Homilia del diumenge 20/06/2021

         Llegir el llibre de Job en temps pandèmic

Quina bona ocasió per llegir el llibre de JOB, un dels que l’ordenació que en fa la Bíblia dintre tots els de l’Antic Testament,  el trobem entre els denominats Sapiencials.

Job és una figura literària que ha fet pensar a un bon munt de cristians de tots els temps –això sí dels “que pensen”. Job està immers en més que una pandèmia; no sap per què ni com, però li venen -un darrere l’altre- els mals -en un primer moment- els béns que els va perdent. Sobtadament fins i tot li són arrabassats àdhuc els fills i filles, tràgicament de cop. Job es troba sol i no acaba d’entendre ni el què ni el com del què li ha passat. Només obrir pàgina ens el presenta com “un home íntegre i recte que reverenciava Déu i s’apartava del mal. Consternació! No n’hi havia per menys. Bona entrada. Fins que el porten a l’UCI, per dir-ho “a la moderna” o amb els “signes del temps”. La cosa és portada fins a un extrem que en el nostre context viscut i perviscut mesos i mesos ens portarà a unes reflexions com les que es feia el pacient Job. Fins que el mal s’apoderà de la seva persona. Àdhuc la seva dona li tirava en cara: “Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d’una vegada”. Job li respon: “Parles com qui no té seny! Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?”. S’anirà fent preguntes i més preguntes, abandonat de tots i ell creu que també de Déu. “Sóc un home que no sap on anar. Déu m’ha acorralat per totes bandes...no tinc pau i assossec,  no trobo repòs, m’assalta el neguit”.

Tres amics van a visitar-lo plegats per plànyer-lo i consolar-lo. De ben poca cosa li serviran els seus consells. “Si t`ha tocat” –ai, ja surten els pòsits de les religions ancestrals: Déu subintroduït en els nostres afers!- “és perquè, tot i que et creus íntegre i recte, Déu t’està castigant pels teus pecats. Ja l’han dita! Job es va desconcertant per moments... Per què a mi?

Els amics surten a defensar Déu. Ell queda desconcertat. “Jo tant sols sóc un home. No li puc replicar... si pledejo amb Déu, Ell m’anorrearà. Acaba d’una vegada. Jo jugo net. No em pots replicar res”.

No segueixo... M’agradaria que seguíssiu vosaltres. El llibre és literàriament una peça literària d’alt voltatge i conté lliçons i possibles aprenentatges, dignes de tenir-los en compte en aquests dies  nostres de desconcert, on ens fem també nosaltres moltes preguntes, tantes i tantes!. I els ben intencionats com els amics de Job li voldran donar a entendre que per més  honrat que es cregui, alguns pecats li serien imputables. Tots insisteixen àdhuc apassionadament. En una paraula: es volen fer passar per advocats de Déu. Job els hi retreu i els fa callar dient-los: “Si us trobéssiu en el meu cas, jo també parlaria com vosaltres, us faria un sermó, movent comprensiu, el cap. Us consolaria amb bones paraules, m’afanyaria adonar-vos conhort”. Els tres amics en lloc de consolar-lo li enverinen el cor fins al deliri. “Si jo sabés on trobar Déu! Després de planyir-se a cor obert es declara en rebel·lia. Tot acaba amb la irònica interpel·lació de Déu Creador: “Vinga, prepara’t com un home, que jo et preguntaré i tu m’instruiràs...

Estem justament al capítol 38 i la primera lectura d’avui és un petit fragment del que Déu li fa avinent. Déu és senyor de la natura embravida. Què en sabem de la natura i dels seus secrets, i som capaços de ferir-la i de atemptar contra l’equilibri natural. Ara no tenim respostes, perquè les que han canviat són les preguntes. Anem a les fosques i hem de reconèixer la nostra més sobirana ignorància. Job acaba  dient: “Jo només us coneixia d’oïdes, però ara l’he vist amb els meus ulls. Per això, ara em retracto, penedit sobre la pols i la cendra”.

Passem ara a l’evangeli. Estem en una mateixa barca i la tempesta puja de to. I Jesús dorm o ho fa veure. Els deixebles el sacsegen i li preguen: No veieu que ens enfonsem! Jesús ablaneix els elements descordats i amb només un sol: “Calla, i estiguis quieta”, assossega mar i deixebles. “Surt un “Per què sou tan porucs. Encara no teniu fe?” Advertits per les paràboles del diumenge  passat ja hauríem de saber que la fe és el fonament de tota bonança. La fe supera tota pandèmia, perquè ens fa més assenyats, previsors, ens dona la calma –Keep Kalm- per afrontar la por –la que guarda la vinya- tenint-la moderadament, que es traduiria en la prevenció de no fer un mal ús de les incerteses. La més discreta saviesa dels que ens hem de reconèixer ignorants i de mantenir les recomanacions higièniques i encara més saber que podem fer mal als circumstants. Algú ha començat a parlar de pecats ecològics i de bona convivència. No arrisquem i siguem persones assenyades que saben que no sabem res de la pandèmia. Seria elemental que ens sabéssim estar de les presses, a fi de no donar per “domada” la pandèmia, perquè els metges que porten la qüestió profilàctica ens recomanen ser exquisidament cauts i preventius. Qui ens assegura que d’ara en endavant no en poden venir de noves, d`epidèmies? La pobra natura n’ha sofert molt i massa. Estem, si no escaldats, al menys advertits. No aniria malament llegir, rellegir i tornar-hi de nou al document del papa Francesc: “Lloat sigueu o Laudato si’. Hem oblidat que “som natura” i que tot té una relació fonamentada i fomentadora de l’humà amb el creat, a partir del respecte i de la col·laboració si volem conviure en la casa comuna...

Diumenge passat deia que hem d’estimar la vida i que fer-la créixer era un secret de la felicitat. La petita felicitat de trobar-nos-hi bé i de tenir respecte per tot el que ens fa sentir la fraternitat amb tota vida, per petita que sigui. Per a Déu no hi ha vida xica. Sant Francesc parla de les germanes aigua, arbres, sol, virus i microbis: Tot hauria d’assentar-se en el seu  propi habitat. Desballestar, senyorejar el que no ens pertany, o millor dit, allò que és de tots és fer un gran tort. Més del que en som conscients. Recordeu les últimes aparaules de Job davant de Déu: “Nomes us coneixia d’oïdes. Sóc un ignorant”. De Déu només en tenim un coneixement d’oïdes. Mentre no en tinguem una experiència personal com la que es dedueix de la lectura de la segona carta de Pau als de Corint que ens permet de dir amb Pau: “Aquells qui viuen en Crist són una creació nova, tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou”.

Us convido a llegir tot el llibre de Job. Entraríem així en el petit nucli dels que només saben que no saben. A partir d’aquí tot  és possible.

Em faríeu content si us proposéssiu llegir pausadament el llibre de Job. Jo penso que és molt  apropiat en aquests temps de pandèmia, perquè encara hi estem ben immersos, tot i el desig d`oblidar-nos-en. Els assenyats són cauts. Això és saviesa. Encalmats no vol dir oblidadissos. Bon estiu que Déu ens do!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XII de durant l’any, 20 de juny del 2021.  Sabadell