homilia del diumenge 26/08/2018 del P. Josep Mª Balcells

DESENLLAÇ  (I TRES)

                                               Hem viscut durant cinc setmanes un autèntic drama, dins del transcurs de la missió evangelitzadora de Jesús, Mestre i Metge al mateix temps, narrat per Joan i que abasta tot el capítol sisè del seu evangeli; podríem dir-ne que és el mateix centre narratiu, que marca separació en un abans i un després; i que eleva el grau de proposta de seguiment, sense la comprensió del qual no entendrem res del que succeirà després, a pocs mesos del final-principi de la vida plena de Jesús, unint cel i terra, per dir-ho globalment. És un dels moments centrals de la proposta més endinsada en el misteri dels misteris que és l’Eucaristia. Aquí, esdevingut només com a profecia; episodis enllà de la seva vida, en la cruesa i excelsitud, serà l’acompliment inesperat,  tot i que explicitat i avançat en la narració de Joan, narració que ens supera de totes totes. “Mireu l’ofrena de la vostra Església: reconeixeu-hi la víctima que ens ha reconciliat amb Vós, concediu-nos que, els qui rebem el Cos i la Sang del vostre Fill, plens de l’Esperit Sant, siguem en Crist un sol Cos i un sol Esperit”. Diem sense entendre-ho massa, ai! Un Déu que no sorprèn, no és el Déu en Jesucrist.

                                               Justament, sempre hem posat en el prosceni de la vida i missió de Jesús el moment crucial -la seva passió, mort i resurrecció- com dels fets succeïts, dels quals prenen sentit i futur tot el que som, tot el que rebem d’un designi pres allà en l’ignot de la Trinitat excelsa, com Pau ens diu a l’epístola als Efesis, només començar, capítol primer; que faríem bé de rellegir-lo una i altra vegada, perquè pren principi etern l’obra de la nostra redempció i de la glorificació “humano-divina” de la humanitat envers Déu, personalitzat amb el nom de Pare. “A lloança de la glòria de Déu”, expressió que feia les delícies d’Isabel de la Trinitat i d’altres avantatjades ànimes contemplatives, que ens són honra, protecció, intercessió...

                                               Un drama en tres actes, a començar –primer acte- per la narració de la multiplicació dels pans, on pren fondària un simbolisme –en vàrem dir “realisme sagramental”-; simbolisme fet realitat insospitada, que ajunta dos termes –és l’encarnació- que semblen talment irreconciliables: Déu i Home! Tot es juga en aquesta conjunció, en aquest misteri d’un  Déu que es fa, no solament home, prenent en tot i per tot, la natura humana sense excloure’n la divina, sinó que segella el seu futur, el de la humanitat sencera, i amb ell el nostre, en fer-se aliment, donant no només vida, sinó una altra vida, que per no haver-hi paraules que la signifiquin, en diu Jesús: vida eterna, participada ja, anticipada, pregustada, real però inefable: Oh misteri, oh dignació, oh sorpresa, oh i més oh! Ja ho va dir Jesús que encara no estàvem preparats per sostenir aquesta suau i ponderosa càrrega divina i divinitzant en cors que bateguen a penes com verament humans, són invitats a enlairada qualitat de vida! Cal ser senzillament humils i conscienciosos, com es mereixerien les “prestacions divines!” Que desproveïts i nus que anem a les nostres eucaristies, Déu meu!

                                               El segon acte, dèiem, planteja la profunditat del sentit de la multiplicació (setmana divuit en endavant). Dit sintèticament: proposta, oberta a tots els seus deixebles, de l’Eucaristia. Ai, si sabéssim el què se’ns ofereix: do inestimable! Recordeu el que ens diu el Vaticà II: “Memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. No res menys, clar!

                                               Ara obro parèntesi i assaboreixo poc a poc, com sempre, el gust de la col·lecta d’avui: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin  allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”.  Sintonia perfecta amb el salm responsorial que ens ha acompanyat tantes eucaristies seguides...! “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor. Tindré sempre als llavis la seva lloança...”

                                               Seguim en el segon acte: Es planteja un debat entre la incomprensió “reconcentrada”: “Com pot donar-nos...? contrastada amb la reiterada afirmació del que se’ns donarà i de la seva significació profunda. Mai acabarem d’entendre què és el  que “succeeix” en l’Eucaristia. Poso “succeeix” perquè és una veritable “acció” que ens porta a tots sense excepció, tant si en som conscients com si no; que ens pren al més íntim del sentit de la vida i missió de Jesús, “actualitzat”, viscut, reviscut, entotsolats i encisadorament rendits “en un no sé què que queda balbuciendo”. Aixó: balbuceig, aquesta és la paraula i l’acció impossible d’intentar-la formular. Jesús en l’eucaristia es dóna al Pare com a expressió personal de tota la humanitat oferta i agraïda per poder-nos dir i ser vertaders fills seus. Trasbalsats no passivament sinó activant una comunió indissoluble per fe, amor fidel i posada a les seves mans, de Pare. Allò de Péguy: “Res de tan bell, tan bonic com un nen que s’adorm resant, diu Déu. Jo us ho dic, res de tan bonic al món. Mai no he vist res de tan bonic al món i, tanmateix n’he vistes, de belleses, al món. He vist perlejar llàgrimes d’amor”. Sovint els poetes intueixen allò que –barroerament- nosaltres ignorem o pitjor, menystenim...

                                               Tercer acte: Joan ens meravella, narrant el fracàs de Jesús, davant la tossuda incomprensió de molts dels deixebles que no volen entendre, recalcitrants a la proposta incommensurable de donar-se’ns en comunió i en fonda i graciosa participació en la seva vida íntima. La sang, per a ells, els jueus, era el símbol mateix de la vida. Havien d’entendre que tenia una lectura profundament simbòlica i més mistagògica, misteriosa. Era sang vessada, aspergida, nou èxode , nova nit entre les nits, nit pasqual. Ho dic més per a mi, no tant per a ells, perquè en el refús del misteri hi estem tots envescats; no ens en sabem sortir airosos. Dos desenllaços, dos. Els deixebles que refusen albirar les meravelles que Déu ens ofereix; i el gran i feliç desenllaç de Pere, que a invitació de l’Esperit Sant respon per a tots els  qui resten a redós de la “Paraula del Senyor”: “Només Vós teniu paraules de vida eterna!”. “Com s’ho pot fer, aquest?”  Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l? “Us escandalitza això que us he dit?” “Què diríeu si veiéssiu...Vosaltres també em voleu deixar? Tot -i només- es desenvolupa en l’àmbit de la fe. Nova insistència: “Ningú no pot venir a mi, si el Pare no li concedeix aquest do”. “L’Esperit és qui dóna la vida”. Una vegada més Joan apel·la a la fe que ens és donada, no pas promoguda per nosaltres. “Nosaltres hem cregut”. Igual dirà a la primera epístola: “Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, ja que la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la Vida Eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat”.

                                               Postfaci: Emplaçats dins de l’àmbit de tots els àmbits, del sentit de tots els sentits, de la finalitat última de totes les finalitats. Tot centrat en l’Eucaristia. Ja ho deia el Vaticà II: “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor”. Doneu-nos “gràcia sobre gràcia” per fer-nos menys indignes de que Crist en persona amorosament es posi a les nostres mans, a la boca, al cos i en el fons del nostre esperit. “El Cos de Crist”.  A-mén.

                                       Tota espiritualitat evangèlica o serà eucarística o no serà. “Eucaritzats” per sempre.

Diumenge XXI de durant l’any litúrgic, 26 d’agost del 2018  Sabadell

Homilia del diumenge 19/08/2018 del P. Josep Mª Balcells

JO  SÓC  EL  PA  DE  VIDA  ETERNA

                                               Jo sóc és la definició que Déu es va donar a si mateix, abans de promoure l’alliberament de l’esclavatge en terres d’Egipte i iniciar el prototipus d’èxode, punt de referència, primer del poble jueu i després del poble cristià. Després posa l’article el, definitori de ser -i només Ell- el pa de vida i, a més, en la significació d’eterna, que vol dir: ja des d’ara i creixent i perdurable. Solament Déu pot usar aquest llenguatge d’absolut.

                                               Pa de Vida: Quina expressió més plena de simbolismes i de poesia! Va més enllà d’allò que en diuen “realisme màgic”; és vertaderament el “realisme sagramental” per als entesos, que hauríem de viure-ho nosaltres, els creients, homes de fe; que hem posat en Jesucrist, vivent i vivificador, la nostra més que confiança, l’abandó amorós, que ens vincula fins al moll dels ossos a la persona de Jesucrist (lloat sia per sempre!). Pa de Vida: expressió que vincula el més entranyable símbol de la vida quotidiana, el més a mà, el més nostre, amb el misteri. Amb pa podem subsistir, perquè, menjant-lo, mengem més del que sembla. Pa significa taula, compartir, família, essencialitat, “sagrament de vida” (recordeu el llibre d’en Boff?). El pa, a més, sota una figuració evangèlica, ens obre l’existència a horitzons desconeguts. El cor hi somia... És el pa del cos, de l’ànima i de l’esperit, tot a la vegada! Pa de VIDA magnificada. Eterna, en diu Jesús, que presagia gustos nous. Ara insospitats. Ara, menjant-lo amb cor de fe, ja tenim un tast dels “gustos nous” de Déu, sense vels. ¿Quins seran el “gustos de Déu” en la plenitud? Serà una presència vivificadora, sense necessitat de paraules. Comunió directa sense ni tan sols el pa com a intermediari. Al cel no hi ha eucaristia. No la necessitarem. Ja Déu ens assaciarà per l’amor que rebrem i que nosaltres irradiarem. Em ve i revé el salm 33 que anem trobant diumenge rere diumenge, perquè ens hi amarem, submergint-nos-hi: “Tasteu i veureu qué n’és de bo el Senyor! (Ja veieu que posant un accent de no res, l’expressió es fa més profunda i demana el signe admiratiu al final!) Tornem-hi: “Tasteu i veureu què n’és de bo el Senyor! Feliç l’home que s’hi refugia!”

                                               L’evangeli d’avui està ple de contingut. És el nucli dur discriminador del seguiment de Crist. Estem de ple en el discurs i ensenyament del Pa de Vida. L’evangelista Joan el posa al mig gairebé de tot el seu evangeli, perquè per aquest discurs es promourà un abans i un després, perquè provocarà una ruptura total de molts dels seus deixebles, com ho anota amb gran recança l’evangelista Joan.  Dirà fins a cinc vegades: “Qui menja” aquest pa, qui en menja i beu la meva sang. Desconcert! Barrenats pels dubtes els hi surt inconteniblement aquest dur: “¿Com s’ho pot fer aquest (noteu el to despectiu, negador de cap compromís!) per donar-nos la seva carn per menjar?.  Jesús insistirà una i altra vegada, en la seva AFIRMACIÓ: i a cada insistència d’Ell hi haurà un nou misteri desvelat: si no, no podeu tenir vida en vosaltres; si no, jo no el ressuscitaré; si no, no estareu en mi i jo en ell; si no, no viuran gràcies a mi; si no, no viuran per sempre. Quina manifestació més esplendorosa, més íntima, més total. L’Eucaristia és el nucli, el punt de convergència de Déu en el més íntim de cadascú. Divinitzats, transformats, no som nosaltres que combreguem, és ell qui ens combrega. Perduts en la immensitat de Déu...I-ne-fa-ble!

                                               Aquests  cinc diumenges seguits formen tota una mesada llarga, esplèndida, sobre l’Eucaristia. Encara ens en resta un, el diumenge de la ruptura de molts deixebles i l’afirmació total i plena de Pere en nom dels que seguiran Jesús, malgrat que no entendran ni les beceroles del tracte que Déu ens ofereix en el seu Fill. La FE, per modesta que sigui, la d’ells i la nostra és l’únic camí de sortida davant de l’esplendidesa de Déu. Ja ho diu la litúrgia: “Havent estimat els seus, (en l’eucaristia) els estimà fins a l’extrem, l’extrem de  Déu!, no el nostre, limitat, esquifit, un no res. Ho revalida, com sempre, la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que Vós ens prometeu, que és més que tot el que podem desitjar”.

                                               Amb raó un dels punts més importants del Concili Vaticà II és la Constitució sobre la Litúrgia. És allí on ens hem d’anar a abeurar-nos i a assaciar-nos. Tota possible i real espiritualitat cristiana o és eucarística o no és. Això ens porta a veure les nostres carències, els nostres oblits. La manca de formació permanent. La primera iniciació cristiana parteix del baptisme, passa per l’eucaristia i es completa en la confirmació. Això només la primera! On queda la segona i la permanent, de les re-iniciacions?

                                               He d’anar forçosament al Vaticà II: Només un tast, una pre-degustació. Si fos possible llegiu, rellegiu, esbalaïu-vos, submergiu-vos, abismeu-vos en els números 2, 5, 6, 7, 10, 47, 48, 59,102 i 106. N’extracto uns pensaments, per tal d’ajudar-vos, pressuposant que no teniu accés directe  a aquest document:

            - “La litúrgia, per la qual “es realitza” –sobretot en el diví sacrifici eucarístic- l’obra de la nostra redempció, contribueix en un grau màxim a fer que els fidels expressin en la seva vida, i manifestin als altres, el misteri del Crist i la naturalesa autèntica de la veritable Església, que té com a característica ser humana i divina, visible i enriquida amb dons invisibles, fervorosa en l’acció i lliurada a la contemplació, present al món i , malgrat això, pelegrina; i tot això de manera que en ella, l’humà estigui ordenat i sotmès al diví, el visible a l’invisible, l’activitat a la contemplació, i el present a la ciutat futura que busquem. Per tant, la litúrgia, mentre cada dia edifica els qui són dintre, a fi que siguin temple sant en el Senyor i mansió de Déu en l’Esperit, fins al complet desenrotllament del Crist, i al mateix temps els enforteix admirablement per predicar el Crist, també així presenta l’Església als qui són fora, com a senyera alçada entre els pobles, perquè sota d’ella s’hi reuneixin els fills de Déu dispersos, fins que es faci un sol ramat i un sol pastor”.

            - “Déu que “vol que tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat”, després que en altre temps havia parlat als pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà dels profetes, quan arribà a la plenitud dels temps va enviar el seu Fill, el Verb fet carn, ungit per l’Esperit Sant, a evangelitzar els pobres, a sanar els de cor contrit, com a metge corporal i espiritual, mitjancer entre Déu i els homes. Ja que la seva humanitat,  en la unitat de la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist, “es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”.

                                               Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, iniciada amb les meravelles de Déu en el poble de l’Antiga Aliança, el Crist Senyor l’acomplí, sobretot amb el misteri pasqual de la seva benaurada passió, resurrecció, mort i ascensió gloriosa. Per aquest misteri pasqual, “morint destruí la nostra mort, i ressuscitant reféu la vida”. Ja que del costat de Crist, mort a la creu, va brollar “el sagrament meravellós que és tota l’Església”.

            - “Per tant, igual com el Crist fou enviat pel Pare, també Ell envià els apòstols, plens de l’Esperit Sant, no solament a predicar l’Evangeli a tota criatura i anunciar que el Fill de Déu, per la seva mort i resurrecció, ens havia alliberat del poder satànic i de la mort, i ens havia transportat al Regne del Pare, sinó també a realitzar l’obra de la salvació, que anunciaven, pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica. Així tots els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme morts amb Ell, sepultats amb Ell, ressuscitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, “pel qual clamen: Abbà,  Pare, i, d’aquesta manera, esdevenen els veritables adoradors volguts pel Pare. Semblantment, sempre que mengem el sopar del Senyor, anunciem la seva mort fins que Ell vingui. Per aquest raó, el mateix dia de la Pentecosta en què l’Església es manifestà al món, els qui acolliren la Paraula de Pere, foren batejats. I prenien part en l’ensenyament dels apòstols, en la fracció del pa i en les pregàries..., lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. Des de llavors , l’Església mai no ha parat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fa present la victòria i el triomf de la seva mort, i donant alhora gràcies “a Déu pel seu do inefable” en el Crist Jesús, a lloança de la seva glòria”, per la virtut de l’Esperit Sant”.

            - “Per realitzar una obra tan gran, Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot,  en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, “essent Ell mateix el qui es va oferir en la creu, que ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present per la seva potència en els sagraments, de manera que quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva Paraula, ja que quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures és Ell mateix qui parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja. Ell que prometé: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells”.

                                               De fet, en aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que la invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al Pare Etern.

                                               Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es causa la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos Místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceixen el culte públic íntegrament”.

                                               Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia del qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l ‘Església”.

            - “Els sagraments s’encaminen a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos del Crist, a donar culte a Déu; i, com a signe també afecten la instrucció. No solament suposen la fe, sinó que també l’alimenten, la reforcen i la manifesten amb paraules i coses; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Donen, certament, la gràcia, però la seva celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar rectament Déu, i a practicar la caritat.

                                               Interessa, doncs, que els fidels entenguin fàcilment els signes dels sagraments, i freqüentin amb més constància aquells que han estat establerts per alimentar la vida cristiana”.

            - “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada,la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor.

                                               D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor, en la pietat”; demana que mantinguin vivent allò que reberen per la fe, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esponerosa del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb la màxima eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

            - “La importància de la Sagrada Escriptura en la celebració litúrgica és cabdal. Les lectures que es llegeixen, i que són explicades en l’homilia, i els salms que es canten són de l’Escriptura; les pregàries, les oracions i els himnes litúrgics estan amarats de la seva inspiració i atmosfera, i les accions i signes reben d’ella el significat. D’aquí que, per procurar la renovació, el progrés i l’adaptació de la sagrada litúrgia, cal fomentar aquell afecte suau i viu de la Sagrada Escriptura, del qual dóna testimoni la venerable tradició dels ritus, tant orientalñs com occidentals”.

            - “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en què va ser lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal de unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

            - “L’Església, doncs, intenta, amb cura sol·lícita que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través  dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè finalment, Déu sigui tot en tots”.

Diumenge XX durant l’any, 19 d’agost del 2018.  Sabadell

P.S.: El Papa Francesc ha fet unes admirables catequesis sobre la Missa. Han estat publicades per diverses editorials. Un en donarem notícia més endavant. No us les perdeu. El llenguatge del nostre papa és molt llegidor. Fem-li aquest honor en llegir-les i aprofundir-les. Gràcies, de part seva.

Homilia del diumenge 05/08/2018 del P. Josep Mª Balcells

NO  NOMÉS  DE  PA  VIU  L’HOME…

                                               L’evangeli d’aquest diumenge lliga molt i molt amb el de la multiplicació dels pans del diumenge passat. Si seguim la lectura “in vivo”, és a dir a partir de l’evangelista, en aquest cas Joan, veurem que l’un és continuació del relat en l’altre. Ambdós, continuació i complementació. Llevat de la transició que conté el passatge en què Jesús camina sobre l’aigua que ara ens distreuria... Després de no veure’l en el lloc del miracle de la multiplicació aquella gent, uns d’ells s’embarquen i passen el llac i van a trobar-lo de bell nou...

                                               Jesús va directe a l’arrel i al moll de l’os del que pretenien en anar-lo a buscar. Recordem que espontàniament el volien “fer rei”. Els alliçona a no cercar “el meravellós”, sinó a transcendir el fet, que així esdevé “simbòlic”. Cal dir que quan Jesús vol subratllar i ponderar el que dirà a continuació utilitza aquesta frase: “Us ho dic amb tota veritat”. El que dirà, els adverteix a no passar-ho per alt. Senyal de que no han d’interpretar-ho a nivell de comprensió directa, sinó com invitant-los a veure-hi més enllà i més endins. Voregem el misteri, per tant atenció plena! Els diu: “Vosaltres em busqueu per la menja que us vaig donar: aneu més enllà! Jesús evidentment no ha vingut -per a través de la seva acció- a sadollar necessitats elementals com seria facilitar pa, sense guanyar-lo amb la suor del cada dia. Ell va més enllà. On..? De moment deixem-ho així. Ja reprendrem el fil. Cal recordar, abans, fets semblants, en paral·lel.

                                               Aquesta situació ja es va donar també al principi de l’encontre amb “la samaritana”: “Senyor, li diu, dóna’m aigua d’aquesta que em dius, perquè no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar”. I té com a resposta , la de sempre: la invita a veure les coses des d’un altre punt de vista: “Senyor, veig que ets un profeta!”. També ho posa al descobert, en la temptació al desert: “Fes que aquestes pedres es converteixin en pa”. Jesús li respon: “No només de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu... No farà mai fets miraculosos en favor de la seva persona, sinó de la seva missió. Això ja marca la pauta: és Jesús que ens invita a descobrir que hi ha altres fams més fondes. Ho descobrirem més tard. Les que responen a les finalitats del viure’l a Ell, del seu seguiment i de la mateixa fe. Jesús va situant pregunta rere  pregunta a l’interlocutor en el terreny del misteri, allà on s’amaga o on es revela una visió nova, més profunda, en una experiència nova que es viu amb estupor. Vegeu, com Jesús invita a veure les coses, en una experiència trencadora, entrant en el terreny inefable del misteri, del transcendent. Això mateix passa en les converses amb Nicodem, amb la Samaritana, aquí mateix: “Us donaré el pa de Déu que baixarà del cel”. “Així passa amb el qui neix de l’Esperit”. “Sóc Jo el qui et parla!”.

                                               “Senyor, doneu-nos sempre d’aquest pa”. Encara no han descobert que aquí hi ha “misteri”. Mai podien sospitar el que els dirà a continuació; supera de totes totes un sentit normal. Jesús els diu davant de l’esbalaïment: “Jo sóc el pa que dóna la vida”. Jo, ell mateix... Quin salt, Déu meu! Misteri i més misteri! S’han obert les portes que donen accés a un entendre transcendent.  De primer, els descobreix que hi ha altres fams i altres pans! I a continuació, transcendeix a uns estrats, a uns plans, a unes lectures desconcertants, desconegudes. Aquella gent devia quedar amb l’alè tallat. Amb Nicodem i amb la Samaritana era una conversa amb el mateix Senyor per interlocutor, amb una presència que avalava el que deia. Sentir-ho de prop, a nom propi és una altra cosa que sentir-ho a comprensió oberta; és tota una altra cosa...

                                               Vull marcar una transició: A tall del que acabo de dir hi voldria afegir una experiència viscuda aquesta setmana en curs. Situem-nos: Un grup de persones grans, més aviat, ens “tanquem” durant una setmana més o menys a la casa d’Exercicis del Pares Claretians, a Vic. Ja fa anys que ho fem i hi som fidels. Cada any “estudiem” un llibre en sessions de matí i tarda i, amb conversa oberta, dialoguem sobre el que hem llegit a fi de compartir el que ens digui: fent-nos preguntes (?) i ponderacions (!) per posar-lo a la pràctica, cadascú a la seva manera. Té un vessant experiencial volgut. El llibre d’aquest any es titula “Espirituals sense religió” de Laia Ahumada, de la qual en coneixem un llibre similar, titulat “Monges”. Enguany l’hem llegit del dret i del revés. Eren catorze persones els entrevistats, ja madurs, d’entre els quaranta i més grans. Se’ls preguntava sobre com vivien la seva espiritualitat. Sabedors que l’espiritualitat la poden viure des d’una perspectiva d’evangeli i sense aquest coixí de fons. Evidentment, els entrevistats són escollits perquè tots ells la viuen al viu. No solament això, sinó que afirmen que és per a ells un estat de vida, que és connatural a tota persona humana, malgrat que hi ha persones que no n’han sentit necessitat fins al moment present... Per a ells és una dimensió humana de qualitat de vida, de sentiment habitual que té la seva pròpia dinàmica, els seus propis ritus, les seves pràctiques. Tots apel·len a una experiència de viure molt a pell de sentir amb el màxim d’atenció en el concret de cada dia i de cada moment. En tenen consciència, tot i que se’ls fa difícil de posar-hi nom. És experiència d’una consciència de profunditat, de plenesa, de goig. Són molt autodisciplinats. Bases: quietud, silenci, meditació, calma. Hi ha moments reservats a ser profunds, a sentir-se en comunió amb tot i amb totes les coses, molt lligat a la seva professionalitat. Són empàtics, acollidors, no classifiquen els altres, els admeten tal com són. Saben “estar i ser en el que fan”. Són el que fan i fan el que són. Amb una senzillesa envejable. Tots han fet una recerca de sentit que els ha portat a fer tota mena d’experiències algunes vinculades amb pràctiques orientals. Cadascú, decantades experiències, sap què vol i hi és fidel. Deixant oberts, això sí, els horitzons per a ulteriors vivències. Molts d’ells han cercat altres persones de similars “recorreguts” i es troben, àdhuc formen grups o comunitats d’iguals. Són gent que ha cercat referents, que llegeixen llibres de referència. Hi ha posat la coordinadora una bibliografia de persones que els han obert els ulls com a mostra de referències de qualitat per poder-hi espigolar les pròpies. S’hi inclou al final.

                                               Cal dir que no neguen ni van en contra dels que recolzen la seva espiritualitat en l’evangeli. Ells han fet el seu propi camí, però potser els ha mancat un aprofundiment en l’evangeli i sobretot en Jesucrist, com a referent primordial de la seva vida. És una vertadera llàstima que hàgim d’anar a pouar en experiències de fora, sempre ben respectables, tot sigui dit!. Tots o molts d’ells no han trobat qui els orientés dins de l’evangeli. No hi han arribat a trobar la seva autoimatge. Molts són gent de les generacions dels anys setanta i vuitanta quan la llibertat no l’havien viscut en la figura de Jesucrist. Encara marcats per una moral d’obligacions, de dogmes, de pràctiques, més aviat imposades, “de obligado cumplimiento”. Quan han descobert la crida “a ser, a estar i a fer” segons les pròpies conviccions, moltes no repensades a nivell de persona adulta, han abandonat sense haver fet una desconstrucció des de dins. Llàstima, perquè han deixat allò que encara no havien descobert des de dins. En l’Església ens ha mancat una iniciació a la vida cristiana feta a tall d’adults. Ens ha mancat formació permanent i creixent. No ho hem fet quan més necessitat hi havia. Ara no que sigui tard, però ja la gent que de veres viu i vol viure amb profunditat, ja s’ha fet el seu camí.

                                               L’evangeli l’hem de redescobrir cada dia. Ells parlen de despertars, desvelacions, revelacions. Nosaltres en tenim les nostres. Llàstima una i mil vegades. Jo ho sento així. L’any anterior vàrem descobrir el llibre de Pablo  d’Ors Biografia del silenci. Ara cercarem de cara a l’any vinent els que ho viuen des de la perspectiva de Jesús i de l’evangeli. Potser tornarem al molt recomanable: “Amb Déu o sense”. Carteig molt saborós entre Torralba i Villatoro. Animeu-vos, sorpresa assegurada i de les bones!

Diumenge XVIII de durant l’any, 5 d’agost del 2018  Sabadell