Homilia del diumenge 16/09/2012 del P.Josep Mª Balcells

QUÈ ÉS PER A MI JESUCRIST, ARA I  AQUÍ.

                        Aquest evangeli, quantes vegades l’haurem sentit? ¿És que no hi podem afegir res de nou a allò que ja ens ho hem dit tantes vegades? Las fe no és tan sols memòria –resposta de catecisme-, sinó, i molt més, creativitat. Jesús li diu a les clares a Pere que qualsevol afirmació sobre Ell és fruit d’una revelació i, per tant, es dóna sempre en un àmbit de fe. “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs; això no t’ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel” (això en la versió de Mateu) que és la que ens dóna la manera de saber i de poder entrar en el món de Jesús, món que tan sovint se’ls escapa als dotze i que veiem, ben de relleu àdhuc estrident, en la segona part d’aquest passatge on Pere és tractat –¡no et dic res!-de “Satanàs”, per la seva obtusa capacitat d’entendre el Mestre i la “seva” peculiaritat messiànica. Un cas entre molts altres en què hi ha com una incomunicació de fons entre Jesús i els “seus”. Serà més entès en Pau i Joan, després de la seva resurrecció i després d’entendre una mica tot el designi del Pare respecte a Jesús.

                        Torno amb goig a la Carta als efesis que hem comentat tantes vegades i no serà pas sobrer tornar-li’n a donar una de més. És la visió gloriosa de Jesús; en Ell tenim totes les nostres pobretes interpretacions, al mateix temps que totes les “volades” d’esperit que ens permeten tenir sempre obert el misteri de Jesús per anar-hi trobant noves, inèdites visions, relacions, benediccions (actives que promouen el que diuen): “Ens ha beneït en Ell amb tota mena de benediccions. Ens escollí en Ell des de sempre perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Ens destinà –per amor- a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva magnífica gratuïtat: En Ell hem estat rescatats dels nostres pecats. No ho oblidem que això encara té més importància: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha ¡desbordat! en nosaltres. I ara bé el que en diria la coneixença en el sentit bíblic: la “saviesa i penetració que tenim”. No s’arriba, ni s’arribarà mai a un punt decisiu, ple de coneixença de Jesús; sempre hi cap un anar més enllà. No hi ha respostes prefabricades; les que tenim no ens serveixen per créixer en el què significa la seva persona. Hi havia un “designi secret”: tots hi estem implicats: unir totes les coses en Crist. Volia que fóssim “lloança de la seva glòria”. I ara hi entra en acció l’Esperit Sant, marcats pel seu segell. Ara l’Esperit ens és penyora de l’heretat que ens és reservada, quan serem redimits a plenitud  com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.  Fins aquí el càntic dels efesis. Sant Pau continua amb la mateixa tònica: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre els sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, creients, En refereixo a la força poderosa i eficaç, amb què ens va obrar en el Crist, quan  el va ressuscitar d’entre els morts i el feu seure a la seva dreta dalt al cel”.

                        Non vull continuar perquè tinc por que el que Pau diu quedi només en paraules. Invito a qui ha fet una experiència reeixida d’amor,  a que se’n faci la seva pròpia traducció. L’amor quan és veritable és una “Oda començada” que no s’acabarà pas mai. “Sempre hi trobarem a faltar els “consonants” i en la seva recerca anirem de descoberta en descoberta.  “Jo no sé com començava

                                             Ni sé com acabarà,

                                             Perquè tinc la pensa esclava

                                             D’una força que s’esbrava

                                             Dictant-me-la sens parar.

                                             I així sempre a la ventura,

                                             Sens saber si lliga o no,

                                             Va enllaçant la mà insegura

                                             Crits de goig, planys d’amargura,

                                             Himnes d’alta adoració”.

                        La pregunta sobre què  i qui és Jesús per a mi en aquestes circumstàncies especials no té més que respostes parcials en creació continuada a no ser que el regne de la fe sigui el regne de la rutina i de les repeticions que no aporten novetat. Per això Pau, seguint endavant en la carta als efesis fa aquestes manifestacions, no pas retòriques sinó sentides: “Jo, doncs, m’agenollo davant el Pare de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que per la riquesa de la seva glòria, consolidi   amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que , per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors; i així , arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu.

                        “Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que sou capaços de demanar o d’entendre. Glòria a Ell en l’Església i en Jesucrist, de generació en generació pels segles dels segles. Amén”.

                        En un altre indret el mateix Pau després de sentir dels seus deixebles que es tenen un amor tan gran gràcies a l’Esperit, es desfà amb una pregària per tots ells, dient:”Així, doncs, també nosaltres, d’ençà que hem sentit tot això, no ens cansem de  pregar a favor vostre demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit. Així portareu una vida digna del Senyor que el complagui en tot,fructificareu en tota mena d’obres bones i creixereu en el coneixement de Déu; el seu poder gloriós us enfortirà i farà que sigueu sempre pacients i constants”.

                        Arriba a dir i és suprema gosadia: “Per això nosaltres, des d’ara, ja no valorem ningú de manera purament humana,i, si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. És a dir, els qui viuen en Crist són una creació  nova. El que és antic ha passat; ha començat un món nou”.

                        I en un d’aquests capítols que jo considero com a testament espiritual de Jesús en to de pregària, precisament diu: “La vida eterna és que us coneguin a tu, únic Déu veritable i a aquell que tu has enviat, Jesucrist”. I d’això Pau en dirà l’exercici del ministeri d’edificar el Cos de Crist, fins que tots plegats arribin a la unitat en la fe  i en el coneixement del fill de Déu, a formar l’home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud del Crist”. O bé allò de per a mi viure és Crist...

                        El coneixement experiencial de Crist queda sempre obert a fer-ne noves relacions i lligams, de forma que a cada nova pregunta que Ell ens faci o millor ens la fem nosaltres mateixos: “I tu , ¿qui dius que sóc jo?”. El gran principi de resposta el tenim  al final de l’evangeli d’avui: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que  prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà”. La ciència de l’evangeli,  ¡què n’és de diferent de la ciència del conèixer-te tu mateix.

                        Diumenge XXIV de durant l’any, 16 de novembre de 2012  Barcelona