Homilia del diumenge 27/06/2021

                                 LA  LLUM  DE  LA  VIDA

Jesucrist , el nostre Salvador ha desposseït la mort del poder que tenia, i amb la Bona Nova de l’Evangeli ha fet resplendir la LLUM de la VIDA. D’aquest verset que llegim  i proclamem abans de la lectura de l’Evangeli m’ha sobtat agradablement l’expressió “Llum de la Vida”. Està tret de la 2a Carta de Pau a Timoteu. Tots els exegetes i estudiosos tenen com a vertaderament escrita o dictada (ho fa ja més gran i amb dificultats de fer-ho ell mateix. No cal estranyar-se gens ni mica, car ja en la mateixa Salutació afectuosa dirigida al seu deixeble predilecte, diu: “Pau, apòstol de Jesucrist , per voler de Déu, enviat a anunciar la promès de la VIDA que ve per Jesucrist a Timoteu, fill estimat (1, 1-2) I de seguida en els versets 1, 9-10)  “Ell ens ha salvat i ens ha cridat amb una vocació santa, no en virtut de les nostres bones obres, sinó per la gràcia que abans dels segles ens havia concedit en Jesucrist, Aquesta gràcia, ara ha estat revelada amb la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador, que ha destituït la mort i, per mitjà de l’Evangeli ha fet resplendir la LLUM DE LA VIDA i de la immortalitat”.

Resplendir, llum, vida, immortalitat són conceptes claus en la visió i propòsit evangèlic. Pau i Joan són els grans pregoners de la Vida que ens ve a través de la llum de la gràcia. Ja en la mateixa Col·lecta de la Missa d’avui és ben explícita aquesta crida i actitud rebuda com a do: “Oh Déu, , vós ens heu convertit en fills de la LLUM  per la gràcia de l’adopció; no permeteu que ens envoltin les tenebres de l’erro, ans, manteniu-nos sempre en l’Esplendor de la Veritat”.

Ara és de rigor anar al Pròleg de l’Evangeli de Joan. Hi llegim: “En Ell (el Verb, la Paraula feta home) hi havia  la VIDA i la VIDA era la LLUM dels homes. Existia el que és la LLUM veritable, el qui ve al món i IL·LUMINA a tots els homes. A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu NOM els ha concedit de ser FILLS de Déu. El qui és la PARAULA s’ha fet home (ha pres la condició humana en tots els seus vessants (senzillesa, servir, servidor, fomentador de la FE i de la Gràcia a dolls de la seva LLUM) i ha habitat entre nosaltres (veí, amic, company i mestre) i hem contemplat la seva GLÒRIA (expressió que indica la resplendor de la LLUM de Déu. Glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de GRÀCIA i de VERITAT”.  Recordeu que Jesús digué: “Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la LLUM de la VIDA” També es va identificar com “El camí, la veritat i la Vida” I també ens digué: “vosaltres sou sal i Llu

En el Benedictus, l’himne de Zacaries en ocasió del naixement i circumcisió del seu fill Joan proclama profèticament que ell serà el precursor perquè “aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la Salvació, el perdó dels seus pecats”. I per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un SOL que ve del cel per IL·LUMINAR els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”. Veurem la verificació d’aquestes paraules en les que va pronunciar el mateix Jesús i contingudes en les que he posat a l’inici.

Joan fa la distinció entre bios i zoé. La primera és la que es manifesta en la nostra biologia. És el do de la vida que hem de saber fer-la créixer i preservar-la de tota desídia i no forçar-la en desmesures o transcurances. Això suposa temir un bons costums i habituds. Aprendre a viure hauria de ser l’aprenentatge bàsic i no ser si avui que tenim més coneixences sobre la persona biologia, neurologia, dietètica i com afavorir el benestar físic, mental, psicològic, cultural. Som més complexos del que ens creiem. Aquí posaria que l’autor més enllà dels nostres pares com a mitjancers, ponts i custodiadors, no propietat, ni determinadors, Je n’hi ha prou en primers responsables fins a crear un ésser lliure, traspassant-los-hi la seva consciència de que s’han de fer en el sentit més honorable i distingidament humà i més humà. Ah, però ara hauríem d’aprofunfir en alguns conceptes derivats de tot el vessant de l’evangeli, dels àmbits de la gràciai de l’Acció de Déu que ens és Pare, i que eens estima entranyablement, segons els salms.

-        Tota vida és sagrada.

-         Tota vida és un do de Déu Creador

-         La vida és molt fràgil i l’hem de tractar com un joiell, una joia d’autor, única.

-         Sempre hem d’estar agraïts a la vida, la pròpia i la dels altres, tota vida

P. Josep Mª Balcells.

Homilia del diumenge 20/06/2021

         Llegir el llibre de Job en temps pandèmic

Quina bona ocasió per llegir el llibre de JOB, un dels que l’ordenació que en fa la Bíblia dintre tots els de l’Antic Testament,  el trobem entre els denominats Sapiencials.

Job és una figura literària que ha fet pensar a un bon munt de cristians de tots els temps –això sí dels “que pensen”. Job està immers en més que una pandèmia; no sap per què ni com, però li venen -un darrere l’altre- els mals -en un primer moment- els béns que els va perdent. Sobtadament fins i tot li són arrabassats àdhuc els fills i filles, tràgicament de cop. Job es troba sol i no acaba d’entendre ni el què ni el com del què li ha passat. Només obrir pàgina ens el presenta com “un home íntegre i recte que reverenciava Déu i s’apartava del mal. Consternació! No n’hi havia per menys. Bona entrada. Fins que el porten a l’UCI, per dir-ho “a la moderna” o amb els “signes del temps”. La cosa és portada fins a un extrem que en el nostre context viscut i perviscut mesos i mesos ens portarà a unes reflexions com les que es feia el pacient Job. Fins que el mal s’apoderà de la seva persona. Àdhuc la seva dona li tirava en cara: “Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d’una vegada”. Job li respon: “Parles com qui no té seny! Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?”. S’anirà fent preguntes i més preguntes, abandonat de tots i ell creu que també de Déu. “Sóc un home que no sap on anar. Déu m’ha acorralat per totes bandes...no tinc pau i assossec,  no trobo repòs, m’assalta el neguit”.

Tres amics van a visitar-lo plegats per plànyer-lo i consolar-lo. De ben poca cosa li serviran els seus consells. “Si t`ha tocat” –ai, ja surten els pòsits de les religions ancestrals: Déu subintroduït en els nostres afers!- “és perquè, tot i que et creus íntegre i recte, Déu t’està castigant pels teus pecats. Ja l’han dita! Job es va desconcertant per moments... Per què a mi?

Els amics surten a defensar Déu. Ell queda desconcertat. “Jo tant sols sóc un home. No li puc replicar... si pledejo amb Déu, Ell m’anorrearà. Acaba d’una vegada. Jo jugo net. No em pots replicar res”.

No segueixo... M’agradaria que seguíssiu vosaltres. El llibre és literàriament una peça literària d’alt voltatge i conté lliçons i possibles aprenentatges, dignes de tenir-los en compte en aquests dies  nostres de desconcert, on ens fem també nosaltres moltes preguntes, tantes i tantes!. I els ben intencionats com els amics de Job li voldran donar a entendre que per més  honrat que es cregui, alguns pecats li serien imputables. Tots insisteixen àdhuc apassionadament. En una paraula: es volen fer passar per advocats de Déu. Job els hi retreu i els fa callar dient-los: “Si us trobéssiu en el meu cas, jo també parlaria com vosaltres, us faria un sermó, movent comprensiu, el cap. Us consolaria amb bones paraules, m’afanyaria adonar-vos conhort”. Els tres amics en lloc de consolar-lo li enverinen el cor fins al deliri. “Si jo sabés on trobar Déu! Després de planyir-se a cor obert es declara en rebel·lia. Tot acaba amb la irònica interpel·lació de Déu Creador: “Vinga, prepara’t com un home, que jo et preguntaré i tu m’instruiràs...

Estem justament al capítol 38 i la primera lectura d’avui és un petit fragment del que Déu li fa avinent. Déu és senyor de la natura embravida. Què en sabem de la natura i dels seus secrets, i som capaços de ferir-la i de atemptar contra l’equilibri natural. Ara no tenim respostes, perquè les que han canviat són les preguntes. Anem a les fosques i hem de reconèixer la nostra més sobirana ignorància. Job acaba  dient: “Jo només us coneixia d’oïdes, però ara l’he vist amb els meus ulls. Per això, ara em retracto, penedit sobre la pols i la cendra”.

Passem ara a l’evangeli. Estem en una mateixa barca i la tempesta puja de to. I Jesús dorm o ho fa veure. Els deixebles el sacsegen i li preguen: No veieu que ens enfonsem! Jesús ablaneix els elements descordats i amb només un sol: “Calla, i estiguis quieta”, assossega mar i deixebles. “Surt un “Per què sou tan porucs. Encara no teniu fe?” Advertits per les paràboles del diumenge  passat ja hauríem de saber que la fe és el fonament de tota bonança. La fe supera tota pandèmia, perquè ens fa més assenyats, previsors, ens dona la calma –Keep Kalm- per afrontar la por –la que guarda la vinya- tenint-la moderadament, que es traduiria en la prevenció de no fer un mal ús de les incerteses. La més discreta saviesa dels que ens hem de reconèixer ignorants i de mantenir les recomanacions higièniques i encara més saber que podem fer mal als circumstants. Algú ha començat a parlar de pecats ecològics i de bona convivència. No arrisquem i siguem persones assenyades que saben que no sabem res de la pandèmia. Seria elemental que ens sabéssim estar de les presses, a fi de no donar per “domada” la pandèmia, perquè els metges que porten la qüestió profilàctica ens recomanen ser exquisidament cauts i preventius. Qui ens assegura que d’ara en endavant no en poden venir de noves, d`epidèmies? La pobra natura n’ha sofert molt i massa. Estem, si no escaldats, al menys advertits. No aniria malament llegir, rellegir i tornar-hi de nou al document del papa Francesc: “Lloat sigueu o Laudato si’. Hem oblidat que “som natura” i que tot té una relació fonamentada i fomentadora de l’humà amb el creat, a partir del respecte i de la col·laboració si volem conviure en la casa comuna...

Diumenge passat deia que hem d’estimar la vida i que fer-la créixer era un secret de la felicitat. La petita felicitat de trobar-nos-hi bé i de tenir respecte per tot el que ens fa sentir la fraternitat amb tota vida, per petita que sigui. Per a Déu no hi ha vida xica. Sant Francesc parla de les germanes aigua, arbres, sol, virus i microbis: Tot hauria d’assentar-se en el seu  propi habitat. Desballestar, senyorejar el que no ens pertany, o millor dit, allò que és de tots és fer un gran tort. Més del que en som conscients. Recordeu les últimes aparaules de Job davant de Déu: “Nomes us coneixia d’oïdes. Sóc un ignorant”. De Déu només en tenim un coneixement d’oïdes. Mentre no en tinguem una experiència personal com la que es dedueix de la lectura de la segona carta de Pau als de Corint que ens permet de dir amb Pau: “Aquells qui viuen en Crist són una creació nova, tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou”.

Us convido a llegir tot el llibre de Job. Entraríem així en el petit nucli dels que només saben que no saben. A partir d’aquí tot  és possible.

Em faríeu content si us proposéssiu llegir pausadament el llibre de Job. Jo penso que és molt  apropiat en aquests temps de pandèmia, perquè encara hi estem ben immersos, tot i el desig d`oblidar-nos-en. Els assenyats són cauts. Això és saviesa. Encalmats no vol dir oblidadissos. Bon estiu que Déu ens do!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XII de durant l’any, 20 de juny del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 13/06/2021

                          CRÉIXER  I  MÉS  CRÉIXER

És un imperatiu o és una invitació? Més m’inclino per la suma d’una i altra. És inicialment el segon el que, ben pensat, se’m torna ardent sol·licitació. Per a mi, sentir-ne la necessitat em fa ser curiós, curós –millor- despert. I això en tots els angles i “racons de la veritat”, lloc i manera on i com actua l’Esperit. Ho llegim en l’evangelista Joan. Val, doncs, per posar-ho al capçal d’una diguem-ne homilia o conversa que sostinc amb tots els que setmanalment em llegiu. Gràcies. Pot servir com a guió per fer-ne una conversa. Ai, aquelles “converses” amb un grup consolidat i estimat, on ningú és mestre de cap mestre, ni ningú deixa de ser deixeble i aprenent de tothom. Dels temps remots, recordo que els meus pares, a vençuda tarda, els diumenges es reunien amb una colla d’amics de tota sensibilitat: poetes, músics, mestres i artistes, gent que llegia els diaris. Ho feien a casa d’un amic impedit que era qui els acollia. Hospitalitat a l’antiga. Tots en un cercle, en una taula capaç, debatien sobre el diví i l’humà.  Nosaltres confluíem allí després de les nostres rondes. No teníem rellotges i ells no tenien televisor. Aquest fou el que matà aquelles tertúlies on sempre hi havia oients, les senyores sobretot que era com si anessin a la universitat en temps de precarietat. Escoltaven més que intervenien, però era patent que hi trobaven goig i ensenyament. Ho sé per la mare que en glosava les excel·lències i gust...

Avui, “l’ull que tot ho mira” -i no ho oblidem- i “que tot ho veu”, com en el Gran Germà del vell amic Orwell ens ha matat les tertúlies de temps passats, on la gent parlava més que mirava. La imatge, o –millor- seqüències d’imatges, han prevalgut a la paraula. Si no tens aquesta oportunitat a peu de l’obra, de cada quan sigui, et mancarà l’esperó per créixer i més créixer: culturalment, socialment, amicalment, espiritualment. Això darrer em permet pensar en grups de compartir Paraula i Vida, pensats o auspiciats, com

Precisament, amb un grup dret i fet, consolidat, ens hem compromès a llegir un llibre, paradoxal en aparença, però que té tela llarga per tallar. El llibre es titula “La utilidad de lo inútil” de Nuccio Ordine que el pensa com un manifest en pro d’allò que avui és fàcilment preterit,  quan allò que “tira” és l’ull, al que em referia al principi. Diguis-en: televisió, sèries, mòbil i aplicacions de tota mena... La inutilitat insubstancial se’ns està menjant temps i les possibilitats del créixer i més créixer.  I nosaltres, erra que erra, ens deixem emportar per frivolitats i passatemps, empobrint-nos i matant allò que té la persona viva, desperta i amb ganes de créixer. La compulsibilitat –droga dura- ens empatxa i enverina.

Hem de tornar –ai tants retorns que se’ns encallen!- a ser actius, proactius, desperts, encuriosits, amb ganes de tenir un nivell vital obert a la cultura, a l’espiritulitat, a allò que veritablement omple i sadolla el neguit intens de ser millors, d’aconseguir un nivell  vital de qualitat que respongui al jo millor que puguem  ambicionar.

Canvi de canal: Les lectures d’avui tan suggerents sobre el Regne o Regnat de Déu ens fan pensar vitalment en el centre de l’anunci de la predicació de Jesús, ara contingut en els evangelis. La menció del Regne es fa omnipresent sobretot en els sinòptics: més de vuitanta vegades citat. El Regne que és present –diu Jesús- entre vosaltres i més i tot dins de vosaltres haurà de ser el fi i propòsit de la nostra condició de cristians. El Regne és recés i vida més plena.

La miniparàbola del gra sembrat que fa el seu procés de creixement, sempre l’he trobada plena de suggeriments de tota mena. El procés biològic de tota creixença és una meravella constant a vista de tothom. Ho he vist a les campes de cereals de la meva terra. La imatge del sembrador ara bé substituïda per les màquines que van sembrant, com antany ho feia el voleiar del gra del sembrador. El pagès sembra i deixa que la terra “faci el seu fer”. Anirà al camp per veure com s’obre camí tot un procés de creixement. Se’n pot oblidar fins a la sega. “La llavor germina i creix sense que ell sàpiga com”. Han passat uns mesos d’elaboració interna, en el secret d’un procés de creixement. “La terra, tota sola produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat  dintre les espigues”. Oh, meravella! Allí no hi resta més a dir que expressar l’admiració i l’acció de gràcies a la natura, és a dir al Déu de tota creació... A la natura hi trobem un veritable mirall d’altres processos de creixement. Admirant-nos-en i pensant que nosaltres també som deliciosament terra de conreu, que amaga el miracle de molts possibles creixements... Cal posar marge, cal no impacientar-nos. Cal esperar sabent que el miracle es donarà. Aquesta és l’actitud que hem de tenir en tot procés de creixement. D’un cantó una gran fe que il·lumina l’esperança de saber que el miracle, a saó, es donarà... Això és vàlid per a tots els processos de creixement, sigui en àmbits culturals com en àmbits espirituals.

L’Esperit Sant ens és donat com a principi i motor de totes les creixences de l’esperit. “Quan vindrà l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera (algú ha explicat això dient que il·luminarà tots els seus racons). Joan de la Creu parla del treball espiritual com de miners que van seguint els filons del mineral i que mai s’acaben, perquè es van trobant nous estrats, noves vetes. Ell ho explica i ho aplica al coneixement de Déu i redundantment en el propi. Joan, l’evangelista, centra en la fe en Jesucrist la que et dona accés als processos de creixement i de coneixement del Déu que va creant l’home nou, com si es tractés d’una llavor que anirà germinant i que farà un camí de “generació” (Allò del nou naixement dit a l’astorat Nicodem!). M’agraden els gerundis que connoten que el joc resta i està obert. I que totes les “gestacions” –també les de l’Esperit i les de l’esperit són com les de la biologia pura i demanen setmanes i mesos i potser anyades per fruitar

Estic ferit per dos mals. Un és de l’àmbit de la cultura, l’altre és de l’espiritualitat. Ningú negarà que ambdós tenen la mateixa saba. Presa de consciència que tots dos tenen uns camins de desenvolupament similars: Voluntat i posada en valor pel “fet de saber, voler, poder instaurar una creixença”, que són uns miracles tant l’un com l’altre. La sensació de sentir-se vius, de sentir que anem creixent i més creixen! Quin goig més pur i ta

Estar en expectativa amb un llibre obert davant, que t’atrau i que el llegiràs –deixeu-m’ho dir- de bon començament com si fos una re-lectura “a parte ante”. Anant a poc a poc, deixant que les paraules xiuxiuegin els seus secrets més íntims per anar teixint el “sobrellibre” que completa el que tens entre mans i que afegeix el que diu amb el que suggereix. És com un reescriure’l. Anant a poc a poc i teixint un “tour d’horitzó” on queden insinuades i condensades comprensions noves, com si a dues mans re-escrivíssim el llibre, l’autor i el lector. Sembla paradoxal dir que la relectura passa davant de la mateixa lectura. Preconitzo la lectura com una gestació, com una sembra de paraules que esdevenen graner de noves paraules, i d’ignotes significacions. Això també em passa llegint Pau i Joan. Tots dos van tan prenys de sentit i de significacions que seria un menyspreu –una manca de fe en diuen ells- no deixar-se emportar per les seves xarxes pesqueres. Allí on ells calen xarxes,  s’hi treu pesca miraculosa.  Llegir, llegir el diví i l’humà això és viure. “La llavor és la Paraula de Déu, el Sembrador és el Crist; tothom qui el troba viurà per sempre...”  Acabem en punts suspensius. No podria ser d’altra manera. Viure intensament és viure més vides i potser millors. Tant de bo en trobeu el secret. Sereu benaurats, paraula d’experiència.

P. Josep Mª Balc

Diumenge XI durant l’any, 13 de juny.   Sabadell

                                                                                              

Homilia del Corpus, del 06/06/2021

                                 VIURE  LA  MISSA?

No et dic res! Cal una disposició d’entrada que moltes vegades –ai!- ens manca. Perquè la Missa comença uns intensos minuts abans del “En nom del Pare...!” Caldrà posar-nos a la presència de Déu fent uns moments d’interiorització fins a arribar a uns nivells acceptables de silenci interior, a fi que la Missa esdevingui tota ella pregària. Només esdevindrà “viscuda” amb un esforç sostingut d’atenció interior, per tal d’anar seguint tota la celebració “combregada” i plena del sentit i procés que segueix. La “distància social” deguda a la normativa de la pandèmia, potser ens ajudaria pel fet de no estar massa junts. El motiu possible me’l callo... Això no és una invitació a separar-nos, cosa que seria contradictòria al fet de saber-nos comunitat i per tant a promoure una relació espiritual de sentir la unitat que hem de fer nostra, perquè tots “concelebrem”. Els cristians dels “inicis” se sentien com tenint un cor i ànima conjuntats. Avui, traginem massa individualismes que arriben de molt als mateixos llindars de les nostres celebracions eucarístiques... Allò de cadascú “a la seva...”. “Combreguem” unitat en la pregària, abans de la “comunió” de i en la Persona del Crist. Combregar no és tan sols prendre l’aliment, sinó endinsar-nos en el desig de Crist de que estiguem units, refets, remodelats per Ell i oberts a una nova temptativa d’unió i concòrdia amb el germans.

Cal donar sentit tant als gestos, com a les paraules que direm a l’uníson, als continguts que s’hi expressen, als cants i a les intervencions duals de les cerimònies. És important saber a què ens invita el celebrant i al sentit del que fem conjuntament. Les tonalitats pròpies de cada moment donen el color i la textura pròpies a que som invitats. Seria bo saber deixar-nos portar presos pel sentit i significació pels distints moments de la celebració. Hi ha uns moments a que se’ns invita a pregar conjuntament a requeriment del celebrant. És a la col·lecta a l’inici gairebé de tota l’eucaristia. Se’ns invita amb un “preguem” espaiat per poder posar la nostra pregària personal ajuntant-la a la que serà la de tota l’Assemblea. Tinguem molt present que la col·lecta acostuma a subratllar els continguts específics de la celebració. Són les idees mare de cada celebració. S’hauria de rescatar també donant-li la pròpia rellevància a l’oració sobre les ofrenes abans d’iniciar la Gran pregària eucarística amb el prefaci (l’equivalent a l’Obertura en les simfonies), que festeja i lloa la Trinitat a la qual ens hi ajuntarem en el terme dels nostres dies amb els àngels i els sants. És el moment del “Sant, sant, sant” que canten en l’eucaristia dels temps finals...

 Moment d’allò més important és la litúrgia de la paraula. Ara, enriquida amb tres lectures, però que difícilment podrem endinsar-nos-hi, si prèviament no les hem preparat. Com més riques siguin més atenció hi hauríem de posar, perquè l’eucaristia té també aquesta dimensió no sols de proclamació sinó de donar-nos contingut de fe. Molt difícilment podrem aconseguir la finalitat catequètica i evangelitzadora de les Sagrades Escriptures, si no podem “para-nos-hi” a fer lectura comprensiva; més, donada la intensitat doctrinal que tenen, sobretot les epístoles de Pau. Cosa que no podrem fer en el moment precís de la seva proclamació. I es perdran riqueses de gran contingut... Per aconseguir la finalitat buscada, si no les llegim, subratllem i contemplem abans de la cerimònia, de segur que no tindrà els efectes cercats. Estem tan acostumats a sentir parlar sense parar-hi atenció.... Ai, el malbaratament de tanta paraula no seguida de prop! Això posa una dificultat notable, perquè no hi haurà a la celebració el respir detingut per poder assimilar-les. Caldria rescatar el salm responsorial que és la versió-pregària del contingut de la primera lectura. Seguir la resposta participada que s’intercala i llegir si tinguéssim a mà el contingut del salm, què bé! Almenys que no perdi el bon gust de pregària personal que conté... És de ressaltar la complementació i sintonia que té la primera lectura amb l’evangeli. La meva proposta seria llegir-les al mateix temps que les escoltem i que són proclamades. Aquesta mínima pedagogia hauria de salvar-se si no per més proclamades que siguin, no seran captades amb l’alè de l’Esperit que ens les aprofundeix i ens les fa pròpies. La Paraula també és aliment i comunió.

Trobo a mancar la facilitat dels antics eucologis, avui substituïts com per exemple “la Missa de cada dia” o bé a través d’aplicacions als mòbils. No sé si hi hem guanyat/perdut.. Voleu dir que no estem massa passius, poc participatius?

Voldria destacar l’Aclamació abans de l’evangeli. A part de subratllar que ha de tenir el to propi d’una aclamació, doncs, festosa, acostuma a portar una condensació doctrinal que sintetitza i condensa el tema de l’evangeli. Així, ens predisposa a rebre la Paraula de Déu a cor obert. De l’evangeli n’hauríem de recollir un o dos pensaments que ens hagin tocat... i usar-los després com a jaculatòries.

Les homilies que se solen fer tot i ser importants,  no desperten l’atenció deguda, sia per imperícia del sacerdot, sigui per no haver fet el propi treball previ d’haver-les meditat, almenys llegides poc a poc. Parer per parer també val el nostre i més quan se sosté sobre les nostres recerques.                                              

Que l’ofertori s’ompli de les nostres específiques ofrenes que ajuntarem a l’oblació del pa i el vi, tot mudable en gràcies personals  i en la presència ressuscitada de Crist que se’ns donarà per aliment en la comunió.

Moment important és el res del parenostre. Tinguem en compte que en la introducció diem que ho fem conscients de que és un atreviment. Això posa la nota de ser un dels moments molt importants de la Missa, que ens els dignificarà després quan el resem pel nostre compte. Dirigir-nos al Pare, Abbà, com ho feia Jesús ens enfortirà en la sensació agradosa de saber-nos fills de Déu.

Hauríem de subratllar aquests temes 

   - Qui celebra directament és el mateix Jesús, secundàriament el sacerdot.

   - És pregària pública, vol dir que la fem a nom de tota l’Església. Cal refermar el sentit comunitari o d’assemblea que té.

   - És Acció  de Gràcies a Déu Pare en unió amb l’Esperit Sant per,  amb i en Jesús.

   - Pregària tota ella, i per tant s’ha de mantenir amb un esforç d’atenció; no fàcil.

   - És el moment culminant de la pastoral de l’Església. Ve de la vida i va a la vida.

   - No hi hem d’anar només perquè és obligatòria, sinó per obsequi lliure i joiós.

   - La comunió no és mai un premi sinó una font de gràcia per part de Déu, un Do.

   - És una Acció pasqual. Compartim resurrecció progressiva. No val la quantitat sinó la qualitat que hi esmercem.

   - És una anticipació de la definitiva Comunió Integral quan la celebrarem conjuntament amb els nostres més estimats, dies a venir.

   - Crist dóna vida per tal de donar-la també nosaltres. Si manca l’estimació fraterna, devaluem la que ens ve per part de Crist. L’una porta a l’altra indefectiblement.

   - L’espiritualitat o és eucarística o no és.

   - Ara, portar el cel a la nostra terra; després, serà portar la terra al cel.

   - No en som dignes. Ho diem i ho hem de sentir com més vivament millor.

   - Proclamem el misteri de la Fe. L’eucaristia només s’entén a partir d’un acte o, millor, d’una actitud  de Fe.

   - Condensem-hi la capacitat d’adoració, de lloança i d’acció de gràcies de que som capaços.

   - És el símbol de l’entrega de Jesús en pro de tota la creació, de la redempció i de la santificació de tots els humans. En ella se’ns fa més germans amb Ell i amb tothom.

   - És memòria i record de Jesús, que il·lumina i “cristifica” la nostra vida.

   - És l’aurora de la nova i eterna aliança. Crist l’únic mitjancer. Pont i porta.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de Corpus, 6 de juny del 2021.  Sabadell