dimecres, 21 de desembre del 2022

Homilia del Nadal 2022

                           PER  UN  NADAL  DE  NOU  EN  NOU

                                               Aquesta homilia no serà només dominical, tot i escaure’s Nadal aquest any en diumenge, la vull excepcionalment setmanal perquè la litúrgia d’aquests set dies antecedents al Nadal té una riquesa tal, que bé la podríem anomenar la Gran Setmana dels misteris de l’Encarnació de Jesús, ensems Fill de Déu i fill de Maria. Anirem brodant aquests misteris a través de les lectures parcel·lades del primer capítol de Lluc i en cada escena evangèlica el gaudirem, contemplant-lo, ara que ja el tenim encimbellat en la torre dedicada a ell a la Sagrada Família. Ocasió també per fer-hi una visita al portal del Naixement. Chiara Curti amb la seva obra recentíssima “La Sagrada Família. Catedral de la llum” ens podria fer d’expert Torsimany. Emporteu-vos el llibret “La Missa de cada dia” i desclogueu en profunditat el misteri del res de l’Àngelus. No solament us poden servir els evangelis, sinó totes les col·lectes, una a una, desgranades sense pressa: son unes pregàries fetes a propòsit per endinsar-nos en el misteri dels misteris com és el de la Humanització de Déu, com a expressió màxima de l’amor de Déu envers tota la humanitat. I més encara, pregunteu-ho a Sant Francesc i us cantarà el “Laudato si´”; i si, a més, poguéssiu tenir la declaració de la COP15 amb l’Acord Global del 30x30 per el 2030. Penso que tindríeu tema espiritual, humanista, ecològic i evangèlic per passar tota una setmana il·luminada per les Eucaristies d’aquests set dies, que s’han de passar gairebé de puntetes. Bon, profitosa, experiència de l’Advent-Nadal.

                                               Nosaltres, hem anat puntejant dia a dia aquesta setmana pre-nadalenca amb el propòsit de trobar-nos davant d’un FET que té totes les ressonàncies d’un -no sols atansament- sinó d’una “amaració” de l’Home Jesús en la Divinització de la Paraula de Déu, revestida i il·luminada amb el seu rostre humà, el seu deix, semblant al de la seva mare. I amb totes les característiques que es poden dir com a excel·lències del millor HOME que ha conviscut com a veí inicialment d’unes quantes persones d’un poblet llunyà, Natzaret, singularment dels seus pares: Josep i Maria, beneïda sigui entre totes les dones, per la gestació i deslliurament d’un NADÓ que ens pertany per gràcia i lliurament del mateix Déu a cada persona que s’hi atansa amb cor agraït i cantant les excel·lències d’un Déu –oh, meravella fet semblant aparentment com tot fill nascut per missions universals, a benefici de tota persona nada en tot temps, condicions i maneres de ser culturalment, racial i social... Ai, els seus pares guarden en la més estricta intimitat tot el secret d’un Misteri de gràcia i de bondat: Déu anònim per tantes persones que seran convilatans seus i ignorants d’una Presència reservada, tota ella misteriosa. Us figureu una trentena d’anys compartint-ho tot en una família i vila...

                                               Jesús, el Gran -i més!- Únic REFERENT, en definitiva, per bé que cal atansar-s’hi amb una FE nua i transparent que esguarda més endins, com ho deia el “profeta-oracle de l’home d’ulls penetrants, l’oracle del qui escolta els presagis de Déu i contempla les visions del Totpoderós quan l’èxtasi li treu el vel dels ulls”. Així hauria de ser la nostra FE des-veladora de les íntimitats de l’Home Jesús. Benaurats vosaltres que som sabedors i iniciats en el coneixement de la seva Persona. “La Casa de Natzaret, ens deia, entendrit, dos mil·lennis després el papa Pau VI, és una escola en la qual es comença a conèixer la vida del Crist: una escola de l’Evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força pregona i misteriosa, que hi  ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. Aquí, certament, percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què sé serví per manifestar-se en el món. Aquí, tot té la seva veu, tot té la seva significació. Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’evangeli”. “Oh, com retornaríem de bon grat a la nostra infantesa, com voldríem confiar-nos novament a aquesta humil, però tanmateix sublim escola de Natzaret! Amb quina vehemència ens gaudiríem de reintegrar el nostre estudi a l’autèntica ciència de la vida al costat de Maria per entendre la veritat de Déu! Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa nítida i greu, quines són les seves propietats sagrades i inviolables, que ens demostri com ho és, de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat”. (Al·locució pronunciada per Pau VI a Natzaret el 5 de gener de 1964)

                                               Diumenge passat vaig invitar a llegir i pregar (lectura orant) les epístoles de Pau, singularment la destinada als efesis, la dels filipencs i la dels colossencs, on Pau ens vol portar a un aprofundiment del misteri de l’Encarnació a través dels tres himnes que ell de ben segur que va recollir de les primeres Assemblees del cristians novells, portats per la fulguració de la Resurrecció i Glorificació de Jesús. Que elles ens acompanyin en la pau d’aquests dies que jo us invito a resseguir en uns moments de serenor i de recés que podríeu cercar durant aquests dies sants, per fer-hi uns moments de tranquil·litat i de pau, de la pau messiànica que aquests dies se’ns ofereixen a tot ple. Fem provisions de tendresa i fem de casa un Natzaret ben nostre i tot llegint els evangelis d’aquests dies anem entrant suaument en els diorames que ens suggeriran els evangelis de l’Anunciació a Zacaries en el Temple; l’Anunciació a Maria:  entrant amb ulls i oïdes en el punt inicial d’una presència humana de Jesús en la seva concepció, de resultes del SÍ més decisiu que mai s’hagi sentit en la rodonesa de la Terra. Sí, que ens ha afectat de ple també a nosaltres, perquè Ella ha estat constituïda per gràcia com la nostra Mare. “El Fill que ella infantà el volgué Déu primogènit de molts germans (cf. Rom 8, 29), que són tots els fidels a l’infantament i educació dels quals Ella maternalment coopera”. (Capítol VIII La benaurada Verge Maria, Mare de Déu en el misteri del Crist i de l’Església n. 63 de la Constitució Sobre l’Església). També podreu gaudir de l’encant de la Visitació de Maria a la seva parenta Elisabet, podrem cantar juntament amb Maria en el seu bell himne del Magníficat. Finalment podrem participar del Naixement del Baptista i entonarem amb Zacaries l’himne de Laudes. “Que la vinguda de Jesús, ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva lloança, perquè Vós sou l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la Glòria de Déu Pare”.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Nadal del Senyor. 25 des. 22. Sabadell 

diumenge, 18 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 18/12/2022

  EL  PRE-NADAL I  EL  PRIMER  NADAL  DELS  ÍNTIMS

                                               Estem ja a les portes mateixes del Nadal viscut pels Íntims, Maria en primeríssim lloc i en Josep, el seu Espòs. Maria està ja a pocs dies de l’infantament de Jesús. Avui, la litúrgia ens porta als grans protagonistes de l’eclosió del misteri de l’Encarnació. Viuen Maria i Josep estremits la vinguda del seu Fill en termes d’adoració i de rendiment de cor i ànima, com els testimonis primordials de l’acolliment i de la relació maternal en Maria i paternal en Josep. Això, en virtut de les obediències successives: “el sí” de tots dos en els moments dels aclariments -in nuce- del misteri de l’encarnació del Fill de Déu que es fa home i, fins i tot, en un naixement igual com el de qualsevol de nosaltres. En el goig i en l’expectativa de donar a llum el Fill concebut per “obra i gràcia” del Déu Pare i de l’Esperit Sant. Aquest Esdeveniment, nodal en tot l’univers té diferents escenaris que es van succeint per via de fets històrics, d’escenes.

                                               La primera escena ens ve narrada per Lluc i és la Visitació i Anunci de l’arcàngel Gabriel a Maria que revelà el Fet de la Humanització de Déu en el seu si. Subratllem el “no tinguis por” de l’àngel, perquè el Fet comporta la percepció de la novetat exclusiva de quedar embarassada per l’acció de l’Esperit Sant que evoca la presència i l’acció de Déu, prefigurats en el núvol que abraçava l’Arca de l’Aliança allà en el desert. Ara les paraules de l’àngel són: “Et cobrirà amb la seva ombra” i la conseqüència: “per això el Fill que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu”. Com visqué Maria aquest llarg Advent? Com recordaria paraula per paraula l’Anunci de l’ambaixada de l’Àngel? Qui sou Vós i qui sóc jo? Què significa que jo pugui ser anomenada Mare de Déu, no sols del Messies? El nom mateix de Jesús preanuncia que serà el Salvador de tota la Humanitat de tots els temps. Dona assentiment i, en pic el dona, ja per sempre més serà la meravellada col·laboradora de la Redempció! De mica en mica va adonant-se de la singularitat de la seva comesa, mirant la seva petitesa, el seu no res!. Diu i ho sent a partir de les seves entranyes que “es l’esclava del Senyor”. Estic desposseïda de mi i posada a cor nu a l’acció de L’Esperit! Que les paraules de l’Àngel, que són les de Déu, que siguin efectives. Maria es dona com l’Esposa es dona a l’Espòs. Des d’ara ja no serà ella... Però serà cridada com a mare, cridada a ser creadora del seu Fill... Un llarg Advent de nou mesos somiant-lo. Per a Déu res li és impossible. I Déu modelarà el seu propi Fill amb la col·laboració de Maria. Goig i esperança. Maria dona la paraula eficaç en el Fet més esplendorós que mai s’hagi pogut ni tan sol pensar, únic amb una validesa de segles i segles... A mesura que avancen els dies i mesos haurà d’afrontar la comunicació indefugible de dir a Josep, el seu espòs, la situació que està vivint, perquè n’és la seva desposada! Maria viu moments de torbació...

                                               Segona escena plena de perplexitat. Com dir-li a Josep la situació que està vivint, a ulls vista ja ara. Com li garantiria la veracitat del que vivia Maria, ostensible ja en el seu ventre turgent. Ara hi ha els dubtes per a la inefabilitat del que es manifesta en la seva promesa. Els dubtes són legítims, car la visibilitat de l’embaràs ho fa ostensible. Ell que confiava en la seva promesa: i si..., i si... i si...Només podrà apaivagar els dubtes existencials, si hi ha un altre anunci de Dalt, ara en forma de somni: l’àngel li confirma tot el que Maria li ha fet avinent. És Déu qui asserena el seu esperit posat en aitals dubtes que ja li feien gairebé prendre la determinació de desfer el prometatge. La seva honestedat es veurà salvaguardada. Altra vegada Déu ha de dir-li que “no tingui por”, l’equivalent al dit a Maria. Tots dos hauran de guardar en el secret dels seus cors aquesta irrupció insòlita de Déu en tota la seva peripècia humana. Tots dos partícips d’una “realitat” que -tot i ser tan normal- amaga la Transcendència més transcendent de tot i de sempre!  En el projecte pensat pels dos, Déu hi demana lloc!

                                               Tercera escena: a pocs dies del desembaràs, com viuen les expectatives del Fet que serà el Fet més important de tots els succeïts en la rodonesa de la història de la Humanitat? Aquest pre-nadal com el somien?, com s’hi disposen?, com el preparen? Naixement en tot igual a tots els naixements naturals, però tan únic. La setmana abans -com la nostra avui, la litúrgica, però en miniatura- davant de l’excelsitud del que viuran Maria i Josep. Quin goig els desborda, com l’esperen davant la divina curiositat de poder pensar com serà el seu rostre i la seva carona, el seu fer de nadó? Com frisen per poder-lo acaronar i besar... Aquest és el “suposat, somiat” pre-nadal, viscut amb una intensitat tal que els hi ha de trastornar tota la seva vida.

                                               Quarta escena: el primer Nadal de tots, el Nadal dels Íntims, de Maria estrenant maternitat i de Josep, pare ara també. I descol·locats sabent que els anomenaran pares de l’Infantó, ignorants del Misteri. Com es meravellen d’un Nadó que essent el Creador es manifesta creat, infantat per Maria. Quins són i quins serien els sentiments de la incipient Sagrada Família? Déu en un Rostre humà, Déu en un mirar profund, Déu en un somriure esplendorós! Com seria la tendresa de Maria i de Josep, com se’l posarien en braços, com l’acaronarien, com l’agombolarien? Tenir la Vida entre les mans: això els enlluernaria la seva vida. Com el contemplarien esbalaïts!

                                               Quinta escena: Ara ja el posen a la contemplació dels primers adoradors, aconduïts per l’àngel. Hi passen els pastors, els àngels hi fan les seves cantúries, després hi passaran els familiars, els veïns i fins i tot hi confluiran uns mags vinguts de llunyanes terres, en representació de pobles que també volen ser partícips de la salvació que aquest Infant, de nom Jesús, que vol dir que ve a salvar tota la humanitat sencera, d’ara, d’ahir i de sempre. Quina grandesa en la petitesa! Com més excel·lent una més excel·lent l’altra.

Sexta escena: queda ara a disposició de tots nosaltres. De- manem que com Francesc puguem fruir de tenir l’Infant en les nostres mans. No ens hi presentem amb les mans buides, atresorem en els nostres cors tota la tendresa de que som capaços i exultem en la seva presència, fem-nos petits per poder entendre ni que sigui mínimament que Déu s’ha fet humà en la petitesa de presentar-se com un Nadó per poder bandejar les pors i poder ser infants amb l’Infant, per entendre que la grandesa està moltes vegades en les petiteses del quotidià i per veure’l en les carones dels infants i en els rostres esborrats per la indigència i pel menyspreu en què tenim les persones dels altres, que esdevenen Crist, com ho digué i ho visqué el Nadó -fet ja adult- i company de ruta en el nostre caminar presumptament evangèlic com el seu més íntim...     

P. Josep Mª Balcells.

4rt. diumenge d’Advent per celebrar l’Esdeveniment dels segles. 18 des. 22  Sabadell

                                                                                                                     

dissabte, 10 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 11/12/2022

                                      LA  JOVIALITAT  DEL  NADAL

                                               A mesura que s’atansa el dia de Nadal la litúrgia que anem seguint dia a dia va prenent tonalitats de Festa Gran, Festíssima en majúscules. No voldria que el plural que acostumem a utilitzar en les felicitacions nadalenques que ens  bescanviem en aquests dies (felices Festes!) no distorsionessin la celebració central de Nadal, focalitzant en ella, en tot cas, el punt central de referencia, bé siguin les commemoracions religioses, també les familiars, socials i cíviques. Totes fent corona al fet insòlit de que tot un Déu ha volgut honorar la humanitat sencera, àdhuc tot el creat, fent-se HOME. El Nadal cristià és -ho dèiem- un esdeveniment únic, un encontre amb una Persona, Jesús de Natzaret: alfa i omega, principi i fi, el Tot de i en tot.

                                               Nosaltres estem posats en mode litúrgic preferentment. En aquest diumenge tercer, ja havent passat el bell mig i equador de la preparació d’Advent amb sol·licitacions a apressar el pas, avui la celebració se’ns engalana i pren el nom joiós de Domínica Gaudete, apel·latiu pres del cant d’introit (és a dir: d’entrada) que abans es feia en llatí i cantat en gregorià, d’enyorada memòria: “Gaudete; iterum dico gaudete, in Domino”, cita de l’epístola de Pau als filipencs (4, 4-5): “Viviu sempre contents en el Senyor. Us ho torno a dir: Viviu contents (en puritat: “joiu! Gaudiu”!). Que tothom us conegui com a gent d’exquisit tracte, com a gent “jubilosa”. El Senyor és a prop. Quantes vegades ho hem dit i redit que el Senyor és a prop, i cada dia més!

                                               Estem vivint les immediateses del gran Miracle, digues-li misteri, que ve a ser el mateix; fet singularíssim: Déu pren figura humana amb totes les conseqüències i ho fa a la manera que es fa amb tota persona que ve a aquest món: en un naixement, igual al de cadascú de nosaltres... Frisem –si se’m permet aquesta expressió compartida per tantes mares i família sencera-; frisem per estar joiosament a punt per acollir Jesús, renascut en la litúrgia i en el sagrament eucarístic, i en el pessebre del nostre cor, com dèiem diumenge passat. Nadal ha d’arribar de ple al fons del cor!

                                               Ja de bon començament la Col·lecta ens situa en les expectatives frisoses de la celebració litúrgica del Naixement de Jesús d’aquí a poc: “Mireu, oh Déu, el vostre poble” (nosaltres que ens sentim: “poble de Déu, poble en marxa”, “en sortida”) que espera ple de fe, la Festa del Naixement del vostre ( i tant nostre!) “Fill”. Concediu-li d’arribar amb alegria (jocunditat, jovialitat (que sospito que ve de jubilació!) a les Festes de Nadal (i a tot el diví reguitzell de festes litúrgiques que li fan corona, i les socials, afegides) i de celebrar-les (amb cants, precs i amb la música pròpia: villancets, nadales i orquestracions vàries) solemnement (expressió litúrgica de la més alta volada, de primer ordre) “amb el goig de l’Esperit” (no es pot dir millor que amb el goig que és justament un dels primers fruits de l’Esperit, segons la dita de Pau als Gàlates. Em permetreu de ser reiteratiu, a fi d’acabar aprenent la cita de memòria!: amor, joia, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini personal.

                                               Enfilem textos litúrgics amunt i veurem com Isaïes ens descriu els temps messiànics i ho fa guarnint de festa la terra eixuta, el desert, l’estepa, símbols de sequera, terra assedegada (bé ho sabem ara i aquí amb manca severa d’aigua!).  Els presenta aquests dies messiànics com una primavera , florida, engalanada d’iridiscències: ni més ni menys que per l’aparició de la glòria del Senyor. Tot queda escenificat per una entrada joiosa a casa, al temple, al cor de la ciutat de Sió amb els rescatats pel mateix Déu, “És el mateix Déu que us ve a salvar, una alegria eterna coronarà els nostres caps”. Hi haurà festa i alegria a dojo: cecs, sords, muts desclouran els seus sentits. Al salm responsorial es farà un repic de ressonància a les prediccions d’Isaïes. El Senyor –s’hi insisteix- és qui ens vindrà a salvar i ho refarà tot de bell nou!

                                               L’aclamació abans de l’evangeli ens invita a repetir allò que ens ha anat dient Isaïes al llarg de tot l’Advent. Singularitza l’acció de l’Esperit sobre el Messies ungint-lo amb tots els seus dons. “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts. A proclamar l’any de gràcia”.

                                               Entrem solemnement en l’evangeli on el Baptista per conducte dels seus deixebles demana a Jesús que certifiqui si és o no el Messies esperat pel poble. Jesús no podia donar un resposta més explicita fent bones les paraules del profeta Isaïes que són les que justament acabem de llegir: la revolució on tothom recobra vista, oïda, paraula, moviment que és el que Jesús indica que està passant davant dels seus ulls. Aprofita l’oportunitat per lloar la figura del Precursor, fent el paradoxal elogi del Baptista: mai home ningú ha estat tan enaltit com ell, però fa una inesperada lloança de la major grandesa del més petit dels qui creuen en Ell. ¿Podríem veure’ns-hi nosaltres en aquests petits-grans deixebles del Mestre? És a les teves mans!

                        Encara ens manquen uns petits comentaris a la segona lectura de Jaume, avui, que ens reafirmarà en les nostres esperes, sobretot ara que ja és tan a prop, que està a l’encalç de les nostres mans i del nostre cor. Per més frisança que tinguem, Jaume ens alliçona a tenir paciència (recordeu que també és un fruit preciós de l’Esperit Sant) fruit que ens porta a enardir encara més el desig, la frisança perquè facin el ple el mateix dia de Nadal! Tant de bo! Jaume ens recorda l’exemple de tots els profetes que han sabut predir, sense haver pogut veure el que la fe ens manifesta i revela a nosaltres! Així ho recalcava el mateix Jesús ponderant la gràcia que ens ha fet de poder veure de prop, entornant la vista a tot l’evangeli, que ens permet constatar, verificar, ponderar de visu, per bé que sols és a través de la fe que esdevé una vivència i una experiència joiosa. Acollirem el Nadó, Maria ens el deixarà uns moments en braços com a Francesc d’Assis, perquè amorosidament ens delectem amb “la seva presència i figura” que diu l’experimentat Joan de la Creu. Tant tindrem de goig com en tinguem de fe!

                                               Manquen dues setmanes pel gran esdeveniment. Forcem el pas, correm si podem com ens invitava la Col·lecta del diumenge passat. De tant repetir-la ens la sabem de cor: “Feu, oh Déu, que les preocupacions de les coses terrenes (ai, el consumisme d’aquestes festes!) no ens impedeixin de córrer (sí, de córrer!) a l’encontre del vostre Fill, i que el coneixement d’Aquell que és la vostra saviesa ens faci  participar de la vostra vida. Aquesta és la vertadera finalitat de tots els Nadals del món: participar, compartir la filiació aportada per Jesús, Oh, preciosa ventura: Ser de Déu sols.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge tercer d’Advent, a les proximitats del Nadó, 11 de des. del 2022  Sabadell

dissabte, 3 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 04/12/2022

                                         EL  MISTERI  DEL  NADAL

                                               Sí, sí, de fet és el misteri dels misteris en relació amb l’actuació de Déu sobre la humanitat, àdhuc sobre el mateix univers, quan ja el diumenge passat dèiem que Jesucrist era i és el Rei de tot l’univers. No podem anar de rebaixes... Els creients som cridats cada any a celebrar –amb una renovada i reverdida unció del cor, i més!- la Festa, la Festíssima del Nadal. I ens servirà de plantilla el número 22 de la Constitució sobre l’Església en el món actual, que se la cita com a tots els documents eclesials en llatí amb les dues primeres paraules que obren el text, aquí amb Gaudium et Spes (goig i esperança: significativament!). En el misteri de l’Encarnació s’obren unes visions complementàries: d’una part una visió nova, novíssima de Déu que va concertar en el sí de la Trinitat, ja des de abans de tots els temps, el pla de recrear el món i la humanitat, precisament en el misteri primordial de la humanització de Déu en la persona del Verb, és a dir en l’Encarnació, fet insòlit, únic per sempre, decisió de que el Verb prengués en profunditat la naturalesa humana, fet -en tot- un home identificat amb nosaltres, en tot igual, llevat del pecat; però portat a una “ultimitat!” inconcebible, car tot i ser un home concret i històric, la profunditat de ser-ho arribava a determinar més enllà de la separació dels dos mons, el d’abans i el de després del seu naixement, declarat Senyor de la creació sencera. Aquest trasbalsament ens farà veure totes les coses en una dimensió nova, tal i com llegim en la carta als filipencs: “Ell (Jesucrist) que era de condició divina,/ no es volgué guardar gelosament/ la seva igualtat amb Déu/ sinó que es va fer no res:/ prengué la condició d’esclau/ i es feu semblant als homes./ Tingut per un home qualsevol,/ s’abaixà/ i es feu obedient fins a la mort,/ i una mort de creu./ Per això Déu l’ha exaltat/ i li ha concedit aquell Nom/ que està per damunt de tot altre Nom,/ perquè en el Nom de Jesús/ tothom s’agenolli/ al cel, a la terra i sota terra,/ i tota llengua reconegui/ que Jesucrist és Senyor,/ a glòria de Déu Pare”. I en un altre indret Pau ens diu que “nosaltres concentrem tot l’existent, però “tot és vostre: ...el present i el futur, però nosaltres som de Crist i Crist és de Déu”.

                                               Prenent humanitat Jesús va canviar la noció de Déu, aprofundint en la definició que ens dona Joan en la primera carta, quan diu que Déu és amor consubstancial; i que es manifesta en l’amor que Jesús de Natzaret el va expandir en la seva persona i en el missatge de que era portador. Jesús ens ha manifestat que és l’HOME NOU i bé mereix les majúscules, inefables. Això ha repercutit a ulls i voler de Déu que fa de tota persona humana un transsumpte o una còpia validada, compartint l’arrel d’una humanitat nova que s’emmiralla en la humanitat divina de Jesús. Per això en el número 22 al·ludit se’ns fa aquesta afirmació contundent : “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. I encara rebla més la qüestió, dient: “Crist en la mateixa revelació del Pare i del seu amor –nova visió d’un Déu que és amor que es dona extralimitant-se- manifesta plenament l’home al mateix home, i li obre la seva sublim vocació. En Ell la naturalesa humana ha estat enlairada a una sublim dignitat, de la que en som hereus, baldament ignrorats, inconscients...

                                               Com fer-ho perquè visquem l’Advent-Nadal amb més aproximacions al llindar del misteri!, demanant a Déu per Crist d’anar-lo gaudint  esperançadament, pensant en tots els creients i en cadascú de nosaltres, a partir de l’accés a Jesús, Home Perfecte, mirant d’obrir-nos al seu i nostre misteri. Això ens portarà a un  insistent “veniu” (que no és espacial, de lloc i moment concrets, sinó de veure’ns amb una vocació i crida fortament arrelades) i de concloure-ho amb el profund “i adorem-lo” en el pessebre del propi cor! “L’home cristià conforme a la imatge del Fill rep les primícies de l’Esperit, anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit en la resurrecció que ens espera, ja que hem estat salvats, però només en esperança en aquell “ja ara, però no encara del tot”. L’Esperit ens capacita per dur a terme la nova llei de l’amor, com a constatació de la participació en la vida divina en Crist.

                                               Leonardo Boff  té un llibret, titulat: Nadal. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Té tres capítols: El projecte de Déu: fer-se home. El projecte de l’home: fer-se Déu. Jesucrist encontre de Déu i de l’home. Comença dient: “La vida –tota vida- és misteri i ens remet al sagrat. En la vida del Nou-Nat, la fe celebra la manifestació del qui és la Vida, la comunicació del misteri. Celebrar implica més que recordar, més que saber. Celebrar demana obrir el cor a l’alegria”, al “goig i a l’esperança”. Recordeu com el papa Francesc posa per títol a la seva exhortació: La Joia de l’Evangeli. Concordància amb el concili Vaticà II. Nadal és el temps de la jovialitat. Retinc com ho fa el papa, només encetar tema; “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida, i amb això, una orientació decisiva”. Preses aquestes paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli”. Crist no ha vingut a condemnar, sinó a salvar tota la humanitat, “els qui l’hem acollit,/ els qui creiem en Ell,/ ens ha concedit de ser fills seus/...de la seva plenitud/ tots nosaltres n’hem rebut/ gràcia rere gràcia”. Això i més celebrem en el Nadal íntim. Ja ho dèiem: en el pessebre del nostre cor. “Quan diem que “la Paraula és feu home” confessem que Aquell que era en el món des de sempre, Aquell que és la llum autèntica que il·lumina tothom; Aquell que es feia present allí on es testimoniava la veritat, on es vivia l’amor, o es nuaven relacions fraternes...; Aquell que actuava en la història de forma anònima i la conduïa secretament en el sentit del misteri... ara s’ha presentat a plena llum, s’ha identificat, i ens ha revelat el seu nom: Paraula eterna, Crist. La veritat, l’amor, el perdó... han deixat de ser substantius abstractes, han pres cos i s’han fet concrets i vivents en un home anomenat Jesús de Natzaret.

                                               Nadal no és pas un dia especial de l’any. Nadal és cada dia; perquè cada dia el Fill etern s’encarna i està de cos present en la comunitat dels creients, en els sagraments, en la Paraula sagrada, en la bona voluntat dels homes, en el món que avança cap a la consumació... Quan el pobre comparteix el poc que té, i el qui té set passa l’aigua, el qui té gana convida a l’afamat, i el dèbil conforta l’impotent... Déu fa via amb nosaltres: l’encarnació es perllonga, la “Paraula” continua inspirant la història, Jesús neix, una i altra vegada, en la vida de l’home”. “Veniu i adorem-lo” en el pessebre del cor,  Jesús, Josep i Maria ens acullen! Que tingueu un Nadal nou de trinca!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge II d’Advent, Jesús ja és mes a prop. 4 de desembre 2022,  Sabadell