Homilia del diumenge 07/04/2024

                          PROCLAMEM  EL  MISTERI  DE  LA  FE

                                               Arrodonit ja el cicle pasqual en la gran festa de la Pentecosta, vertaderament Pasqua Granada pels seus fruits de santedat (Ga 5,22-23), amb la irrupció de l’Esperit Sant, l’altre Defensor que conjuntament amb la presència i acció del mateix Jesucrist maldaran per portar a terme la missió encomanada pel Pare de donar a conèixer el Regne de Déu i la salvació oferta per a la humanitat sencera, configurada per l’Església, Cos Místic de Crist. En ella la humanitat és redimida i oberta a la vivència de ser fills de Déu, fills en el Fill i, en conseqüència, cridats a viure una fraternitat o amistat social com ens la presenta el papa Francesc en el document Fratelli tutti. A la Pentecosta segueixen dues celebracions que resumeixen els punts nodals de l’Església en dues celebracions successives: la Festa de la Santíssima Trinitat, centrant tota la nostra atenció en el misteri de Déu, en allò que té de singular el cristianisme; el Déu u i tri, segons podem llegir en les pàgines del Nou Testament. Festa, aquesta, celebrada el diumenge passat, a la que hi sumarem un altre misteri propi del cristianisme és a dir, la celebració específica del sagrament de l’Eucaristia, misteri que ens acompanyarà en el dia a dia o setmana a setmana i que tindrà en la litúrgia la seva expressió més singular. Aquests dos misteris  fonamenten la riquesa de la nostra vida de cristians.

                                               El concili Vaticà II va creure que la remodelació de la litúrgia hauria de ser com un dels millors incentius de la reforma de l’Església i de fet la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia va ser el primer document que es va aprovar “amb el màxim d’unanimitat” i es publicà el 4 de desembre del 1963. Llegim en el seu número 10, on s’afirma; “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església, i a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs  apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin , alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin el sopar del Senyor... La gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu, on s’encaminen, com a fi, totes les obres de l’Església”, Crist en la humanitat en la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví. “Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, com sobretot sota les espècies eucarístiques. Amb la litúrgia Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu  i per ella dona culte al Pare Etern. Amb raó la litúrgia  és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i és causa de la santificació de l’home, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament”.

                                               En el capítol II que porta per títol: El sacrosant  misteri de l’Eucaristia ens diu: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona la penyora de la glòria futura”.

                                               Tenim ja delineat tot el que significa l’Eucaristia, i més, avui que celebrem la Solemnitat del Corpus, que ja celebrem cada diumenge, però amb més relleu en aquesta Festa del Cos i la Sang de Crist. “El diumenge és la festa primordial que ha de ser presentada a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d’alegria i de descans, ja que és el cor i el fonament de tot l’any litúrgic”.

                                               Una vegada subratllades les línies-força de l’Eucaristia, ara m’ha vingut a la ment de marcar, de resultes de la pràctica a vegades poc profitosa, algunes indicacions per al millor ús de les nostres celebracions:

            .- Posar-se a la presència de Déu és determinant: Se’ns hi invita en començar la Missa. Tota la Missa és desenvolupa en un ambient de pregària.

            .- És sempre un acte comunitari. Les pregàries sempre estan en plural.

            .- El sacerdot oficia en nom de Crist que n’és el celebrant principal.       

            .- Hem d’aconseguir que les paraules  que es diuen o diem que tinguin el seu sentit propi. Pensar-les en dir-les

            .- És un exercici d’atenció sostinguda. No és gens fàcil

            .- És un exercici de pregària mental, seguint el sacerdot o bé en les respostes nostres.

            .- Cal donar valor preferencial a les lectures, tingudes com a Paraula de Déu.

            .- El silenci no ha de ser únicament exterior, sinó sobretot de ressò interior.

            .- Hem de sintonitzar amb les nostres emocions amb el to del que se’ns diu.

            .- La meva participació és important; la meva la poso jo o hi serà mancant.

            .- Hem de cantar la lletra, no només deixant-nos portar per la tonada,

            .- Hem d’omplir els moments aparentment morts: l’ofertori també és nostre.

            .- El cant és molt determinant. És pregària. Qui canta, prega dues vegades.

            .- No precipitar les respostes. Pensant-les les direm més lentament. Són pregària,

            .- La tornada en el salm ha de ser resposta al salm sintonitzat, seguit amb pausa.

            .- Els gestos han de ser vius; han de  ser pregària: doxologies, senyar-se.

            .- Els moments principals: consagració, elevació menor, parenostre, comunió.

            .- Els moments de silencis són per intensificar la pregària.

            .- La Missa ha de ser uns moments de tensió espiritual. Ens hi hem de “cansar” per l’esforç de sintonia.

            .- Va dirigida al Pare com ho feia Jesús quan pregava.

            .- És acció de gràcies per la creació, per la redempció i per la santificació.

            .- Participació activa, sintonitzant amb el dir i el fer del sacerdot. La Missa serà reeixida en funció de tots; és assemblea, és comunitat, és comunió.

            .- No espectadors, entrats en “l’acció” que es desenvolupa per part del sacerdot.

            .- Ha de promoure la comunió amb el Pare, amb Jesús i amb els germans.

            .- La Missa hauria de ser el punt de confluència de tot el nostre viure i ser-ne el reflux: el retorn a la vida. La Missa no acaba amb ella mateixa. O dignifica la vida o no té el valor que l’Església li dona en els seus documents.

            .- Tot és Pasqua: el goig pasqual hauria de ser la vivència predominant. Goig compartit i que duri, i que es noti...

            .- Hauríem de participar, en la mesura del possible en el res de Laudes i Vespres.

            .- Jesús digué que cercava adoradors en esperit i en veritat. És en la litúrgia on els hi haurem de trobar.

            .- La necessitat de preparar les lectures: Paraula i Vida o bé La Missa de cada dia. No n’hi ha prou en proclamar-la, s’ha de llegir i reflexionar anticipadament.

            .- S’ha d’entrar en el sentit dels salms. Sol ser la resposta a la lectura anterior.

            .- La nostra Eucaristia és un retorn “dens” a la vida normal. Santificació de la vida. És la nostra postcomunió   

            .- En sortir cal fer relació, conversa, desig de bé per als coincidents a la Missa.

            .- Convindria sortir-ne amb una petita frase sintetitzadora,  per anar-la evocant sovint, com una jaculatòria o un “mantra”.

            .- Relació amb la particular memòria pels i dels nostres preuats difunts.

            .- Comunió amb Déu, amb Jesús i amb els germans. Formem la gran Comunió.

               Proclamem el misteri de la fe:   Anunciem la vostra Mort.

                                                                     Confessem la vostra Resurrecció.

                                                                     Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 19 de juny del 2022  Sabadell