Homilia del diumenge 29/10/2023

                     CREC  EN  L’AMOR  REBUT  I  DONAT

                                               Fem una radiografia de la perícopa de l’evangeli d’avui, abastant antecedents i mirant de lligar caps. El relat té un substrat que fila endins.

                                               Estem en el capítol 22 de Mateu, per tant molt, avançats en la vida missionera de Jesús. Estem a Jerusalem i les confrontacions van en augment. Successivament hem llegit la paràbola de les noces del fill del Rei que posen en relleu la incomprensible renúncia a participar-hi els qui presumiblement són l’esplet dels Amics del Nuvi. (Recordeu com el nostre mestre Ramon Llull parla dels Amics de l’Amat: això posa de manifest la rellevància de la invitació). Desatenció; més, afront més ben dit, inconcebible. És molt important notar a qui va dirigida la paràbola: als grans sacerdots i als notables del poble. Això fa més denigrant la recusació immotivada; vaja un escarni! Notem també els finals de les paràboles on s’expliciten les conseqüències de la situació narrada. ”Molts són  els cridats, pocs els escollits”. Queden ben galdosos els notables! Quedem, si m’ho permeteu?

                                               Nou atac aquesta vegada de caire polític (corresponent al diumenge passat). Els qui interpel·len Jesús són els fariseus i els herodians que s`havien compromès a matar-lo, ja de bon principi quan recorria els verals de Galilea. Era un arriscat compromís el repte donar resposta per les previsibles conseqüències polítiques... Jesús se’ls “toreja”. I arribem a l’evangeli d’avui: Hi ha una al·lusió a un encontre amb els saduceus que no creien en la resurrecció. Davant la boutade-proposta, Jesús els diu que les Escriptures en van plenes i ja els havia dit que no venia a anular la Llei i els Profetes, sinó a portar-los a un ple compliment (Mt 5, 17). Ara i adés arriba el torn dels fariseus i mestres de la Llei, un d’ells per provar-lo li fa la gran pregunta: Quin és el manament més gran de la Llei? A Jesús li sembla estrany que li faci aquesta pregunta, perquè és el contingut de l’oració matinera de tot israelita: “Shemà Israel”: i a continuació es reciten les paraules del Deuteronomi (6,5) “Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’anima, amb tot el pensament” i hi afegeix el segon que és del Levític (19, 18): “Estima el altres com a tu mateix”. Molt semblant al primer. Hi afegeix que tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen, deriven d’aquests dos. El primer, afegirà al fet de ser el més gran. Tota l’arquitectura de la moral jueva no podia tenir més bon principi i derivacions. Visió totalitzant: engloba Déu i el proïsme. Visió, endemés,  d’una radicalitat absoluta, significada en els “tot”.                                            Jesús posa com a vèrtex de la nova moral l’amor: primer vertical: descendent-ascendent i després horitzontal. Fent una lectura transversal veurem com l’amor és fa omnipresent d’una manera insistent. Cal però, tenir en compte que l’amor ve de Déu i els amors són conseqüència i derivació de l’amor del Pare, que definint-se com AMOR primer, constituent, que funda la Nova i Eterna Aliança i que prendrà formes i maneres múltiples, totes elles derivades de l’Amor entranyable que Déu ens té. D’ell en pouarem totes les afeccions amoroses que posarem en les persones i el creat.

 

                                               Tot pren principi de l’Amor que Déu Pare Creador ens té i s’ens manifesta. El seu Amor és definitori i constituent. Som engendrats en el si de Déu Creador i el seu amor entranyable és el que ens dotarà d’una capacitat divina per abraçar tota la humanitat sencera i la naturalesa. És el Gènesi el que dominarà tota expressió de relació envers Déu i envers el proïsme i la  mateixa natura entra en les coordenades d’un Amor que es manifestarà en plenitud en la persona de Jesús, narrada per l’evangelista Joan que ens invitarà a experimentar aquest amor diví que dona sentit, propòsit i terme a la nostra vida, vista i viscuda des de Déu. Els darrers papes ens han estimulat a crear una civilització de l’amor. En la seva primera Carta, Joan ens obre un panorama signat per l’amor que estem rebent de Déu i que ens porta a viure’l en tot i per tot. Només cal llegir del capítol 2, 3, 11; 15-17. Del 3, 11-24. Del 4, 7-21. Del 5, 1-5. Tot la Carta primera de Joan és el gran himne de l’amor rebut i donat. Rebut de Déu i donat al proïsme. No crec que res s’assembli en profunditat i pragmatisme respecte de l’Amor.

                                               L’amor em fa un gran respecte. No m’arrisco a pensar que estimo de veritat. Després del nom de Déu no hi ha concepte més instrumentalitzat, més frivolitzat que el concepte amor. Comencem per deixar-nos, sentir-nos estimats per Déu i hi descobrirem com els “tots” a que s’al·ludeix ja en les bases de la moral-espiritualitat-mística experimental en el Deuteronomi ens fan ser humils a tot ser-ho i encara no diluïm el respecte i la vergonya de pensar que sabem estimar, que l’amor és una actitud primordial en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. Això ja m’ho va dir i ben redir en Fromm en el seu llibret sobre l’Art d’estimar que em va alertar que no tot és moneda de curs legal. Ja en el deixar-nos estimar per Déu hi veiem les esquerdes, la superficialitat, la inconsistència, més avui que un pansexualisme rampant ho emmetzina tot i ho fa lliscar per un narcisisme i una ceguera que no ens permet de sostenir un amor que es defineixi com a donació en gran mesura i en petites  mostres de delicadeses i d’exquisiteses. El papa Benet XVI ja ens va parlar del termes que en grec cobreixen l’amplitud del que s’entén per amor: eros, philia i agapè. Tornem a Fromm que només en el pròleg ja ens les engalta, dient: “La lectura d’aquest llibre defraudarà aquells qui esperen una instrucció fàcil en l’art d’estimar. Aquest llibre pretén, al contrari,  mostrar que l’amor no és un sentiment que pugui ser posseït fàcilment per ningú, qualsevol que sigui el nivell de maduresa . Pretén convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estan abocats al fracàs si no procura desenvolupar més activament la seva personalitat total, per aconseguir una  orientació productiva; que la satisfacció en l’amor individual no pot ser assolida sense la capacitat d’estimar el proïsme, sense una veritable humilitat, valor, fe i disciplina. En una cultura en què aquestes qualitats són rares, també ha de ser rara la capacitat d’estimar. Altrament, pregunteu-vos quantes persones heu conegut veritablement capaces d’estimar”: Amb aquesta entrada jo em descalço i em considero “aprenentet” només...No cal que hi afegeixi res al què és l’amor ja en termes cristians! Amb quedo anhelant, desitjant, esperant... Diu Joan: “Nosaltres hem cregut en l’amor”. Acte de fe total.                

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX de durant l’any, 29 d’octubre del 2023   Sabadell

Homilia del diumenge 22/10/2023

            EVANGELITZADORS  EN  TANT  QUE  EVANGELITZATS

                                               “Veniu i aneu” és el binomi que utilitza Jesús quan crida a donar una mà per allò de que les messes són moltes i pocs els segadors. Aquest hauria de ser el sant i senya de tots els que hem estat evangelitzats per altres (pares, referents, ambient religiós) i que vàrem saber respondre, per gràcia, a aquesta invitació i que ara amb els temps que corren la invitació s’ha convertit en una qüestió d’urgència. Som baules només d’una cadena de Fe en Jesucrist: encomanats i encomanadors!  Avui dia del Domund, que no vol dir Dia Mundial de les Missions a l’estil de fa dècades (!), sinó dia en què ens hem de plantejar com n’és de difícil la transmissió de la Fe. Les missions les tenim avui a casa. Ja es va plantejar això ara fa una colla d’anys amb aquest cridaner “França, país de missions”, que ens va alertar del que, passats pocs anys després, ho hauríem de dir amb més cridanera veritat: “Catalunya, país de missions”. No és un sentiment de derrota, sinó la constatació d’una veritat que podem comprovar dia rere dia. Problema a què hi hauríem de posar màxima atenció, si és que la Fe ens és un determinant del nostre viure. Som evangelitzadors per la necessitat de fe que tenim.

                                               El nostre benamat papa Francesc, només estrenar el seu servei a l’Església, ens ha plantejat obertament -però a nivell de tota l’Església- invitant-nos, demanant-nos que ens prenguem seriosament l’evangelització com a tasca primera en els nostres dies, davant la creixent urgència de predicar l’evangeli de Jesús, en un galopant indiferentisme ambiental que el tenim dins mateix de casa. La primera exhortació seva es titula “La Joia de l’Evangeli” que va dirigida també als fidels laics –és a dir a tothom!- “sobre l’anunci de l’Evangeli en el món actual”. Així comença a escriure’ns a tots, dient que vol que siguin tingudes les seves orientacions com a programa englobador del seu servei a l’Església: Diu amb una tensió pastoral que no podem obviar!: “La Joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aillament. Amb Jesús sempre neix i reneix la joia. En aquest Exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Segueix: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. “A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la Resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva Vida que ens fa anar endavant”. Tenim missió, sabem a què ens criden des de l’Evangeli.

                                                     Recordem que Jesús quan cridava a compartir la missió que tenia del Pare d’invitar a entrar en la dinàmica del Regne, el primer que feia era ajuntar-lo al grup de deixebles que compartien vida i tracte, intimitat. Així entraven en una relació personal que Joan la descriu així en la seva primera Carta: “Us anunciem allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, ja que la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni”. “A vosaltres no us dic servent sinó amics”. La figura emblemàtica és Maria de Betània a peus del Mestre, escoltant-lo i embadalida, havent escollit allò únic necessari, fent-la deixeble i enamorada... Tot comença pel tracte íntim amb Jesús, secundat, induït per l’Esperi

                                                    D’aquest tremp espiritual ens demana que siguem nosaltres el papa Francesc al final del seu document quan ens denomina “Evangelitzadors amb Esperit, evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant que infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent           . Aquesta és la Bona Notícia de que ens han donat una nova vida, una nova manera de veure-ho tot.

                                                    Llegint transversalment vaig anotant aspectes evangèlics:

       - Déu que és Pare és tot Altre, és Creador. Jo soc el que soc i dono vida.

-       Jesús viu i és el referent bàsic de la nostra fe, esperança i estimació.

-       En Jesús hi ha una complexitat en el misteri; entrar en els sentiments d’Ell.

-       Tota persona humana té d’origen una dignitat inalienable. Respecte i estima.

-       Hem d’estimar la vida com el primer do diví.

-       Hem renascut pel baptisme i tenim una participació en la mateixa Vida Divina.

-       Som interdependents. Ens devem els uns als altres.

-       La dimensió social ens és constitutiva com a humans i com fills de Déu.

-       Els pobres són el patrimoni constitucional de tot l’evangeli.

-       La violència, tota, és manifestació del misteri del mal.

-       Sense comunitat no som res. Jesús ens ha constituït com Poble de Déu.

-       Som responsables, més: corresponsables: són valors ètics evangèlics.

-       Saber viure es convalida amb el saber conviure.

-       La bondat i l’amor, la compassió i la misericòrdia: evangeli pur!.

-       Acollidors perquè hem estat acollits primer.

-       Ser humans a tot ser-ho. Humanitzar per poder sobrehumanitzar, per gràcia.

-       Acompanyants per correspondre a ser acompanyats.

-       L’Esglèsia creix per atracció, no per proselitisme.

-       Tot el que no creix, decreix. Hi ha vides pansides, passades.

-       La Paraula de Déu és el Gran Llibre de la vida en Déu.

-       L’humor és el distintiu dels creadors.

-       La persona humana és polièdrica. No jutjar només per la cara que veiem.

-       Tota desigualtat és fruit en origen d’una expropiació.

-       No hi ha text sense contextos.

-       Saber perdonar és arribar al fons d’un mateix i de l’altre.

-       Pregar és un dret més que un deure.

-       La tendresa és la força del dèbil.

-       “Estima i fes el que vulguis”. Creure és l’avantsala de l’estimar.

-       Procés i progrés en tot, també “de grans” hi ha dimensions noves, insospitades

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIX de durant l’any, 22 d’octubre del 2023  Sabadell 

Homilia del diumenge 15/10/2023

                                              INVITATS  A  BODES

                                               I van quatre de seguides. Són les paràboles del Regne. El fet d’anar seguides en la litúrgia de la Paraula els darrers diumenges ens són un bon reclam que remet en primeres instàncies al Vaticà II quan parla de donar continuïtat a les lectures que fem a les litúrgies dominicals. Aquesta vegada acabem de veure que la vinya a conrear se’ns converteix en una invitació a puntar-nos a les celebracions de les noces del fill del Rei. Aquesta invitació és una deferència amical que té el més alt valor! El Rei ens vol asseguts a la taula nupcial del seu fill. Això comporta ser considerats amics de preferència del nuvi. D’entrada, la mateixa ponderació que entranya el fet mateix de la invitació comportarà el desmesurat refús a la invitació i agafarà colors de menyspreu insòlit. D’acord a la literalitat del redactat dels fets, els cridats al banquet ja havien estat cridats, i, ara ja a les envistes del “tot està preparat”, viuen la immediatesa de correspondre ja al festí que està per començar. La resposta als emissaris del Rei és en el precís moment d’iniciar els fastos. A la insistència del Rei ells apunten excuses que no tenen el nivell de ser tingudes com a verídiques... Cadascú tira pel seu cantó i això posa i encén la indignació a nivell d’ignició, cosa que porta al Rei a castigar-los més per l’ofensa que pel refús. El càstig és exemplar i són anorreats. El Rei -vol tant sí com no- que el casament no s’ajorni i insta: “Aneu, aneu i  convideu” a tothom que trobeu a entrar a la sala del convit. Tot plegat acaba la paràbola amb una sentència que ens endinsa en la seva significació plural : “Els cridats són molts i pocs els elegits”. Això ens porta a l’inici de la lectura abans de començar-la. Va dirigida similarment a les altres tres restants: un punyent avís a “grans sacerdots i notables del Poble”. Actualitzant-la la personalitzarem en tots nosaltres els cristians en general i particularment a nosaltres que tenim tot un món de referències que ens la fan sentir molt apropats al Fill del Rei, com a amics, deixebles, companys i més i tot...

                                               La nostra relació amb el Fill i en el Pare no és d’assalariats que anem a treballar en la vinya del Senyor. Més ben dit, és això i molt més... Hem estat invitats pel nostre baptisme a una relació impensable, som fills amb i en el Fill. Ell ens ha admès com a companys de ruta, de propòsit i de destí. Tota la relació amb el Pare es personalitza, pregant-lo com a Pare nostre, hem estat admesos fins als límits de saber-nos de la seva mateixa “família”.  Per l’Encarnació hem estat incorporats d’alguna manera en la mateixa encarnació, tal com ho pregona el Vaticà II. Vull posar la cita per la pregonesa de la seva significació: “El misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb encarnat. En Crist manifesta plenament l’home al mateix home i li fa conèixer la seva altíssima vocació.  Car Ell, Fill de Déu, “per la seva encarnació s’ha unit d’alguna manera amb cada home”. “Nascut de Maria Verge, és feu de debò un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, tret del pecat”. “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que la Revelació cristiana aclareix als fidels. Per Crist i en Crist, doncs, s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort  amb la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Par

                                                      La lectura més plena (sensus plenior) d’aquesta simbologia de les Noces de Crist ens podria portar delicadament a veure’ns àdhuc com la mateixa núvia!, fent un atansament al Càntic dels Càntics. Aquí ens hauríem de descalçar-nos i fer el viatge envers allò de major intimitat que ens pot oferir la nostra condició de fills estimats en relació amb vivències nupcials amb el mateix Jesús que ens ha admès a formar una comunió indestriable amb Ell mateix en la realitat més bella que es dona amb el misteri de l’Església, Cos místic de Crist en nosaltres, en una vivència d’amor indicible. Llàstima que aquestes experiències ens estiguin velades per no haver valorat el que significa l’experiència de la nostra crida a viure la intimitat amb Jesús, Avui, festa de Santa Teresa ens podria fer de counseling i les seves obres podrien obrir els horitzons de la vida mística, vida aquesta que no és exclusiva d’alguns elegits. Tots cridats, ¿per què no elegits a viure una relació amorosa, íntima, inefable amb Ell?

                                               Ajudem-nos de les afirmacions de la Litúrgia de la Paraula, Pau ens introduirà en el misteri: “El meu Déu satisfarà les nostres necessitats (de tot tipus: materials, emotives, d’espiritualitat, místiques àdhuc!) amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist, que llegim a la darrera afirmació en la epístola als filipencs. I més, que llegim i cantem a l’aclamació abans per  a donar perspectives a la lectura de la paràbola del banquet nupcial del Fill, germà nostre: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem (experimentem) a quina esperança ens ha cridat! Rubricat per la lectura del cant de comunió: “Quan Crist es manifestarà, serem semblant a Ell, perquè el veurem tal com és”.

                                               Anem a l’inici de la litúrgia de la Paraula: En Isaïes la vinya s’ha trasmudat en convit de noces i com hi allarga la mà en connotar-nos l’esplendidesa del menú de noces!. També fou Jesús que ens parlà del convit celestial. Tota relació plena amb Déu és com un banquet on les menges ofertes tindran sabor de cel i de Déu. El vestit de bodes es la santedat a la qual al·ludeix quan cita com a títol d’un recent document de Francesc, invitant-nos a la santedat que és més un dret que no pas un deure!: “Alegrem-nos i celebrem-ho”. Us invito a llegir-lo que és tant com la més fraterna invitació a les bodes de Jesús amb cadascú de nosaltres. Faxit Deus! Ja us en dono un tast: són un comentari a les benaurances! La Col·lecta d’avui no fa més que enllaminir-nos en el bé de Déu: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del be!”. Noteu que fa corona a la Lectura d’Isaïes el salm 22 que parla de com la vida cristiana esdevé una sol·licitud del Bon Pastor que ens tracta amb abundor de menges i de descans en prades ufanoses. En la segona lectura acabarem la carta de Pau als filipencs, ens ha acompanyat també durant quatre diumenges. Quin goig si la rellegíssim tota sencera. Un altre exemple de lectura contínua. Decidim-nos que serà pel major bé vostre. Paraula d’home

                                               I, si m’ho permeteu, us diria que a la taula de la Paraula, com a Canà hi trobaríeu Maria de Mestre-sala, que ens encaminaria vers el miracle només dient: “Feu el que Ell us digui”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVIII, 15, octubre 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 08/10/2023

                                  NO  US  INQUIETEU  PER  RES

                                    Fem plena atenció a no deixar d’atansar-nos a la invitació que ens fa Pau com a punt culminant del que ens ha anat dient les dues domíniques anteriors i que encara seguirà, després de la d’avui, el diumenge següent amb la que clourà tota la Carta que inicialment dirigida als filipencs, avui la litúrgia ens la posa a la nostra consideració, a la teva consideració ben considerada! Tu ets important per a Déu Pare!

                                               No us in-quieteu per res. Dues negacions que ens porten a un afirmació radical en i per la nostra vida quotidiana. Suposo que aquesta contundent afirmació no és més que unes afirmacions, ara no de Pau, sinó del mateix Jesús. Ara us les recordarem a petites batallades que formaran tot un himne a la manera de viure i de conviure en el quotidià més domèstic. Comencem per  les benaurances que cauen en el propi cor, pausadament, però parsimoniosament: benaurat tu, benaurat tu... Ding, dong. Donem un pas més. Anem a Mt. 6, 26-34  que comença amb un “Però Jo us dic: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant en com satisfareu les vostres necessitats primordials: menjar, beure, vestir. De seguida sorgirà l’exemple dels ocells, de les flors, àdhuc de les senzilles herbes del camp... Déu en té divina cura. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol... i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, sinó: acudiu a la pregària, presenteu, pacifiqueu, guardeu, interesseu-vos, practiqueu,, heu rebut, sentit, vist. Tot això sota l’abraçada del “aquieteu-vos” com a premissa per parlar amb Déu, per percebre la Paraula de Déu i per comprendre-la, per aquietar-vos a la presència de Déu: en nosaltres amb la serenor, la modulació del nostre sentir i percebre quan el dir se sent fluixet i xiuxiuejador... Hi ha en aquest aquietament molta capacitat oberta, d’interioritat, de contemplació, d’espiritualitat, “d’entranyabilitat” És com si fóssim infants oberts a la contemplació d’una mare acollidora, que ens tranquil·litza i ens fa sensibles a allò que ens suggereix .

                                               Ara és el bon moment per llegir fructuosament aquest cant de l’”enamorat a l’enamorada”, aquest himne a la “vinya”, que ets tu. Ves resseguint com fet amorosament en tu tots els verbs: la cavà, despedregà, la cercà, hi posà una torre de guarda, hi tallà un cup, i finalment hi plantà ceps escollits (fes un mirada al capítol 15 de Joan: “Sense Mi no podeu res: Jo soc el cep i tu la sarment...”) L’enamorada ets tu, enrojola’t!: “Què podia fer per ella que no ho hagi fet? Cap retret, una benvolença d’ampli radi: Només n’esperava justícia, n’esperava bondat...

                                               Amb el redactat de les paràboles sempre hi tenen una doble lectura: com del dret i del revés, la contrastació amb els personatges als quals es refereix: aquí els grans sacerdots i notables del poble. I l’ensenyament dels seus deixebles i d’en ells a nosaltres que en som auditors, receptors intel·ligents que veiem la part d’ensenyament que en podem treure i que és també propòsit de Jesús. Tant més és confrontació com més és la invitació que se’ns fa a tots i cadascun de nosaltres, però ja

 

personalitzadament. La vinya ens serà oferta a cadascú, perquè la fem fructificar i les paraules ponderatives ens han d’estimular a ser persones de fina sensibilitat que saben percebre la part positiva, que en aquest cas és com un epitalami, un invitar-nos a bodes, com ho veurem diumenge vinent, on ens espera una altra paràbola en la que els qui porten la pitjor part som potser nosaltres, si rebutgem la invitació de l’Amat als Amics.

Com ens costa de fer una lectura dels evangelis i de totes les cartes de Pau que vagi una mica més enllà d’un moralisme com si encara fóssim en els paràmetres de l’Antic Testament! Mireu de llegir molt a poc a poc aquesta lectura segona d’avui, sota l’actitud del “no us inquieteu per res”. Donant-li tota l’amplitud d’onda que suposa viure en quietud d’ànima i d’esperit, tot com dit directament per Jesús o Pau, tant se fa! Això ens passa, si m’ho permeteu, perquè no ens l’hem llegida anteriorment, personalitzada. A aquestes altures del nostre creixement com a orants de la Paraula hauríem de deixar petjades més pregones, com que ens sia impossible només amb la proclamació que se’ns fa en la litúrgia, per més ben llegides que es facin. Les paraules no són per sentir sinó per con-sentir, pervingudes directament  a cadascú i que en la celebració de la litúrgia no queda espai per aprofundir, per re-cal-car-la, per fer-la pròpia i personal. Que estem en moments de contra-remar amb uns mitjans (mòbil, ordenador, pantalles de tota mena) que més aviat tot ho fan ràpids i alleugerits de contingut, informació que no in-forma, que no modela, que ho fa “tot a cent” i tira endavant, no t’entretinguis! La Paraula de Déu ens mereix tot el nostre respecte i més quan sol·licita una pregunta i ens demana una resposta pensada, acaronada, feta carn de la nostra carn i esperit del nostre esperit. Heu sentit parlar de l’Exercici de la Lectio divina que practiquen els monjos i  del sínode sobre la Paraula Verbum Domini del 2010, ai algú em dirà si fa tretze anys, ja no és actualitat! I els evangelis que fa una barbaritat de gairebé dos mil·lennis! És que hi ha una manera d’estar al dia, posant-los en l’ara i aquí, que preconitzen tantes persones assenyades que llegeixen sabent i re-sabent que l’avui el poso jo, no els altres. No heu sentir a parlar dels clàssics? El que té de clàssic li poso jo, sinó jo m’ho perdo. Després de tota l’escandall que he fet a la primera part, per precisament dir-nos que la Paraula de Déu té sempre una novetat per descloure, posada a les nostres mans i en els nostres cors per la caloreta que li posa el cor. Fem atenció a la Col·lecta que ens parla del sobrepuig que conté sempre la gràcia, el toc de l’Esperit: “El vostre amor immens sobrepassa els desigs dels qui us supliquen i concediu-nos allò que la pregària no gosaria demanar. Llegir comprensivament, si m’ho permeteu: comprehensivament que aquesta “H” ja li dona uns continguts plens, més que plens. Demanem d’acord amb aquest “no us in-quieteu per res” de llegir amb profunditat i amb jocunditat allò inesperat que Déu et prepara per obrir futur en la teva capacitat de portar cap a Déu allò menut, allò concentrat que en el dia a dia et vol sorprendre. Si no hi ha sorpresa és que no llegim com cal, amb la quietud d’Esperit, o amb aquesta “pau de Déu que sobrepassa el que podem entendre”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVII  8-octubre-2023  Sabadell

Homilia del diumenge 01/10/2023

                                    ANEU,  FILLS, A  LA  VINYA

                                         Cosa que fan habitualment els fidels de les Esglésies Reformades és llegir abans que res la citació de l’evangelista amb el capítol i els versets del text que a continuació proclamaran. Donem-hi un cop d’ull (Mat 21, 28-32) a fi de poder-nos “situar” en els antecedents i els conseqüents del passatge que, ens permetin una immersió en el text que  -tant de bo!- en poguéssim treure una il·luminació, com  una “lectio divina” (comentaris textuals aprofundits portats a una contemplació irradiant i compromesa). Text -en els contextos- que només podríem fer adequadament llegint-lo directament de la Bíblia, Bíblia que  hauríem de tenir en tota casa i família, si més no el Nou Testament. Desideratum!

                                               A  l’evangeli d’avui hem de tenir present que va dirigit a la flor i nata dels exponents religiosos del poble d’Israel i  amb tota seguretat no podien defugir que anava dirigit a ells, sense escapatòria possible. Sorprèn la duresa de l’acabament de la paràbola quan Jesús els diu “us passaran davant els publicans i les dones de mala vida”. I encara rubricat per aquest “vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure”. Una mostra més de com la figura de Jesús es contraposa tan frontalment. No ens hem d’estranyar que la cosa anés de mal borràs...

                                               Aquells que es prenen la demanda paterna amb fidelitat o bé passant dubtes però que al final diuen un “si” obediencial i van a la vinya del pare, farien bé de “descobrir” que des del diumenge passat i durant tres diumenges més anirem proclamant l’epístola de Pau als filipencs. (Aquests contínuums freqüents en la litúrgia són molt intencionats i volguts, i són com una invitació a llegir-los directament com formant un tot en la Bíblia). Avui, Pau ens invita a entrar en la seva intimitat i en conseqüència en la nostra pròpia interioritat. No és solament el què diu sinó el com ho diu, això en la nostra condició de cristians no és cosa sola de continguts sinó i més en l’àmbit de l’emotivitat. Llegirem en la primera part de l’epístola una invitació a indagar “tot el que trobeu en Crist” i se’ns dibuixa l’anima de Crist  en la seva més delicada interioritat, Tot el que trobem consignat per Pau ens és una invitació a “configurar- nos” al Crist en la seva dimensió de moral i de mística. Tenim en aquesta pàgina un besllum del què vivia i era perceptible per als seus deixebles i que en són la manera de viure en cristià en grau sublim. Quin goig tindríem en atansar-nos amb cor agenollat a la manera de viure i de conviure del Mestre. Deixebles, atents a mirar Jesús des de la delectança i des de l’estimació. Això no és una moralitat, això és una espiritualitat i una mística també. Llegim-ho a poc a poc perquè penetri en la nostra pròpia espiritualitat. Això és ser cristià de veritat, això és ser deixebles, aprenents, oients, observadors fins i delicats, orants...

Noteu que avui l’epístola està dividida en dues parts. Té com a capçalera d’aquesta part segona aquest títol TINGUEU ELS MATEIXOS SENTIMENTS de CRIST. L’estructura és d’un himne, possiblement pres per Pau de les litúrgies de les primeres Comunitats cristianes.  Són l’expressió més cabal del que suposa el misteri de l’Encarnació i de la Salvació. Això és entrar en el mateix misteri de la vida i missió volguda pel Pare i que no es deixarà veure directament, sinó només per revelació i que no acabarem d’entendre, sinó només com a expressió sintètica del que era Jesús en la més pregona intimitat. Ell que era de condició divina es va manifestar com el més humil dels homes i la seva identitat rau en el cel i s’amaga en el prototipus d’home lliurat a una missió transcendent que es clourà amb una glorificació donant-li un nom diví de Senyor. Se’ns invita a una adoració perquè és fet consemblant a Déu. Tothom ha de flectar els genolls i tots els llavis han de reconèixer que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu que és el seu Pare. Tot  això es veurà corroborat en la Col·lecta: “Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu; ompliu-nos amb els dons de la gràcia, per tal que corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials”.

 

En el salm responsorial nosaltres ens sentim “entesos i atesos” per nostre Senyor, que ara per les precisions de Pau el tenim més clarificat, tot i que la seva persona ens depassa i podem dir de cor: “Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me perquè vós sou el Déu que em salveu i cada moment espero en Vós. Recordeu-vos Senyor, de la vostra pietat i de l’amor no us recordeu dels pecats que he comès de jove, compadiu-vos de  mi, Vós que estimeu tant.” Convindria llegir el salm com una exaltació que repassa tot el que s’ha dit en la primera lectura però a mode de pregària contemplativa. Rescatem el valor del salm que per dignificar-lo hauria de ser cantat tot ell. Que no perdem la gustositat que tenen i que estan abreujats i que responen amb un to d’oració corresponent al contingut de la primera lectura. Està molt articulat en el tema llegit de poc i comentat musicalment i joiosa.

 La preparació de les lectures de la Missa podrien ser un aliment de Paraula que ens permetria portar una vida cristiana amb més satisfacció i amb més compromisos pràctics en la vida familiar, professional, grupal i d’amistat que ens faria créixer amb satisfacció. Ara, quan estem atents, però no hem llegit abans les lectures, el fruit ha de ser molt migrat. L’estructura de les celebracions com les tenim avui són d’una pobresa que no ens permeten de “sentir” la Paraula. Sentir en el sentit més pregon d’una emotivitat que ens enlaira i que ens alliçona

P. Josep Mª Balcells

Diumenge 1 d’octubre,  2023   Sabadell