunicació que Déu fa de si mateix implica sempre la relació entre el Fill i l’Esperit Sant dels qui Ireneu anomena precisament les “dues mans del Pare”. L’Esperit Sant no deixa de ser sempre viu i actuant ja en la vida de Jesús i que, a més, serà enviat i farà professió d’ensenyament  i de “recordador”de tot el que Jesús havia dit, i ho anirà portant a la veritat plena. Ell és la veu de la Tradició viva que anirà explicitant  i portant a una més aprofundida comprensió de la revelació feta per Jesús.  Ell “desvelarà” els sentits amagats i necessaris perquè a tot temps el “present de Déu” es presenti en  la seva vivor  i eficàcia. L’Esperit Sant guiarà des del principi perquè el contingut de vida que és la Paraula pugui ser entesa i aplicada a les successives situacions eclesials. “Tots seran ensenyats per Déu”, llegíem fa poc. I això és el que succeeix de continu a l’Església viva. Hi ha un treball de “penetració” en la Paraula de Déu i és una meravella perquè ens fa viure l’essencialitat viva de l’Església. Estic content i àdhuc meravellat d’aquesta presència, guiatge, orientació de l’Esperit Sant. Jo crec –ho dic bast, bastot- que al pobre Esperit Sant el fem servir ben poc; amb dues revolades de colom i una llengua de foc, jo no en tinc pas prou. Cras error. L’Esperit Sant està tan viu com ho està el mateix Jesucrist i el Pare. No és un “complement” ni un florit ornament. És guia, és company d’equip de recerca, és l’animador de la vivesa de tot plegat. Tot es  mou per ell, tot és vida per Ell, tot es somou a ventada segura. A l’eucaristia  diem que sigui ell no el pobre rector ni el mn. els qui ens expliquin les seves batalletes evangèliques. Es diu a la litúrgia: “Envia el teu Esperit Sant Paraclet sobre les nostres ànimes i fes-nos comprendre les Escriptures inspirades per ell”.  També hi afegim : Oh, Déu, Salvador, t’implorem en favor d’aquest poble, envia sobre d’ell l’Esperit Sant; el Senyor Jesús el visiti, parli a les ments de tots i disposi els cors per la fe i acondueixi les nostres ànimes vers tu, Déu de les misericòrdies” D’on es pot veure amb claredat que no es pot comprendre el sentit de la Paraula en l’Església si no es té en compte l’acció del Paraclet en l’Església i en el cor dels creients”. (Vaig repuntant paràgrafs de la primera part de la Verbum Domini.)

                        El Concili Vaticà II recorda també que aquesta Tradició d’origen apostòlic és una realitat viva i dinàmica que va “creixent en l’Església amb l’ajuda de l’Esperit Sant”; però no en el sentit de que canviï en la seva veritat , que és perennne. Més bé “va creixent en la comprensió de les paraules i de les institucions transmeses” amb la contemplació i l’estudi, amb la intel·ligència fruit d’una més profunda experiència espiritual, així com amb “la predicació dels que amb la successió episcopal reberen el carisma segur de la veritat”.

                        És bo com senyala Benet XVI que la Sagrada Escriptura, tot i la seva multiplicitat de llurs formes i continguts, se’ns presenta com a realitat unitària. En efecte, “a través de totes les paraules de la sagrada escriptura , Déu diu sols una paraula, el seu Verb únic, en el qui ell es diu en plenitud. Ja deia Agustí: “Recordeu que és una sola la Paraula de Déu que es desenvolupa en  tota la Sagrada Escriptura i un sol el Verb que ressona e la boca de tots els escriptors sagrats”.

                        Què lluny, què lluny estem d’aquestes disquisicions sobre les tradicions amb que van “embolicar” el sentit profundament religiós digne d’un Déu que no està per “futeses”, menys quan aquestes a judici de la gent s’han pervertit en futeses sagrades, que no solament no van  ni venen, sinó que distreuen de les coses essencials que són poques i a les que hi hem de dedicar tota la nostra sol·licitud.  “Mitjançant el do del seu amor, l’home superarà tota distància i ens converteix en els seus “partners”, portant a terme així el misteri nupcial entre Crist i l’Església. En aquesta visió, cada persona es presenta com a destinatari de la Paraula, interpel·lat i cridat a entrar en diàleg d’amor mitjançant la pròpia resposta lliure”. “Déu ens ha fet a cadascú capaços d’escoltar i de respondre a la Paraula divina. L’home ha estat creat en la Paraula i viu en ella; no s’entén a si mateix si no s’obre a aquest diàleg. La Paraula de Déu revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem vertaderament cridats per gràcia a conformar-nos amb Crist, el Fill del Pare, i a ser transformats en Ell”.

                        Dit emblemàtic: “En aquest diàleg amb Déu ens comprenem a nosaltres mateixos i trobem respostes a les qüestions més profundes que nien en el nostre cor”.

                        Avui no vull entrar en el tema de l’ètica i la moral. Abastament en parlen en Torralba i en Villatoro en el recent llibre Amb Déu o sense. Ja en tinc prou en rematar (?) tot aquest tema menor, que es pot fer desmesurat, el de les banalitats de les tradicions que, ben mirades al petit microscopi de tenir més llarga visió o perspectiva, no solen donar per més de ¡dues generacions! Ja veiem que no tenen cap importància. Són com  diu molt bé en Villatoro convencions no conviccions. Deixem-ho així, la cosa no dóna per més.

                        Diumenge XXII de durant l’any, 2 de setembre de 2012   Barcelona