dissabte, 27 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 28/04/2024

       De les flors pasquals als fruits granats  de Pentecosta (II)

 I quina profusió primaveral i tardoral que primegen, deixeu-m’ho dir, una mica fora de llindars!. I com s’esbatan:en jardí-, hort i sobretot vinya. L’ascendència pagesa m’ha revingut de cop i volta. Coses de la imaginació: flors i fruits tot com un brindis a la naturalesa; no n’hi ha per menys! Centrem-nos en aquest evangeli d’avui del gran i estimat evangeli de Joan. Mai s’havia escrit  unes paraules tan íntimes, tan identificades amb Jesús que obre el seu cor i ens transmet la relació més pregona de qualsevol dels deixebles amb Ell, en intimitat. El lligam amb Ell no es pot expressar amb més contundència i propietat: El Pare és el vinyater que conrea la seva vinya preferida. Ja en l’AT Isaïes ens parla, no sé com dir-ho: a meravella!. Aquí reprèn Jesús la imatge i ens porta fins a les dileccions més paternes i  sintòniques amb el Pare. Ell s’identifica amb el cep i a nosaltres ens veu com a les sarments. Vegem com ha anat més enllà de la identificació com a Bon Pastor que ponderàvem diumenge passat. D’aquesta imbricació biològica, diria, se’n derivarà justament aquest contundent “Sense Mi no podríeu fer res”, tan absolut i tan complaent, tan total. Som sarment i en conseqüència som cep també, per a meravella entusiasta. D’aquí que es descabdellin fins a sis vegades la unió sobrenatural d’aquests sublims “en Ell”. M’agrada dir-m’ho una i altra vegada: “Estigueu en Mi i Jo en vosaltres; qui està en Mi dona molt de fruit”. Més, encara, “Si us quedeu en Mi, i el que Jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu i ho tindreu”; i ho arrodoneix vinculant-hi el seu Pare: “la glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit, i sigueu deixebles meus” Senyor, n’hi ha per estar ben trastornats, esbalaïts, captivats! Aquest evangeli tindrà continuació el diumenge vinent seguint el tema de la vinya: “Jo us  estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc”. Tot comença en el Pare, segueix en el Fill i encara hi hem d’incloure el mateix Esperit Sant, el mateix que alenava en el Fill i que el conduïa a reblar la missió encarregada: Llegiu aquest final de la primera lectura on es palesen dues coses: la presència carismàtica de l’Esperit en els començaments. Notem embadalits: “L’Església vivia en pau per tota Judea, Galilea i Samaria. Així anava creixent, s’anava edificant  i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant. La segona és que d’ara en endavant Saule, “convers al mode diví” ens acompanyarà fins a la Pentecosta. Ell es desviurà per la predicació, trobant expressions que només les podia atènyer portat per l’Esperit. Serà el gran Referent de l’Evangeli, fundant comunitats arreu, sobretot en àmbits pagans. Dirà sense més que “el seu viure és només el Crist”.  Joan també ens badarà el cor de deixeble preferit en la Primera Carta seva que faríem santament de llegir i meditar-la acuradament. Primer estimar a totalitat Déu Pare, estendre el seu Regne i recalcar que “el seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres, tal com ens ho té manat”, sabedors de que “si complim els seus manaments, Ell està en nosaltres i nosaltres en Ell”. per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que Ell està en nosaltres”. I quin cabal de gràcies no atresorarem amb una Trinitat bolcada en cada u de nosaltres. No vull seguir: la Paraula ens és vida, Jesús ha establert en nosaltres la Nova i Eterna Aliança. Només m’abelleix de fer un silenci ple de Déu i restà mut i joiós... En tot cas ancorar-me en el que preguem en la Col·lecta d’avui: “Oh Déu proper i incommensurable, revifeu sempre en nosaltres el sagrament pasqual, per tal que sota la vostra protecció donin molt de fruit els qui heu volgut renovar pel sagrat Baptisme i concediu-los d’arribar als goigs de la vida eterna”. Per Crist Senyor nostre. Amén, amén, al·leluia, al·leluia.               

   (Tenia escrita una primera part que per imperícia meva se m’ha fos, amb el perill de que no la pugui rescatar. Perdoneu aquest meu inveterat no-saber...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana V de Pasqua. 28 d’abril del 2024   Sabadell

diumenge, 21 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 21/04/2024

                    REALMENT  EL  SENYOR  HA  RESSUSCITAT

                                               Al·leluia. Ho hem dit, més, proclamat durant aquests tres diumenges, a partir del dia gloriós de Pasqua de Resurrecció. Aquest “realment” el repetim perquè  el “fet” insòlit, primordial ens el rediem un i altra vegada perquè il·lumini la nostra fe i ens permeti de pensar i sentir que és determinant per veure-ho tot amb una visió englobant, perquè en la seva resurrecció, alliçonats per Pau, ens hi va també misteriosament la nostra pròpia resurrecció, oh misteri de nova vida! Justament ens és com un nou naixement. Jesús ressuscitant obre una nova època en la història i propicia una nova espiritualitat, ens dóna una missió i propòsit i sentit dens en el nostre viure i conviure. Hi ha un lligam inextricable entre Ell i cadascú de nosaltres. Som ressuscitats!, tot i que les aparences no ratifiquin aquest fet transcendental en la nostra persona i en la nostra situació en el món del dia a dia! Aquests dos “fets” enllaçats han estat motiu de certificació primer en els apòstols i primers creients amb les narracions de les aparicions-epifanies que feu Jesús per convèncer-los de que qui se’ls “apareixia” era el mateix Jesús amb qui havien conviscut, del qual se sentien com a deixebles, el mateix però diferent, divinament diferent, revolucionament transcendit, com a iniciador d’un Regne de Déu on l’amor en els seus destriables aspectes obriria pas a una vida renovada, que destacaria per la dimensió comunitària, per junts lloar Déu, iniciar una civilització de fraternitat, de justícia, de pau i d’un goig inestroncable que portaria benestar, benaurança, pics de felicitat compartida, combregada de tan fonda... També ens hi han acompanyat les diferents manifestacions-proclamacions de Pere, ben canviat, audaç podria dir. Recordeu les proclames davant del sanedrí, dels grans del poble, també davant d’auditoris amplis que portarien a la fe a tantes persones. Entre tant,la Paraula es difonia, personalitzada i en llavis de Pere, Pau, Joan, Esteve, Felip i altres...

                                               Tot això es feia present en petites comunitats on la fe en la resurrecció era el fet determinant i era el goig de plantejar-se un viure renovat, pristí, nou, tots eren “aprenents i testimonis de resurrecció!” L’Esperit Sant de Déu obrava meravelles i monitoritzava l’esperit dels creients i els portava a intuïcions noves, denses, meravelloses. Sabem que no podem idealitzar aquests primers nuclis de l’Església naixent, però tampoc no els hi podem treure l’aura de novetat i de fermesa de fe, esperança i un amor a l’estil de la cascada d’epítets que ens canta Pau en dir-nos que “el qui estima és pacient, és bondadós; el que estima  no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta!”

                                               M’agrada posar coronació del viure ressuscitat amb l’aclamació que solem expressar després de la consagració de les nostres eucaristies amb to emfàtic: “Proclameu el misteri de la FE// Anunciem la vostra mort/ Confessem la vostra resurrecció/ Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. O bé: “Heus aquí el sagrament de la nostra Fe // “Cada vegada que mengem aquest Pa i bevem aquest calze/ Anunciem la vostra mort, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. O encara: “Aclameu  el misteri de la Redempció.// Salvador del món, salveu-nos,/ Vós que ens heu  alliberat/ Per la vostra creu i la vostra Resurrecció”. Pasqua resta permanentment oberta per gaudir-la, per encomanar-la amb un “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor, us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa gràcia... (fins: ...Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’esperit Sant, en la Glòria de Déu Pare. Amén”. I m’ho repetiré la de vegades en els meus precs personals. No vull perdre la sentor primaveral pròpia d’una espiritualitat profundament evangèlica, perquè cada dia i cada moment els veig i vull viure’ls en sintonia pasqual i, per tant de resurreccions menudes però persistents: que em siguin una major naixença. Al·leluia Perdura eternament el vostre amor”

                                               D’ençà del diumenge d’avui, IV de Pasqua, encetarem uns diumenges il·luminats per unes grans al·legories, narracions simbòliques, unes com paràboles en les que mirarem de sentir-nos adherits. lligats, abduïts per significacions que arrelen profundament i ens fan viure un estret vincle, lligam, amb el símbol, concretament avui amb Jesucrist en la figura, imatge, significacions del Bon Pastor que ens faran viure relacions íntimes amb Jesús Ressuscitat com a Pastor, con a guardià, com a mentor, com a “curador” de les nostres vides, persones, deixebles, seguidors, amants de l’Amat, aquell que està radicat profundament en l’existència, propòsit, missió, vocació, camí, veritat i vida de la nostra vida. Ell és (hauria de ser, desitjo que sigui!) el meu Mestre, confident, amic i amat, el tot u del meu viure: Oh, si ho anés essent mica a mica, fent descobertes cada vegada més il·lusionants; oh, i quins transfons més trasbalsadors, més inèdits, impensables! El text de l’evangeli d’avui tot i dir tant!, sempre és queda curt: “El bon Pastor dóna la vida per les seves  ovelles”. “Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec (el terme és hebreu i diu l’indicible: conèixer es estimar en puresa, densitat, abast, endinsament...) les meves ovelles. I elles em reconeixen a Mi, i dono la vida per elles: aquesta és la missió que he rebut del Pare”. No puc deixar de recordar el pla salvífic contingut en l’himne que ens ha guiat des de fa dies, tots, els pasquals: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna Glòria i Lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat...”  No segueixo perquè de gust arribaria fins al final (podeu fer-ho vosaltres, si us és plaent. Ef. 1, 3-14) A tot això que és tan magnificent podem atansar-nos amb delicadesa i respecte perquè són paraules que les hauríem de llegir amb ànima i esperit prosternats i escoltar trastornats, embadalits –no n’hi ha per menys! Llegim sense paladejar paraula per paraula: amb Déu Pare, amb Crist, amb l’Esperit. No anem amb presses; assaborim, gustem paraula rere paraula-: “Mireu quina proba d’amor  ens ha donat el Pare. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som... Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat  com serem;  sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. Silenci i contemplació. Això, la paràbola, l’al·legoria de Jesús ressuscitat com al definitivament millor, exquisit, estimat Pastor de les nostres vides”.

                                               No me’n ser estar de donar-vos el gust de tastar aquesta pregària sobre les ofrenes que haurem fet de les nostres vides, junt amb l’ofrena mateixa del Bon Pastor: “Senyor, concediu-nos l’alegria inestroncable, que prové dels misteris pasquals: que l’actualització contínua de la nostra Redempció, esdevingui per a nosaltres causa del goig etern”.

                                               Només per a pregustació, un tast només: pel diumenge proper ens espera una altra sublim al·legoria: “El cep i les sarments”. El cep és Jesús i nosaltres les sarments. “Qui està en Mi i Jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense Mi no podríeu fer res”. Diumenge següent i hi escoltarem un altre dels pilars pasquals: “L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant!, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. “Així nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hi hem cregut. Déu és AMOR; el qui viu en l’amor està en Déu i Déu està en ell”.

                                               Hem de convenir que el temps pasqual és d’una riquesa que hauria de suscitar en nosaltres un estat d’ànima i d’esperit trastocats i plens de la millor adhesió a Crist Ressuscitat! 

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge IV de Pasqua, 21 abril 2024  Sabadell

diumenge, 14 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 14/04/2024

                    COM  DESITJAVA  MENJAR  AMB  VOSALTRES

                                               Avui, cedeixo la paraula a dos papes que un se’ls estima com a imatges veres de Jesucrist Ressuscitat, que ens convoquen al Misteri de l’Eucaristia que és el do pasqual més preuat. Són uns números del Document de Francesc Desiderio desideravi (“Com desitjava menjar amb vosaltres aquest Sopar Pasqual abans de la meva Passió”) adreçat a nosaltres, destinataris indomiciliats(!).

                                               “Si manqués l’admiració pel misteri pasqual que es fa present en la concreció dels signes sagramentals, podríem córrer el risc de ser realment impermeables a l’oceà de gràcia que inunda cada celebració. Ni n’hi ha prou amb els esforços, encara que lloables, per a una millor qualitat de la celebració, ni una crida a la interioritat: fins i tot, aquesta corre el risc de quedar reduïda a una subjectivitat buida, si no acull la revelació del misteri cristià. La trobada amb Déu no és fruit d’una individual recerca interior, sinó que és un esdeveniment regalat: podem trobar Déu pel fet de l’Encarnació que, a l’últim Sopar, arriba a l’extrem de voler ser menjat per nosaltres. Com se’ns pot escapar lamentablement la fascinació per la bellesa d’aquest do?”(n. 24)

                                               “Quan dic admiració davant del misteri pasqual no em refereixo en absolut al que, em sembla, es vol expressar amb la vaga expressió “sentit del misteri”: a vegades, entre les suposades acusacions contra la reforma litúrgica hi ha la d’haver-lo –es diu- eliminat  de la celebració. L’admiració de la que parlo no és una espècie de desorientació davant d’una realitat fosca o un ritu enigmàtic, sinó que és, al contrari, l’admiració davant del fet que el pla salvífic de Déu ens hagi estat revelat en la Pasqua (cf. Ef 1, 3-14) l’eficàcia  del qual continua arribant-nos en la celebració dels misteris, és a dir, dels sagraments. Tot i això, continua sent cert que la plenitud de la revelació té, en comparació amb la nostra finitud humana, un excés que ens transcendeixi que tindrà el seu compliment al final dels temps, quan torni el Senyor. Si l’admiració és veritable no hi ha cap risc que no es percebi l’alteritat de la presència de Déu, fins i tot a la proximitat que l’Encarnació ha volgut. Si La reforma hagués eliminat aquest “sentit del misteri”, més que una acusació seria un mèrit. La bellesa, com la veritat, sempre genera admiració i quan es refereix al misteri de Déu, condueix a l’adoració (n. 25)

                                               L’admiració és part essencial de l’acció litúrgica perquè és l’actitud de qui sap que està davant  la peculiaritat  dels gestos simbòlics; és la meravella de qui experimenta la força del símbol, que no consisteix en referir-se a un concepte abstracte, sinó a contenir en la seva concreció, el que significa. (n 26)

                        LA NECESSITAT D’UNA FORMACIÓ SERIOSA I VITAL

                                               Aquesta és, doncs, la qüestió fonamental: ¿com es pot recuperar la capacitat de viure plenament l’acció litúrgica?  La reforma del Concili té aquest objectiu, El repte és molt exigent, perquè l’home modern –no a totes les cultures de la mateixa manera- ha perdut la capacitat de confrontar-se amb l’acció simbòlica, que és una característica essencial de l’acte litúrgic. (n. 27)

                                               “La postmodernitat  -en la que l’home se sent encara més perdut, sense referències de cap tipus, desproveït de valors, perquè s’han tornat  indiferents,  orfe de tot, en una fragmentació en la que sembla impossible un horitzó de sentit- continua carregant amb l’herència pesada que ens va deixar l’època anterior, feta d’individualisme i subjectivisme , així com per un espiritualisme abstracte que contradiu la naturalesa mateixa de l’home, esperit encarnat i, per tant, en si mateix capaç d’acció i comprensió simbòlica (. 28)

                                               L’Església reunida en el Concili ha volgut confrontar-se amb la realitat de la modernitat, reafirmant la seva consciència de ser sagrament de Crist (Lumen Gentium), posant-se a l’escolta atenta de la Paraula de Déu (Dei Verbum) i reconeixent com a pròpies (les joies i les esperances (Gaudium et Spes) dels homes d’avui. Les grans Constitucions conciliars són inseparables, i no és casualitat que aquesta única gran reflexió del concili Ecumènic –la més alta expressió de la sinodalitat de l’Església, de la riquesa de la qual estic cridat a ser, amb tots vosaltres custodi -hagi començat amb la reflexió sobre la Litúrgia (sacrosanctum Concilium) .(n. 29)

                                               “Concloent la segona sessió del Concili (4 de desembre de 1963 sant Pau VI s’expressava així:: “Amb tot, la discussió laboriosa i complicada no ha estat pas sense fruits, ja que un dels temes, el primer que fou examinat, i en cert sentit, el més eminent de tots, pel seu valor intrínsec i per la seva importància  per a la vida de l’Església -volem dir la Sagrada Litúrgia- ha assolit el seu feliç acabament i avui per nosaltres ha estat promulgat solemnement. Ple de goig per aquest resultat el nostre esperit exulta. A més, descobrim en aquest punt l’ordre en l’escala de valors i els deures ha estat observat: *que a Déu se li ha de reservar el primer lloc; *que la Litúrgia és la font primera d’aquest intercanvi diví pel qual se’ns comunica la vida divina, *l’escola primera de la nostra vida espiritual, *el do primer que podem fer al poble cristià, que está unit a nosaltres per la fe i la pregària. *La litúrgia, finalment, és la invitació primera feta a tots els homes perquè facin saltar la seva llengua muda en pregària santa i venerable perquè sentin la força immensa, inefable, regeneradora continguda en el fet de cantar les lloances de Déu i les esperances dels homes, per Jesucrist i en l’Esperit Sant (n. 30)  Si la litúrgia és “el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força” comprenem bé el que està en joc en la qüestió litúrgica”.(n. 31)

                                               “Tornem de nou al Cenacle de Jerusalem: al matí de Pentecosta va néixer l’Església, cèl·lula inicial de la nova humanitat. Només la comunitat d’homes i dones reconciliats, perquè han estat perdonats; vius perquè Ell és viu; veritables, perquè estan habitats per l’Esperit de la Veritat pot obrir l’angost espai de l’individualisme espiritual” (n.32)

                                               “Es la comunitat de Pentecosta la que pot partir el PA de la certesa que el Senyor és viu, ressuscitat d’entre els morts, present amb la seva paraula, els seus gestos, amb l’ofrena del seu Cos  i de la seva Sang. Des d’aquell moment, la celebració es converteix en el lloc privilegiat, no l’únic, de la trobada amb Ell. Sabem que, només gràcies a aquesta trobada, l’home arriba a ser plenament home. Només l’Església de Pentecosta pot concebre  l’home com a persona, obert a una relació plena amb Déu amb la creació i amb els germans. (n. 33)

                                               “Sense formació litúrgica, “les reformes en el ritu i en el text no serviran de gaire”. Formació per a la litúrgia i formació des de la litúrgia. El primer està en funció del segon, que és essencial. (n. 34)

            -. Cada dia és pasqua per als creients en Jesucrist.

            -. Res ni millor que viure l’esperit pasqual, que és viure l’Esperit Sant en cadascú. Conscients, contemplatius, “actius per, amb i en Ell”.

            -. En l’Eucaristia sempre tot es fa en plural (sacerdots i fidels, àdhuc els de tota la rodonesa ecumènica de l’Església) que per Jesucrist ens dirigim al Pare i Creador de tot. Tot en tot i en tots.

            -. Qui oficia sempre és Crist; (nosaltres sacerdot i poble sant ho fem en representació. Aquí hi està la meravella de l’Eucaristia.

            -. Son atrets a l’Eucaristia; més que un manament és una invitació personal, hi som cridats i amorosament empesos. És un banquet, que preludia el banquet del cel

            -. És el major acte d’Acció de Gràcies per tots els dons rebuts. “Sigueu agraïts”.

            -. La Missa és el catalitzador de tota la vida de l’Església. Tot hi porta com a finalitat i tot hi en flueix com a do i regal: tot gratuït.

            -. La Missa és l’avantsala de la glòria i hi percebem una consonància estreta, amorosa amb els “nostres” que són pregats i són ensems intercessors. Glòria a Déu al cel i pau a la terra a tots els que Déu estima. No vol que de deixebles no se’n perdi cap: preguem-ho i agraïm-ho!

            -. Som ciutadans del cel: allí hi serem benvinguts i ben acollits! La casa comuna del Pare de tots els fills estimats.

            -.Portem la presència de Déu, que habita en els nostres cors a tota cosa per petita que pugui semblar: per a Déu no ho és mai: tot té pes i densitat per a Déu.

-. Missa no preparada, mimada, és malaguanyada. És com una “ofensa” a Déu (!) que ens hi invita. S’ha de tenir decòrum, elegància, distinció: som davant Déu, no res menyns!. Santa Teresa en parla de Majestat, sempre serà Pare i Mare a la vegada. Respecte, consideració afectuosa, sense por, però sempre delicats, amorosos.) És Trobada, Esdeveniment, és memorial, és Relació d’Amic a Amat.

            -.l’eucaristia ha d’il·luminar el nostre viure i conviure. “Au, pren l’Alè (=l’Esperit Sant, que ens fa renéixer a cada moment que ens som conscients.)/ Canta la Vida (nova)/ canta la teva FE (benaurats els qui creuran sense haver vist. Al·leluia!/ canta de cor (i coralment)/ llança la crida (evangelització, el Regne de Déu, l’amor fratern)/ canta la bona sort (l’haver cregut, la fe do de Déu i col·laboració nostra)/ ves pel camí del Sol, el Sol del benedictus: “Perquè ens estima, ens visitarà un Sol, que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a les fosques, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”,/ en l’enyorança guarda esperança (estem salvats en esperança; esperança en la gràcia de Jesucrist que ens dóna fortalesa i coratge)./ tot serà nou si vols (Déu ho renova tot, en ell fiem el nostre viure rejovenit, renovat).

            -.No combreguem, en realitat som “combregats” per Crist. Una comunió inversemblant, però substancial. Som con-formats a imatge i semblança seva. Oh misteri!

            -. El viure cristià és primer primaveral -pasqua florida (amb les flors que esdevindran els fruits de l’Esperit Sant: amor. goig, pau,..., després tardoral, pasqua granada: Amor, més amor, tot amor i en l’amor tot i totes les coses!

            -. Germanes i germans, aneu-vos-en en pau, Al·leluia, Al·leluia

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Pasqua, junt a la setmana, del 14 al 20 d’abril del 2024  Sabadell                                  

diumenge, 7 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 07/04/2024

                          PROCLAMEM  EL  MISTERI  DE  LA  FE

                                               Arrodonit ja el cicle pasqual en la gran festa de la Pentecosta, vertaderament Pasqua Granada pels seus fruits de santedat (Ga 5,22-23), amb la irrupció de l’Esperit Sant, l’altre Defensor que conjuntament amb la presència i acció del mateix Jesucrist maldaran per portar a terme la missió encomanada pel Pare de donar a conèixer el Regne de Déu i la salvació oferta per a la humanitat sencera, configurada per l’Església, Cos Místic de Crist. En ella la humanitat és redimida i oberta a la vivència de ser fills de Déu, fills en el Fill i, en conseqüència, cridats a viure una fraternitat o amistat social com ens la presenta el papa Francesc en el document Fratelli tutti. A la Pentecosta segueixen dues celebracions que resumeixen els punts nodals de l’Església en dues celebracions successives: la Festa de la Santíssima Trinitat, centrant tota la nostra atenció en el misteri de Déu, en allò que té de singular el cristianisme; el Déu u i tri, segons podem llegir en les pàgines del Nou Testament. Festa, aquesta, celebrada el diumenge passat, a la que hi sumarem un altre misteri propi del cristianisme és a dir, la celebració específica del sagrament de l’Eucaristia, misteri que ens acompanyarà en el dia a dia o setmana a setmana i que tindrà en la litúrgia la seva expressió més singular. Aquests dos misteris  fonamenten la riquesa de la nostra vida de cristians.

                                               El concili Vaticà II va creure que la remodelació de la litúrgia hauria de ser com un dels millors incentius de la reforma de l’Església i de fet la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia va ser el primer document que es va aprovar “amb el màxim d’unanimitat” i es publicà el 4 de desembre del 1963. Llegim en el seu número 10, on s’afirma; “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església, i a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs  apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin , alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin el sopar del Senyor... La gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu, on s’encaminen, com a fi, totes les obres de l’Església”, Crist en la humanitat en la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví. “Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, com sobretot sota les espècies eucarístiques. Amb la litúrgia Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu  i per ella dona culte al Pare Etern. Amb raó la litúrgia  és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i és causa de la santificació de l’home, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament”.

                                               En el capítol II que porta per títol: El sacrosant  misteri de l’Eucaristia ens diu: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona la penyora de la glòria futura”.

                                               Tenim ja delineat tot el que significa l’Eucaristia, i més, avui que celebrem la Solemnitat del Corpus, que ja celebrem cada diumenge, però amb més relleu en aquesta Festa del Cos i la Sang de Crist. “El diumenge és la festa primordial que ha de ser presentada a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d’alegria i de descans, ja que és el cor i el fonament de tot l’any litúrgic”.

                                               Una vegada subratllades les línies-força de l’Eucaristia, ara m’ha vingut a la ment de marcar, de resultes de la pràctica a vegades poc profitosa, algunes indicacions per al millor ús de les nostres celebracions:

            .- Posar-se a la presència de Déu és determinant: Se’ns hi invita en començar la Missa. Tota la Missa és desenvolupa en un ambient de pregària.

            .- És sempre un acte comunitari. Les pregàries sempre estan en plural.

            .- El sacerdot oficia en nom de Crist que n’és el celebrant principal.       

            .- Hem d’aconseguir que les paraules  que es diuen o diem que tinguin el seu sentit propi. Pensar-les en dir-les

            .- És un exercici d’atenció sostinguda. No és gens fàcil

            .- És un exercici de pregària mental, seguint el sacerdot o bé en les respostes nostres.

            .- Cal donar valor preferencial a les lectures, tingudes com a Paraula de Déu.

            .- El silenci no ha de ser únicament exterior, sinó sobretot de ressò interior.

            .- Hem de sintonitzar amb les nostres emocions amb el to del que se’ns diu.

            .- La meva participació és important; la meva la poso jo o hi serà mancant.

            .- Hem de cantar la lletra, no només deixant-nos portar per la tonada,

            .- Hem d’omplir els moments aparentment morts: l’ofertori també és nostre.

            .- El cant és molt determinant. És pregària. Qui canta, prega dues vegades.

            .- No precipitar les respostes. Pensant-les les direm més lentament. Són pregària,

            .- La tornada en el salm ha de ser resposta al salm sintonitzat, seguit amb pausa.

            .- Els gestos han de ser vius; han de  ser pregària: doxologies, senyar-se.

            .- Els moments principals: consagració, elevació menor, parenostre, comunió.

            .- Els moments de silencis són per intensificar la pregària.

            .- La Missa ha de ser uns moments de tensió espiritual. Ens hi hem de “cansar” per l’esforç de sintonia.

            .- Va dirigida al Pare com ho feia Jesús quan pregava.

            .- És acció de gràcies per la creació, per la redempció i per la santificació.

            .- Participació activa, sintonitzant amb el dir i el fer del sacerdot. La Missa serà reeixida en funció de tots; és assemblea, és comunitat, és comunió.

            .- No espectadors, entrats en “l’acció” que es desenvolupa per part del sacerdot.

            .- Ha de promoure la comunió amb el Pare, amb Jesús i amb els germans.

            .- La Missa hauria de ser el punt de confluència de tot el nostre viure i ser-ne el reflux: el retorn a la vida. La Missa no acaba amb ella mateixa. O dignifica la vida o no té el valor que l’Església li dona en els seus documents.

            .- Tot és Pasqua: el goig pasqual hauria de ser la vivència predominant. Goig compartit i que duri, i que es noti...

            .- Hauríem de participar, en la mesura del possible en el res de Laudes i Vespres.

            .- Jesús digué que cercava adoradors en esperit i en veritat. És en la litúrgia on els hi haurem de trobar.

            .- La necessitat de preparar les lectures: Paraula i Vida o bé La Missa de cada dia. No n’hi ha prou en proclamar-la, s’ha de llegir i reflexionar anticipadament.

            .- S’ha d’entrar en el sentit dels salms. Sol ser la resposta a la lectura anterior.

            .- La nostra Eucaristia és un retorn “dens” a la vida normal. Santificació de la vida. És la nostra postcomunió   

            .- En sortir cal fer relació, conversa, desig de bé per als coincidents a la Missa.

            .- Convindria sortir-ne amb una petita frase sintetitzadora,  per anar-la evocant sovint, com una jaculatòria o un “mantra”.

            .- Relació amb la particular memòria pels i dels nostres preuats difunts.

            .- Comunió amb Déu, amb Jesús i amb els germans. Formem la gran Comunió.

               Proclamem el misteri de la fe:   Anunciem la vostra Mort.

                                                                     Confessem la vostra Resurrecció.

                                                                     Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 19 de juny del 2022  Sabadell