Homilia del diumenge 27 d'abril de 2014 del P. Josep Mª Balcells

TORNEM  AL  CATECUMENAT

                                               Als primers temps del cristianisme, sobretot quan Pau va aconseguir que aquell, naixent, s’obrís, no sense dificultats, a la gent procedent de la gentilitat, és a dir, dels pagans, l’Església d’acord amb el manament de Jesús ressuscitat: “aneu”, i predicat per Pere en ambient jueu, a la pregunta que li feien els “tocats” per la seva predicació, a la pregunta de què havien de fer, Pere els deia: “Convertiu-vos (=admeteu que Jesús és el Messies i el Fill de Déu) i que cadascun es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant”.

                                               Més endavant es va establir tot un procés que s’anomena “mistagògic” (obertura del creient als misteris essencials) i se’ls feia una “iniciació” a la fe en el Crist, que bé podia durar un cert temps, no curt, perquè no es preparava el principiant només per al ritus baptismal, sinó per entrar en l’”arcà” (en el  misteri) de la fe. És partia de zero i tot estava recolzat en l’experiència de la fe viscuda amb tot un seguit de creences i de disponibilitats de canvi de vida; de passar a allò que tant Crist com Joan i Pau en deien una “Vida nova”. Tot encarat a viure diferent, molt lluny del que havien viscut fins aleshores. Fàcil de comprendre perquè avui refloreix d’alguna manera la vida pagana... Mireu, observeu, pregunteu: no fa falta més                                           

                                               Durant segles de cristianitat, és a dir, d’una fe que es barrejava amb la política i amb la manera de viure i els costums, a voltes, pagans, aleshores es batejava ja els infants, pressuposant que els seus pares, padrins, família tota i ambient social diguem-ne oficialment “cristià”, ja donaria una educació en la fe suficient , que garantiria la transmissió de la fe, amb catequistes que serien els mateixos pares o avis. Avui, tot aquest ambient ha quedat en precari, donat el pluralisme de tantes coses, fets i  interpretacions; també donada la pobresa de l’experiència cristiana dels més propers, davant d’aquesta dificultat manifesta, es pensa en un replantejament de tot el procés de la transmissió de la fe. Això a diversos  nivells: un, perquè la fe de bastants pares que encara bategen els seus fills és més que precària, per no dir gairebé nul·la. A més, perquè la cultura s’ha divorciat de la fe; perquè confonent laïcitat amb laicisme s’han tret de molts llocs públics els distintius religiosos; també perquè hi ha una indiferència de molts “antics” suposadament creients, creients sociològics, en diuen. Alguns àdhuc rebutgen l’Església, a alguns d’ells no faltant-los raons per oblidar, esborrar temps passats per mor d’una catequesi memorística, estreta de mires i no precisament evangèlica; altres visceralment ressentits o bé escandalitzats per fets que no tenien relació amb l’evangeli, ben bé al contrari: qüestions de justícia; altres àdhuc escandalitzats per pecats deshumanitzats comesos per sacerdots i d’efectes legals i judicials... En fi, estadísticament amb uns percentatges de creients “socials” que van aprimant les estadístiques. Moments d’un desert o tardor eclesials! És hora, doncs, de repensar força les coses de la fe. Una o dues generacions que en general han abandonat creences, pràctiques en el cor dels oblits forçats... I que ha portat un buit que no serà fàcil d’omplir-lo. La fe gairebé només es mama a casa, a la família o amb algú de la mateixa.

                                               D’aquí ha vingut la necessitat de tornar a la formació permanent dels adults en la seva fe, si és que aquesta –com hauria de ser- és la brúixola,  el nord i el sentit de tot el nostre viure com a cristians. Se’n digui catecumenat, aprofundiment de la fe, formació experiencial de la fe pràctica. Obrir-nos al Vaticà II que ha dit i segueix dient qui som tots els cristians-seglars-laics i com hauríem de ser per sentir-nos de bo de bo creients, homes i dones de fe, testimonis de Crist i del seu evangeli, del Regne. Per amalgamar fe i vida; fe i cultura; fe i convivència; fe i compromís social: econòmic, de justícia i de pau... Podríem dir que el que Jesús ha unit que l’home no ho separi respecte de la fe.

                                               Em de tornar sens falta a néixer a una vida de fe engrescada i engrescadora. Evangelitzar-nos per poder al nostre torn evangelitzar els altres.

                                               Pasqua és una invitació forta a tornar a néixer a una vida de fe motivada i motivadora, actualitzada, contextualitzada als temps que vivim i oberts a tota mena d’experiències humanes de qualitat i divines com a gràcia rebuda. ¿Per què li demanem tan poc al baptisme? I de font de vida del qual un ha de beure sovint se’ns ha convertit en un ritus allunyat i oblidat en els inicis de la nostra vida. El baptisme –la seva virtualitat- es manté ben viva durant tota la vida; és la configuració amb Crist ressuscitat que va prenent forma en la nostra vida i això de manera continuada i progressiva. Fixeu-vos en la col·lecta del dia d’avui destinat als neòfits, és a dir als nous batejats o bé aplicant-nos-ho a nosaltres, els nous “rebatejats”. Diu així la col·lecta: Oh, Déu sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua:

• reanimeu la fe del vostre poble,
• augmenteu els dons de la vostra gràcia,
• a fi que comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat,
• quin Esperit ens ha regenerat,
• quina sang ens ha redimit.

                                               Per un cantó, a la primera lectura d’avui se’ns mostra com vivien o pretenien viure els creients de les primeres generacions de cristians. La mateixa lectura és prou explícita perquè requereixi d’ulteriors  comentaris. Cadascú pot fer-se el seu propi comentari-compromís. No creieu  que avui n’estem als antípodes?

                                               Pere en la seva carta fa una lloança a Déu i dels primers fidels, tot embolcallat pel goig de ser i mantenir-nos deixebles del Crist Ressuscitat.

                                               I l’evangeli ens presenta en tres paràgrafs:

1. L’aparició del Ressuscitat que porta a un enviament evangelitzador, com ho torna i retorna a demanar el papa Francesc. Enviats i receptors al mateix temps del motor permanent de tota joiosa evangelització: l’Esperit Sant.
2. Tomàs no hi era quan es va manifestar Crist. Dura –sincerament dura- la seva reacció, que avui podria ser emblemàtica de tanta bona gent que no admeten més que fins als límits de la raó i de la raonabilitat dels esdeveniments. Tocar, veure, verificar: això és tot. No podem anar més enllà, diuen... Jesús pren a Tomàs com a “primer catecumen” i se’l obre a les profundes significacions de les ferides que romanen testimonis de la Passió-Mort de Jesús. “No siguis incrèdul, sinó creient”. Tomàs es veu “convertit” per la presència del Mestre. Deixa de banda fer les comprovacions a que és cridat: ni mirar ni tocar. Ja no li cal. Cau prostrat i diu aquesta sublim oració que molts la diuen en les consagracions: “Senyor meu i Déu meu”. Ja ha fet la gran confessió. Suposem que la recordarà tota la vida..! Són experiències que no s’esborren fàcilment i que en farà testimoni capital de la seva missió apostòlica. “ A mi em va passar... dirà una i altra vegada...
3. Jesús allargant la mirada a l’infinit, veient-nos-hi també a nosaltres, ens diu: No necessites pas veure’m... Feliços els qui creuran sense haver vist. No són els ulls els que garanteixen la fe; és la fondària de la gràcia de l’Esperit Sant la que ens dóna el do de la fe, sense la necessitat de veure el Crist, ni que sigui Ressuscitat. ¡el do de la fe! ¡la vida de la fe! ¡les obres de la fe! La fe és la que ens dóna la capacitat de veure-ho tot renovat, renascut. Gràcies, Senyor per la fe, per petita que sigui. Ens ho fa veure tot com una primavera en plenitud d’esplendor. Aquí rau la bellesa, la bondat, la relació, la comunió: la fe són les ales del viure. Deixeu-m’ho dir: és la més sublim poesia existencial. Oh món meravellós, inèdit, revolucionat-revolucionador.  ¡Quina força té la fe: és com l’amor que res, si és autèntic, res no pot apagar!

                        Diumenge II de Pasqua. Capvuitada pasqual 25 d’abril de 2014  Sabadell

Homilia del diumenge de Pasqua 20/04/2014 del P. Josep Mª Balcells

SETMANA DE GLORIFICACIÓ: EN LA DE JESÚS LA NOSTRA

                                               Si durant aquesta setmana hem seguit de prop el Crist, Senyor nostre. Si l’hem viscuda com formant una gran unitat tota ella, haurem tingut la sort d’haver conegut més i  més el misteri de Jesús, que era la raó primordial de tot el nostre enfocament de la quaresma i que ara completem amb la seva exaltació (mort en creu, segons diu Jesús d’ell mateix: “quan seré enlairat atrauré tothom cap a mi”) i la glorificació (feta pel Pare en la seva Resurrecció i conseqüentment en la nostra pròpia). Arribem, doncs, al punt central de la vida de Jesús i de la nostra, vista des de la fe. Units al Crist Redemptor, seguim-lo també en el Crist Renovador de la Història. Ja no estem en els quadres o pàgines del que abans anomenàvem Història Sagrada, sinó que ens inserim de ple en la Història de la salvació. No empetitim la Pasqua, punt culminant de la vida i missió de Jesús, perquè en la seva Pasqua hi haurem d’empeltar la nostra pròpia. Sigui per ignorància sigui per desídia estem donats a celebracions que moren quan passem full litúrgic. La Pasqua ho omple tot i per sempre, i dóna sentit a tota vivència de fe. De l’aprofundiment del misteri de Jesús que en puguem fer, en dependrà el to vital de la nostra vida de deixebles i del nostre seguiment de Crist que hem d’anar seguint fent tot al llarg de la nostra història o biografia espiritual de cristians. La resurrecció és un Sí plenari del Pare a la missió que encomanà a Crist i en Ell a tots nosaltres. Com veieu, ens hi va tot el sentit del nostre viure de cada dia. Som deixebles (aprenents)  som seguidors (hem optat perquè no ens volem entendre a nosaltres mateixos, si no és en, per i amb Crist).

                                               Avui donarem la paraula a Joan que en el seu evangeli interpreta tota la vida de Jesús concentrada en la seva “Hora” (computable no solament cronològicament sinó teològicament: moment únic, permanent i el que marcarà l’abans i el després de Jesús, el Senyor, i que ens afectarà -són paraules seves- a nosaltres, de temps, lloc i cultura per diversos que siguin. És a partir de la seva exaltació-glorificació que entenem que la seva vida no pot ser compartimentada en fets i paraules aïllades: tot té un fil d’or que ho relliga tot -i bé podem dir ara a fets consumats- que tots estem immersos en la seva i nostra “hora” amb un sentit de continuació, de presència, d’actualització: Jesús, “ahir, avui i per sempre”. Conressuscitats i conressuscitants!

                                               Mai m’havia passat que fes una cita tan llarga i que demana d’endinsar-nos-hi bo i demanant al mateix Crist que ens doni la capacitat i saviesa de penetrar en el que anem dient: el misteri de Crist. Per tant, em demano de llegir-ho al temps que contemplant-ho, pausadament, per no perdre ni un petit incís. Ho demana el moment litúrgic, ho demana també perquè són paraules-pregària de Jesús; i a més de les pertanyents al comiat de Jesús en l’ambient gloriós del Cenacle, i a dos passos del Camí cap al Calvari. És gairebé tot el capítol 17 de Joan que he recomanat tan i tan sovint, perquè encara que dirigit als seus deixebles ens al·ludeix també a nosaltres i per tant hi som com invitats a sentir-lo a Ell mateix amb l’actitud de pregària més fonda i sentida que puguem: “Així parlà Jesús i, alçant els ulls al cel, digué: Pare, ha arribat l’hora;  glorifiqueu el vostre Fill a fi que el vostre Fill us glorifiqui, segons el poder que li heu donat sobre tot home, perquè doni la vida eterna a tots els qui li heu donat. I això és la vida eterna, que us coneguin a Vós, únic Déu veritable, i el que heu enviat, Jesús, el Messies. Jo us he glorificat a la terra donant a terme l’obra que m’heu donat a acomplir. I ara, Pare, glorifiqueu-me vós al costat vostre amb aquella glòria que al costat vostre tenia abans que el món existís. He manifestat el vostre nom als homes que m’heu donat del món. Eren vostres, i m’els heu donats, i han guardat la vostra paraula...; i sóc glorificat en ells. Ja no estic més al món, però ells estan al món, mentre que jo vinc a Vós. Pare Sant , conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres... No són  del món, com Jo no sóc del món. Consagreu-los en la veritat; la vostra paraula és veritat... per ells em consagro jo mateix, perquè ells també ells siguin consagrats en veritat. Però no prego solament per ells, sinó també pels qui creuran en mi per la seva paraula; que tots siguin u, com Vós, Pare, sou en mi i jo en vós, que també ells siguin u en nosaltres, i que el món cregui que Vós m’heu enviat. Jo els he donat la glòria que m’heu donat, perquè siguin u en nosaltres; jo en ells, i vós en mi, perquè siguin perfectament u, i el món conegui que vós m’heu enviat, i els he estimats com m’heu estimat a mi. Pare, el que m’heu donat, vull que on jo estic, també ells estiguin amb mi, perquè vegin la meva glòria que m’heu donat... i els he fet conèixer el vostre nom, i els el faré conèixer encara perquè l’amor amb que vós m’heu estimat a mi estigui en ells., i jo, en ells”.

                                               Què més i més ben dit es podria desitjar. Ens ha agafat de ple la Pasqua de Crist, de l’Església. És la Nova i Eterna Aliança, la que no podrà tornar endarrere. La Vida nova de Jesús Ressuscitat és la nostra pròpia Vida nova, viscuda amb plenitud de consciència i en un “quart creixent” que ens donarà el sentit de tot el què fem i amb ell també la felicitat a nivell de les coses petites que són les nostres pròpies i les de cada dia. És com si de sobte ens naixessin ales per fer un vol de resurrecció. No gaire per poder seguir tocant de peus a terra. És aquella metàfora de Juan Ramón Jiménez: Alas para enraizarnos y raíces para volar”.

                                               En Jesús exaltat i glorificat hem estat també nosaltres exaltats i glorificats, això sí “en esperança”, no perquè no visquem ja ara vida nova per la fe i l’acció de l’Esperit, sinó perquè hem d’estar glorificats a semblança de Jesucrist que es manifesta en plenitud en la seva resurrecció que és la plena manifestació més per a nosaltres que no pas per a Ell mateix. És reconeixement públic per a la nostra fe, però  no pas per a Ell que des de l’Encarnació ja s’ha manifestat la seva divinitat, encara que no ens arriba sinó quan depurem la fe. No és un regal, un do que Déu Pare li fa a Ell, sinó que ens el fa a nosaltres des del moment que l’Esperit ens el dóna a conèixer per la fe. Jesús és el camí, la veritat i la vida, ja en vida seva, com és la resurrecció i la vida en vida d’ell i sempre. La missió de Jesús ha estat la constant, progressiva glorificació nostra, la divinització creixent nostra. Estem en un àmbit d’absoluta gratuïtat, tot ens és “donat”, tot és do i tot és gràcia. Només és la fe la que venç el món, ho diu Joan, però la nostra és pobreta i encara necessita de primers auxilis, d’una assistència més plena. Sort que ens és promesa i donada en la unció de l’Esperit. Acostumats a celebracions parcel·lades dels misteris de Jesús no en sabem trobar aquell sentit d’unitat que té el misteri de Jesús o bé millor Jesús com a misteri.

                                               Estic llegint l’últim llibre de Josep Oriol Tuñí que es titula “El do de la veritat (Jn 1,17)” Amb aquest subtítol: “L’Evangeli segons Joan com a revelació de Jesús” que tracta abundosament i d’una forma innovadora la glorificació de Jesús que no és exclusivament redemptora, perquè ja ho va ser tota la seva vida. Jo m’atreviria a dir que fou vivificadora. “Cal recordar –ens diu l’autor a les acaballes- “Convé recordar que només amb la vinguda de l’Esperit arribarà la fe autèntica. Perquè el do de l’Esperit és fonamental per arribar a creure. Ara bé, és clar que aquest do només arriba amb la mort de Jesús (“i inclinant el cap va lliurar l’Esperit”). Per això la descripció de la veritable fe que tenim en els paràgrafs del “Comiat” és refereix a la fe després de l’exaltació... Per això Joan vol que el lector  passi d’aquesta fe inicial a la veritable fe de l’Esperit. Aquest creure en plenitud és el que vol inculcar l’evangeli de Joan. Per això es pot entendre que aquesta plenitud que ve amb la fe és una plenitud total: és fruit de l’Esperit. Però no va ser la fe dels qui varen acompanyar Jesús en la vida terrenal”.  Ara és la nostra “hora”. Pasqua total: que vol dir una primera “plenitud de fe en els nostres dies” visquem la Pasqua sense intermitències i deixem que ella faci el seu treball. Recordo una vegada més –no em vull fer pesat- els fruits de l’Esperit Sant: “ amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”.

                                               Realment el Senyor està ressuscitant. Al·leluia

            Setmana de glorificació: Pasqua. 20 d’abril de 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 13/04/2014 del P. Josep Mª Balcells

                             SETMANA  SANTA: ASSETJAMENT A MORT A JESÚS

                     com són el cicle pasqual que enllaça tota la Quaresma i el seu punt culminant la Setmana Santa i el mateix es diu del temps del cicle nadalenc amb  l’Advent i les festes del naixement de Jesús , ambdós cicles relacionats amb els més grans misteris, que al meu entendre, són respectivament la Redempció i l’Encarnació que com en les  composicions musicals hi ha moments de més gran i més alta tensió emocional i espiritual i que porten a sobre de les partitures als pentagrames corresponents la indicació de “fortissimo”. Ara hi som de ple... Cal advertir, em sembla ja haver-ho dit, que no podem separar Quaresma-Setmana Santa amb el final que esdevé principi de la Resurrecció  Ja hi hem entrat pel que fa al cicle pasqual a les lectures d’aquests dies en que sobretot els evangelis, de Joan tots ells, en què es veu –i tant de bo es visqui- aquest anar portant les discussions, millor interpel·lacions, dels jueus, no m’atreveixo a anomenar interlocutors, perquè són uns atacs ferotges a la persona-missatge de Jesús. N’he dit assetjament a mort. És un bon moment per llegir sencer tot l’evangeli de Joan repuntat a cada lectura de l’evangeli de la litúrgia d’aquests dies –no sols diumenges- just des del diumenge IV fins al “Passio” del Divendres Sant. Es descriu un crescendo de la fractura entre el pensament “ultra” de les elits jueves de tipus religiós i els plantejaments de Jesús, que va fent en progressió de contingut cada vegada més dens i més precís sobre la seva divinitat... Aquesta fossa-divisió de posicionament i d’enrolament: uns al costat del “poder” religiós –com quasi sempre passava- i uns pocs deixebles, que tot i no entenent gaire res del què es contrastava, fan costat al mestre després “d’estar amb Ell” (Mc 3, 16) durant uns anys...

                                      Dintre dels que s’anomenen en l’any litúrgic temps forts

                                               Per sota i a part de la resurrecció de Jesús, Ell va obrint cada vegada més una visió més profunda de com actua en nom de Déu, a qui anomena obertament Pare, davant de la indignació dels seus contradictors presos per les  (en plural) “tradicions”, que s’han esclerotitzat en pura -o millor- impura ideologia.

                                               Ara és l’hora, deia, de fer una lectura pausada de tot l’evangeli de Joan, que en deien el teòleg, per la seva profunditat que sobrepassa els altres evangelistes –anomenats sinòptics-; i on es troben les expressions més íntimes del cor de Jesús. Recordeu que el “Passio” del Divendres Sant sempre és invariablement del de Joan, alternant-se els altres cada any, amb un de nou. Enguany el diumenge de Rams-Passió serà el de Mateu que és el que toca, corresponent a l’any litúrgic en curs. La gran particularitat de Joan és que ens el descriu com els últims moments de la passió i mort del Rei d’Israel; i la revelació de la “bondat i l’amor” de Jesús es veu subratllada per les paraules explícites de la seva reialesa en la conversa-judici amb Ponç Pilat i sobretot en les “paraules” plenes de grandesa que va dient a la creu i amb les que clouen la missió acomplerta rebuda del Pare de manifestar l’amor trinitari i l’esclat primaveral del Regne. Com perdona solemnement com només ho pot fer Déu i amb aquell “Tot ha quedat acomplert”, com a final d’una missió: Fer saber que Déu és Amor, que ens estima entranyablement com a fills, que remet els nostres fardells de misèria i ens omple de gràcia sobre gràcia, per fer-nos accessibles a un món nou i una terra nova, batejats i remesos en esperança. Obrint visions i perspectives novadores de què significa viure ja ara el Regne, saber-nos fills i deixebles i en seguiment obert a Jesús. Ara i aquí.

                                               Recordeu si us plau els Crists-Majestat del nostre romànic en els què la corona d’espines ha estat substituïda per una corona reial. I en el títol que per més que volgueren que fos matisat per les autoritats jueves va quedar irreescrit amb un “el que he escrit, escrit queda”: INRI Jesús Natzaret Rei del Jueus.

                                               Crist és el Sagrament per excel·lència, del qual prové que l’Església en sigui el Sagrament total (Cos místic de Crist: Jesús n’és el Cap , nosaltres els seus membres). Llegim al Catecisme de l’Església Catòlica: “Els sagraments s’encaminen a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos de Crist, a donar culte; i, com a signe, tenen també la funció d’instruir. No solament suposen la fe, sinó que l’alimenten , la reforcen i la manifesten amb paraules i coses; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Donen, certament, la gràcia, però la seva celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar rectament Déu, i a practicar la caritat. Interessa, doncs, moltíssim que els fidels entenguin fàcilment els signes dels sagraments, i freqüentin amb més constància aquells que han estat establerts per alimentar la vida cristiana.” Cita de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia, que afegeix: “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin del sopar del Senyor. D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, que encén i porta els fidels a la caritat esperonada del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com  a fi, totes les altres obres de l’Església”.

                                               En la litúrgia del misteri Pasqual es re-noven i con-firmen no dic els sagraments rebuts –ara fa una mà de temps- sinó permanentment actualitzats. No es repeteixen sinó que s’actualitzen , es fan presents en major intensitat. Tot el nostre passat de fe i sagraments es fan actuals com si els estrenéssim ara i aquí.

                                               D’alguna manera es pot dir que fem en aquests dies sagrats el nostre Baptisme (com a adults) validant-lo; també d’alguna manera es pot ben dir que re-fem la nostra primera i permanent primera (!) comunió i re-novem la unció de l’Esperit Sant (Confirmació i Reconciliació). En definitiva, els sagraments dits de la iniciació cristiana i de compromís sostingut i calat més a fons, revitalitzats, fets com si en fos la primera vegada a celebrar-los. Tenim aquesta gràcia i avantatge de l’’actualització litúrgica dels nostres primers encontres amb la fe, en moments en què poca cosa podíem entendre i viure(!). La litúrgia ens permet viure tots els sagraments com és de fet en l’Eucaristia com una vera actualització. No repetició. Per la fe vivim en un present permanent allò que ens dóna identitat i actualització del que no férem un dia potser llunyà, sinó que ara el fem amb més consciència i amb més compromís. Hem de treure la rutina dels nostres actes rituals i litúrgics, posant-los en un present continuat i cada dia més perfectible. Aquest és el sentit bàsic i fonamental de la litúrgia: el que férem, ara ho tornem a fer  de bell nou. Com si fos la primera vegada i ¡ho és realment!

                                               Coda: No he volgut parlar dels Rams perquè em sembla que han estat redimensionats, una mica folklòricament. Aquesta festa en espais amplis i fent-ne protagonistes els infants amb palmes que semblen catedrals i  amb llaminadures penjants, estrenant vestidets primaverals, i fent escombra en la base dels palmons. Està molt bé, però convé no perdre de vista la significació literalment bíblica. La rebuda dels grups de pelegrins que se solia fer amb tots els grups que afluïen a Jerusalem per les festes. També ja més ajustadament evangèlic: l’entrada del Rei-Messies muntat, segons les escriptures, en un pollí i una vegada  més  amb la confrontació del fariseus per fer callar els infants que fàcilment s’agafen on hi ha festa i gresca. “Els infants hebreus portant rams d’olivera reberen El Senyor i l’aclamaven dient: hosanna a dalt el cel”. Com sigui: rebuda i contraposició amb els “grans” que no volen entendre i forçaran una mort que paradoxalment donarà vida i vida plena els que sabran veure i viure aquestes festes des del misteri de Crist, de l’Església i també de nostre propi i de tota la nissaga humana: “Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor”.

                       

            Diumenge de Passió i també dit de Rams, 13 d’abril de 2014. Sabadell

Homilia del diumenge 06/04/2014 del P. Josep Mª Balcells

PERQUÈ TINGUIN VIDA I AMB ESPLENDIDESA

                                               Hi ha en el cristianisme binònims o díptics que no els podem separar; per exemple: vida i resurrecció, fe i visió, estimar Déu i tot altre, cel i terra; Quaresma i Pasqua, fe i obres, perdó i joia. Sempre interactuen: a més fe més visió; a més fe més vida. Les benaurances són binònims i a més tenen un denominador comú: benaurats.

                                               Aquesta setmana és l’última de quaresma i si hem de ser conseqüents amb l’enfocament que hi vàrem fer de bon començament és bo de recordar que tot el recorregut que ens havíem proposat de fer era el de la col·lecta del primer diumenge: “Déu omnipotent, feu que les pràctiques quaresmals ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”.

                                               Durant els diumenges de Quaresma hem posat l’accent preferent en la figura i missatge del misteri de Crist de tot el que hem pogut fer, viure i  practicar. Cada paraula té la seva significació més forta o lleu, més radical o més floreal, o dic així perquè solem anar-nos-en per les branques amb molta facilitat: uns quants ritus més o menys, uns panels penjats  a les esglésies, alguna xerradeta més, perquè no sigui dit i poca cosa més. Demano perdó. No ho recrimino, solament em sembla tot plegat de poca consistència i, per tant, d’escàs profit. Ara toca quaresma, demà tocarà una altra cosa, però ens manquen decisions de calat, i poc forat acostumen a fer aquests temps dits forts de la litúrgia, que acostumen a ser el baròmetre de la pressió evangèlica que vivim durant aquests quaranta dies abans de la Pasqua i preparacions per a ella. Potser ens podrem repetir, però a mi m’agradaria que avui féssim una mica de balanç del què ha estat aquesta quaresma. Anirem pas per pas per poder veure’n els efectes en el nostre viure habitual. A compàs amb que desgranaré mot per mot jo pensaré en mi i, si voleu, feu-ho també vosaltres. Som-hi!

                                               Diu “celebracions”: I és justa l’expressió perquè celebrem, dia a dia, vida i missatge de Jesús, el Crist; és a dir: el que anomenem evangeli. Adhesió a una persona vivent del qual en tenim ressò en l’evangeli, i del qual en volem fer el seguiment, que és l’expressió comuna que llegim als evangelis: “Tu, vine i segueix-me!” que suposa crida i seguir-lo, a les verdes i a les madures... esdevenir-ne vertaders deixebles en actiu.

                                               “Que ens siguin profitoses”: que ens alimentin espiritualment, que ens facin créixer, que ens donin la maduresa corresponent a la nostra situació de persones adultes, que no juguen a la vida, sinó que li volen treure’n el suc corresponent, que valoren el significat del propi viure I amb ell la felicitat. Suposa salut, vigor i fortalesa corporal i espiritual.

                                               Per tal de “conèixer”: Paraula de les més ambigües. Pensem que coneixem, que sabem quan només hi ha hagut una passada com de sèrie de tele que al màxim ens pot haver commogut en algun moment, però que no hi ha hagut un “estudi”; ha mancat un entrar el la seva intimitat, haver-nos fets propers, fer-hi amistat, sentir-lo com a propi, dialogant, mirant-nos amb presència activa, amb relació freqüent i comprensió mútua, empàtica, fins al punt de “sentir-hi els mateixos sentiments, com diu Pau.

                                               “Més i més”: aprofundiments successius, sabem que mai esgotarem la capacitat de coneixença, més si és experiencialment, el que suposa una bona amistat. Fent descobertes noves de la seva personalitat. Entrar en el seu viure i sentir: vivenciar-lo des de dins. Saber no sols el què diu o què fa, sinó descobrir-hi el per què i el per a què ho fa. Descobrir, per a identificar-nos cada vegada més intensament amb la seva missió.

                                               “El misteri” que és l’apel·latiu que dóna el Vaticà II a Crist i a l’Esglèsia. Misteri en sentit d’insondabilitat, de no poder arribar mai al fons de la seva persona. Jesús ho omple tot. Nosaltres ens hi perdem en Ell. Sempre hi aflora una novetat. Essent Ell el més íntim de la meva intimitat (segons expressió de sant Agustí). Tenim visions de les coses i de les persones que ens fan creure que ja ho coneixem suficientment per poder-ho judicar, classificar, parlar-ne objectivament, quan tot és ben subjectiu i sotmès a un ulterior aprofundiment. Tot és misteri. I tot s’ha de tocar respectuosament: només faltaria que no ho féssim amb les coses de la fe! Ningú no coneix ningú; ni nosaltres ens coneixem en el què som i valem... Oh, misteri! Joiós misteri!

                                               “Del Crist”: Expressió aquesta, pasqual. Ho he volgut expressar diverses vegades: una quaresma viscuda ja en plena possessió del misteri pasqual. Anticipat, fruit d’una recerca que ens porta més endins. Cada dia és Pasqua. Si m’estimeu i guardeu els meus manaments jo vindré a vosaltres i hi romandré. “Jo seré amb vosaltres...”

                                               “I tot per a viure’l”. Hi ha aquella expressió que a mi em diu tant: ”Jo visc pel Pare vivent, vosaltres viviu per la meva vida; qui em menja a mi viurà a causa de mi”. Tot resulta ser un doll de vida que procedent del Pare ens ve pel Crist, del qual vivim. En la Comunió no som nosaltres qui mengem el Crist vivent, sinó que és ell qui “se’ns menja” Configureu-vos en mi.. Entrem en la vida de Jesús, del Jesús total. Al discurs de l’Àgora a Atenes diu Pau: “Ell que dóna vida i alè a tota cosa. “En Ell vivim, ens movem i som”. “Entrar en la vida” vol significar abastar la vida plena, promesa. “Les paraules que us he dit són esperit i són vida”. “Fes això i viuràs”.

                                               “D’acord amb les seves exigències”: No són pas feixugues, si les sabem viure amb la fe i la fortalesa que Ell mateix ens dóna. L’evangeli és exigent, però té el contrapunt de que és el mateix Crist qui ens dóna la fortalesa per poder-lo viure i com més grans se’ns tornen les exigències d’acord amb la sensibilitat evangèlica que anem assumint, més gran és fa la fortalesa que Ell ens ofereix. No tingueu por! La por ens fa perdre la capacitat de veure les coses en les seves justes dimensions. Res no hi ha que superi la capacitat d’anar més a fons. Sempre anar més mar endins...

                                               Avui la col·lecta va més enllà: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món que es va entregar a la mort”. Diu la litúrgia del Dijous Sant: havent estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem”. Nosaltres coneixem els nostres minsos “extrems”; però, ¿quins són els extrems de Jesús? Això ens supera. Però serà l’única manera de besllumar la Passió, la Mort i l’Eucaristia que esdevé una mena d’Encarnació i Regeneració permanents. El bateig en el qual hem estat batejats el dia de Pasqua amb el Crist suposa un morir a nosaltres mateixos per ressuscitar juntament amb Crist. Viure el Regne és viure l’amor tant com se pugui. Pau ja en fa una traducció humana en parlar ras ras de la caritat: “Que la caritat no sigui fingida; avorriu el mal, adheriu-vos al bé; sigueu sol·lícits a estimar-vos els uns als altres; avanceu-vos mútuament a honorar-vos; no sigueu indolents en el zel; sigueu fervorosos en l’esperit; sigueu bons servents envers el Senyor; alegreu-vos en l’esperança; sigueu pacients en la tribulació; perseverants en l’oració; en les necessitats dels sants feu-los participar dels vostres béns; practiqueu l’hospitalitat. Beneïu els qui us persegueixen. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Tingueu uns mateixos sentiments; no aspireu a grandeses, sinó adapteu-vos als humils. No estigueu massa satisfets de vosaltres mateixos. No torneu mal per mal... Viviu en pau amb tothom... Atenció. Comença l’autoavaluació. Tornem-ho a llegir, implicant-nos-hi. Siguem sincers amb nosaltres mateixos. I, reconciliats per Jesucrist amb el Pare per les mocions de l’Esperit, que tinguem la millor Pasqua viscuda fins ara.

                        Diumenge V de quaresma, 6 d’abril de 2014.   Sabadell